diumenge, 4 d’abril de 2010

El vídeo del diumenge: Antonio Vega


El diumenge és aquest lapse solar on buscaràs decididament l'alegria. No recordes la passada nit, i intentes que passi el mateix amb l'any sencer. Una música t'acompanya, i fereix. Bondage involuntari. Fas cafè amb moviments propis d'un autòmat. Inútilment intentes ocupar-te a la cuina. Res et distreu de la cançó. Sovint la música és insidiosa, freàtica, obstinada, arborescent. Encens el PC. Encara tens el vídeo a favoritos. Necessites consumar-lo, cremar-te a la flama.
A tu propia rosa atado
arderás como un insecto
en los brazos de su luz
Es deia Antonio Vega. Va escriure moltes cançons senzilles, directes. La seva veu era dolça i llunyana. Mai el vas veure en concert. Va morir, lligat a la seva pròpia rosa. Sempre va formar part de la teva banda sonora. A trabajos forzados. Lucha de gigantes. Quasi trenta anys de vida musical pública acaben calant en la porosa sensibilitat col·lectiva. Avui s'ha colat entre les mil referències heterogènies que et salten a cada minut, a cada estímul: entre Varèse, Porcupine Tree, Drexler i Mompou està la Pantoja i Beyoncé i Stravinsky i Alejandro Sanz i Mirthkon. El mapa musical del nostre món és calidoscòpic, polièdric. Es publica més que mai i tot és simultani. Siglo XX, cambalache. I el XXI, marabunta.
Avui la memòria no et deixa triar i t'enfronta a aquest vídeo. Enmig de tot el soroll referencial et sembla foscament preciós, com un llac. El cert és que és pèssim, però també has aprés a trobar-li un valor a això. Youtube és el llegat musical visual més gran de la humanitat i això trascendeix el fet que molts dels vídeos tinguin mala qualitat. Són testimonis, memòria. Aquest té més de 400.000 visites.
Play. T'afecta la imatge, que triga en aparèixer, rebotada d'una pantalla clandestina. Acuses el tremolós pols de la càmera. Alguna cosa fantasmal acompanya la gravació. Com si es tractés d'una psicofonia visual. L'ambient entre cursi i crepuscular i el so precari no ajuden a respirar.


Antonio, li deien. No importava què cantés. La passió per la música comporta també la superació de mil i un prejudicis. Mecano. Bah. Un home bategava allà, present, aliè, hipersensible, imperfecte, fora de joc.
Prou. Ja pots a sortir a la realitat. Carrers, semàfors, gossos. T'has alliberat de la música i et sents lleuger, exorcitzat. Ja t'has tret la cançó del cap. La muntanya aquest matí és una víscera perfecta que exigeix silenci.

2 comentaris:

Lórien ha dit...

Me cuesta tanto olvidarte interpretada com hauria de fer-se sempre, amb les cicatrius i les ferides obertes escapant-se entre les notes.

Good holly sunday experience, thank you ;-)

Anònim ha dit...

Només per aquest post val la pena que us hagueu inventat aquest bloc. Moltes gràcies musictecaris.
Mercè

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...