Dones del rock, la seva història... al Vapor Vell

Vapor Vell no para per l'estiu... el proper 9 de setembre, a les 19 h., us oferirem un recorregut per les dones que han escrit algunes de les pàgines més interessants i fortes de la música rock.

Anabel Vélez Vargas es periodista cultural. Nació en Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, en 1975. Es editora jefe de la web Culturaca, colaboradora habitual de la revista Ruta 66 y la web Blisstopic. Actualmente es responsable de comunicación de la Barcelona Film Commission. Especializada en temática feminista, ha publicado los libros “Rockeras”, editado en 2016, “Superheroínas: lo que no sabías de las mujeres más poderosas del còmic” en 2017 y “Mujeres del rock. Su historia” en 2018. Todos publicados por Ma Non Troppo. En esta charla hará un repaso a la historia del rock desde una perspectiva de género

Fronteres obertes a la música negra a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents

El somni d’una Europa sense fronteres sembla esvair-se. La crisi econòmica ha provocat un enduriment de les polítiques migratòries i el Brexit britànic és una expressió més del malestar. 

El cas, però, és que les migracions no solament aporten beneficis a l’economia dels països d’acollida, sinó que també enriqueixen la seva cultura. En trobem un exemple al Regne Unit, on la música negra procedent de l’Àfrica, els Estats Units i el Carib ha estat tradicionalment una font d’influència per a moltes bandes locals, el motor generador de diferents subcultures juvenils i de corrents musicals a l’avantguarda.

Foto de Janette Beckman: Rude Boys, Londres 1981. 

A la Biblioteca Vallcarca i els Penitents obrim les fronteres al ritmes vibrants que han fet del país de la boira un epicentre de música multiracial i diversa: “Black in the UK: fronteres obertes a la música negra” és el cicle d’audicions comentades que iniciem el 4 de maig i que finalitzarà el 8 de juny. 

Dijous 4 de maig a les 19 h: 

Els fills blancs del blues (volum 1). 

A càrrec de Teresa Torres, professora de música i historiadora de l'art. 

Dijous 11 de maig a les 19 h: 

Els fills blancs del blues (volum 2). 

A càrrec de Teresa Torres, professora de música i historiadora de l'art. 

Dijous 18 de maig a les 19 h: 

De Kingston a Brixton i de l'ska al blue beat. 

A càrrec de Fernando Muñiz, autor dels dos volums del llibre Barcelona on the rocks. 

Dijous 25 de maig a les 19 h: 

Estilistes del soul: subcultures britàniques i negritud musical. 

A càrrec d'Alberto Valle, periodista, promotor musical i DJ. 

Dijous 1 de juny a les 19 h: 

L'eco del dub en l'electrònica de ball. 

A càrrec de Francesc avier Riembau, historiador de l'art i DJ. 

Dijous 8 de juny a les 19 h: 

Blues i soul en l'era del Brexit. 

A càrrec dels crítics musicals Manel Celeiro (Ruta 66, Mondosonoro, Rock On) i Eduardo Izquierdo (Ruta 66, Mondosonoro, Efe Eme). 

Bandcamp # 7: Mossén Bramit Morera i els Morts (Bcn)

Si Déu ens ha d'agafar confessats, millor recórrer als serveis de Mossén Bramit Morera i els seus acòlits, Els Morts. Provinent d'una tradició de seminaristes iconoclastes que es remunta a Jacint Verdaguer i que entronca amb els capellans de la pel·lícula El Exorcista, més que a foragitar el maligne, Mossèn Morera es dedica a utilitzar la música del diable per fer proselitisme i ampliar la parròquia de devots del garatge sixties. Mossén Bramit Morera i Els Morts, una criatura frankensteiniana feta amb membres de Els Trons i The Meows, reprodueixen amb una fidelitat esfereïdora el so de les bandes en què s'inspiren. I a més a més, canten en català occidental i els queda tan bé, tan (sobre)natural, que es fa evident que Lleida comparteix amb Londres la boira i la tradició musical. Podeu escoltar el seu primer Ep aquí. 

Primer EP  editat a Jaguar Records 

Com ja se sap, més d'una vegada al llarg de la història la noblesa i el clergat han tingut nombroses complicitats. No és estrany doncs, que els referents de Mossén Bramit siguin de sang blava. Screamin' Lord Sutch, de qui el nostre mossén versiona "All Black and Hairy" (Tot negre i pelut), i la seva banda The Savages, es dedicaven a sembrar la diversió amb uns concerts teatrals d'estètica macabra, que els emparentava amb els espectacles del músic afroamericà Screamin' Jay Hawkins, que lluïa llargues capes, pells d'animals exòtics, collarets fets amb ossos i tocava el piano amb cara de psicòpata.  Screaming Lord Sutch and The Savages, compartien l' escenari amb un fèretre, d'on ressucitava sa senyoria, cadàvers, dagues i calaveres. El seu productor va ser el malaurat Joe Meek, que va posar efectes de tota mena a  "Til' following night". Però la cançó més coneguda de Screamin' Lord Sutch and the Savage, és "Jack The Ripper" .





A més de compartir algunes cançons del repertori, Mossén Bramit Morera i Lord Sutch comparteixen sastre. Lluny de lluïr la jaqueta "marcelinu" que tan d'èxit té entre els eclesiàstics, la sotana o l'alçacoll, Mossèn Bramit i el seu seguici s'abilla amb roba d'estil decimonònic i elegant tall victorià.  

Esperant Cristoher Lee i Peter Cushing

Completen el primer Ep del Mossén, una altra versió, El "Goo Goo Muck" (L'home del Sac) de Roonie Cook and the Gaylords, també versionada per The Cramps i dos creacions pròpies "Nicomedes" i "El tren de la bruixa". Germans, aneu-vos-en en pau. Amén. 

Tortell Poltrona i la Bandaclowns

Tothom coneix la impagable feina d'en Tortell Poltrona, apòstol del riure i la poesia (que es el que es el circ!) i del que no es coneix ningú que s'hi hagi resistit. En Jaume Mateu, àlies Tortell Poltrona, ha recorregut el món regalant rialles a grans i petits, de totes les classes i condicions socials deixant clar que el món necessita més rialles terapèutiques, i més gent com ell. I si algú hi vol col.laborar teniu Pallassos sense fronteres .

El 1989 inicia un espectacle al Circ Cric en que es acompanyat per la recentment fundada Bandaclows, i en el 1991 s'enrregistra aquest dics en cd i vinil, on es recullen 13 temes tractats instrumentalment entre el Pop i el rock, inclosos algun brillant reggae com Somos nada, o algun que altre homenatge als cantant italians dels seixanta. 

Editat per PICAP, el disc sona realment bé i no es conforma amb ser una mera eina d'entreteniment sense més, sinó que es ambiciós aconsegueix una factura realment bona. No es casualitat que entre la banda hi ha figures tan rellevants com en Víctor Amman, fundador de la llegendària Orquestra Mirasol.



Aquest 2013, el Circ Cric ha presentat un espectacle anomenat Gran nit de ball i circ, on conjuntament amb la Troba Kung-Fú liderada per en Joan Garriga, harmonitzen música i circ amb un resultat del tot brillant.





Realment aquestes iniciatives no fan més que constatar la relació tant espontània que ha existit sempre entre ells. Com totes les arts, quan es barregen, si ho fan de tot cor i amb sinceritat es converteixen en all i oli, cos i ànima, espectacle en viu, quelcom inesborrable. Esperem que iniciatives com aquestes continuïn pinzellant el nostre panorama cultural amb normalitat i èxit.

En definitiva, Tortell Poltrona i la Bandaclown es un disc per moure la croqueta a l'Hostal de la Gloria mentre agafem l'ascensor ratllats d'amor i plovent: Aiaiaiai amore mio, tu ets l'only txu!

Lo Jaume.

La Discoteca d'AMPLI LXXIII: Cuello. Mi brazo que te sobre (Bcore, 13)

Si es llegeix el nom del grup i el títol del seu primer disc, el resultat sembla una conversa absurda però díficil d'obviar i de no parar l'orella per escoltar-la.  I un cop s'ha escoltat, es descobreix que Mi brazo que te sobre és una grata sorpresa que et transporta a mitjans dels anys 90 sense deixar de sonar actual. Cuello és un altre projecte de José Guerrero, l'inquiet guitarra dels intensos i desafiants Betunizer, que exploren de manera salvatge els submóns del ritme i del groove; i que se suma als seus altres grups, Jupiter Lion, on explora la psicodèlia espacial i planejadora, la Orquesta del Caballo Ganador on improvisa, i Rastrejo, on experimenta amb els instruments.

A Cuello tot el protagonisme és pel rock, les guitarres i la melodia. A Mi brazo que te sobre trobem 11 cançons amb molta grapa. N'hi ha d'enèrgiques, immediates i urgents com Trazo fino, Mosquetero débil cisne i La ecografía de tu morbo, a les que cal sumar l'encomanadissa Te veo sin valorarte, les ballables Fácil pensé, amb les seves parades i arrancades, i l'enganxós començament de En intriga te gano. Conviuen amb aquestes cançons més explosives, d'altres més denses i contingudes, però que també tenen nervi i múscul, com Estudiándote,  Tu visado de reina, que té algun passatge més sorollós, La terraza del amor, La ecografía de tu morbo o La Verdad. Les lletres no tenen massa sentit, i Guerrero les canta a la seva particular manera, mig parlant. 

Completen aquesta banda valenciana el bateria Oscar Mezquita, el guitarrista Ubaldo Fambuena i el baixista Nick Perry, que també són membres d'altres bandes de la ciutat de València, com Tucán, Derrota, Zanussi o Obleans. Com més escoltes els Cuello, més probabilitats tens d' acabar amb el seu disc sota el braç. Podeu sentir Mi brazo que te sobre al seu bandcamp. 

Blues + Country = Rock and Roll. Una història americana amb epíleg europeu

Us convidem a un cicle sobre la història dels orígens de la música popular americana, des del naixement del blues i el country fins l'aparició del rock and roll i el seu bitllet d'anada i tornada a Europa. Un viatge apassionant al llarg del Mississipí,  acompanyat per la millor música americana i britànica. Ho farem a través de quatre sessions a càrrec de Teresa Torres Villaseca, historiadora de l'art i professora de música. Aquest cicle, en una versió un xic diferent ja es va presentar a la Biblioteca de Vallcarca i Els Penitents, difusora musical apassionada.

1a sessió: El blues: Dijous 7 de febrer, a les 19h.

"Ser negre i tocar blues és com ser negre dos cops", això va dir B.B. King. El blues es una música íntimament lligada a la història del món negre, de les seves migracions, de la seva esclavitud, de les seves pulsions. Explicar les arrels del blues és, de pas, explicar una tros d’història humana que va comportar l’aparició de la música popular més influent de la modernitat.

2a sessió: El country Dijous, 14 de febrer

"... Amb un banjo i un violí...", el country, la força austera de la música rural americana, amb els seus temes entre alegres i populars va irrompre amb una força inusitada a principis del segle XX. En aquesta sessió rastrejarem els seus principals elements.

3a sessió: El rock and roll: Dijous, 21 de febrer

"Si el diable fes música"... de la confluència del blues i el country, més la incipient electrificació sonora va néixer el rock and roll. La dècada dels 50 va representar el boom d’aquest fenomen que ha traspassat la seva època i s’estén, de forma miriàpoda als nostres dies.

4a sessió: El pop; Dijous, 28 de febrer

Als anys 60 Europa va recollir el testimoni del rock and roll i hi va afegir una obertura harmònica, una lírica inusitada i unes tornades memorables. És el pop, síntesi de la música popular contemporània. Un do it yourself, on res és tan fàcil com sembla.

Activitat gratuïta.
Aforament limitat.

El millor pop rock nacional de la història segons la revista Rolling Stone: una guia de la Biblioteca Fort Pienc de Barcelona

Biblioteca Fort Pienc.  Barcelona ciutat. 

Els companys de la biblioteca Fort Pienc de Barcelona han publicat una nova guia de música pel centre d'interés de pop rock nacional.  Es tracta d’una llista que va publicar recentment la revista Rolling Stone amb els 50 millors grups de la història del pop rock nacional i que han aprofitat per fer la seva pròpia guia i poder dinamitzar una mica el fons.

Creant tradicions japoneses: Thee Michelle Gun Elephant

La música popular sovint està separada de la música tradicional. És qüestió de temps. Quan la tradició intenta ser l'única música popular la creativitat queda encotillada. Quan la popularitat és l'única mesura del que ha de quedar, l'art queda en mans de la fugacitat.

Tota aquesta introducció és oportuna per presentar a uns ja gran desconeguts, uns creadors de tradicions, uns trasplantadors de cultura, una ambaixada internacional al japó. Senyores i senyors diletants: amb vostès els THEE MICHELLE GUN ELEPHANT (TMGE).

Aquesta banda, creada a Tokyo l'any 91 per un grup d'estudiants universitaris, va conrear el rock de garatge amb una terra verge. A cavall entre The Stooges, MC5, The Ramones, The Who, els TMGE van aconseguir crear un fenòmen de música popular al seu país. Omplien estadis, venien milers i milers de discos.

La vida de la banda es va estendre fins el 2003. Entre mig, aquesta discografia cruixent:

• Maximum! Maximum!! Maximum!!! (1993)
  
• Cult Grass Stars (1996) Triad
• High Time (1996) Triad
• Chicken Zombies (1997) Triad
• Gear Blues (1998) Triad
• Casanova Snake (2000) Triad
• Rodeo Tandem Beat Specter (2001) Triad
• Sabrina Heaven (2003) Island
• Sabrina No Heaven (2003) Island

Tots aquests discos mantenen una idea comuna: rock de guitarres brillants, inspiracions melòdiques més enllà de la contundència, un substrat pop, prioritzant l'impacte del so al virtuosisme individual. A més, malgrat que els títols de les peces estaven en anglés, les lletres estaven cantades en japonés.

Una mostra directa de la seva presència escènica:

A Espanya van tocar només una vegada, malgrat que van arribar a ser portada de El País de las Tentaciones i la revista Ruta 66, en la seva línia picapedrera, en va parlar en múltiples ocasions. Encara els podem descobrir gràcies al prodigi de youtube.

Pels que vulgueu abundar, no els trobareu a Spotify. Un altre forat de l'streaming control·lat. Però sí a aquest generòs playlist via Grooveshark:

I, si voleu un exemplar a les vostres mans, a la xarxa de biblioteques us espera un CD a punt de reventar el vostre equip de so. Aquí.

Vasos comunicants #3: L'Europa de les musiques gitanes, França

Sobre el principi dels 'vasos comunicants', Mediamus i Ampli es conviden mútuament el primer divendres de mes, cadascú publicant al blog de l'altre. Aquest és el tercer lliurament. Cedim la paraula als nostres amics del Jura.

França (L'Europa de les músiques gitanes ; 4)

Presentació de les col·leccions discogràfiques de la mediateca de Dole
L'escena francesa com quarta etapa d'aquest viatge a través de l'Europa de les musiques gitanes després de Rumania, Hongria, Els Balcans i abans de Catalunya.

On es recorda també la influència de les músiques gitanes en nombrosos grups de rock des de fa més de 15 anys. Un afer a seguir ja que el jazz manouche serà l'objecte de la propera sel·lecció.

Erika & Emigrante
Erika Serre és una cantant gitana d'origen hongarès. Porta amb gràcia i energia la seva troupe d’Emigrante on hi ha músics romanesos, francesos, un intèrpret de Tabla del Rajhastan, un jazzman, un baixista camerunès et alguns músics insòlits comme el bateria Buj ou le guitarrista siri-sicilià Serge Leonardiroms. (Mondomix)
Tzigane from Mars, Iris Music : Harmonia Mundi, 2009

Titi Robin
Thierry Robin (dit Titi Robin), nascut a finals dels '50 a l'Oest de França, és un músic francès influenciat per les cultures i les músiques gitanes, cíngaresi orientals i músics com Camaron de la Isla, Munir Bachir… Toca la guitarra, l'oud i el bouzouki. Ha donat nombrosos concerts a l'Àfrica austral, a l'Orient Mitjà i a França. (Wikipédia)
Gitans, Silex, 1993
Un ciel de cuivre, Naïve, 2000
Alezane, Naïve, 2004.
Kali Sultana, L'ombre du Ghazal, Naïve, 2008

Bratsch

Grup de música d'influències a la vegada jazz, cíngar, rus i armeni fondat el 1972 per Dan Gharibian, un francès d'origen armeni i Bruno Girard. El grup pren el seu nom del "bratsch" rumanès, violí que utilitzen per marcar els contratemps.

Transports en commun, Socadisc, 1992
Rien dans les poches, Network, 1998
La vie, la mort, tout ça... (en public) , Niglo, 2001
Plein du monde, EMI Music, 2007

Les Yeux Noirs
Grup creat per Eric i Olivier Slabiak. Des del 1991, i amb més de mil concerts per tot el món, Les Yeux Noirs continuen el seu periple zíngaro-rock i yiddish-pop.

Izvoara, Odéon/EMI, 1997
Live, Odéon/EMI, 2002
Opre Scena, Zig-Zag Territoires : Harmonia Mundi, 2009

L'Attirail
Creat el 1994 per Xavier Demerliac, la formació te com a influències les músiques tradicionals de l'Europa Central, la música gitana i el rock…
Cinéma ambulant, Naïve, 1999
La bolchevita, Les chantiers sonores, 2001

La Caravane Passe
Un equip alegrement multicolor que toca la chanson française, la música zíngara, el rap-world, el balkan ska i l'électro rock !
Ahora in da future, Black Eye : Makasound, 2010

Spakr
Grup d'inspiració gitana i yiddish.
Sveta, Atoll Music France, 2004

Debout sur le Zinc
Grup de la nova escena francesa. Melodies rock, gitanes, yiddish orientals en une musique original gràcies als seus textes i arranjaments.
Des singes et des moutons, Wagram, 2004
L'homme à tue-tête, Wagram, 2008

La Rue Kétanou
Grup de música de carrer, mesclant la música gitana, folk, reggae i pop.
En attendant les caravanes, Yelen Musiques, 2000 :
Y'a des cigales dans la fourmilière, Yelen Musiques, 2002
Ouvert à double tour, Yelen Musiques, 2004
À Contresens, L'Autre Distribution, 2009

Les Hurlements d'Léo
Grup de rock francès interpretant un gènere definit per ells mateixos com java-chanson-punk-caravaning
Le café des jours heureux, Pias 1998
La belle affaire, Pias 2000
Ouest terne, Pias 2003
Temps suspendu, Pias 2006

Paris Combo
Grup de Paris amb influències jazzy, latino i zíngar
Living-room, Polydor 1999
Attraction, Polydor 2001
Motifs, Polydor 2004

Les Blérots de R.A.V.E.L
La seva música està influida per la de l'Europa de l'Est, incloent generosament musiques eslaves i yiddish, amb un toc modern de rock-jazz. (wikipédia)
Timbré, discograph, 2009

Rageous Gratoons
Inicialment els Gratons Rageurs, aquest grup de Burdeaux creat el 1995 ha desenvolupat un estil molt diversificat: folk, ska, punk, rock, cadien, dub, música gitana, Sirtaki, Tango.
Mali coveginia, High Groove, 1999
Risipit totul, Slalom Music, 2005

FNASAT - Fédération nationale des associations solidaires d'action avec les Tsiganes et les Gens du voyage proposa un repertori de músics i una llista d'espectacles.


I a Mediamus: Morente ... maestro : Vases communicants #3

.

La Discoteca d'AMPLI, L: MC5

Després del fantàstic article d'en Fonti comencem la setmana amb un altre plat fort. Arribem a la 49a edició de la Discoteca amb un disc ben especial dels MC5, el seu llegendari directe Kick out the jams que, com un avió supersònic, va trencar la barrera del so.

Precursors i molt influents malgrat el típic oblit que acostumem a dispensar a les autèntiques grans bandes, la convulsa i relativament curta carrera dels de Detroit és un retrat d'una època en què el somni hippie començava a decaure tan ràpidament com s'havia enlairat. Detroit, per cert, grans cotxes, grans músics i grans bandes. Punt neuràlgic.

MC5 eren hippies i punks alhora que adoraven Sun Ra (el músic), una combinació que aleshores era del tot natural però que molt pocs anys més tard esdevindria un còctel d'elements aparentment contraposats. Així com avui assistim a un aiguabarreig cada cop més grotesc de subcultures i subestètiques, a finals dels 60 això encara era possible sense la intervenció dels departaments de màrqueting de marques de roba, xiclets light o mòbils high-tech per a neomutants.

A més, MC5 feien una clara i -no sabrem mai fins a quin punt- autèntica aposta antisistema amb les seves proclames radicals i revolucionàries, comandades pel seu mànager John Sinclair, ideòleg/poeta/líder/alma mater, personatge en definitiva que movia al seu aire -per bé o per mal- els fils dins el grup.

Aquestes paraules del crític Mark Deming ens serveixen per arribar a l'autèntica essència d'aquest clàssic: "is one of the most powerfully energetic live albums ever made... this is an album that refuses to be played quietly."

Comprovat: prepareu-vos, apugeu el volum i a ballar!

La Discoteca d'AMPLI, XLV: James Blood Ulmer

James Blood Ulmer Odyssey (Columbia, 1984)

Vaig saber de l'existència d'aquest extraordinari músic (com de tants altres grans músics) gràcies a Oriol Perucho, un dels amics amb el qual comparteixo l'amor per la música d'Ornette Coleman [en una època en què no era gens fàcil trobar aquest tipus d'enregistraments a Barcelona] per tractar-se del primer guitarrista, així com el primer instrument elèctric, que el mestre incorporava al seu grup. Naturalment, no es tractava d'un guitarrista més ... Ulmer ha desenvolupat un estil basat en la tradició de la música afroamericana assimilant la filosofia musical definida per Ornette Coleman com "harmolodia" . M'agrada la seva musicalitat, fàcilment identificable per un original atac a les cordes de la guitarra i el seu timbre rarament tremolós, entre fràgil i contundent, fugint de tot convencionalisme harmònic o rítmic. Línies melòdiques molt basades en acords, Free Jazz Hendrix bàsic, molt Blues, molt Rock, molt Funk.

Va començar la seva carrera, a principis dels '60, en diferents bandes de funk entre Pittsburgh i Detroit, arribant a New York l'any 1971, on toca, entre altres, amb Art Blakey i enregistra un disc amb el quintet de l'antic bateria de John Coltrane, Rashied Ali, l'any 1973. En aquest mateix any entra a formar part de la banda d'Ornette Coleman, la qual cosa marca profundament el seu art.

fragment d'un concert amb Ornette Coleman (saxo i trompeta), Sirone (baix) i Bill Higgins (bateria) a Roma el 1973

La seva carrera és extensa i prolífica, sempre buscant nous camins expressius, sempre fent música creativa i excel·lent, en directe i plasmada, també, en àlbums molt recomanables.

Odyssey, el que us proposem avui, és probablement un dels seus millors treballs.

Un autèntic Power Trio format pel propi Blood a la guitarra, amb el violinista Charles Burnham i el bateria Warren Benbow.

Ulmer va desenvolupar una afinació especial expressament per a aquest àlbum; tècnica que permetia tocar les parts del baix al mateix temps que les parts de guitarra solista.

Tota la música del disc és un compendi de recursos imaginatius que aconsegueixen crear efectes sorprenents ... de vegades tenim la sensació d'estar escoltant en realitat a tota una orquestra.
Àtoms de free jazz, blues, rock & roll, funk, i punk units en una fantàstica mol·lècula musical.
Formes lliures que ens arriben absolutament cohesionades en un so net, compacte i poderós.
Un disc ja clàssic.

actuació del trio a Varsòvia, 1983

Pàgina de JBU al MySpace: http://www.myspace.com/jamesbloodulmer
Article a Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/James_Ulmer

.

Selecció de blocs musicals: Eclipse, rock & blog als Pirineus

Entre la immensitat de la blogosfera musical, avui volem fer una parada a un espai personal molt recomanable.

Eclipse

Un bloc on es combina l'honor a la música i a la fotografia.



Una col·lecció de reflexions personals en diaris de viatge als santuaris de la història del rock: London, New York, LA, San Francisco, Las Vegas ...

Mitomania i veneració al rock amb debilitats especials per Syd Barret i Neil Young.

Fotografies espectaculars, cròniques apasionades de concerts, reportatges quotidians, sempre la música sonant silenciosament per tot el bloc.

En la recerca del rock psicodèlic més desconegut dels anys 60, Eclipse ens presenta una selecció de músiques difícils de trobar en els repertoris habituals així com una gran selecció d'enllaços a espais web d'interès musical.


Rock & Blog with Eclipse !