Llibres amb banda sonora és una col·lecció de playlists a Spotify basades en els llibres musicals més destacats disponibles a la Biblioteca.
Les playlists dels llibres amb banda sonora són una eina útil per escoltar les cançons que l'autor va citant en el text, a mida que van apareixent, d'una manera senzilla i ordenada.
Aquests llibres s'identifiquen mitjançant una etiqueta amb la frase "Llibre amb banda sonora" i un codi QR que reenvia a la playlist.
A la Biblioteca hem realitzat un flyer amb tots els llibres que disposen de playlists a Spotify. El flyer el posem a disposició dels usuaris a l'àrea de música i al taulell de préstec.
El llistat de llibres amb banda sonora és el següent:
Si voleu aconseguir, per als vostres exemplars, les etiquetes amb els codis QR que remeten a les playlists dels llibres, envieu-nos un correu a: b.barcelona.pe@diba.cat
A finals dels anys '70 i a principis dels '80 van aparèixer a Anglaterra i als Estats Units una ingent quantitat de grups que volien experimentar i fer tabula rasa amb els paràmetres del rock vigents fins el moment. A partir del llegat del punk van explorar nous territoris a l'incorporar les tècniques de producció del dub i la música disco, les radicals estratègies compositives del krautrock, la música contemporània i el free jazz, la música jamaicana, el groove o el funk.
Molts del músics post-punk van provenir de l'entorn de les escoles d'art i això va marcar tant les propostes escèniques, que podien inspirar-se en el teatre de la crueltat d'Artaud per tal de trencar les barreres entre el públic i l'escenari, com les lletres de les cançons sovint influenciades per escriptors de la ciència ficció radical com J. G. Ballard, Philip K. Dick i William S. Burroughs. Els lletristes, a més, sovint adoptaven les tècniques del collage i del cut-up.
Postpunk: romper todo y empezar de nuevo és un inventari d'aquells grups que van obrir nous horitzons en el rock. Molts d'aquests grups van gravar discs innovadors però mai van arribar més enllà de l'estatus de grups de culte havent-se de conformar amb haver influenciat a bandes posteriors com Red Hot Chilli Peppers, Nine Inch Nails, Radiohead, The Rapture, LCD Soundsystems, Franz Ferdinard o Interpol.
A partir del llibre, la Biblioteca Vallcarca i els Penitents us torna a proposar un recorregut sonor per tots aquells temes i grups que l'autor va comentant. Sens dubte, una oportunitat de submergir-se sense perdre's en el vast territori d'una corrent musical que va engendrar incomptables gèneres i escenes dins el rock. Aquí teniu la playlist:
"Post" es un prefijo muy útil e interesante, que además suele descolocar a la gente. A mi me gusta su uso en post-punk y post-rock, pero también en la post-psicodelia: Soft Machine, Robert Wyatt y hasta Brian Eno, que no son exactamente el "verano del amor" pero tienen bastante de esa música atmosférica y libre de ataduras. Y también lo de post-metal para todos esos grupos que hacen cosas muy experimentales con sus guitarras desde la habitación de su casa. Para mí, además, conecta con el postmodernismo, que no significa un cambio de dirección respecto al modernismo, sino más bien una forma de complicarlo. Simon Reynolds. A: Después del punk: Destruir todo y empezar de nuevo (Article de Darío Prieto aparegut a El Mundo, el 26/02/2014)
Si hi ha alguna certesa en aquesta vida és
que morirem. Sí, sentim donar-vos aquesta notícia inesperada. Així que pel que
sembla, no podreu llegir tots els llibres que desitjaríeu, ni veure totes les
filmografies dels millors directors de cinema ni escoltar tots els discos ni descobrir
tots els músics que us agradaria. Ergo, heu de seleccionar intentant no morir abans d'hora en l’intent.
Si el que voleu és conèixer quines són
les millors cançons de la història de la música popular o quines són aquelles
que val la pena escoltar per algún aspecte que les fa singulars, no cal que
consulteu muntanyes de llibres ni que us deixeu les pestanyes a la pantalla del
PC buscant informació a Google. Un equip de periodistes i crítics musicals
encapçalats per l’editor Robert Dimery us han fet la feina recollint en un volum
de 900 pàgines aquelles cançons que consideren que són imprescindibles d’escoltar
abans de traspassar.
Cada cançó seleccionada descobreix una història
i ens dóna unes pinzellades sobre el talent del músic que la va concebre. I tot assaonat amb
dades rellevants i anècdotes sorprenents. Els gèneres que contempla
abarquen des de la música d’arrels nord-americana (jazz, blues, soul), fins a
la chanson francesa, el fado portugués, el flamenc espanyol, el calipso caribeny, la bossa nova i, com no,
la música popular per excel·lència: el rock and roll.
A més de l’indubtable interés que tenen la selecció i la informació recollides, el llibre s’il·lustra amb fotografies a tot color.
Un segle d’història de la música popular en
un sol llibre que ara també podeu escoltar a través de la playlist que us hem
preparat a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents, perquè volem nodrir la vostra
curiositat sense que perdeu el temps pel camí. Que la vida corre.
El 14 de maig Bruce Springsteen arrasava al Camp Nou fent gala, encara als seus
66 anys, de la seva força i presència escènica. El gran ídol de la música
americana tornava a tocar la fibra, com pocs poden presumir de fer-ho durant dècades,
a una allau de fans incondicionals que ja sabien que The Boss mai els decebria. 65.000 persones lliurades en cos i ànima
durant 3 hores i mitja, com sol ser habitual en els seus concerts maratonians,
corejaven embogides el seu repertori. Una nit gloriosa en un estadi on sempre
triomfa la passió.
Un cop acabada la monumental
i aclamada Historia del Jazz (Noema, 2010), l’historiador i crític musical
Ted Gioia va continuar el seu viatge per la música i la cultura afroamericanes en la seva obra "Blues: la música del Delta del Mississippi" (Turner, 2010).
Foto: Ted Gioia
Aquesta aventura, igual d’intensa i emocionant, comença en
els Minstrels, espectacles teatrals on es ridiculitzava a la
gent de color, travessa els camps de treball de les grans plantacions de cotó i
s’atura a les presons del Delta per recollir el llegat de les worksongs. En el seu viatge acompanya a
WC Handy (considerat el “Pare del blues” ) el dia que es va creuar amb un músic
negre que interpretava, amb la seva guitarra desafinada, el que es considera un
dels primers blues coneguts, el “Yellow Dog Blues”.
Repassa les primeres gravacions i èxits de Bessie i Mamie
Smith. Recorre els camps de treball amb Alan Lomax a la recerca de la pista
dels primers i oblidats cantants, com Blind Lemon Jefferson, Charley Patton o
Son House, en l’intent de deixar constància a la posteritat d’una música que
anava més enllà de l’estrictament musical esdevenint una forma de vida. També
coneixerem la tràgica història d’alguns antics bluesmen, com el maleït Robert
Johnson i d’altres grans músics que van
donar vida i forma a aquest gènere.
Foto: Parchman Farm (Penitenciaria Estatal de Mississipí), anys 30
Gioia, relata l’arribada de la mecanització a les feines del
camp, la migració dels treballadors agrícoles del sud cap a les ciutats
industrials del nord, una mà d’obra que es va emportar la seva música a Kansas
City, St. Louis, Chicago o Nova York. Altre fet clau en aquesta història és la
introducció de la guitarra elèctrica per part d’artistes com T-Bone Walker,
John Lee Hooker o Muddy Waters que donarà lloc a una àmplia divergència i
popularitat d’estils facilitant que el blues s’estengués al llarg de tot el
territori dels Estats Units.
Foto: Maxwell Street Market, Chicago. 1950
A més a més, l’autor
ens fa viure el revival que es va produir en la dècada dels 60, quan el públic
majoritari i els nous músics van redescobrir els antics bluesmen i les seves primitives gravacions, gràcies als treballs
previs de Lomax i altres antropòlegs musicals, apropant així els antics sons a
un nou públic que seria l’encarregat de modelar el blues en el futur. Acabarem
el viatge gaudint de la popularitat amb la qual BB King i el blues-rock van
situar el gènere, tot i descobrint els principals músics de l’escena actual.
Foto: Muddy Waters i Mick Jagger, The Rolling Stones. 1981
Tot això i molt més, és el que ens ofereix Gioia en aquesta
obra clau per conèixer la història de la música del Delta del Mississipí. A
partir dels temes que l’autor va citant en el text, una selecció de cent blues
fonamentals, la biblioteca ha elaborat la playlist a Spotify que us presentem
per tal que els lectors gaudiu d’aquest gènere d’una manera especial, completa
i didàctica.
Publicat l’any 1970 a partir de la tesi doctoral de l’autor, Historia del rock. El sonido de la ciudad s’ha convertit en una de les grans referències escrites al voltant del desenvolupament de la música popular nord-americana. Gillett explica les circumstàncies del naixement del rock and roll des dels seus inicis al voltant de 1954 fins els anys 70, la seva evolució i les grans estrelles, sense oblidar-se d’altres gèneres com el blues, el gospel, el rhythm and blues, l'uptown i el soul. A més d’oferir una extensa guia de cançons i intèrprets, Gillett estudia l’organització de la indústria musical (empreses, discogràfiques, interessos, necessitats del mercat...), un aspecte fonamental aquest per a la comprensió del fenomen.
Charlie Gillett va ser un periodista musical que va escriure articles per a Rolling Stone, el New Musical Express i The Observer. Es va fer famós per descobrir a Dire Straits i Ian Dury i va ser presentador de programes de ràdio a la BBC com el Honky Tonk (1972) i GLR (Greater London Radio, 1995). Va treballar també per a la indústria discogràfica per a segells com EMI-Virgin i Oval Music.
La Biblioteca Vallcarca i els Penitents ha elaborat una playlist amb els temes que apareixen en aquesta obra imprescindible per entendre la gran riquesa de la música nord-americana i la mai suficientment reconeguda herència afroamericana. Els temes recollits a la playlist apareixen en l’ordre que Gillett disposa al llibre.
Esperem que gaudiu de l’escolta tant com de la lectura!
*Articles en castellà sobre Charlie Gillett: DIEGO A. MANRIQUE. El inglés que descubrió el mundo. (El País, 22/10/2010) AMELIA CASTILLA. "La música popular vuelve a sus orígenes africanos". (El País, 25/10/2003)
Greil Marcus va començar a escriure Mystery Train a la tardor de 1972 i el va acabar a finals de l’estiu de 1974. Al pròleg del llibre l’autor exposa la seva vinculació vital i professional amb el rock and roll al qual agraeix ser la millor font d’amistat que mai ha conegut. Un deute cap a aquest gènere musical de la cultura popular més important del segle XX que intenta saldar amb Mystery Train, un extens recorregut pels intèrprets, cançons i mites de la història del rock que Marcus embasta amb la seva penetrant i polièdrica mirada.
El crític nord-americà, una de les veus més lúcides i personals de la crítica cultural contemporània, estableix múltiples connexions entre música, literatura, política i la dinàmica social de l’època, com ja és habitual en les seves obres (Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX o Escuchando a The Doors) oferint al lector un ampli recorregut per la cultura popular nord-americana.
Mystery Train és un assaig colossal, no només pel que fa al nombre de pàgines (una mica més de 500) sinó també per la magnitud del seu abast. El llibre es va editar en castellà per l’editorial Contra només fa 2 anys i es divideix en dues parts: una primera on es traça una línia cronològica entre els “Avantpassats”, Harmonica Frank i Robert Johnson, i els “Hereus” que són The Band, Sly and the Family Stone, Randy Newman i, finalment, Elvis Presley exposant amb detall l’estreta vinculació del rock amb la cultura del seu país. A continuació, Marcus passa a disseccionar la discografia de cadascun dels músics en una segona part complementària però amb suficient entitat i interès per poder ser gaudida per si mateixa.
Mystery Train és un assaig colossal, no només pel que fa al nombre de pàgines (una mica més de 500) sinó també per la magnitud del seu abast. El llibre es va editar en castellà per l’editorial Contra només fa 2 anys i es divideix en dues parts: una primera on es traça una línia cronològica entre els “Avantpassats”, Harmonica Frank i Robert Johnson, i els “Hereus” que són The Band, Sly and the Family Stone, Randy Newman i, finalment, Elvis Presley exposant amb detall l’estreta vinculació del rock amb la cultura del seu país. A continuació, Marcus passa a disseccionar la discografia de cadascun dels músics en una segona part complementària però amb suficient entitat i interès per poder ser gaudida per si mateixa.
Al escuchar ahora a Little Richard, Elvis, Jerry Lee Lewis, los Monotones, los Drifters, Chuck Berry y decenas de otros, me siento admirado ante lo estupenda que era su música. Solo puedo maravillarme ante su arrogancia, su humor y su placer. Estaban muy seguros de sí mismos. Cantaban como si supieran que no solo estaban destinados a pervivir unas semanas en las listas de éxitos, sino a hacer historia; a reemplazar los deprimentes acontecimientos de los años cincuenta en los recuerdos de quienes escucharon sus discos; a fundar una música que veinte años más tarde lucharía para cumplir sus promesas. Por descontado, sonaban como si todo ello les tuviera sin cuidado, siempre y cuando sus pequeños discos negros de 45 revoluciones alcanzaran el número uno en las listas de éxitos y los hicieran ricos y famosos. Sin embargo, con su música ofrecieron una nueva versión de América y son incontables las personas que aún tratan de descubrir cómo se puede vivir en ella. Mystery Train. Greil Marcus.
Love is funny, or it’s sad, Or it’s quiet, or it’s mad. It’s a good thing, or it’s bad, But beautiful.
Hi ha obres d'art, llibres o peces musicals que no desitjaries mai deixar de contemplar, llegir o escoltar. Voldries diluir-te en les seves textures, perdre't entre les paraules, fondre't en la melodia i no tornar a la quotidianitat on la bellesa sovint està proscrita. Una sensació que pots tenir, també, contemplant un paisatge o compartint una carícia. El somni de sostenir en el temps un instant sublim. Aquest és l'efecte que produeix la lectura de Pero hermoso de Geoff Dyer.
Geoff Dyer
Geoff Dyer va publicar l'any 1991 aquesta obra, una sort de ficció narcòtica sobre el jazz que et submergeix en instantànies de les vides de Duke Ellington, Lester Young, Thelonious Monk, Bud Powell, Ben Webster, Charles Mingus, Chet Baker i Art Pepper, al temps que transcriu poèticament l'emoció que produeix l'escolta de la seva música. La lectura del llibre t'arrenca de la realitat per crear-te la il·lusió que pots tocar els músics, mirar-los directament als ulls mentre et parlen a través del seu instrument. Dyer et situa fora d'enquadrament, et fa invisible per revelar-te com a testimoni excepcional de l'univers íntim dels déus de la mitologia del jazz.
L'autor inventa el concepte de "crítica imaginativa" que barreja l'assaig, el conte, la novel·la coral i l'exercici poètic a partir de fotografies dels músics, immortalitzats per artistes del retrat com William Claxton, Herman Leonard o Milt Hilton, i d'episodis llegendaris de les seves respectives biografies. Capturant l'esperit del jazz, abraçant la improvisació, Dyer sondeja les ànimes dels protagonistes per trobar l'essència de la creació artística des d'una perspectiva totalment allunyada del rigor de la historiografia musical. Una visió personal i sensible en la qual música, somni i realitat es barregen embolcallant el lector.
En paraules de Joan Riambau, que escriu l'excel·lent introducció de l'edició en castellà, Dyer aconsegueix una mostra única de jazz per llegir i de literatura que convida a l'escolta.
DUKE ELLINGTON
"Duke buscó una pluma por el salpicadero y apuntó algo en los márgenes de su menú ondulado. Había escrito más horas de música que cualquier otro americano y la mayoría empezaba así, garabateaba en cualquier cosa que tuviera a mano: servilletas, sobres, postales, cartón arrancado de paquetes de cereales. Su música escrita arrancaba así y también era así como acababa: después de un par de ensayos las partituras originales enrolladas en la papelera como envoltorios de sándwich manchados de mayonesa y tomate, lo esencial de la música puesto a buen recaudo en la memoria colectiva de la banda."
LESTER YOUNG
"El sonido de Lester era suave y perezoso, pero siempre en alguna parte tenía algo de chillón. Tocado como si siempre estuviera a punto de salirse, pero sabiendo que nunca lo haría: de ahí provenía la tensión. Tocaba con el saxofón inclinado hacia un lado y, según se iba metiendo en su solo, el instrumento se desplazaba unos grados de la vertical hasta que lo tocaba horizontalmente, como una flauta. Nunca tenía la impresión de que lo estaba levantando; más bien parecía como si el instrumento se hiciera cada vez más ligero, se alejara de él flotando, y si ese era su deseo no iba a intentar retenerlo."
THELONIOUS MONK
"Monk tocaba el piano como si nunca hubiera visto uno antes. Se le acercaba desde todos los rincones, usaba los codos, le daba hachazos, pasando los dedos por las teclas como si fueran una baraja, golpeándolas rápidamente como si quemaran o tambaleándose entre ellas como una mujer con tacones altos, tocando muy mal según decían las normas del piano clásico. Todo salía tortuoso, de lado, nunca como uno se lo esperaba. (...) Tocaba con los dedos abiertos, apoyados sobre las teclas, con las yemas casi como si estuvieran mirando hacia arriba cuando debieran estar dobladas.
Un periodista le preguntó sobre eso, sobre su manera de golpear las teclas.
- Les doy como me da la gana".
BUD POWELL
"Las fotos tuyas al piano son una cosa distinta.... como esta, tomada en Birdland en una de esas noches en que conseguías derrotar a cualquiera tocando en el escenario: Bird, Dizzy, cualquiera. Un acompañamiento tras otro, encogiendo los hombros al seguir el ritmo, los ojos cerrados, una vena palpitando en la sien, sudor a raudales sobre el teclado, los labios estirados sobre los dientes, la mano derecha farfullando y bailando como agua en una roca, un pie marcando un ritmo que se vuelve cada vez más rápido según se van haciendo cada vez más complejos los movimientos de la mano derecha, melodías que florecen y se marchitan como flores, el impulso que nunca pierde fuerza y sin esfuerzo se convierte en balada (...)".
BEN WEBSTER:
"Cuando tocaba, los ojos se le volvían hacia dentro de la cabeza, el cuello y los carrillos se le hinchaban como si estuviera a punto de volverse esférico del todo. Siempre le había gustado tocar lento (...). En cierto modo, cuanto más lentamente tocaba, mejor: había vivido una vida muy larga y tenía un montón de cosas que decir en cada nota. Y al mismo tiempo una parte de él nunca había crecido, tenía las emociones de un niño pequeño y a veces era como si estuviera sollozando a través del saxofón, de manera que incluso si tocaba algo sencillo y bonito te podía romper el corazón."
CHARLES MINGUS
"Algunos tocaban el bajo como escultores, cincelando notas de un bloque indefinido de piedra; Mingus lo tocaba como si estuviera luchando, a corta distancia, trabajando desde dentro, agarrándolo por el cuello y punteando las cuerdas como si fueran tripas. Sus dedos eran tan fuertes como pinzas. La gente sostenía que lo habían visto sujetar un ladrillo con el pulgar y el índice y dejar dos marcas donde lo había cogido. Después tocaba las cuerdas tan suavemente como una abeja que se posa en los pétalos rosas de una flor africana que crece en un lugar que nadie ha visitado. Cuando lo inclinaba, hacía que el contrabajo sonara como el zumbido de una congregación de miles de personas en una iglesia. "
CHET BAKER "(...) Recordó algo que un amigo de Chet le dijera una vez de su manera de tocar: que la manera en que sostenía las notas te hacía pensar justo en el momento en que una mujer empieza a llorar, cuando su rostro se llena hasta el borde de belleza, como el agua en un vaso, y hacías cualquier cosa en el mundo por no haberle hecho daño de esa manera. El rostro de esa mujer como algo tan quieto, tan perfecto, sabes que no puede durar, pero ese momento, más que ningún otro, tiene algo de eternidad: cuando los ojos conservan la historia de todo lo que hombres y mujeres se han dicho unos a otros. "
ART PEPPER "Ahora, en lo que sabe serán sus últimos años de vida, es capaz de alcanzar una identificación tan total con su música, que puede perder por rutina todo sentimiento de sí mismo; sabe tocar automáticamente más allá y por encima de sí mismo. Cada nota se tensa hacia el consuelo del blues e, incluso, trozos sencillos te arañan el corazón como un gran réquiem. Consciente de esto, está casi seguro de algo que se ha preguntado, sospechado y deseado durante mucho tiempo: que no había malgastado su talento por haber estado tan jodido como lo estuvo, que como artista su debilidad era esencial: en su música, era una fuente de fuerza."
Pero hermoso de Geoff Dyer es un llibre descatalogat però que trobaràs disponible
Greil Marcus és un crític virtuós que dissecciona la música,
aparcant la biografia dels seus creadors, per a connectar-la amb el temps i les
circumstàncies que l’envolten en una combinació torrencial de fets culturals i
socials, esdeveniments polítics, mites de l’imaginari popular i emocions del
propi autor. Els llibres de Marcus obren
portes al lector a través d’un flux d’idees, aparentment inconnexes, que el
crític encadella conformant un collage sociocultural on poder perdre’s a mode
d'incert camí amb múltiples bifurcacions. Una mostra eloqüent de l’estil que defineix al
crític és el llibre Rastros
de Carmín (1989), on l’autor parteix del crit nihilista de Johnny
Rotten I am an anti-christa la cançó Anarchy in the UK, per relacionar
el punk amb el situacionisme, el dadaisme o les heretgies medievals.
En el seu recent assaig Escuchando
a The Doors, Greil Marcus torna a sorprendre’ns en l’anàlisi d’una època, els anys
seixanta, a través de la música d’un dels seus grups icona, The Doors, allunyant-se de la idea del flower power i hippisme que inevitablement ens ve al
cap quan es parla de la dècada fabulosa:
Ya
en 1968, The Doors interpretaban no la libertad, sino la desaparición de la
misma. Esto es lo aterrador: la idea de que los Sesenta no fue una época
magnífica, sencilla y romántica que vender a los demás como un agradable lugar
a visitar, sino un lugar, incluso mientras se creaba, que la gente sabe que
nunca podrá llegar a habitar de verdad, y del que nunca podrá escapar.
Marcus s’aventura en reflexions al voltant de la naturalesa
de la cultura pop i ens nodreix d’abundants referències literàries, musicals i
cinematogràfiques que enriqueixen aquest anàlisi polièdric d’un grup i la seva
música en el context d’una època mítica.
La lectura del llibre convé acompanyar-la de la música de la qual ens parla l'autor per dotar-la d'un significat més complet. És per això que, des de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents, us presentem una playlist a Spotify amb totes les cançons esmentades al llibre, que es complementa amb una guia que recull les referències bibliogràfiques i cinematogràfiques disponibles a les biblioteques.
Todo cuanto recordaba de The Doors -todo lo que recordaba de las cientos de veces que había escuchado su primer álbum, de las pocas veces que puse los siguientes, de la docena de veces que los vi en directo -era la compleja y tortuosa emoción de ser transportado fuera de uno mismo.
Escoltant Greil Marcus, escoltem millor a The Doors:
Las pausas de "The End" eran accidentes de tráfico, lo que el dadaista berlínes Richard Huelsenbeck llamó en 1918 "el arte del choque de ayer". Todo parece provisional a lo largo de la canción, vacilante, confuso, hasta llegar a la oleada final; esa es la fuente de energía de la canción, su desolador abrazo a la oscuridad, a la tristeza y al miedo.
Si un llibre neix per a compensar la pèrdua d'una aposta. Si el llibre és l'autobiografia d'algú que va portar el rock al periodisme en un país sord(id) i avorrit. Si aquest algú és, juntament amb Ignacio Julià, Jaime Gonzalo o Diego A. Manrique, un dels crítics que millor descrivia amb paraules la música que havies de descobrir i gaudir. Si un cop finalitzat el llibre, corres a rescatar els Flamin' Groovis i tornar-los a escoltar et fa rejovenir 20 anys, aquest és el teu llibre i Oriol Llopis l'encarregat de proporcionar-te una dosi de felicitat.
La Magnitud del desastre es més que un recull desordenat de vivències d'un periodista gonzo poc fiable. És un llibre que s'allunya de la crònica, de l'objectivitat, dels sagrats postulats del periodisme seriós per arrossegar-te fins el seient del darrera de la motocicleta del protagonista i portar-te tot el trajecte per concerts, pujades i baixades químiques, peripècies vitals i professionals, reflexions, dubtes i algunes certeses. Cada capítol, que l'autor bateja com a "paquet", s'obre amb els versos d'alguna cançó d'un dels seus grups prefrits, Golden Earring, al que segueixen diferents instantànies de la vida del cronista d'una època i de tota una manera d'entrendre el periodisme musical: en primera persona i amb passió, com Sant Nick Cohn mana.
Vibraciones, Disco Express, Rock Espezial (que mutaria a Rockdelux) i Ruta 66 van ser les revistes on Oriol LLopis va escriure, amb intensitat intermitent, al llarg de dues dècades. També va treballar durant un temps en el mític programa de televisió La Edad de Oro de Paloma Chamorro. Com explica LLopis, un programa sovint mensypreat pel Julià i el Gonzalo des de les pàgines de Rock Espezial i que, amb els anys, i veient l'involució de la programació televisiva, va ser evocat amb nostàlgia en un article del primer. En el paquet on explica els avatars viscuts a Madrid durant la seva feina al programa, l'autor narra una de les anècdotes més sucoses que va compartir amb un dels convidats: Johnny Thunders. Amb tots vosaltres, tatxan!, la història de Johnny Thunders i els braus:
I tot seguit, l'actuació de Thunders en el programa La Edad de Oro.La televisió pública obria als joves tot l'univers musical que havia estat proscrit durant dècades (pessíga'm si us plau) :
A part d'aquest currículum envidiable, d'esdevenir espectador bocabadat de la titola d'Iggy Pop quan el volia entrevistar en l'habitació d'un l'hotel, de protagonitzar un duel de navalles amb Ramoncín o de posar en una foto a la falda de Salvador Dalí, LLopis també ens parla, amb sinceritat i sense embuts, d'episodis més foscos, on l'adicció a l'heroïna transita desbocada deixant la seva agra empremta.
Sinceritat la que transmet, no exenta d'humor, fins i tot per reconèixer que abomina de Jimi Hendrix, Frank Zappa o Bob Dylan (serà LLopis el meu germà bessó perdut?), en un dels capítols que més em va agradar del llibre. Una reflexió inquisitiva sobre el perquè a les persones ens agrada més una música o uns grups que no pas d'altres. Reconec que em va arrencar un somriure còmplice i se'm va formar un nus a la gola, amb sortides com aquesta:
Volvamos a las influencias, o predilecciones. No nos compliquemos la vida. No vibro con la música de mi tierra, ni con la música celta. No citaré las ragas indias ni los cantos marroquíes porque eso ya es de cajón. Entonces, ¿por qué Take Me Home, Country Roads, un viejo tema country americano, puede emocionarme de ese modo? ¡Y encima la compuso John Denver, un tío que no puedo ver ni en pintura!
Oriol Llopis ha pagat el deute que devia a Alfred Crespo, també crític musical, co-director de Ruta 66 i director de la necessària 66rpm Edicions que ha publicat el llibre. Amb el deute saldat, aparca l'escriptura i renega de tornar a escriure crítica musical, perquè la música que es fa ara no li genera l'eufòria o l'optimisme necessaris per a superar la pàgina en blanc. Algú que li hagués agradat ficar-se dins la pel·lícula American Graffiti i viure les aventures dels seus protagonistes, no és fàcil que es senti còmode parlant sobre l'última gran revelació del rock que sap es perdrà en el temps com llàgimes en la pluja. El music sevillà Pájaro sembla que el rescata de la seva apatia per sintonitzar amb la música dels 2000. El rescat vital va venir de la mà de la seva dona Maria A. amb qui viu feliç a Sevilla i a qui dedica paraules lluminoses.
Música entrellaçada amb la vida en un llibre honest, sincer, divertit, ple de veritat i amor, que no és poc.
El nostre amic Miguel Martínez, periodista musical de la revista Rock de Lux, va publicar ahir a El Periódico un artícle titulat La agonía del crítico musical. El Miguel, fent honor a la seva professió, fa una dura crítica sobre l'intrusisme en el sector i la manca de rigor de molts suposats periodistes musicals.
Els de l'AMPLI tenim clar que nosaltres no som crítics musicals, sinó simples malalts de música amb ganes de compartir i difondre les nostres dèries musictecàries i melòmanes. El col·lectiu AMPLI som lectors de la crítica musical professional i de qualitat, aliena als interessos mercantilistes de les grans discogràfiques. Els crítics musicals ens faciliten el descobriment de nous i vells músics que incorporem a la nostra discoteca pública i particular, ens ensenyen a escoltar millor i a tenir un criteri musical més format.
I ja que parlem de crítica i crítics musicals, aprofito per recomanar la lectura d'un clàssic de la literatura musical dedicada al pop i al rock. Es tracta del llibre Awopbopaloobop Alopbamboom del periodista Nick Cohn, publicat originalment l'any 1969, reeditat fa pocs anys, i que trobareu a la vostra biblioteca pública. Una lectura divertida, cínica i desmitificadora sobre els protagonistes de la història del pop i del rock.
I per si havíeu oblidat qui es va inventar aquest traballengües, Awopbopaloobop Alopbamboom, aquí teniu la cançó que el va popularitzar allà per l'any 1956. Amb tots vosaltres, mister Little Richard interpretant el Tutti Frutti:
