.Tan llegendari o més que Schönberg est mort, l'article escrit per Pierre Boulez el 1952, Wie die Zeit vergeht, text publicat el 1957 per Karlheinz Stockhausen en el tercer número de Die Reihe, suposa l'aportació teòrica més decisiva de la segona meitat del segle XX.
Stockhausen relaciona l'altura del so amb la seva equivalència rítmica: si alentíssim prou la freqüència d'oscil·lació d'un so qualsevol, obtindríem una vibració periòdica que ja no seria perceptible com a altura, sinó com a pols.
Pot establir-se així una mateixa sèrie de proporcions que doni compte tant de les durades com de les altures, unint l'espai sonor amb el temps en què aquest espai es desenvolupa i es realitza. Stockhausen ha estat el primer en establir la unitat profunda de les dues dimensions musicals clàssiques, l'horizontalidad del ritme i la verticalitat de la nota: la vibració més ràpida acaba definint aquesta, la més lenta acaba transformant-se en aquella.
D'aquesta manera, el timbre, generat per la superposició d'harmònics, pot considerar-se com una polirritmia, amb la qual cosa la tercera dimensió de la música (el color) resultaria inseparable de les dues restants i expresable mitjançant idèntics algoritmes.
Zeitmasse, Carré i, sobretot, Gruppen, entre altres obres de la mateixa època (1956-57), són les formulacions musicals que corresponen a tal pensament: establir una polifonia de temps en constant transformació, de manera que cada intèrpret (o cada grup d'ells) tingui uns tempi particulars en relació amb la sèrie d'altures que constitueixen la seva part.
Aquesta simultaneïtat de velocitats d'execució en requereix, en el cas de Gruppen, la presència de tres directors, cada un al capdavant d'una orquestra, de les que dos són situades en els costats i l'altra davant el públic. En contra del que pogués pensar-se, no es tracta d'una obra basada en jocs antifonales (encara que cap al final hi hagi un moment espectacular en què un mateix acord en tutti passa d'una orquestra a l'altra), sinó d'un estudi de la temporalitat en relació amb el timbre i, sobretot, amb l'harmonia.
La paraula Gruppen es refereix a un nombre de sons relacionats per proporcions que dimanen d'una estructura única. En últim extrem, es tracta del resultat d'aplicar a tots els paràmetres sonors una mateixa conjunció de procediments serials de manera rotativa: un grup és, en paraules del músic, una qualitat d'experiència superior que uneix la direcció de les altures amb les formes d'atac, les figuracions rítmiques amb el timbre i amb l'escala de dinàmiques emprades.
El desplegament d'aquests grups en el temps s'estableix a mercè d'una polifonia de velocitats d'execució que canvien constantment, i d'allà la necessitat de diversos directors coordinats per realitzar la simultaneïtat. Gruppen (com totes les obres de Stockhausen d'aquells anys decisius en els seus respectius àmbits, cual succeeix amb Gesang der Jünglinge en l'electrònica o amb la Klavierstücke XI en la música oberta) és un dels texts transcendents de la música orquestral de tots els temps.
Però no ja per la seva aportació conceptual, que per si mateixa la faria ja imprescindible, sinó, més simple i clarament: per la seva sorprenent bellesa sonora.
José Luis Téllez a Diverdi
Karlheinz Stockhausen
Gruppen
for three orchestras
(1955-57)
Orquesta Nacional de España
10 d'ocubre de 2008
Auditorio Nacional, Madrid
directors:
Nacho de Paz (Orquestra 1)
Arturo Tamayo (Orquestra 2)
José Ramón Encinar (Orquestra 3)
Gruppen
for three orchestras
(1955-57)
Orquesta Nacional de España
10 d'ocubre de 2008
Auditorio Nacional, Madrid
directors:
Nacho de Paz (Orquestra 1)
Arturo Tamayo (Orquestra 2)
José Ramón Encinar (Orquestra 3)
.
