Les dues vegades que Ferran Palau ha tocat a la biblioteca de Caldes de Malavella han estat memorables. La primera va ser en el marc del cicle #ensolfa, on va compartir escenari amb Túrnez & Sesé i el Chico Con la Espina En El Costado. I la segona va ser en un Glopets. Ferran Palau va venir amb banda i va presentar el seu segon disc en solitari, "Santa Ferida". Aquest concert -per a una servidora- ha sigut el que millor ha sonat als jardins d'en Pere Vidal. Aquest divendres 24/07/2020 a les 22.00h, Ferran Palau actuarà per tercer cop a Caldes de Malavella (Parc de la Sardana).
A més d'un dels seus seguidors i seguidores els crida l'atenció el català que empra Ferran Palau (ho sé perquè m'ho han comentat): "Tanmateix", "malaurança", "parracs", "auguri", "anhel", etc. Els seus fans no han sigut els únics que s'han fixat en les seves lletres. La cançó "Univers" és una de les vuit finalistes del premi Cerverí d'enguany, a la millor lletra en català. Anna Andreu, que aquest juliol també ha passat pels Glopets és una altra de les finalistes. Fins al proper 13 de setembre podeu votar la vostra cançó preferida al web de Catalunya Ràdio.
Durant el confinament Ferran Palau va gravar de manera casolana el seu últim senzill "Cel Clar / Mitjanit": Una estampa intimista i familiar, com el vídeoclip de la cançó.
Tot i que té una cançó que es diu "Novel·la", Ferran Palau s'ha estimat més recomanar-nos còmics. Una altra sorpresa, potser, que podeu sumar a la que, també potser, us provocarà la llista de cançons "Easyloving" del músic. Aquest són els còmics que en Ferran ens ha escollit:
"Podria destacar qualsevol de les seves històries. He triat aquesta perquè és un bon exemple del talent que té Daniel Clowes per capturar en una sola vinyeta tota la misèria i soledat de l'artista contemporani, incomprès i eternament enfadat amb el món. Els seus personatges són una meravella, tan tendres com malcarats. "
[La primera publicació d'aquesta història en castellà va tenir lloc al "Bola Ocho" nº 4]
El Club de la Sangre - Charles Burns.
"Protagonitzada per un nen diferent ( Big Baby ) aquesta història té tot el que m’agrada: Un campament, terror i ciència ficció nostàlgica que encantarà als fans de la sèrie B. L’estil de dibuix grotesc i l'entintat marca de la casa el converteix en el còmic perfecte."
[L'editoria La Cúpula va incloure aquesta història al recopilatori "Big Baby". Com a curiositat, en la primera edició d'aquest recopilatori, la de 2017, l'editorial va "perdre" (alerta spoiler!) l'última pàgina del còmic que ens recomana Ferran Palau. ]
Crec que Batman és el meu súper heroi preferit perquè té la millor ciutat i sobretot, els millor villans. Sempre m’ha fascinat el Jòquer i aquesta història està centrada en el manicomi de la ciutat. Súper fosc i retorçat.
Frinch - Diferens autors
"Sèrie de volums amb històries curtes de terror a l'estil de'“Històries de la cripta”, un format que des de petit que m’encanta. Els comprava quan estudiava dibuix a Barcelona i els llegia una vegada i un altra al autobús. "
"Sempre he preferit la cara més fosca i freak de Marvel. Ghost Rider encarna perfectament l’anti heroi outsider. Motorista que ven la seva ànima al diable i es veu condemnat a vagar en flames per carreteres infinites. Personatge súper dur però enamorat i tendre en el fons, com no podia ser d’un altre manera. He de dir que sóc MOLT fan de la versió cinematogràfica protagonitzada per un dels millor actors vius, Nicolas Cage. "
Diuen que al final tot s'acaba sabent. La última sorpresa que ha sortit a la llum és que la Nina Moth canta en solitari! Després de 16 anys mostrant la seva faceta més enèrgica amb Illinoise, ara la Nina comença a mostrar la seva vessant més intimista i despullada, la que s'ha anat gestant en secret com a autoteràpia. Avui toca als jardins de la biblioteca de Caldes de Malavella, on comparteix cartell ambAnna Andreu. Parlant amb ella, hem descobert més coses d'ella. (Entrevista: Lídia Noguerol / Fotos: @1234_musik_foto_zine)
Per què vas decidir cantar en solitari? Diria que cantar en solitari en privat, ho faig des que tinc ús de raó. Més que una decisió és una necessitat. Ara, cantar davant la gent ja és una altra cosa (riu). De petita era tan pesada amb les cantarelles, que em van regalar aquell típic radiocasset-gravadora de joguina que venia amb micro incorporat, i ja no vaig poder parar. Cantar sempre ha sigut una eina d'autoteràpia molt necessària, però alhora molt privada. És per això que no concebia mostrar a l'exterior aquesta part de mi. Més aviat el contrari.
Els companys d'Illinoise, amigues, amics, la parella i gent del meu entorn m'havien dit moltes vegades que fes alguna cosa en solitari, però no em veia capaç. Pensar a exposar-me d'una forma tan despullada em provocava PÀNIC. No ho veia com una possibilitat real. Com a molt, com una fantasia utòpica per somiar de tant en tant. Fa uns anyets, se'm van començar a remoure coses a la panxa (més del compte) quan veia algú en solitari a l'escenari. M'emocionava i això em feia pensar. Potser no m'estava permetent quelcom que en el fons desitjava, només per la por. Vaig començar a pujar trossos de covers [versions] a les xarxes per començar a perdre aquest terror a mostrar-me i trencar el bloqueig.
Un dia, l'Eric de Llacuna em va escriure proposant-me fer un concert a Torelló. Primer vaig pensar que s'havia equivocat, més tard que s'havia begut l'enteniment. Però ell va mostrar tanta confiança, que després de pensar-ho uns dies, vaig acceptar. Al final vaig veure una gran oportunitat per enfrontar-me de cara a una de les meves grans pors.
Quantes cançons pròpies has escrit? T'ha costat compondre-les? Tens pensat fer-ne més? En realitat no porto el compte. De fet tampoc sé a què li puc dir cançons i a què no. Com que no estan pensades per ensenyar-les, moltes són bucles fruit de la meva atrapada tirada al sofà i no tenen gaire estructura que diguem. Potser quan vulgui donar més forma sí que em costarà. Ara mateix m'estic intentant enfrontar al caos de llibretes i gravacions escampades en discs durs al llarg dels anys. Estic descobrint coses que ni recordava... Algunes millors que d'altres. Encara he de fer un gran treball per atrevir-me a mostrar segons què. Alhora vaig fent coses noves i espero no deixar de fer-ho mai, per la meva salut mental (riu).
Quants concerts has fet fins ara i quines sensacions has tingut? De moment només n'he fet 5, i algun directe en streaming durant el confinament. He tingut moltes sensacions oposades. He de confessar que, tot i que començo a agafar-li el gust, els nervis i la inseguretat em segueixen acaparant força. És una lluita interna. Tot i això, intento anar guanyant els monstres a poc a poc (riu). Encara tremolo i em cago de por abans de començar. Per això la major part del repertori encara són covers... La intenció és anar afegint temes propis a mesura que vagi guanyant seguretat. De moment m'he de concentrar massa en què no em peti un ull dels nervis XD.
He de dir que el primer concert va ser molt intens emocionalment. En realitat un punt d'inflexió. L'Alfred d'Illinoise em va proposar estrenar-me en petit comitè, com a preparació pel concert de Torelló. I va ser la millor idea! Gràcies Alfred, Xevi, Àlex i Prat! Gràcies a ells vaig poder-ho fer amb gent estimada i propera que mai hagués cregut poder reunir en una sala. Sentir totes aquelles persones presents em va fer sentir infinitament agraïda i recolzada, alhora que sorpresa. A més a més, el fet d'aconseguir-ho (tot i tenir la temptació de parar a cada cançó) em va donar força per seguir amb aquest repte. Tot plegat em va confirmar que em deixo limitar i enganyar per la meva pròpia ment.
Ens podries dir cinc cançons que t'hagin influït, que t'agradin molt o que t'hagin fet decidir a cantar en solitari? Uf.. Què difícil triar-ne 5…
- Don’t speak de No doubt (en realitat tot el Tragic Kingdom). Quan era petita em van deixar la cinta i mai la vaig tornar. Tenia pòsters seus a l’habitació, i cada vegada que veia a la Gwen Steffani cantant pensava: jo de gran vull cantar en un grup!
-Roads de Portishead. El grup em va marcar molt, i aquesta cançó en concret sempre m’emociona. La típica per rebolcar-se en el drama quan no et veu ningú.
- 100 % de Sonic Youth. Quan vaig entrar a Illinoise tenia una cultura musical una mica pobre. Ells em van passar el "Dirty". Encara recordo com em va petar el cap des de la primera cançó. Em va fascinar i se’m va obrir un món nou.
- A Place Called Home de PJ Harvey (per triar-ne alguna, perquè m’agraden pràcticament totes)
El passat catorze de febrer, la biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella va fer vint-i-vuit anys. Per celebrar el seu aniversari es va fer una audició comentada sobre cançons de celebració a càrrec d'una servidora. (Text: Lídia Noguerol)
Abans de pitjar el play vaig explicar com havia enfocat l'audició basant-me en dos llibres:
"Fins a quin punt l'home és músic". John Blacking. Eumo Editorial. Vic, 1997. "
Blacking reivindica el caràcter social de l'activitat musical. Segons ells, la música és una expressió que permet compartir i transmetre experiències i emocions dels individus i dels grups, en un desenvolupament harmoniós del cos, de l'esperit i de les relacions socials. (Extret de la contraportada). D'aquest llibre en vaig parlar breument perquè per l'audició em vaig centrar en un dels capítols d'aquest volum:
La bibliofrenia és la passió irrefrenable pels llibres i tots els col·leccionistes que apareixen en aquestes pàgines la pateixen. Per a la biblioteca de Caldes vaig escollir el capítol "Warburg o el hipertexto imposible" (pàg.95): "Aby Warburg fue un millonario algo excéntrico que prefirió ceder su primogenitura y su fortuna a cambio de contar con el dinero suficiente para construir su biblioteca y adquirir los libros que la compondrían. Tuvo una intuición fulgurante, adelantada a su tiempo, irrespetuosa con los cánones jerárquicos o alfabéticos de ordenación de las bibliotecas: sus libros debían ordenarse por afinidad, haciendo preponderar sus correlaciones ocultas, propiciando su encadenamiento continuamente cambiante. ¿A qué nos suena eso hoy? (...)
Hoy, muchos años después, el sueño de Warburg es perfectamente realizable mediante el uso de etiquetas, mediante la edición de marcas a los contenidos (tengan el formato que tengan y sean de la naturaleza que sean), marcas que no son excluyentes, de manera que un mismo contenido puede ser invocado a partir de cualquiera de sus descripciones formando parte de diversas constelaciones o configuraciones variables de elementos, de acuerdo con la búsqueda que se haya realizado".O sigui sona a navegar per internet. A la foto de dalt podeu veure un tauler que va confeccionar un dels bibliotecaris de Warburg( a la foto de baix), on va disposar les imatges, il·lustracions i les fotografies sobre les que Warburg treballava, de manera que pogués recolocar-les senzillament, una i una altra vegada, d'acord amb la classificació o correlació que imperava a cada moment.
Un llibre que està escrit seguint finíssims fils condutors és:
Uns llibres i anys després Julian Barnes es centraria en el temps i el seu soroll per narrar els desencontres del compositor Dmitri Xostakóvich amb Stalin.
I de les purgues estalinianes vam passar, ara sí, a les festes per celebrar presentacions, nomenaments o el naixement d'una nova escena musical. En totes les cultures la festa constitueix un espai en el que es produeix una catarsi, un moment d' èxtasi.
Arran d'aquesta pel·lícula van parlar també del llibre:
La Festa de Gerald. Robert Coover. Quaderns Crema. Barcelona, 1990
Ros, una actriu de teatre i cinema pornogràfic, apareix de sobte assassinada en la festa que Gerald dona a casa seva. Aquest és el primer d'un seguit de fets, alhora extraordinaris i banals, que anem descobrint amb el seguiment minuciós de tot el que la protagonista fa, diu, sent i recorda en les hores que triga a acabar la festa: la investigació de la policia, les altres morts, les persecucions sexuals, l'homenatge de la gent del teatre a l'actriu morta...Com ha dit la crítica, La festa de Gerald "és un retrat policíac alhora metafísic i còmic, un conte de Grimm, una tragèdia grega i una novel·la experimental, tot a la vegada" (Extret de la contraportada). Com Warburg, Robert Coover va ser un dels primers autors a investigar les possibilitats de l'hipertext. Apareix al llibre "Deu entrevistes" de Julià Guillamon (Comanegra, 2019).
Humor britànic i negre, diàlegs brillants i molta mala bava és el que trobem en aquesta pel·li en blanc i negre, que només necessita setanta minuts per parlar de molts temes: de l'esquerra, de la dreta, del masclisme, del feminisme i del neoliberalisme, per citar-ne alguns. L'acció transcorre a casa de la Janet i el seu marit, durant la celebració amb un reduït grup d'amics del seu nomenament com a Ministra de Sanitat. A partir d'aquesta trobada s'aniran descobrint els secrets que tan amfitrions com convidats amaguen.
Una de les peculiaritats d'aquesta comèdia negra és que la banda sonora la formen les cançons que van posant els seus protagonistes a mesura que el metratge avança. Una d'aquestes cançons és "Surfin'"interpretada pel jamaicà Ernest Ranglin.
Jamaica va aconseguir la indepèndencia el 1962 i per celebrar-ho es va escriure "Forward March". Una cançó composta al compàs del nou ritme que havia nascut amb la sobirania de l'illa: l'Ska.
Segur que a molta gent si parlem de Jamaica i de música, el primer que els ve al cap és en Bob Marley. El passat sis de febrer Tuff Gong hagués fet setanta-cinc anys. El vam recordar amb Simmer Down dels Wailers i amb la recomanació del llibre "UnaBreu història de set assassinats" de Marlon James (Bromera, 2016) : "El 1976, just abans de les eleccions generals a Jamaica i de l’actuació de Bob Marley al concert «Somriu, Jamaica», que pretenia alleugerir les tensions polítiques, set homes armats amb metralletes irrompen a la casa del cantant. L’atac gairebé posa fi a les vides de Marley, la seva dona i el seu mànager, i fereix molts altres. Marley va poder actuar, però l’endemà del concert va deixar el país" (Extret de la contraportada).
I de Jamaica tornem a la seva, per sort, antiga metròpolis, el Regne Unit amb una festa que donaria origen a tota una escena (coneguda com a Madchester, precursora de la cultura rave), a un club i a un segell mítics: The Haçienda i Factory Records. "24 hours party people" (Michael Winterbottom, 2002), retrata l'escena musical de Manchester des de finals dels setanta fins al principi dels noranta i el naixement de les bandes Joy Division, New Order, The Fall, Stone Roses o Happy Mondays.
El film pren el títol d'una cançó d'aquest últims. Recentment, el baixista de Joy Division i New Order ha publicat "The Haçienda. Cómo no dirigir un club" (Contra, 2019)", on repassa l'escena musical esmentada abans i la seva experiència com a co-propietari del club. El diari "Daily Record" diu d'aquest llibre: "Va ser la festa per antonomasia: catorze anys de disbauxa que van revolucionar per sempre la vida nocturna de la Gran Bretanya i que van gestar l'acid house i la cultura de clubs tal i com la coneixem avui".
"Boira al canal, el continent aïllat" va ser un titular del Daily Mail que avui amb el Brexit en marxa, no ha perdut vigència. El parlament europeu va acomiadar amb una coneguda cançó els diputats britànics:
Un talk show de la Pèrfida Albió també va dedicar una cançó a la Unió Europea:
Una de les conseqüencies més immediates que ha portat el Brexit al Regne Unit és l'enduriment de les lleis sobre immigració. L'editorial Mai Més Llibres va publicar a finals del 2019 "El Test" del canadenc Sylvain Neuel, una novel·la breu que ben aviat podria fer-se realitat: "La Gran Bretanya, en un futur no gaire llunyà. L’Idir passa el Test de Ciutadania Britànica. Vol que la seva família pertanyi a algun lloc. El desenvolupament del test pateix un gir inesperat i tràgic i a l’Idir se li concedeix el poder de decidir sobre la vida i la mort. Com valores una vida quan tot el que tens a mà és una resposta múltiple?" (Extret de la contraportada).
"L'Himne de l'Alegria" de la novena simfonia de Beethoven és també l'himne de la UnióEuropea. Enguany es celebren els 250 anys del naixement del cèlebre compositor alemany amb concerts arreu del món. El 2017 l'editorial Acantilado va publicar la seva biografia en castellà: "Beethoven. Tormento y Triunfo (Jan Sawfford)".
Per alguns el Brexit suposa el principi del final de la Unió Europea. I si aquestes veus tinguessin raó, del somni europeu només en quedaria un festival de música: Eurovisió
La sintonia d'aquest tronat concurs musical és el preludi del "Te Deum"de Charpentier, compost el 1692 per celebrar la victòria de l'exèrcit francès a la batalla d'Steinkerque. Tot i no pertànyer a Europa, un dels països que ha guanyat més d'una vegada el concurs ha estat Israel. "Abanibi" va ser un èxit a l'Estat Espanyol el 1978 i als anys noranta ho tornaria a ser gràcies a "El Chaval de la Peca". El Mundo Today ens va aclarir el significat del títol:
A banda dels seus èxits eurovisius, la música hebrea es caracteritza perquè tot i que sovint utilitza el mode menor, les seves cançons són alegres. Cançons populars com "Hava Nagila" (Abracem-nos) tenen versions garatgeres com la dels The Five Kins. Tot i que Israel passa per ser un país occidental, és un estat fortament religiós regit per un Déu que no és bondadós amb tothom. Així ho explica Shalom Auslander a "Lamentaciones de un prepucio" (Blackie Books, 2016): "Déu no diu res quan li parlen, però no per això deixa de ser menys venjatiu i cruel. Lògicament, el més gran conspirador de la història actua en silenci i no hi ha manera d'escapar d'ell. Si vostè no riu amb el patiment de l'autor, li tornem els diners" (Extret de la contraportada).
Si Déu és cruel, la humanitat encara ho és més. Enguany també es commemoren els setanta-cinc anys (27/01/1945) de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz. "El monstrede la memòria" de Yishai Sarid ens parla de la dificultat de preservar la memòria històrica sense caure en la banalització del mal. D'entre els llibres de literatura concentraciònaria destaca la trilogia deCharlotte Delbo, publicada per Club Editor: "La mesura dels nostres dies", "Cap de nosaltres tornarà" i "Un coneixement inútil". Aquest quatre llibres me'ls va recomanar la Mercè de la biblioteca de Caldes.
Un aniversari molt menys funest és el centenari del naixement de Federico Fellini. A la pel·lícula "Amarcord" el director italià mostra la fascinació dels habitants de Borgo pels transatlàntics. I el transatlàntic més famós és el que va fer aigües el dia de la seva inauguració. Diuen que durant el naufragi l'orquestra no va deixar de tocar. Del seu repertori se n' han conservat les partitures. Una de les cançons que van sonar a la festa que es va fer a bord va ser el ragtime "Hunky Dory", que vol dir "tot va de gust". DavidBowie titularia així el seu quart àlbum. Molt més divertida que la pel·li de James Cameron és"Ronda Naval sota la boira" de Pere Calders una (anti) novel·la que narra l'enfonsament del "Panoràmic". L'autor va nèixer el 1912, uns mesos després del naufragi del "Titànic".
Recentment la novel·la (o no) de Calders ha estat portada al teatre com en el seu moment també ho va ser el disc més conegut de Jaume Sisa, "Nit de Sant Joan" (1981). Aquesta festa celebra el solstici d'estiu i manté els bombers en alerta. Especialment al "Bombero Joan". El cantautor galàctic també va dedicar una cançó a una festa que alhora és un ritual de pas: La primera comunió. "Al comptador d'estrelles" (Empúries, 2015), Donat Putx repassa la trajectòria personal i artística de Sisa. L'any passat l'editorial Anagrama va publicar en dos volums "Els llibres galàctics. 1966-2018"
Un altre ritual que se celebra amb una festa i que ha generat abundant literatura, de ficció i legal, és el casament. Uns altres guanyadors d'eurovisió, "ABBA", van posar la música a "La boda de Muriel" (P.J. Hogan, 1994), una estripada comèdia australiana (el quartert suec és venerat a les antípodes) sobre una inadaptada que es vol casar peti qui peti.
"A la platja de Cheasil" (Empúries, 2008),Ian McEwan narra la nit de noces d'una parella abans de la revolució sexual dels anys seixanta. Si els nuvis de McEwan, l'Edward i la Florence, s'enfronten a una nova vida, els de "L'òpera dels tres rals" (Bertold Brecht) i "Bodas de Sangre" (García Lorca) trobaran la mort. Kurt Weill és l'autor de la música de l'obra teatral. La cançó "Die Moritat von Mackie Messer" ha esdevingut coneguda per la interpretació d'Ute Lemper i la versió de Rubén Blades en clau de salsa, "Pedro Navaja", popularitzada aquí per l'Orquestra Plateria. El video-clip d'aquesta cançó és literal. A la biblioteca de Caldes hi ha la primera adaptació de l'obra que es va fer en català. En aquesta versió, Constantino Romero va fer de Mack "El Capità", ja que es va descartar anomenar-lo "el punyaler", i l'acció passa al Raval de Barcelona. Mackie Messer és una murder ballad i per això Nick Cave també la va versionar.
A "Bodas de Sangre", la núvia s'escapa amb el seu amant el dia del seu casament. El nuvi els segueix i quan els encalça comença una baralla de navalles. Carlos Saura va portar al cinema l'obra de Garcia Lorca a ritme del flamenc i va deixar que el ball expliqués la història.
I del flamenc passem al pop per recordar els vuitanta anys del naixement de Batman. Per celebrar el Batman Day 2019, el MNAC va projectar la "batsenyal" a la seva façana.
De cançons per desitjar un feliç aniversari n'hi ha moltes. Per desitjar-te el contrari, no. Els britànics "The Smiths" van ser un grup que va tenir molta influència en les primeres bandes indie de l'Estat Espanyol. El grup destacava per les lletres àcides del seu cantant Morrissey, que va dedicar a algú un "Unhappy Birthday". El cantautor de Caldes de Malavella "El Chico con la Espina en el Costado", pren el nom d'una cançó de "The Smiths". S'han escrit molts llibres sobre aquest grup, un dels més recents és "The Smiths. Música, política y deseo". VV.AA
Los Planetas són un dels grups surgits de l'escena indie abans esmentada, que més èxit han tingut, sobretot després del seu tercer disc, "Una semana en el motor de un autobús". Aquest àlbum que inclou la cançó "Cumpleaños Total", va estar a punt d'acabar amb la banda. Nando Cruz ho explica al llibre "Una semana en el motor de un autobús. Historia del disco que casi acaba con Los Planetas (Lengua de Trapo, 2011)".
I per acabar, li desitjo un feliç aniversari a la biblioteca de Caldes de Malavella amb un dels "Happy Birthday" més famosos de la història, interpretat per una de les sex-symbols del S.XX. Arthur Miller li va escriure "Els desarrelats", Truman Capote la va retratar a "Retrats" i Terenci Moix va titular amb el seu nom la novel·la "El dia que va morir Marilyn". Per molts anys!
