divendres, 31 de maig del 2013

Meeting Boulevard # 5 : Marthe Himelfarb

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna BröllCarme FenollGlòria Pérez-Salmerón i David Cuadrado, continuem la sèrie amb Marthe Himelfarb, bibliotecària a Sabadell.


Marthe Himelfarb 


De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets?
No, no tenia aquesta vocació, la qual cosa és irònica ja que em vaig imaginar 10.000 oficis i destins diferents, però mai relacionats amb biblioteques. Ara bé, sempre he sigut usuària visqui on visqui. La primera biblioteca de la meva vida, després de la biblioteca familiar bastant important,  era un passadís curt, fosc i mig subterrani en els baixos de l’ajuntament de la ciutat de la perifèria parisenca on vivia aleshores. Se’n cuidava un avi amb enormes bigotis blancs. Els llibres anaven tots folrats amb paper d’embalar i duien al llom el títol, l’autor i una rudimentària signatura, tot cal·ligrafiat a ma amb ploma i cursiva anglesa….. Aclaparada per l’ enorme dificultat de triar, vaig decidir començar per la A i seguir al llarg de tot el passadís fins a la Z : no devia  tenir més de 7 o 8 anys. Eren els meus primers vertígens davant la immensitat… 
En realitat, vaig arribar a les biblioteques de la diputació, fa 11 anys, ben passada ja la quarantena, i una mica  per casualitat malgrat un títol de bibliotecària amb especialitat de literatura infantil, preparat sense gaire premeditació en la meva primera joventut i oblidat després. Però sobretot vaig arribar a les biblioteques amb més il·lusions de les que s’han de posar mai en una feina !


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
Quan vaig entrar en l’ofici - per la porta petita -  estava fermament convençuda (sí, sí !) que participaria de la vida cultural d’aquest país, que el meu treball tindria efectes directes i indirectes sobre el desplegament de la cultura, de l’educació i del progres humà... Una altra  motivació,  més íntima i personal, em feia esperar trobar a les biblioteques, a més del coneixement universal curosament ordenat, la racionalitat, la lògica i la pau que tant faltaven en el món exterior entregat al caos humà….. Tot plegat, una visió  ingènua , antiquada,  inadaptada, que avui  dia pot semblar fins i tot ridícula !
La realitat fou ben diferent. Les biblioteques publiques, a Catalunya i fora d’ella, no escapen de la realitat ni de l’entorn. Són el reflex del món contemporani. Servei estandarditzat i sotmès tant a les tendències com a les lleis del mercat econòmic i ideològic, la biblioteca pública d’avui és molt contradictòria. Per una banda ofereix un fantàstic servei universal, veritablement democràtic, d’accés al coneixement,  però per l’altra, participa activament de la cultura, imperant avui, del consum, de l’excés,  de la dispersió i de la superficialitat. Per damunt de tot  viu sotmesa a la tendència, a la moda. La biblioteca moderna ve a ser alhora un instrument cultural privilegiat i, al mateix temps, una peça clau en l’assentament d’una subcultura de masses o cultura global. Una mica com quan el naixement de la televisió - eina potentíssima que podria haver canviat el món -  va generar immenses esperances .... la biblioteca pública també podria haver sigut un instrument revolucionari, una  peça clau pel progrés humà. La meva percepció personal és que no és així. 

Aquesta contradicció de rols és perceptible en la pràctica professional diària. El professional de biblioteques dedica el 90 % del seu temps a dos tipus de tasques:
Per una banda  tasques tècniques cada vegada més exigents, més complexes i nombroses, tracta productes, gestiona equipaments, controla fluxos considerables de documents, d’activitats i de públics. 
Per l’altra, atén persones. Un riu de persones, que esperen d’ell coses molt diverses : que domini fotocopiadores, tablets, PC’s, IPhones, persianes, calefaccions, climatitzacions, televisors, reproductors, que reposi paper higiènic, reculli objectes perduts, recomani novel·les romàntiques o pel·lícules de terror, que mantingui en ordre l’ allau de la premsa amb els seus estrafolaris suplements, que vigili els nens i els entretingui, que organitzi activitats, manualitats, trobades, xerrades, berenars literaris, vermuts musicals, que munti tallers de cuina, de jardineria, de dibuix, de plastilina, que assisteixi els immigrants en les seves impossibles gestions administratives, que ajudi els analfabets tecnològics en els seus primers passos així com els aturats en les seves cerques desesperades, que imposi una disciplina ferma - però solidària - sobre les  poblacions marginades econòmicament i/o culturalment què troben en les biblioteques un últim refugi, que rebi i canalitzi  les periòdiques invasions adolescents, que acolli no poques persones   disminuïdes i/o amb  malalties mentals que sovint erren per les sales, ocioses i avorrides, buscant caliu i companyia   … 

El 10% restant del seu temps, que raonablement hauria de dedicar a la cultura, en realitat el dedicarà a posar-se al dia del flux continu de normatives, protocols, convenis i reglaments així com dels canvis tècnics constants de software, hardware, fungibles, programaris, aplicatius, perifèrics, alarmes, controls varis: climàtics, lumínics, sonors  …. Haurà de llegir palades diàries de correus electrònics de tots els estils amb documents adjunts, amb links, amb bibliografia, amb manual, amb referències, amb agendes exponencials d’activitats... També li caldrà una estona per omplir controls de presencia, sol·licituds de permisos, qüestionaris de seguretat, de formació, de salut laboral, informes mèdics en cas de malaltia.... Finalment assistirà, i redactarà si escau les corresponents actes,  a nombroses reunions sectorials, transversals, piramidals, d’equip, de direcció, de xarxa, de comarca … 
Així doncs el treballador de biblioteques és polifacètic:  és un treballador social, un gestor, un tècnic, un recepcionista, un venedor, un guia turístic, un animador, un monitor d’esplai, un cuidador de gent gran, un especialista en immigració i moltes coses més …. Aquesta multifuncionalitat pot ser un al·licient o una pesada càrrega, segons la persona, el moment i les circumstàncies .... Però el que el treballador de biblioteca d’avui dia no és, és un agent cultural. No té temps, ni està format, ni està motivat per tal funció, ni s’espera d’ell que ho sigui.
Aquesta paradoxa hauria de fomentar una reflexió fonamental per el futur de les biblioteques al voltant del seu rol social i cultural. Des de la meva perspectiva de simple treballadora,  tinc la sensació que aquesta reflexió no s’està duent a terme i que les biblioteques han agafat una altra via que apunta cap a la inserció i a la globalització més que a favor de la transmissió del saber, al foment d’un pensament independent i crític.



Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
Totes i cadascunes de les situacions diàries es poden mirar amb humor, ira o desesperança segons el dia que tenim. Confrontats a diari amb la marginalitat i la massificació alhora, l’únic i últim recurs és l’humor. Tots els professionals de biblioteques tenim les nostres llistes interiors  on apuntem els desviaments de la conducta humana: els cleptòmans, els erotòmans, els compulsius, els neuròtics, els lladres, els espavilats, els ximplets, els enganxifosos, els colèrics,  els aristocràtics…. Tots ens hem trobat amb objectes raríssims oblidats a la biblioteca: ganivets , berenars  d’anxoves i olives, escombreta de wàter, sabates, pantalons, sacs de dormir… Tots ens hem trobat entre les pàgines dels  llibres bitllets de trens, cartes de l’Inem, fotos de família, cartes d’amor, poemes, records de viatges, llista de la compra, escrits injuriosos…. De temps en temps també,  la mort  passeja per les sales: un usuari no marxa al vespre perquè està en coma diabètic, un senyor gran cau mort d’una embòlia sobtada mentre llegeix un diari recolzat a una taula.  La biblioteca es com la vida mateixa, divertidíssima i patètica a parts igual. Hi veus créixer els nens i desaparèixer els vells.
  

Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
Resignats i desanimats per una banda, com la resta del país, com tots els ciutadans que assisteixen impotents, espantats al pillatge ara ferotge, organitzat i desvergonyit del seu país, de la seva cultura, que durant molt temps han ignorat , consentit o fins i tot propiciat.
Alegres, animats i hiperactius, per l’altra, sempre disposats a organitzar  més activitats, fomentar més entreteniment, imaginar sense parar noves formes d’atraure, de seduir, de “vendre” ... demostrant cada dia el millor i el pitjor del caràcter llatí. Un optimisme i un activisme a prova de bombes juntament amb certa dosis d’inconsciència. 


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte?
Em sembla que ja he contestat aquesta pregunta més amunt. Tot i que no crec pas que el tsunami tecnològic  sigui el factor  principal de la mutació bibliotecària..
Les biblioteques participen com és natural dels canvis considerables que s’estan operant en occident des de fa un segle més o menys: dos guerres mundials, la Shoah liderada per un dels països més culte i més ric del món, les guerres colonials i el final de tots els imperis, la victòria aclaparadora del capitalisme sobre totes les formes de socialisme, l’emergència d’un neocapitalisme desbocat i planetari, tot plegat, s’ha anat configurant un món nou. 
Els valors imperant ara estan fonamentats sobre un credo generalitzat: “gaudim tot el que podem mentre podem ja que som carn mortal i que habitem un planeta vulnerable i amenaçat”. Aquesta simplificació dràstica de les aspiracions humanes és el fruit de la violenta lluita ideològica que va sacsejar  tot el segle XX. En les nombroses mutacions socials que vivim ara, algunes – extremadament importants -  afecten la cultura en general i les biblioteques en particular. S’ha quedat enrere l’idea humanista de cultura, el valor superior atribuït al coneixement generalista i pluralista, deslligat de l’interès econòmic ... Ha desaparegut el pensament crític, independent a favor d’un pensament inestable, superficial i global ...  Ha naufragat l’axioma fins ara irrefutable que donava més valor al fons que a la forma. Els nous codis promocionen l’ extrema rapidesa, el canvi constant d’activitats i d’interessos, la lleugeresa filosòfica, la superficialitat en l’aprenentatge, la multi atenció i la dispersió, les habilitats tècniques damunt de tot. L’eix vertebrador del pensament occidental és ara per ara un  materialisme radical combinat amb un individualisme desenfrenat,  amenitzat amb tintes d’ optimisme artificial i  una suposada solidaritat davant de les tremendes injustícies del nou ordre. L’accés al coneixement s’entén com una via d’accés al poder i a la riquesa, ja no com un enriquiment intel·lectual. A la immensa majoria qui no té accés ni al poder ni a la riquesa, li queda una subcultura global d’entreteniment i de divulgació paupèrrima, sotmesa als ordres del mercat i a les lleis de la moda. Les biblioteques participem en bona part d’aquest moviment. 
Si alguns professionals encara pensen que el bibliotecari hauria de ser un contrapès per frenar aquesta fugida cap a l’aculturació, la immensa majoria no ho veu així, ni identifica aquesta mutació com un problema greu. Tenen una visió purament tècnica del seu ofici. El concepte mateix de biblioteca, així com el perfil del seus treballadors, ha canviat del tot i s’allunya cada dia més del que havia sigut durant segles demostrant sobradament la seva utilitat. Els temps canvien, i als més grans de nosaltres, no ens queda cap altra que inclinar-nos. 


Seguint aquest fil, la prescripció apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, sembla ser la especialització y la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
El problema de l’aculturació, del pensament global i de la desaparició del criteri independent no té solució parcial. Es un moviment que afecta a la societat humana en conjunt, una etapa en l’historia de les idees. No crec que hi hagi cap remei sectorial. Actualment, estem en una època de fugida cap endavant. Caldrà veure si canviem el rumb en algun moment. En tot cas, insisteixo, la biblioteca no es pot dissociar del seu temps.


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid? 
Per mi és una evidencia que la col·lecció física no pot deixar d’existir, com tampoc desitjo un món 100 % virtual. El accés digital al coneixement té grans virtuts, brinda grans oportunitats, però també té grans defectes. 
Em sembla obvi que substituir la biblioteca de pedra i paper  per una biblioteca 100 % digital, elèctrica doncs, és un pèssim  negoci, amén de perillós i insegur. 
No sabria dir si la meva resposta és realment fonamentada o si és un rebuig generacional. Si féssim la pregunta a gent de 20 anys, probablement la visió seria una altra. 


Quina és la principal diferència que has apreciat entre el món bibliotecari francès i el català?
Sé poquíssimes coses sobre les biblioteques franceses. Visito poc aquesta terra què un dia va ser meva i les poques biblioteques que hi vaig veure, les vaig veure de passada. Dit això, em sembla que evolucionen en el mateix sentit que aquí, tot i que alguna cosa perdura de la tradició intel·lectual i cultural francesa: em sembla que, en general, es dona més importància al document de qualitat, menys als indicadors numèrics,  que el bibliotecari està en general més format a nivell d’humanitats ,  i en conjunt que la biblioteca es resisteix una mica més a ser aquesta mena de centres cívics amb llibres que ve a ser aquí Catalunya. Però sincerament no puc argumentar ni afirmar res, no tinc llums sobre el tema. 


Escoltes música regularment? Quin és el darrer disc que t'ha emocionat?
Haig de confessar una peculiaritat: no puc, ni vull, escoltar música tot fent una altra cosa. En conseqüència, escolto poca ! De totes maneres fa un temps llarg que sóc aficionada a la òpera i això absorbeix més o menys el meu temps musical. En la etapa de criança dels meus fills,  escoltava més coses, més variades, i em vaig aficionar bastant a les músiques del món entre d’altres. El temps que vaig estar treballant en la secció de música d’una biblioteca central comarcal, també xafardejava més. De joveneta, com tothom, vaig tenir els meus afectes adolescents …però en general, i de moment, el meu univers sonor s’ha reduït! Sense haver-m’ho proposat, escolto sobretot música clàssica, però el que realment em mou i em commou és anar a l’òpera: l’espectacle teatral, el formidable  treball d’equip, l’ esforç desmesurat, literalment increïble del cantant, l’orquestra in vivo, els efectes escènics sovint espectaculars, el relat literari, la meravellosa arquitectura interior dels teatres .... i tot un ventall d’emocions fortes: el patiment pel cantant que no arriba, el trasbals per aquest que fa prodigis, ...  aquest moment  indescriptible, aquest formigueig just abans de començar ... l’orquestra afinant, …. tot plegat és com una droga. Les meves últimes emocions van lligades als meus últims espectacles. No hi ha funcions sense kleenex, l’emoció acostuma a ser molt intensa i sempre cal una estona de transició, de descompressió per tornar a la vida normal La resta del temps escolto Catalunya Música i Radio Clàssica però a temporades. Ara per ara m’agrada damunt de tot el silenci. Un qüestió d’edat, un altre cop, segurament. 



Marthe amb Julian Figueres & Josep Lluís V. Fontanella
Trobada AMPLI-VDL  
 octubre 2011


Moltes gràcies Marthe, per la teva participació




Addenda

La versió francesa d'aquesta entrevista va ser publicada posteriorment al portal de l'ACIM (Association pour la coopération des professionnels de l'information musicale) : 


Esbudellant el Sónar, amb NANDO CRUZ



El mes de juny orna el MUSIC SPY CLUB, com un fulgor alegre.

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. Aquest proper 7 de juny, a les 19 h., comptarem amb la complicitat del crític musical NANDO CRUZ, un pou de referències i un punt de vista singular de la música. 




Per aquesta sessió ens fixarem en el cartell del SÓNAR, un dels festivals de música electrònica més importants de tot el món. Més d'un centenar de bandes, entre l'electrònica i el pop, entre el renom mundial i l'aparent desconeixement. Un bagul de referències que val la pena sondejar. Per fer-ho,comptem amb Nando Cruz.





Es va iniciar com a periodista musical a principis dels anys 90 a revistes (‘Popular 1’, ‘Factory’…), emissores de barri (Ràdio Ciutat Vella) i diaris (‘El Observador’). Ha estat guionista del programa televisiu ‘Sputnik’ del Canal 33. Des de 1994 és crític de música a El Periódico de Catalunya, compaginant aquesta feina amb col·laboracions a l’emissora iCat i la revista ‘Rockdelux’. És el detonant dels programes musicals de BTV. Ha escrit Una semana en el motor de un autobús, on explica la gestació d’aquest disc imprescindible. 


I, per anar escalfant motors, aquí teniu el nostre playlist complet del Sónar. Música per omplir una setmana de plaer.







Us hi esperem!




dimecres, 29 de maig del 2013

Bandcamp # 3 : Please Wait (Sant Feliu DG)

Un eixordador twang! obre l'Ep Dirty Little Secret dels ganxons Please Wait. Els Please Wait són un descarat trio format per Borja (guitarra), Manel (baix) i Gerard (bateria), d'edats compreses entre els 15 i els 19 anys. Estan influenciats pel post-hardcore i l'emo dels 90 i algunes de les seves bandes preferides són els també ganxons No more Lies, Mineral, The Unfinished Sympathy i Texas is the reason. Dirty Little Secret conté les acceleracions i desacceleracions de Show, la urgència de I like the way you get it i els seus contagiosos "oohh", el baix  de I want you inside of me i el caòtic inici de Dirty little secret, que a mesura que avança es torna més emotiva. 




En molt poc temps, els Please Wait han tocat en molts concerts i amb grups com No Age, L'Hereu Escampa, No Way Out, Bullitt, Sanjays, Vistalegre o Turnstile entre d'altres. També van tocar al Sant Feliu Fest de l'any passat, on van sorprendre per la seva desimboltura. Please Wait formen part de Desert Pearl Union (DPU), un col·lectiu de músics i professionals del sector audiovisual. DPU no es consideren un segell, però tenen la intenció de publicar amb regularitat Ep's, singles i rareses de les bandes que formen part del seu entorn.  




Els Please Wait van quedar entre els cinc finalistes del concurs Make Noise, organitzat per Converse i This is Underground. Com a premi, estaran tocant el proper 31 de maig al Club 100 de Londres amb Univers, Delorean i Extraperlo. Si els voleu veure, els Please Wait corren sovint per l'TZVR Club, on tocaran el 22 de juny amb L'Hereu Escampa



dilluns, 27 de maig del 2013

Moisés Moisés, música creativa a BCN 1987-1991


Moisés Moisés



"Els Moisés Moisés van irrompre a Barcelona com arribats d’un altre planeta, realitzant una música imprevisible, personal i que entroncava quasi miraculosament amb coses que s’estaven fent fora d’Espanya. La seva música era avantguardista i popular alhora, i hi tenien cabuda gèneres dispars como el funky, el jazz, la música mexicana o breus descàrregues més o menys free. S’ha de remarcar que el treball de Moisés Moisés era original fins i tot en relació a la música d’avantguarda que es feia a la ciutat."
Germán Lázaro 


A finals dels 80's alguns vam tenir la sort d'assistir als concerts d'un dels grups més interessants que ha donat la ciutat de Barcelona. Un grup de vida tan fulgurant com curta, tan curta que no van tenir temps d'enregistrar cap àlbum, només una maqueta que va circular en K7 distribuïda per la promotora Otras Músicas, que acollia excel·lents músics de l'escena més inquieta i creativa del moment. Gent com Enric Cervera, Xavier Maristany, Eduard Altaba, Koniec ... i els nostres convidats d'avui, els inoblidables Moisés Moisés, el trio incandescent format originalment per Oriol Perucho (Perucho's, Tropopausa, Koniec) a la bateria i percussió, Pep Pascual als saxos i clarinets i el prematurament desaparegut Conrado T. Costa a la guitarra elèctrica.
Posteriorment per l'alineació de la banda van passar també Jordi Golmayo i Quicu Samsó a la bateria i Eduard Altaba al baix elèctric.

Després d'anys de silenci, avui tenim la sort de veure publicat un preciós document que fa justícia al valor artístic de la producció d'aquesta banda. Un cofre acurada i artesanalment editat per La Olla Exprés que conté un CD amb la maqueta original i una selecció de temes enregistrats en les seves actuacions en directe + un llibret amb una història molt documentada del grup amb testimonis de l'època + un DVD amb més de 200 documents adjunts (vídeos, àudios, fotos, premsa, partitures, el disc en mp3, i el llibret en pdf ).

Un magnífic i costós treball de documentació musical que els musictecaris de l'Associació AMPLI no podem més que celebrar amb agraïment i admiració. 





Aquests són alguns fragments dels continguts del llibret:

Fa més de vint anys dels Moisés. Un record llunyà. No vam gravar cap disc.
En repassar el material d’arxiu (“bolos”, TV) sorprèn com érem de contundents.
Era una època bipolar d’eufòria i desànim, com una muntanya russa; però en un moment de reedicions i de descàrregues, el que fèiem crec que agradarà, tant com m’ha agradat a mi.
Oriol Perucho (ex Moisés Moisés)

Moisés Moisés és el nom amb què finalment ha passat a la posteritat un dels grups més fascinants que va donar Barcelona en el darrer quart del segle XX. Altres grups neixen, creixen i arriben a un punt màxim en la seva evolució; Moisés Moisés, en canvi, van començar estant ja quasi bé a dalt de tot a nivell d’idees i creativitat.
A començaments de 1988 [...] en uns pocs mesos, s’havien convertit en una referència ineludible per a qualsevol que estigués interessat en les coses mes originals i creatives que s’estaven cuinant aleshores en aquesta banda del planeta. Dins la frenètica activitat que duran els mesos següents, val la pena recordar-los convertits en els teloners de l’actuació que va servir com a presentació barcelonina en solitari del saxofonista i actor John Lurie: o també, i tal i com la llegenda els situa, dins d’una
festa de «Los 40 Principales» al Palau Municipal dels Esports de Montjuïc, on van ésser l’únic grup que no va fer servir playback i on van triomfar davant de milers d’adolescents que semblava que competissin a veure quina cridava més.
Francesc Díaz i Melis (Fan)

La irrupció de Moisés Moisés va ser como un llampec de rauxa en l’estereotipada Barcelona musical de finals dels 80 i primers 90. Vaig tenir la sort d’enxampar alguns dels seus directes, i recordo l’impacte que em va causar, més enllà del seu inclassificable humor i la seva actitud llibertària, el doll imparable de la seva imaginació efervescent que corria riu avall escolant-se per tota mena de terrenys aurals. La fatalitat, però, es va endur el Conrado T. Costa abans que tinguessin temps de publicar un disc.Per a mi, l’aparició d’aquest disc de Moisés Moisés és una notícia bomba. I penso que, en general, el millor elogi que se’n pot fer és constatar l’atemporalitat d’una música que, vint anys després, continua il•luminant com un llampec de rauxa el panorama de la nostra música popular.
Karles Torra (analista musical)

M’agradaven molt Moisés Moisés en directe. Els veia sol, i de vegades hi portava amics interessats en altres sonoritats, en altres estils, però igual de curiosos amb tot el que es fes damunt d’un escenari musical. “Anita Miasma’ se pasa al bondage” es va convertir a finals dels anys vuitanta en una mena de hit emocional, i “En el tejado” és una de les meves peces preferides tant de Moisés Moisés com de tot el que podia escoltar aleshores.
Quim Casas (crític)

Sempre recordaré en Conrado, aquell Art Garfunkel (més “guapo”, això sí) de les músiques que vivien en el risc durant aquella dècada del 80 en què tots naufragàvem en barres de bar convertides en illes plenes de solitud. No oblidaré mai el somni d’en Conrado, aquell grup inquiet pel qual desfilaren bona part dels millors supervivents dels 70 (Pep Pascual, Eduard Altaba, Oriol Perucho, Quicu Samsó, Jordi Golmayo) i que es va dir Moisés Moisés. Una espècie de refugi per al risc i les ganes d’allunyar-se d’aquell adotzenament “ochentero” tan artificial i cosmètic. Ja m’havia oblidat de la seva música, que aquest disc m’ha tornat com aquella ampolla amb missatge que en Conrado enviava al mar, des d’aquelles roques on ens va deixar l’agost del 91. Ha trigat un temps però ha valgut la pena comprovar com aquells somniadors tenien els peus a terra, sobrevolaven els avions platejats i feien campana de les escoles de calor. Ells escrivien diferent, construïen d’una altra forma, vivien fent dels dies una aventura constant. Conrado i els seus Moisés Moisés eren lluitadors, gent que ara, en el dia d’avui, ens ajudarien a eixamplar els horitzons i a trobar respostes davant de tanta mediocritat, rendició i desencís. No sabeu com us trobem a faltar.
Jordi Turtós (periodista musical – espècie en vies d’extinció)



Pep Pascual, Conrado T Costa, Oriol Perucho
Moisés Moisés 


Podeu escoltar íntegrament aquesta música fascinant en el seu  Bandcamp : http://laollaexpressrecords.bandcamp.com/album/mois-s-mois-s-edici-n-documental-cd-dvd-datos-libreto

i aquí teniu la història del treball documental realitzat fins la publicació d'aquest ítem en el molt recomanable blog de Jack Torrance, escriptor en crisi i co-editor del cofre del tresor : http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com.es/2013/04/moises-moises.html?spref=fb



divendres, 24 de maig del 2013

La primera vegada ... #2 : desvirga-ments musicals


Desprès d'obrir la llauna amb el magnífic post de l'Esther Surinyach sobre el primer concert de la vida, avui us explico el meu.

Desprès de remar entre la boira de la memòria i de remenar entre records extraviats, per fi trobo un cordó on anar estirant, un memento on pivotar.
El primer cop conscient que vaig anar a un concert (no recordo ni si es pagava entrada) fou a un mític bar, avui en runes, amb el nom de La Fontana (carretera de Bellpuig a Belianes) dins dels actes de celebració de les primeres marxes ecològiques i per la Pau de Belianes, als anys vuitanta. Un grup casi desconegut anomenat Sangtraït tocava al jardí del bar fotent una canya espectacular que per a uns joves que començaven a abusar de la cervesa, va ser una posta a punt perfecta per començar a entendre les ressaques.



Una altra possibilitat va ser un concert de La Unión a la acabada de reformar: La Farga de l'Hospitalet, durant unes festes de Primavera. Aquest cop si que s'havia de pagar entrada. 
En plena hormonació adolescent i amb la desorientació habitual de la irrepetible època de l'insti, va ser com una expedició religiosa amb els companys de classe. Jo amb la meva xupa texana acabada de comprar amb una xapa de Mark Knopfler a la solapa, i tots amb la sensació d'entrar a una cova que abans teníem prohibida. Qui tocava era el de menys, encara que La Unión durant aquests anys tenien certa gràcia (sobretot desprès que el seu k7 de Maracaibo quedés incrustat al Ford Fiesta d'un amic durant anys), desprès ja no.



El primer music estranger al que vaig pagar per veure expressament no tinc clar que fos aquest, però es el primer que record: el gran B.B. King al poble espanyol, jo i un col·lega. Una nit de juliol amb fresqueta i blues a Montjuïc.



Desprès en van venir molts més: incontables de rock català (entre ells el del Sant Jordi), o el que més il·lusió em va fer: el meu primer dels Dire Straits...però aquesta ja es una altra història.

Lo Jaume.


dijous, 23 de maig del 2013

El Music Spy del Primavera Sound


El mes de maig va tornar el MUSIC SPY CLUB, com un cometa amistòs i de periodicitat feliç!



Per aquesta sessió ens vam fixar en el cartell del Primavera Sound, un dels festivals de pop més importants de tot el món. Més d'un centenar de bandes, entre l'electrònica i el rock, entre el renom mundial i l'aparent clandestinitat. Un pocu de referències que val la pena sondejar. Per fer-ho, Joan S. Luna i Xavi Sánchez Pons ens van oferir el seu particular playlist a duo. És aquest: 



Només falta un artista, fora del circuit d'Spotify, el freak de Sean Nicholas Savage, que us incrustem aquí. Un cantant que, dins la seva habitació, sembla dirigir-se a un estadi gegant on hi cap tota la humanitat. Casset i multitud:



I, per anar escalfant motors, aquí teniu el nostre playlist complet del Primavera. Música per omplir una setmana de plaer.




---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
I esteu atents que al juny practicarem el mateix anàlisi al Sónar:

7 de juny: Esbudellant el Sónar, amb Nando Cruz

Exposició 'Primavera Sound 2013' a la biblioteca 'Joan Marsé' de El Carmel, Barcelona

La biblioteca Joan Marsé exposa els seus documents relacionats amb el Festival Primavera Sound d'aquest cap de setmana a Barcelona ciutat.





La guia de l'exposició





dimecres, 22 de maig del 2013

Música i Humor - AMPLI Sessions

L'humor es tant imprescindible com la música, no cal saber ni que és, el cos reacciona tot sol quan s'hi trova devant.  Però com definir l'humor? jo honestament no se si soc capaç, però ells segur que si:

L' humor és una particularitat de l'ésser humà summament difícil de definir, no només en el seu concepte, sinó també en les seves varietats. Joseph Klatzmann


L'home pateix tan profundament que ha hagut d'inventar el riure. Nietzsche  


Mai he vist a un fanàtic amb sentit de l'humor, ni tampoc a ningú amb sentit de l'humor que sigui un fanàtic. Amos Oz


L'humor? no se el que es l'humor. En realitat es qualsevol cosa graciosa, per exemple, una tragèdia. dona igual. Buster Keaton.


L'humor soc jo intentant contestar aixó. Jaume Vilarrubí


***

Aquí comença aquesta playlist que va ser punxada la AMPLI SESSION del passat 20 d'abril a la biblioteca Vapor Vell de Barcelona.


1. You're the top - Dean Elliott & His Big Band
Aquest deliciós tema jazzy Lounge el trobem perfectament orquestrat amb tot tipus d'efectes sonors típics dels films d'animació de l'època, des de campanes a telèfons. Tot un conjunt de divertides subtileses. 





2. Jours de Fête;  Ballad du Facteur (Musique) - Jean Yatove
Dins l'amable però profund humor de Jacques Tatí ens trobarem a Jour de Fête acompanyant un carter en la seva rutina al voltant d'uns petits poblets.
La filosofia i actitud vital incloses son envejables: no hi ha ni presa ni amo, un postura idíl·lica que ve acompanyada d'una partitura memorable, melòdica i tendra, que copsa perfectament el missatge del film. Una postura davant la vida. Tot tipus de sorolls d'humans i d'animals ens acompanyen a cop de somriure.





3. The Typewriter, for orchestra (with typewriters) - Leroy Anderson 
Leroy Anderson es un dels grans compositors nord-americans del segle XX, la seva música creativa i dinàmica sovint s'ha vinculat al món de l'animació i al dels estàndards nadalencs, amb certa justicia. Aquí una clàssica màquina d'escriure esdevé un instrument solista més que va saltironejant pel pentagrama.






4. Dr. Slump (opening català)
Que dir? a vegades les paraules no son suficients per calibrar la màgia d'aquesta melodia pseudoelectrofolkòrica que inexorablement descansa en el més fons dels nostre subconscient. A la vila del Pingüí tots hi som ben rebuts.





5. Laughin' Louie - Louis Armstrong & His Orchestra
Rere l'etern somriure de Louis Armstrong, s'amagava una figura divertida i vigorosa, que vivia amb la transparència amb la que sentia la música. En aquest cas els seus comentaris i els diàlegs amb els músics ens fan intuir una escena de gravació d'allò més entretinguda. De bon humor les coses surten millor. Això es irrefutable.





6. Parapapa "Perepepe" Choir Sr. Rossi - Franco Godi
Els divertits cors d'aquest tema son una celebració de colors d'un cromatisme sonor i d'una empatia contagiosa, sols a l'alçada de la capacitat de gaudir d'un nen. La primera aparició  del senyor Rossi, en aquesta playlist.





7. Viva la Felicità (Signor Rossi) - Franco Godi
Una altra manera d'arribar al celestial estat del bon humor, de la Felicità, es amb aquesta extraordinària Bossa nova, amb la que Franco Godi posava banda sonora a la intro de la sèrie creada per Bruno Brozzeto el 1960. Darrere el senyor Rossi, s'amaga un filòsof quotidià. 





8. Bla, Bla, Bla - Alfonso Santiesteban
La increïble capacitat per composar tot tipus de temes de l'histriònic Alfonso Santiesteban, des del jazz més cool, i passant per las bossa nova més jobiniana, arriba a la seva màxima popularitat amb els encàrrecs de les cortines de diversos programes de televisió dels anys setanta i vuitanta. Un gin tònic i a viure! 





9. Sor Citröen (Antón Garcia Abril) -  Profesor Popsnuggle
Efectivament, com diu el trailer: "Sor Citrën la película que querà uster ver dos veces porqué a la primera se le escaparan muchas cosas"
Un dels films més representatius d'una època grisa, on s'intentava posar color a una realitat molt distant. De qualsevol manera es va aconseguir fer un cine de gènere amb característiques determinants i de força qualitat dins uns cànons concrets. Les bandes sonores d'aquestes pel·lícules amaguen meravellosos exemples del davadava, un subgènere a reivindicar,  fetes per compositors de gran capacitat i molta afició pel jazz i els nous sons negres.  Si algú en vol més que passi per aquí:  Dabadaba



La versió punxada es la de Profesor Popsnuggle, que a partir de excel·lent  partitura del gran Anton Garcia Abril li dona un toc més chic amb sintetitzadors i un segell propi que el fa plenament ballable.



10. Trafic Theme -  Charles Dumons
Una altre film de Jacques Tatí, en el que amb el seu habitual humor es denúncia la insensibilitat del progrés i la desorientació del ser humà en busca de la modernitat, tot aixó projectat tot al món dels automòbils i les carreteres. Una autèntic garbuix que amb els anys ha anat a més.  La música, brillant i acolorida, té quelcom d'amarg, encara que és totalment positivista.




11. Space Oddity (David Bowie) - Hermanos Calatrava
Bizarra a més no poder, la versió dels germans Calatrava de l'inmortal tema de David Bowie arriba a cims no abans imaginats en el mon dels versionaires. L'humor sobrevola i actua amb decisió sobre el tema original perfectament reconeixible. 
El que tothom es pregunta és si el Bowie haurà escoltat mai, una de les versions més originals mai fetes sobre la seva obra.




12. Maná Maná - Piero Umiliani
Ningú ho sap, però el Maná Maná dels teleñecos en realitat formava part de la banda sonora de  la película Svezia, inferno e paradiso, un thriller eròtic sorprenent de l'any 1968.  De la cançó res a dir que no sapiguem tothom, escoltar-la es tenir reaccions, i compte que si s'enganxa desprès costa deslliurar-se'n.  




13. Quando, Quando, Quando (Tony Renis/ Alberto Testa) -  Montefiori Cocktail
Un clàssic exemple de l'italo-bossa, en aquest cas de 1962 reversionada per l'extraordinari grup també italià Montefiori cocktail, especialitzat en Easy Listening, Lounge, i performances vàries, que li dona el seu propi segell. Extraordinaris els gemecs de gat introduits com una veu més. Un grup que mereix seguiment.





I per acabar, ja que la sessió anava acompanyada d'Sketching, aquesta és una de les il·lustracions de la sessió



Acabem recordant que això no te fi, es poden fer tantes llistes com es vulguin. 
A mi m'hagués agradat posar alguna cosa de La Trinca (Humor i mà esquerra), l'Ovidi Montllor (humor amb mala llet), l'Albert Pla (humor i creativitat), Tim Minchin (humor i una mica de tot el d'abans) però no hi han cabut.  
En definitiva tot el que ens fa gràcia a un mateix, ens fa la vida més lleugera.

Lo Jaume/ Dj Capatàs



dilluns, 20 de maig del 2013

És un ocell? És un avió? No! És Superman!

A l'entrevista que l'Ampli li va fer, David Cuadrado, bibliotecari de la Biblioteca Can Sumarro i membre del Grupcòmic, deia que "els còmics i la música són un bon maridatge" i acte seguit posava uns quants exemples. 

Aprofitant que del 20 de maig al 21 de juny, les Biblioteques Municipals de Girona celebrem el 75è aniversari de Superman i l'estrena de la peli nova, he fet un recull sobre l'Home d'Acer que a més de còmics, pelis i llibres, inclou una playlist amb cançons dedicades a L'Últim fill de Krypton. Aquesta selecció musical és un altre exemple de la mútua influència i atracció que hi ha entre el novè art i la música. 







A més d'aquest recull, les Biblioteques Municipals de Girona, també hem preparat una mostra de dibuixos, una xerrada i un concurs que podeu seguir a la nostra web. Durant les properes quatre setmanes, la primera tarda del primer dilluns de cada setmana, us plantejarem una pregunta. Els encertants de totes les preguntes entraran en el sorteig d'un val de 50 euros en llibres i dues entrades dobles per l'estrena el 21 de juny de la nova pel·lícula de Superman, El Hombre de Acero. També hi haurà una pregunta comodí que es plantejarà en una activitat presencial que us anunciarem oportunament. Envieu les vostres respostes a superman@ajgirona.cat 

1a PREGUNTA: Com es diuen els primers pares literaris d'en Superman?





divendres, 17 de maig del 2013

Meeting Boulevard # 4: David Cuadrado

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb l'Anna Bröll, la Carme Fenoll i la Glòria Pérez-Salmerón continuem la sèrie amb el David Cuadrado, bibliotecari a la bib. Can Sumarro de l'Hospitalet de Llobregat i membre del Grup de Treball de Biblioteca i Còmic del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya.

David Cuadrado 



De petit volies ser bibliotecari? Des de quan ho ets?
No, mai m’havia passat pel cap fins que vaig acabar el COU i vaig mirar de triar una carrera que m’agradés. No soc persona de fer planificacions vitals a molt llarg termini. Soc bibliotecari des de l’any 1998, quan vaig començar a treballar en la Biblioteca de Montornès, on vaig aprendre més en sis mesos que en els tres anys de carrera. Jo venia de fer les pràctiques en una biblioteca universitària i de cop i volta em vaig trobar dirigint una biblioteca pública amb un equip, gràcies a Déu, de dos auxiliars fantàstiques (la Yolanda Martínez i la Ruth Coderch) que em van ajudar moltíssim en una feina per a la qual, sincerament, no m’havien format adequadament.  


Què és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió?
Les sensacions que em provoca tot allò que té a veure amb la feina del dia a dia. Crec que tenim una professió que podem omplir amb molta màgia i som uns privilegiats per poder tenir eines i coneixements que ens poden fer arribar als usuaris de diferents formes: recomanar un llibre, un còmic o un CD i notar que l’has encertat, trobar una determinada informació i veure una cara d’alleujament, organitzar una activitat infantil i escoltar els riures dels nens i dels pares i mares...  


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca?
Tinc un munt d’anècdotes, però res es pot comparar a trobar a la persona més important de la meva vida treballant a la mateixa biblioteca. Just quan encara ni ens coneixíem i treballàvem tots dos a porta tancada de cara a la inauguració de la Biblioteca Central Tecla Sala, ens van encarregar visitar el pis d’un bibliòfil de L’Hospitalet, per valorar i encaixar la col·lecció que havia donat a la ciutat. Un cop feta la feina li vaig proposar prendre un refresc en un bar que hi havia just al costat i quan teníem que pagar, em vaig adonar que no portava ni un cèntim i em va tenir que convidar... Encara m’ho recorda de tan en tant!!


Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
Crec que les biblioteques tenim la gran sort de ser un servei públic sense competència privada perquè no generem guanys monetaris de manera directa. No puc deixar d’al·lucinar amb el que estan patint als serveis públics educatius i sanitaris, que tenen al seu darrera un munt d’interessos privats amb altes influències polítiques que estan aprofitant la crisi com a excusa per a guanyar volum de negoci. A cap polític li passa pel cap privatitzar una biblioteca, no es rentable per als seus amics, així que en aquest sentit, ens podem sentir afortunats.
Si alguna cosa caracteritza el nostre col·lectiu és que generalment la imaginació sempre ha arribat més enllà que el pressupost. Hem viscut uns anys d’abundància on s’han tirat endavant propostes d’alt cost i baix rendiment comunitari mentre que propostes de baix cost eren desballestades per el seu baix rendiment publicitari i/o polític. Crec que ara és el moment de centrar-nos en la base de la nostra feina, que no és altra que satisfer les necessitats dels nostres ciutadans i penso que a les biblioteques d’arreu de Catalunya hi ha autèntics cracks que porten anys fent virgueries amb els seus recursos i tirant endavant propostes que excedeixen en molt el que serien les seves tasques.  


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per a aquest repte?
Estic d’acord tot i que penso que ara mateix hi ha una mica de confusió en la utilització de les tecnologies de la informació. Tindríem que tenir clar que les tecnologies de la informació (xarxes socials incloses) són únicament eines de les quals ens podem aprofitar per difondre més àmpliament la nostra feina de bibliotecaris. S’ha de tenir claríssim que primer és la idea i desprès l’eina, i no a l’inversa, com s’està fent de manera massa freqüent. No podem, il·luminats per una mena de febre 2.0, decidir que la biblioteca ha de tenir un bloc, twitter, facebook, etc. i després pensar en que posarem en ell. Això és una errada. Primer tenim que tenir una idea/feina que transmetre i després analitzar quina és per nosaltres i per els nostres ciutadans, la millor eina 2.0 per difondre-la. Tampoc m’agrada massa la duplicitat d’informacions que estem generant. Crec que com professionals en el tractament de la informació que som, no tenim que caure, com s’està fent actualment, en generar continguts duplicats o triplicats: hi ha biblioteques en les que la web i el facebook són clònics i coses pitjors. Suposo que la febre 2.0 passarà i que tots aquells productes amb cara i ulls es seguiran mantenint i els que son buits de contingut desapareixeran, però pel camí es malbaraten recursos humans i es genera frustració en el nostre personal i soroll a la xarxa.
Els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte perquè som, majoritàriament, gent culturalment inquieta i desperta que en els darrers anys hem estat capaços de donar un gir notable a la nostra professió. Crec que ens hem pogut allunyar, i molt, del tòpic de la bibliotecària amb ulleres de pasta, monyo i cara de mala llet. Tot i això, a vegades, quan dic que soc bibliotecari hi ha gent que posa una cara estranya... XD


Seguint aquest fil, la prescripció apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, sembla ser l’especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Crec que amb el tema de les especialitzacions s’estan donant molts passos en fals a les biblioteques catalanes. Hi ha especialitzacions sense cap sentit únicament per seguir una tendència que ha tingut èxit en biblioteques molt concretes, amb un personal amb un perfil molt concret i amb unes especialitzacions molt concretes. No crec en especialitzar una biblioteca pública perquè sí, com s’ha fet aquests darrers anys. Crec que en aquest tema, a vegades, ens hem allunyat molt de les necessitats ciutadanes i caldria repensar-lo. De tota manera, penso que cada biblioteca reflecteix en part el perfil del seus “prescriptors”, ja que en definitiva són els que decideixen sobre el seu fons i les seves activitats. I es que la clau, més que les especialitzacions de les biblioteques, són els bibliotecaris especialistes. Hi ha molts bibliotecaris amb uns amplis coneixements de temàtiques específiques (vosaltres a l’Ampli en sou un exemple), normalment perquè és la seva passió, que donen un valor afegit molt important no únicament al centre on treballen sinó a la resta de biblioteques que poden aprofitar la seva feina, fent ús de les eines socials que tenim a la nostra disposició.
Per això, penso que la cooperació es fonamental de cara a que d’aquests amplis coneixements d’alguns companys de professió, en puguin gaudir el màxim de biblioteques. Tot el que sigui compartir recursos i rendibilitzar pressupostos en base a la cooperació entre biblioteques és fantàstic, perquè beneficia directament a la base de la nostra feina: la satisfacció de les necessitats dels ciutadans. En aquest sentit m’agradaria destacar dues accions realitzades amb èxit per Biblioteques de L’Hospitalet, que conec de primera mà: la compra compartida de fons i el préstec interbibliotecari diari i gratuït de tota mena de documents. La resposta positiva per part dels usuaris envers aquests serveis, sobretot el segon, és constant i recomfortant, i a nosaltres ens dóna la possibilitat de treballar amb un volum de documents brutal per respondre a les necessitats de la persona a qui estem atenent directament.


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinò complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que és un concepte vàlid?
Totalment. Les biblioteques públiques tenim que estar obertes a les necessitats de tota la ciutadania i, tant la col·lecció física com les recomanacions de música en línia són gairebé imprescindibles per disposar d’una bona biblioteca musical. He sentit dir moltes vegades que el CD com a material de biblioteca tenia data de caducitat i no hi estic gens d’acord. Penso que va tenir un èxit brutal en la seva època, quan era el material estrella de les nostres col·leccions, i ara mateix ha passat a la normalitat d’un material més, amb uns préstecs que queden lluny dels d’aquells anys de bogeria, però estables i  per sobre de molts altres materials als quals ningú posa data de caducitat.


Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant la plataforma Spotify, Youtube o Grooveshark i tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? com? amb quina funció?
Crec que sí, ja que les possibilitats són, a la llarga, brutals i no podem quedar-nos enrere. Em consta que s’hi esta avançat de manera adequada, però també tinc dubtes, ja que la formació en aquestes eines, ara per ara, no existeix i no tothom té uns amplis coneixements musicals. Crec que la nostra tasca en aquestes plataformes és clara i utilitzaré un terme que tot el món bibliotecari coneix, encara que associat a la lectura: el seu foment. Així de senzill, hem de fomentar que la gent escolti música al igual que fomentem que la gent llegeixi.  


La relació entre els còmics i la música és especialment fèrtil. Creus que la teva passió pel còmic pot haver influït d'alguna manera en els teus gustos musicals? i a l’inrevés?
Sí, tot i que més que influir en els meus gustos el que m’ha fet és expandir-los. Els còmics i la música són, com el vi i el formatge, un bon maridatge. Hi ha còmics genials que et submergeixen directament en el seu univers musical i que t’enriqueixen a nivell comiquero i musical, com Meteor Slim de Frantz Duchazeau (Blues), Rebétiko: la mala hierba de David Prudhomme (Rebétiko), Billie Holliday de Muñoz y Sampayo (jazz), etc.
A l’inrevés, claríssimament. Els meus gustos musicals primaris (metal, punk i hardcore old school), al igual que el còmic, són eternament prejutjats negativament i això m’ha fet madurar sense cap mena de prejudicis culturals. Estic acostumat des de ben petit a frases com “No ets molt gran per llegir això?”, “el heavy no és música”, etc. I això m’ha fet ser molt independent i ferm en els meus gustos, a la vegada que respectuós amb els de la resta... No recordo que va anar primer, si el còmic o la música, però sempre m’ha agradat anar contracorrent i m’hi sento molt còmode. Ara mateix. el còmic ha aconseguit posicionar-se com una oferta cultural més i no pateix de tanta desconsideració com anys enrere, tot i que encara té que batallar amb la ignorància i el desconeixement. El darrer exemple, la retrograda i mal documentada definició de “manga” aprovada en primera instància per la RAE i que, per sort, van trigar poc a modificar.


Escoltes música regularment? Quin és el darrer disc que t'ha emocionat?
Sí, la música sempre ha estat molt important en la meva vida. El darrer disc que m’ha emocionat... Això és molt difícil! En diré uns quants: l’últim disc que m’ha fet saltar de la cadira és el “The divinity of purpose”, dels meus estimats Hatebreed. La meva darrera descoberta, “CVI”, de Royal Thunder. Finalment, m’agradaria assenyalar un disc escoltat gràcies a una genial prescripció musictecaria: el Monk’n’ Roll, de Francesco Bearzatti Tinissima Quartet. Espectacular!



Moltes gràcies David per la teva participació


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...