Moisés Moisés, música creativa a BCN 1987-1991

Moisés Moisés

"Els Moisés Moisés van irrompre a Barcelona com arribats d’un altre planeta, realitzant una música imprevisible, personal i que entroncava quasi miraculosament amb coses que s’estaven fent fora d’Espanya. La seva música era avantguardista i popular alhora, i hi tenien cabuda gèneres dispars como el funky, el jazz, la música mexicana o breus descàrregues més o menys free. S’ha de remarcar que el treball de Moisés Moisés era original fins i tot en relació a la música d’avantguarda que es feia a la ciutat."
Germán Lázaro 


A finals dels 80's alguns vam tenir la sort d'assistir als concerts d'un dels grups més interessants que ha donat la ciutat de Barcelona. Un grup de vida tan fulgurant com curta, tan curta que no van tenir temps d'enregistrar cap àlbum, només una maqueta que va circular en K7 distribuïda per la promotora Otras Músicas, que acollia excel·lents músics de l'escena més inquieta i creativa del moment. Gent com Enric Cervera, Xavier Maristany, Eduard Altaba, Koniec ... i els nostres convidats d'avui, els inoblidables Moisés Moisés, el trio incandescent format originalment per Oriol Perucho (Perucho's, Tropopausa, Koniec) a la bateria i percussió, Pep Pascual als saxos i clarinets i el prematurament desaparegut Conrado T. Costa a la guitarra elèctrica.

Posteriorment per l'alineació de la banda van passar també Jordi Golmayo i Quicu Samsó a la bateria i Eduard Altaba al baix elèctric.

Després d'anys de silenci, avui tenim la sort de veure publicat un preciós document que fa justícia al valor artístic de la producció d'aquesta banda. Un cofre acurada i artesanalment editat per La Olla Exprés que conté un CD amb la maqueta original i una selecció de temes enregistrats en les seves actuacions en directe + un llibret amb una història molt documentada del grup amb testimonis de l'època + un DVD amb més de 200 documents adjunts (vídeos, àudios, fotos, premsa, partitures, el disc en mp3, i el llibret en pdf ).

Un magnífic i costós treball de documentació musical que els musictecaris de l'Associació AMPLI no podem més que celebrar amb agraïment i admiració. 

Aquests són alguns fragments dels continguts del llibret:

Fa més de vint anys dels Moisés. Un record llunyà. No vam gravar cap disc.
En repassar el material d’arxiu (“bolos”, TV) sorprèn com érem de contundents.
Era una època bipolar d’eufòria i desànim, com una muntanya russa; però en un moment de reedicions i de descàrregues, el que fèiem crec que agradarà, tant com m’ha agradat a mi.
Oriol Perucho (ex Moisés Moisés)

Moisés Moisés és el nom amb què finalment ha passat a la posteritat un dels grups més fascinants que va donar Barcelona en el darrer quart del segle XX. Altres grups neixen, creixen i arriben a un punt màxim en la seva evolució; Moisés Moisés, en canvi, van començar estant ja quasi bé a dalt de tot a nivell d’idees i creativitat.
A començaments de 1988 [...] en uns pocs mesos, s’havien convertit en una referència ineludible per a qualsevol que estigués interessat en les coses mes originals i creatives que s’estaven cuinant aleshores en aquesta banda del planeta. Dins la frenètica activitat que duran els mesos següents, val la pena recordar-los convertits en els teloners de l’actuació que va servir com a presentació barcelonina en solitari del saxofonista i actor John Lurie: o també, i tal i com la llegenda els situa, dins d’una
festa de «Los 40 Principales» al Palau Municipal dels Esports de Montjuïc, on van ésser l’únic grup que no va fer servir playback i on van triomfar davant de milers d’adolescents que semblava que competissin a veure quina cridava més.
Francesc Díaz i Melis (Fan)

La irrupció de Moisés Moisés va ser como un llampec de rauxa en l’estereotipada Barcelona musical de finals dels 80 i primers 90. Vaig tenir la sort d’enxampar alguns dels seus directes, i recordo l’impacte que em va causar, més enllà del seu inclassificable humor i la seva actitud llibertària, el doll imparable de la seva imaginació efervescent que corria riu avall escolant-se per tota mena de terrenys aurals. La fatalitat, però, es va endur el Conrado T. Costa abans que tinguessin temps de publicar un disc.Per a mi, l’aparició d’aquest disc de Moisés Moisés és una notícia bomba. I penso que, en general, el millor elogi que se’n pot fer és constatar l’atemporalitat d’una música que, vint anys després, continua il•luminant com un llampec de rauxa el panorama de la nostra música popular.
Karles Torra (analista musical)

M’agradaven molt Moisés Moisés en directe. Els veia sol, i de vegades hi portava amics interessats en altres sonoritats, en altres estils, però igual de curiosos amb tot el que es fes damunt d’un escenari musical. “Anita Miasma’ se pasa al bondage” es va convertir a finals dels anys vuitanta en una mena de hit emocional, i “En el tejado” és una de les meves peces preferides tant de Moisés Moisés com de tot el que podia escoltar aleshores.
Quim Casas (crític)

Sempre recordaré en Conrado, aquell Art Garfunkel (més “guapo”, això sí) de les músiques que vivien en el risc durant aquella dècada del 80 en què tots naufragàvem en barres de bar convertides en illes plenes de solitud. No oblidaré mai el somni d’en Conrado, aquell grup inquiet pel qual desfilaren bona part dels millors supervivents dels 70 (Pep Pascual, Eduard Altaba, Oriol Perucho, Quicu Samsó, Jordi Golmayo) i que es va dir Moisés Moisés. Una espècie de refugi per al risc i les ganes d’allunyar-se d’aquell adotzenament “ochentero” tan artificial i cosmètic. Ja m’havia oblidat de la seva música, que aquest disc m’ha tornat com aquella ampolla amb missatge que en Conrado enviava al mar, des d’aquelles roques on ens va deixar l’agost del 91. Ha trigat un temps però ha valgut la pena comprovar com aquells somniadors tenien els peus a terra, sobrevolaven els avions platejats i feien campana de les escoles de calor. Ells escrivien diferent, construïen d’una altra forma, vivien fent dels dies una aventura constant. Conrado i els seus Moisés Moisés eren lluitadors, gent que ara, en el dia d’avui, ens ajudarien a eixamplar els horitzons i a trobar respostes davant de tanta mediocritat, rendició i desencís. No sabeu com us trobem a faltar.
Jordi Turtós (periodista musical – espècie en vies d’extinció)

Pep Pascual, Conrado T Costa, Oriol Perucho

Moisés Moisés 

Podeu escoltar íntegrament aquesta música fascinant en el seu  Bandcamp : http://laollaexpressrecords.bandcamp.com/album/mois-s-mois-s-edici-n-documental-cd-dvd-datos-libreto

i aquí teniu la història del treball documental realitzat fins la publicació d'aquest ítem en el molt recomanable blog de Jack Torrance, escriptor en crisi i co-editor del cofre del tresor : http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com.es/2013/04/moises-moises.html?spref=fb

La Discoteca d'AMPLI, LXVI: Space is the Place

Aquesta entrada continua una sèrie que ja té 66 entregues, es tracta de discos que tenen alguna rellevància estètica, cultural i que considerem carn de col·lecció musictecària. Aliment per l'atenció musical i per la difusió professional. Podeu consultar totes les entregues aquí.

Avui presentem un disc al·lucinat: Space is the Place, enregistrat entre el 19 i el 20 d'octubre de 1972 a Chicago per Sun Ra and His Intergalactic Solar Arkestra.

Creadors originals d'una època en que bona part de la música negra trobava noves formes per la música popular (del funk al soul, del jazz a l'avantgarde), Sun Ra va generar un cocktail de símbols completament al·lucinants on es barrejava la ciència ficció, el zen, la vida a l'espai, la càbala, el freakisme, les èpoques ampuloses dels faraons, la numerologia, el nacionalisme racial, els rosacreus i colorisme lisèrgic tenien un sentit. 35 anys de carrera musical, i més de 40 discos, això ho mostren. D'aquí que una breu passejada per les seves portades de la seva discografia aporti una informació extraordinària a l'imaginari d'aquest artista únic. Agua va!

El disc que ens ocupa són tres. Res és el que sembla amb Sun Ra. La idea principal la va apuntar amb un disc, la va desenvolupar amb una pel·lícula i la va acompanyar amb una banda sonora. El primer és aquest:

El va gravar, segons la seva costum, tota una comunitat de músics sense paracaigudes:

• Sun Ra - Piano (2), Farfisa Professional = space organ (1,3,4,5)
• Akh Tal Ebah - trumpet (2), flugelhorn (4), vocal (1)
• Kwame Hadi (Lamont McClamb - trumpet (2,4)
• Marshall Allen - alto saxophone (4), flute (3)
• Danny Davis - alto saxophone (4), flute (3)
• John Gilmore - tenor saxophone (2,3,4), vocal (1,5)
• Danny Thompson - baritone saxophone (1), flute (3), vocal (5)
• Eloe Omoe - bass clarinet (1,5), flute (3)
• Pat Patrick - electric bass (1,2), baritone saxophone (4), vocal (5)
• Lex Humphries - drums (4)
• Atakatun (Stanley Morgan) and Odun (Russel Branch) - percussion (4)

Amb un tema principal ple de mantres i tantres i polirritmies i una orquestració fora de qualsevol manual, escola i consell estàndard, el disc es va obrint pas dintre la nostra ment com un visitant estrany que al final es va reproduïnt per bipartició ràpidament i acaba en una invasió total de la nostra sensibilitat. Aquí teniu el disc complet en una playlist, via Grooveshark:

Influint a bona part de la música arriscada i trance del nostre present, com ara Steve Coleman, George Clinton, MC5...

Donat que res és clar, ni recte, ni sona igual (sembla que el disc canvïi en cada reproducció), Sun Ra va multiplicar el material anomenat Space is the place. El segon document amb el mateix nom és una pel·lícula (filmada el 1972 i publicada el 1974), amb guió i protagonisme del propi Sun Ra.

La pel·lícula és un deliri magnífic on el poder racial, les naus interestelars, els combats a la Terra, els mass media, i la fraternitat còsmica arribant a un nivell de representació bèstia que ocupa 82 minuts. Nostradamus no podria haver-ho predit. Attenti:

El tercer Space is the place és la banda sonora del film, enregistrada el 1972 a San Francisco, amb temes completament diferents del primer disc, però amb un resultat extraodinari, igualment imprescindible.

Són, com sempre, un col·lectiu enorme. Aquest, con Sun Ra, toca més de 7 instruments i lidera amb el seu casc transhistòric aquesta comunitat d'inventors.

• Sun Ra – piano, Minimoog, Farfisa organ, Clavinet, Rocksichord, declamation
• Kwame Hadi – trumpet, conga, vibraphone
• Wayne Harris – trumpet
• Marshall Allen – alto saxophone, flute, oboe, bassoon, kora, cowbell, percussion
• Danny Davis – alto saxophone, flute, alto clarinet, percussion
• Larry Northington – alto saxophone, conga, percussion
• John Gilmore – tenor saxophone, drums, percussion, vocal
• Eloe Omoe – bass clarinet, bongos, percussion
• Danny Thompson – baritone saxophone, percussion
• Lex Humphries – drums
• Ken Moshesh – conga
• June Tyson – vocals, bells

En aquesta banda sonora podeu sentir una de les peces més enigmàtiques, complexes i representatives d'aquest artista sempre en fuga. Es diu "Mysterious Crystal" i l'haureu de sentir comprant el disc. També hi ha altres peces més obertes, gospelianes, que ells mateixos van interpretar en directe, com ara:

Però també el trobareu a Spotify, aquí.
I també està ben representat a les biblioteques públiques, aquí.

La Discoteca d'AMPLI, LXIII: Perucho's, Zero de conducta

Perucho's

Barcelona, anys '70, sota l'underground de l'underground laietà, al marge del paraigües protector del circuit Zelestial, cruixia una música que pocs van tenir l'oportunitat d'escoltar. Alguns (molt pocs) músics proposaven anar bastant més lluny, i Perucho's van ser un d'ells. Segurament animats per la fúria del free jazz més radical, el geni de Messiaen, la creativitat experimental del pop i de l'avant-guarda europea i americana (Fluxus), els viatges sonors més crus de Velvet Underground ... (per anomenar simplement algunes referències) i una imaginació completament lliure al servei de la música, Jordi Graells, Oriol Pons de Vall, Albert Subirats i Oriol Perucho , el quartet original i clàssic, van apostar per llençar-se a volar, sense por, arriscadament sense xarxa, improvisant o composant meticulosament, fora de tota convenció estètica o mediàtica. Llibertat creativa, música lliure, lliure > Free : la música de Perucho's.

Probablement, poca gent va saber que l'any 1979, amb el grup a punt de desaparèixer definitivament, després de 6 anys de compacta però difícil existència, finalment van enregistrar i publicar un LP , amb la col·laboració d'una dotzena d'altres músics, que trencava radicalment amb qualsevol de les altres propostes d'aquella època en la música produïda a Barcelona.

Perucho's

(LP, Umyu, 1979)

Per sort, aquest any 2011, el segell barceloní La Olla Express , dirigit per Eli Gras , no només ha reeditat la música, sinó que també ha rescatat exhaustivament la història del grup i els seus membres gràcies a testimonis directes i preciosos documents originals d'aquells anys rebels i trencadors, en un magnífic box set.

Podeu escoltar 2/3 parts del disc, en streaming, en el seu bandcamp :

Simplement clicant a la imatge, o bé al següent enllaç: http://bit.ly/jWnAWO

Sota el pseudònim Jack Torrance, s'amaga Germán Lázaro, un dels millors cronistes de la música experimental barcelonina. Germán recull pràcticament tot el que cal saber sobre ells en un extraordinari text aparegut en el llibret del box set.

Tant és així que, per una vegada, en lloc d'explicar la meva relació personal amb aquesta música, aquests músics i aquells anys, m'estimo més adreçar-vos a ell. És un relat mereixedor d'una lectura atenta per entendre agunes claus d'una Barcelona creativa, realment original i -injustament- molt poc coneguda, que lluitava fugint de la grisor i els convencionalismes.
Sisplau, endavant Germán ;-)

http://www.laollaexpress.org/peruchos/press/libreto_cd-perucho%27s_la-garantia-es-el-nombre.pdf


En el seu blog Overlook Hotel , Jack Torrance també ha anat publicant de forma diferent, amb sucosos documents àudiovisuals, la història dels Perucho's. Aquest és l'enllaç als 5 capítols de la història (de més nou a més antic), més el post amb els vídeos de la presentació d'aquest CD, objecte, reportatge, LP que va tenir lloc el passat mes de maig al bar Almirall de Barcelona, a càrrec dels membres supervivents:
http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com/search/label/Perucho%27s

També us recomano visitar aquests articles sobre el grup, publicats a La Web Sense Nom.
Un excel·lent espai web del qual us vam parlar ja fa temps en aquest altre article aquí, al bloc AMPLI.

* * *

Per a mi, l'element més valuós de la música actual el constitueixen les formes lliures. Els més profunds sentiments i les millors idees musicals poden deixar d'expressar-se, si existeix un limit de temps per fer-ho. No existeix cap forma musical que obligui a un música a tocar malament. El límit de la forma musical pròpia és el que situa a un músic al davant en un escenari.

Aquesta és per a mi la Música Nova, la que a un li agrada escoltar i interpretar. He de dir a tots aquells éssers humans que no estan d'acord amb les meves idees musicals, que estic segur de que si aprenem a captar la forma artística de la vida tindrem menys preocupacions, la nostra vida es perfeccionarà i podrem viure millor.

Ornette Coleman, 1969

* * *

El box set Perucho's està disponible a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Barcelona: http://bit.ly/qtdNec

.

La Discoteca d'AMPLI, XXIII: Agustí Fernández Quartet

Agustí Fernández Quartet, Lonely Woman: homenatge a Ornette Coleman. Taller de Músics, 2004

L’any 2005 Lonely Woman va ser considerat el millor disc de jazz del país segons els crítics de diverses revistes de prestigi (Jaçz, Cuadernos de jazz...). Al marge de l’abast geogràfic de la distribució de les revistes, és difícil concretar els límits del país referit, tractant-se d’una matèria tan interior com el jazz i d’un disc de versions de composicions d’un artista americà. El jazz és insidiós, lliure, dissident (com deia Tete Montoliu: “Franco era tan ximple que ni tan sols va prohibir el jazz”); i la música instrumental prescindeix de significats prefixats, d’idiomes. Així doncs, presentem senzillament un dels millors discos de jazz instrumental d’aquí, entenent per aquí la vasta regió emocional que aplega tot el món sensible a aquesta manifestació artística.

El disc és un homenatge a la música d’Ornette Coleman, el creador del free. Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1959), l’artífex de l’obra i un dels músics de més prestigi internacional dintre d’aquesta música, va encarar aquesta idea des d’un punt de vista seminal. Si Ornette és el pare, cal digerir-lo, viure’l des de dintre. L’experiència en aquest terreny d’Agustí Fernández és gran: des del principi de la seva carrera va optar per interpretar música improvisada, arriscada, visceral. Va arribar a estudiar amb Iannis Xennakis, Ha compartit estudi i escenari amb bona part dels millors músics de free del món, des de Derek Bailey a Evan Parker. La seva discografia comprèn 7 discos en solitari (piano solo) i 4 discos com a líder, a més 15 discos entre duos i trios i desenes de col·laboracions. Un mestre encara poc (re)conegut aquí, però de gira permanent per tot el món.

L’aposta no era fàcil tenint en compte que Ornette estranyament ha tocat amb pianistes (perquè l’afinació d’aquest instrument és obligada, és la de la tecla). Per aconseguir-ho, Agustí Fernández va formar un quartet admirable. Eren: Liba Villavecchia al saxo tenor, un veterà explorador de la llibertat improvisada amb un estil sensible, orgànic, temperamental; David Mengual al contrabaix, un dels millors compositors catalans de jazz; Jo Krause a la bateria, explosiu, intuïtiu, contundent i detallista; i el propi Agustí Fernández al piano. Tots quatre es llencen sobre les 8 peces d’Ornette sense xarxa, respectant l’aire entre festiu i dramàtic de les melodies, i explotant la seva química a uns solos que et permeten volar sense sortir de casa. Comprovat: tanques els ulls i comencen a aparèixer fosfens, fulgors, geometries canviants, cascades de matèries desconegudes i la força de la gravetat comença a perdre importància.

Mireu aquesta caiguda en barrena. Aquí només estan Agustí i Liba, volcànics, magmàtics, a un vídeo difícil de veure però aural, màgic:





La cançó que dóna títol al disc, “Lonely woman”, és una peça mítica de l’historia del jazz. Una melodia dramàtica, oberta, insinuant, que evoca coses potser desconegudes (què emmascara sempre la paraula “cosa”?). És la primera del disc i posa a prova la qualitat de qualsevol equip de música. Si l’entrada de la bateria i el piano no us posa els pèls de punta potser és que convè canviar d’equip.




El solo de piano de Mob Job és per aixecar-se de la cadira i replantejar-se la història completa d’aquest instrument i de la llibertat creatuva humana. Sembla que una alegre jirafa balli claqué sobre el teclat. Imprevisible, desafiant, tocant tant l’ànima com el piano. Exagero?

Aquest disc sembla disposar d'una quantitat d’estímuls musicals que serviria per fer 10 díscos a partir de les idees que es disparen i la multitud de climes que es creen. Si algun usuari curiós, famolenc de free, vol saber qui està fent aquesta música per aquí, ja tenim per on apuntar. I encara ens quedarem preguntant-nos què vol dir aquest “aquí”.

En fí, parlar d'un disc instrumental és casi una contradicció. Millor acabem igual que el disc, amb el tema What reason?. Malenconia per a una tardor intemporal.




Director Wilkins

Trio Lio: Free al Cabaret Hoffmann

Germán Lázaro ens comunica una interessant proposta de descoberta musical a Barcelona ciutat.

2 de maig / 22 hores

CABARET HOFMANN presenta TRIO LIO

La Juglaresca / Carrer Sant Lluis, 58

El cicle Cabaret Hofmann, de noves propostes de música i veu, segueix amb el seu segón any d’activitat. Promogut per en Serapi Soler, es tracta d’una de les propostes estimulants que podem gaudir en l’actualitat a Barcelona.
Desprès d’haver estat ubicat tot el 2007 a l’Electric Café de la Travessera de Gràcia, enguany han canviat el seu emplaçament sense sortir de Gràcia.
La idea, però, és la mateixa: programa un cop al mes propostes creatives i que no estiguin subjectes a cap regla genèrica o estilística. El mes passat van començar el seu recorregut pel 2008 amb els Motor Combo i el seu entranyable pop naïf.
Per aquesta segona cita, han canviat el registre per proposar el Trio Lio, una formació potent en la millor tradició del free local (Perucho’s, Propiedad, Macromassa).

El Trio Lio es va formar accidentalment ara farà un any durant el concert d’homenatge que diferents músics de l’escena experimental de la ciutat li van retre al músic japonés Hiroshi Kobayashi. Estava previst que el guitarrista Albert Giménez (ex Suck Electronic Enciclopèdic, ex Macromassa, ex Neuronium, i amb una magnífica i llarga carrera en solitari) comparegués amb en Néstor Munt. Aquest no es va poder presentar, així que l’Albert va demanar als músics presents si algú volia tocar amb ell.
I van sortir dos: Quicu Samsò, potent bateria ben conegut de l’escena d’aquí, que va formar part dels Koniec i que avui dia milita en un altre power free trio, Aixònoéspànic (amb en Víctor Nubla i l’Albert Guitart), entre d’altres coses; i el trompetista Xavier Tort, que havia format part de la Orquesta de la Muerte i de The Linn Youki Project, a més de posar la seva trompeta en enregistraments d’altres grups.

Malgrat que es van llençar a la piscina, el concert lis va sortir genial. Van decidir continuar l’experiència, l’estiu passat es van autoeditar un primer CD, “Òxid/Coure”, van actuar al darrer LEM, a l’Hipersons,... fins avui, que acaben d’enregistrar un segon disc; un fragment de l’anterior va ser seleccionat pel segell grec If a Mys Records per una recopilació de música experimental espanyola actual que acaba d’aparèixer; a finals d’aquest mes de maig actuaran a Perpinyà dins del Jazz Mexx, una convocatòria especial que monta la gent del festival Jazzèbre; i tenen previst, també, fer algun bolo a Grecia.

Música lliure i forta. No us els perdeu!

Trio Lio: http://www.myspace.com/triolio

La discoteca d'AMPLI, I : Pau Riba & Perucho's i Gossip

L'ha udita mai qualcuno?


1) Pau Riba & Perucho’s Astarot Universdherba (G3G, 1998)

Enregistrat en directe al festival Canet Roc de 1977, va ser publicat pel segell G3G l’any 1998. Es tracta d’un document únic (34 minuts) en el qual per primera i última vegada trobem la col·laboració entre el rapsoda Pau Riba (en un dels millors moments de la seva carrera), el grup Perucho’s en formació de trio (saxo alt, saxo tenor i bateria) i la defensiva reacció in crescendo de l’enfangat públic assistent al festival (entre els quals es trobava qui escriu). Un poema tràgic que, envoltat del free sense concessions dels Perucho’s, forma part dels mites de l’avantguarda musical catalana.

La presentació del CD en una llauna de conserva, també va suposar un repte avantguardista per a l’ofici del musictecari a l’hora d’ubicar-lo dins la col·lecció de discos de les 60 biblioteques de la Xarxa que el van rebre. Idea per a treball d’estudiant de biblioteconomia: “estudi de les diferents solucions musictecàries davant el disc Astarot...”.

Propietat de la foto i més informació sobre aquest disc i altres de relacionats a:

http://spanishprogressiverock.blogspot.com/

L’AMPLI te previst presentar properament una extens informe / entrevista exclusiva amb Oriol Perucho, antic bateria dels Perucho’s i altres formacions així com autor de diversos àlbums al seu nom.

Fonti

2) Gossip Standing in the way of control (Kill Rock Stars, 2006)

Fa temps que els crits de guerra de les riot grrrls passaren a la història i el lloc que ocupaven les ministresses del punk-rock femení dels 90, restava parcialment buit. Fins que la Beth Ditto va aparèixer damunt un escenari, amb la seva rotunda veu i la seva rotunda presència i, tothom, es va quedar bocabadat. La Beth canta molt bé i crida com poques. La vocalista de Gossip té mala llet però, a diferència de les noies emprenyades de la dècada grunge, no canta amb la desesperació i la ràbia premenstrual d’aquelles; no ens vol apunyalar amb lletres que expliquen que és fotut ser lesbiana en una ciutat ultracatòlica dels EEUU i vestir una talla XXL en una època d’anorèxia mental i consumisme bulímic. Ben al contrari, Ditto exhibeix contenta el seu físic i se sent orgullosa per partida doble amb la seva condició de dona i la seva homosexualitat. Reivindicativa, sí, original, sí, però la diva que menjava esquirols de petita, sobretot transmet ganes de passar-s’ho bé i fer el que li dóna la gana, sense complexes i amb humor. I percebre aquesta actitud en la vocalista d’un grup (i en qualsevol persona, en general) m’agrada i molt.

Al marge de consideracions formals totalment subjectives i alienes al fet musical, he de dir que Gossip és una banda de difícil classificació. Com ja ens tenen acostumats, a Standing in the way of control, el seu tercer disc, conjuguen el garage punk, el soul, la música de ball i el pop. Sense marques ni cicatrius, sense artificis ni produccions màgiques, Gossip és un projectil de punk-soul fresc, directe i amb caràcter. Avui mateix, 1 d’abril, surt al mercat el seu quart àlbum, un concert gravat a Liverpool el 9 de juliol de 2007. Live in Liverpool recull tots els seus grans èxits en directe i els augura un present i un futur ple de Festivals i seguidors incondicionals.

Dues dades interessants sobre l’Standing: la primera és que està produït per Guy Picciotto (membre de Fugazi i productor també de Blonde Redhead); la segona, és que al llibret del CD llegeixo els agraïments del grup a tota una sèrie d’amics/músics, com ara la Kim Gordon / Sonic Youth, Les George Leningrad, We Are Wolves, The Hidden Cameras i Le Tigre. “Dime con quién andas...”. Sí, senyora, el refrany li va al pél al trio calavera. No m’estranya que la Gordon, abella-mare de la colmena foxcore, els hagi donat la seva benedicció ni que el Picciotto estigui darrera de l’artefacte. Tot encaixa perfectament. Ara només faltaria que la Virginie Despentes, en el cas d’animar-se a fer la segona part de Baise-Moi, els inclogués a la banda sonora. Per cert, per a una millor degustació del disc, recomano sentir-lo després de llegir Teoría King Kong, l’últim tret literari de l’escriptora francesa. Com si es tractés de la cigarreta que t’encens “després de”, Standing in the way of control, et sabrà a glòria celestial.

Per a incondicionals de les pel·lis de John Waters i els fans de Bellrays, Bikini Kill, Le Tigre i Sleater Keany. Bon profit.

Miss Danger