Els companys de la Biblioteca del Poblenou estan sempre atents a les fires de música tradicional, que és la seva especialització. Ara ens passen aquesta nota...
Un any
més torna la Fira Mediterrània de Manresa, amb concerts, dansa, espectacles
teatrals i altres acitivitats culturals relacionades amb la culura popular i les
músiques del món. Així, com sempre, trobareu concerts d'aquí com Alidé Sans de
la Vall d'Aran o la Barcelona Ethnic Band, de més enllà com el gran Kepa
Junquera conjuntament amb Chango Spasiuk d'Argentina. També espectacles
teatrals, com el del grup de teatre Paranys amb No
et vesteixis per sopar o la Companyia Sala Trono amb You
say tomato. I de dansa i circ com la Companyia
Mariantònia Oliver amb l'espectacle Volen, volen.
Una
bona oportunitat per a sentir concerts i veure espectacles d'arrel, per a
programadors, públic familiar, etc.
Un racó ben especial del planeta ... si més no per als que vivim en aquesta part de món conegut com civilització occidental . I, com no, la música que hi neix també ho és. Una música que té la mateixa olor que els seus milers de petits i grans ports, oliveres i xiprers, la salabror a l'aire, la llum intensa d'un blau etern ...
No és la primera vegada que portem al bloc l'aire musical de la mediterrània, ni serà la darrera. D'alguna manera és com visitar als avis, l'origen del que som, el tronc comú que ens uneix a la gent d'altres parts de la mar i de la terra, l'idioma de la música és el mateix a tot arreu.
Hüsnü Şenlendirici és un virtuós clarinetista gitano, nascut a Pèrgam, a prop de la ciutat d'Izmir, a la costa egea oriental, amb una fèrtil carrera musical que l'ha apropat a diversos gèneres musicals com el jazz o la fusió amb una gran diversitat d'artistes europeus, asiàtics i americans. Especialment interessant és el seu treball en el Taksim Trio on es troben la música tradicional i clàssica turca o aràbica amb el jazz.
L'any 2010, Hüsnü es troba amb el Trio Chios : Markellos Poupalos (guitarra, oud i veu), Manolis Stathis (buzuki) i Stamatis Poupalos (violí), músics de la costa egea occidental, i el resultat va ser aquest deliciós enregistrament:
(Doublemoon, 2010)
Músics de la mateixa mar, la mar com a lloc comú, no com a barrera. Artistes que recullen el repertori tradicional d'ambdós costats i aporten també composicions pròpies. Escoltant aquests temes, interpretats amb naturalitat, força i alegria, resulta estrany pensar que moltes vegades en la història, la cultura popular ha quedat soterrada per la divisió entre societats que, en realitat, ho comparteixen gairebé tot des de fa milers d'anys.
Així, on el tòpic ens parla d'un etern conflicte entre 'nacions', la turca i la grega, aquest àlbum mostra el contrari. El matx entre "ells" (els dolents) i "nosaltres" (els bons) apareix com absurd.
La identitat cultural de la mar Egea no en sap res de divisions i si molt de diversitat, varietat i riquesa de matisos. A una banda de la mar una manera de fer trinar les cordes, a l'altra, una forma d'entonar melodies antigues provinents de viatgers de l'orient amb el clarinet i, en ambdós costats, gents que van i venen d'una banda a l'altra, amb els seus instruments i els seus records. Sí, aquí, en aquest territori musical, al mig de la mar Egea, realment es fa difícil veure on comença occident i acaba l'orient ... en aquest territori musical és on entenem que aquestes divisions són, si més no, artificials i amb poc sentit.
El disc s'obre amb "Mini Mini Nihavend Peşrev", peça tradicional del compositor turc del segle XX, Hüseyin Saadettin Arel que enllaça el clarinet de Senlendirici i les cordes gregues. En la mateixa línia, trobem més endavant un altre clàssic de la cançó popular turca del segle XX "Bekledim de Gelmedin", de Yesârî Asim Arsoy.
De l'altra banda de l'Egeu, s'evoquen grans compositors grecs del segle XX amb peces com "Pare Ta Hinaria Mou" (Theodoros Derveniotis), "Ta Ziliarika Sou Matia" (Markos Vamvakaris), "Iroini ke Mavraki "(Sotiris Gavalas) i" I Lahanades "(Vangelis Papazoglou), aquestes tres últimes cantades per Markellos Poupalos.
Del folklore anònim turc, trobem joies com "Gel Gel Kayikci", "Seftalisi Ala Benziyor" i "Kadifeden Kesesi", amb la participació de la cantant Merve Özbey. I també peces instrumentals com "Ada Sahilleri" i "Bergama Zeybegi", a més de "İzmir'in Kavaklari", un clàssic en el repertori de Hüsnü Senlendirici.
Ege'nin iki yanı és un d'aquells àlbums extraordinaris que s'escolten de punta a punta amb enorme plaer, amb tota naturalitat, 50 minuts de llum mediterrània, com un platet d'olives i un got de vi, sota una parra, mirant abstrets aquell blau inexplicable de la mar ... ;-)
Hüsnü Şenlendirici & Trio Chios
al vell port de pescadors d'Ortaköy, Istanbul, amb el pont del Bòsfor al fons
Trobareu aquest enregistrament en aquestes biblioteques de les comarques barcelonines.
Al principi dels anys vuitanta , en plena explosió del punk i la new wave, l'emissora de capçalera era la mítica Radio 3, amb programes llegendaris com Tiempos Modernos (Manolo Ferreras) ,Flor de pasión(Juan de Pablos) , Diario pop (Jesús Ordovás) o el meu preferit: Sólo para ellas del gran Diego A. Manrique [cal dir que 'ellas' eren les cançons ;-) ] .
El programa de Diego era el més eclèctic i variat en gèneres i gustos i, normalment, sempre m'agradaven la majoria de cançons que programava. Sovint punxava novetats discogràfiques molt interessants, com per exemple ... aquest disc:
Cambrers (Ànec, 1981)
Em va cridar l'atenció la seva originalitat i vaig gravar en una cinta cassette el que quedava de programa, en total tenia 2 cançons i mitja d'aquest àlbum, crec.
No havia sentit parlar mai d'ell, tot i que el fantàstic Brossa d'ahir (1977) d'en Pep Laguarda i els Tapineria , que havia sortit uns anys abans, era -i és- un dels meus discos favorits de tots els temps.
En Pep Laguarda , en Remigi Palmero i en Bustamante van ser segurament els tres artistes valencians més interessants del moment.
De fet, l'esmentat Brossa...d'en Pep, l' Humitat relativa (1979) d'en Remigi [disc considerat una de les obres mestres de la música moderna en català i espanyola en les votacions de la revista Enderrock o la revista Efe Eme] i aquest Cambrers conformen la trilogia natural d'un excel·lent rock mediterrani en la transició des dels darres temps hippies fins als més moderns temps de la new wave.
Tots tres, realment, traspuen la llum, el color i la salabror mediterrània, tant en la composició, com en l'ambientació instrumental com en el textos. Tres àlbums absolutament deliciosos i recomanables de punta a punta, i si pot ser escoltant-los un darrera l'altre per ordre cronològic, molt millor. Tots tres són especials, tots tres són discos originals i diferents. Una música adulta i naïf a l'hora .. molts potser recordaran els dibuixos i els còmix d'aquesta època del també valencià Javier Mariscal ... a mi em suggerien un univers poètic molt similar.
Cambrers és el que conté més elements dels nous temps, una new vave a-la-mediterrània veritablement original gràcies a la seva aportació lírica, una veu al marge dels cànons dels '80 i una concepció molt personal del pop.
He pujat l'àlbum sencer a la plataforma Grooveshark per tal de que el podeu escoltar en streaming sempre que us vingui de gust.
Juli Balanzà va signar aquest el seu primer treball, com a Bustamante, i així va seguir signant els seus següents treballs fins l'èxit del fenomen OT amb un altre Bustamante (David) qui, naturalment, no té res a veure amb l'original però que ha esdevingut molt més famós.
Al cor de Catalunya ja fa 13 anys que es celebra el reconeixement i l'orgull de pertànyer a una cultura mestissa i compartida, des de fa més de 2.000 anys, amb gents de banda a banda de la mar, la nostra mare, el mar nostre.
Aquest cap de setmana teniu l'oportunitat d'acostar-vos a Manresa i retrobar les aromes atàviques de la Mediterrània.
Amb motiu de la Fira, aquest any la Biblioteca del Casino de Manresa ens proposa una extensa selecció de treballs discogràfics que en un i/o altre sentit són una mostra delmoviment social i cultural inherent a la música mediterrània. Tots els títols estan disponibles en CD dins la col·lecció de la biblioteca.
Biblioteca pública i música, un binomi natural, indicador de salut cultural d'una societat
Istanbul és Europa i és Àsia, 15 milions d'ànimes amunt i avall, en una riuada que flueix dia i nit pels seus carrers, pel Corn d'Or, pel Bòsfor. La megalòpolis de la Mediterrània per excel·lència, un emplaçament geogràfic amb una bellesa especial on conflueixen tal quantitat d'elements humans i culturals, antics i moderns, orientals i occidentals que, just avui, apareix com una ciutat clau: un espai de trobada i convivència entre dos mons en progressiu distanciament on el Pont ho significa gairebé tot.
El documental que proposem avui és un treball magnífic en molts sentits: el cinematogràfic, perquè és una realització molt fresca i acurada que manté l'atenció constantment ; el social perquè suposa una contribució extraordinària a l'aproximació entre les persones i el musical perquè ... ja ho veureu, conté una banda sonora extraordinària, la diversitat i la qualitat és impressionant i molt sorprenent per a qui -com jo fins fa molt poc- mai hi havia parat prou atenció.
Crossing the Bridge: the sound of Istanbul un film de Fatih Akin, 2005, 90 min.
Sinopsi: Mentre componia la banda sonora de "Contra la paret" a Istanbul, Alexander Hacke, membre de la banda avantguardista alemanya "Einstürzende Neubauten" durant més de 20 anys, va descobrir la ciutat i la seva música. Es va proposar capturar la diversitat musical d'Istanbul perquè se sentís a Occident, des dels sons electrònics més moderns, passant pel rock i l'hip-hop, fins a la música àrab més clàssica. Fatih Akin, el director de "Contra la paret", el va acompanyar al seu recorregut amb la seva càmera i va filmar l'escena musical d'una ciutat els habitants de la qual estimen la música. La base d'Alexander Hacke va ser el venerable Büyük Londra Oteli (Gran Hotel de Londres) al barri de Beyoglu, potser el punt més europeu de Turquia. A partir d'allà, va recórrer un món estrany, contradictori, seductor i ple de vida, recollint impressions i enregistraments, empès pel fort corrent d'aquesta enorme i multifacética ciutat. Però no existeix la banda sonora ni la pel·lícula que faci justícia a la diversitat i la força que generen les impressions visuals i musicals d'aquesta ciutat.
Aquí podeu veure en streaming la versió subtitulada en espanyol:
Aquest post és la continuació del dedicat a la música mediterrània i el seu epíleg: una reflexió sobre els pre-judicis culturals (habitualment fonamentats en el desconeixement i la categorització del món a base de tòpics superficials), un agraïment a internet per possibilitar la comunicació entre gent allunyada, així com l'accés a músiques a les que abans difícilment s'hi podia accedir i, finalment, una apologia de la civilització mediterrània.
Us proposem obrir les portes a tot un univers musical per descobrir; aquesta vegada es tracta d'una inversió de 90 minuts que passen volant, diversió garantida.
Tal vegada és un tòpic, però hi ha part de veritat: el poder cultural i mediàtic de la música anglòfona és tan gran, que moltes vegades eclipsa injustament fins i tot la que ens és més pròpia ... o propera. En tot cas, un no és partidari de les exclusions sinó més aviat de les sumes, tot és susceptible d'enriquir-nos en un o altre sentit. En qualsevol gènere musical o àrea geogràfica podem trobar músiques que ens poden donar molt plaer. Llàstima de tants pre-judicis estètics i culturals que ens priven d'experimentar sensacions desconegudes.
Coneixem la nostra música?, realment la valorem? quins són els nostres fonaments musicals? ... personalment adoro el pop anglès, la psicodèlia, el blues del Delta i de Chicago, el jazz en les seves múltiples expressions, que dir del R&B, el funk, la música caribenya i antillana, la història sencera del Rock !!! ... però la passió per tota aquest música profunda i divertida, enrrollada i meravellosa, no m'ha tancat els sentits a ni el cor a altres músiques, algunes més difícils (música clàssica de la India) i altres més immediates (amor físic, la cançó de l'estiu ...) ; potser per això des de petit, sempre he vibrat i m'he emocionat absoluta i bojament amb infinitat de músiques que m'activen un altre tipus de connexions sensibles i que, amb el temps, he comprovat que, efectivament, tenen una cosa en comú: la matriu mediterrània. I una cosa que sempre m'ha semblat absurda és la mútua negació que alguns troben entre ambdós mons musicals, simplement absurda.
Apreciacions subjectives apart ... existeix tal cosa? es pot parlar de música mediterrània?
... jo crec que sí, de la mateixa manera que es pot parlar de música afroamericana quan volem encabir el blues, el jazz, el R&B etc. D'alguna manera, intentem trobar aquell antecessor del qual provenen una espectacular diversitat de balls, d'instruments de corda i percussió, de melodies i tonades, de ritmes i sonoritats... aquells factors comuns que, a poc que escoltem, es fan evidents de seguida.
El flamenc, la canzone, el ρεμπέτικο ... músiques que van i venen d'una a l'altra banda de la mar del mig de la terra, com àmfores plenes de vi o d'oli, dins vaixells fenicis.
Músiques amb gust a ρετσίνα i a pa amb oli , músiques amb forma de xiprer, amb color de cal i buguenvíl·lea, amb l'olor dels ports que vas deixant enrere ...
capvespre a Μεγίστη, la mar Egea
Si, definitivament, la música mediterrània existeix malgrat que molt poques vegades ha estat treballada i promocionada pel màrqueting de les multinacionals discogràfiques. Algú ha decidit que aquesta música no interessa als joves perquè és música local, no pas música "universal" de consum massiu i internacional, territori ocupat tradicionalment en ampla majoria per artistes angloamericans. Realment són tan bons com per ocupar el 80% dels mass media? ...
Així, en bona part per causa d'aquest ... control amb una certa ferum colonial, artistes enormes com Roberto Murolo (Nàpols), Γιώργος Νταλάρας[Iorgos Dalaras] (Grècia) o Mercan Dede(Turquia) o Rabih Abou-Khalil (Líban) , per citar només alguns casos flagrants, són pràcticament ignorats fora del seu àmbit territorial. Una llàstima, insisteixo, al meu entendre, però també una oportunitat per als musictecaris per ajudar a omplir i superar aquesta trist mancança cultural ...
La Discoteca d'Ampli, multiforme i polièdrica com ella sola, intentarà avui obrir alguns portes convidant als lectors d'aquest bloc a deixar-se seduir per una sonoritat que prové directament dels nostres ancestres i, per tant, una sonoritat integrada en la nostra naturalesa més íntima.
Per descomptat, es pot escollir entre infinitat d'artistes igualment representatius d'aquesta sensibilitat o d'aquesta altra manera de crear i interpretar música al marge dels cànons habituals, però crec que tinc un deute particular amb la nostra convidada d'avui des de fa molts anys, en concret des de que em va hipnotitzar en un recital a l'antic Teatre Lliure de la vila de Gràcia, a finals dels 70, a un metre de distància i acompanyada per Lautaro Rosas. Hi ha moments en que la potencia expressiva d'un artista resulta demolidora i ens deixa senyal per sempre. Hi ha un altre motiu per escollir-la a ella per parlar de la música mediterrània, perquè com la Maria del Mar, la mar també és dona. Maria del Mar Bonet va sentir ja des de molt jove que no es trobava còmoda amb els clixés del pop, cosa que molts dels que admiràvem el seu talent vam lamentar en un principi. Existeix un rar enregistrament* , molt difícil de trobar, on canta la magnífica Jo em donaria a qui em volgués acompanyada pels Om, el llegendari grup de rock progressiu liderat per Toti Soler i Jordi Sabatés que també va crear el so del mític Diòptria de Pau Riba. En aquesta cançó es pot endevinar l'altra carrera musical que podria haver seguit la Bonet, i que de ben segur l'hauria projectat molt més enllà de la buida i ofensiva etiqueta "world".
De fet, ben d'hora va trobar el seu camí expressiu, una elecció que amb la perspectiva del temps s'ha demostrat encertada. En el seu cas, la seva naturalesa illenca segurament ha resultat determinant.
Maria del Mar Bonet
Amb els anys, Maria del Mar ha esdevingut un nom de referència quan es parla de música mediterrània i les col·laboracions amb altres músics de la mar nostra han sigut nombroses, constants i fecundes; permeteu-me, encara, explicar aquí una altra petita anècdota.
Una tarda d'estiu a Barcelona, faltaven només un parell de dies (o tal vegada era el dia abans?) per a la inauguració dels Jocs Olímpics del '92 i jo estava amb un amic a "La Vinateria" una petita taverna del barri gòtic que no sé si encara existeix ... quan va aparèixer la Maria del Mar acompanyada ni més ni menys que pel conegut (gràcies a Hollywood, aquest sí) músic grec Mikis Teodorakis, un home molt alt i gran en persona. Van seure tots dos, just a una tauleta del costat, de tal manera que vaig escoltar la seva conversa tant si volia com si no... bé, reconec que com a admirador dels dos, potser si que vaig pujar una mica la intensitat del radar ;D . Pel que semblava, es coneixien de feia poc i ella li explicava amb orgull coses de la música i els vins i els menjars de casa nostra. Poc després, vaig tornar a veure a Teodorakis per la tele, participant en l'espectacle d'inauguració dels Jocs i, un any després, la Maria del Mar va publicar El·las: Maria del Mar Bonet canta M. Teodorakis. I dos anys més tard, el que presentem avui:
Maria del Mar Bonet Salmaia (Ariola, 1995)
Salmaia: mescla d'aigua dolça i salada.Des d'aquesta "salmaia" de cançons, vull agrair especialment la idea d'Omar Zülfü Livanelique els Països de la Mediterrània formen el "sisè continent" ... jo també ho penso i per la meva admiració a la seva obra i la sort d'haver pogut cantar junts a la Plaça del Rei l'estiu de l'any '94, he inclòs les seves cançons Merhabà, Lemliy Ley, Cirak Araniyor, i Yigidim Aslanim dins d'aquest disc. Amb elles es troben cançons, també, d'Eivissa, l'Alguer, Grècia, Nàpols, Turquia i Sicília, així com l'acompanyament tunisenc de Fethi Zghonda i l'Ensemble de Musique Traditionelle de Tunis, format per ell mateix i per Jelloul Jelassí, Mohamed Mabrouk i Taoufik Zghonda. ja fa uns quinze anys que col·laborem junts en alguns recitals i discs. No intento definir la meva Mediterrània en els meus discos. Hi ha tanta riquesa musical en aquest "continent" ! Però sempre intent aproximar-m'hi, conèixer-lo més i cantar-lo. [ del text de Maria del Mar en el fullet d'acompanyament del disc] Els altres músics que participen en l'enregistrament són: Feliu Gasull, Javier Mas, Toti Soler, Dimitri Psonis, Stephen de Swardt, Jordi Gaspar, Enric Canada, Fèlix Llepas, Jaume Cortadellas, Enric Llobell, Mark Friedhoff, Pere Bardagí, Margarida Arnal, Philippe Vallet i Francesc Capella.
Aquest àlbum de cançons és un exponent tan bo com qualsevol altre entre els molts que ha dedicat a la recuperació, adaptació i divulgació de diverses procedències i tradicions, un enregistrament que conté molts dels elements distintius d'aquesta música que podem anomenar com mediterrània ja amb naturalitat, i que m'agradaria destacar i compartir amb vosaltres per mitjà de cinc d'elles.
Una remor de fons dona pas a un salteri, cordes metàl·liques percutides amb varetes de metall que introdueixen un ritme fresc, alegre i misteriós a base de cordes dobles, trinant nervioses, que prepara l'entrada d'una veu que ens saluda salpicant aigua salada; en un minut ens trobem ja navegant en mig de la mar, a tota vela!
Al record d'ulisses que ensenyà a la terra la passió primera de fer-se a la mar. al jardí d'escuma que envolta el viatge, cada cop que l'home torna a navegar. al vaixell que passa amb la vela estesa, la sola bandera que ha tingut la mar. al cel de gavines coronant les barques, cada cop que tornen: hola! merhaba!
al dofí que muda la rancor per dansa, i quan veu la barca corre a saludar. a la pau que deixa un temps de bonança a la mar cansada: hola! merhaba! a la veu salada que va dir a la terra: tu ets la meva filla, no ho oblidis mai. al país que encara obre la frontera a la mar mestissa: hola! merhaba!
En aquest vídeo de l'any 2003, la Mediterrània es vesteix de llarg. Versió catalana de Bir demet Yasemen del gran Zeki Müren atenció a l'espectacular solo d'arxillaüt del mestre Xavier Mas
La Serenata (Voce'e notte) (Eduardo Nicolardi - Ernesto de Curtis)
Versió d'una canzone napoletana clàssica. La pasione es desferma en el tema universal de l'amor inabastable amb un poema bellíssim i el so de la mandolina, aquí amb la sonoritat de l'arxillaüt i la bandurria.
Si et desperta una veu de matinada, mentre t'abraça qualcú que no sóc jo, amor escolta, si vols pots escoltar-la sense renou: tu fes que encara dorms.
No has de dubtar, ni anar a la finestra, aquesta veu només pot ser la meva, la que et parlava quan érem l'un per l'altre un sol país tenint un sol llenguatge.
Si la veu que duu la matinada desperta l'altre, tu no tremolis, vida, digues que va sense nom la serenata, fes que s'adormi, amb qualsevol mentida.
Pots dir-li així: qui canta sense mida o està embogit o es mort de gelosia; la nit s'apiadi del desesperat. La veu va sola i un cant a tu què et fa?
Ja des de les primeres notes ens n'anem a l'altra banda de la mar, un exotisme que resulta tan proper que per un moment despareix la distància estètica o cultural. Poema d'un eivissenc, cantat per una mallorquina sobre una música d'un turc interpretada per músics de Tunisia i Catalunya.
El so és extraordinari, net, virtuós, contundent, compacte, atenció especial a la pandereta i la flauta, fent justícia a la potència dramàtica del poema i la veu angoixada de Maria del Mar.
El mar aproximant dues vides, dues realitats, per després separar-les ...
Com més llunyana, més bella, terra desig i record. Quan ja siguis impossible, de tan bella m'hauràs mort. Tu sempre em seràs esquiva, jo per sempre seré teu, adéu.
Tots dos ens equivocàrem, tots dos vàrem perdre el nord. Tu quan a pams et venies, jo quan deixava el teu port. Ara els dos a la deriva paguem l'error i ens sap greu.
Diuen que el somni s'abasta quan el desig és prou fort. Fossis tu tal com podies, jo no voldria més sort. Pogués veure't lliure i viva, llavors sí que em fóra lleu l'adéu.
Estem entre un parell d'amics en una taverna portuària d'una petita illa cíclada o jònica, sota una parra, amb un got d'ouzo amb aigua damunt una taula amb estovalles d'hule quadriculades amb blau i blanc.
Un d'ells ens explica el seu episodi amb el metge del poble de l'illa (més gran) del costat mentre un altre tonteja distret amb el seu baglamà.
Un parell d'estrofes sintetitzen tranquil·lament tota la filosofia mediterrània, mentre la vida brilla amb el so del buzuki . Jo tenia un mal ben dins el cor i a un metge encomaní tot el meu cos; en comprovar que tot era al seu lloc així, improvisà les conclusions:
-Si vol, pot fer com fa tota la gent: deixar tots els plaers, morir una mica abans.
-Savis han dit que el peix era roí, que l'oli era un verí, i el vi pecat mortal.
Com que el doctor em va guarir d'un cop, brindàrem per Hipòcrates, tots dos tot recordant cançons a cada glop de Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.
El vi també dansava en els tonells brindant pels seus parents, les vinyes prop del mar. El Penedès volia vi arlès i a Dènia el moscatell retsina demanà.
Sevasdà (Albert García - Popular turca)
Estudiants turques ballant i cantant en el sopar de graduació del batxillerat, Istambul 30 de Maig del 2010
Atenció a aquesta peça, deixeu-vos seduir per aquesta delícia turca. Un groove mediterrani fascinant a base de corda, pandereta i tambor. El solo central de flauta ens convida a deixar-nos anar i ballar damunt la taula plena de plats, ampolles i gots. El següent solo, curtet, el fan les percussions i, finalment, el solo de salteri ens acaba d'embriagar completament, emplenant-nos d'un fort sentiment mediterrani, intens, alegre i vital.
Ganes tenia de venir i repetir que volia viure com si cada dia fos l'últim jorn de la vida. I la vida, així, va enamorant-se de mi.
