Segur que als anys 60 a les festes que es feien al cine Ideal d'Amer, s'hi van poder ballar les cançons de The Supremes, The Four Tops, The Temptations, Martha Reeves and The Vandellas o de l'Stevie Wonder. Tots aquests artistes publicaven els seus discs al segell Motown, una contracció de "Motor Town", nom amb que era coneguda la ciutat de Detroit a causa de les nombroses fàbriques de cotxes que hi havia. (Text: Lídia Noguerol)
Fulla promocional en castellà de la discogràfica de Detroit
L'èxit de Motown va ser tan gran, que les seves cançons van esdevenir un estil propi: el So Motown. Aquest so es caracteritzava per una estructura melòdica distintiva, el protagonisme del baix i l'ús de la caixa (el tom) per marcar els temps. La banda d'estudi del segell de Detroit, els "Funk Brothers", juntament amb els compositors de la casa, els més coneguts dels quals eren Holland - Dozier- Holland, van ser els encarregats de dissenyar aquest so encara avui molt popular.
El 1965 uns quants artistes del segell van viatjar a Londres
La coneguda cantant Mònica Green portarà aquest diumenge 13/06 a Amer el So Motown i altres grans èxits de la música afroamericana, recollits en el seu últim disc "Mònica Green & The Soul Project". Va ser la gira de El Show de las Supremes la que la va portar a Barcelona, ciutat de la que es va enamorar i on resideix actualment. Ha treballat amb Àngels Gonyalons a Blues en la nit i amb Pep Munné a Cues de pansa. També ha estat la cantant de la banda del programa d'Andreu Buenafuente
Cartell del concert
Últim disc de la cantant
Des de la biblioteca d'Amer us recomanem el llibre:
Qui ho diria... a l'AMPLI sí que vam parlar unes quantes Discoteques enrere de la blaxploitation però encara no havíem dit ni piu sobre Marvin Gaye!
És un honor i un plaer tenir l'ocasió de presentar en aquesta 44a edició de la Discoteca un dels discos més brillants d'un dels artistes clau de la Motown.
Trouble Man (1972) és una incursió en el terreny de la blaxploitation. Marvin acabava de publicar el llegendari i exitós What's Goin On i es trobava en un moment creatiu espectacular. Fascinat pel glamour de Hollywood, es va instal·lar a Los Angeles, on va protagonitzar un parell de papers cinematogràfics i -tal com van fer els altres dos components de la Santíssima Trinitat del Soul Isaac Hayes i Curtis Mayfield i també l'altre gran mestre James Brown- acceptà l'encàrrec de compondre i enregistrar la banda sonora d'una pel·lícula de gènere blaxploitation.
Com en els casos de Superfly i Shaft per a Mayfield i Hayes, el disc de Marvin Gaye és un dels seus treballs més destacats a nivell compositiu i interpretatiu, tot i que a diferència dels altres dos, Trouble Man és una perla "oculta" que ha quedat parcialment eclipsada pels fulgurants What's Going On, Let's Get It On i, fins i tot, pel també fonamental I Want You.
Som a l'any 2023 i treballo en una biblioteca pública d'una ciutat amb port i gavines. Una jove usuària amb un pentinat estil Ronnie Spector s'apropa amb reserves ("aquesta tia, la coneixerà?") però finalment es decideix a parlar:
- Busco informació sobre una cantant que es deia Amy Winehouse. Sap de qui parlo?
- Amy Winehouse... - repeteixo amb un to afirmatiu i gratament sorprès. - Sí, és clar. Va ser una de les últimes dives del R'n'B, una veu poderosa amb una imatge impactant, i una producció impecable.
- Sap que va ser d'ella? L'altre dia vaig sentir per casualitat en una emisora d'oldies un hit titulat Rehab. Em va agradar molt.
- Va treure alguns discos que van ser èxits planentaris, allà pels anys 2007, 2010... Però després, no recordo... Em falla la memòria. Podem investigar, però. Mentrestant, si vols, et faré una selecció de les altres Amy Winehouse, veus igualment poderoses, algunes 100% dinamita, d’altres amb un estil més sofisticat. Totes elles ens van regalar la seva música abans que l'Amy naixés i la seva influència va fer possible que l’Amy existís. Les hauries de conèixer, també. Posa’t al canal 10.
La noia del pentinat cardat es va posar en el lloc d'autoescolta que li vaig indicar. Va seure i les seves cames van començar a moure's al compàs del què anava escoltant. Semblava com si de la seva ànima s'estigués apoderant quelquem misteriós, sobrenatural. Vaig somriure amb picardia musictecària. Estava segura que quan sortís de la biblioteca ja no seria la mateixa noia. Les deixebles del diable haurien fet la seva feina. Us preguntareu què va sentir la noia que va entrar a la biblioteca buscant informació sobre l'Amy Winehouse. Prepareu bé la vostra ànima perquè aquí teniu la selecció:
Maxine Brown
El tema que ara sentireu no pot faltar a cap allnighter. Maxine Brown es va formar musicalment a la cantera gospel. No va aconseguir mai estar entre les grans perquè la discogràfica Wand, amb qui tenia contracte, va preferir promocionar a Dionne Warwick. Discogràfiques al marge, Maxine Brown, per a mi, és una de les veus negres més elegants. Northern soul de primera.
Brenda Holloway
Com podeu apreciar a la foto, Brenda Holloway tenia una bellesa fascinant però, a més a més, era una gran cantant i compositora de les seves pròpies cançons. Havia estudiat violí durant deu anys i també sabia tocar el piano, el cello i la flauta travessera. La Motown no va saber o no va voler aprofitar el seu gran potencial i l'èxit i els honors se'ls van endur les Supremes, Vandellas i Marvelettes. No obstant, la Holloway és per a molts una de les grans llegendes del northern soul i dels anys daurats de la Motown.
Barbara Lynn
Cantant i guitarrista esquerrana (no feu cas de la foto), Barbara Lynn composava també les seves cançons. De l'any 1962 al 1968 obté diferents èxits i als anys 70 l'àlbum Here is Barbara Lynn (1968) es converteix en una preciada peça de col·lecionisme. Una joia que avui difícilment podem aconseguir.
Ruth Brown
Quan sentiu Mama, He Treats Your Daughter us vindrà al cap un nom: Little Richard. El Mama-uh de Ruth Brown va influenciar al petit Ricard. Però la manera de cantar d'aquest tros de dona també va influenciar ni més ni menys que a Etta James i Aretha Franklin. Ruth Brown és una de les reines del R'n'B dels anys 50 i 60, a més a més de la impulsora de la Rhythm & Blues Foundation. La seva tenacitat va aconseguir que el segell Atlantic financiés amb dos milions de dòlars la seva Fundació, diners que van ser lliurats per Mrs. Brown a diferents artistes de la discogràfica en concepte de royalties impagats. Mrs. Brown, única i meravellosa.
Barbara Lewis
Una veu transparent, sofisticada i, per desgràcia, desaprofitada. Va gravar per Atlantic i Stax als anys 60. Hello stranger, un dels seus hits, el va composar ella mateixa. Quin tema tan dolç i melanconiós ...
Lavern Baker
Dos dades interessants de la seva biografia: Lavern Baker era la neboda de la gran cantant de blues Memphis Minnie i el seu fadrí musical va ser Fletcher Henderson. Les seves gravacions dels anys 50 pel segell Atlantic són les que li van fer un lloc en la història de la música. La mala sort i els problemes de salut li van treure el Top of the World del R'n'B. Nascuda a Chicago l'any 1929, va morir mig oblidada a Nova York l'any 1997.
Sister Wynona Carr
Wynona Carr, afegia Sister al seu nom quan cantava temes gospel (i en record de la pionera Sister Rosetta Tharpe) però també es va fer un nom cantant R'n'B i rock and roll a partir de l'any 1955.
Dinah Washington
Coneguda pels sobrenoms de la reina del blues, Queen D o Miss D, va viure poc i depresa. Nascuda l'any 1924, un cocktail accidental de somnífers i alcohol va acabar, l'any 1963, amb la seva vida i la seva brillant carrera. Dinah Washington podia cantar molt bé el que volgués: rhytm'n'blues, jazz, blues, pop... La fluctuació estilística li va proporcionar l'èxit comercial però també la crítica dels sectors més puristes del jazz que consideraven que la Washington desperdiciava el seu talent vocal en cançons massa comercials i de baixa qualitat. Veurem similituds amb l'Amy?
Nancy Wilson
Nancy Wilson va heredar de Dinah Washington la seva versatilitat. Cannonball Adderley la va descobrir però es va convertir per mèrits propis en una de les més grans vocalistes de R'n'B i jazz. Per tal que us feu una idea de la seva fama als Estats Units, durant els anys que va estar a la Capitol, només era superada en vendes per The Beatles.
Betty Wright
Considerada una de les màximes exponents del soul de Miami. Protegida de Clarence Reid, va començar la seva carrera en el grup gospel de la seva família. L'any 1974 va rebre un Grammy pel tema Where is The Love? i als anys 80 va col·laborar amb Stevie Wonder a l'arxifamós What Are You Gonna Do With It?, tot un èxit comercial a l'època. Actualment la seva feina està en el camp de la producció musical.
Lorraine Ellison Stay With Me em posa la pell de gallina i també se la va posar al públic nord-americà de l'any 1969, perquè va ser tot un hit. De veu sobrenatural i intensa, aquesta cantant de Filadèlfia també s'havia format en diferents conjunts gospel. Un altre exemple de cantant extraordinària i desaprofitada per les discogràfiques. Lorraine es va retirar del món de la musica l'any 1973, per cuidar de la seva mare, però no va deixar de cantar en el cor d'una esglèsia fins que va morir l'any 1983, de càncer d'ovari.
Etta James
Etta James és la meva cantant preferida (després de Billie Holiday i Ella Fitzgerald). No he sentit mai una veu amb igual potència i capacitat expressiva. La veu d'Etta James sap transmetre per igual fúria, dolor, passió i obscenitat. De vida personal difícil i desgraciada (durant anys va ser adicta a l'heroïna) la seva vida professional va tenir millor sort. Dels anys 60 i fins el 1975 va ser la cantant mimada de la Chess Records. Segons la Rolling Stones Magazine Etta James és una dels 100 Grans Artistes de tots els temps, ocupant el número 62 d'un ranking publicat l'any 2004.
Sugar Pie DeSanto
Nascuda com Umpeylia Balinton l'any 1935, Sugar Pie va tenir dos fadrins importants: Johnny Otis (descobridor també de l'Etta James) i James Brown, amb qui va compartir escenaris durant dos anys. Vaig descobrir a aquesta cantant a través del seu disc Down In The Basement, que us recomano amb efusivitat. En aquest àlbum editat per Chess Records l'any 1989 trobareu un parell de temes (impagables) a duet amb l'Etta James. "Duelo de titanes"...
Big Maybelle
Big Maybelle va néixer l'any 1924 i va morir als 47 anys com a conseqüència de problemes de salut agreujats per la seva adicció a les drogues. Va ser una de les primeres cantants de R'n'B dels anys 50 i destaca per la seva veu greu i intensa. El single Candy enregistrat l'any 1956 va ser tot un hit a l'època. Altres èxits comercials que va tenir la Big Maybelle van ser: Whole Lotta Shakin' Goin On (1955), que anys després seria un dels hits més famosos del gran boig Jerry Lee Lewis, i 96 Tears original de Question Mark and the Mysterians (any 1967).
Carla Thomas
Filla de l'avi del funk, Rufus Thomas, la Carla va rebre el sobrenom de Queen of Memphis Soul. Va treballar pel segell Stax, convertint-se en una de les estrelles de la companyia. Entre 1961 i 1964 són populars les seves col·laboracions amb Otis Redding, amb qui va gravar l'àlbum King & Queen. Tot i els seu èxit, Carla Thomas es va retirar aviat del negoci.
Irma Thomas
Una altra soul queen, aquesta de Nova Orleans. Irma Thomas va créixer ràpid (als 20 anys ja tenia 4 fills) i va haver de buscar-se la vida, també, ràpidament. Va treballar un temps com a cambrera en un club d'on la van acomiadar per passar-se més estona cantant que parant les taules. Afortunadament aquest comiat li va servir per donar el pas definitiu al món de la música i a una carrera impecable que ha continuat fins el 2006, any que va publicar el seu últim disc.
Mary Wells
Mary Wells no tenia una gran veu però tenia molta classe i un registre ampli de matissos interpretatius. Els seus èxits a la Motown, influenciats pel mambo i el cha cha cha, la van convertir en l'artista mimada del segell fins que van arribar les Supremes. A partir d'aquest moment la seva carrera i la seva vida personal comencen a caure en picat fins a tenir un final patètic, arruinada i lluitant contra el càncer que, finalment, se la va emportar l'any 1992. A continuació, My Guy el seu hit més famós, enregistrat l'any 1964, tot un clàssic Motown:
Ronnie Spector (The Ronettes)
La passió de fan em traeix. No puc ser objectiva amb la Ronnie Spector perquè em declaro absolutament devota de les Ronettes. Aquesta dada no és gens significativa però si us dic que el Joey Ramone, George Harrison i John Lennon també eren fidels devots de la ex-dona del genial però pervers Phil Spector , potser em creureu més quan us dic que la Ronnie és gran. De l'any 1960 a 1966 va ser la vocalista de les Ronettes, un dels millors grups vocals de la història de la música popular. Per les seves venes corre sang irlandesa, pél roja i negre, i es va criar a l'Spanish Harlem. Amb aquests orígens multicolors, què podia ser sinó més que una rock and roll star?. A continuació, Be My Baby ,un tema marca Phil Spector, que va meravellar a Brian Wilson i que tots haureu sentit, si més no, algun cop (recordeu Dirty Dancing o Malas Calles de l'Scorsese?):
Laura Lee
Sentiu aquest tema, What a Man. Sexy i diabòlic. Laura Lee es va especialitzar en cantar-li les quaranta als homes sobre els problemes de la vida i de l'amor, des d'un punt de vista feminista però amb sentit de l'humor. Va gravar pels segells Chess i Hot Wax (anys 72-73).
Minnie Riperton
Cinc octaves i mitja. La prova la teniu en aquesta famosa balada soul que va enregistrar l'any 1975 i en el tema Reasons que us convido a sentir pel vostre compte. Minnie Riperton va començar la seva carrera en el món de l'òpera, com a soprano, però l'any 1961 dóna un gir i s'introdueix en el soul. Stevie Wonder va produir el seu segon àlbum Perfect Angel, on trobem el single Lovin' You que la va fer famosa. Malauradament l'any 1976 se li detecta un càncer i l'any 1979 mor, als 32 anys, deixant un últim àlbum Minnie editat el mateix any.
[I aquesta selecció es veuria completada amb Aretha Franklin, Tina Turner, Martha Reeves (Martha Reeves & The Vandellas), Diana Ross (The Supremes), Nina Simone, Mavis Staples (The Staple Singers), Gladys Knight (Gladys Knight & The Pips), Millie Jackson, Patti Labelle, Linda Jones, Denise Lasalle, Syreeta... Potser un altre dia, una altra usuària em torni a preguntar per Amy Winehouse i aleshores...]
Aquesta setmana Magnum i Gambita ens presenten dos discos dels quals només poden dir meravelles. És el novè lliurament de la Discoteca d'AMPLI, que us ofereix cada setmana un parell de referències discogràfiques seleccionades amb esperit musictecari per inspirar nous camins o, simplement, conèixer allò que no sabíem que ens agradaria conèixer.
1) Julio de la Rosa. M. O. S.
M.O.S. (Everlasting, 2004) és el primer disc en solitari de Julio De La Rosa, el que va ser cantant, guitarra i compositor d'El Hombre Burbuja, que es va dissoldre al seu últim concert al FIB’02, després del seu tercer treball, La paz está en las matemáticas, i sense haver aconseguit mai el reconeixement que es mereixia dins del rock independent! Al seu Myspace, però, anuncia un concert del grup pel dia de la música... Tot torna.
Després d’alguns anys de silenci, havent viatjat des de Sevilla fins a Nova York, Julio De La Rosa torna amb M.O.S., un àlbum de 12 temes i 45 minuts. Autoproduït totalment, grabat en directe (la majoria de les cançons) amb una guitarra, baix i bateria, continua la línia d’El hombre burbuja (inclou Braille, segunda parte; la primera Braille està al primer disc d’EBH editat al ‘99), això és: cançons per destripar l’ànima poc a poc. Com a mi m’agraden. Cançons amb lletres inquietants d’amor, de desamor més aviat, incomunicació, frustració, derrota i venjança. Plenes de ràbia, dures i viscerals. Sembla que De La Rosa hagi escrit les cançons per fer net dins seu, però l’únic que ha aconseguit és fer-se més mal...
No sé qui, parlant del disc diu: “Una vez más, De La Rosa ha sabido descubrirme lugares dentro de mí que no sabía que existieran.” Mira: el mateix que vaig dir a la ressenya d’El Columpio asesino!
Julio De La Rosa, és un dels membres de Fantasma 3 (juntament amb Pau Roca de La Habitación Roja i Sergio Vinadé d’El Niño Gusano i de Tachenko). A més, composa bandes sonores (del curtmetratge Necesidades, de Paco Baños, Siete Vírgenes, de Alberto Rodríguez, etc).
El disseny gràfic i les il•lustracions del llibret són de Miguel Brieva, dibuixant de còmics i autor de la revista Dinero.
Si voleu llegir una entrevista curta de De La Rosa, sobre el seu retorn i sobre M.O.S. cliqueu aquí...
Magnum
2) Willie Hutch. The Mack.
Quasi per accident: gràcies al suggeriment fet sobre ell pel mànager de les Sisters Love, que havien d'aparèixer en el film. Així es com Willie McKinley Hutchinson, més conegut pel nom artístic de Willie Hutch, aconseguí enregistrar la banda sonora de la pel·lícula The Mack, un llargmetratge de blaxplotation, gènere híbrid entre la música i el cinema del qual parlarem més a fons en un proper article. Es tracta d'un corrent cinematogràfic que va tenir el seu apogeu durant els 70 als EUA a l'entorn de quatre preceptes bàsics:
a) Heroi o heroïna afroamericà.
b) Dolents molt dolents que solen estar relacionats amb les màfies de la droga.
c) Argument previsible i poc original i abús de la violència i l'acció.
d) Una excel·lent -molt sovint infinitament més brillant que no el resultat fílmic- banda sonora a nom de figures com Curtis Mayfield amb la BSO de Superfly, Isaac Hayes amb Shaft, Marvin Gaye amb Trouble Man, Quincy Jones amb Dollars, Edwin Starr amb Hell Up in Harlemo Willie Hutch amb Foxy Brown o The Mack.
Hutch era un lletrista, compositor, guitarrista, productor i cantant que havia debutat el 1964 en un petit segell anomenat Soul City Records amb el single Love Has Put Me Down i que després faria carrera a la Motown des de finals del 60 escrivint hits per als Jackson Five o Diana Ross, fent de productor i publicant discos al seu nom. La gran oportunitat de la seva trajectòria arriba amb The Mack l'any 1973, un disc que no desmereix la categoria de clàssic del s. XX. Es tracta de la banda sonora original de la pel·lícula amb el mateix nom i de la qual es varen extreure els dos singles que foren els dos únics Top 20 a les llistes de R&B del cantant d'origen californià: Slick i Brothers Gonna Work It Out.
Malauradament, encara no el trobem a cap biblioteca pública de Catalunya i ens costarà força si el demanem a una botiga de discos perquè és d'importació. Malgrat tot, també cal remarcar que potser no tant si, en contra de la nostra voluntat, ens veiem abocats a obtenir una còpia d'aquesta obra mestra per altres canals o conductes.
