dilluns, 27 d’abril del 2020

Discos inconfinables - i 10


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.




Neal Casal

Roots & Wings  (Fargo, 2009)

Comença a sonar el nou disc del nord-americà i el sol entra radiant en cada racó de casa vostra. Els esperits de Gram Parsons, Roy Orbison (escolteu, per exemple, “Hereby the Sea”) i el Neil Young de “Harvest” treuen el cap en unes composicions brillants, d’arranjaments precisos i preciosos, conduïdes per una veu cada dia més dolça. Ho prediu el títol, Roots and Wings: alimenteu-vos d’arrels i voleu cap al cel.







Tony Allen

Secret Agent  (World Circuit, 2009)

Tancada l’aventura amb The Good, the Bad & the Queen, el bateria més famós d’Àfrica (mà dreta de Fela Kuti durant els anys d’eclosió de l’afrobeat) torna eufòric, amb una frescor i una empenta dignes d’algú que comença i no d’un sexagenari com ell. Tota l’energia i els ritmes trepidants que vam gaudir en la magnífica recopilació de Tony Allen que Vampisoul va editar fa dos anys, estan aquí de nou.



The Low Anthem

Oh My God, Charlie Darwin  (Bella Union, 2009)

Excel·lent disc amb què deixaran de ser el secret millor guardat de Providence, Rhode Island. Un viatge pel gospel, el folk confessional, el blues d’harmòniques feridores, amb ressons de Tom Waits o Nick Cave, dels Low d’Alan Sparkhawk, del rock de Bruce Springsteen (“Champion Angel”). Tot sentiment, en veu baixa i en veu alta, gràcies a la privilegiada gola de Ben Knox Miller. Poseu-hi les antenes.





Magnolia Electric Co.

Josephine  (Secretly Canadian, 2009)

Gravat a Chicago a l’estudi de l’infal·lible Steve Albini, amb tota la banda tocant en directe, Josephine ens mostra el prolífic Jason Molina en plena forma (la seva veu sona millor que mai), amb les allargades ombres dels mestres Neil Young i Will Oldham planejant com sempre per les seves cançons, malenconioses i punyents. Un nou apassionat capítol en la trajectòria d’aquest petit gran músic.



Health

Get Color  (City Slang, 2009)

Es diuen Health, “salut”, però fan música malaltissa. Les veus etèries aixafades per capes de soroll ens remeten a les bandes de shoegazing, però les seves recerques sonores estan més a prop d’inquiets transgressors com Liars o Xiu Xiu. El segon assalt de la banda de Los Angeles (el seu debut data del 2007) és tota una invitació al plaer a través del dolor. Experiència saludable? L’oient decideix.





Willard Grant Conspiracy

Papers Covers Stone  (Glitterhouse, 2009)

A Robert Fisher li ha desaparegut la poblada barba d’ermità però no la profunda veu ni la capacitat per crear magnífiques cançons de to ombrívol i arranjaments rics i subtils alhora. A més, aquí s’atreveix a fer una espectral versió de Tom Waits i a reclutar el gran Steve Wynn com a membre de la banda (escolteu com la guitarra d’aquest pren foc a temes memorables com “Preparing for the Fall”).



Elvis Costello

National Ransom  (Hear Music, 2010)

El britànic torna a coronar-se rei d’Amèrica amb una obra espectacular. Des d’un ric ventall d’estils (country, power pop, jazz…), signa sensibles balades que posen la pell de gallina i rabiosos cops de puny contra la mesquinesa del món actual. Hi col·laboren músics de la talla de Marc Ribot o T Bone Burnett (novament com a productor) i vells camarades de The Attractions. Un disc de 10 pel 2010.





Triple Hex

Triple Hex  (Thigh High Records, 2010)

Oblideu-vos d’una vegada dels putos Strokes… Els autèntics portadors del llegat de Velvet, Stooges i la Nova York de finals dels setanta els trobareu en bandes com aquest trio de Brooklyn. Al primer elapé de Triple Hex, produït per l’infal·lible Matt Verta-Ray (Speedball Baby, Heavy Trash), hi trobareu cançons fresques i intenses, de so simple però contundent. Electricitat amb tensió real, ja!



Varis Autors

Be Yourself: A Tribute to Graham Nash’s Songs for Beginners  (Grass Roots, 2010)

Bonic homenatge. Una reinterpretació del primer disc en solitari de l’home de The Hollies i Crosby, Stills, Nash & Young, Songs for Beginners (1971), a càrrec d’importants noms de l’escena folk actual com Bonnie ‘Prince’ Billy (cantant en castellà!), Vetiver o Alela Diane, que aporten nous matisos a les belles cançons que Nash va compondre després de trencar sentimentalment amb Joni Mitchell.




Johnny Cash

American VI: Ain’t No Grave  (American Recordings, 2010)

Nova entrega de les ja mítiques gravacions de Cash amb Rick Rubin. L’alè de la mort (que s’acabava d’emportar June Carter i no tardaria en visitar l’home de negre) planeja des de la inicial declaració (“no hi ha tomba que pugui mantenir-me sota terra”) fins el comiat amb una tonada hawaiana, passant per la versió del magnífic tema del seu amic Kris Kristofferson, “For the good times”. Escruixidor.


Joe Henry - Reverie (2011, CD) | Discogs

Joe Henry

Reverie  (Anti, 2011)

Nova mostra del talent d’un artista únic. Partint del jazz, el folk, el soul i el blues, Joe Henry ha creat un gènere propi, una música elegant i lliure que sembla suspesa en el temps i en l’espai. Reverie, un d’aquells discos que creix i creix a cada escolta, ens depara sublims peces com “Odetta”, “Sticks & Stones” o “Deathbed Version”, que ja podem considerar futurs clàssics. Màgia en la pols.




The Black Keys - El Camino | Lanzamientos | Discogs

The Black Keys

El Camino  (Nonesuch, 2011)

L’adaptació del blues-rock al segle XXI que fa el duo d’Ohio arriba a la cota més alta amb aquest calidoscòpic El Camino: “Little Black Submarines” és el seu “Starway to Heaven”, “Sister” recorda els ZZ Top en clau pop, hi ha moments Motown, pedrades omplepistes... Sí, sonen més rics i més concisos que mai, en gran part gràcies a Danger Mouse, que dirigeix de nou amb audaç mà mestra la gravació.

dijous, 23 d’abril del 2020

Sant Jordi 2020: Klaatu Barada Nikto

El 2020 serà recordat com l'any de la pandèmia, de la incertesa i de la sopresa continua. La última (de moment) un Sant Jordi celebrat en dues parts. Des d'aquí recordar-vos que els llibres es compren a les llibreries i que hi ha diferents plataformes en línia on podeu fer "gastu" : Libelista i Llibreries Obertes. Si el COVID-19 també us ha afectat o afectarà la butxaca o si voleu llibres que ja no es venen, les biblioteques virtuals i l'e-biblio us esperen. Des d'aquestes quatre ratlles, volem donar molts ànims també a les botigues de discos. El passat 20 d'abril s'havia de celebrar el "Record Store Day" , però es va posposar fins el 20 de juny. Per sort, tot i el confinament, la música i la cultura continuen fluïnt per l'streaming i fins i tot vam poder sentir la Terra. No s'entenia què deia, però podria ser que ens enviés un ultimàtum: Klatuu Barada Nikto.




Però deixem el cel·luloide i tornem al paper que avui els protagonistes són els llibres. Com a novetats recomanem: 

La venganza de las punks. Una historia feminista de la música de Poly Styrene a Pussy Riot . Vivien Goldman. Editorial Contra. Barcelona, 2020.  



Fa res el segell Staubgold ha reeditat el mític single de 1981 que Goldman va gravar amb Adrian Sherwood, John Lydon i Keith Levene. Un imperdible! El 2016, el mateix segell va publicar "Resolutionary (Songs 1979 - 1989)"Mondo Sonoro entrevistava fa poc a l'autora i recomanava 10 discos per escoltar mentres llegim el seu llibre. 





Víctor Nubla tenia temps i orelles per a tothom que volgués parlar amb ell. Ja fossin músics, periodistes locals o la gent que es trobava al bar. T'enyorem! Un habitual de l'Ampli, Martí Farré, recorda Nubla a "Núvol". Per cert, us heu fixat que la biblioteca de Lesseps té forma de drac?



FET A LES BIBLIOTEQUES

La companya Marta Creus de la biblioteca Vapor Vell ha anat recollint a la sèrie "Llibres Inconfinables" una tria de llibres sobre música de tots els gèneres. Aquí teniu el recopilatori. 





















Genuflexió pel segon número de "Eh La Bas" , el butlletí de jazz, blues i soul de la Biblioteca Antonieta Cots. Hats Off pel seu artífex, Tito Torres




A L'E -BIBLIO 

Petita selecció de llibres musicals que podeu trobar a la immunitzada plataforma bibliotecària. 



Trapologia. Max Basora. Ara Llibres. Barcelona, 2019. 


Lonely Boy. Història de un Sex Pistol. Steve Jones. Libros Cúpula. Madrid, 2017






Discos confinables - 9


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.






Bobby Bare Jr’s Young Criminals Starvation League

The Longest Meow  (Bloodshot, 2006)

Encreuaments entre Wilco i Clem Snide, salvatges descàrregues de rock, country solemne, humor, aromes pop, una versió dels Pixies... tot això i més en onze apassionants cançons gravades en un sol dia a Nashville amb l’ajuda de membres de My Morning Jacket i Lambchop, entre d’altres. Sens dubte, un dels discos de la temporada i una veu, la de Bobby Bare Jr., a tenir molt en compte a partir d’ara.





Primal Scream

Riot City Blues  (Sony, 2006)

Ara que el rock torna a estar de moda, els britànics abandonen l’electrònica i recuperen la disfressa de Rolling Stones amb el previsible resultat: no falten les cançons-himne que embogiran els assistents a festivals estiuencs, detalls psicodèlics marca de la casa i apreciables col·laboracions (Will Sergeant, de Echo & The Bunnymen, Warren Ellis, dels Bad Seeds...). It’s only mainstream but I like it. O no?



The Handsome Family

Last Days Of Wonder  (Loose, 2006)

Els que pensaven que la fórmula musical del matrimoni Sparks (de patrons escassament variables) s’esgotaria aviat no podien estar més equivocats. Al setè disc en estudi el seu peculiar country d’essències gòtiques desborda de creativitat. Les tètriques històries del mig oest nord-americà que escriu ella (Rennie) i musica ell (Brett) continuen enganxant-nos. I la família d’adeptes creixent.





Dave Alvin

West Of The West  (Yep Roc, 2006)

Motor de la llegendària banda de rock’n’roll The Blasters i pioner en solitari del moviment que ara anomenem americana, el talentós Dave Alvin presenta un àlbum d’exquisides versions que és un sentit homenatge a la seva terra, Califòrnia. 13 cançons d’autors californians (des de la Creedence i The Beach Boys fins a Jackson Browne i Tom Waits) que brillen a les seves mans com el sol de l’oest.



Herman Dune

Giant  (Source Etc, 2006)

Si hi ha un disc que no ha parat de rebre elogis durant les últimes setmanes és aquest. I no n’hi ha per menys. Herman Dune enlluernen amb unes cançons fresques i candoroses (que tant beuen del Jonathan Richman de Rockin’ and Romance com dels Belle & Sebastian de If You’re Feeling Sinister), amb deliciosos cors femenins i, fins i tot, algun toc balcànic. Infal·lible per a alegrar-vos el dia.





Graham Parker

Don’t Tell Columbus  (Houston Party, 2007)

Després del trepidant Songs Of No Consequence (2005), nova diana de l’àcid retratista de les misèries humanes, nova ració de rock, pop, soul i tonades dylanianes: els vells fans del britànic el tindran de disc de capçalera durant unes quantes setmanes. I els neòfits, després de l’agradable sorpresa, correran, és d’esperar, a conèixer les obres mestres que Parker va signar als anys setanta.



Brian Wilson

That Lucky Old Sun  (Capitol, 2008)

No n’hi havia prou amb la gravació al 2004 del mític Smile (compost fa 40 anys, però) ni amb esplèndids concerts com el del Poble Espanyol (amb una banda meravellosa i un repertori excels). Calia una prova de la recuperació del supervivent del clan Wilson i del seu descomunal talent i ja la tenim: moltes cançons de That Lucky Old Sun semblen tocades per una mà divina, com als millors temps.





Los Soberanos

¡Fiesta Sin Fin!  (Elefant, 2008)

El títol és prou eloqüent: aquests curtits músics barcelonins busquen bàsicament una cosa, diversió (ho saben tots els que han gaudit dels seus hilarants concerts). Apassionats de la música dels seixanta, reten homenatge a l’època “ye-yé” amb trepidants adaptacions de Los Brincos, Los Huracanes, Los Supersónicos i d’altres (fins tot Rafael!) i amb quatre temes propis, que no hi desentonen gens.



Peter Case

Let Us Now Praise Sleepy John  (Yep Roc Records, 2007)

Molt lluny queden els seus esplendoros discos de power pop al davant de Nerves i Plimsouls. Ara, Case es dedica a reivindicar les arrels més pures de la música nordamericana. Aquí, homenatja un bluesman poc conegut, Sleepy John Estes, amb deu composicions pròpies i una versió, només amb la seva expressiva veu i una guitarra (i ajudes puntuals, com la del portentós Richard Thompson). Punyent.





Joy Division

The Best Of  (London, 2008)

Oportunista recopilació del grup de Manchester, ara que està al caure la biopic sobre Ian Curtis, Control. El primer CD ens recorda uns quants clàssics imprescindibles. El segon CD (aparegut fa un temps amb el títol de Complete BBC Recordings) inclou les dues mítiques sessions del 1979 al programa de John Peel. Trenta anys després, segueixen cremant-te amb gel el cor i l’ànima.


Gnarls Barkley - The Odd Couple | Lanzamientos | Discogs

Gnarls Barkley

The Odd Couple  (Warner, 2008)

L’estranya parella ataca de nou: Danger Mouse desbordant d’idees als controls i Cee-Lo Green recordant-nos les daurades grans veus del soul. Aquest cop no trobareu cap súper hit com “Crazy” ni cap versió marciana dels Violent Femmes, com al seu celebrat debut del 2006, però sí un grapat de cançons exuberants que els confirma com una de les més grates anomalies de la música actual.




T Bone Burnett* - Tooth Of Crime (2008, Slipcase, CD) | Discogs

T Bone Burnett

Tooth Of Crime  (Nonesuch, 2008)

Després de l’excel·lent The True False Identity, que fa dos anys va tornar a posar en el mapa un músic al que (com a Ry Cooder o Tom Waits) s’ha de donar de menjar a part, apareix aquesta obra fosca i inquietant, resultat fascinador d’un vell encàrrec de Sam Sheppard per una obra teatral, on acompanyen Burnett músics de la mida de Marc Ribot o Jim Keltner. A David Lynch segur que li encanta.

dilluns, 20 d’abril del 2020

Discos inconfinables - 8


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.




Steve Wynn & The Miracle 3

...Tick...Tick...Tick  (Astro, 2005)

Bona ratxa: Wynn porta tres discos consecutius d’allò més inspirats. En aquest, a més, se’l nota gaudint més que mai tocant, totalment compenetrat amb la seva “miraculosa” banda actual, i sonant amb una força que recorda quan a principis dels vuitanta el californià es va donar a conèixer amb The Dream Syndicate assimilant millor que ningú el llegat de The Velvet Underground i Neil Young.





Stacey Earle & Mark Stuart

Communion Bread  (Bittersweet, 2005)

L’entranyable parella formada per la germana de Steve Earle i el seu grenyut company brilla amb llum pròpia dintre de l’ampli ventall de música americana amb arrels que darrerament no para d’arribar. Aquest S&M Communion Bread potser no arriba al nivell dels dos discos anteriors, però ara que s’apropa l’hivern pocs plaers tan deliciosos trobareu com el de deixar-se gronxar per la preciosa veu de Stacey Earle.



The Strugglers

You Win  (Acuarela, 2005)

Poderosa i íntima a la vegada, la veu de Randy Bickford sobresurt dintre del prolífic panorama del folk nord-americà actual, com ho va fer la de Micah P. Hinson amb el seu enlluernador debut. Les precioses cançons d’aquest disc de The Strugglers, entre la encisadora elegància d’uns Tindersticks i la punyent nuesa del mestre Will Oldham, són una de les més agradables sorpreses de la temporada.





North Mississippi Allstars

Electric Blue Watermelon  (Ato Records, 2005)

Aquesta gent de Memphis sap realment com es cuina un plat musicalment suculent: a una base de blues del Delta sòlida però esponjosa li afegeixen aromes de rock, de gospel o de boogie i unes gotes de hip-hop, pop o country, sempre en la mesura justa, i aconsegueixen un gust d’exuberant celebració del present, sense perdre mai el respecte pels sabors tradicionals. Per llepar-se els dits.



Burning

Dulces Dieciséis  (PeerMusic, 2005)
                          
Foc revifat. Hi ha vida (i vida saludable) a la mítica banda madrilenya, després de la mort de Pepe Risi. Com van fer els seus amats Stones a Stripped, l’incombustible Johnny Cifuentes, amb l’ajuda d’uns músics molt solvents, es llança a recrear 16 temes de la seva llarga carrera en un nou format semiacústic, descobrint-ne nous matisos i aportant frescor a una formidable col·lecció de cançons.






The Minus 5

The Minus Five (“The Gun Album”)  (Yep Roc, 2006)

Scott McCaughey està exultant i el nou disc de la seva superbanda (formada per gent de REM, Posies, Model Rockets i Wilco, entre d’altres) està a l’alçada dels millors discos dels enyorats Young Fresh Fellows. I és que la seva capacitat per crear captivadores melodies arrelades en el pop dels seixanta continua intacta.



Mudhoney

Under A Billion Suns  (Subpop, 2006)

Nova dosi d’apocalipsi bullent des de Seattle. Fa gairebé vint anys que aquests paios van obrir la porta dels trons del moviment “grunge” i, a diferència de la majoria dels seus companys, aquí segueixen al peu del canó, sense minvar la seva característica ràbia sonora (hereva de The Stooges i Black Sabbath) ni caure en la complaença (escolteu amb quina perícia hi introdueixen secció de vents).






Daniel Johnston

Lost And Found  (Sketchbook, 2006)

No, no és possible sentir aquesta veu que es trenca implorant estimació i no caure rendit als seus peus. De fet, ho han fet Tom Waits, Kurt Cobain o David Bowie, tots ells fans d’aquest personatge tan especial, de feble salut mental però extraordinària capacitat per a composar cançons irresistibles, com les de l’últim disc, pletòric en inspiració. Un disc necessari d’una figura imprescindible.




THE ESSEX GREEN
Cannibal Sea  (Mushroom Pillow, 2006)
Conduït per dues veus de les que enamoren (la masculina de Chris Zitter i la femenina de Sasha Bell) i ple de melodies encomanadisses i juganeres, el tercer disc de la banda de Brooklyn sembla un compendi de la història del pop més exquisit, des de The Kinks o The Turtles (als seixanta) a The Ladybug Transistor o Belle and Sebastian (als noranta), passant pels fabulosos The Go-Betweens dels vuitanta. Tsunami de pop.





Pete Seeger
Brothers & Sisters  (Discmedi, 2006)
D’això se’n diu sentit de l’oportunitat (fins i tot l’expressió de Seeger a la foto de la portada recorda al seu actual reivindicador, Bruce Springsteen). Celebrem que es tracti d’una recopilació tan curosa (so impecable, una selecció magnífica, un text molt didàctic, fotos reveladores...) i és que una figura tan fonamental de la música popular de l’últim segle bé s’ho mereixia. Ara més que mai.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...