L'intèrpret i la partitura (i 3): Godowsky, Chopin i la tensió

Aquesta breu sèrie és només una pinzellada relacionada amb la vida que poden tenir les partitures en mans dels artistes. No es tractava, doncs, de mostrar versions curioses. Sinó de la reivindicació de l'intèrpret, per una banda, com a artista viu que intervé en la revitalització de la música impresa; i de la partitura, per una altra, com a punt de partida. 

A la primera nota vam mostrar un exemple visceral a partir de la música clàssica: la soprano Barbara Hannigan conduint Ligeti a extrems preciosos. A la segona, un dels punts de vista més originals sobre la interpretació de concerts clàssics: Glenn Gould posant en primera fila l'acompanyament d'una obra de Brahms amb l'admirada distància de Leonard Bernstein.

Per aquest capítol final, oferim una petita volta. Una partitura que esdevé una segona partitura, i deixa a l'intèrpret amb els dits crispats. 

El punt de partida són els Estudis de Chopin. 

Aquestes peces, destinades a ser la projecció artística de certes dificultats tècniques del piano, han esdevingut un repertori clàssic de l'instrument i un repte entre la tècnica i la bellesa per l'intèrpret. Chopin en va escriure 27, en la seva -ai- breu vida. Aquesta és una mostra d'aquestes peces:

Contra tot pronòstic, el pianista i compositor polac Leopold Godowsky, admirador profund de Chopin, va decidir donar una volta a aquests estudis.

Godowsky va realitzar 54 versions dels estudis de Chopin, en les quals augmenta la dificultat tècnica que abordava Chopin, ressaltant la bellesa de cada melodia. Es tracta d'un treball inaudit, una reescriptura potenciada. Un treball híbrid, entre el compositor i l'intèrpret, entre l'homenatge i la insubordinació, entre el paper i la vida mutant de la partitura. 

Aquí teniu una bona interpretació d'aquest intríngulis doble. L'intèrpret sap que està tocant Chopin, i que alhora està tocant Godowsky, i que, a més, alguns passatges tenen tal dificultat tècnica que busquen (més que la precisió) la tensió del propi pianista. Allò que ja queda més enllà de la partitura, ni que sigui la del silenci John Cage. 

I aquí teniu un playlist perquè el paper i la música continui la seva evolució orgànica al vostre cap.

Molts articles de l'Ampli estan relacionats amb aquesta minisèrie. Aquests, però, poden ser els principals:

- Escolta comparada: Beethoven.
- Això no és música! (3)

L'intèrpret i la partitura (2): Gould, Bernstein i Brahms

Fa una setmana vam encetar una breu sèrie sobre la curiosa relació entre els intèrprets i la partitura. La idea principal és que una partitura no és un text diví, a reproduir funcionarialment (encara que impliqui virtuosisme), sinó un punt de partida que pot ser viu i orgànic. Passa al món de la música clàssica però no només: avui en dia es toquen -i s'ensenyen a les escoles- peces de Charlie Parker com ell les tocava fa 70 anys. És a dir com si ell, si hagués viscut, no hagués sentit més música. És la sacralització del passat. I la monumentalització de la seva obra, eliminada toda capacitat de mutació al llarg del temps.

Pocs són els intèrprets que han traspassat la línia de la interpretació virtuosa, fidedigna, per intentar una altra cosa. Avui us mostrem la que potser és la més famosa. Ens trobem amb:

1) Leonard Bernstein, un director tan famós que el seu nom ja dóna pas a un continent i a una época. Us n'hem parlat, amb amor i pedagogia, aquí. Ell serà el responsable subsidiari de la conducció de la peça que us mostrarem. 

2) En segon terme, Johannes Brahms, un dels grans compositors romàntics, de temperament cerebral i ànima complexa.

3) I en tercer lloc, un dels grans genis interpretatius de tots els temps: Glenn Gould. D'ell us n'hem parlat amb passió i emoció aquí, i val la pena tornar-hi.

La peça que els uneix és el Concert per a piano número 1 de Brahms, una peça estrenada el 1859 que va viure una inesperada nova vida cent anys després. El dissabte 7 d'abril de 1962 Bernstein es plantava al capdavant de la Filarmònica de Nova York, al Carnegie Hall, i en comptes de començar a dirigir l'orquestra es girà cap al públic i digué unes paraules que són una lliçó de música inoblidable. 

Aquí teniu el text complet d'aquest impressionant intervenció, que podeu seguir amb l'enregistrament àudio d'aquest moment històric.

No se asusten, el Sr. Gould ha venido y aparecerá en un momento. Como saben, no tengo la costumbre de hablar en los conciertos, excepto en los preámbulos de las noches de los jueves, pero una curiosa situación ha surgido, que merece, creo, una o dos palabras. Están a punto de escuchar una interpretación, yo diría, poco ortodoxa del Concierto de Brahms en Re menor, una interpretación tan singularmente distinta de cualquiera que haya escuchado, o soñado, en un tiempo remarcablemente lento, con frecuente desvío de las indicaciones dinámicas de Brahms. No puedo decir que esté de acuerdo con la manera en que el Sr. Gould concibe la pieza, y eso plantea una cuestión interesante: ¿por qué la estoy dirigiendo? (Risas del público) La estoy dirigiendo porque el Sr. Gould es un artista tan válido y tan riguroso que debo tomarme con total seriedad cualquier cosa que él conciba de buena fe, y su concepción es suficientemente interesante como para que pensar que ustedes merecen escucharla también.

Pero la vieja cuestión sigue ahí: En un concierto, ¿quién es el jefe, el solista o el director? La respuesta, claro está, es, a veces uno, a veces el otro, dependiendo de las personas implicadas. Pero casi siempre ambos consiguen lograr juntarse y, bien por persuasión o encanto o amenazas incluso, componer una obra unificada. Sólo en una ocasión anterior a esta tuve que plegarme a una enteramente nueva e incompatible versión: fue la última vez que acompañé al Sr. Gould (risas). Pero en esta ocasión nuestros puntos de vista son tan discrepantes que me he sentido en la obligación de descargarme de responsabilidad con esta pequeña confesión. Entonces, cabe insistir, ¿por qué estoy dirigiendo el concierto? ¿Por qué no monto un pequeño escándalo y busco un sustituto al solista o cedo mi lugar a uno de mis asistentes? Porque estoy fascinado, feliz, de poder mirar con nuevos ojos este concierto, tantas y tantas veces ejecutado; porque hay momentos en que la ejecución del Sr. Gould emerge con una convicción y frescura sorprendentes; en tercer lugar, porque todos podemos aprender algo de este artista extraordinario, un intérprete reflexivo, y finalmente, porque hay en la música eso que Dimitri Mitropoulos solía llamar «el elemento travieso», un factor de curiosidad, aventura, experimentación, y les puedo asegurar que esta semana colaborando con Mr. Gould en la preparación de este concierto ha sido toda una aventura, y es con ese espíritu de aventura que ahora se lo presentamos a ustedes.

El concert complet està enregistrat i és una meravella inaudita, rara, única. Com si la Grècia Antiga ressucités. És aquesta, i només cal tancar els ulls i pensar que cada partitura, inclús la universal, amaga melodies com acompanyaments i viceversa.

Continuarà!

L'intèrpret i la partitura (1): Barbara Hannigan i Ligeti

El món de la música clàssica - i potser també la resta- ha de lluitar constantment contra la sacralització acadèmica. Quadrar-se davant una partitura i sotmetre's, com un funcionari davant d'un text sagrat. L'intèrpret seria un funcionari virtuós. Com un artesà més que com un artista. El compositor, un creador diví, indiscutible. Com un médium de llenguatge intocable.

Aquesta série (si ho arriba a ser) pretén mostrar les possibles i fecundes ruptures d'aquesta inèrcia. La relació orgànica d'una partitura amb el seu intèrpret. La peça com una cosa viva. La interpretació com un punt de vista sensible, mutant. 

Comencem amb dos artistes extraordinaris i la seva feliç confluència:

D'una banda, Ligeti, un dels grans compositors contemporanis. Autor d'una obra minimal i profunda alhora, és capaç de deixar-nos sols davant de nosaltres mateixos com gairebé no ho fa cap música.  

Donar ni tan sols una pinzellada de la seva producció depassa la capacitat d'aquest post i del seu artífex. Deixeu còrrer, si voleu, aquest playlist:

De l'altra la soprano Barbara Hannigan, una de les cantants amb més força i menys enfarfegament de les quals tenim noticia. 

Barbara s'implica a les peces d'una manera visceral, artística, arrosegant la partitura allà on el paper s'acaba. Perquè les possibilitats del paper s'acaben! La seva carrera és un compendi de saviesa i bona tria, sempre el part contemporània, àrida i fora d'ordre del repertori. Tan que ja deixa de ser cultura per ser un culte. Per exemple:

I aquí ve la confluència. Els mysteries of the Macabre, un arranjament per orquestra reduida realitzat entre el 1988 i el 1991. 

Es pot senzillament interpretar la peça. Deixar passa les notes, una rera l'altra, venerar el paper com si fos una càbala, pactar un temps amb els músics. O es pot fer això. En barrena. Els Mysteries of the Macabre, amb la Avanti Chamber Orchestra. I una Barbara Hannigan que interpreta i dirigeix i vola més enllà d'allò que podíem esperar.  

Una cantant sense monument ni estrella ni carrer ni apologia. Perquè si ja ho és, i ambulant. Ens podem asseure sobre la tomba de Ligeti i deixar passar les hores, mai igual a si mateixes.