Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liba Villavecchia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liba Villavecchia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 de desembre del 2012

El saxo solo: Spirits, Liba i Jack Torrance

El saxo és un instrument que ha marcat la música contemporània i popular dels últims cent anys, especialment impulsat gràcies al jazz. La seva capacitat de sobrevolar la música i la seva sonoritat oberta, flexible, el fan ideal per aquesta funció.


Són pocs, però, els qui han gosat tocar-lo sol, sense banda ni harmonia ni ritme d'acompanyament. Un dels últims en incorporar-se a aquesta difícil pràctica és el saxofonista Liba Villavecchia, de qui ja us n'hem parlat. Liba acaba de publicar un disc anomenat Spirits on explora les possibilitats del saxo solo. Ho fa amb la seva proverbial llibertat i una inspiració lírica. En teniu una mostra al disc en homenatge a Ornette Coleman:



La Biblioteca Vapor Vell l'ha convidat a fer una demostració de saxo solo, com una prolongació d'aquest disc. El periodista Jack Torrance obrirà la sessió amb una dissertació sobre la curiosa tradició d'aquest tipus d'enregistraments. Jack és el percutor d'un dels blogs més interessants sobre músic, el ja inel·ludible Overlook Hotel. També és impulsor de l'irreductible món dels saxofonistes arriscats d'aquest país. Una mostra la trobareu aquí.

Serà el dijous, 20 de desembre, a les 19 h., a la Biblioteca Vapor Vell.
 
Així doncs, una barreja de difusió i performance en directe, amb dos talents complementaris. Una jornada musictecària de primer ordre.El mateix Jack Torranca l'ha presentada així.

No us la perdeu!

Per obrir boca, un playlist de saxos solitaris:


I el gran Evan Parker, un dels grans especialistes en aquesta disciplina, en barrena.



-------------------------------------------------------------------------------------------------

Her Doktorr, el misteriós personatge que viu al costat d'aquest bloc, va considerar oportú afegir l'intrigant text en anglès que incorpora Spirits, per si algú el volia desentranyar. Difusió i misteri, un alicient a pensar.

Spirits contains material for making spikes. Perhaps just one: the nail that binds a folding fan. We ride upon its hallucinated forge and after wandering around the edges, Liba brings us to a curve. There's someone there! Stop! And the fan opens.

This album is an intestine polaroid. After months of searching, accumulating ideas like someone gathering firewood, Liba stands in front of the mic, by himself, and plays what he wants. To play what we want… if we could! The result is myriapod, intravenous, ninja.  Its raw materials are sensibility phosphenes that only the child from Sixth Sense would see. It´s an album that follows us with its eyes.

We will never exhaust the beauty of things, but in attempting to do so, these saxophones cross the limits of what is manifest. There are acrobatics both intimate and seismograhic, ghostly hummingbirds launched toward a crater of ears. In moments, it seems to be fresh from the oven of the Big Bang's baker. Every note is an isobar, a trickle of water between the fingers, Golem's mud, a shoetree of indian's smoke, body for auras. The album drives its nail into the very center of the listener and opens its fan, closing our eyes like spirits.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

La Discoteca d'AMPLI, XXIII: Agustí Fernández Quartet

Agustí Fernández Quartet, Lonely Woman: homenatge a Ornette Coleman. Taller de Músics, 2004

L’any 2005 Lonely Woman va ser considerat el millor disc de jazz del país segons els crítics de diverses revistes de prestigi (Jaçz, Cuadernos de jazz...). Al marge de l’abast geogràfic de la distribució de les revistes, és difícil concretar els límits del país referit, tractant-se d’una matèria tan interior com el jazz i d’un disc de versions de composicions d’un artista americà. El jazz és insidiós, lliure, dissident (com deia Tete Montoliu: “Franco era tan ximple que ni tan sols va prohibir el jazz”); i la música instrumental prescindeix de significats prefixats, d’idiomes. Així doncs, presentem senzillament un dels millors discos de jazz instrumental d’aquí, entenent per aquí la vasta regió emocional que aplega tot el món sensible a aquesta manifestació artística.

El disc és un homenatge a la música d’Ornette Coleman, el creador del free. Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1959), l’artífex de l’obra i un dels músics de més prestigi internacional dintre d’aquesta música, va encarar aquesta idea des d’un punt de vista seminal. Si Ornette és el pare, cal digerir-lo, viure’l des de dintre. L’experiència en aquest terreny d’Agustí Fernández és gran: des del principi de la seva carrera va optar per interpretar música improvisada, arriscada, visceral. Va arribar a estudiar amb Iannis Xennakis, Ha compartit estudi i escenari amb bona part dels millors músics de free del món, des de Derek Bailey a Evan Parker. La seva discografia comprèn 7 discos en solitari (piano solo) i 4 discos com a líder, a més 15 discos entre duos i trios i desenes de col·laboracions. Un mestre encara poc (re)conegut aquí, però de gira permanent per tot el món.

L’aposta no era fàcil tenint en compte que Ornette estranyament ha tocat amb pianistes (perquè l’afinació d’aquest instrument és obligada, és la de la tecla). Per aconseguir-ho, Agustí Fernández va formar un quartet admirable. Eren: Liba Villavecchia al saxo tenor, un veterà explorador de la llibertat improvisada amb un estil sensible, orgànic, temperamental; David Mengual al contrabaix, un dels millors compositors catalans de jazz; Jo Krause a la bateria, explosiu, intuïtiu, contundent i detallista; i el propi Agustí Fernández al piano. Tots quatre es llencen sobre les 8 peces d’Ornette sense xarxa, respectant l’aire entre festiu i dramàtic de les melodies, i explotant la seva química a uns solos que et permeten volar sense sortir de casa. Comprovat: tanques els ulls i comencen a aparèixer fosfens, fulgors, geometries canviants, cascades de matèries desconegudes i la força de la gravetat comença a perdre importància.

Mireu aquesta caiguda en barrena. Aquí només estan Agustí i Liba, volcànics, magmàtics, a un vídeo difícil de veure però aural, màgic:





La cançó que dóna títol al disc, “Lonely woman”, és una peça mítica de l’historia del jazz. Una melodia dramàtica, oberta, insinuant, que evoca coses potser desconegudes (què emmascara sempre la paraula “cosa”?). És la primera del disc i posa a prova la qualitat de qualsevol equip de música. Si l’entrada de la bateria i el piano no us posa els pèls de punta potser és que convè canviar d’equip.




El solo de piano de Mob Job és per aixecar-se de la cadira i replantejar-se la història completa d’aquest instrument i de la llibertat creatuva humana. Sembla que una alegre jirafa balli claqué sobre el teclat. Imprevisible, desafiant, tocant tant l’ànima com el piano. Exagero?




Aquest disc sembla disposar d'una quantitat d’estímuls musicals que serviria per fer 10 díscos a partir de les idees que es disparen i la multitud de climes que es creen. Si algun usuari curiós, famolenc de free, vol saber qui està fent aquesta música per aquí, ja tenim per on apuntar. I encara ens quedarem preguntant-nos què vol dir aquest “aquí”.
En fí, parlar d'un disc instrumental és casi una contradicció. Millor acabem igual que el disc, amb el tema What reason?. Malenconia per a una tardor intemporal.




Director Wilkins
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...