Dani Jané al Música de Tothom: "El flamenc és visceral i profund, del jazz el que més m'agrada és la llibertat de la improvisació i de la música tradicional argentina m'agrada "la mugre""

Dani Jané és guitarrista, arranjador i compositor. Nascut a Barcelona el 1982, compta amb una extensa formació musical. Ha estudiat guitarra flamenca a l'Escola de Música Joaquín Herrera i amb el guitarrista Manuel Granados; guitarra jazz i llenguatge musical al Taller de músics i a l'Escola de música Moderna de Badalona amb Ramon Montoliu; guitarra clàssica a l'Escola d'Arts Musicals Luthier i al Conservatori Superior de Música del Liceu amb Guillem Perez-Quer, on es va llicenciar el juny del 2016. També va estudiar a l'escola Latitud Tango amb Jorge Blengini, on va aprendre la tècnica i el toc de la música tradicional argentina. Dani Jané ha compartit projectes i concerts amb artistes de gèneres musicals molt diversos com ara: Tio Montero (flamenc fusió), la cantautora rosinca Rusó Sala, Manuel Araya (cantant i artista multidisciplinari), Marta Casals (cantant), Rosa Grau (poeta i rapsode) o el flautista italià Mauro Uselli. Com a guitarrista solista ha actuat en diversos països d'Europa interpretant tant música d'altres compositors com les seves pròpies composicions. 

                                                         Dani Jané 

                                                              Cartell 

“PAISATGES INTERIORS”: Dani Jané ens presenta el seu darrer disc, “Paisatges interiors”, juntament amb altres temes propis recents i també d'altres autors. En les composicions per guitarra de Dani Jané s' hi poden escoltar influències dels diversos estils que l' han acompanyat durant la seva trajectòria artística (clàssic, flamenc, jazz, guitarra sud-americana, músiques del món, etc), però sobretot la recerca d' una veu pròpia en la forma de compondre i d' interpretar, sempre profunda i sensible. (Text: Magic Room)

                                                                         Portada del disc 

AMPLIATS

És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us ofereix l’entrevista amb Dani Jané i la selecció de fons de la biblioteca Ernest Lluch. 

(Text: Lídia Noguerol) 

Per què vas escollir la guitarra com a instrument?

Quan tenia 12 anys el meu veí tocava la guitarra. Ell era amic dels meus pares i clar, jo recordo que freqüentava casa seva. Tampoc tenia gaires més opcions, perquè era el meu únic veí (riu), vivíem al mig de la muntanya, a la Vall de Bianya. Tinc molts bons records d'aquella època. A partir d'aquell moment em vaig començar a interessar per la guitarra i vaig fer algunes classes amb ell. Em va ensenyar les notes, els acords bàsics i algunes cançons. Llavors algú em va deixar una guitarra clàssica i recordo que passava estones tocant-la sol a la meva habitació. El so de la guitarra ja em va fascinar en aquell moment i des de llavors no m'he separat d'aquest instrument.



                               Una personal versió dels Fab Four

Has estudiat flamenc, jazz i música tradicional argentina. Què t’agrada de cadascun d’aquests gèneres?

Bé, sí, són gèneres que per algun motiu o altre he descobert en diferents moments de la meva vida i els he estudiat. Alguns més a fons i altres menys, però no soc especialista en cap d'ells. Cadascun d'aquests gèneres, m'ha fet descobrir diferents maneres d'expressar-me amb la música.

El flamenc és visceral i profund, del jazz el que més m'agrada és la llibertat de la improvisació i de la música tradicional argentina, que és d'una riquesa impressionant, m'encanta una idea o concepte lligat a aquesta música que és "la mugre". Es podria definir com a recursos de tècnica musical que no apareixen en les partitures però que són essencials per aquest gènere. Cada instrumentista, busca les possibilitats i formes de tocar perquè soni "brut" i donar així un caràcter que va totalment lligat a aquest estil.

                                                 Tocant la mugre d'una milonga

En el teu disc “Paisatges interiors” has intentat fer-hi entrar totes les teves influències?

El propòsit no ha sigut aquest, sinó que més aviat és el resultat de tot un procés llarg, d'anys. Les influències que tinc es plasmen en la meva música, i crec que en la música de qualsevol artista, sense que hi hagi una intenció, sinó perquè d'alguna manera les he integrat, me les he fet meves i em surten.

Amb la Marta Casals has enregistrat un disc, "Recull" de música tradicional catalana. Diries que el que és el que més distingeix la nostra cançó tradicional? 

Si que és veritat que dins de la cançó tradicional catalana trobem moltes cançons que parlen d'històries tristes i realment dures, com és el cas per exemple del Testament d'Amèlia, la Cançó del lladre o la Presó de Lleida. Però també trobem històries d'amor com el Mariner o La Filadora. 

                                                Amb Marta Casals 

                                                Música tradicional catalana 

Què ha de tenir un projecte perquè t’animis a participar-hi? 

Les motivacions poden ser varies, pero diria que les dues principals són que sigui un projecte amb el qual aprengui musicalment i que estigui format per un bon equip humà amb el que em pugui divertir i tenir confiança. De fet amb els anys m 'adono que quan alguna d'aquestes dues coses fallen, els projectes s'acaben desmuntant, o simplement jo perdo l’interès i començo a pensar en nous projectes i buscar noves oportunitats.

                                         Pensant en nous projectes (?)

Quina diferència hi ha entre tocar amb un/a cantant o amb un/a rapsode? 

Quan acompanyes un/a cantant has de seguir una harmonia i un ritme que acompanya la melodia, però quan toques amb un/a rapsode la llibertat és molt més gran, ja que pots tocar fins i tot atonal. Només cal crear una atmosfera i intentar plasmar l'essència del poema. Per això és important saber de què parla i també com l'entén i com el vol transmetre el rapsode. 

                                                  Amb la rapsoda Rosa Grau 

Per acabar, ens podries recomanar algun guitarrista i algunos discos que t’agradin especialment?

Si us hagués de recomanar un guitarrista català sense cap dubte seria Toti Soler, m'encanta el seu toc, la seva musicalitat...Un gran mestre per mi. Té molts discs que m'agraden, però si hagués de triar-ne algun em quedaria amb "Lydda" i "Transparències". Un altre guitarrista que admiro molt és Luís Salinas, d' Argentina. Té un disc que m'agrada molt titulat "Folklore 1". Un altre molt bó és "El tren".

                                                              Toti Soler 

                                                           Folklore 1 

                                                                    Portada

A la biblioteca podeu trobar: 

Les cançons del 68: Jaume Arnella, Maria del Mar Bonet…Toti Soler. 

Enderrock, 2018 (DVD)

Catorze poemes, catorze cançons. Maria Mercè Marçal / Toti Soler

Fundació Maria-Mercè Marçal, 2009.

Deu catalans i un rus. Ovidi Montllor. Barcelona. K Indústria Cultural, 2005. 

El meu amor sense casa. Maria-Mercè Marçal. Proa, 2003 (Llibre+CD)

Paxòfon al Música de Tothom: "Ha quedat una selecció melòdica, amb sonoritat folk, però amb alguna pinzellada de rock"

“Paxòfon” és el sobrenom artístic d’Ernest Parro, que presenta un repertori a cavall entre el pop/rock, el folk i la cançó d’autor, acompanyat del mestre Xicu Rovira, fent un duo de guitarres i veus. La selecció, majoritàriament de creació pròpia, intenta ordenar l’eclecticisme d'unes composicions que han restat anònimes durant més de una dècada. Un material sensible, intimista, amb lletres en català, castellà i anglès, indicat per gaudir d'emocions a curta distància.

AMPLIATS

És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us ofereix l'entrevista amb Ernest Parro (Paxòfon) i la selecció de fons de la biblioteca Ernest Lluch. (Text i selecció: Lídia Noguerol) 

La primera pregunta va sobre el teu nom artístic. D'on el vas treure? Utilitzes la primera síl·laba del teu cognom?

És una història llarga. El primer instrument de corda que vaig tenir va ser una espècie de contrabaix elèctric de reciclatge, que em vaig fer jo mateix unes tardes d'estiu, i que un amic va batejar com a Ernestofon.

                                                              Logo

A partir de 2004 vaig començar a gravar temes on m'ho feia tot: bateries programades o percussió, baix, guitarres, veus, mandolina, harmònica, etc. A mi em deien Pax, en referència a meu cognom, Parro, i quan vaig decidir posar nom a aquestes produccions multi-instrumentals casolanes per publicar sense pretensions i de forma anònima, vaig pensar en Paxòfon, en el sentit de "jo instrument"  o home oquestra. I també recorrent a l'anterior idea de l’Ernestofon.  Finalment aquest nom s'ha mantingut en el projecte oficial.

Com vas fer la tria de les cançons que finalment formen part del teu repertori? Et va ser difícil descartar algunes cançons?

No és fàcil, perquè hi ha molt de material pendent de revisió que està aparcat, però no descartat, i espero que trobarem el seu moment més endavant. La tria actual consisteix a filtrar alguns temes que funcionen en format solo o duet acústic. Ha quedat una selecció melòdica, amb sonoritat folk, però amb alguna pinzellada de rock. Potser a curt/mig termini, podem canviar el format, i introduir temes més rítmics.


                      Una de les cançons enregistrades amb la col·laboració d'EUMES 


Necessitaves sortir estilísticament del que fas amb "Olvido"?

No. Eren projectes paral·lels complementaris. Casualment, Olvido s'ha dissolt fa poc i ara puc dedicar-me plenament a Paxòfon.

                                                Olvido amb Ernest Parro al centre 

Ets conegut com a baixista i vas començar "Paxòfon" en solitari, tocant la guitarra. Què t'agrada de cadascun d'aquests instruments?

El baix és divertit, per gaudir tocant en directe, i per acompanyar una banda.
La guitarra és un instrument més complet i el primer que vaig tocar. L' utilitzo per compondre, i acompanyar-me cantant. Tot i que, està previst que amb un altre format de directes jo estigui fent temes al baix i la veu i així deixar més guitarres a mans d'en Xicu.

Ara t'acompanyen Xicu Rovira i Rubén Berengena. De què us coneixeu?

En Rubén va col·laborar gravant dos temes amb videoclip, pero de moment la banda s'està presentant en format duo amb en Xicu. Amb en Xicu ens coneixem de la Jam Xefla, que es feia primer al bar El Cercle i que actualment es fa al Yeah Indie Club.
Amb en Rubén coincidim sovint al Sunset Jazz Club  i a la cerveseria El Primer Glop. A part, el seu germà, l'Alfred Berengena, ara bateria de Soziedad Alkoholika, va ser bateria d'Olvido, durant els primers dos àlbums. Girona és petita...

                                                         Rubén Berengena 

Com va sorgir la col·laboració amb l'Escola EUMES? No es dediquen més a l'electrònica?

Jo també ho pensava, però baixant de l'escenari d'una Jam Xefla, un alumne d'EUMES em va demanar si coneixia alguna banda que volgués gravar un parell de temes, per al projecte de final de curs. L'endemà l’hi vaig confirmar  i ho vam fer amb 4 o 5 dies.


                  Una de les dues cançons gravades en col·laboració amb EUMES 


Tens pensat debutar properament en format de llarga durada?

Sí. A finals d'any entrarem a estudi.



Per acabar ens podries recomanar algun disc i un llibre, aprofitant que és Sant Jordi?

El disc,  "Exits" de Steve Smyth i com a llibre musical, el "Real Book" 

                                                                       Portada del disc 

The Real Book és una recopilació d'standarts de jazz feta pels estudiants del Beerklee College of Music durant la dècada de 1970. Actualment està considerat com un dels principals vehicles de transmissió del jazz. (Font: Wipedia) 

LA TRIA DE LA BIBLIOTECA 

Com que Paxòfon tocaran per Sant Jordi he escollit dues novetats editorials: 

Reacciones psicóticas y mierda de carburador. Lester Bangs. Libros del Kultrum, 2018.

Felicitats a l'editorial Kultrum per traduir finalment al castellà un clàssic de la literatura pop i la crítica musical. Això sí què és merda de la bona i no l'infame retrat que va fer de Lester Bangs els cel·luloide reciclable "Casi famosos".

Portada 

Germà. David Chariandy. L'Altra Editorial. Barcelona, 2019. 

Una història d'amor fraternal amb música de fons als suburbis de Toronto. 

Portada

VV.AA.Jazz: the Smithsonian Anthology 

Ja que l'Ernesto ens ha recomanat el "Real Book", rescato aquesta antologia que vol ser un recorregut històric pel gènere i assenyalar els seus punts de trencament i evolució. 

La caixa conté CD i un llibre

Barroc and Roll. Jordi Homs al Música per a Tothom: "No existeix el millor cantant del món. Existeix el que més t'agradi a tu"

JORDI HOMS és tenor i professor de cant format entre Barcelona i París. Ens explica que: 
"De petit amb una guitarra cantava davant d'una finestra amb llargues cortines blanques. La seva llum era com d'alabastre. La guitarra tenia sols tres cordes, però jo en tenia prou. He cantat a grans teatres d’ Europa, Espanya i Cuba, i us puc dir que segueixo buscant aquella cortina blanca, aquell moment en el que la màgia es fa present. La màgia mitjançant la música. La proximitat es per mi aquella cortina, que els grans teatres no  tenen. Es per això que m'encanta jugar a fer màgia tot explicant històries i cantant. Però aquest cop......en patins"

També comenta que: "La música clàssica és aquella que ha perdurat en el temps. Tot allò que perdura es allò que és vigent, per la seva bellesa i el seu sentit. I tot allò que transmet bellesa ho fa perquè conté vida, una flama que perdura. En el camp del cant clàssic la flama que guspireja sota la forma són les històries i els sentiments que hi són expressats, dels que tot sovint no es parla. En aquest espectacle us portaré de passeig en patins del barroc al clàssic, al caliu de les seves històries i els seus sentiments, i alguna que altra anècdota. Us ve de gust patinar pel temps?"

AMPLIATS

És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us ofereix l’entrevista amb Jordi Homs i la selecció de fons de la biblioteca Ernest Lluch. 
(Text i Selecció: Lídia Noguerol) 

Jordi Homs 

Realment aniràs en patins com si et dediquessis al “Roller Disco Boogie” o només és un joc de paraules? 

Sí, realment aniré amb patins en línia. De fet aniré en patins i vestit amb una casaca barroca. Portaré un amplificador portàtil amb algunes peces, de tal manera que la musica i el cant es mouran per l'espai lentament donant una sensació d’ atemporalitat, que per mi representa la forma més essencial del barroc i el seu temperament.

Casaca barroca 

Ens proposes una passejada que va del barroc al període clàssic. Quina ès la teva època preferida? 

L’ època barroca és la preferida per mi. Per moltes raons, i la més destacable és que en aquell temps van passar coses de les que no es parla molt i són la base de la nostra cultura. Una base que en aquest temps torna, enriquida per tots els temperaments humans que ha transitat la nostra història fins ara. Per això començo pel barroc. Mira, pensa una cosa. Parlar del barroc és parlar de renaixement. L'esser humà es posa en el centre de la creació. Els clàssics grecs tornen amb força, una força que neix de l'emoció i d’un profund debat amb la mort, revestit de sofisticació i atemporalitat.

"Judit i Holorfermes" per Artemisa Gentilleschi

Musicalment neix l'òpera, la música arriba a la gent i els teatres d'òpera prenen la forma de les places públiques, on si tens una moneda pots veure un espectacle que per l'època era fascinant. I musicalment entra una component significatiu, la tensió en el fraseig, que parla d’una tensió existencial, plena de ganes de viure i exaltar la bellesa de cada moment. No et sona això?

Baschenis - Instruments Musicals 

Has actuat arreu del món. Hi ha algun concert que recordis especialment? 

He actuat a molts llocs d'Europa i fora d'Europa. Tots els concerts tenen petits records que m'acompanyen, com per exemple l'olor del sabó dels hotels de París, que m'encantava. O els “mercadillos” de Berlín, on trobava coses fascinants abans dels concerts, com càmeres fotogràfiques amb òptiques de la URSS. I també hi podies veure vi calent amb un fred que pelava. Totes aquestes experiències pujaven a l'escenari, com nous perfums pel meu imaginari. No hi ha hagut grans concerts, sinó grans petites experiències darrere de cada cançó i de cada repertori, de cada ciutat, de cada trosset de món que he vist tot treballant. 

Càmera soviètica Exakta

Potser dintre d’ aquest marc dels concerts i els petits grans detalls, destacaria quan vaig cantar a l'Institut Austríac de París. Cantava en una sala de cambra no molt gran. Hi era present Paul von Schillawsky que havia estat treballant amb tots els cantants, doncs era, i dic era amb pesar, perquè ja no és entre nosaltres, i això és una gran pèrdua, per la seva saviesa, amabilitat i màgia, doncs era un dels grans especialistes en música alemanya i mozartiana d'Europa, que ens formava en el marc de la interpretació a cantants de tot el món. Doncs en aquell concert, un cop vaig acabar un tema que es deia “Am leuchtenden sommermorgen”, Schillawsky es va aixecar i em va dir: “Podries tornar a cantar aquesta cançó per a la meva dona (que acabava d’entrar en aquell moment)”. Era un cantant novell en aquells moments, no era un gran teatre, però va ser un moment entre simpàtic i màgic, on el protocol del concert clàssic es va trencar amb molta gràcia, i va ser per mi un moment ideal per correspondre a la seva estima 

Ens podries recomanar algunes obres per les quals patinaràs? 

Si, et recomano “When I'm laid” de Henry Purcell. Escolta-la . Et recomano la versió de Elin Manahan Thomas. Ja em diràs. 

Quins són els teus intèrprets preferits i per què? 

Saps?, No existeix el millor cantant del món. Existeix el que més t'agradi a tu. No es com el futbol que tenim a Messi. A mi em commou profundament Fritz Wunderlich, em fascina Pavarotti, em fa somiar amb els ulls oberts la Callas cantant la “Casta Diva”, em fa plorar Victòria dels Àngels amb la seva fragilitat entre divina i humana. Em fa creure en l'essència humana cada cantant que s’entrega a la música des del seu talent, i que viu l'essència del qui va concebre i crear una música tan bonica com necessària, tan especial que sobreviu al temps.

LA TRIA DE LA BIBLIOTECA

LLIBRES 

Barroco. Historia, compositores, obras, formas musicales, discografía e intérpretes de la música barroca. Francisco Camino. Ollero & Ramos. Madrid, 2012. 

La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebastian Bach. John Elliot Gardiner. El Acantilado, 2015.

                                                             Portada 

J.S. Bach. Discografía recomendada. Obra completa comentada. Península. Barcelona, 1997.

Viaje musical por Francia e Italia en el s. XVIII. Charles Burney. Acantilado. Barcelona, 2014. 
Charles Burney (1726 – 1814) va ser compositor, organista, clavecinista i estudiós de la música. El juny de 1740 Burney va empendre un viatge, que ha esdevingut una fita en la història musical i un diari extraordinari escrit per un viatger curiós que descobreix una Europa complexa i tensa a les portes de la Revolució Francesa. 

Portada 

CD

He escollit dos compositors no tan

 coneguts pel gran públic. 

Barroc 

François Couperin. Leçons de ténèbres. Harmonia Mundi. Arles: 1984.

Era Clàssica

Luigi Boccherini. Fandango Sinfonie; La musica notturna di Madrid. Alia Vox, 2005. 

Celticats al Música per a tothom: "Som un grup ceili. Toquem música tradicional irlandesa per ballar"

Celticats: Som un grup de formació recent i ens dediquem a fer música irlandesa i celta d’arrel. Som un quants i tenim els catalans David al violí i la flauta, la Bea que toca el violí i la mandolina, el Ferran també a la mandolina i el Juanjo a la guitarra. Jo soc la Jenny, irlandesa, i toco la flauta, l’acordió, el tambor i les culleres. També canto, amb la Paula, que té sang escocesa i menorquina. 

El meu besavi va ser fabricant de violins a Estats Units i trobador de música a Irlanda. Tocava en casaments, enterraments, etc. Han passat 5 generacions en la família fins que algú toqui música irlandesa en públic. Sempre tocava sola a casa aquí a Catalunya fins el dia que vaig tenir l’oportunitat de crear el meu grup perquè se senti la música irlandesa. la música que trobava tant a faltar i que se sent tant al carrer i en els pubs allà a la illa on vaig nàixer. Per fi, podeu sentir la música tradicional celta irlandesa en viu a Girona i voltants!... Esperem que us agradi.

-       Genevieve (Jenny) Smyth.

   AMPLIATS

   És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us ofereix l’entrevista amb Jenny Smyth i la selecció de fons de la biblioteca Ernest Lluch. 

   (Text i Selecció: Lídia Noguerol) 

                                         Selecció en la penombra de la biblioteca Ernest Lluch 

  Abans de deixar pas a les respostes de la Jenny i per contextualitzar-les una mica, poso la definició de música celta de la Viquipèdia. Veureu que en aquest article es cita a Alan Stivell, un dels músics dels que recomanem un CD. 

                                      Shamrock: trèbol de tres fulles irlandès amb motius celtes 

     

   Música Celta: és el terme utilitzat per a descriure un ampli grup de gèneres musicals que parteixen de la tradició musical popular dels pobles considerats de tradició celta d'Europa occidental. No existeix un cos musical real que pugui ser descrit com celta, però el terme serveix per unificar tant músiques estrictament tradicionals de determinades regions geogràfiques, com un tipus de música contemporània d'arrel folklòrica amb un mateix origen etnològic i musical. També es refereix a les característiques que serien exclusives de la música de les anomenades nacions celtes. 

                                                            Flauta irlandesa 

    Alguns, com Geoff Wallis i Sue Wilson en la seva obra “The Rough Guide to Irish Music” , insisteixen que moltes de les tradicions agrupades en l'etiqueta "celta" són ostensiblement diferents entre si (per exemple, la gaèlica i la bretona) i en realitat tenen res o poc en comú. D'altres, sobretot músics com Alan Stivell, diuen que sí que ho tenen, en concordança amb estudis més antics.

v  Jenny Smith: “Som un grup més de tipus ceili, que seria música tradicional irlandesa per ballar”.

                                                     Celticats amb la Jenny a l'acordió 

      Què et va portar a Catalunya? 

     A la meva universitat, la de Limerick, van venir unes dones buscant professors nadius d'anglès per treballar a Espanya. En aquell moment no sabia que eren dels “Legionarios de Cristo”. O sigui que un cop llicenciada a Irlanda, els instints em van portar cap a Espanya, on vaig treballar un any com a mestra de primària en una escola privada religiosa a Barcelona. Barcelona em va agradar tant que vaig decidir fer un any més. Aquest cop, però, en una escola internacional a Sitges. I durant aquell any, el 2005, vaig conèixer el meu futur marit que era de Girona. A Girona vaig treballar a l’Escola Saint George. 

                                                                       Vista de Limerick

   
    Com vas conéixer els músics que formen part de Celticats? Ja eren fans de la música celta irlandesa?

    

    Jo mateixa explicaré tot això el dimarts de la trobada, però bàsicament buscava músics per escampar, sentir i tocar música irlandesa amb gent, perquè la trobava molt a faltar. Vaig enganxar cartells al Conservatori i a l’Aulatradi per trobar músics i vaig parlar amb algun company mestre de música per si coneixia algú. Els meus companys es van posar en contacte en mi! I sí, som fans!

                                                                        Celticats al bosc 

   De tots els instruments que toqueu hi ha un Bodhrán (tambor de marc irlandès) i les culleres. Les jug bands van existir abans a Irlanda que al Estats Units?

   

   Jo toco el bodhrán i les culleres! No sé que són les jug bands.

[ Les jug bands són bandes de blues que toquen amb una gerra (o ampolla amb nansa) i una barreja d’instruments fets a casa. Aquests instruments són objectes ordinaris com culleres o washboards (taules de rentar) adaptats o modificats perquè sonin d’una determinada manera]

                                               Spoons (Culleres)

   Què teniu en comú amb espectacles com “Lord of the dance” i la banda “The Pogues”? O que tenen ells de música tradicional irlandesa o celta?

    Nosaltres som una formació molt recent i som un grup més tipus ceili, que seria música tradicional irlandesa per ballar. Però també som com grups com els Dubliners o els Chieftians, cantem balades i també fem alguna cosa molt moderna o fusionada.

                                    Portada "The Very Best of Dubbliners"

   

   Només toqueu cançons tradicionals o també en teniu de pròpies? Canteu en gaèlic? 

  No tenim cap composició pròpia. En general, cantem  les típiques cançons tradicionals irlandeses. I és clar, algunes les canto en gaèlic. 

   La flauta que toques és una flauta travessera irlandesa? Per què no teniu gaita? 

  

   Potser algun dia tindrem una gaitista , però no hi estic massa a favor.  És un instrument força sorollós i solista, però estic oberta a tenir-ne  una. No l’he buscat encara per les raons esmentades. La flauta irlandesa és única i és vertical. 

                                                                     Gaita irlandesa 

   
   Quina diferència hi ha entre la música tradicional irlandesa i la cèltica? Vull dir, és fàcil distingir-les? 

   Doncs, la música celta podria ser d’Escòcia, de Bretanya  o de Gal·les. Però jo crec que nosaltres som i volem ser puristes irlandesos. 

   

   DISCOGRAFIA

   Ireland: The gaelic heritage and traditional music from Connemara. Paris: Ocora Radio France, 1994. 

    Connemara és la part est d’Irlanda. En aquesta regió les families s’asseien al voltant d’una foguera i per torns, cada un d’ells s’axeicava i tocava un instrument o cantava. Aquest intercanvi és la font de la música tradicional irlandesa. 

                                                    

     The spirit of Ireland: Celebrating O’Carolan (1670-1738). Pascal Bournet Consort. Mandala, 2001. (Irlanda)

    El bard irlandès Turlogh O’Carolan, que era cec, va crear el seu propi estil que es trobava entre la tradició de les arpes, l’estil gaèlic tradicional i els compositors italians del barroc. Els seus preferits eren Vivaldi i Corello. Com la música tradicional irlandesa, les peces d’aquest disc són de línies melòdiques simples i no tenen cap indicació sobre com harmonitzar-les o sobre la funció del baix. A causa d’aquest fet Pascal Bournet va escollir una sonoritat entre la música tradicional irlandesa i el barroc italià. 

                                                                               

   The Chieftains. Live from Dublin. A tribute to Derek Bell. Sony, 2005. (Irlanda)

              

                         Capercaillie – Get out. Survival Records, 1992 (Escòcia)

                     

                        VV.AA – Calanais. Blue Moon, 1996. (Escòcia)

     Fiona Ritchie presents: The best of the Thistle & Shamrock vol.1. San Francisco: Hearts of Space, 1999. 

      Fiona Ritchie és la locotora del programa de la ràdio NPR (EUA) Thistle & Shamrock, dedicat a la música celta. Aquest és el primer volum dels seus recopilatoris. the presbyterian

  Alan Simon. Excalibur. La Légende des Celtes. Isis Music-Les Editions de l'Enchanteur/"Tristar", 1998.

                               Alan Stivell Tir na nog. Symphonie Celtique. Keltia III,  2005. 
                         (Bretaña, Escòcia, Irlanda) 

     VV.AA-Celtic Tides: A musical odissey. New York : Putumayo World Music, 1998. (Irlanda, Escòcia, Est del Canadà).