L’àrea musical de la biblioteca pública: què fem amb la col·lecció de CDs? … i sense?

[imatge dissenyada per Moloko per a la presentació de La Biblioteca Musical Ideal]

El Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona ha creat un grup de treball de bibliotecaris especialitzats en música per reflexionar sobre el futur dels CD i la música en general a la biblioteca pública. El grup em va proposar participar-hi (des d'aquí el meu agraïment) i aquest document és l'aportació, si més no inicial, a la seva iniciativa. Com penso que tal vegada pugui ser d'utilitat per a altres companys que hagin de prendre decisions sobre el tema, he trobat oportú compartir-ho també al nostre estimat i tossut blog musictecari que sobreviu a totes les tempestes.

La desmaterialització de la música comporta canvis importants. L’èxit de l’streaming al nostre país ha fet saltar pels aires definitivament la manera de consumir música i, com a conseqüència directa, la col·lecció de CDs de les biblioteques ha passat a ser gairebé invisible al gran públic. En aquest document intentaré posar en ordre algunes reflexions i possibles sortides a l’impasse que es viu en aquest moment a les nostres biblioteques públiques en el que afecta a aquesta qüestió. 

El que es planteja afecta plenament al nucli de la professió bibliotecària i la biblioteca com a servei públic. Els CDs només són l’avanç  del problema existencial d’una entitat sociocultural que va néixer i es va desenvolupar en condicions ambientals que poc tenen a veure amb les d’ara mateix. Els passos que es donin respecte a la col·lecció de CDs probablement condicionaran la resta de la col·lecció i la personalitat de la biblioteca. No és estrany, doncs, que costi abordar el problema, seria bo que es fes amb tanta valentia com prudència però, principalment, amb racionalitat. 

D’entrada, cal tenir ben present que no existeix una solució general aplicable a tots els equipaments. De la mateixa manera que ràpidament es va asumir el CD com a nou suport documental a integrar en les col·leccions de gairebé totes les nostres biblioteques, la seva desintegració no és tan senzilla d’assumir per raons ben diverses, aquestes en són algunes de rellevants:

• No es pot excloure de la biblioteca a una part considerable de la població que, sigui per edat, per situació personal o per simple manera de ser, segueix escoltant la música enregistrada com s’ha fet des de la invenció del fonògraf fins a la popularització de l’streaming. Des de l’aficionat a la música que no té cap interès en perdre el temps davant la pantalla d’un dispositiu electrònic fins al que sent fòbia a la immaterialitat, existeixen molts tipus de persones que ni es plantegen escoltar música des d’un trist altaveu d’ordinador o, pitjor encara, d’un minúscul enginy portàtil amb micro-auriculars. En realitat és senzill d’entendre: l’ordinador no està concebut per escoltar música, un reproductor de CDs (o vinils) òbviament si. Per molt pràctic o còmode que l’streaming sigui per a molta gent, no s’ha d’extrapolar al total de les persones que disfruten escoltant música. 

• Tal vegada aquell disc, aquella cançó que el va apassionar en un moment de la vida resulta que NO està a internet, o està en un desangelat enllaç del Youtube, però en canvi SI que es pot trobar el CD a preu de col·leccionista a l’Amazon o … gratis a la biblioteca del poble o del barri. 

• O tal vegada aquella biblioteca que porta anys conformant una preciosa col·lecció dedicada al blues, la música electrònica, el flamenc o l’òpera ha teixit al voltant d’ella una petita comunitat de veïns amants del gènere. 

• Amb la pèrdua de beneficis econòmics per la caiguda de vendes de CDs, les grans discogràfiques, propietàries dels enregistraments d’artistes llegendaris, estan publicant cofres amb discografia CD - DVD - Vinil + llibrets, posters i memorabilia diversa que no tan sols exciten el desig fetitxista del fan sinó que permeten a la biblioteca reunir en un sol ítem obres musicals en alguns casos de molt valor artístic o històric.

• Hi ha biblioteques que fa temps que treballen satisfactòriament amb el concepte ‘biblioteca híbrida’ , la complementarietat de la col·lecció física amb les possibilitats que ofereix l’streaming, donat que ambdós presenten inconvenients i avantatges.

•  Hi ha biblioteques que mantenen des de fa anys una col·lecció local de CDs que no es poden trobar en streaming 

• L’accés fàcil i còmode a un immens dipòsit de música online no oculta que aquesta queda despullada de la rica informació, cultural i tècnica, que aporta el CD. Pensem per un moment en les formidables presentacions dels CDs del segell Alia Vox d’en Jordi Savall, autèntics tractats que expliquen i dignifiquen l’art musical.

• Grans músics contemporanis com el genial, prolífic i eclèctic John Zorn només publiquen la seva important i immensa obra en CD, amb unes presentacions també exquisides, deixant per a les plataformes digitals només una petita mostra que no arriba ni a representativa.

Efectivament, de raons no en falten. Això no vol dir que no existeixin també equipaments on cap d’aquestes raons, o d’altres, siguin suficients per seguir mantenint una col·lecció a qui fa temps que ningú fa cap cas, ni els bibliotecaris ni els usuaris. 

Cal ser conscients que el melòman o el col·leccionista de discos mai desapareixerà, però es fa difícil dibuixar un perfil estàndard de l’actual usuari de la secció de música de les biblioteques. Qui i com és aquest usuari? a qui s’adreça ara aquesta col·lecció que comprèn tots els gèneres i basada en criteris de qualitat artística, universalitat i atemporalitat? Qui és aquest usuari que encara sent atracció per l’objecte CD i remena regularment o esporàdica les ben dotades col·leccions de les biblioteques? Que hi busca? I nosaltres, els bibliotecaris, que els voldríem oferir a partir d’ara? volem atreure usuaris a través de la música? i podem de veritat fer-ho, això que voldríem?. Aquestes preguntes només les pot respondre cada equipament en particular en funció de la seva pròpia realitat. Així doncs, ara que ha arribat el moment en que els responsables de cada biblioteca han de decidir que fer amb els CDs, seria lògic que aquestes que hem plantejat fossin les primeres qüestions a considerar abans que cap altra. 

Dos casos extrems: 

• La biblioteca X té problemes de manca d’espai i els prestatges de CD n’ocupen innecessàriament, ja que l’ús que se’n fa és gairebé inexistent. D’altra banda, no hi ha cap bibliotecari, ni auxiliar, que tingui coneixements musicals ni interès en realitzar activitats de difusió d’aquest fons. O tal vegada sí, però no té ni temps ni pressupost per dedicar-hi perquè les prioritats són altres.

• La biblioteca Y , que consta de bibliotecaris especialitzats en música i connexions amb les diverses entitats musicals de la seva zona i fa anys que dedica una important quantitat de recursos humans i econòmics a crear, desenvolupar i difondre la seva col·lecció de CDs amb un ús molt satisfactori de la mateixa.

Entremig d’ambdós exemples, tota una gradació de casos. En funció de com de prop estigui la biblioteca d’un dels dos extrems, la decisió serà més o menys fàcil de determinar. 

Les biblioteques amb una realitat més propera a la biblioteca X tenen 3 opcions:

1. No fer res i seguir amb la inercia de sempre amb risc d’oferir una imatge melancòlica de la col·lecció i probablement contraproduent.

2. Eliminar completament entre els serveis de la biblioteca el de la col·lecció de música enregistrada. 

3. Adquirir serveis musicals ja fets on la biblioteca actua com a simple local aparador, dispensador o recinte. Més endavant ens referirem amb més detall a aquests serveis. 

Si, per contrari, la biblioteca es troba més a prop de la biblioteca Y i vol apostar per seguir oferint serveis musicals a l’usuari, quines són les possibilitats?

Respecte a la col·lecció de CDs

1. Eliminar-la completament i oferir només seleccions musicals en streaming a través de playlists o recomanacions a través de les xarxes socials o a la pròpia biblioteca.

2. Eliminar-la de la sala, fer esporga i mantenir la col·lecció al magatzem, disponible per préstec.

3. Manteniment de la col·lecció de CDs amb esporga per gèneres musicals, una acció que es podria fer de manera coordinada amb altres biblioteques de la mateixa zona. D’aquesta manera es garanteix una oferta musical tan diversa com fins ara amb l’avantatge de que l’especialització de cada equipament la fa encara millor. Aquesta especialització té derivades que poden ser interessants per algunes biblioteques: per exemple, la de reunir la discografia completa de grans autors; el cas de John Zorn torna a aparèixer com paradigmàtic. Un servei, aquest, que probablement situaria a la biblioteca en qüestió com a referent musical de qualitat més enllà del món específic dels usuaris habituals. 

      4.  Mantenir la col·lecció però, a partir d’una data concreta, anar incorporant
           exemplars només d’un (o més d’un) gènere específic.

      5.  Mantenir-la tal com fins ara, generalista i amb la mateixa política d’adquisicions.

Més enllà de la col·lecció de CDs

L’associació de musictecaris AMPLI va aparèixer quan la música digital i l’streaming tot just començaven ser coneguts i a guanyar terreny mentre la popularitat del CD disminuïa en proporció inversa. Així, des del 2008, l’equip manté en línia un blog amb el mateix nom que recull un considerable nombre d’articles (més de 1.300 entrades) amb reflexions, entrevistes, informes, propostes i bones pràctiques, tan locals com internacionals i fàcilment recuperables gràcies a un important nombre de descriptors, que poden servir de referència per  tot aquell equipament que tingui interès en promoure la difusió musical des de la biblioteca pública més enllà del simple préstec de CDs.

Durant 11 anys s’ha acumulat una experiència notable en aquest camp com per poder tenir suficients referències del que funciona i el que no. I el que sabem amb seguretat que no funciona és anar acumulant CDs esperant que aquesta col·lecció desperti per si mateixa l’interès de l’usuari. 

En el seu timeline a Twitter, l’Evelio Martínez [company bibliotecari a Barcelona que recentment ha publicat Biblioteconomía de guerrilla, obra que recull alguns dels articles que ha anat escrivint en aquests darrers anys sobre les polèmiques actuals més destacables al voltant de la biblioteca pública i els bibliotecaris públics] comentava no fa molt:

“¿Por qué no se suele pensar en los bibliotecarios cuando se habla de industrias culturales?” se preguntan los amigos de @infobibliotecas. Tema complicado, como todo lo que concierne a los bibliotecarios últimamente. Mi opinión lanzada al vuelo:

Porque, entre otros factores, la jornada para gran parte de bibliotecarios se parece más al trabajo administrativo que al trabajo cultural y creativo. Y, además, la ampliación de funciones, utilizando términos nada claros, tampoco ayuda a publicitar lo que se hace.

Sí, es imprescindible que los bibliotecarios sean buenos lectores (o melómanos o cinéfilos), porque si no es difícil ver cómo se puede dar pie a ese aspecto más creativo.

La figura del bibliotecario podría contrarrestar esa banalización de la cultura por trabajar en los centros de 'atención primaria' de la cultura que son las bibliotecas.

Reflexió que sintetitza la realitat en poques paraules. Una realitat que cal afrontar tant en el que respecta a la professió en general com en casos particulars, com el nostre, que planteja anar més enllà de la col·lecció física de música (préstec de CDs, vídeos o material bibliogràfic) i la celebració més o menys regular d’alguna activitat relacionada amb la música. Si l’usuari mitjà ja sol associar habitualment la biblioteca pública amb la lectura molt més que no pas amb la música, quan pensem en implementar un servei públic musical des de la biblioteca que aspiri a ser un punt de referència pels ciutadans, resulta obvi que no es podrà dur a terme sense un personal qualificat en música, així com recursos i coneixements tecnològics suficients per conformar un servei viu i atractiu. Requisits indispensables que, com sabem, no tots els equipaments poden garantir de forma permanent. 

La pregunta formulada ja fa temps és: en un moment en què l’aficionat a la música pot accedir amb relativa facilitat i gairebé des de qualsevol lloc a una immensa quantitat de música en streaming (segons publica la pròpia companyia, la plataforma Spotify conté més de 30 milions de “talls”) que, a més, incorpora algoritmes cada vegada més perfeccionats que personalitzen les recomanacions automàtiques de la plataforma, què hi té a fer un bibliotecari? 

La resposta és bastant senzilla i té dues vessants interrelacionades: la curació de continguts i el context. 

La primera vessant ens connecta amb l’arrel de la professió, el bibliotecari sempre ha fet (o hauria de fer) aquesta feina, és la que ens dóna sentit i personalitat. La curació de continguts o  selecció, tractament i difusió de la música enregistrada és una tasca que amb l’aparició de les plataformes d’streaming ha adquirit una nova dimensió i en certa manera ens fa més necessaris. La quantitat de música disponible és tan immensa que és molt fàcil acabar escoltant coses que no interessen en absolut per molt que l’algoritme sembli esbrinar les preferències del titular del compte (que no té perquè ser sempre la mateixa persona) a partir d'escoltes anteriors. 

Sense pretendre desmerèixer l’efectivitat de l’enginy, que és notable, és freqüent que l’usuari habitual d’Spotify experimenti també una estranya sensació de fracàs quan la llista automàtica no acaba d’aportar “allò” que s’esperava, encara que no se sàpiga molt bé que és. És el que els bibliotecaris coneixem com “soroll” documental en la recerca, allò que els bibliotecaris sempre hem justament combatut. Les llistes automàtiques no deixen de ser acumulacions que poden funcionar bé com a ‘fil musical’ i fins i tot poden aportar la descoberta de curiositats però que rarament satisfan a un melòman una mica experimentat qui, probablement, acabarà dirigint personalment les seves cerques o dirigint la seva atenció vers les llistes ‘humanes’, aquelles que molts bibliotecaris, crítics o periodistes musicals, organitzadors de festivals, o simples aficionats a la música hem anat confeccionant amb criteris coherents de filtratge. 

Altra cosa és l’usuari d’Spotify o Youtube que no té una particular exigència i entén la música simplement com un element funcional del seu entorn. Són majoria? això és difícil de saber. D’altra banda, hi ha indicis suficients per pensar, per exemple, que bona part de les generacions més joves ja no s’identifiquen en absolut amb el concepte ‘àlbum’ i les seves preferències musicals es desenvolupen en el món de Youtube generalment al marge de la mediatització tradicional (crítica especialitzada). En aquests dos casos, de moment, periodistes i bibliotecaris especialitzats si que tenim poc o res a fer. El primer perquè, en realitat, tampoc ha sigut mai un usuari potencial de la col·lecció de CDs de les biblioteques i el segón perquè ja té el seu propi món d’influencers a les xarxes socials. 

Fixem-nos ara en aquest comentari de l’historiador i crític musical nord-americà Ted Gioia al voltant d’aquesta qüestió:

“L’especialització com a resposta a l'atomització de la música popular. Els crítics mai van tenir incidència directa ni en la música popular del seu moment ni en l'èxit que aquesta obtingués, van ser simples comentaristes del que passava. Avui, però, que l'oient s'extravia en els racons de l'streaming i la atzarosa homogeneïtzació, els crítics poden influir enormement en quins gèneres o artistes es revaloren un cop han estat oblidats. Sembla una tasca que anirà en augment en els propers anys: rescatar l'oient de la marea multimèdia i oferir-li un context pel que escolta.”

O en el del prestigiós crític i locutor Diego A. Manrique en una entrevista recent:

“Da un poco de rabia y miedo que sea un algoritmo quien te descubra lo que te gusta …

Es increíble. Yo, en dias tontos, me he puesto a escuchar, por ejemplo, pop turco -que tiene una indústria musical potentísima- , y me pregunto, “que cojones haces, si no entiendes ni siquiera el título?” (risas) Es muy frustrante en ese sentido.

¿Qué es lo que falta, entonces? Una vez más: contexto. Alguien que te explique quienes son, que dicen, de dónde vienen. Por ejemplo, ¿esta canción es una provocación o son así de horteras?  “Ars longa vita brevis” el arte es muy grande, la vida muy breve. Nunca falta música.”

I aquí és on entra el bibliotecari musical, un agent cultural especialitzat i capacitat per aportar aquest context des d’un servei públic de qualitat com és la biblioteca. Coneixement musical, història, evolució, aprenentatge del gust i la tècnica musical, el plaer de l’alta fidelitat … infinitat de temes que poden ser produïts i difosos a l’usuari en diferents formats. Cal buscar la complicitat amb ell. Si s’ofereix un producte cultural avançat i atractiu (que, a més, és gratuït) la biblioteca passarà en poc temps a ser vista també com un punt de referència musical. Per això és important entendre al bibliotecari com un treballador cultural creatiu i no només (o abans que) administratiu. La imaginació, la creativitat i disposar d’uns mitjans tecnològics suficients per utilitzar-ne totes les possibilitats, tant de producció com de difusió, realitzar una bona curació de continguts [com les proposades per Evelio Martínez en aquest article], en definitiva, no haurien de ser conceptes utòpics. 

Això és aplicable a xarxes de biblioteques on un punt central pot dedicar-se exclusivament a aquesta producció de continguts per ser oferts a les biblioteques que hi estiguin interessades i no disposin de recursos per generar-los per si mateixes. 

La regularitat és molt important, bé que ho sabem, quan es tracta de crear complicitats que fidelitzen l’usuari. Així, si la biblioteca ofereix diariament, setmanalment o mensualment un producte musical atractiu sobre artistes, gèneres, èpoques, llocs, estils o qualsevol altre tema, es pot anar guanyant un prestigi que finalment faciliti que el gran públic pugui associar la música amb la biblioteca. 

Les activitats sempre han format part dels serveis dels nostres equipaments i, òbviament, així hauria de seguir sent. Exposicions, xerrades o concerts, préstec d’instruments, sales d’assaig per músics, les possibilitats són grans si, com algunes biblioteques ja fan, s’aposta amb fermesa per la música. 

Tenim exemples bons d’aquestes possibilitats tan a casa nostra com a fora, i simplement buscant en el blog AMPLI o en l’excel·lent blog de referència MEDIAMUS, ja se’n poden trobar molts. 

En la segona edició del Bib & Play, al març del 2017, [val tornar a mencionar a l'Evelio Martínez qui en va extreure unes reflexions que cal llegir en aquest post al seu blog]  l’equip de musictecaris de l’AMPLI van fer volar la imaginació sense límits. Es tractava de somiar la Biblioteca Musical Ideal viatjant al 2027.  Per problemes de temps, la presentació no es va poder realitzar aquell dia i no es va publicar, en forma d’article, fins l’agost del mateix any. 

És bon moment per recuperar el document. Amb un estil divertit i unes il·lustracions originals dissenyades especialment per a la presentació, en ell s’hi troben  idees sorprenents i fascinants. I el millor és que algunes d’elles, com vam poder comprovar en aquell mateix congrès, ja existeixen en el present. 

Una vegada més, el futur depèn de nosaltres. 

Josep Lluís Villanueva Fontanella

Maig 2019 

Rascar allà on no pica: una feina musictecària de primer ordre

Les col·leccions de música, que van dotar d’una aparent modernitat les biblioteques públiques, semblen condemnades a donar-los una aparença d’obsolescència només 20 anys després. Què ha passat aquí? I què s’hi pot fer? Aquesta presentació és un intent de reflexió sobre aquesta qüestió palesa a totes les biblioteques públiques. I també és un intent d’elevar aquesta qüestió a nivell simbòlic, per si la seva problemàtica il·luminés de retruc altres àrees de la biblioteca i fins i tot l’ofici de bibliotecari. Ho farem a través d’una reflexió carregada de preguntes, de forma personal, recopilant el parer de bona part de l’equip de la biblioteca Vapor Vell, de Biblioteques de Barcelona. Deixarem que els anys d’experiència professional i d’observació, i el natural meditatiu dels bibliotecaris, ens permetin fer un exercici de reflexió i dubte en directe.

Petita història d’un èxit

Els primers 15 anys de les col·leccions de música van ser espectaculars. Perquè:

-          Oferien una bona contribució als préstecs.

-          Mostraven una obertura de la biblioteca a d’altres formats que no eren llibres.

-          Aproximaven altres públics no literaris o informatius.

Què fèiem els professionals de les biblioteques per aconseguir aquest efecte? senzillament adquirir els documents. La resta succeïa de forma natural i quasi espontània. L’èmfasi, per tant, estava en la selecció. Els bibliotecaris havíem de seleccionar amb criteris professionals, atenent als principis de varietat, representació i eclecticisme característics del nostre sector. Així que els debats de l’època eren entorn aquest tema:

-          Si havíem de comprar discos d’OT.

-          Si el préstec de música (i cinema) no era un demèrit en relació al préstec de llibres.

-          Si havíem de cenyir-nos a la compra de rareses i material de difícil adquisició per part dels usuaris.

Molts d’aquests debats tenien el seu què, però com es veu hi havia una omissió clara: la dinamització. El bibliotecari era un selector i un dispensador. La seva vessant dinamitzadora era anecdòtica o ornamental a la música. La més potent es reservava per a les àrees que no sortien de forma tan fàcil, com ara els llibres.

Silenci

A la Biblioteca Vapor Vell, el 2006, es compraven 100 CD mensuals (1.200 a l’any!) a part de tots els que arribaven del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Amb tot, la col·lecció creixia a raó de 1.500 discos anuals. Es va arribar a les 15.000 referències en menys de 10 anys. Els préstecs de CD representaven el 30% del préstec total de la biblioteca. Pràcticament no es feien activitats musicals enlloc, però totes les biblioteques estaven encantades amb la música.

Avui el préstec de CD no arriba al 5% de la biblioteca. Es compren entre uns 10 CD al mes, que poca gent consulta. El Servei de Biblioteques pràcticament ha renunciat a l’adquisició d’aquest material. Avui, a les àrees musicals de les biblioteques públiques, l’única música que sona és  4’33, l’obra de John Cage. Silenci.

(https://www.youtube.com/watch?v=JTEFKFiXSx4)

El bibliotecari era un selector i un dispensador. I ara la dispensa és als immensos portals de música en streaming (Spotify té 2 milions de discos), i els selectors s’han diversificat. Són directament els blocs de música i les ràdios de recomanacions automàtiques. Així, si desapareix el format, desapareix el bibliotecari?

Fora de joc

Ara bé, si fos així. No tindria sentit que hi hagués tampoc una àrea de poesia a les biblioteques, atès que no hi ha préstecs. Ni de filosofia. Ni de filologia catalana. Reproduiríem així els tics dels plans d’estudis, decantats per la vessant pràctica i poc humanística de l’educació. I no caldrien bibliotecaris. Les humanitats reflectides a les àrees no són mers espais de prestatgeries a omplir. Són temes a treballar. De la mateixa manera que la comunitat que usa la biblioteca no són consumidors d’aquests productes culturals sinó artífexs i còmplices del fòrum cultural comunitari que són les biblioteques.

A Granujas de medio pelo (Small Time Crooks), Woody Allen crea una farsa genial. Uns lladres volen atracar un banc pel mètode del butron. Amb aquesta intenció lloguen el local lateral del banc, i per no aixecar sospites munten una tenda de fer galetes i es disfressen de falsos cuiners. La tenda té tant d’èxit que es fan milionaris i obliden que el seu propòsit era atracar. Deixant de banda la dignitat de l’objectiu final, no serviria això per entendre les àrees musicals? El mitjà (els discos) han fet de màscara de l’objectiu (la difusió de l’art musical).

Les àrees musicals han quedat fora de joc, perquè la comunitat ha tirat endavant amb noves eines. O sigui, que ara el bibliotecari no pot ser només un dispensador i un selector. Fem-nos preguntes.

Preguntes

Com és que no s’està impulsant la música des de les biblioteques si és igual que la literatura a efectes de difusió? Són ingredients culturals indistingibles que podem donar a conèixer aprofitant aquestes plataformes privilegiades que són les biblioteques públiques. Per què privilegiades? Perquè són gratuïtes i són dels veïns i no tenen exigències ni condicionants comercials que influenciïn la seva activitat. I per què la música? Doncs perquè és una expressió artística i emocional de la comunitat i ens devem a ella. Tan fàcil com això. Però, què fer amb ella si ja no cal anar físicament a la biblioteca per accedir-hi?

El context social, i no només les biblioteques, també ha canviat. Hi ha una saturació cultural palpable. Les noves referències ens assalten diàriament. Avui és difícil sentir nous discos sencers, atendre a les lletres, incorporar noves estètiques als nostres gustos. Abans de repetir l’escolta d’un disc, o la lectura d’un llibre, saltem al següent. Una persona pot llegir uns 50 llibres l’any, uns 3000 en una vida longeva. I pot sentir, el que es diu escoltar amb atenció, 3000 discos. A la biblioteca Vapor Vell n’hi ha 15.000, o sigui, discos per a 5 vides senceres.

No ha arribat el moment, més que de seleccionar, d’aprofundir? De compartir? No poden generar les biblioteques espais de relaxació cultural o justament la potència és en que només hi ha 15.000 discos? No resulta més estimulant una llibreria amb quatre llibres, com la d’Alessandro Baricco, on el llibreter pugui donar la cara per cadascun d’ells o els veïns hagin contribuït a enriquir-la?

Béns immobles i béns mobles

Una primera hipòtesi de resposta és deixar de pensar la biblioteca com un bé immoble. No són prestatgeries, documents i sales d’actes. La col·lecció és només el punt de partida de l’ofici, no el punt terminal. De fet podem ja treballar sense col·lecció, que és un dels debats candents i fèrtils a les mediateques. Les sales no són tampoc un únic ambient de concentració. La biblioteca vetlla per la creació de fors en els quals la seva comunitat s’expressa, crea, debat i comparteix informació. Per tant, han de passar coses a dins, no només oferir una col·lecció i els dispositius per escoltar-la. Anar a la biblioteca ha de ser també una experiència activa, tant per a l’usuari com per al bibliotecari. Igual que hi ha clubs de lectura hi ha clubs d’escolta. Igual que hi ha tallers d’escriptura hi ha tallers musicals. Igual que hi ha presentacions de llibres hi ha presentacions de discos. Igual que hi ha xerrades al voltant dels llibres hi ha xerrades al voltant dels discos. Exemples emblemàtics d’aquesta feina són el Music Spy Club, de la Biblioteca Vapor Vell, els cicles temàtics de música negra de la Biblioteca Vallcarca-Els Penitents, i el club de lectura de Novel·les Sonores de la Biblioteca Ramon d’Alòs-Moner.

El fòrum

Una altra pregunta que ens fem és si no seria útil començar a treballar fora de l’eix de la biblioteca. L’existència física no confereix centralitat cultural per se, no és en absolut imprescindible. La biblioteca té una missió i aquesta es pot acomplir sense edifici. O sigui, la biblioteca ha d’anar als fòrums naturals de la seva comunitat, i si no existeixen, impulsar-los. Si els fòrums són al carrer, a les sales de música, a les places a la xarxa virtual, cal incidir-hi. Exemples d’aquest treball són les playlists d’Spotify -la plataforma online legal de música en streaming- que es fan a les Biblioteques de Barcelona per acompanyar activitats, festivals i guies, sovint amb la col·laboració dels usuaris. També les exposicions i activitats compartides de la Biblioteca Vapor Vell amb la Sala Koitton. I fins i tot les recomanacions i reflexions del bloc de musictecaris AMPLI. Recomanar només allò que tenim físicament a la biblioteca és només mirar el cel que tenim a la finestra.

L’ecosistema

Arribats a aquest punt, mirem per una banda les àrees de música, per una altra les sales d’actes, per l’altra els usuaris i finament, per l’altra el barri com varetes d’un sol ventall. El clau és la biblioteca. Ens trobem a un context complex i propici: excés d’oferta, pèrdua de referents, inèrcia als gustos, utilització funcional de l’art, dispositius precaris d’escolta. És una sort perquè a la gent li agrada descobrir i als bibliotecaris ens encanta recomanar. L’ecosistema és perfecte! Disposem a més de bons equips, d’un punt de vista desinteressat, de la capacitat de posar en contacte agents molt diferents, de recursos per impulsar l’expressió local. Tenim a més moltes oportunitats:

·         la de que els usuaris siguin una part protagonista i no només usuària d’aquest camí cultural,

·         la de donar a conèixer artistes desconeguts,

·         la de conservar la memòria musical local,

·         la de generar patrimoni conjuntament.

Les biblioteques són espais d’expressió. Aquesta subtilesa potser la va escamotejar el silenci que abundava a les sales. A la nostra biblioteca somniada (cal pensar-la!) conviu el silenci amb l’agitació. A la pròpia biblioteca hi passen coses. Hi ha tallers de creació literària i musicals. Els veïns creadors hi tenen la seva plataforma d’expressió, preservada d’interessos privats.

Rascar allà on no pica

Hi ha un detall més subtil, que anomenarem, de forma còmica i seguint una suggestió de Pere Estupinyà, Rascar donde no pica. Anomenem d’aquesta manera l’art d’encuriosir-se i recomanar més enllà dels gustos. Amb els anys tots anem afinant la nostra estètica. Coneixem més el que ja ens agrada i ens fem sords a la resta. Si som d’esquerres llegirem llibres que ens confirmin. Si som de dretes també. Si som catòlics no llegirem reflexions sobre l’ateisme. Si som ateus no llegirem reflexions sobre el misticisme. Si estimem la música clàssica no sentirem música electrònica. Si ens agrada el folklore no sentirem pop. I viceversa. Un món sense bibliotecaris generaria aquesta inèrcia culturalment limitada sobre la que els estudiosos de la xarxa ja estan alarmant: el tub de confirmació.

El bibliotecari sovint parla de prescripció, el que és útil i necessari i en bona hora. Però existeix també la recomanació a la contra o complementària. Oferir novel·la negra als amants de la novel·la rosa. Recomanar Bach als seguidors de Björk. La vida cultural comunitària és un diàleg i, com a tal, la confrontació i expressió de raons divergents... que busquen algun punt de convergència. Internet no garanteix aquest tipus de prescripció, ja que els nostres hàbits confirmatius converteixen la xarxa en una gran màquina de donar-nos la raó. Ara, el diàleg, sentir coses que no sentiríem (des d’un llibre o d’un veí) és una de les garanties de la democràcia des del demos i potser la millor manera de conèixer. “Entre tots ho sabem tot”, que va dir Alfonso Reyes.

Comunitats de pràctica

L’empoderament dels usuaris és un dels reptes més interessants que planteja la societat i la biblioteca d’avui. Què vol dir empoderar? Per començar, ser més que usuaris. Partícips, incididors, decisoris. Des de batejar la biblioteca (es dirien molt diferent, segur), fins a decidir què passa i a quines hores.

Posem un exemple més tradicional a les biblioteques. Podem decidir treballar la memòria local. Per això farem tallers i concursos i recopilarem part d’aquesta memòria i guiarem a alguns usuaris. Aquí, empoderar els usuaris seria, posem per cas, seguir l’exemple de la Biblioteca de la Loma de San Javier, de Medellín, on el bibliotecari va ensenyar als joves del barri a enregistrar amb càmera de vídeo, a editar el resultat i a penjar-lo a un canal de youtube del propi barri. Els mateixos joves anaven a les cases dels vells del poble i els entrevistaven. En 5 anys tenien 600 enregistraments. La biblioteca aquí és el punt de partida, i la comunitat és la que es va coneixent i funciona sola. Entre tots ens ho podem ensenyar tot. 

Pel que fa a la música sembla més difícil. Però les idees són infinites: des d’ensenyar a tocar instruments, a musicar poemes, a creuar poetes amb músics, a fer mapes sonors del barri, a recrear musicalment la història, a preguntar als veïns per les seves músiques, a crear espais de recomanacions. Tots recordem l’època en que quedàvem a casa d’algú per escoltar música, amb l’entusiasme i la recomanació dels nostres amics. Si això no és un musictecari...

Library happens

Alhora que amb la comunitat, hi ha un creuament entre agents artístics, periodisme, agents educatius, agents socials i artistes (en el cas de la música) amb els que s’ha d’articular la missió de biblioteca. Fins fa 5 anys la música es presentava sola a la biblioteca i discutíem si comprar discos d’OT o no. Els usuaris ja sabien el que volien i nosaltres només satisfeien les seves necessitats. Ara ja no cal perquè hi ha una necessitat més curiosa, indetectada i simbòlica: rascar allà on no pica. No sabem res d’allò que ens podria agradar perquè no en tenim noticia. Aquest és un altre filó únic pels companys musictecaris, una feina sense fi.

El desconegut pintor James Whistler és autor d’una de les frases més afortunades sobre l’art: “Art happens”. L’art passa (en el sentit que és succés). O sigui, l’art no és el resultat d’una sèrie de característiques d’una representació sensorial. És una experiència. El mateix podríem dir, per acabar, de la biblioteca. La biblioteca no és només el resultat de la suma de documents i usuaris i bibliotecaris. La biblioteca ha de ser una experiència, una cosa que passa dins i fora de les seves parets.

Bibliografía

Blondeau, Nicolás. El mercat discogràfic i les pràctiques musicals. Dossier ACIM, edició 2014. [http://musictecaris.blogspot.com.es/2014/07/estadistiques-sobre-la-musica-la.html]

Cortázar, Julio. Argentina: años de alambradas culturales. Buenos Aires: Muchnik, 1984

Ford, Andrew. Música presente: perspectivas para la música del siglo XXI.

Madrid: Fundación Autor, DL 2006

Vanegas, Gabriel Jaime. Balloon maping: el caso de ConVerGentes en la Loma. 2º Encuentro nacional de comunidades digitales. Ibagué, Colòmbia. [https://www.youtube.com/watch?v=vz-t4nNdeSM]

Villanueva Fontanella, Josep Lluís. Música digital: nous reptes a la biblioteca. Barcelona: [s.e], 2008.  [Doc. electrònic intern]

Villanueva Fontanella, Josep Lluís. Selecció de música a la biblioteca pública. Barcelona: [s.e], 2008.  [Doc. electrònic] [http://www.slideshare.net/fonti/selecci-de-msica-a-la-biblioteca?src=embed]

Recursos web:

<http://musictecaris.blogspot.com/> [Blog de bibliotecaris musicals de Barcelona]

<http://mediamus.blogspot.com/> [Mediamus: Le blog des bibliothécaires musicaux de la Médiathèque de Dole]

[Comunicació presentada a les Jornades de Documentació de l'any 2016]

El musictecari, un ofici en expansió

Aquest bloc és, no ens cansem de dir-ho, un generador de propostes musicals per biblioteques i musictecaris. En ell s'hi estan abocant tota mena de materials incitadors: llibres, discos, artistes, estils, recursos, activitats. Tot allò relacionat amb la música que pot ser interessant per difondre. Hi ha espai per la didàctica i per l'humor, per l'article apassionat i per la crònica, per la creativitat i per la descoberta.

És ja una base de dades amb més de 650 articles, escrits al llarg dels últims quatre anys. Per una orientació més clara, podeu seguir l'estructura que hi ha al marge dret del bloc:

• Assaig i reflexió professional
• Congressos i Institucions
• Cursos i presentacions musictecàries
• Difusió musical a Biblioteques
• Formació musical
• La Biblioteca d'Ampli
• La Discoteca d'Ampli
• Monografies i Reportatges
• Recursos musictecaris
• Sèries temàtiques
• Sobre el Col·lectiu AMPLI

Al llarg d'aquests 4 anys, la professió bibliotecària i el seu entorn ha anat mutant, sobre tot gràcies al desenvolupament d'Internet. Aquesta xarxa d'informació sembla haver entrat en fase adulta (no costa res reconèixer la fase infantil i la adolescent) i la seva presència pel viatge cultural i informacional sembla ja insubstituïble. El musictecari, després d'uns temps d'incertesa, ha mantingut el seu pols i sembla arribar a aquest moment amb les constants vitals en bona forma. No només refusa morir sinó que la seva assegurança de vida li surt cada dia més econòmica.

Palpem, ràpidament, el seu estat de salut, en un article que només pretén oferir una panoràmica sintètica i apresurada. Ho fem amb tota la voluntat de provocar aliances, complicitats, respostes. Sigui:

El musictecari

La seva figura comença a ser reconeguda, com ho és el bibliotecari responsable de l'àrea infantil. Igual que aquest, un musictecari també:

- es forma sobre la matèria que l'ocupa,
- coneix el terreny editorial,
- busca estratègies per difondre documents interessants entre els seus usuaris,
- estudia els gustos dels seus usuaris, per tal d'oferir allò que necessiten,
- presenta la seva àrea de forma que sigui una experiència de descoberta i gaudi
- planteja activitats, experiències presencials, de difusió musical

Són tasques molt bàsiques, extrapolables a qualsevol altre àrea de la biblioteca. El normal, però és que:

- no hi hagi cursos de formació relacionats,
- la complexitat de la producció discogràfica desbordant,
- es resigni a l'automatisme dels resultats derivats dels préstecs,
- mantingui posicionaments esquemàtics (joves: pop/rock; adolescents: hip hop; gent gran: música clàssica), i
- estigui a una àrea amb revistes i esports i cuina i la música siguin uns mobles sense retolar.
- no disposi de diners per fer activitats

Res de tot això satisfà ja al musictecari. Un musictecari ja és també això, l'exemple que a través de Mediamus, ofereix cada dia el nostre amic Nicolas Blondeau i, com ell, molts altres col·legues a França, Bèlgica, i a Banyoles! Algú que supera totes aquestes dificultats i:

- està investigant permamentment, informant-se de tot allò relacionat amb la música, de forma eclèctica i divulgativa. Llegeix, buida revistes, mostra articles especialitzats.
- s'orienta entre la producció discogràfica distribuïda físicament, entre la producció virtual, l'streaming.
- treballa ampliant, complementant, el sentit dels préstecs: cada consulta al seu bloc és un usuari informat, que potser acabarà a la biblioteca amb un o més préstecs o no.
- es dirigeix a tots els usuaris, a totes les edats, a totes les èpoques, sense fraccionar el seu treball per sectors estancats, per franges d'edat clàssiques. Conrea i després apareixen els ocells.
- extén la seva àrea d'influència més enllà de les parets físiques. Cuida la col·lecció física, la desenvolupa segons els criteris de rigor estètic que l'han acompanyat durant anys i la complementa i l'impulsa a través de la xarxa i a través d'activitats de difusió.
- realitza activitats buscant aliances musicals (presentacions de discos i llibres, concerts, playlists, xerrades temàtiques, tallers).

Per una visió curiosa i aliena a l'ofici bibliotecari, us recomanem un article sobre els prescriptors, per Francisco Nixon, a La Fonoteca. L'article està aquí.

Les àrees de música

Són, primerament, un lloc on està present una col·lecció física. Què ha canviat amb els anys? Que molts usuaris tenen altre via per aconseguir els documents, que l'àrea de la biblioteca no és un camí imprescindible per molts usuaris. Per molts usuaris, o sigui, no tots. Ja sabem que Internet exigeix disposar d'un ordinador (o d'un smartphone) i d'una connexió amb la seva particular tarifa. No sempre és fàcil, això. Cal conservar-la i presentar-la de manera fàcil, ordenada i clara. Aquesta iniciativa és exemplar al respecte. D'altra banda, els documents es compren amb diners públics, per tant s'ofereix una mostra de cultura entre local i internacional que ha de ser representativa per a tots.

La sobreproducció no és un problema per la tria, ni per l'escolta. És en tot cas, una possible via per la creació de material massa fungible. Al respecte, no us perdeu l'article Nando Cruz, sobre la facilitat de la producció, amb un interessant contrast posterior amb Bruno Sokolowicz, a la revista Nativa. Aquí.

Ara ja no cal preguntar-se si calia disposar de l'últim disc d'artistes com U2 o Alejandro Sanz. Aquests debats van ocupar moltes hores de debat social a trobades bibliotecàries. En temps previs a Internet era clar que sí. Per què no? La biblioteca oferia allò representatiu, aprofitant que la seva col·lecció es podia gaudir gratis (bé, fruït dels impostos). Ara que els usuaris ja es procuren aquests discos per altres vies, aquest debat perd sentir. A què s'ha de dedicar, doncs, el musictecari. Les col·leccions poden ser més agosarades, més històriques, menys subjectes a la pressió del préstec: és una sort. Sorgeix la possibilitat una col·lecció amb més joies, més rareses, amb més opcions per a la descoberta. I una dificultat nova, que el musictecari, accepta encantat, per trobar l'equilibri entre allò comú i allò encara no conegut.

Però les àrees de música ja no són només espais dipositaris de la col·lecció física. Si fossin només això, molts usuaris deixaran de venir a consultar-les. S'obre la possibilitat de crear espais per una experiència musical que ofereixi un valor afegit a la col·lecció. Igual que l'àrea infantil, vaja. Podem crear tota una experiència que ens impliqui més activament com a musictecaris. Fa dos anys, al mateix AMPLI, vam abocar una bateria d'idees que semblen singularment vigents:

Permetre la consulta a sala en altres suports que no siguin el CD.
Crear una àrea d’emissió de vídeos musicals.
Crear unes emissores internes de la biblioteca.
Crear un espai de consulta de documents “lliures” i assoliment de llicències.
Crear un espai d’assessorament sobre el món musical.
Crear un àrea d’escolta informal de música.
Permetre el seguiment d’activitats més enllà de la “presencialitat”.
Afavorir la participació virtual: crear un fòrum especialitzat.
Crear campanyes d'activitats musicals a la biblioteca

Estàn totes explicades, i fins i tot pressupostades, aquí. En elles, es suposa que l'usuari passeja, veu exposicions, pot veure vídeos, pot sentir música amb un espai i un equip dignes, pot conèixer músics locals, pot disposar d'un laboratori musical...

Difusió

Fa uns dies, al diari El Pais, el filòsof Miguel Morey, obstinat en la seva tasca de donar que pensar, escrivia un article en el que figurava aquest revel·lador paràgraf:

"En pocos años hemos asistido a una velocísima reducción del conocimiento a información, a su ruda imposición como tal. Hace cuatro días se nos dijo que éramos la sociedad de la información y la comunicación, hoy, sin que apenas nada haya cambiado, somos la sociedad del conocimiento. Bien, lo único que ha cambiado es la conversión del conocimiento a la contabilidad de la información y su consiguiente disponibilidad como mercancía.”

Sí, qué era aquest trànsit aplicat a biblioteques? Un comput? Xifres de préstec, d'assistents, de visites? No ho sabem, però el musictecari és un propiciador, un selector i un difusor. Selecciona la col·lecció de la biblioteca. I difón la música, més enllà de la seva col·lecció. Ja és tot el planeta virtual. El musictecari compta amb els mateixos recursos que els usuaris (com podria ser que es comportés com si tingués menys?). És a dir:

- la col·lecció física de la biblioteca
- la col·lecció virtual (Spotify, Itunes...).

Així que el bibliotecari també:

- crea playlists
- convoca a possibles creadors de playlists (músics, crítics, agents culturals diversos)
- fa guies on s'incorpora tota la col·lecció present i virtual amb links per l'escolta, com aquí.
- escriu sobre música a blogs, facebook, twitter
- crea exposicions sobre tot allò que escriu
- buida informacions musicals d'arreu

Propicia així, sense que el pugui recollir en xifres, el trànsit de la informació al coneixement, aplicat a la música i les biblioteques. El musictecari és dj i ampli. El musictecari canta i no plora.