Publicat l’any 1970 a partir de la tesi doctoral de l’autor, Historia del rock. El sonido de la ciudad s’ha convertit en una de les grans referències escrites al voltant del desenvolupament de la música popular nord-americana. Gillett explica les circumstàncies del naixement del rock and roll des dels seus inicis al voltant de 1954 fins els anys 70, la seva evolució i les grans estrelles, sense oblidar-se d’altres gèneres com el blues, el gospel, el rhythm and blues, l'uptown i el soul. A més d’oferir una extensa guia de cançons i intèrprets, Gillett estudia l’organització de la indústria musical (empreses, discogràfiques, interessos, necessitats del mercat...), un aspecte fonamental aquest per a la comprensió del fenomen.
Charlie Gillett va ser un periodista musical que va escriure articles per a Rolling Stone, el New Musical Express i The Observer. Es va fer famós per descobrir a Dire Straits i Ian Dury i va ser presentador de programes de ràdio a la BBC com el Honky Tonk (1972) i GLR (Greater London Radio, 1995). Va treballar també per a la indústria discogràfica per a segells com EMI-Virgin i Oval Music.
La Biblioteca Vallcarca i els Penitents ha elaborat una playlist amb els temes que apareixen en aquesta obra imprescindible per entendre la gran riquesa de la música nord-americana i la mai suficientment reconeguda herència afroamericana. Els temes recollits a la playlist apareixen en l’ordre que Gillett disposa al llibre.
Esperem que gaudiu de l’escolta tant com de la lectura!
*Articles en castellà sobre Charlie Gillett: DIEGO A. MANRIQUE. El inglés que descubrió el mundo. (El País, 22/10/2010) AMELIA CASTILLA. "La música popular vuelve a sus orígenes africanos". (El País, 25/10/2003)
Cicle d'audicions comentades a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents. Un petit recorregut per alguns dels productors, mànagers i empresaris clau de la música. A través de les seves històries personals coneixerem els músics que van descobrir i que van enlairar fins als altars de la millor música popular del segle xx. Des de l’ombra, però amb llum pròpia.
7 de maig a les 19h: "SAM PHILLIPS (Sun Records)". A càrrec de Teresa Torres, historiadora de l'art i professora de música.
14 de maig a les 19h: "BERRY GORDY (Tamla Motown)". A càrrec dAlberto Valle, autor del llibre "Palop juega sucio", DJ i promotor musical.
21 de maig a les 19h: "JIM STEWART (Stax Records)". A càrrec de David Moreu, periodista i autor del llibre "From a whisper to a scream: una música oral de la música soul".
28 de maig a les 19h: "ALBERT GROSSMAN". A càrrec de Teresa Torres.
4 de juny a les 19h: "PHIL SPECTOR". A càrrec de Fernando Muñiz, autor dels llibres "Barcelona on the Rocks". En aquest programa trobareu informació detallada sobre localització, horaris, etc. :
No hi han veritats absolutes. No sabem si anirem a l'Infern o ni si ens espera Sant Pere a les portes del Cel. Avui no podem defensar les nostres conviccions perquè demà descobrirem que preferim les de la nostra nèmesi. Maleït Sòcrates, hagués preferit viure en la còmoda seguretat de la certesa.
Tota la vida convençuda que el pare del rap va ser Gil Scott-Heron i que el primer en barrejar blues amb punk va ser Screamin' Jay Hawkins i resulta que no. La corona de llorer l'han de compartir amb el senyor Andre Williams. Mr Rhythm and Blues Zulu, un mamífer procliu al vellut, una gola que escopeix indecents proposicions. Foc al cos:
Temes com Let Me Put It In esborren qualsevol rastre d'apatia a la teva vida, et fan oblidar les lliçons de catequesi, t'obren de cames i et porten al llit. Una espiral a la perdició, possessió infernal:
Everybody Knews és la cançó que faria ressuscitar Lux Interior i a Jon Spencer li tremolen les cames cada vegada que escolta això:
Aquestes tres bombes les trobes en un disc de dos rombes: Silky, editat l'any 1998, el segon disc de l'etapa post mortem. I és que Andre Williams va ser, durant més de 10 anys, un cadàver ambulant pels carrers de Chicago, addicte al crack, arruïnat, un homeless silenciat pels historiadors oficials de la música afroamericana i engolit pel sorramoll de l'oblit. Enrere quedava una llarga carrera que va arrencar, amb la mateixa força que la seva ardent vitalitat, a mitjans dels anys 50.
El Black Godfather, com també se'l coneix, comença cantant a diverses formacions vocals de Chicago però no és fins que es trasllada a Detroit i ingressa als Five Dollars que la seva sort canvia. Els Five Dollars era un grup local de doo woop que fitxa per a Fortune, una discogràfica especialitzada en facturar aspre Rhythmn and blues.
Gràcies a la seva bona planta i al seu caràcter seductor, es guanya la confiança de Devora Brown, directiva de Fortune, que recolça a Andre en un projecte paral·lel com a líder d'Andre Williams Mr Rhythm with The Don Juans. El primer single acreditat a Williams amb els Don Juans és Pulling Time, lament forçat d'un presidiari que plagia la música de Heartbreak Hotel, i a l'altra cara la divertida Going Down To Tia Juana que ja apunta la lascivia lírica del nostre amic, a ritme de mambo:
En aquests dos temes ja trobem les constants que definiran la seva producció a Fortune: barreja impura entre R&B i armonies doo woop, amb la veu de Williams recitant l'argument de la cançó. Aquesta pretèrita tècnica d'spoken-word, se la va treure de la màniga ja que el seu registre vocal no podia competir amb la moda del falset. I és que Nolan Strong, el seu rival a Fortune, o Jackie Wilson, no ho posaven gens fàcil...
De 1956 a 1959 Andre Williams va gravar molt material per a Fortune, d'entre el qual destaca:
- el hit Bacon Fat, número 9 de les llistes americanes de R&B, que predica les bondats de la cansalada;
- Greasy Chicken : humor gallinaci amb un riff de guitarra que va picotejant el ritme;
- Jail Bait : una mena d'I Put Spell On Youque adverteix als músics sobre els perills d'apropar-se més del compte a complaents menors d'edat.
- Pass the Biscuits Please: blues famèlic a l'hora de dinar.
L'any 1960 Williams deixa Fortune i, un any després, inicia una prolífica carrera com a productor i compositor a les ordres de Berry Gordy de la Tamla Motown amb qui mantindrà una relació professional d'amor-odi, amb acomiadaments tempestuosos i tornades a la cleda.
A la Tamla tot funcionava com en una fàbrica. Havia una pissarra amb els noms de tots els productors i els artistes als que debien produir. Gordy anotava al costat la data per a la qual volia que nosaltres escrivíssim el hit en qüestió. Gordy i Smokey Robinson sempre ens estaven patejant el cul per aquesta qüestió. Sempre es presentaven vint-i-quatre hores abans del termini amb les millors putes cançons. Jo vaig acabar Oh little boy set hores abans del moment convingut, però Smokey se m'havia avançant amb My guy, que era molt millor, una autèntica patada en el cul, així que vaig haver d'acceptar que em releguessin a la cara B. Les regles eren simples, si tu tenies la millor cançó, tenies el puto millor disc. Andre Williams en una entrevista l'any 1999 al zine francés Dig It.
CARA A. Muy Guy, escrita per Smokey Robinson per a Mary Wells. Una autèntica patada en el cul de l'Andre. Bella i encomanadissa. La perfecció feta cançó.
CARA B. Oh little boy, escrita per Andre Williams per a Mary Wells. Intensa i sofisticada però menys pop que la seva precedent. La impressionant ària de la Wells no era apta per a ser cantada per afligides teenagers enamorades.
L'any 1965 deixa la Motown i es trasllada a Chicago on treballa per a Checker, subsidiària de la Chess Records, des d'on factura una digna successió de singles d'entre els quals destaca, l'any 1970, un petit èxit titulat Cadillac Jack .
Al llarg de la seva feina a la Motown i a la Chess, Williams va escriure i va produir hits per a Stevie Wonder, The Contours, Edwin Starr (també va ser el seu manager duant un temps), George Clinton, i Ike & Tina Turner. Amb Ike Turner treballa un any i mig, temps durant el qual comparteixen una perillosa afició: la cocaïna.
A casa d'Ike, anaves a la cuina i tots els pots i salers estaven plens de cocaïna. Busquessis on busqussis podies estar segur que sempre anaves a trobar com a mínim un gram. Quan vaig arribar a casa seva jo pesava vuitanta-dos kilos, quan vaig marxar només quaranta i sagnava pel nas sense parar. Vaig trigar nou mesos a recuperar-me de tot allò. Vaig haver de deixar l'Ike. Andre Williams en una entrevista l'any 1999 al zine francés Dig It.
Després d'Ike Turner, anys d'addicció desmesurada i silenci fins que l'any 1995 Miriam Lina i Billy Miller de la Norton Records el rescaten per gravar Greasy, un LP que reviu el so Fortune repassant vells temes de Williams.
L'any 1998, Mick Collins de The Gories el produeix Silky, l'àlbum que avui s'ha colat a la Discoteca d'AMPLI. Un gran disc de brut rhythm and blues i esperit punk, una animalada monumental, que ens torna en plena forma a Andre Williams, com has pogut escoltar a l'inici d'aquest article i com pots comprovar ara:
I Wanna Be Your Favorite Pair of Pajamas és una declaració libidinosa que traspua sexualitat i et mossega l'orella desitjant una resposta impropia d'una dama.
El disc el composen dotze temes que t'animen a seguir el camí tort de la vida llicenciosa. Deixa't ficar mà pel vell Andre i escolta Silky, un disc que espera impacient que el despullis. Et farà feliç.
Simplement per recordar-lo, perquè sempre transmet la mateixa alegria i la mateixa trempera excitant. Al vídeo d'avui el podeu veure en acció en un dels seus millors moments.
No perdeu detall de tota la coreografia: ... pura màgia, la vibració de la jungla! Enjoy !
I per rematar el vídeo us deixem amb el retrat que el periodista Fernando Navarro va publicar al diari El País, en el moment de la seva mort:
Bo Diddley fue inimitable. Pocas veces un músico ha merecido tanto un calificativo de tal envergadura en el mundo del rock'n'roll como este cantante y guitarrista nacido en Mississippi, que apenas alcanzó la repercusión de otros compañeros de época, y que ha muerto a la edad de 79 años en su residencia de Florida a consecuencia de un fallo cardíaco, el segundo en pocos meses. Fue un auténtico pionero. Inventó su propio nombre, se inventó su guitarra pero sobre todo inventó un sonido, el que ayudó a definir el rock'n'roll tal y como hoy lo conocemos, el mismo que llena ahora la imaginería popular de eternos sueños adolescentes y desinhibidos, y el mismo que sacó a bailar a negros y blancos, mujeres y hombres, a un espacio compartido por primera vez en la historia del siglo XX. Bo Diddley realmente se llamaba Elias Mac Daniels pero pronto en la escuela decidió tener su propio nombre artístico, que tomó de una guitarra de origen africano. Los sonidos de ese continente más el propio devenir urbano en EE UU serían los que marcarían su vida. En Chicago, una de las mecas del blues, Diddley empezó tocando en esquinas y garitos de poca monta, pero sin éxito. Lo suyo no era el blues de primera generación. Tampoco lo clásico. Excéntrico e independiente, se hizo fabricar una guitarra rectangular que terminó convirtiéndose en todo un símbolo. Lo que este guitarrista versátil ofrecía era algo distinto, único e imperecedero, que él mismo llamó jungle sound (sonido de la jungla), y aprendido según sus palabras de tocar el violín de chaval con unos dedos demasiado grandes. Una especie de latido eléctrico, que liberaba el cuerpo y la mente con la misma fuerza. Insistentes fraseos y poderosas distorsiones acompañados de un verbo escurridizo y provocador, que dejaba con las faldas en la cabeza a la sociedad puritana de Estados Unidos, mientras los jóvenes de medio país, ellos y ellas, rompían el molde y desgastaban las suelas de sus zapatos con la misma emoción inocente con la que pedían su sitio en los nuevos tiempos. Temas como "Bo Diddley", "Hey Good Looking", "Mona" o "I'm a Man" revosaban de ese espíritu.
Referencia absoluta
Sin embargo, este rhythm and blues primigenio y exuberante alcanzó aún más repercusión entre los suyos. Al poco de sacar sus primeros sencillos, Bo Diddley se conviertió en referencia absoluta de todo lo que estaba por venir. La rebelión juvenil que protagonizó Elvis Presley y el resto de alumnos de la clase del 55 contó con sus ritmos de la selva. Chuck Berry colaboró con él más que con ninguno y Buddy Holly interpretó sus canciones para llevarlas a un mercado más amplio. Poco después la conocida British Invasion (Invasión Británica), que revolvió con más ímpetu si cabe las cosas en los sesenta, escribió su nombre con letras mayúsculas. Los Rolling Stones le adoraban, los Animals le dedicaron una de sus mejores composiciones y el autobús mágico de los Who llevaba su gasolina. La estela no se apagó con el tiempo. Eric Clapton, tan receptivo a las buenas influencias, hizo por sonar como él en los Yardbirds y en solitario. Bruce Springsteen también le rindió tributo en su obra maestra, Born To Run, al incluir la canción "She's the one", que se ha convertido en una de las mejores interpretaciones en directo del músico que más corazones arrebata sobre un escenario. Los Pretenders hicieron lo propio con "Cuban Slide". Incluso el punk se rindió a la sacudida de sus riffs. La mejor banda de aquel movimiento, The Clash, giró con él por EE UU en 1979. Más tarde llegó el nuevo rock norteamericano y grupos del underground como Long Ryders recuperaron sus sonidos. Una lista interminable. Su ritmo sincopado y vicioso ha sido posiblemente el más copiado de la historia del rock. Y seguirá así hasta que exista alguien con ganas agarrar una guitarra y producir sonidos excitantes, que celebren sin reservas la liberación individual y colectiva. El rock'n'roll siempre estará en deuda con Bo Diddley.
Aaron Thibeault Walker, T-Bone Walker, va néixer a Texas el 1910 i va viure fins el 1975 deixant un llegat musical admirable, de tal manera que no s'enten la música rock sense la seva aportació determinant. Pioner en l'electrificació de la guitarra (i de l'evolució del Blues al Rhythm & Blues) a mitjans dels anys '30, la seva influència és fonamental en els inicis artístics del mateix B.B. King o, posteriorment, en gegants de les 6 cordes com Buddy Guy, Albert King, Chuck Berry, Jimi Hendrix, Eric Clapton o Stevie Ray Vaughan.
En aquesta filmació del 1962 per a la SWF, una televisió local alemanya, l'acompanyen ni més ni menys que Memphis Slim al piano, Willie Dixon al contrabaix i Jump Jackson a la bateria.
T-Bone Walker Don't throw your love on me so strong
Dins del fabulós catàleg d'arxius digitals de l'Internet Archive seleccionem avui un deliciós document que ens aproxima a un gènere musical de gran valor artístic en la cultura popular: el Rhythm & Blues.
Els interessats per aprofundir en aquesta música podeu trobar bona informació d'inici en aquest article a la Viquipèdia.
El film que us presentem captura un show de varietats musicals filmat a l'Apollo Theatre, Harlem, New York City amb actuacions en directe d'alguns dels grans de l'època daurada del Rhythm and Blues: Willie Bryant, Freddie Robinson, Lionel Hampton, Count Basie, Faye Adams, Bill Bailey, Herb Jeffries, Amos Milburn, Sarah Vaughan, Nipsey Russell, Big Joe Turner, Martha Davis, Little Buck, Nat 'King' Cole, Mantan Moreland, Cab Calloway i Ruth Brown.
Rhythm and Blues Revue (1955) Dirigida per Joseph Kohn & Leonard Reed duració: 70 minuts Enllaç a la pàgina IA
Ara que Nova Orleans torna a ser present en els noticiaris d'arreu del món per l'huracà Gustav potser és un bon moment per parlar d'una de les coses bones de la ciutat i l'àrea del Delta: la seva increïble escena musical. No només ha estat punt clau del blues, bressol del jazz amb llegendes com Jelly Roll Morton o Louis Armstrong, sinó que també el focus potser menys conegut i reconegut de la música funk i R&B.
La música provinent del Delta del Mississipí, a banda d'haver estat absolutament determinant en tots els estils del que avui coneixem com a música popular, és reconeixible per les seves influències antillanes, franceses -recordem que la ciutat fou fundada pels francesos l'any 1718 i alternativament va estar sota domini espanyol i francès fins el 1803, quan fou venuda per França als EUA-, afroamericanes i nord-americanes indígenes.
The Meters són un dels noms importants d'aquesta tradició. Alguns altres poden ser Dr. John, Professor Longhair, Allen Toussaint, Eddie Bo, etc. La formació, que va posar en marxa l'Aaron Neville l'any 1967, estava integrada originalment pel propi Aaron Neville, vocalista i teclista, el baixista George Porter Jr. i el bateria Joseph "Zigaboo" Modeliste. Més tard se'ls afegiria a les percussions el germà d'Aaron, Cyril Neville, amb qui el líder formaria més endavant els Neville Brothers, que són encara quasi tota la família Neville de Nova Orleans tocant plegats.
No foren mai una banda d'èxit i es dissolgueren com a Meters el 1977 -tot i que després hi ha hagut diverses reencarnacions- però van crear escola amb un estil directe, simple i amb tones i tones de groove -ara ho comprovareu en els vídeos-, han estat qualificats com a pares del funk i per a gent com els Rolling Stones, Paul McCartney o Robert Palmer eren uns semidéus. També funcionaren com a banda de suport de luxe per a Dr. John, els propis Palmer i McCartney, Patti Labelle i altres. I foren teloners de la gira de 1975 dels Stones. Sempre a l'ombra d'altres noms amb molta més visibilitat, trobem en els Meters un nou exemple de "unos cardan la lana y otros se llevan la fama", fet freqüent entre músics i que si no recordem malament ja vam esmentar en el cas de Bo Diddley quan vam homenatjar-lo des de l'Ampli en ocasió del seu recent traspàs.
Aquí els tenim en directe interpretant Look-Ka Py Py del seu segon disc i Jungle Man l'any 1974 poc després que sortís al carrer un dels seus millors discos, Rejuvenation.
I amb el Professor Longhair, llegenda del piano blues i de Nova Orleans, fent Tipitina.
Ens arriba la notícia de l'adéu d'Otha Ellas McDanields, més conegut pel nom artístic de Bo Diddley, el passat dilluns dia 2 a Archer (Florida).
Una de les primeres coses que hem pensat des de l'AMPLI en assabentar-nos del traspàs del bo d'en Diddley -i disculpeu l'acudit de baix preu- és que cada vegada queden menys grans dels grans, menys herois de la primera a la quarta filera. I que bé mereixia un petit homenatge musictecari.
Malgrat ser un quasi desconegut per al gran públic no era ni de bon tros un heroi de la quarta filera. A meitat dels 50 va saber combinar en una coctelera el gospel, el blues i el rhythm & blues i per això se'l considera un dels pares del rock & roll, juntament amb Little Richard o Chuck Berry.
Hem preparat un recull de premsa amb la notícia a 3cat24, El País, El Periódico i El Mundo. Els companys del bloc Mediamus -musictecaris de la ciutat francesa de Dole- també han publicat un petit article amb el seu homenatge a aquesta llegenda de la música negra.
Com podreu llegir, doncs, la vida d'en Bo Diddley ha estat una nova translació a la realitat de la famosa dita castellana: unos cardan la lana y otros se llevan la fama.
