A la plaça de l’estació de Sants, algun revolucionari amb aires cursis va fer aquesta pintada:
“el fuego de las barricadas encenderá nuestras apagadas vidas”
Algú amb un humor més encertat va rematar-la signant-hi:
“el fuego de las barricadas encenderá nuestras apagadas vidas.
Justin Bieber"
Bromes apart...
La Carme i jo discutíem la setmana passada si calia sumar-nos a l’onada de vandalisme i destrucció que va haver-hi la setmana passada a Londres i començar a cremar el barri.
Mentre jo intentava fer-li entendre la necessitat que tinc de cremar Audis, BMW i sucursals bancàries, ella em preguntava què em pensava que hi guanyaria.
Mentre jo intentava fer-li entendre la necessitat que tinc de cremar Audis, BMW i sucursals bancàries, ella em preguntava què em pensava que hi guanyaria.
Segurament no hi guanyaré res.
Però després del “bum” del 15M i veient que tot el que jo puc fer és poc, em venen ganes de destruir… ni que sigui per cridar l’atenció. Ni que sigui perquè la gent es pregunti per què he arribat a aquest punt.
Llegeixo els diaris aquest dies, sobre Londres, i m’enfada que “les autoritats” diguin que això no són protestes socials, que només és delinqüència i que no depèn d’ells. Que l’únic error que han comès ha estat no destinar més policia a aplacar els vàndals. (!!!)
La Carme i jo vam parlar molt. No van arribar a cap acord, però ens vam desanimar.
Llegint els diaris d’aquesta darrera setmana, em trobo un parell d’articles sobre la part creativa de les revoltes.
A La Vanguardia, el 10 d’agost publicaven un article a la secció Cultura sobre la literatura, el cinema i la música de la revolta: un batibull de creadors de diverses disciplines que tenen en comú el seu disgust i la seva inadaptació a la societat, en literatura des dels Angry young men fins als autors anglo-indis, anglo-caribenys i demés grups assentats a Londres; en música punk fins als recents grime...
A El País, el dia següent, publicava un article titulat La banda sonora del descontento, centrat només en la música. I especialment en la música d’aquesta revolta. I també acaba mencionant la música dels barris baixos de l’est: el grime.
Bé... abans de posar-me a cremar contenidors d’escombraries i a trencar aparadors vull saber quina és la música que m’ha d’acompanyar.
A l'article d'El País trobareu un enllaç a la Wikipedia, on podeu llegir que el grime és:
“un género de música electrónica que surgió en el este de Londres, Inglaterra, hacia principios de la década de 2000, como un estilo derivado del UK Garage que tomaba importantes elementos tanto del dancehall como del hip hop.” ...
I jo us enllaço amb de definició de grime que ens dóna l’Allmusic.
Com sempre ens menciona alguns dels representants del gènere: So Solid Crew, Wiley, The Streets, Kano, Dizzee Rascal, etc... Us enllaço tots ells a Spotify. Cliqueu damunt del nom i deixeu que l’ordinador tregui fum.
Després d'algunes escoltes, em quedo amb So Solid Crew o amb The Streets... però els dos articles dels que us parlo mencionen com a MC representant a Dizzee Rascal i el seu àlbum Boy in da corner (XL, 2003). O sigui que: si cliqueu aquí, el podreu sentir sencer a l'Spotify (on també podreu llegir-ne una ressenya).
... i pels que no tingueu Spotify, us adjunto el playlist tradicional:
Doncs ara ja sabem que escolta la gent a Londres abans i després de sortir a carrer a fer de les seves.
Jo, amb el vostre permís, vaig a esbrinar on puc comprar un parell de bidons de benzina al barri de Sants!
: P
