diumenge, 13 de juny de 2010

El vídeo del diumenge: Kill the guy with the ball


L'ocell ha tornat a cantar aquest matí, a les 6:10. Ell què sap quina cosa és un diumenge. El cant t'acompanya quasi humanament. Bon dia, piolín. La seva innocència et sembla preciosa i decideixes escoltar-lo amb atenció.

Immòvil, al llit, segueixes les seves curioses variacions. Allarga una frase, l'interromp abruptament, tempteja diferents notes. No facis literatura: no està buscant, troba. Sovint sembla que hi hagi més d'un ocell.

El grabes:



El sol és el mateix pet tots dos: una bendició. Així que, animat, també comences a cantussejar distretament. No hi ha lletra en això que cantes, i ho trobes natural. Saps que la majoria de la música no està lligada a paraules, ni a cap predeterminació. És l'insondable música instrumental, expulsada dels àmbits majoritaris del pop i del rock. Només alguns casos particulars, i la música electrònica, sovint exploradora.

L'ocell és instrumental. Quina frase més imperfecta. Però aquest matí ja et serveix per aventurar-te a una altra perspectiva musical. La hipòtesi d'una història de la música popular sense cantants. Una música que expressés sense orientació verbal.

Busques al teu cap algun intercessor, algú que hagi decidit tancar la boca (malgrat que sabria obrir-la) i preocupar-se de la emoció musical per sí mateixa. El trobes: és ell. Un virtuòs de la guitarra, habilitat que potser ha enfosquit un fet palmari: els seus àlbums sempre amaguen joies compositives.

El vídeo no té res de l'altre món, ni cal. La música és més que suficient, et convé recordar-ho. Només és gent tocant, desertors de les paraules. Té tres parts:

1) Improvisació orquestral: Entra l'orquestra, en ple trerrabastall percussiu. Després ell, dirigint com ho faria l'ocellet si l'obeís el món. Des del principi perceps el sentit lúdic i intens de la seva música.

2) Al minut 3:01 entra Kill the Guy with The Ball, i descobreixes ritmes i mètriques inutilitzades al pop i al rock durant dècades, però que són una festa, una festa rítmica.

3) Al minut 4:40 comença una altra festa: harmònica. Es diu The God Eaters. Relaxada i melòdica. Original. Sense gènere! Hi ha mil escales, mil colors harmònics, al món sonor. Ell les va explorant amb curiositat, com un nen-ocell de fusta, electricitat i sensibilitat. Què et fa sentir aquesta música que no et diu el que has de sentir?




Han estat 6 minuts 38 segons. I ara creus estar en silenci. Però no. Només és que no hi ha paraules.

Però la muntanya és plena de vida bullent. Un escenari sonor. La multiplicitat i varietat del món són una evidència. Tot suma (mamífers, ovípars, mecanismes) dins l'orquestra viva. L'obra ha començat avui a les 6:10, amb aquest petit ocell de diumenge. Calles, per sentir-la.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...