Edith Piaf -nom que ja és música- va morir fa 50 anys. El temps s'ha endut el seu cos riu avall, però no pas el seu repertori que és la mostra més representativa de la cançó francesa de la primera meitat del segle XX.
Va ser cantant de music hall, actriu, amant intrèpida, morfinòmana. Va tenir una vida que diríem breu (morí als 48 anys), però que caldria valorar considerant paràmetres més intensos que la mera longevitat. No importa, a més, la biografia d'un artista quan es capaç de cantar això, així:
Passional, personal, histriónica, la seva veu és més que una veu: és una música. Les cançons que va enregistrar, des de la ja sobreexplotada La vie en Rose a Milord, mostren la melangia, l'alegria, el dolor i la vitalitat d'una França en un moment irrepetible de la seva història.
Per sort, cada vegada que sona Edith Piaf recuperem el so d'aquesta època, entre l'any 1915 del seu naixement i el 1963 de la seva mort, cristalitzant de forma preciosa a la nostra.
A la seva tomba del cementiri de Père Lachaise, sempre hi ha flors. Qui les porten ho fan per tots nosaltres. Nosaltres tampoc l'oblidem.
