diumenge, 22 de novembre de 2009

El vídeo del diumenge: Nova cançó de l'amor perdut

Per molts motius, Barcelona va ser una Ciutat dels Prodigis durant l'any màgic, irrepetible, de 1977. L'atmosfera de Llibertat que es va viure en aquell any no s'ha tornat a viure en aquesta ciutat. Llavors, els que ho vam viure, segurament no érem conscients del l'excepcionalitat del moment. La mediocritat, l'avorriment i el cutrerio mental i social d'una dictadura lamentable, assassina i ridículament demodé, estava sent substituïda, a tota màquina, per una ansiosa, ingènua i meravellosa activitat en tots els fronts, per tal de recuperar el més aviat possible el que els carcamals ens havien robat durant 40 anys.

Avui, amb la perspectiva del temps, l'explicació sembla molt més prosaica i lògica:

no manaven els franquistes, ni manaven els convergents, ni manaven els socialistes, ni encara somiaven en tornar a manar els hereus dels franquistes: senzillament... no manava ningú.

Aquest era el context social ... un marc on, coses més íntimes i personals com l'amor, es desenvolupaven, ara i en conseqüència, també amb més naturalitat.

El vídeo d'avui és del 1977 i és d'en Serrat. La seva carrera artística és molt llarga i coneguda, però potser no tant aquest vídeo del diumenge. Un clip on Serrat interpreta una cançó de Joan Ramon Bonet, acompanyat d'un inusual trio de corda.

Subjectivament, per al serratià convicte i confés que escriu això, aquest és el seu Serrat preferit al de qualsevol altra època. És per l'època? O és aquest precís moment artístic de Serrat? ... O tal vegada era el meu moment?
Sigui com sigui, molts anys després, intento veure aquest vídeo amb objectivitat i penso que es mereix, per sí mateix, un post a l'AMPLI.
Per reivindicar la llibertat recuperada (no ho oblidem, no en teníem) per reivindicar un artista que corre el perill de quedar ofegat per una popularitat degenerada i per reivindicar, que carai, els moments subjectius que tots tenim i que a tots ens agrada compartir amb els amics.

PD ... entre amics ... algú de vosaltres sap:
1. el nom exacte del llaüt que toca el mestre Bardagí?
2. el nom del músic que toca el violí?


;-)




Avui hem trencat el nostre camí,
avui l'hem deixat i sols hem partit.
Agafaré es ormetjos
i tornaré a començar,
que s'infant ja és home,
i queda molt per trescar.

Res no em deus, res no et dec,
res no ens hem de tornar.
Els moments passats són hermosos,
ja tinc amb què continuar.
Noves mans trobaran secrets al teu cos,
ses meves callaran,
no diran si en saben molts.
No hi ha hagut cap mena d'odi
en el nostre partir;
hem baixat tots dos els ulls
i hem pres el nou, el nou camí.

Ses barques tornen a port,
el sol es comença a aixecar,
sa boira es posa a la mar
i als vells carrers de ciutat,
on el sol hi entra,
on el sol hi entra molt tard.

Joan Ramon Bonet


.

3 comentaris:

Director Wilkins ha dit...

Preciós!

Alguna zona del meu cor s'ha encongit veient el vídeo. Gràcies.

Vaig llegir fa poc que, si hi ha algú a l'alçada de Leonard Cohen per aquí a prop, aquest és segurament és Serrat. El cap i el cor s'alineen aquesta vegada per assentir.

Marta ha dit...

Ai ... ui... waw ... sí ... és una cançó preciosa. Tot i que m'agrada més quan l'he sentit cantada pel propi autor o la seva germana (discrepo del Dr. Wilkins respecte Serrat, ho sento).

Un bon vídeo per aquest diumenge, sí senyors!

Marta ha dit...

Per cert, em sembla que se'n diu arxillaüt ... o mandolina. No sé la diferència exacte. Del violinista no en sé res.

I una altra cosa: a mi només m'agrada el Serrat d'aquesta època (i no precisament perquè l'hagi viscut) sinó perquè amb els anys tinc la sensació que ha anat perdent pel camí algunes coses (entre elles la veu i algunes cançons que ja no canta) que el feien especial.

Ala, queda dit.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...