Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Piano. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Piano. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de juny del 2018

Música per a tothom: Sons efímers amb la pianista Meritxell Brugué

Entrem a la recta final de curs amb una audició de "Música per a tothom" dedicada al piano. Aquest instrument va ser fonamental durant el romanticisme. El piano també va ser l'instrument principal en el rock'n'roll, juntament amb el saxo, fins que va ser desbancat per la guitarra. Tornem enrere en el temps, però,  per presentar l'audició de demà, 12/06/2018, a càrrec de la pianista Meritxell Brugué que tocará peces de Txaicovski, Ravel i Prokokiev


                                                                  Cartell 

Nota del programa 

Aquest programa té com a nucli central el concepte de l'efímer. Si bé és evident que la música en sí ja és un art de naturalesa efímera i que només existeix en el moment en que sona, aquesta idea de l'instant únic i fugisser ha sigut un element present en nombroses obres al llarg dels anys. 

                                                                                                      Partitura 

La voluntat d'evadir-se per un instant de la dura realitat de la Rússia del segle XIX que podem veure en la "Dumka" de Tchaikovsky; les textures volàtils, brillants, subtils i flotants de la "Sonatine" de Ravel i, finalment, la captació de moments escorredissos en el temps plasmats per Prokofiev a les seves "Visions Fugitives", conformen aquest programa que gira al voltant de la idea del moment únic.

Nota biogràfica

Meritxell Brugué al piano


Meritxell Brugué Noguer (1993, Sarrià de Ter) s’ha format com a pianista al Conservatori Isaac Albéniz de Girona amb Mª Àngels Pardàs, a l’Escola Superior de Música de Catalunya amb Denis Lossev i a la Guildhall School of Music & Drama de Londres, on estudià el màster en interpretació becada per la mateixa institució, amb Peter Bithell. Ha estat guardonada amb diversos premis entre els quals destaquen el 2n premi al Concurs Ciutat de Girona (2009), Menció d'Honor al Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya (2010), 2n Premi al concurs Arjau (2013) i Premi Revelació de l’associació Magic Room (2016). Ha actuat a l’Auditori Viader de Girona, a l’Auditori de Barcelona i al Milton Court de Londres, entre d’altres.

                                                                             Meritxell Brugué entre el blanc i el negre 

Des de l’Associació de musictecaris Ampli, amplifiquem els “Sons Efímers” de la Meritxell Brugué demanant-li que ens digui dos dels seus compositors preferits: 

Beethoven i Ravel són dos dels compositors que m'han influenciat més com a pianista. De Beethoven m’agrada la grandesa i profunditat que desprèn la seva música, que converteix aquest art en un llenguatge universal. Complementàriament, les obres de Ravel també m’han ajudat a créixer com a músic. En elles hi podem trobar un llenguatge que va més enllà de les notes en sí, donant lloc a un món de textures i matisos que han enriquit la paleta tímbrica del piano”

                                                              Beethoven 

                                                                                                       Ravel 

Sobre Beethoven i Ravel us recomanem tres llibres que podeu trobar a la biblioteca Ernest Lluch :  

Beethoven. Tormento y triunfo. Acantilado. Barcelona, 2017

                                                                                                     Portada

La música como pensamiento: El público y la música instrumental en la época de Beethoven. Acantilado. Barcelona, 2014. 

                                                                                                     Portada

Ravel. Jean Echenoz. Anagrama. Barcelona, 2007

                                                                                                      Portada 

I per acabar us recomanem tres pianistes / compositors no tan diferents dels que heu pogut escoltar al “Música per a tothom” d’avui i que podeu trobar a la biblioteca Ernest Lluch:  

Joep Beving – Prehension (Deutsche Grammophon) 

Aquest pianista holandès va començar a composar i tocar per a la seva família. Va pujar les seves composicions a la plataforma Spotify on va tenir milions d’escoltes. Aquest fet va fer que quatre segells discogràfics s’interessessin per la seva música. Finalment va publicar el seu primer àlbum en format físic pel prestigiós segell alemany, Deutsche Grammophon, que explica que tot i que Beving utilitza “vocabulari clàssic” la seva música recomfortant i tranquil·la s’acosta al chill-out i al easy listening i la fa apropiada per audiències més pop. 

De l'streaming al format físic 

Nils Frahm – Victoria (BSO) 

Tot i que el compositor alemany fa servir més instruments que el piano, en aquest disc podem trobar-hi una atmosfera semblant a la dels seus treballs amb el piano com a únic protagonista: petits i nombrosos detalls, moments lluminosos que conviuen amb moments foscos i l’acostament a gèneres com el techno. 

                                                                                                                        Banda sonora 

Nils Frahm – Spaces (Biblioteca Just M. Casero) 

Aquest disc si que està totalment dedicat al piano. “Spaces” és un àlbum fet de retalls, de peces breus enregistrades en directe, que amb prou feines arriben al minut, i d’altres més llargues. Un treball hipnòtic que treballa amb breus motius i que barreja la música clàssica amb el jazz i l’electrònica i el piano amb el sintetitzador.

Retalls pianístics 


Isao Tomita – Snowflakes Dancing 

Pioner de la música electrònica, el que fa el japonés Isao Tomita en aquest disc és reinterpretar peces de Debussy afegint-hi efectes sonors amb sintetitzadors i samplers de l’època. 

Debussy electrònic 


diumenge, 13 de gener del 2013

El video del diumenge: Teardrop

Reprenem aquesta sana costum de començar el diumenge amb un vídeo. Per si voleu fer una sessió retrospectiva, les sessions anteriors estan aquí:

Vídeo del diumenge: Hurt, el testament de Johnny Cash
Vídeo del diumenge: The Specials
Vídeo del diumenge: James Taylor i Carole King
Vídeo del diumenge: Misty, d'Errol Garner, interpretat per Ella Fitzgerald
Vídeo del diumenge: Surfin' Monster Guitars
Vídeo del diumenge: Sabotage de Beastie Boys
Vídeo del diumenge: Richard Wright's Paint Box
Vídeo del diumenge: David Bowie
Vídeo del diumenge: John McLaughlin
Vídeo del diumenge: Telephone call from Istanbul
Vídeo del diumenge: Víctor Jara
Vídeo del diumenge: PLAY FROM YOUR FUCKING HEART
Vídeo del diumenge: Yoko Ono
Vídeo del diumenge: Nova cançó de l'amor perdut
Vídeo del diumenge : Susanna and the Magical Orchestra plays Joy Division
Vídeo del diumenge : John Zorn's Masada Sextet
Vídeo del diumenge: T-Bone Walker
Vídeo del diumenge: Prince
Vídeo del diumenge: Antonio Vega
Vídeo del diumenge: L'art de la fuga
Vídeo del diumenge: Kill the guy with the ball
Vídeo del diumenge: Boys Town Gang - Can't take my eyes off you
Vídeo del diumenge: els descreguts
Vídeo del diumenge: Velha Chica
Vídeo del diumenge: Tango to Evora / To Tango tis Nefelis
Vídeo del diumenge: Listen to me
Vídeo del diumenge: Roy Orbison, A black & white night
Vídeo del diumenge: Òpera al bar !
Vídeo del diumenge: Diana Krall, Temptation (Tom Waits)
Vídeo del diumenge: La dansa de la primavera
Vídeo del diumenge: Lluís LLach a València cantant damunt un camió
Vídeo del diumenge: Atzucac
Vídeo del diumenge: Domingo astromántico
Vídeo del diumenge: l'amitié
Vídeo del diumenge: talkin' about a revolution
Vídeo el diumenge: Round Midnight
Vídeo del diumenge: Iceman o el foc d'una sola nota


Però per aquest diumenge hivernal tenim un vídeo de partida i un d'arribada. El de partida és una cançó senzilla, inspirada, Teardrop, d'una de les bandes més conegudes dels últims 20 anys: Massive Attack.Una tema pop, sensible, melangiós, amb un vídeo entre esfereïdor i evocatiu.


Un vídeo que ens posa l'alè a tó per arribar a l'elevació. El punt d'arribada és fruit del vol del nostre Intercessor, un dels pianistes de jazz i improvisació contemporània més dotats del nostre temps (i no direm lloc, perquè no n'hi ha en aquest àmbit): BRAD MEHLDAU. Un home de formació clàssica i jazzística, sense por a cap partitura, ni a la partitura en blanc. Mehldau, d'impecable discografia, sempre sensible, agafa el tema Teardrop i tanca els ulls, durant quasi nou minuts. No hi ha ja públic, ni escenari. Cap al minut 4 no hi ha ni piano. Cap al minut 6 no hi ha músic ni art musical, sinó una altra cosa, sense nom.


Mehldau, amb la cura d'un subaltern musical que vigila que cada constelació armonitzi amb la veïna, sense que cap astrònom ho pugui predir. Orifici d'entrada i de sortida. Res pel No-Res. Un músic fora de la música, com un ocell aliè a la ornitologia. 

El diumenge ja és carn de Silencio Loco.

dimarts, 8 de novembre del 2011

El piano, dels salons als bars (i 2). D'Art Tatum a Thelonius Monk

Aquest post és la segona i última part d'una presentació que pretén mostrar un material suggerent per una exposició musical. Difusió de l'art a través d'un intrument!

A l'anterior entrada vam deixar la història del piano plenament instal·lada als salons aristocràtics. Aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.

No afegim més que el primer nom, Art Tatum, un dels més grans instrumentistes de tots els temps i de tots els gèneres., aclamat per Rachmaninoff i el propi Horowitz. Us el mostrem en un fragment de documental presentat per Chick Corea. El piano, present als bars musicals, entre altres instruments com la batería, el contrabaix, el saxo, entre les copes, el fum i l'amor:



I encara un pas més, perquè el piano acabaria omplint d'alegria les nits, les improvisacions, el carrer. El piano fora de tot àmbit selecte, barrejant l'esprit saltimbanqui de Mozart, el caràcter ballable de les suites amb el swing, unint les exploracions de les fugues, dels divertimentos, amb les improvisacions... El piano apte (i més que apte: magnífic) per musicar la vida a les ciutats, la vida quotidiana, la festa. El piano, per sempre popular amb el gran Earl "Fatha" Hines.




A partir d'ell, i malgrat que ens trobem amb grans estilitstes i artistes del piano (de Bill Evans a Keith Jarret, de Herbie Hancock a Brad Mehldau, passant pel gran Cecil Taylor), el piano esdevé un instrument clàssic al món del jazz, del folklore, de tota la música viva. L'últim pas, l'havia donat un dels millors compositors de jazz de tots els temps: Thelonious Monk. Monk va desenvolupar una carrera artística incomparablement lliure, singular. El seu estil és únic. Juga amb el piano amb una soltura i una lúdica intel·ligència inèdita. Buscant les arestes, la frase aguda, la interpretació que fuig de l'automatisme i de la costum. Però sense perdre mai el swing. Monk, finalment, el cim d'una història particular del piano:



Amb Monk culmina, des d'aquesta perspectiva, la trajectoria del piano que va començar a les sales del barroc. No tenim coneixença de cap evolució interpretativa o estètica posterior. Les performances com les del inefable Jodorowski o de Dalí destruint pianos són això, performances. No és música. Però sempre hi ha escletxes de nova llum: un dels grans artistes catalans de tots els temps, Carles Santos, és el millor exponent d'una avantguarda pianística internacional. Intèrpret virtuós, ha creat moltes de les millors escenes teatrals amb un piano. Coneixedor profund de Bach, la seva obra sempre viu a fora de les esglèsies. Acabem l'article, doncs, pujats al seu piano:






Fins aquí ja tenim tota una exposició en marxa, que va des dels orígens de la corda percutida a Grècia i Roma, passa pel bressol de la música occidental, atravessa la millor música clàssica europea i aterra a l'amèrica convulsa i popular del segle XX. Un passeig històric particular seguint el rastre estètic d'un instrument.

dimecres, 2 de novembre del 2011

El piano, dels salons als bars (1). De Mozart a Rachmaninoff

Aquest post rescata un post anterior ("Historia particular del piano"), presentant de manera més ordenada un material suggerent per una exposició musical. Difusió de l'art a través d'un intrument! Ho farem en dos posts. El següent es publicarà d'aquí dos dies.

L'evolució del piano, també ha estat l'evolució d'un tipus de so musical. La fundació simbòlica de la composició per piano data de 1732 i són les 12 sonates de Lodovico Giustini. Gràcies a la seva composició, el fortepiano sortia del taller i abraçava les possibilitats artístiques. Sentim una interpretació de la primera sonata de Giustini, interpretada amb un fortepiano de Cristòforo tal com se sentiria en l'època en que va ser composoda:



Molts compositors del barroc comencen incorporar-lo al seu repertori de suites, fugues, sontes... No podem oblidar l'última peça de Bach, de la qual ja us n'hem parlat. Ja al periode clàssic trobem els primers compositors que destaquen pel seu virtuosisme principal amb aquest instrument. Wolfang Amadeus Mozart va fer seu aquest instrument, incorporant-lo a la instrumentació clàssica. Els seus concerts per a piano i orquestra són un exemple magnífic del definitiu paper principal del piano a la música. No us perdeu la direcció i interpretació de Friedrich Gulda (una polivalència difícil de trobar), amb el primer moviment del Concert per a Piano i Orquestra número 20:




El piano ja està perfectament integrat a l'orquestra al món clàssic. Ha arribat ja a les grans sales de concert. Després de Mozart, i sempre seguint els cims artístics del piano, trobem una nova fita instrumental: les sonates de Beethoven. El piano sortia ara de la placidesa cantabile de les suites, o al paper solista d'un concert. L'instrument era una extensió més del torrent emocional d'un compositor, una eina autònoma i expressiva en si mateixa. Us mostrem la sonata número 21, quina partitura hem vist aquí. Us oferim una interpretació lluminosa de Daniel Baremboin:



El piano va esdevenir ja l'instrument emblemàtic del romanticisme, plenament integrat als palaus de l'aristocràcia europea. El seu prestigi artístic el feia imprescindible en tot àmbit musical. La seva sonoritat estava lligada al sentiment arrebat del romanticisme. El compositor més representatiu de la vocació pianística és Chopin, que va arribar a cotes viscerals inusitades. De les múltiples versions que ofereix la xarxa de la Fantasia-Impromptu de Chopin, us oferim aquesta clara i intensa interpretació de Jung Lin, del 2007:



I per rematar l'etapa "culta" no podem deixar de citar el 3er Concert per a Piano i Orquestra de Rachmaninoff, considerat per molts el màxim exponent del virtusosisme amb aquest instrument. La tècnica pianística portada a un límit íntim, ja que els recursos que utilitza no són exhibicionistes. Us oferim una interpretació magnífica de Horowitz, dirigit per Zubin Mehta:



El piano estava aquí ja plenament instal·lat als salons aristocràtics. No continuarem afegint nous noms clàssics, que n'hi ha (Liszt, Debussy, Ravel, Schoenberg, Satie, Bartok... dediquen al piano bona part de la seva producció), perquè aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.... continuarà.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Història particular del piano



Hi ha moltes formes de treballar i difondre la música. Fa dos anys que aquest bloc proposa i comparteix alguns exemples per que siguin usats i amplificats per les biblioteques. Podem parlar de:



Una de les històries amagades dintre de la història de la música és la de cada instrument i els seus instrumentistes. La música està plena d'enginys prodigiosos: violins, guitarres, fagots, trompetes, pianos... Cadascun és una història en si mateixa. Una història tècnica (tots els passos que van permetre la seva construcció i perfeccionament) i una història artística (totes les possibilitats musicals explorades a través d'ell). Hi ha tantes idees a desenvolupar com instruments. En aquest post volem posar com a exemple un dels instruments que travessa la música -tots els seus gèneres- oferint el seu timbre càlid, ple, inconfusible: el piano. Ho farem amb dos perspectives, seguint l'instrument des del punt de vista de la construcció i també oferint una perspectiva singular dels seus instrumentistes.

1) L'instrument

El piano és una evolució feliç de diferents instruments de corda. Ningú li negarà el seu aspecte de cítara (la primitiva guitarra) o d'arpa. El seu cordatge és una citara/arpa instal·lada a una caixa horitzontal.


La seva evolució, detallada, està a la wikipèdia. Així que és citable i utilitzable per tothom. No ens detindrem gaire aquí, doncs. Només val la pena esmentar alguns dels seus embrions bàsics, no tots perquè la família musical es ramifica amb profusió:

- Els instruments de transició.

La història podria ser aquesta. L'instrument seminal és la cítara ja coneguda al sudest asiàtic el 3000 a.C. La llegenda diu que Nerò veia cremar-se Roma tocant el llaüt, un cosí germà petit de la cítara. Allà estava ja la corda percutida.

De la cítara passem al monocordi, instrument de plena implantació a la grècia antiga. Es sap que Pitàgoras l'utilitzà pels seus estudis harmònics. El monocori és aquest instrument amb una sola corda que es tocava sovint amb una ploma d'ànec.


Durant seglex s'experimenta amb diverses evolucions d'aquest instrument: el salteri, el clavecí. Decenes de construccions que tenen la seva traslació a diferents cultures, com vam mostrar amb els instruments de la Índia en aquest llarg i fèrtil article.

A partir del segle XII es comença a instal·lar un dispositiu entre les cordes i els dits: les tecles. Així comença el clavicordi, que percutia les cordes amb unes pestanyes metàl·liques. El so resultant, per tant, també era metàl·lic. És el so que, juntament amb l'orgue, molts melòmans identifiquen amb el barroc. El so d'una època.



Una evolució del clavicordi és l'harpsicordi on les cordes eren tocades per unes pues articulades. El seu so també era molt percutiu, metàl·lic. El seu teclat sovint era doble. Ja tenia traces estètiques del futur piano i, com el clavicordi, aprofitava les fustes lliures per ornaments paisatjístics:



A finals del segle XVII (la data que ha passat a l'història és 1695), un luthier italià anomenat Bartolomeu Cristòfori instal·la unes tecles de fusta, amb un sistema de permet graduar el sol de fort (forte) a suau (piano). El forte-piano, que ha passat a la història com a piano. Encara es conserven alguns dels 20 pianos que Cristòfori va construir al llarg de la seva vida. Aquí teniu un de 1722:





- els pianos actuals: verticals i de cua

El piano ha acompanyat, doncs, l'eclosió de la música clàssica. Bach ja el va conèixer. Des del segle XVIII el piano ha experimentat moltes millores tècniques: es coneixen millors fustes, s'encorda amb millors materials, el mecanisme és més precís, s'han perfeccionat els pedals... Però el piano és el mateix instrument.

La caixa gran del piano de cua li permetia ser sentit en grans ambients, cosa que no passa amb la guitarra acústica o espanyola. Per això abunden els concerts per a piano i orquestra i gairebé no n'hi ha per a guitarra i orquestra. El volum de l'orquestra ensordeix la guitarra.

El piano vertical o de paret, va ser construït el 1795. Steinway el modernitza definitivament a mitjans del segle XIX. Des de llavors el piano vertical ha experimentat diverses millores tècniques, però és el mateix i ha esdevingut el piano domèstic per excel·lència.



2) Els pianistes


Un instrument, més enllà de la perspectiva mobiliària, és una màquina de sons. L'evolució del piano, també ha estat l'evolució d'un tipus de so musical. El seu timbre, dolç, ampli, profund, ha permés la composició de grans concerts i repertoris d'una fondaria estètica inusitada.

La fundació simbòlica de la composició per piano data de 1732 i són les 12 sonates de Lodovico Giustini. Gràcies a la seva composició, el fortepiano sortia del taller i abraçava les possibilitats artístiques. Sentim una interpretació de la primera sonata de Giustini, interpretada amb un fortepiano de Cristòforo tal com se sentiria en l'època en que va ser composoda:



Molts compositors del barroc comencen incorporar-lo al seu repertori de suites, fugues, sontes... No podem oblidar l'última peça de Bach, de la qual ja us n'hem parlat. Ja al periode clàssic trobem els primers compositors que destaquen pel seu virtuosisme principal amb aquest instrument. Wolfang Amadeus Mozart va fer seu aquest instrument, incorporant-lo a la instrumentació clàssica. Els seus concerts per a piano i orquestra són un exemple magnífic del definitiu paper principal del piano a la música. No us perdeu la direcció i interpretació de Friedrich Gulda (una polivalència difícil de trobar), amb el primer moviment del Concert per a Piano i Orquestra número 20:




El piano ja està perfectament integrat a l'orquestra al món clàssic. Ha arribat ja a les grans sales de concert. Després de Mozart, i sempre seguint els cims artístics del piano, trobem una nova fita instrumental: les sonates de Beethoven. El piano sortia ara de la placidesa cantabile de les suites, o al paper solista d'un concert. L'instrument era una extensió més del torrent emocional d'un compositor, una eina autònoma i expressiva en si mateixa. Us mostrem la sonata número 21, quina partitura hem vist aquí. Us oferim una interpretació lluminosa de Daniel Baremboin:



El piano va esdevenir ja l'instrument emblemàtic del romanticisme, plenament integrat als palaus de l'aristocràcia europea. El seu prestigi artístic el feia imprescindible en tot àmbit musical. La seva sonoritat estava lligada al sentiment arrebat del romanticisme. El compositor més representatiu de la vocació pianística és Chopin, que va arribar a cotes viscerals inusitades. De les múltiples versions que ofereix la xarxa de la Fantasia-Impromptu de Chopin, us oferim aquesta clara i intensa interpretació de Jung Lin, del 2007:



I per rematar l'etapa "culta" no podem deixar de citar el 3er Concert per a Piano i Orquestra de Rachmaninoff, considerat per molts el màxim exponent del virtusosisme amb aquest instrument. La tècnica pianística portada a un límit íntim, ja que els recursos que utilitza no són exhibicionistes. Us oferim una interpretació magnífica de Horowitz, dirigit per Zubin Mehta:



El piano estava aquí ja plenament instal·lat als salons aristocràtics. No continuarem afegint nous noms clàssics, que n'hi ha (Liszt, Debussy, Ravel, Schoenberg, Satie, Bartok... dediquen al piano bona part de la seva producció), perquè aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.

No afegim més que el primer nom, Art Tatum, un dels més grans instrumentistes de tots els temps i de tots els gèneres., aclamat per Rachmaninoff i el propi Horowitz. Us el mostrem en un fragment de documental presentat per Chick Corea. El piano, present als bars musicals, entre altres instruments com la batería, el contrabaix, el saxo, entre les copes, el fum i l'amor:



I encara un pas més, perquè el piano acabaria omplint d'alegria les nits, les improvisacions, el carrer. El piano fora de tot àmbit selecte, barrejant l'esprit saltimbanqui de Mozart, el caràcter ballable de les suites amb el swing, unint les exploracions de les fugues, dels divertimentos, amb les improvisacions... El piano apte (i més que apte: magnífic) per musicar la vida a les ciutats, la vida quotidiana, la festa. El piano, per sempre popular amb el gran Earl "Fatha" Hines.




A partir d'ell, i malgrat que ens trobem amb grans estilitstes i artistes del piano (de Bill Evans a Keith Jarret, de Herbie Hancock a Brad Mehldau, passant pel gran Cecil Taylor), el piano esdevé un instrument clàssic al món del jazz, del folklore, de tota la música viva. L'últim pas, l'havia donat un dels millors compositors de jazz de tots els temps: Thelonious Monk. Monk va desenvolupar una carrera artística incomparablement lliure, singular. El seu estil és únic. Juga amb el piano amb una soltura i una lúdica intel·ligència inèdita. Buscant les arestes, la frase aguda, la interpretació que fuig de l'automatisme i de la costum. Però sense perdre mai el swing. Monk, finalment, el cim d'una història particular del piano:



Amb Monk culmina, des d'aquesta perspectiva, la trajectoria del piano que va començar a les sales del barroc. No tenim coneixença de cap evolució interpretativa o estètica posterior. Les performances com les del inefable Jodorowski o de Dalí destruint pianos són això, performances. No és música. Però sempre hi ha escletxes de nova llum: un dels grans artistes catalans de tots els temps, Carles Santos, és el millor exponent d'una avantguarda pianística internacional. Intèrpret virtuós, ha creat moltes de les millors escenes teatrals amb un piano. Coneixedor profund de Bach, la seva obra sempre viu a fora de les esglèsies. Acabem l'article, doncs, pujats al seu piano:






Fins aquí ja tenim tota una exposició en marxa, que va des dels orígens de la corda percutida a Grècia i Roma, passa pel bressol de la música occidental, atravessa la millor música clàssica europea i aterra a l'amèrica convulsa i popular del segle XX. Un passeig històric particular seguint el rastre estètic d'un instrument.

I després, després... Després comença una altra història, que és la del piano elèctric, el teclat i el sintetitzador, el hammod, el wurlitzer... Aquests instruments ja no són de corda percutida, com el piano, i han generat tota una música molt lligada al pop-rock i a l'amplicació. Ja ens ocuparem d'ells en una futura ocasió.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...