Sense prefix. Guia de l’avantguarda per no perdre’s la Barcelona dels 80

Presentem un recopilatori del fons únic de la maquetoteca, un llegat públic de més de 6000 documents, entre casets, vinils, vídeos BETA, U-Matic, Super 8, CD’s que representa l’underground musical de la ciutat de Barcelona des del anys 80 fins l’actualitat. El fons prové de Transformadors, de La Bàscula, del programa de ràdio La taverna del Llop, d'Interrock, i altres focus d'irradiació musical de la època, com la sala Sidecar. L’inefable periodista Jack Torrance ha seleccionat 11 temes emblemàtics i convocat a bona part dels músics intèrprets. 

La presentació del disc serà el 9 de febrer, a les 19 h. Amb la presència de la gran majoria dels músics participants. 

Així ens ho explica l'artífex de la selecció:

"El fons de la ‘maquetoteca’ de Vapor Vell prové essencialment de tot allò que es va dipositar en el seu moment al Casal Transformadors i a l’Espai la Bàscula. Aquests dos equipaments municipals, que eren en realitat dos Casals Joves, van dinamitzar la vida musical de Barcelona als anys 80 i 90, respectivament. Posteriorment s’hi afegirien donacions com les del projecte Interrock promogut per l’Ajuntament, la Sala Sidecar o de Ràdio 4, que va cedir allò recollit en el seu espai ‘La taverna del llop’, i fins i tot donacions particulars. De fet, a hores d’ara segueixen fent-se. El fons està compost per més de 6000 documents en diversos suports d’àudio (vinil, casset, cd) i vídeo (Betamax, VHS, U-matic, Betacam). La funció original d’aquests documents era del més divers: trobem des de la clàssica maqueta fins autoedicions o edicions privades més o menys elaborades i amb les seves portades; passant per enregistraments de concerts o cintes promocionals de pocs temes que es feien per trobar bolos o per les emissores de ràdio. Els documents dipositats al fons provenen sobre tot de Barcelona i Catalunya, tot i que també hi ha força coses de la resta de l’Estat, i en molta menor mesura de l’estranger.

Donat la quantitat de documents, vam establir alguns criteris per acotar el fons ja que del contrari la mostra podia quedar massa dispersa. Per una banda, criteris de reducció per fer manejable el fons. De l’altre, criteris per mirar d’establir una mena d’argument que servís per articular la selecció. El primer element de tall va ser centrar-ho tot en coses de Barcelona o molt relacionades amb ella, bé perquè es tractava de músics que s’havien instal·lat a la ciutat o perquè sempre n’havien mantingut una estreta relació. Seguidament es va decidir triar coses dels anys 80, de quan començà a constituir-se el fons en el si del Casal Transformadors (i del que bàsicament hem fet servir cassets). I finalment, es va optar per seleccionar músics o grups relacionats amb les diferents tendències avantguardistes que corrien per la ciutat fa 30 anys. Donat que molts dels músics seleccionats encara estan en actiu i encara fan música amb pressupostos semblants als de llavors, això ens permetria obtenir una foto de fa tres dècades i poder-la contrastar amb el present.

Aquest plantejament encara ens permetia fer un altre cosa interessant, que era la possibilitat de veure com i amb quina mesura els músics seleccionats havien deixat petjada en la música local, en músics que anys després també van decidir moure’s dins els terrenys de la música d’avantguarda, ja estigués aquesta arrelada en el jazz i la improvisació, en l’electrònica i l’experimental, o en el rock i el pop més heterodoxos. Perquè, si una cosa es pot afirmar de l’escena avantguardista barcelonina és que des de sempre, amb major o menor grau, han conviscut diferents tendències dins d’ella. Si més no, aquestes tres grans línies sempre han estat presents, i sovint contaminant-se entre elles.

Barcelona és una ciutat a la que li agrada mirar-se a si mateixa. Difícilment trobarem un lloc a on els seus ciutadans debatin tant el seu urbanisme, es preocupin tant de recuperar indrets o elements característics, o examinin allò que es va fer en tal o qual àmbit. Però això és una pulsió cíclica, o sigui que tot d’una es pot capgirar i la gent tornar-se indolent, despreocupada i oblidadissa. Aquesta selecció s’ha fet tenint en compte aquesta dinàmica. Per cert, el subtítol, tot i una mica irònic, també és el nostre humil homenatge a aquells llibres sobre Barcelona que feien Carandell, Huertas Clavería o Martí Gómez."

JACK TORRANCE

Passada la sessió inaugural publicarem el disc de forma virtual en aquest bloc.

Adéu al meu Oriol Perucho

Oriol Perucho 

De tant en tant, mentre passa la vida, trobem algunes persones que, pel motiu que sigui, acaben esdevenint part fonamental de nosaltres mateixos. L'Oriol ha estat una de les que més  han incidit en la meva.

La Mercè Gaja, amiga comú, ens va posar en contacte un dia del 1979 en que ell havia de transportar la seva bateria des de l'antic Zeleste, al carrer Plateria, fins al local dels Perucho's, al barri del Guinardó.

Personalment sabia de l'existència dels Perucho's perquè, de tant en tant, per Barcelona apareixien uns cartells que m'intrigaven i que portaven aquest nom entre un saxo, una guitarra i unes baquetes, però mai vaig aconseguir localitzar cap actuació seva fins que van apareixer al cartell de les Jornades Llibertàries (actuació que no vaig poder veure) i -inesperadament- tocant amb el Pau Riba mentre recitava el llanguíssim poema Astarot Univers d'Herba en una històrica performance  al Canet Roc del mateix any, el gloriós 1977, l'any en que vam viure sense govern i vam tastar la llibertat.  Aquella nit hi havia certa expectació per veure al Pau Riba, qui probablement passava pel seu moment més alt de popularitat. Ben entrada la matinada, amb la gent empastifada de fang i volant amb Mariàcid Airlines, el Santi Arisa, speaker del festival, anava cridant repetidament per la megafonia : " sisplau, Oriol Perucho, a l'escenari!" ... finalment, després d'una estona d'estranya espera, van sortir a l'escenari els Perucho's amb el Pau. Anys després vaig demanar a l'Oriol què havia passat abans de l'actuació. Em va dir que estava dins una furgoneta i que no volia sortir ... el que no recordo és com va ser que finalment el van convèncer. Afortunadament, l'Àngel Casas va enregistrar tot allò i molts anys després es va publicar en un item igualment històric gràcies a l'impuls del Victor Nubla i el propi Riba.  L'Oriol no se sentia gens content d'aquella actuació, però per a mi va ser un impacte que va canviar per sempre la meva percepció de la música. Una de les coses de les que em sento orgullós com a bibliotecari és haver seleccionat aquest item per a les biblioteques. La meva recomanació és que el busqueu, el toqueu, el mireu i l'escolteu. Us puc assegurar que no se sembla a res.

Vam connectar de forma natural, ens vam fer amics de seguida i, durant molts anys, ens trobàvem sovint per escoltar música, passejar, fumar, beure i parlar de tot. Com jo no soc músic i teniem ganes de parir alguna cosa junts, el 1993 vam fer un programa de ràdio a Contrabanda FM, històrica emissora llibertària de la ciutat de Barcelona, un programa que es va dir Costa Barbara en homenatge al primer tema (Weather Report/Jaco Pastorius) que vam escoltar junts al tocata de casa i que després va continuar amb la incorporació al programa del gran Francesc Díaz i Melis.

Em va ensenyar tantes tantes coses que penso que serà a partir d'ara que ja no el podré tornar a veure mai més, quan aniré entenent dia a dia la seva notable petjada en la meva vida.  Com bé diu el Martí Sans, a molts ens va ensenyar a escoltar música, una cosa que no te preu, i encara més, ens va ensenyar que és la llibertat.  Ell, per a mi, per a molts que l'hem pogut gaudir, ha estat la Llibertat personificada.  Aquest esperit radicalment lliure, sumat a una impressionant erudició i una originalitat musical absoluta, fa de l'Oriol Perucho una figura clau de l'art musical del nostre temps al nostre país. Modest, tímid, genial, misteriós, sorprenent, tendre, amb un humor deliciós i una visió de la vida completament única. Podria escriure durant hores sobre l'Oriol, de moltes anècdotes i històries, del profund afecte que sempre he sentit per ell, però, al final, la veritat és que el millor d'ell i les seves conclusions queda resumit en les seves composicions, els seus enregistraments i les seves actuacions en directe.

L'amic German Lázaro ha sigut el seu biograf artístic i a ell us remeto molt especialment per aprofundir en la trajectòria musical de l'Oriol. Aquí teniu l'enllaç a les diferents entrades que va publicar dedicades a ell i els seus diferents grups al seu bloc Overlook Hotel sota el pseudònim Jack Torrance.

I mentre passa la vida també arriba la mort. Ens hem quedat sense un amic i sense un músic veritablement especial. Aquests dies després del seu traspàs he llegit i escoltat  coses molt boniques que han dit i escrit sobre ell els seus amics més propers ... el Martí Sans, el Ginger, la Nuri, l'Altaba, el Cervera ... gràcies a ells i a tota la gent que l'ha estimat per ajudar-me  a sentir-me acompanyat d'aquesta absència.

Josep Lluís Fontanella

.

La màgia de la realitat amb Brian Wilson & The Beach Boys

Brian Wilson

una llegenda de la música del segle XX, una ofrena sonora de l'espècie humana a l'univers 

 

Si, el cel, la seva música sembla que vingui del cel i torni allà després de que aquest extraordinari grup de germans i amics de la infància l'enregistrin per compartir-la amb la resta de mortals.

 

The Beach Boys

Jugant amb el mar, la sorra, el sol i l'amor, així de senzill i així de complex. Brian amb els Beach Boys ens injecten l'harmonia de tot. Escoltareu els sentiments abstractes d'un nadó, l'impacte d'existir, l'elèctrica fiblada d'ésser estimat ... com deia el naturalista escoltareu:  la màgia de la realitat *.

Aquesta és una extensa compilació en línia, curosament seleccionada per dissoldre's literalment en ella.

Brian i els nois

  

Selecció especialment dedicada a: els meus fills perquè van fer seus aquests sons des de molt aviat, a l'Oriol Perucho perquè em va deixar veure quina expressió mostren els ulls quan algú habita dins la música dels Beach Boys, al Jordi Soley perquè un dia escoltàvem el Surf's Up i ploràvem extasiats de bellesa, a la Rosa Gándara perquè ens trobem sovint en un minúscul planeta musical on ella és la petita princesa, jo el petit príncep i Brian Wilson un que passa per allà i es queda tot el dia amb nosaltres.

Brian escoltant als d'altres espècies

* Richard Dawkins, Dave McKean   La magia de la realidad  Barcelona: Espasa, 2011
   Per veure las fascinants il·lustracions de McKean, clicar aquí 
   A les biblioteques catalanes:  catàleg Aladí , catàleg Argus

Moisés Moisés, música creativa a BCN 1987-1991

Moisés Moisés

"Els Moisés Moisés van irrompre a Barcelona com arribats d’un altre planeta, realitzant una música imprevisible, personal i que entroncava quasi miraculosament amb coses que s’estaven fent fora d’Espanya. La seva música era avantguardista i popular alhora, i hi tenien cabuda gèneres dispars como el funky, el jazz, la música mexicana o breus descàrregues més o menys free. S’ha de remarcar que el treball de Moisés Moisés era original fins i tot en relació a la música d’avantguarda que es feia a la ciutat."
Germán Lázaro 


A finals dels 80's alguns vam tenir la sort d'assistir als concerts d'un dels grups més interessants que ha donat la ciutat de Barcelona. Un grup de vida tan fulgurant com curta, tan curta que no van tenir temps d'enregistrar cap àlbum, només una maqueta que va circular en K7 distribuïda per la promotora Otras Músicas, que acollia excel·lents músics de l'escena més inquieta i creativa del moment. Gent com Enric Cervera, Xavier Maristany, Eduard Altaba, Koniec ... i els nostres convidats d'avui, els inoblidables Moisés Moisés, el trio incandescent format originalment per Oriol Perucho (Perucho's, Tropopausa, Koniec) a la bateria i percussió, Pep Pascual als saxos i clarinets i el prematurament desaparegut Conrado T. Costa a la guitarra elèctrica.

Posteriorment per l'alineació de la banda van passar també Jordi Golmayo i Quicu Samsó a la bateria i Eduard Altaba al baix elèctric.

Després d'anys de silenci, avui tenim la sort de veure publicat un preciós document que fa justícia al valor artístic de la producció d'aquesta banda. Un cofre acurada i artesanalment editat per La Olla Exprés que conté un CD amb la maqueta original i una selecció de temes enregistrats en les seves actuacions en directe + un llibret amb una història molt documentada del grup amb testimonis de l'època + un DVD amb més de 200 documents adjunts (vídeos, àudios, fotos, premsa, partitures, el disc en mp3, i el llibret en pdf ).

Un magnífic i costós treball de documentació musical que els musictecaris de l'Associació AMPLI no podem més que celebrar amb agraïment i admiració. 

Aquests són alguns fragments dels continguts del llibret:

Fa més de vint anys dels Moisés. Un record llunyà. No vam gravar cap disc.
En repassar el material d’arxiu (“bolos”, TV) sorprèn com érem de contundents.
Era una època bipolar d’eufòria i desànim, com una muntanya russa; però en un moment de reedicions i de descàrregues, el que fèiem crec que agradarà, tant com m’ha agradat a mi.
Oriol Perucho (ex Moisés Moisés)

Moisés Moisés és el nom amb què finalment ha passat a la posteritat un dels grups més fascinants que va donar Barcelona en el darrer quart del segle XX. Altres grups neixen, creixen i arriben a un punt màxim en la seva evolució; Moisés Moisés, en canvi, van començar estant ja quasi bé a dalt de tot a nivell d’idees i creativitat.
A començaments de 1988 [...] en uns pocs mesos, s’havien convertit en una referència ineludible per a qualsevol que estigués interessat en les coses mes originals i creatives que s’estaven cuinant aleshores en aquesta banda del planeta. Dins la frenètica activitat que duran els mesos següents, val la pena recordar-los convertits en els teloners de l’actuació que va servir com a presentació barcelonina en solitari del saxofonista i actor John Lurie: o també, i tal i com la llegenda els situa, dins d’una
festa de «Los 40 Principales» al Palau Municipal dels Esports de Montjuïc, on van ésser l’únic grup que no va fer servir playback i on van triomfar davant de milers d’adolescents que semblava que competissin a veure quina cridava més.
Francesc Díaz i Melis (Fan)

La irrupció de Moisés Moisés va ser como un llampec de rauxa en l’estereotipada Barcelona musical de finals dels 80 i primers 90. Vaig tenir la sort d’enxampar alguns dels seus directes, i recordo l’impacte que em va causar, més enllà del seu inclassificable humor i la seva actitud llibertària, el doll imparable de la seva imaginació efervescent que corria riu avall escolant-se per tota mena de terrenys aurals. La fatalitat, però, es va endur el Conrado T. Costa abans que tinguessin temps de publicar un disc.Per a mi, l’aparició d’aquest disc de Moisés Moisés és una notícia bomba. I penso que, en general, el millor elogi que se’n pot fer és constatar l’atemporalitat d’una música que, vint anys després, continua il•luminant com un llampec de rauxa el panorama de la nostra música popular.
Karles Torra (analista musical)

M’agradaven molt Moisés Moisés en directe. Els veia sol, i de vegades hi portava amics interessats en altres sonoritats, en altres estils, però igual de curiosos amb tot el que es fes damunt d’un escenari musical. “Anita Miasma’ se pasa al bondage” es va convertir a finals dels anys vuitanta en una mena de hit emocional, i “En el tejado” és una de les meves peces preferides tant de Moisés Moisés com de tot el que podia escoltar aleshores.
Quim Casas (crític)

Sempre recordaré en Conrado, aquell Art Garfunkel (més “guapo”, això sí) de les músiques que vivien en el risc durant aquella dècada del 80 en què tots naufragàvem en barres de bar convertides en illes plenes de solitud. No oblidaré mai el somni d’en Conrado, aquell grup inquiet pel qual desfilaren bona part dels millors supervivents dels 70 (Pep Pascual, Eduard Altaba, Oriol Perucho, Quicu Samsó, Jordi Golmayo) i que es va dir Moisés Moisés. Una espècie de refugi per al risc i les ganes d’allunyar-se d’aquell adotzenament “ochentero” tan artificial i cosmètic. Ja m’havia oblidat de la seva música, que aquest disc m’ha tornat com aquella ampolla amb missatge que en Conrado enviava al mar, des d’aquelles roques on ens va deixar l’agost del 91. Ha trigat un temps però ha valgut la pena comprovar com aquells somniadors tenien els peus a terra, sobrevolaven els avions platejats i feien campana de les escoles de calor. Ells escrivien diferent, construïen d’una altra forma, vivien fent dels dies una aventura constant. Conrado i els seus Moisés Moisés eren lluitadors, gent que ara, en el dia d’avui, ens ajudarien a eixamplar els horitzons i a trobar respostes davant de tanta mediocritat, rendició i desencís. No sabeu com us trobem a faltar.
Jordi Turtós (periodista musical – espècie en vies d’extinció)

Pep Pascual, Conrado T Costa, Oriol Perucho

Moisés Moisés 

Podeu escoltar íntegrament aquesta música fascinant en el seu  Bandcamp : http://laollaexpressrecords.bandcamp.com/album/mois-s-mois-s-edici-n-documental-cd-dvd-datos-libreto

i aquí teniu la història del treball documental realitzat fins la publicació d'aquest ítem en el molt recomanable blog de Jack Torrance, escriptor en crisi i co-editor del cofre del tresor : http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com.es/2013/04/moises-moises.html?spref=fb

La Discoteca d'AMPLI, XLV: James Blood Ulmer

James Blood Ulmer Odyssey (Columbia, 1984)

Vaig saber de l'existència d'aquest extraordinari músic (com de tants altres grans músics) gràcies a Oriol Perucho, un dels amics amb el qual comparteixo l'amor per la música d'Ornette Coleman [en una època en què no era gens fàcil trobar aquest tipus d'enregistraments a Barcelona] per tractar-se del primer guitarrista, així com el primer instrument elèctric, que el mestre incorporava al seu grup. Naturalment, no es tractava d'un guitarrista més ... Ulmer ha desenvolupat un estil basat en la tradició de la música afroamericana assimilant la filosofia musical definida per Ornette Coleman com "harmolodia" . M'agrada la seva musicalitat, fàcilment identificable per un original atac a les cordes de la guitarra i el seu timbre rarament tremolós, entre fràgil i contundent, fugint de tot convencionalisme harmònic o rítmic. Línies melòdiques molt basades en acords, Free Jazz Hendrix bàsic, molt Blues, molt Rock, molt Funk.

Va començar la seva carrera, a principis dels '60, en diferents bandes de funk entre Pittsburgh i Detroit, arribant a New York l'any 1971, on toca, entre altres, amb Art Blakey i enregistra un disc amb el quintet de l'antic bateria de John Coltrane, Rashied Ali, l'any 1973. En aquest mateix any entra a formar part de la banda d'Ornette Coleman, la qual cosa marca profundament el seu art.

fragment d'un concert amb Ornette Coleman (saxo i trompeta), Sirone (baix) i Bill Higgins (bateria) a Roma el 1973

La seva carrera és extensa i prolífica, sempre buscant nous camins expressius, sempre fent música creativa i excel·lent, en directe i plasmada, també, en àlbums molt recomanables.

Odyssey, el que us proposem avui, és probablement un dels seus millors treballs.

Un autèntic Power Trio format pel propi Blood a la guitarra, amb el violinista Charles Burnham i el bateria Warren Benbow.

Ulmer va desenvolupar una afinació especial expressament per a aquest àlbum; tècnica que permetia tocar les parts del baix al mateix temps que les parts de guitarra solista.

Tota la música del disc és un compendi de recursos imaginatius que aconsegueixen crear efectes sorprenents ... de vegades tenim la sensació d'estar escoltant en realitat a tota una orquestra.
Àtoms de free jazz, blues, rock & roll, funk, i punk units en una fantàstica mol·lècula musical.
Formes lliures que ens arriben absolutament cohesionades en un so net, compacte i poderós.
Un disc ja clàssic.

actuació del trio a Varsòvia, 1983

Pàgina de JBU al MySpace: http://www.myspace.com/jamesbloodulmer
Article a Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/James_Ulmer

.

Músiques d'avui a la Fundació Miró de Barcelona

Seguint amb el cicle Músiques d'avui de la Fundació Miró de Barcelona, del qual Jordi J. Clavero, responsable del cicle juntament amb Montse Quer, ens va paralar abastament en aquesta entrevista, ens arriba la programació per aquest proper curs 2009-2010.

Marc Egea. L'orquestra circular

Marc Egea és professor de música i compositor. Amb "L'orquestra circular" ens oferirà una mostra de l'actualitat d'un instrument tan oblidat com espectacular: la viola de roda. Va ser inventat fa més de mil anys, i funciona fent girar un manubri que frega les cordes. Disposa, així mateix, d'un teclat, i d'aquesta combinació -que genera una varietat de sons fascinant- en resulta un instrument força complet, ja que reuneix melodia, harmonia i ritme.
A la segona meitat del segle XX, amb la revifalla de les músiques tradicionals i folk, es produeix una recuperació d'aquest instrument, al qual s'incorporen connexions electròniques.

Informació d'aquesta activitat a la web de la Fundació Miró.

David Dalmazzo. Audio-Visió

Escoltar música involucra el sentit de l'oïda; observar una imatge involucra el sentit de la vista. Ara bé, habitualment escoltem i alhora mirem. Quan es produeix una combinació audiovisual, la percepció auditiva i la visual s'influeixen mútuament.
A partir d'aquesta idea, el guitarrista i compositor David Dalmazzo ens farà veure què passa quan relacionem la música i la imatge. Començarà enregistrant i processant sons generats amb el seu instrument, que introduirà a l'ordinador per modificar-los, fent-los estranys, curiosos o divertits. Després ens mostrarà que és possible arxivar sons, d'una banda, i imatges, d'una altra, i connectar els dos arxius, de manera que podem fer simultàniament composicions musicals i composicions visuals.

Informació d'aquesta activitat a la web de la Fundació Miró.

.

Carles Santos desfila amb el seu piano per les Rambles de Barcelona per inaugurar el nou Arts Santa Mònica. 01/04/09

L'AMPLI es fa ressó avui d'una notícia publicada per la ACN , Agència Catalana de Notícies, amb el reportage de la performance efectuada ahir, dimecres, pel compositor i pianista Carles Santos.

El músic de Vinaròs Carles Santos ha estat l'encarregat d'inaugurar aquest dimecres el nou Arts Santa Mònica, l'espai de creació artística ubicat a l'antic Centre d'Art Santa Mònica al final de la Rambla. Per fer-ho, ha escollit una acció musical que ell mateix ha qualificat de 'divertiment, de conducció teatral i musical' i que ha començat a la Rambla de Canaletes. Amb un piano de cua damunt d'una plataforma amb rodes, el pianista ha desfilat tot el carrer, fins arribar al Centre d'Art. Dos actors damunt del piano s'encarregaven de completar l'espectacle, seguint la música de Santos. En definitiva, ha estat un muntatge on la passió i el moviment s'emportaven tot el protagonisme.

Web oficial de carles Santos: http://www.carles-santos.com/
Article a la Viquipèdia

Un dit és un dit.mp3 / Carles Santos / Maribel Monar, soprano / Inés Borrás, piano / Conjunt instrumental, 18 músics / 1999 (36'17" 41'4Mb)

.

Altres músiques d'aquí

El 1995, i dins del marc del Mercat de Música Viva de Vic i el Sonar Festival, es va presentar una exposició que el temps està convertint en llegendària, pel seu caràcter de compilació d'un material musical encara molt poc conegut i que forma part important del nostre patrimoni cultural.

Alter Músiques Natives (llegit com a altres músiques d'aquí) es proposa oferir una panoràmica de l'exposició musical produïda a Catalunya, amb total independència de les modes i dels dictats de la gran indústria discogràfica.
Músiques susceptibles d'esdevenir, o d'haver esdevingut, alternativa cultural, i de marcar nous camins, i també músiques poc conegudes, no assimilades majoritàriament a causa de la precarietat del mercat autòcton.
El període comprès per l'exposició abasta des de començament dels anys seixanta fins a l'actualitat. No es tracta d'una revisió restrospectiva, sinó d'una lectura del passat i del present de l'experimentació musical en un moment en què els nous mitjans tecnològics anuncien un canvi sense precedents en la producció i difusió de la cultura.

Del pròleg al catàleg de l'exposició, escrit per Julià Guillamon, Victor Nubla i Pau Riba

Aquest cataleg és un autèntic festí per tot aquell interessat en aquest període de la Barcelona culturalment més inconformista.
Fotografies de festivals, concerts i músics, posters, cartells, portades de LPs, cassettes i pel·lícules, comentaris i impressions dels protagonistes ...

Alter músiques natives .-- Barcelona : Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1995. -- 154 p. , 30 cm. -- ISBN 84-393-3613-6

Però el millor d'aquest esdeveniment va ser la publicació simultània d'un doble CD amb el mateix títol que es pot trobar en moltes de les biblioteques públiques catalanes.
Una magnífica selecció antològica d'artistes i d'obres, en alguns casos mai abans (ni després) editades o de molt difícil recuperació.

Aquest és el seu contingut:

CD 1
Josep Maria Mestres Quadreny
Música Dispersa
Sisa
Gabriel Brncic
Fusioon
Pan & Regaliz
Carles Santos
Om
Eduardo Polonio
Salvador Dalí
Música Urbana
Orquestra Mirasol
Blay Tritono
Pau Riba & Perucho's

CD 2

Macromassa
Avant Dernières Pensées
Claudio Zulián
Enric Cervera
Klamm
Koniec
Doénado, el Ur
Moisés Moisés
Jumo
Jep Nuix
Matavacas
La Fura dels Baus
Gringos
Superelvis
Mohochemie
Tina Gil
Raeo
Alien Mar Parke
Pascal Comelade
Vagina Dentata Organ


El fons discogràfics de les nostres biblioteques contenen fascinants sorpreses com aquesta que avui volem rescatar de l'oblit.

Petits tresors musicals que mereixen veure la llum de tant en tant ;-)

.

Músiques d'avui: pedagogia musical a la Fundació Miró

Nad Spiro

Què diferencia la música del nostre temps de la de temps passats?.

Les audicions Músiques d’avui, adreçades a centres educatius, volen contribuir a fomentar un coneixement crític de la música del nostre temps, que tant pot donar peu al diàleg cultural com a les aplicacions informàtiques o a l’experimentació.

Aquestes audicions combinen la part musical, interpretada en directe, i explicacions dels propis músics sobre els aparells electrònics emprats, el processament del so o les possibilitats dels instruments.

Amb aquest text, i com cada inici de curs des de fa 14 anys, el Departament Pedagògic de la Fundació Miró presenta el seu cicle d'audicions per a escoles.

Considerem aquesta iniciativa com una de les millors que es realitzen regularment al nostre país quant a la formació del gust musical, tant per als nens com per als seus professors. Per tal de conèixer una mica més a fons aquesta activitat, l'Ampli s'ha posat en contacte amb Jordi Clavero creador i coordinador, juntament amb Montse Quer, d'un projecte que ha esdevingut de referència per la originalitat i qualitat del seu format i contingut.

programa curs 2008/2009

Com (i quan) va néixer la idea del projecte i amb quin propòsit?

Jo diria que va sorgir d’una confluència de factors. Quan la Montse Quer i jo ens vam fer càrrec de les activitats musicals per a escoles vam heredar un plantejament ben diferent, en què la selecció mirava de cobrir una carència d’oferta musical a la nostra ciutat. El cicle, que aleshores s’anomenava “Aproximació a la música contemporània”, englobava un ventall molt ampli de possibilitats. El que passa és que tot plegat era tan ambigu que admetia per igual repertoris musicals a l’entorn d’un tema, monogràfics d’estils, grafia musical o exemples de sinergies, per exemple la música en relació a la dansa o al cinema. L’any 1994, després d’un llarg parèntesi, la Fundació Joan Miró va decidir reprendre una programació per a adults, a les nits d’estiu, amb la música experimental, improvisada i avantguardista com a referent. D’altra banda, des dels seus orígens, la institució havia assolit el compromís de reservar un dels seus espais per a mostrar l’obra d’artistes joves i innovadors.
Suposo que vam entendre que el cicle de música per a escoles tal com l’havíem rebut havia complert la seva funció, que li calia un criteri rector més definit, una major coherència, o que la coherència fos més perceptible amb el pas del temps. La idea era mostrar música actual, no subordinada a les imposicions del mercat, quasi sempre ignorada pels canals comercials i feta per creadors vius. També la idea de la proximitat ens agradava força. Calia, però, fer-la comprensible o, si més no, intentar-ho.
Vam mantenir la idea de cicle, perquè ara tenia ple sentit. El vam batejar “Músiques d’avui”. Músiques en plural, perquè ens proposàvem, amb el curs del temps, anar mostrant la inesgotable varietat del panorama musical actual, amb sensibilitats, gustos, inquietuds i maneres d’allò més heterogeni.

Quins artistes han participat? (podries explicar els criteris de selecció dels mateixos?)

La llista, després de tretze edicions (aquest curs serà la catorzena) és bastant llarga: Josep Manuel Berenguer, Hiroshi Kobayashi, Joan Saura, Albert García Demestres, Jep Nuix, Miquel Jordà, Josep Maria Balanyà, Xavier Maristany, Gabriel Brncic, Víctor Pavía, Alain Wergifosse, Israel David Martínez, Albert Giménez, Víctor Nubla, Xavier Liba Villavecchia, Pablo Schvarzman, Enric Cervera, Oriol Rossell, Pedro Barboza, Mariona Sagarra, Sergi Jordà, Krishoo Monthieux, Nad Spiro, Marc Egea, Ernesto Briceño, Llorenç Peris, i aquest curs microBCN i Ferran Cruixent. Instruments de tota mena, de la nostra tradició musical i d’altres cultures; trajectòries i estils musicals diversos; compositors d’estudi i improvisadors, i també de generacions diferents.
No hi ha hagut un criteri únic de selecció, tot i que sempre hem cercat un equilibri entre la qualitat musical i la capacitat dels músics per traduir a un llenguatge comprensible el procés que es desenvolupava a l’escenari. No sempre ho hem aconseguit, però hem intentat aprendre dels nostres errors.

Rabato

Quins artistes creus que han connectat millor amb els nens? (i si vols comentar els motius...)

En general, aquells que no han interpretat cap paper. Alguns tenen un do natural per a la comunicació; són, a més de bons músics, bons comunicadors. Per exemple, Albert García Demestres, tot un personatge, molt polifacètic, amb una veu prodigiosa, l’únic deixeble de Pavarotti. O Krishoo Monthieux, un percussionista carismàtic, amb una presència escènica aclaparadora. Però n’hi ha hagut altres, no tan efectistes, que han sabut captar l’atenció dels alumnes amb la claredat de les seves explicacions i la sinceritat de la seva música, com ara Joan Saura, Xavier Maristany o Xavier Liba Villavecchia. O amb la màgia de l’instrument i el to pausat i comfortable de les seves explicacions, com en el cas de Marc Egea.

Quins són els que més t'han agradat?

Qualsevol dels que he esmentat. Per a mi va ser tot un descobriment Marc Egea. Toca la viola de roda i de vegades utilitza alguns efectes, molt pocs, molt mesurats. La viola de roda és, per ell mateix, un instrument fascinant, té sonoritats diferents i és com un compendi d’instruments de corda, una veritable orquestra de corda. M’agrada molt la música de Joan Saura. I m’agrada la música d’Ernesto Briceño. Ha tocat amb Celia Cruz, amb Cesárea Evora, amb Miguel Poveda, amb Peter Gabriel, amb Joan Albert Amargós. L’he vist improvisat peces que t’arribaven al cor. Tant Joan Saura com Ernesto Briceño són molt humils, una rara qualitat en aquests temps que corren.

Ernesto Briceño

En general, creus que aquestes sessions han pogut contribuir efectivament a la formació del gust musical dels alumnes?

Voldria pensar que així ha estat. És clar, però, que les conviccions personals no sempre estan exemptes d’utopia, i jo vinc d’una generació que creia en les utopies, que creia honestament que podia canviar el món. Penso que he fet allò que havia de fer, que he aportat un granet de sorra i és possible que hagi pertorbat una mica la consciència tranquil·la que proporciona als adolescents tenir un gust musical limitat i, a més, compartit per la majoria de companys, amics i per tot un magma indiferenciat de nois i noies coetanis. També he pertorbat, i això sona més pervers, algun professor de música, que potser s’esperava una altra cosa, si bé és cert que molts han repetit en edicions posteriors.
És difícil, i seria pretensiós, afirmar que la formació dels alumnes que han assistit de manera esporàdica a alguna d’aquestes sessions s’hagi vist sobtadament alterada pel fet d’escoltar una música diferent durant un temps tan curt, però si són capaços d’intuir, ni que sigui mínimament que la música no és un fenomen homogeni, sinó que admet múltiples sensibilitats, jo diria que ja és molt.

Un moment memorable?

A títol personal em va commoure força escoltar Jep Nuix bufant tubs d’orgue, fet que adquireix un sentit especial, per irrepetible, després de la seva mort. Recordo també Xavier Maristany extraient sons d’instruments de vidre que tenien l’aparença d’escultures d’una extrema fragilitat, i a Llorenç Peris que, després d’haver acompanyat amb informàtica i electrònica el violí electrònic d’Ernesto Briceño, va improvisar una peça amb una crossa, com si d’una flauta es tractés. Hi ha hagut, certament, moments que a mi m’han semblat màgics, indefinibles, silencis expressius, silencis profunds, gairebé litúrgics, que corroboren una sintonia excepcional entre la audiència i el músic. D’aquests ni ha hagut pocs, però n’hi ha hagut. Em ve a la memòria una ocasió en que Nad Spiro va suggerir d’escoltar una peça a ulls clucs. Es va preparar i va començar a tocar botons. Era a l’hivern. Enmig d’un silenci absolut, alguns van pujar-se les bufandes, altres es van abaixar les gorres i altres simplement van tancar els ulls. La música era envolvent, durava uns sis o set minuts. Quan va acabar, van tornar a la realitat com qui emergeix d’un somni i es van sorprendre en veure que tenia la guitarra a les mans i que no s’havien adonat de quan ni com havia substituït l’ordinador per les sis cordes. Recordo una sessió amb Marc Egea, que semblava que no s’havia d’acabar mai, perquè li demanaven que seguís tocant i ell, sense presses, accedia a fer-ho. I recordo la professora d’un institut que em va comentar que un dels seus alumnes havia quedat tan impactat de veure com tocava Hiroshi Kobayashi la flauta que va decidir començar a tocar aquest instrument.

Krishoo Monthieux

En funció dels artistes que han participat... com veus l'escena de les músiques creatives a Barcelona dels darrers anys? ... i en aquest moment?

Bé, més o menys igual com sempre. Si es que encara és possible parlar en termes relatius, crec que segueix havent-hi una gran efervescència cultural. El panorama canvia, però és impossible que desapareixi. Alguns músics han tornat al seu lloc d’origen, algun altre se n’ha anat a viure al sud, a Andalusia. I se n’han incorporat d’altres. Hi ha hagut iniciatives, privades o institucionals, per treure a la superfície una part d’aquesta energia o per canalitzar-la. Suposo que avui se’n parla més i hi ha més inquietud per aquest tipus de sonoritats. De totes maneres, tinc els meus dubtes sobre si és efectivament la ciutat la que aglutina, la que promou. La revolució d’internet, la més important revolució incruenta en molt de temps, ha fet repensar moltes coses: les relacions, les comunicacions. Sergi Jordà, enginyer informàtic i músic, crea un programa de composició musical d’accés lliure, tothom pot entrar-hi, prémer quatre tecles i modificar una composició que, als cinc minuts, un altre al seu torn canviarà novament. Més tard Sergi Jordà desenvolupa el Reac Table, i poc després Björk utilitza el Reac Table. O bé, Jordi Huguet i Ramiro Elena, músics apasionats de la GameBoy i la Commodore 64, composen amb el límit estricte dels 8 bits. Hi ha tota una xarxa a nivell mundial que ho està fent, músics de Suïssa, del Japó, del Canadà, d’Austràlia, que ho fan, que s’intercanvien informació i organitzen trobades i festivals. La ciutat és el lloc físic on, eventualment, passen aquestes coses.

Els musictecaris creiem que al nostre país fa molta falta una bona formació del gust musical i artístic en general, i entenem la biblioteca pública també com un dels espais bàsics on proporcionar aquesta formació. Creus que, dintre d'aquest propòsit, el vostre projecte seria exportable a la biblioteca pública?

No veig per què no. No és tant una qüestió d’infrastructura o de mitjans tecnològics, com conceptual. Els museus han deixat de ser els magatzems prestigiosos de pintura i escultura a l’abast d’un públic més o menys especialitzat. Tampoc les biblioteques poden ser considerades ja supermercats de llibres de franc: s’hi organitzen exposicions, conferències, lectures i contacontes. Avui els museus i les biblioteques són llocs oberts, llocs de trobada, on l’activitat diària no consisteix només a treure la pols acumulada a les escultures i a vigilar les sales d’exposició, ni a transcriure fitxes bibliogràfiques a la llum d’una bombeta de quaranta watts. Els espais culturals són, com les ciutats, llocs cada cop més difusos.

programa curs 2008/2009

Per a més informació: Website del Cicle Músiques d'avui de la Fundació Miró.

.

Hazard Records (Barcelona): pioners de la Música Lliure

És motiu d'un cert orgull local poder presentar avui a l'Ampli la discogràfica Hazard Records una iniciativa que es va avançar bastants anys al seu temps.
Molt millor que qualsevol introducció nostra, parla el seu manifest de 1999:

..................... MANIFEST
El cert és que:

1º) La propietat intel·lectual, a més de ser un robatori (com qualsevol propietat, ja ho deia Proudhon), també és una ABUS, un VERGONYA i una eina de CENSURA.

2º) Les entitats recaptatòries dels drets d'autor, d'afiliació obligatòria (a Espanya, la SGAE), no defensen pas els drets del creador sino els dels propietaris de l'obra (o potser d'altres interessos més obscurs). Aquestes entitats són una ESTAFA.

3º) Els discs són massa cars. El seu preu és un ESCANDOL, sense cap mena de relació amb el seu cost real.

És per això que engeguem el segell HAZARD RECORDS amb les següents condicions:

A) HAZARD RECORDS editarà discs en CD-R (compatible amb tots els reproductors de CD). En fer-los sobre comanda, eliminem els costos fixos. Això permet realitzar tirades curtes sense encarir els discs. És una forma de treball molt semblant a la dels segells de cassettes dels anys 80.
B) Els discs de HAZARD RECORDS seràn BARATS. De moment, mirarem de mantenir un preu de, com a molt, 6 €.
C) Els discs de HAZARD RECORDS volen ser de DOMINI PÚBLIC, és a dir, lliures de COPYRIGHT. Això val en tots dos sentits: ni ens preocupa la hipotètica procedència legal del contingut dels nostres discs ni posarem mai en questió la seva futura utilització en en altres contextos (agraïrem, això sí, ser citats). Avisem però que, pel mateix motiu que no ens preocupa la legalitat dels nostres discs, no podem respondre per les terceres persones que creguin tenir drets sobre les idees contigudes en ells, ni pels jutges que hagin de decidir sobre el particular.
D) Per tot això, assumim que els circuits habituals de distribució seràn refractaris als nostres discs. Ara per ara hom pot demanar-los per correu o e-mail. També els farem accesibles gratuitamente a internet, en format MP3.

Barcelona, 1999

Amb internet, Hazard ha pasat de discogràfica a netlabel i tota la seva música es pot descarregar gratuitament i integra des de la web a través de Internet Archive , organització que properament serà objecte d'un anàlisi en aquest bloc.

El seu catàleg d'artistes és, al nostre entendre, una bona mostra dels artistes d'avantguarda de Barcelona i conté destacats noms d'aquesta escena tals com: Alfredo Costa Monteiro, Anki Toner, Albert Giménez, Oriol Perucho o Victor Nubla entre molts altres.

Un espai especialment recomanat per l'Ampli tant pel seu valor històric com per la qualitat dels seus continguts i per tractar-se de músics del nostre àmbit.

Us presentem una selecció de cinc temes. Music for free minds.



.