Monjo dervix en una Sema
foto: Umut Kebabci
foto: Umut Kebabci
Només fent una ullada general a la història de la música, observarem que fins arribar als segles XIX i XX la gran majoria de composicions de les quals en tenim coneixement provenen d'una inspiració o un fonament religiós. Fins i tot en el llegat de la música no-escrita, la música de tradició oral, la no etiquetada com música culta o clàssica, l'element religiós és tan present o més que el pagà. Des dels més sublims oratoris de Johann S. Bach fins als cants espirituals dels esclaus negres en les plantacions del Delta del Mississipi, per anomenar només dos gèneres occidentals molt coneguts, la música ha estat sempre un vehicle imprescindible per expressar el sentiment i la necessitat de transcendència de bona part de la humanitat.
Avui proposem als lectors d'aquest blog musictecari una aproximació a la música religiosa oriental de la mà de Mercan Dede, un músic absolutament modern que, seguint una tradició espiritual que prové del segle XIII, ens acosta a una sensibilitat i una estètica certament atemporal i universal : la música de tradició Sufí.
Mira Hunterfoto: mirahunter.com
Les danses giratòries han existit en nombroses religions i cultures durant segles. Es creu que a Turquia s'havia practicat una forma original per algunes tribus nòmades com a cerimònia de curació. L'Ordre Mevlevi, dedicada a l'estudi del poeta Mevlana Celaladin Rumi, és un Ordre Sufí que va néixer a partir de la seva mort l'any 1273. En la cerimònia Mevlevi tradicional coneguda com Sema es reuneixen la recitació de l'Alcorà, la interpretació de música en directe i una dansa giratòria.
El 1923, després de l'enderrocament de l'Imperi Otomà, Mustafa Kemal Atatürk va instaurar moltes mesures per modernitzar Turquia cap a una república democràtica. Algunes d'aquestes mesures incloïen l'adopció de roba occidental, un alfabet nou, i l'abolició dels palaus de justícia islàmics. La por d'oposició i rebel·lió a aquestes reformes radicals, va portar Atatürk a instal·lar la Llei 677, que tancava tots els tekkes de dervixos (monestirs), tombes i escoles, i prohibia la pràctica d'algunes ordres Sufí. La noció que les velles tradicions, costums i pràctiques es basaven en privilegis que calia abolir per tal que sorgís una societat més justa, va ser adoptada com justificació de les noves prohibicions noves en la tasca de modernització.
Monestirs i tombes es van convertir en institucions socials com museus o menjadors de beneficència. Finalment un grup de xeics en la negociació amb l'alcalde de Konya (la ciutat on Mevlana està enterrat) va idear una manera per poder practicar públicament la dansa giratòria d'acord amb els nou dret, no com l'acte religiós de la Sema, sinó com a celebració cultural del gran poeta turc. El 1953, es va autoritzar per primera vegada en un cinema amb només tres músics i on els dos xeics participants vestien roba de carrer. Els anys subsegüents veien l'expansió gradual de la cerimònia, que primer es va traslladar a una biblioteca i finalment a un gran gimnàs. Amb l'intens escrutini de la policia sempre present. Si es descobria pregant a algun dels Semazens participants s'arriscava a ser castigat amb llargues penes de presó. Degut a aquestes restriccions alguns líders sufís com el xeic mevlevi Suleyman Dede van mirar cap a l'Oest.
El 1964, L'UNESCO va portar els Mevlevis a París per primera vegada. L'autor britànic Reshad Feild va conèixer a Suleyman Dede en un viatge a Konya, i es va sentir immediatament captivat per les seves idees contemporànies i compassives i ja als anys '70, va portar Dede a Amèrica del Nord on començaven a florir petites comunitats sufis. Suleyman Dede assignava líders, i encoratjava les pràctiques de la dansa giratòria.. Reshad Feild va ser anomenat xeic de l'ordre Mevlevi per Dede i viatjava constantment entre Anglaterra, Califòrnia i Vancouver, ajudant els grups nous a organitzar estructures d'ensenyament per practicar aquesta dansa.
En una Sema tots els participants es consideren aspectes integrals de la cerimònia. Els músics no es veuen com un element separat del gir; tothom porta el mateix barret alt que reflecteix la seva identitat espiritual comuna. El xeic fa del cap espiritual del ritual, representant l'encarnació física de Rumi. Tots els Semazens vesteixen el mateix vestit simbòlic fet de roba simple amb feltre. Tota la roba representa aspectes de mort, humilitat, i transcendència. L'alt barret de feltre o sikke representa la làpida o la mort d'ego. El vestit llarg, carregat o tennure representa la mortalla o la nostra consciència interior. La capa fosca o hirka, portada al començament i tancament de la cerimònia, personifica la pròpia tomba o la nostra consciència exterior. Sota la capa duen una jaqueta blanca, anomenada dasta gul, que poèticament es tradueix com a ram de roses. La solapa esquerra és solta, mentre que la dreta s'assegura a un cinturó negre ample, també conegut com el lamed d'alif. Alif és la primera lletra de l'alfabet àrab. La majoria dels dervixos porten sabatilles de pell primes, altes de turmells anomenats mest. Cada acció en els rituals se centra en esforçar-se per assolir una forma perfecta a través d'humilitat. Tot es besa, des la roba que porta el dervix i fins i tot el terra. Aquestes accions devocionals i els elements simbòlics ajuden a preparar al dervix per estats liminals de consciència. Són actes d'humilitat i obertura.
Encara que els Mevlevis es descriuen com Sufís Extàtics, no s'ha d'entendre en el sentit de caure en un estat eufòric incontrolat, sinó que durant una centrada meditació física un Semazen es pot convertir de fet en èxtasi. L'estat d'èxtasi ha estat considerat considerat molt de temps com un estat transformador connectat a il·luminació mística. El mot dervix s'atribueix sovint al mot persa darwish, que literalment es tradueix com el llindar d'una porta. La cerimònia del Sema també té un instant liminal, el Darbi Jelal. Després de l'entrada cerimonial de tots els participants, es canten oracions al Profeta. Llavors seguint un descans musical, el xeic i els dervixos donen una bufetada al pis amb les seves mans. Aquest moment suposa despertar la consciència interior per començar primer a caminar i girant a continuació al pont Sirat. Aquest és el pont esmentat a l'Alcorà que s'ha de creuar des d'aquest món per arribar al Paradís. Aquest pont és tan prim com un fil de fideus fins, i tan afilat com una dent de tigres de dents de sabres. Com en l'aparició de la llum en el Big Bang, entren a l'estat liminal. En aquest estat de límits desconeguts o relaxats és on l'ús de la creativitat o perspectives noves té més possibilitats de generar transformació expansiva.
Al final dels primers tres selams els ballarins s'arrupen junts a les fronteres de l'espai, inclinant-se l'un en l'altre abans de tornar a girar. Finalment, la fase postliminal de la cerimònia és la reintroducció del subjecte a un estat estable. Això és el punt quan els dervixos paren de girar abruptament al final del darrer selam. Els seus tennures s'emboliquen al voltant de les seves cames en una espiral estreta. Llavors asseguts, escolten la recitació alcorànica final. Posant les seves capes d'Hirka negres a les seves espatlles, tornen canviats a una realitat anterior.
Aquesta forma de girar no comença amb un abandó desinhibit sinó amb anys de pràctica prudent i posicions del cos controlades meticulosament. És de d'aquest nivell de competència i control que s'esdevé extàtic.
Font: A Short History of Whirling by Derek Hunter
El 1923, després de l'enderrocament de l'Imperi Otomà, Mustafa Kemal Atatürk va instaurar moltes mesures per modernitzar Turquia cap a una república democràtica. Algunes d'aquestes mesures incloïen l'adopció de roba occidental, un alfabet nou, i l'abolició dels palaus de justícia islàmics. La por d'oposició i rebel·lió a aquestes reformes radicals, va portar Atatürk a instal·lar la Llei 677, que tancava tots els tekkes de dervixos (monestirs), tombes i escoles, i prohibia la pràctica d'algunes ordres Sufí. La noció que les velles tradicions, costums i pràctiques es basaven en privilegis que calia abolir per tal que sorgís una societat més justa, va ser adoptada com justificació de les noves prohibicions noves en la tasca de modernització.
Monestirs i tombes es van convertir en institucions socials com museus o menjadors de beneficència. Finalment un grup de xeics en la negociació amb l'alcalde de Konya (la ciutat on Mevlana està enterrat) va idear una manera per poder practicar públicament la dansa giratòria d'acord amb els nou dret, no com l'acte religiós de la Sema, sinó com a celebració cultural del gran poeta turc. El 1953, es va autoritzar per primera vegada en un cinema amb només tres músics i on els dos xeics participants vestien roba de carrer. Els anys subsegüents veien l'expansió gradual de la cerimònia, que primer es va traslladar a una biblioteca i finalment a un gran gimnàs. Amb l'intens escrutini de la policia sempre present. Si es descobria pregant a algun dels Semazens participants s'arriscava a ser castigat amb llargues penes de presó. Degut a aquestes restriccions alguns líders sufís com el xeic mevlevi Suleyman Dede van mirar cap a l'Oest.
El 1964, L'UNESCO va portar els Mevlevis a París per primera vegada. L'autor britànic Reshad Feild va conèixer a Suleyman Dede en un viatge a Konya, i es va sentir immediatament captivat per les seves idees contemporànies i compassives i ja als anys '70, va portar Dede a Amèrica del Nord on començaven a florir petites comunitats sufis. Suleyman Dede assignava líders, i encoratjava les pràctiques de la dansa giratòria.. Reshad Feild va ser anomenat xeic de l'ordre Mevlevi per Dede i viatjava constantment entre Anglaterra, Califòrnia i Vancouver, ajudant els grups nous a organitzar estructures d'ensenyament per practicar aquesta dansa.
En una Sema tots els participants es consideren aspectes integrals de la cerimònia. Els músics no es veuen com un element separat del gir; tothom porta el mateix barret alt que reflecteix la seva identitat espiritual comuna. El xeic fa del cap espiritual del ritual, representant l'encarnació física de Rumi. Tots els Semazens vesteixen el mateix vestit simbòlic fet de roba simple amb feltre. Tota la roba representa aspectes de mort, humilitat, i transcendència. L'alt barret de feltre o sikke representa la làpida o la mort d'ego. El vestit llarg, carregat o tennure representa la mortalla o la nostra consciència interior. La capa fosca o hirka, portada al començament i tancament de la cerimònia, personifica la pròpia tomba o la nostra consciència exterior. Sota la capa duen una jaqueta blanca, anomenada dasta gul, que poèticament es tradueix com a ram de roses. La solapa esquerra és solta, mentre que la dreta s'assegura a un cinturó negre ample, també conegut com el lamed d'alif. Alif és la primera lletra de l'alfabet àrab. La majoria dels dervixos porten sabatilles de pell primes, altes de turmells anomenats mest. Cada acció en els rituals se centra en esforçar-se per assolir una forma perfecta a través d'humilitat. Tot es besa, des la roba que porta el dervix i fins i tot el terra. Aquestes accions devocionals i els elements simbòlics ajuden a preparar al dervix per estats liminals de consciència. Són actes d'humilitat i obertura.
Encara que els Mevlevis es descriuen com Sufís Extàtics, no s'ha d'entendre en el sentit de caure en un estat eufòric incontrolat, sinó que durant una centrada meditació física un Semazen es pot convertir de fet en èxtasi. L'estat d'èxtasi ha estat considerat considerat molt de temps com un estat transformador connectat a il·luminació mística. El mot dervix s'atribueix sovint al mot persa darwish, que literalment es tradueix com el llindar d'una porta. La cerimònia del Sema també té un instant liminal, el Darbi Jelal. Després de l'entrada cerimonial de tots els participants, es canten oracions al Profeta. Llavors seguint un descans musical, el xeic i els dervixos donen una bufetada al pis amb les seves mans. Aquest moment suposa despertar la consciència interior per començar primer a caminar i girant a continuació al pont Sirat. Aquest és el pont esmentat a l'Alcorà que s'ha de creuar des d'aquest món per arribar al Paradís. Aquest pont és tan prim com un fil de fideus fins, i tan afilat com una dent de tigres de dents de sabres. Com en l'aparició de la llum en el Big Bang, entren a l'estat liminal. En aquest estat de límits desconeguts o relaxats és on l'ús de la creativitat o perspectives noves té més possibilitats de generar transformació expansiva.
Al final dels primers tres selams els ballarins s'arrupen junts a les fronteres de l'espai, inclinant-se l'un en l'altre abans de tornar a girar. Finalment, la fase postliminal de la cerimònia és la reintroducció del subjecte a un estat estable. Això és el punt quan els dervixos paren de girar abruptament al final del darrer selam. Els seus tennures s'emboliquen al voltant de les seves cames en una espiral estreta. Llavors asseguts, escolten la recitació alcorànica final. Posant les seves capes d'Hirka negres a les seves espatlles, tornen canviats a una realitat anterior.
Aquesta forma de girar no comença amb un abandó desinhibit sinó amb anys de pràctica prudent i posicions del cos controlades meticulosament. És de d'aquest nivell de competència i control que s'esdevé extàtic.
Font: A Short History of Whirling by Derek Hunter
Mercan Dede
Arkın Ilıcalı també conegut com Mercan Dede
Arkın Ilıcalı, nascut el 1966 a Bursa, Turquia, és un dels músics sufis contemporanis més coneguts universalment. Un músic versàtil i prolífic, compositor de música electrònica, productor, DL i, especialment, intèrpret de Ney i Bendir. La seva aportació artística més reconeguda és la fusió de la música acústica tradicional d'Anatòlia amb els sons electrònics.
Mercan Dede creu que quan s'integren sons digitals, electrònics amb sons manuals, humans, es pot crear un llenguatge universal, capaç d'unir el jove i el vell, l'antic i el modern, l'Est i l'Oest.
Aquest contrast entre la electrònica i les arts clàssiques o folklòriques és dins el nucli de la filosofia sufí que guia aquest músic únic en el seu gènere. Aquests conceptes, en realitat, no estan separats, diu Dede. L'essència del sufisme és el contrapunt. Tot existeix amb el seu contrari.
"Quan trio a un músic he d'estar relacionat amb ell en termes de personalitat, de cor savi, es diu a Turquia. Hem de tenir un sentiment similar de la vida. La part tècnica de la música és secundària. Quan això funciona no cal preocupar-se. Es pot tocar qualsevol cosa de la ment, però no de l'ànima."
Des del principi, el seu grup és més una idea que una formació estable, buscant sempre la interacció amb músics de diferents procedències. Les col·laboracions de Mercan Dede amb altres artistes de tot el món i tots els gèneres i èpoques és admirable: Kani Karaca, Özgen I'hsan, Ahmet Misirli, Ersahin Ilhan, Peter Murphy, Natacha Atlas, Azam Ali Musafar, I'lhan Ahin Ers, Jamaladeen Tacuma, Hugh Marsh, Omar Sosa, Mich Gerber, Fazil Say, Susheela Raman, Trans Global Underground, Dhafer Youssef, Coldcut, Dhol Foundation, Shaplin Emma, Ludavico Eunadi, Trilok Gurtu, Pina Bausch ...
Les seves actuacions amb la dervix mevlevi i artista visual Mira Hunter són especialment emocionants ... en aquest vídeo ens podem fer una idea de la seva proposta sensitiva ...
fragment del film Crossing the Bridge: the sound of Istanbul
Mercan Dede té interès en que la seva música i la seva posta en escena transmeti al món sencer que el seu esperit inclusiu comporta un profund missatge de comprensió i reconciliació.
"No m'agrada la separació. Com diu el poeta Rumi: si estàs a tot arreu no estàs enlloc, si ets en algun lloc estàs arreu, el meu algun lloc és el meu cor. Intento imaginar-ho. La resta, el bombo publicitari, estar o no de moda, no és important. No som aquí per altra cosa que l'amor, la resta no és més que un munt de xafarderies. Si la música no et fa millor persona, encara que sigui a petita escala, a qui l'importa que siguis el millor músic de món. M'estimo més ser algú que segueix el seu cor, vagi on vagi".
En qualsevol de les seves diverses facetes, ens trobem davant d'un dels artistes més singulars que uneix moltes persones de diferents orígens independentment de la seva edat, cultura i diferències personals.
Web oficial: http://www.mercandede.com/
All Music Guide: http://www.allmusic.com/artist/mercan-dede-p310162
Spotify: Mercan Dede
Arkın Ilıcalı, nascut el 1966 a Bursa, Turquia, és un dels músics sufis contemporanis més coneguts universalment. Un músic versàtil i prolífic, compositor de música electrònica, productor, DL i, especialment, intèrpret de Ney i Bendir. La seva aportació artística més reconeguda és la fusió de la música acústica tradicional d'Anatòlia amb els sons electrònics.
Mercan Dede creu que quan s'integren sons digitals, electrònics amb sons manuals, humans, es pot crear un llenguatge universal, capaç d'unir el jove i el vell, l'antic i el modern, l'Est i l'Oest.
Aquest contrast entre la electrònica i les arts clàssiques o folklòriques és dins el nucli de la filosofia sufí que guia aquest músic únic en el seu gènere. Aquests conceptes, en realitat, no estan separats, diu Dede. L'essència del sufisme és el contrapunt. Tot existeix amb el seu contrari.
"Quan trio a un músic he d'estar relacionat amb ell en termes de personalitat, de cor savi, es diu a Turquia. Hem de tenir un sentiment similar de la vida. La part tècnica de la música és secundària. Quan això funciona no cal preocupar-se. Es pot tocar qualsevol cosa de la ment, però no de l'ànima."
Des del principi, el seu grup és més una idea que una formació estable, buscant sempre la interacció amb músics de diferents procedències. Les col·laboracions de Mercan Dede amb altres artistes de tot el món i tots els gèneres i èpoques és admirable: Kani Karaca, Özgen I'hsan, Ahmet Misirli, Ersahin Ilhan, Peter Murphy, Natacha Atlas, Azam Ali Musafar, I'lhan Ahin Ers, Jamaladeen Tacuma, Hugh Marsh, Omar Sosa, Mich Gerber, Fazil Say, Susheela Raman, Trans Global Underground, Dhafer Youssef, Coldcut, Dhol Foundation, Shaplin Emma, Ludavico Eunadi, Trilok Gurtu, Pina Bausch ...
Les seves actuacions amb la dervix mevlevi i artista visual Mira Hunter són especialment emocionants ... en aquest vídeo ens podem fer una idea de la seva proposta sensitiva ...
fragment del film Crossing the Bridge: the sound of Istanbul
Mercan Dede té interès en que la seva música i la seva posta en escena transmeti al món sencer que el seu esperit inclusiu comporta un profund missatge de comprensió i reconciliació.
"No m'agrada la separació. Com diu el poeta Rumi: si estàs a tot arreu no estàs enlloc, si ets en algun lloc estàs arreu, el meu algun lloc és el meu cor. Intento imaginar-ho. La resta, el bombo publicitari, estar o no de moda, no és important. No som aquí per altra cosa que l'amor, la resta no és més que un munt de xafarderies. Si la música no et fa millor persona, encara que sigui a petita escala, a qui l'importa que siguis el millor músic de món. M'estimo més ser algú que segueix el seu cor, vagi on vagi".
En qualsevol de les seves diverses facetes, ens trobem davant d'un dels artistes més singulars que uneix moltes persones de diferents orígens independentment de la seva edat, cultura i diferències personals.
Web oficial: http://www.mercandede.com/
All Music Guide: http://www.allmusic.com/artist/mercan-dede-p310162
Spotify: Mercan Dede
