Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música clàssica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música clàssica. Mostrar tots els missatges

dijous, 28 de març del 2019

Barroc and Roll. Jordi Homs al Música per a Tothom: "No existeix el millor cantant del món. Existeix el que més t'agradi a tu"

JORDI HOMS és tenor i professor de cant format entre Barcelona i París. Ens explica que: 
"De petit amb una guitarra cantava davant d'una finestra amb llargues cortines blanques. La seva llum era com d'alabastre. La guitarra tenia sols tres cordes, però jo en tenia prou. He cantat a grans teatres d’ Europa, Espanya i Cuba, i us puc dir que segueixo buscant aquella cortina blanca, aquell moment en el que la màgia es fa present. La màgia mitjançant la música. La proximitat es per mi aquella cortina, que els grans teatres no  tenen. Es per això que m'encanta jugar a fer màgia tot explicant històries i cantant. Però aquest cop......en patins"



També comenta que: "La música clàssica és aquella que ha perdurat en el temps. Tot allò que perdura es allò que és vigent, per la seva bellesa i el seu sentit. I tot allò que transmet bellesa ho fa perquè conté vida, una flama que perdura. En el camp del cant clàssic la flama que guspireja sota la forma són les històries i els sentiments que hi són expressats, dels que tot sovint no es parla. En aquest espectacle us portaré de passeig en patins del barroc al clàssic, al caliu de les seves històries i els seus sentiments, i alguna que altra anècdota. Us ve de gust patinar pel temps?"


AMPLIATS

És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us ofereix l’entrevista amb Jordi Homs i la selecció de fons de la biblioteca Ernest Lluch
(Text i Selecció: Lídia Noguerol) 




Jordi Homs 

Realment aniràs en patins com si et dediquessis al “Roller Disco Boogie” o només és un joc de paraules? 

Sí, realment aniré amb patins en línia. De fet aniré en patins i vestit amb una casaca barroca. Portaré un amplificador portàtil amb algunes peces, de tal manera que la musica i el cant es mouran per l'espai lentament donant una sensació d’ atemporalitat, que per mi representa la forma més essencial del barroc i el seu temperament.


Casaca barroca 

Ens proposes una passejada que va del barroc al període clàssic. Quina ès la teva època preferida? 

L’ època barroca és la preferida per mi. Per moltes raons, i la més destacable és que en aquell temps van passar coses de les que no es parla molt i són la base de la nostra cultura. Una base que en aquest temps torna, enriquida per tots els temperaments humans que ha transitat la nostra història fins ara. Per això començo pel barroc. Mira, pensa una cosa. Parlar del barroc és parlar de renaixement. L'esser humà es posa en el centre de la creació. Els clàssics grecs tornen amb força, una força que neix de l'emoció i d’un profund debat amb la mort, revestit de sofisticació i atemporalitat.

"Judit i Holorfermes" per Artemisa Gentilleschi

Musicalment neix l'òpera, la música arriba a la gent i els teatres d'òpera prenen la forma de les places públiques, on si tens una moneda pots veure un espectacle que per l'època era fascinant. I musicalment entra una component significatiu, la tensió en el fraseig, que parla d’una tensió existencial, plena de ganes de viure i exaltar la bellesa de cada moment. No et sona això?

Baschenis - Instruments Musicals 

Has actuat arreu del món. Hi ha algun concert que recordis especialment? 

He actuat a molts llocs d'Europa i fora d'Europa. Tots els concerts tenen petits records que m'acompanyen, com per exemple l'olor del sabó dels hotels de París, que m'encantava. O els “mercadillos” de Berlín, on trobava coses fascinants abans dels concerts, com càmeres fotogràfiques amb òptiques de la URSS. I també hi podies veure vi calent amb un fred que pelava. Totes aquestes experiències pujaven a l'escenari, com nous perfums pel meu imaginari. No hi ha hagut grans concerts, sinó grans petites experiències darrere de cada cançó i de cada repertori, de cada ciutat, de cada trosset de món que he vist tot treballant. 


Càmera soviètica Exakta

Potser dintre d’ aquest marc dels concerts i els petits grans detalls, destacaria quan vaig cantar a l'Institut Austríac de París. Cantava en una sala de cambra no molt gran. Hi era present Paul von Schillawsky que havia estat treballant amb tots els cantants, doncs era, i dic era amb pesar, perquè ja no és entre nosaltres, i això és una gran pèrdua, per la seva saviesa, amabilitat i màgia, doncs era un dels grans especialistes en música alemanya i mozartiana d'Europa, que ens formava en el marc de la interpretació a cantants de tot el món. Doncs en aquell concert, un cop vaig acabar un tema que es deia “Am leuchtenden sommermorgen”, Schillawsky es va aixecar i em va dir: “Podries tornar a cantar aquesta cançó per a la meva dona (que acabava d’entrar en aquell moment)”. Era un cantant novell en aquells moments, no era un gran teatre, però va ser un moment entre simpàtic i màgic, on el protocol del concert clàssic es va trencar amb molta gràcia, i va ser per mi un moment ideal per correspondre a la seva estima 





Ens podries recomanar algunes obres per les quals patinaràs? 

Si, et recomano “When I'm laid” de Henry Purcell. Escolta-la . Et recomano la versió de Elin Manahan Thomas. Ja em diràs. 

Quins són els teus intèrprets preferits i per què? 

Saps?, No existeix el millor cantant del món. Existeix el que més t'agradi a tu. No es com el futbol que tenim a Messi. A mi em commou profundament Fritz Wunderlich, em fascina Pavarotti, em fa somiar amb els ulls oberts la Callas cantant la “Casta Diva”, em fa plorar Victòria dels Àngels amb la seva fragilitat entre divina i humana. Em fa creure en l'essència humana cada cantant que s’entrega a la música des del seu talent, i que viu l'essència del qui va concebre i crear una música tan bonica com necessària, tan especial que sobreviu al temps.




LA TRIA DE LA BIBLIOTECA

LLIBRES 

Barroco. Historia, compositores, obras, formas musicales, discografía e intérpretes de la música barroca. Francisco Camino. Ollero & Ramos. Madrid, 2012. 

La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebastian Bach. John Elliot Gardiner. El Acantilado, 2015.


                                                             Portada 

J.S. Bach. Discografía recomendada. Obra completa comentada. Península. Barcelona, 1997.

Viaje musical por Francia e Italia en el s. XVIII. Charles Burney. Acantilado. Barcelona, 2014. 
Charles Burney (1726 – 1814) va ser compositor, organista, clavecinista i estudiós de la música. El juny de 1740 Burney va empendre un viatge, que ha esdevingut una fita en la història musical i un diari extraordinari escrit per un viatger curiós que descobreix una Europa complexa i tensa a les portes de la Revolució Francesa. 


Portada 


CD
He escollit dos compositors no tan
 coneguts pel gran públic. 

Barroc 




Era Clàssica






dijous, 30 de juny del 2016

Nits de Clàssica. Les recomanacions de l'Orquestra de Girona


Cartell del Festival 

Bé, de fet, són les recomanacions de la Irene Llongarriu, la secretària i coordinadora de l'Orquestra de Girona i professora de cant i piano. Els comentaris de sota les fotos són d'ella. 



L' OdG en acció 

Dijous 7 de juliol. 21h.
Claustre de la catedral (accés plaça Apòstols)
Únic concert a l'Estat. 


Staier la versió canònica del cim bachià. 

"Per a la gent que no conegui un instrument com el clavicèmbal -a mi m'agradaria viure a dins d'un- serà un luxe descobri-lo amb un intèrpret llegendari com Staier. Pels que ja el coneguin però no hagin anat mai a un concert seu, sentir les Variacions Golberg tocades per aquest senyor els farà entendre perquè Bach va cobrar aquesta obra amb un greal d'or ple de lluïsos del mateix metall preciós". 

Dissabte 16 de juliol. 21h
Claustre de la catedral (accés plaça Apòstols)
Programa encàrrec del festival.


El so especial de la Real Cámara 

"Són grans professionals de la música antiga. L'Emilio Moreno, el seu director, va venir a fer un taller a l'Orquestra de Girona quan aquesta començava. Tenen un so molt especial, sobretot els  Zapico. "

WILLIAM CHRISTIE
Dimarts 19 de juliol. 21h.
Auditori de Girona. Sala de Cambra. 
Únic concert a l'Estat. 


Un historicista modern

"Aquest és un concert on la qualitat està garantida. Les produccions de William Christie tenen un format molt modern, encara que sigui cambrísitic. És una altra manera de tocar i sentir el barroc i especialment, Bach." 

BISOS 
(a càrrec de l'Ampli)

  La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebastian Bach. John Eliot Gardiner. Acantilado. Barcelona, 2015.

Hereafter. DVD. Dir. Bruno Monsaingeon. Documental sobre l'intèrpret més conegut de les "Variacions Golberg" de Bach, Glenn Gould.

Com que el programa del festival cita dues mirades antagòniques, la de Pierre Boulez, que critica "la societat perquè només s'interessa per conservar el seu patrimoni" i la de Nikolaus Harnoncourt, que diu que cal tornar a la "música històrica" perquè l'actual no satisfà ningú, nosaltres proposem una tercera opinió que podria ser el punt mig de les opinions anteriors. La que expressa Javier Blánquez, professor de l'Eumes i periodista musical, al llibre "Una invasión silenciosa. Cómo los autodidactas del pop han conquistado el espacio de la música clásica".  


Seleció de CD de "Nits de Clàssica" a la biblioteca Ernest Lluch. 


La gramola de la Lluch 

divendres, 22 d’abril del 2016

Sant Jordi a l'Ampli: Una invasió silenciosa

BONA DIADA 





Si a Arenys de Mar tenien "Calisay" a Arenys de Munt bevien "Licor Sant Jordi"




Ara farà un any que els musictecaris recomanàvem, entre d'altres títols, el llibre d'Alex Ross "El ruido eterno". Enguany recomanem un llibre, bé, més aviat un petit assaig, publicat en e-book que reprèn el fil del llibre del crític americà.  

Una invasión silenciosa. Cómo los autodidactas del pop han conquistado el espacio de la música clásica. Javier Blánquez. Capitán Swing. Madrid, 2014. 


Portada del llibre 

Javier Blánquez és periodista i crític musical de diversos mitjans. És a més el coordinador (i autor d'alguns capítols) del llibre "Loops. Una historia de la música electrónica" (Random House Mondadori, 2002). També és professor d'història de la música moderna a l'EUMES (Escola de Música Avançada i So) de Girona. Llegint aquest llibre he recordat el primer disc "indie" que vaig pensar que tenia alguna peça que s'acostava a la música clàssica: "Handwriting" (Quartestick, 1995) de Rachel's. Blánquez no esmenta aquest disc en el seu breu però nutritiu assaig, molt útil per futures adquisicions musicals bibliotecàries, però si que menciona altres grups de l'escena "indie" com RadioheadStars of the Lid i Björk o de l'electrònica com Tim Hecker, Ben Frost o Nils Frahm


Nils Frahm 

Tots aquests músics tenen en comú que han normalitzat el diàleg entre la música clàssica i la música popular. I aquest és el tema del llibre, com des d'una nova manera d'entendre l'ofici de compositor i amb una aproximació humil i autodidacta, propera a la filosofia del "do it yourself", hi ha una sèrie de músics que no pertanyen ni a la música clàssica ni a l'experimental i que es poden englobar sota l'etiqueta de "modern classical", que estan construint un pont que uneix les textures del tardo-romanticisme amb les estructures del pop i l'electrònica abstracta. Des de l'Ampli us recomanem dos CD que podeu trobar a les biblioteques de Girona i que també s'esmenten a "Una invasión silenciosa": "Recomposed by Max Richter. The Four Seasons" i "Spaces" de Nils Frahm


Nico Mulhy


Un capítol del llibre està dedicat al piano i pot resultar interessant llegir-lo abans d'anar al concert del pianista Vladimir Ashkenazy a l'Auditori de Girona, que celebra 10 anys i a la xerrada prèvia que s'ofereix. No perquè "Una invasión silenciosa" i el repertori que tocarà Ashkenazy -que inclou Ravel, esmentat també al llibre de Blánquez- s'excloguin, sinó perquè junts poden ajudar a obrir moltes orelles. (Text: Lídia Noguerol)


Vladimir Ashkenazy 


dilluns, 26 d’agost del 2013

L'humor a la música clàssica: una xerrada de Pere Andreu Jariod

La música clàssica és un bagul amb més de 500 anys de tresors. Aquest bagul amaga joies humorístiques que es mostraran en una sessió hilarant. L'humor pertany a la música, per la mateixa raó que la música pertany a la vida quotidiana. Tal com va dir ell




El periodista i entusiasta diletant Pere Andreu Jariod.mostrarà aquesta faceta d'una música que sovint és víctima de la pompa amb que ha estat investida. Jariod és el percutor de l'espai Notes de Clàssica, de Catalunya Música. I es va fer ressó de l'AMPLI en una grata ocasió.  La seva tasca divulgativa és fèrtil i prolífica. La podeu veure aquí

Ell mateix ho explica:


Poden ser compatibles dos conceptes en principi antagònics com són l'humor i la música clàssica? En aquesta xerrada ens encarregarem de demostrar que sí és possible. Sentirem i veurem uns quants exemples, des de la música més antiga fins als nostres dies. Si sou dels qui penseu que la música clàssica és una música seriosa, veniu i descobrireu que això no és més que un tòpic.



I ens recomana aquest vídeo:



Serà el dijous 29 d'agost, a les 19h. a la sala d'actes de la Biblioteca Vapor Vell (4a pl.).
Ptge. Vapor Vell, 1.

Entrada lliure.
Us hi esperem!

Podeu trobar entrades que relacionen l'humor amb la música aquí:








dimecres, 21 d’agost del 2013

L'intèrpret i la partitura (i 3): Godowsky, Chopin i la tensió

Aquesta breu sèrie és només una pinzellada relacionada amb la vida que poden tenir les partitures en mans dels artistes. No es tractava, doncs, de mostrar versions curioses. Sinó de la reivindicació de l'intèrpret, per una banda, com a artista viu que intervé en la revitalització de la música impresa; i de la partitura, per una altra, com a punt de partida. 

A la primera nota vam mostrar un exemple visceral a partir de la música clàssica: la soprano Barbara Hannigan conduint Ligeti a extrems preciosos. A la segona, un dels punts de vista més originals sobre la interpretació de concerts clàssics: Glenn Gould posant en primera fila l'acompanyament d'una obra de Brahms amb l'admirada distància de Leonard Bernstein.

Per aquest capítol final, oferim una petita volta. Una partitura que esdevé una segona partitura, i deixa a l'intèrpret amb els dits crispats. 

El punt de partida són els Estudis de Chopin



Aquestes peces, destinades a ser la projecció artística de certes dificultats tècniques del piano, han esdevingut un repertori clàssic de l'instrument i un repte entre la tècnica i la bellesa per l'intèrpret. Chopin en va escriure 27, en la seva -ai- breu vida. Aquesta és una mostra d'aquestes peces:


Contra tot pronòstic, el pianista i compositor polac Leopold Godowsky, admirador profund de Chopin, va decidir donar una volta a aquests estudis.


Godowsky va realitzar 54 versions dels estudis de Chopin, en les quals augmenta la dificultat tècnica que abordava Chopin, ressaltant la bellesa de cada melodia. Es tracta d'un treball inaudit, una reescriptura potenciada. Un treball híbrid, entre el compositor i l'intèrpret, entre l'homenatge i la insubordinació, entre el paper i la vida mutant de la partitura. 



Aquí teniu una bona interpretació d'aquest intríngulis doble. L'intèrpret sap que està tocant Chopin, i que alhora està tocant Godowsky, i que, a més, alguns passatges tenen tal dificultat tècnica que busquen (més que la precisió) la tensió del propi pianista. Allò que ja queda més enllà de la partitura, ni que sigui la del silenci John Cage. 


I aquí teniu un playlist perquè el paper i la música continui la seva evolució orgànica al vostre cap.


Molts articles de l'Ampli estan relacionats amb aquesta minisèrie. Aquests, però, poden ser els principals:

- Escolta comparada: Beethoven.
- Això no és música! (3)

dilluns, 12 d’agost del 2013

L'intèrpret i la partitura (2): Gould, Bernstein i Brahms

Fa una setmana vam encetar una breu sèrie sobre la curiosa relació entre els intèrprets i la partitura. La idea principal és que una partitura no és un text diví, a reproduir funcionarialment (encara que impliqui virtuosisme), sinó un punt de partida que pot ser viu i orgànic. Passa al món de la música clàssica però no només: avui en dia es toquen -i s'ensenyen a les escoles- peces de Charlie Parker com ell les tocava fa 70 anys. És a dir com si ell, si hagués viscut, no hagués sentit més música. És la sacralització del passat. I la monumentalització de la seva obra, eliminada toda capacitat de mutació al llarg del temps.

Pocs són els intèrprets que han traspassat la línia de la interpretació virtuosa, fidedigna, per intentar una altra cosa. Avui us mostrem la que potser és la més famosa. Ens trobem amb:

1) Leonard Bernstein, un director tan famós que el seu nom ja dóna pas a un continent i a una época. Us n'hem parlat, amb amor i pedagogia, aquí. Ell serà el responsable subsidiari de la conducció de la peça que us mostrarem. 


2) En segon terme, Johannes Brahms, un dels grans compositors romàntics, de temperament cerebral i ànima complexa.



3) I en tercer lloc, un dels grans genis interpretatius de tots els temps: Glenn Gould. D'ell us n'hem parlat amb passió i emoció aquí, i val la pena tornar-hi.


La peça que els uneix és el Concert per a piano número 1 de Brahms, una peça estrenada el 1859 que va viure una inesperada nova vida cent anys després. El dissabte 7 d'abril de 1962 Bernstein es plantava al capdavant de la Filarmònica de Nova York, al Carnegie Hall, i en comptes de començar a dirigir l'orquestra es girà cap al públic i digué unes paraules que són una lliçó de música inoblidable. 

Aquí teniu el text complet d'aquest impressionant intervenció, que podeu seguir amb l'enregistrament àudio d'aquest moment històric.



No se asusten, el Sr. Gould ha venido y aparecerá en un momento. Como saben, no tengo la costumbre de hablar en los conciertos, excepto en los preámbulos de las noches de los jueves, pero una curiosa situación ha surgido, que merece, creo, una o dos palabras. Están a punto de escuchar una interpretación, yo diría, poco ortodoxa del Concierto de Brahms en Re menor, una interpretación tan singularmente distinta de cualquiera que haya escuchado, o soñado, en un tiempo remarcablemente lento, con frecuente desvío de las indicaciones dinámicas de Brahms. No puedo decir que esté de acuerdo con la manera en que el Sr. Gould concibe la pieza, y eso plantea una cuestión interesante: ¿por qué la estoy dirigiendo? (Risas del público) La estoy dirigiendo porque el Sr. Gould es un artista tan válido y tan riguroso que debo tomarme con total seriedad cualquier cosa que él conciba de buena fe, y su concepción es suficientemente interesante como para que pensar que ustedes merecen escucharla también.
Pero la vieja cuestión sigue ahí: En un concierto, ¿quién es el jefe, el solista o el director? La respuesta, claro está, es, a veces uno, a veces el otro, dependiendo de las personas implicadas. Pero casi siempre ambos consiguen lograr juntarse y, bien por persuasión o encanto o amenazas incluso, componer una obra unificada. Sólo en una ocasión anterior a esta tuve que plegarme a una enteramente nueva e incompatible versión: fue la última vez que acompañé al Sr. Gould (risas). Pero en esta ocasión nuestros puntos de vista son tan discrepantes que me he sentido en la obligación de descargarme de responsabilidad con esta pequeña confesión. Entonces, cabe insistir, ¿por qué estoy dirigiendo el concierto? ¿Por qué no monto un pequeño escándalo y busco un sustituto al solista o cedo mi lugar a uno de mis asistentes? Porque estoy fascinado, feliz, de poder mirar con nuevos ojos este concierto, tantas y tantas veces ejecutado; porque hay momentos en que la ejecución del Sr. Gould emerge con una convicción y frescura sorprendentes; en tercer lugar, porque todos podemos aprender algo de este artista extraordinario, un intérprete reflexivo, y finalmente, porque hay en la música eso que Dimitri Mitropoulos solía llamar «el elemento travieso», un factor de curiosidad, aventura, experimentación, y les puedo asegurar que esta semana colaborando con Mr. Gould en la preparación de este concierto ha sido toda una aventura, y es con ese espíritu de aventura que ahora se lo presentamos a ustedes.


El concert complet està enregistrat i és una meravella inaudita, rara, única. Com si la Grècia Antiga ressucités. És aquesta, i només cal tancar els ulls i pensar que cada partitura, inclús la universal, amaga melodies com acompanyaments i viceversa.





Continuarà!





dilluns, 5 d’agost del 2013

L'intèrpret i la partitura (1): Barbara Hannigan i Ligeti

El món de la música clàssica - i potser també la resta- ha de lluitar constantment contra la sacralització acadèmica. Quadrar-se davant una partitura i sotmetre's, com un funcionari davant d'un text sagrat. L'intèrpret seria un funcionari virtuós. Com un artesà més que com un artista. El compositor, un creador diví, indiscutible. Com un médium de llenguatge intocable.

Aquesta série (si ho arriba a ser) pretén mostrar les possibles i fecundes ruptures d'aquesta inèrcia. La relació orgànica d'una partitura amb el seu intèrpret. La peça com una cosa viva. La interpretació com un punt de vista sensible, mutant. 

Comencem amb dos artistes extraordinaris i la seva feliç confluència:

D'una banda, Ligeti, un dels grans compositors contemporanis. Autor d'una obra minimal i profunda alhora, és capaç de deixar-nos sols davant de nosaltres mateixos com gairebé no ho fa cap música.  


Donar ni tan sols una pinzellada de la seva producció depassa la capacitat d'aquest post i del seu artífex. Deixeu còrrer, si voleu, aquest playlist:



De l'altra la soprano Barbara Hannigan, una de les cantants amb més força i menys enfarfegament de les quals tenim noticia. 


Barbara s'implica a les peces d'una manera visceral, artística, arrosegant la partitura allà on el paper s'acaba. Perquè les possibilitats del paper s'acaben! La seva carrera és un compendi de saviesa i bona tria, sempre el part contemporània, àrida i fora d'ordre del repertori. Tan que ja deixa de ser cultura per ser un culte. Per exemple:


I aquí ve la confluència. Els mysteries of the Macabre, un arranjament per orquestra reduida realitzat entre el 1988 i el 1991. 



Es pot senzillament interpretar la peça. Deixar passa les notes, una rera l'altra, venerar el paper com si fos una càbala, pactar un temps amb els músics. O es pot fer això. En barrena. Els Mysteries of the Macabre, amb la Avanti Chamber Orchestra. I una Barbara Hannigan que interpreta i dirigeix i vola més enllà d'allò que podíem esperar.  


Una cantant sense monument ni estrella ni carrer ni apologia. Perquè si ja ho és, i ambulant. Ens podem asseure sobre la tomba de Ligeti i deixar passar les hores, mai igual a si mateixes. 


dilluns, 18 de febrer del 2013

Escolta comparada: Beethoven


Els plaers inesperats que deparen les noves plataformes musicals semblen no tenir fi. Normalment, conduits per una lògica voracitat melòmana, tendim a l'escolta diversa. Cada dia discos diferents, cada dia una descoberta. Es van multiplicant les referencies com si arribéssim a veure un quadre a base de comptar pinzellades o si anéssim a un concert amb un mesurador de freqüències. 

Però sovint descobrim altres formes del plaer musictecari. L'escolta consecutiva, comparada i atenta de la mateixa peça a càrrec de diferents interpretacions. Això és particularment significatiu en el jazz i la música clássica, on les peces passen de mà en mà, buscant el seu intercessor. No és igual amb el pop i el rock, on l'autoria sembla tenir raons de pes per no independitzar l'obra del seu creador. 

["¡Digresión!", cridaven a la classe de Holden Caulfield.]

Farem la una senzilla prova en aquest post, per animar a aquest exercici sensible pràcticament impossible abans.

Beethoven, Quartet no. 15, III. Molto Adagio






Beethoven ja feia 20 anys que era sord. Havia patit una greu malaltia que quasi acaba amb la seva vida i va escriure un quartet per agrair la seva salvació.  Era el 1825, i no tindria gaire temps per més. Va morir al 1827, després haver-se passat els últims anys de la seva vida dedicat a la composició de quartets de corda que mai sentiria.



Triem el III moviment d'aquesta peça per què la seva qualitat elàstica. És una peça de notes llargues, amb l'única interrupció d'una melodia primaveral que apareix al principi i al final de la mateixa. La resta són molts minuts de notes sostingudes, generant una tensió que ja és més del món romàntic que del clàssic.


Aquí teniu, més 22 interpretacions només d'aquest moviment. 5 hores de música donant voltes sobre sí mateixa. La més llarga arriba als 19:40 minuts, la més ràpida als 9:10. En totes elles l'esperit de Beethoven queda palès i la seva bendició de viure és igualment evident.



Passar tot un dia amb aquestes interpretacions permet aprofundir en la peça, en aquest petit moviment, d'una forma extraordinària. Podem seguir-la també amb aquesta partitura ambulant:



Conèixer una peça és quelcom lent, pacient, interior. La repetició acaba empapant-nos, però un cop cali es quedarà per sempre. 




dilluns, 2 de juliol del 2012

Frederic Mompou, el geni que feia callar la música


Els musictecaris d'AMPLI i el Servei de Biblioteques de la Generalitat estan realitzant una sèrie de guies commemoratives de grans compositors catalans. Va començar amb Xavier Montsalvatge, tal com us vam explicar aquí, en col·laboració amb l'AMPLI, i han seguit amb Toldrà. Ara, no sense un plaer extralaboral, s'han dedicat a Frederic Mompou, tallador de material preciós musical.


El motiu és només un estímul: els 25 anys de la mort del compositor Frederic Mompou i Dencausse (Barcelona, 1893-1987). Us presentem una selecció de recursos que les 358 biblioteques públiques de Catalunya posen al vostre abast.

- Free s



I també teniu un extens playlist amb les seves obres, via Spotify. aquí!

I, per últim, el primer... la música:


 

dimarts, 13 de març del 2012

Xavier Montsalvatge: 100 anys

En el centenari del naixement de Xavier Montsalvatge, l'Ampli, l’Associació de Musictecaris Catalans, i el Servei de Biblioteques han elaborat una selecció de recursos disponibles a les 356 biblioteques públiques de Catalunya per aproximar-se a aquest compositor i crític musical.



Autor de música simfònica, òpera, ballet, música per a pel·lícules, obres infantils, obres per a solistes instrumentals, sardanes, cançons... Montsalvatge és considerat una de les figures més representatives de la música catalana de la segona meitat del segle XX.

A continuació trobareu la guia amb les seves obres enregistrades, partitures, llibres, webs. Un homenatge merescut a un dels grans.



I de postre, mentre consulteu la guia, Sonatina para Yvette, interpretada per Alicia de la Rocha en un video on podem anar seguint la partitura.



Tres divetiments
de X. Montsalvatge interpretats per Luis Aracama







dilluns, 12 de juliol del 2010

Partitures: un assumpte de domini públic



Reinventar-se la feina musictecària és una qüestió de voluntat i de recursos, no de manca de projectes ni idees ni feina. Ja hem mostrat diverses idees en la petita història d'aquest bloc: bones pràctiques, accions concretes. Oferirem aquí un recurs imprescindible per a tot musictecari, una nova bona pràctica i una nova possibiltat de treball.


PARTITURES: UN ASSUMPTE DE DOMINI PÚBLIC

La música s'escriu. O sigui, genera partitures, que són el testimoni d'una composició i el punt de partida d'una interpretació. Aquesta documentació, les partitures, ha estat excepcionalment absent de les col·leccions de les biblioteques públiques. Les raons no són bibliotecàries ni públiques ni raonables. És una documentació d'interès públic i ha de formar part de les col·leccions musicals.

Internet ja ha donat passes al respecte. És un mitjà informatiu i comunicatiu de potència insuperable i està acomplint moltes utopies informatives: ha començat a treballar en la generació d'un portal de partitures de música liure de drets d'abast internacional. Ja que les biblioteques no disposaran mai d'una col·lecció física d'aquesta envergadura val la pena que es conegui i s'usi aquest portal, i que es remeti als usuaris que cerquen aquest tipus de documents.

El projecte internacional més espectacular en aquest terreny és l'International Music score Library Project (IMLP): Projecte Biblioteca Internacional de Partitures Internacionals:


Aquest projecte va començar el 2006 i ja ofereix 26.000 obres en més de 65.000 partitures. És un projecte que està progressant dia a dia, però que ja és enorme, internacional, obert, gratuït. La seva web és aquesta: http://imslp.org/. Ofereix una bona opció de consulta en castellà aquí.

El portal s'ocupa de totes aquelles partitures de compositors quines obres ja han passat a domini públic (tots els compositors d'arreu del món morts abans de 1930), així com de les obres d'aquells compositors actuals que ja han decidit fer públiques les seves obres.



1) Les partitures

Es tracta d'una base de dades excel·lentment classificada i catalogada, i de fàcil consulta. Busquem -per què no començar per dalt de tot?- Ludwig Van Beethoven.

La base de dades ens ofereix 300 obres. 300 obres d'un sol compositor!: cuartets de corda, totes les simfonies, sonates, concerts... Per seguir la cerca ens fixem en la 1a Simfonia en Do Major (1799-1800), de la qual us en vam parlar aquí. D'aquesta peça se'ns ofereix:

- Les dades principals de composició i tema. Tot el necessari per orientar-se històrica i musicalment en la peça.
- L'àudio complet d'una interpretació canònica.
- La partitura completa.
- Diverses edicions de la partitura completa. Des de la 1a edició de 1809 a una recent del 2008.
- Diverses edicions de la partitura per parts, per moviments (I. Adagio; II. Minuetto; III. Andante; IV. Adagio).
- Les particelles. O sigui, les partitures particulars de cada instrument (Flauta, Obeo, Clarinet, Trompeta... Violins, Cellos...)

Aquí teniu la primera edició d'aquesta obra. És increible trobar-se al davant d'aquest document:



Continuem buscant, sense sortir de Beethoven. Així sabrem fins on explota la base de dades cada compositor. Ens fixem ara en una de les seves cèlebres sonates per a piano. Estan totes les 32 sonates que va escriure, fet que ja suposa una fita documental extraordinària. Triem una de les més representatives del seu geni, la Sonata número 21, en Do Major. D'aquesta sonata se'ns ofereixen més de 12 edicions, de diferents èpoques. La base de dades disposa també de la primera d'aquesta sonata, de 1796, que us oferim a continuació:



Podríem fer una vasta exposició documental només cenyint-nos a Beethoven. Podem exhibir partitures i convindria fer-ho. Però cal anar més enllà explotant aquest inesgotable recurs: interrogant la base de dades remuntem el riu del temps i anem quasi a les fonts de la música clàssica, a Carlo Gesualdo (del qual també us n'hem parlat). Abans d'ell, la música està al pou fosc a que ens aboca la indocumentació i l'Edat Mitjana. Busquem uns madrigals de Carlo Gesualdo, del segle XVI i aconseguim la primera edició dels seus 2ons madrigals. Una partitura de publicada a Ferrara, l'any 1594!



La nostra difusió de la música clàssica té ja un suport inigualable, bàsic. Que inclou fins i tot documents històrics com l'anterior, de més de 400 anys. Podríem passar-nos anys entre la curiositat pel que hi ha i l'il·lusió de trobar el mateix amb el nostre patrimoni musical. Bé, la música és sempre patrimoni internacional, i això ja la fa diferent: Verdi, Rossini, Mozart... són el nostre patrimoni musical. Però un primer tempteig ja permet comprovar que allà estan alguns nostrats:

Josep Anselm Clavé
Enric Granados
Fernando Sor
Francisco Tàrrega
Amadeu Vives

Si seguiu els links veureu quantes obres ofereixen d'aquests autors. I compareu-les amb les partitures que les biblioteques catalanes ofereixen. Cada dia la base de dades anira oferint més; aquest és un treball in progress fascinant. Una utopia menys que queda pendent.


2) Música digitalitzada



Malgrat el que pugui semblar, aquest portal no és només de partitures. També ofereix els àudios d'aquestes obres de domini públic. Ja s'ha vist a la cerca sobre Beethoven que s'ha posat com a exemple. De cada peça, si disposen d'un enregistrament canònic, se'ns ofereix la opció de sentir-lo.

Això és de particular interès. La música clàssica abasta quasi 500 anys de creació artística. Molts dels compositors més reconeguts han quedat reduïts a una desena o una vintena d'obres significatives: són les que es troben editades a les discogràfiques, les que estan representades a les biblioteques, les que són interpretades per les orquestres. El seu top ten popular amaga un iceberg creatiu.

Però aquest iceberg compositiu és real, històric... Haydn, el gran Haydn, va escriure 104 sinfonies. A Telemann se li atribueixen unes 3.000 obres. El catàleg del mateix Mozart, de vida efímera, està composat de 626 obres. Quantes n'hem sentit, 20? 30? Quantes poden oferir les biblioteques, 10? El proecte Internacionationl Music Score Library Project ofereix una possiblitat d'escolta molt més extensa, arxivant aquelles interpretacions que van ser enregistrades una sola vegada.


Mirall italià

Es poden fer coses, partint d'aquests exemples, seguint aquests projectes i col·laborant-hi. Hi ha exemples de bones pràctiques que val la pena conèixer. Per exemple: el portal Internet Culturale, que pretén oferir una digitalització completa de la cultura italiana a tota la xarxa. Aquest portal italià es troba aquí, i representa una de les millors mostres d'aposta política i cultural per difondre la documentació artística. Es tracta d'una web en quatre idiomes amb fons digitalitzats, bases de dades italianes, partitures manuscrites... La més gran base de dades de música italiana mai consultada.

Aquesta base de dades inclou manuscrits originals. Passejem una mica pels seus fons, sentint l'emoció de l'inaudita possibilitats de regirar els papers dels mestres de la música des de casa. Busquem Verdi. Amb quina lletra escrivia el refinat Verdi? Una cerca simple aconsegueix saciar-nos:


I Rossini? Quedaran papers de Rossini, el més impulsiu, el més alegre dels compositors clàssics? El mestre de l'alegria clàssica musical, amb quina lletra preparava les seves fascinants melodies? Doncs, sí, podem consultar-ho. Aquí teniu una partitura original de Rossini:

Deixant de banda la caligrafia, aquesta partitura de Rossini mostra l'esboç per 6 diferents passatges del 2on moviment de Maometto, de 1820. Els esboços! Poden assistir als dubtes, als atzucacs, a les derives dels compositors... al making of de la música escrita! Hi podem assistir, i ho podem oferir als usuaris.



Coda per biblioteques

La documentació musical té, en definitiva, dos oportunitat essencials:

- La majoria de música clàssica és de domini públic. Tota la història de la música fins a compositors morts abans de 1930 pot ser reproduïda, difosa i consultada sense l'adquisició de drets d'explotació. Us remetem a aquest article per conèixer més detalls legals sobre aquesta situació. - La música és un art universal, no és un idioma. Ha escapat de la maledicció de la Torre de Babel. Aquesta meravellosa condició fa que pugui ser compartida per tothom, de manera que qualsevol treball que s'hi fa pot ser compartit per tothom arreu del món.


Amb aquestes dos premisses les institucions públiques tenen molta feina a fer. Les institucions poden:

- Digitalitzar els seus fons patrimonials. Si no ho fan elles, qui ho farà? Al fer-ho compartiran les seves obres amb tothom - Explotar els fons patrimonials digitalitzats a portals com el mostrat a aquest post. La documentació és perfectament intel·ligible per qualsevol intèrpret i pot servir per difondre la música des d'una perspectiva molt original.

- Ser completistes: tractar d'arribar fins al final amb un compositor, un moviment estètic, una escola musical. Mostrar imatges, partitures, aconseguir totes les peces possibles. Permetre, per tant, el coneixement més enllà de les peces bàsiques, més enllà dels 2 minuts de la sempre útil wikipèdia.

Intents, intents. El musictecari del temps present no defallirà.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...