dimarts, 29 de juny de 2010

Veus sense paraules


A un recent vídeo del diumenge, es comentava que certes músiques populars prescindeixen de la lletra com a eina d'expressió artística i es concentraven en la música. El pop i el rock poden prescindir de lletra i ser només música. Però el cas és que d'aquesta manera no acostumen a ser gaire populars. Ens abstindrem de preguntar perquè, de moment.

La música instrumental és ampliament coneguda a l'àmbit de la música electrònica i en ambients que vorejen el jazz, el folk o el rock progressiu. Això podria fer-nos pensar que la veu estava exclosa de la música instrumental, que la veu humana és una mera emissora de paraules. I no.

Us oferim, a continuació alguns exemples notables en que la veu té un paper instrumental, purament musical. Es tracta d'una possible exposició per biblioteques i les seves webs, facebooks, etc. Les veus desertores de les paraules.

Podríem parlar de l'scat, aquesta tècnica clàssica al jazz, que consisteix en improvisar fent imitació d'alguns sons instrumentals, sempre sense sentit: scat-i-bebop-doowi-bop...!. Aquí teniu un exemple d'scat meravellós. Ella Fitzgerald, cantant How High the Moon. A partir del minut 1:30 comença el seu viatge més enllà de les paraules.



Normalment l'scat té el paper d'un solo dins la cançó. Està emmarcat dins un context textual, literari. Així que, malgrat ser un punt de partida, no és el punt d'arribada d'aquest post.

També podríem parlar del beat box, aquest tècnica que consisteix en simular percussions i motius rítmics amb la veu. Hi ha exemples notables.



Malgrat tot, tampoc és un punt d'arribada per aquest post, ja que la veu intenta simular altres instruments, adoptant una mera facultat imitativa.

Busquem veus que explotin les condicions naturals de la veu sense remissió a cap altre instrument o a cap text. Val la pena, per tant, oferir cinc cales, cinc ancoratges bàsics per aquesta funció inusual de la veu dins la música popular.



1) The great gig in the sky. Pink Floyd

El mític tema de Pink Floyd pertany a un dels discos més famosos de la història del rock: The Dark Side of the Moon (1973), un àlbum bàsic a una biblioteca pública. La peça té un títol que pot ser orientatiu, però és només un títol. Al disco original la vocalista era Clare Torry, una llegenda desconeguda. Teniu una entrevista sobre aquesta mítica grabació aquí. Els altres membres de Pink Floyd comenten també aquest enregistrament aquí. Aquesta és la versió original de Clare Torry:



Avui en dia, als directes de Pink Floyd, el tema incorpora tres cantants que, seguint la primera decissió compositiva, no han d'omplir-ho tot de lletra. Veus per tancar els ulls:




2) Iva Bittova!

Iva Bittova és una música txeca gairebé desconeguda als cercles populars. És, no obstant, un autèntic mite de la frescor vocal i la originalitat folklòrica. Actriu, violinista, compositora, escriptora... Ha gravat més d'una vintena de discs amb tota mena de compositors d'avantguarda com Fred Frith. La seva estètica vocal la fa un clar exponent de la veu instrumental. Mireu, per exemple, aquest vídeo on les paraules (escasses) estan al servei d'una altra cosa.



Les seves actuacions són viscerals, festives, entregades. Podeu escoltar-la a Spotify. De fet, s'ha inclós dintre del playlist Discovery! que està nodrint la Biblioteca Vapor Vell. Una artista natural que no gaudirà mai del suport comercial estàndard, però que podria tenir una acceptació entusiasta: carn de difusió a la biblioteca pública.


3) Trolololo. Eduard Khil

És un tema de l'any 66, composat i interpretat pel bariton rus Eduard Khil, que encara és viu. La seva estètica curiosa està generant el fenomen de seguiment freaky que ja és clàssic a Internet, una imparable propagació viral de mail-orella. Independentment d'això, és un exemple clar de veu que canta i canta i canta sense més remissió que la melodia i les emocions que suscita. La música de dutxa és un gènere fecund, possible. Sombla una broma, però anar transformant les emocions en un cant és un exercici artístic i estètic preciós.



Qui xiula o taral·leja distreta i inconscientment s'acosta, per uns moments, als orígens de la música.

4) Homenatge a Chicho Sánchez Ferlosio. Alberto Pérez

Al famòs disc de La Mandràgora hi havia tres cantants. Joaquín Sabina es va erigir amb el temps en el cantautor més popular d'Espanya. El gran Javier Krahe ha conservat la seva pícara i desenganyada artesania compositiva, té la consideració de millor lletrista del castellà i manté un cercle fidel de seguidors. El tercer, Alberto Pérez, ha passat desapercebut per gairebé tothom. I això que ell interpretava això i així! Es tracta d'un dels millors vocalistes espanyols. El seu virtuosisme vocal, unit a una estètica lúdica de la música, l'han portat a desenvolupar un estil molt original entre la rítmica, l'scat i la interpolació de paraules fora de context. La seva gràcia instrumental és admirable. Mireu-lo aquí:




5) Moonchild. John Zorn

Qui canta és Mike Patton, un dels millors cantants de la història del rock, i qui ha fet del seu instrument un recurs d'exploració sense límits. Vam parlarr d'ell fa un temps, al final d'una sèrie ben estranya. Aventurer nat, les seves investigacions són una mostra del que la veu humana pot donar de sí. A tots els seus projectes la veu actua com un instrument més, destacant per la seva personalitat abrassiva. Però potser és en aquest projecte de John Zorn on la seva exhibició va arribar als límits (pel moment). Tres músics -baix, bateria, veu- interpretant de forma orgànica, quasi ritual. La veu no diu una sola paraula, només articula sons anteriors (o posteriors o laterals) a cap llenguatge. El projecte constava de tres discos i es presentava en directe així:




Això és només un primer tast del que la veu humana, quan adopta la seva funció instrumental, pot donar de si. Donat que aquest és un bloc cooperatiu, que es nodreix de la col·laboració entre els bibliotecaris musicals d'arreu, confiem en que aquesta temptativa us suggereixi diferents peces de música popular i diferents intèrprets que es puguin encabir en aquesta sèrie. Esperem les vostres aportacions!

1 comentari:

Fonti ha dit...

Que bo aquest post!, m'ha agradat moltíssim; divertit, pedagògic, suggerent i súper interessant.

Bibliotecaris musicals i melòmans en general t'ho agraim sincerament.

Felicitats i merci !

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...