La Biblioteca d'AMPLI #13: Evguénie Sokolov

Serge Gainsbourg Evguénie Sokolov 

Madrid: Antonio Machado Libros, 2008. 88p.

ISBN: 978-84-774-822-9

Després de veure la caca del Festival d’Eurovisió, aconteixement que més que aplaudiments es mereix una sonora petarrellajada, és inevitable recordar i enyorar Serge Gainsbourg. Gainsbourg va composar una cançó, la irònica “Poupée de cire, poupée de son”, interpretada per Frances Gall, que també va guanyar el tronat festival.

A no ser que algú s’atreveixi amb una versió, no tornarem a sentir Gainsbourg a Eurovisió. Encara que de primer la idea pugui espantar una mica, una versió d’Evguénie Sokolov , una simfonia de pets sobre ritmes reggae, inclosa en l’àlbum Mauvaise nouvelles des étoiles, no desentonaria en l’ambient pestilent del festival. Mentre esperem que algun descerebrat s’atreveixi amb Gainsbourg, sempre podem buscar consol en la seva discografia, i en la única novel·la que va escriure i que té el mateix títol que la cançó: Evguénie Sokolov. Gainsbourg va escriure aquesta novel·la després de trencar amb la seva musa, Jane Birkin, i després d’aconseguir finalment l’éxit amb el seu disc de freggae Aux armes et caetera, que també va ser un escàndol per la polèmica versió de la Marsellesa que contenia.



Evguénie Sokolov, empesta. No perquè la novel·la sigui una merda, sinó perquè el seu protagonista, Evguénie Sokolov, és un pintor que pateix flatulències. Un dia mentres està pintant es tira un pet tan potent que sacseja amb tal violència el seu braç, que al mirar la tela que estava pintant s’adona que la seva creació és prodigiosa. Gràcies a aquesta nova tècnica, Sokolov comença a pintar “gasogrames”, unes obres que li reportaran éxit, diners i el favor de la crítica, però que també el destruiran.

Com a complement de la lectura d’Evguénie Sokolov, és recomanable llegir Serge Gainsbourg. La biografía (Random House Mondadori, 2007) de la periodista Sylvie Simmons. En aquest llibre, l’autora dedica un capítol sencer, El arte de tirarse pedos a la novel·la, sobre la que escriu:" Evguénie Sokolov es un erudito relato tragicómico de un joven que supera su sufrimiento (debido en su caso a unos fuertes gases intestinales) canalizándolo por medio del arte, lo que le reporta un gran éxito. Tratándose de Serge, su narración funciona a diversos niveles: como exposición de las profundidades a menudo infames desde las que puede surgir un arte exquisito, como análisis de la dualidad de la condición humana (al estilo Vu de l’extérieur) y como perspicaz disertación sobre la fama  y sobre el hecho de que los artistas de éxito sean adulados por producir, en ocasiones literalmente, mierda.”

Hivern amb Gainsbourg

C'est la saison des pluies,
La fin des amours,
Ainsi sous la veranda,
Je regarde pleurer
Cet enfant que j'ai tant aimé,
C'est la saison des pluies,
L'adieu des amants,
Le ciel est de plomb,
Il y a de l'humidité dans l'air,
D'autres larmes en perspective.
Le temps etait de plus en plus lourd,
Et le climat plus hostile,
Il fallait bien que vienne enfin
La saison maussade.
C'est la saison des pluies,
La fin des amours,
J'ai quitté la veranda et me suis approché,
De celle que j'ai tant aimé.
C'est la saison des pluies,
L'adieu des amants,
Un autre viendra,
Qui d'un baiser effacera,
Le rimmel au coin de ses levres



És el temps de pluja,
La fi de l'amor,
Així, sota la porxada,
Ploro veient
Aquesta nena a qui tant estimava,
és el temps de pluja,
La despedida dels amants,
El cel és plomís,
l'aire és humit,
Altres llàgrimes en perspectiva.
El clima era cada vegada més pesat,
I el clima más hostil,
Tenia que arribar per fi
La temporada avorrida.
És el temps de pluja,
La fi de l'amor,
Vaig sortir de la porxada i em vaig acostar
a la que tant estimava.
És temps de pluja,
La despedidad dels amants
Un altre vindrà
qui d'un petó esborrarà
El rimmel al canto dels seus llavis

La Discoteca d'Ampli, LI: Serge Gainsbourg i Melody Nelson

.

Serge

Sembla un bon moment per parlar de Serge Gainsbourg també des d'aquest bloc.

El dibuixant i guionista Joann Sfar s'estrena com a director cinematogràfic amb una pel·lícula sobre la seva vida (no tinc coneixement encara de l'estrena al nostre país ...); Jane Birkin, la dona més estretament unida a éll, ha actuat fa poc al Palau de la Música Catalana i la filla d'ambdós, Charlotte Gainsbourg, ha publicat recentment IRM, el seu tercer àlbum, en col·laboració amb Beck.

Confesso que en tenia moltes ganes, de parlar d'ell i de fer un petit homenatge a un dels meus herois més especials. La seva dimensió artística i cultural és tan àmplia que no sabia com enfocar-ho ni per on començar...

Aquest home, que semblava un creuament entre una elegant tortuga i un llop de molt dubtosa reputació addicte als Gitanes, era així mateix cantant, compositor de cançons i bandes sonores trencadores, guanyador del Festival Eurovision (el 1965 amb "Poupée de cire, poupée de son", interpretada per France Gall), novel·lista, fotògraf, actor, artista, director, guionista, populista, provocador, sentimental, pallasso, amant, intel·lectual i l'home que alliberà el pop francès. Malgrat - o degut a- una singular devoció pel tabac, l'alcohol, la sensualitat i la provocació (...), la seva producció musical al llarg de més de tres dècades fou sorprenentment prodigiosa. Va abastar tal varietat de re-invencions, incloent la música clàssica, la chanson francesa, el jazz, el girl pop, el rock, el reggae, la música disco i el rap, que va fer que David Bowie semblés estancat, demostrant tenir un coneixement profund i sentir un gran respecte per la tradició al mateix temps que li feia una botifarra i se servia de tots aquells gèneres musicals per reestructurar-la en quelcom totalment únic.

Sylvie Simmons Serge Gainsbourg: la biografia

Finalment m'he decidit a fer-ho des d'una de les sèries clàssiques del bloc: la discoteca d'Ampli, dedicant un post a una de les seves obres més rellevants i influents. Senyores i senyors, amb tots vostés la ...

histoire de melody nelson

(Philips, 1971)

... una composició que guanya en valor a mida que va passant el temps i que sona molt millor en vinil que en qualsevol altre suport (recomanació especial Fonti), un disc fascinant, un treball artístic que mereix una digna atenció.

Histoire de Melody Nelson és un àlbum conceptual d'una bellesa estranya i melancòlica que narra la història d'amor entre un francès d'edat madura i una anglesa menor d'edat. La música del disc sona com si una gramola de finals dels 60 aterrés damunt una orquestra i servís d'acompanyament a una lectura de Coleridge. Notes d'una guitarra elèctrica en staccato , sons d'orgue, un conjunt de rock gairebé psicodèlic, un cor de setanta components i un baix elèctric omnipresent amb un so marcat, elàstic i carregat de fatalitat, tot ell ressona al llarg d'un àlbum de set cançons i vint-i-vuit minuts de durada com si fossin rodes d'un cotxarro antic que propulsen la història cap a la seva fatídica conclusió.
Enganxat al micròfon Serge relata entre dents la seva història de sexe, estètica, mort, obsessió i ideal de puresa impossible amb una veu embruixada i inexpressiva, com un antic mariner francès que sent la necessitat de recolzar-se a una altra barra de bar i contar la història una vegada més a un nou desconegut que l'escolta indiferent.

1. Melody (Gainsbourg) – 7'33"
2. Ballade de Melody Nelson (Gainsbourg, Vannier) – 2'00"
3. Valse de Melody (Gainsbourg) – 1'32"
4. Ah ! Melody (Gainsbourg) – 1'46"
5. L'Hôtel particulier (Gainsbourg) – 4'08"
6. En Melody (Gainsbourg, Vannier) – 3'27"
7. Cargo culte (Gainsbourg) – 7'40"

Gainsbourg va escriure la música amb la col·laboració del compositor i arranjador Jean-Claude Vannier, qui també va fer de productor, i es va enregistrar a Paris i a Londres entre el maig del 1970 i el febrer del 1971. Aquests són els músics que hi intervenen, malgrat no figurar en els crèdits del disc:

• Herbie Flowers : baix elèctric
• Alan Parker : guitarra elèctrica
  
• Dougie Wright : bateria
• Alan Hawkshaw : teclats
• Jane Birkin : veus (i model de la coberta del disc)
  

Poc després de la publicació de l'enregistrament, el director Jean-Christophe Averty va posar en imatges l'àlbum sencer realitzant un film amb el mateix nom on Serge i Jane interpreten les escenes del disc damunt decorats d'estudi, pintures i grafismes psicodèlics. Aquí el teniu:

En el tema que obre el disc, Melody, Serge va al volant del seu Rolls Royce de 1910 quan de sobte s'en adona que l'esperit de l'èxtasi, en un sentit tan literal com figurat, l'ha dut a un indret apartat i perillós d'un suburbi de Paris. Perd el control, tant del cotxe com de sí mateix, i s'estavella contra una noia en bicicleta, a la que veu caure a l'asfalt com a una nina, amb les faldilles volant damunt el seu cap que deixen veure les seves innocents calcetes blanques. La jove, una noia anglesa de tot just quinze anys es diu Melody i és pel-roja, el color natural del seu cabell, afegeix Serge amb una barreja de patetisme i remordiment ...

Les ailes de la Rolls effleuraient des pylônes
Quand m'étant malgrè moi égaré
Nous arrivâmes ma Rolls et moi dans une zone
Dangereuse, un endroit isolé
Là-bas, sur le capot de cette Silver Ghost
De dix-neuf cent dix s'avance en éclaireur
La Vénus d'argent du radiateur
Dont les voiles légers volent aux avant-postes
Hautaine, dédaigneuse, tandis que hurle le poste
De radio couvrant le silence du moteur
Elle fixe l'horizon et l'esprit ailleurs
Semble tout ignorer des trottoirs que j'accoste
Ruelles, culs-de-sac aux stationnements
Interdits par la loi, le coeur indifférent
Elle tient le mors de mes vingt-six chevaux-vapeurs
Prince des ténèbres, archange maudit,
Amazone modern' style que le sculpteur,
En anglais, surnomma Spirit of Ecstasy
Ainsi je déconnais avant que je ne perde
Le contrôle de la Rolls. J'avançais lentement
Ma voiture dériva et un heurt violent
Me tira soudain de ma rêverie. Merde!
J'aperçus une roue de vélo à l'avant,
Qui continuait de rouler en roue libre,
Et comme une poupée qui perdait l'équilibre
La jupe retroussée sur ses pantalons blancs
"Tu t'appelles comment ?
- Melody
- Melody comment ?
- Melody Nelson."
Melody Nelson a des cheveux rouges
Et c'est leur couleur naturelle.

En l'ambient es mastega el perill i el sexe. Abans però, la música llisca cap a una càndida Ballade de Melody Nelson acústica mentre el conductor esbrina més coses sobre la delicieuse enfant.

Ca c'est l'histoire
De Melody Nelson
Qu'à part moi-même personne
N'a jamais pris dans ses bras
Ca vous étonne
Mais c'est comme ça
Elle avait de l'amour
Pauvre Melody Nelson
Ouais, elle en avait des tonnes
Mais ses jours étaient comptés
Quatorze automnes
Et quinze étés
Un petit animal
Que cette Melody Nelson
Une adorable garçonne
Et si délicieuse enfant
Que je n'ai con-
Nue qu'un instant.
Oh! Ma Melody
Ma Melody Nelson
Aimable petite conne
Tu étais la condition
Sine qua non
De ma raison

No és fins després de l'exhuberant Valse de Melody, amb un aire romàntic d'antany

Le soleil est rare
Et le bonheur aussi
L'amour s'égare
Au long de la vie
Le soleil est rare
Et le bonheur aussi
Mais tout bouge
Au bras de Melody
Les murs d'enceinte
Du labyrinthe
S'entrouvent sur
L'infini

i la declaració d'amor carregada de trompetes de Ah! Melody quan Serge ens porta a l'elegant L'hôtel particulier, un d'aquests llocs on es lloguen habitacions per hores, i on, a través de la imatge que reflexa el mirall situat damunt el llit rococó, el veiem desflorar la jove.

Au cinquante-six, sept, huit, peu importe
De la rue X, si vous frappez à la porte
D'abord un coup, puis trois autres, on vous laisse entrer
Seul et parfois même accompagné.
Une servante, sans vous dire un mot, vous précède
Des escaliers, dess couloirs sans fin se succèdent
Décorés de bronzes baroques, d'anges dorés,
D'aphrodites et de Salomés.
S'il est libre, dites que vous voulez le quarante-quatre
C'est la chambre qu'ils appellent ici de Cléopâtre
Dont les colonnes du lit de style rococo
Sont des nègres portant des flambeaux.
Entre ces esclaves nus taillés dans l'ébène
Qui seront les témoins muets de cette scène
Tandis que là-haut un miroir nous réfléchit,
Lentement j'enlace Melody.

Però la jove sent nostàlgia i torna a Anglaterra volant, un acte que porta al seu desesperat amant a invocar el poc conegut Cargo culte, (segons S.G., un culte procedent de les tribus de Nova Guinea quan van veure avions volant damunt seu per primera vegada) per tal que l'avió i la seva preuada càrrega tornin a ell. L'avió, però, s'acaba estavellant i l'home madur, desfet i turmentat, es troba cara a cara amb la seva pròpia soledat, i amb res a perdre ni un Déu en qui creure. Els arranjaments de Jean-Claude Vannier del final posen els péls de punta. Però la tragèdia era inevitable. Una vegada perduda la virginitat, la noia pel-roja havia de morir per tal que l'ideal de bellesa, joventut i puresa pervivís en la imaginació de l'home. Apart d'això, es tractava d'una història d'amor en tota regla i, segons Serge, com totes les històries d'amor, acaba malament.

Je sais moi des sorciers qui invoquent les jets
Dans la jungle de Nouvelle-Guinée
Ils scrutent le zénith convoitant les guinées
Que leur rapporterait le pillage du fret
Sur la mer de corail au passage de cet
Appareil ces créatures non dénuées
De raison ces papous attendent des nuées
L'avarie du Viscount et celle du Comet
Et comme leur totem n'a jamais pu abattre
A leurs pieds ni Boeing ni même D.C. quatre
Ils rêvent de hijacks et d'accidents d'oiseaux
Ces naufrageurs naïfs armés de sarbacanes
Qui sacrifient ainsi au culte du cargo
En soufflant vers l'azur et les aéroplanes.
Où es-tu Melody et ton corps disloqué
Hante-t-il l'archipel que peuplent les sirènes
Ou bien accrochés au cargo dont la sirène
D'alarme s'est tue, es-tu restée
Au hasard des courants as-tu déjà touché
Ces lumineux coraux des côtes guinéennes
Où s'agitent en vain ces sorciers indigènes
Qui espèrent encore des avions brisés
N'ayant plus rien à perdre ni Dieu en qui croire
Afin qu'ils me rendent mes amours dérisoires
Moi, comme eux, j'ai prié les cargos de la nuit
Et je garde cette espérance d'un désastre
Aérien qui me raménerait Melody
Mineure détournée de l'attraction des astres.
"Tu t'appelles comment?
- Melody
- Melody comment?
- Melody Nelson."

Article sobre Histoire de Melody Nelson a la Wikipèdia (en francès)
Article sobre Histoire de Melody Nelson a la revista digital Pitchfork (en anglès)
Article que analitza en profunditat l'univers artístic de Gainsbourg la influència de Histoire de Melody Nelson a la revista digital Dogmatika (en anglès)
La version longue officieuse de l'Histoire de Melody Nelson (avec des textes partiels des chansons inédites)

.