Introducció a la Música Clàssica de l' India

La música clàssica de l'Índia és un immens tresor cultural poc conegut al nostre país.
Des dels anys '60 del segle XX, i gràcies a la difusió promoguda per personatges tan populars com George Harrison o Ravi Shankar, tenim al nostre abast bastants enregistraments i alguns concerts destacables. D'altra banda, la globalització mediàtica facilitada per internet, els recents moviments migratoris i el fenomen de masses a l'entorn del cinema i la música bollywood també han aproximat aquesta cultura a la nostra sensibilitat.
Tot i així ens consta que, majoritàriament, ben poca cosa s'en sap de la riquesa i la qualitat d'aquesta música profunda i extraordinària.
A la web en podem trobar moltíssima informació ... principalment en anglès, i també podem accedir a una gran quantitat de documents sonors i visuals d'aquesta i altres cultures com mai abans. Aquest article només pretén ser una introducció que desperti la curiositat dels lectors d'aquest bloc però tractant-se d'un tema tan dens no és fàcil fer una síntesi superficial.
Per presentar els seus fonaments històrics i artístics m'he basat en un excel·lent article de Mira B. publicat en el seu  bloc dedicat a aquest tema, on es destaquen les principals diferències entre la música clàssica occidental i la de l'Índia.

A la Índia la música clàssica és denominada Shastriya Sangeet. Sangeet significa música, i Shastriya, del sànscrit shastra, que es remet a una ciència o mètode. Mentre a la música clàssica occidental li diu clàssica merament la seva antiguitat, els seus equivalents en els idiomes de l'Índia indiquen una ciència del so, fonamental i subjacent en la tradició de la música clàssica.
La ciència darrere de la música índia està codificada en texts antiquíssims com els Vedes. Cada composició va ser creada científicament o metòdicament, cada nota simbolitza un sentiment, una intenció, un punt de referència al cos humà i en el cosmos, una indicació de com desenvolupar la mateixa composició d'acord al lloc en el qual es troba.

Avui en dia, conviuen a l'Índia dues tradicions musicals clàssiques, una al nord i una altra al sud. L'estil del nord de l'Índia és conegut com l'estil indostànic i compta amb (discutibles) influències perses i centreasiàtiques, tant en la instrumentació com en la seva tonalitat. L'estil clàssic del sud és conegut com carnàtic. Relativament aïllat de les influències estrangeres, és presumiblement més a prop de l'estil exposat en els antics texts sànscrits.
Els conceptes expressats aquí apliquen ambdós estils de música clàssica índia en contraposició amb la música clàssica occidental.

La vuitena musical índia (que no és una vuitena per si mateix, és un saptak, de set notes) és considerablement més rica que la vuitena musical occidental. Per què? Perquè la vuitena occidental completa es compon de 12 notes, mentre que la música clàssica de l'Índia explica 22 notes. En la música clàssica d'Occident, la claredat tonal és altament valorada i una emoció és comunicada a través de la manera en la qual una nota és tocada o cantada. La música clàssica de l'Índia, al contrari, utilitza microtons - shrutis - que fluctuen amb rapidesa, notes que poden caure entremig de les 22 notes estàndard, per accentuar una d'elles. A les oïdes occidentals això pot sonar com un compromís respecte de la claredat tonal, o inclusivament desafinat, però el valor dels microtons es torna més clar a mesura que un escolta amb profunditat la música clàssica de l'Índia.

La música clàssica de l'Índia gira entorn dels conceptes centrals de raga i tala.

El raga és una entitat musical aural que brinda un marc tonal que circumscriu les notes que estan permeses en una composició clàssica i aquelles que no, junt amb un sentiment o intenció que aquestes transmeten. Totes les peces clàssiques van ser concebudes d'acord a un raga i comencen amb una escala ascendent i una altra de descendent i procedeixen a explorar les mateixes. I perquè cada composició no està sola, sinó que té el suport d'un raga, és que hi ha un considerable espai d'exploració i improvisació durant la seva interpretació.
Mentre que en la música clàssica occidental no qualsevol músic pot dedicar-se a la composició de peces, encara que sí a la seva execució, en la música clàssica de l'Índia el curs més bàsic - ja sigui vocal o instrumental - inclou material sobre els ragas principals i consells per a la composició. La composició és pràcticament inseparable de la interpretació en la música de l'Índia, a causa de la presència de la improvisació i la personalitat i musicalitat de cada intèrpret. La composició musical, com qualsevol altra activitat creativa, requereix un talent considerable. Tanmateix, el fet de comptar amb un marc estàndard de ragas com a referència li brinda al compositor un conjunt de regles a seguir o a trencar, creativament parlant. Tot i així, cal saber quines regles poden trencar-se i en quin context.

La música clàssica occidental és polifònica mentre que la de l'Índia és homofònica. També podríem dir que la música clàssica occidental privilegia l'harmonia i la de l'Índia la melodia, si bé l'harmonia també és present en la música de l'Índia encara que no de la manera en la qual és compresa a Occident. No hi ha concordes, les notes ressonen encara sense ser executades, com un eco, ja des de les primeres vibracions de la tampura.
En el Sa (equivalent al mantra om i a la nota Do occidental) estan contingudes totes les notes, el Sa està contingut en el silenci mateix i del silenci intern sorgeix la creació.

La música clàssica de l'Índia compensa la seva absència de polifonia amb el gran desenvolupament del coneixement rítmic i percussiu. La música clàssica occidental subordina el ritme a la melodia, amb algun que un altre cop de timbal per accentuar una frase musical i redueix el ritme a tan sol portar els comptes del pols. D'altra banda, la música de l'Índia, com ja esmentem, es basa entorn dels conceptes centrals de raga i tala. Aquest segon concepte crucial és el ritme. Cada peça musical clàssica comparteix el seu escenari amb ambdós, i és l'aspecte rítmic el que estableix l'esquema de la composició. Els qui escolten habitualment música de l'Índia són tan conscients de l'esquema rítmic d'una peça com del seu aspecte melòdic.

Potser el millor aspecte de la música clàssica de l'Índia sigui el fet que compta amb dos estils diferents. Ambdós descendeixen clarament de la mateixa font, de la mateixa tradició. Tanmateix, en la seva forma actual, contenen moltes influències regionals que proveeixen punts de referència valuosos quan són juxtaposats. Un estil que sol delectar el públic de la música clàssica índia és el jugalbandi, on músics de dos estils o tradicions diferents interpreten a duet el mateix raga i fan torns en l'execució, portant endavant un vívid debat musical.
La música clàssica occidental sembla emfatitzar les tradicions musicals menys que la música índia, concentrant-se més aviat en els estils de compositors reconeguts. En no comptar amb el marc del raga i de les tradicions segons gharanas (escoles o tradicions), es fa més difícil comparar com els diferents estils musicals interpreten un conjunt de regles respecte de la composició.




Coneguts els fonaments essencials, us presentem ara una relació dels instruments clàssics més importants juntament amb els concertistes més destacats de cada un d'ells.

Música vocal

La música clàssica indostaní és principalment vocal-cèntrica, en la mesura que les formes musicals estaven dissenyades principalment per a l'actuació vocal, i molts instruments estaven dissenyats i s'avaluaven en funció a com de bé emulen la veu humana.
Les principals formes i estils vocals associats a aquesta música són els coneguts com: Dhrupad, Khayal, Tarana i Thumri. En aquests enllaços trobareu una gran quantitat de referències als principals cantants de cada un d'ells.

Instruments de corda

Tampura
Instrument bàsic que dona la tonalitat: el Sa

Rudra Vina

Zia Mohiuddin Dagar

Vichitra Vina

Gopal Shankar Misra

Surbahar
Imrat Khan



Sitar
més petit però amb més cordes que el Surbahar

Ravi Shankar


Vilayat Khan


Anoushka Shankar



Sarod

Vasant Rai

Ali Akbar Khan


Sarangi


Ram Narayan


Violí

L. Subramaniam


Esraj

Sarath Kumarasinghe


Mohan Vina
(guitarra elèctrica)
Vishwa Mohan Bhatt


Brij Bhushan Kabra


Mandolina elèctrica


U. Shrinivas amb U. Rajesh


Santoor

Shivkumar Sharma amb Rahul Sharma



Instruments de vent

Shenai
oboè hindú

Bismillah Khan


Bansuri

Hariprasad Chaurasia



Instruments de percussió

Tabla


Alla Rakha


Zakir Hussain


Mridangam



Palghat Mani Iyer


Kanjira

V. Selvaganesh



Ghatam


Vikku Vinayakram

Acabem aquest passeig per la música clàssica de l'Índia amb un llarg fragment d'una memorable interpretació que va tenir lloc en el Concert d'homenatge a George Harrison poc després de la seva mort.
Per aquest emotiu esdeveniment van passar grans músics amics del beatle. Un d'ells, el mestre Ravi Shankar, va presentar Arpan , una obra per a gran orquestra de músics indis i occidentals dirigida per Anoushka Shankar i composada especialment per a l'ocasió.
En aquesta interpretació, fins els menys familiaritzats amb aquest gènere poden comprovar l'extraordinari virtuosisme d'aquests músics i la fascinant bellesa del seu univers artístic.

Arpan

.

Agraïment especial a Francesc Díaz i Melis, amic i mestre.

.