Trouble the Water: l'huracà de la veritat

L'huracà només és aigua. A qui li espanta l'aigua? A mi no. 

Una nena, veïna de Kimberly Rivers, un dia abans de l'arribada del Katrina. 

Algunes preguntes no requereixen resposta ja que els fets que les propicien són prou eloqüents. Són preguntes que despullen la realitat, que li treuen la màscara, que apunten a boca de canó. La pregunta de la dona maltractada, la del fill abandonat pel pare: "Però, tu m'has estimat algun cop?". La pregunta d'una comunitat deixada a la seva sort a l'arribada de l'huracà Katrina: "Creus que la reacció [de l'Administració] seria igual si fossin blancs?".

El documental Trouble the Water arrenca amb una pregunta que es respon amb les imatges de la realitat que la càmera de Kimberly Rivers capta al llarg del metratge. Però la resposta també es revela a través dels fragments de vida de les persones que hi apareixen. La punyent història personal de la pròpia Kimberly i del seu marit Scott, l'addicte Brian, la senyora Daisy, aliena a l'arribada de l'huracà perquè viu amb la seva filla paralítica en una casa sense llum, és la història d'aquells que juguen amb les cartes equivocades, els que sobreviuen en el fons d'un pou sòrdid on el somni americà està fet miques.

 Kimberly Rivers

Els productors novaiorquesos Tia Lessin i Carl Deal, col·laboradors del director Michael Moore, van veure les esgarrifants imatges dels efectes devastadors de l'huracà Katrina en el seu pas per Nova Orleans i van decidir que havien d'explicar perquè l'Administració del país més desenvolupat del món, no havia evacuat tota la població abans que arribés l'huracà i per què, un cop produït el desastre, l'ajut havia trigat tant en arribar.

Dues setmanes després del Katrina, van viatjar a la ciutat i van iniciar el rodatge documentant el retorn de centenars de soldats de la Guàrdia Nacional de Louisiana, procedents de Bagdad, per ajudar en els treballs de reconstrucció de la zona. Lessin i Deal volien copsar el sentiment d'aquells homes que tornaven de la guerra i que es trobaven que les seves llars i la seva comunitat havien estat devastades.

 Brian Nobles, supervivent. 

Problemes amb permissos per entrevistar soldats i desenvolupar amb normalitat la seva feina, els van portar a improvisar un canvi en l'orientació de la història, afavorit per la trobada fortuïta de Kimberly Rivers Roberts i Scott Roberts, una jove parella que havia filmat instantànes de la seva vida un dia abans i el mateix dia de l'arribada de l'huracà.  El matrimoni Roberts, que no va marxar de la seva ciutat perquè no tenia mitjans per fer-ho, va pensar que si filmaven algunes imatges del que prometia ser una catàstrofe històrica, es podrien guanyar uns quants diners si després les aconseguien vendre a alguna televisió.

Lessin i Deal van veure la filmació dels Roberts i van pensar que tenien un bon material per fer la pel·lícula. Un testimoni en primera persona d'una ciutat que naufragava amb els seus habitants, abandonats abans, durant i després de la tempesta. A partir d'aquest material casolà, els directors van embastar el film. Kimberly i Scott van esdevenir principals protagonistes, alhora que narradors, d'un viatge cap a la reconstrucció de les seves vides després d'haver perdut les poques coses que tenien.

Kimberly i Scott, davant de casa seva, dies després de la tempesta. Kimberly es mostra contenta per haver rescatat el seu bé més preciat: una fotografia de la seva mare.

Descobrim, en aquest viatge, que Scott odia la seva vida com a camell i que li agradaria tenir una feina que l'allunyés dels carrers. Que el somni de Kimberly és cantar rap, que té talent i carisma, que és una persona increïble, un veritable huracà ple de vitalitat, força i amor. Ella és Black Kold Madina, compositora i intèrprete de temes com Amazing, un esboç dur, amarg, però alhora optimista i carregat d'esperança, sobre la seva vida:

(...) Mira la meva alegria després de tant sofrir,

Què farà el món ara? Ningú em pot aturar

M'han recollit i tirat però m'he aixecat

tinc les ferides d'un soldat atacat

He estat en situacions de les que no tornaríeu

Sóc increïble i tinc experiència

Quan vegis a Kold Madina, tingues clar

He estat jutjada a la foguera i he tornat

 Quan vegis a Kold Madina, tingues clar

Sóc dura que et cagues en aquest joc

No necessito que em diguis que sóc increïble. 

BLACK KOLD MADINA. Amazing. 

Kimberly creia que havia perdut l'enregistrament de les seves cançons durant la tempesta però dues setmanes més tard, quan es reuneix amb el seu cosí, descobreix que aquest guardava l'única còpia de la maqueta. És llavors, quan el documental pren una nova dimensió a l'apropar-se a la història personal de la protagonista, al seu passat i als seus anhels de futur on la música és el motor dels seus somnis i la força que alimenta el seu coratge. La música, poderosa arma, que al llarg de la història ha ajudat la comunitat afroamericana a mantenir el cap alt per sobre d'aigües tèrboles.

Després de l'èxit del documental, Black Kold Madina i el seu marit, Scott, van poder crear el segell discogràfic Burn Hustler Records i gravar l'àlbum Troubled The Water, amb els temes que havia compost Kimberly abans de l'huracà i alguns més escrits amb posterioritat. L'àlbum és un excel·lent disc amb 14 temes de poderós rap, nascut directament de les entranyes d'aquesta força de la naturalesa que és Kimberly Rivers Roberts. El pots escoltar a Spotify.

A banda de les cançons de Kimberly, el documental té una banda sonora de luxe. Neil Davidge i Robert Del Naja, components del grupo de trip hop Massive Attack, van ser els responsables de la selecció de temes que ens acompanyen al llarg de la pel·lícula, aportant una fusió de rap, soul, blues, gospel i melodies hipnòtiques que recolcen la narració emocional d'uns fets que miren desafiants l'espectador. Composen la banda sonora, entre d'altres: Dr. John, el grup de gospel Mary, Mary, el blues Money de John Lee Hocker, el trip hop de Citizen Cope, el hip hop de The Roots i 4 tracks de la pròpia Black Kold Madina.

Resulta interessant la proposta didàctica de Flo Wilson, professora de la Universitat de Wisconsin, que a partir del documental i la seva banda sonora, ofereix un recorregut per les tradicions musicals afroamericanes dins d'un context històric: Critical Resistance in African American Music Tradition.

La música és un aspecte més per no deixar de veure Trouble the Water, que denuncia la indiferència de l'Administració Bush davant la catàstrofe, a través d'unes imatges i d'unes històries personals amb una forta càrrega emocional però que, també, celebra la capacitat que els humans tenen per sobreposar-se a l'adversitat. Allò que ara es coneix com a resiliència i que no és res més que una força poderosa que afirma la vida i que cap govern incompetent ni cap huracà pot destruir mai, ni tan sols el Katrina.

 Et portaré per les aigües de l'huracà

em recordo de tu i del cel blau

fins que ens tornem a veure
fins que sigui com abans
fins llavors,
fins que ploguin les respostes,
fins que s'obrin els cels,
fins que sonin les trompetes
fins llavors,
fins que la ciutat i el país no estiguin dividits,
fins llavors,
fins que la ment i l'esperit no es barallin
fins que les escenes de demà
i avui es representin per fi
Et portaré per les aigües de l'huracà
em recordo de tu
i del cel blau. 

CITIZEN COPE. Hurricane Waters.  

- Com Kimberly i Scott, 100.000 persones no van sortir de Nova Orleans per manca de mitjans.
- Ni tant sols els malalts hospitalitzats es van evacuar. 
- Les persones en situació de privació de llibertat, com el germà de la Kimberly, no van ser informades de l'arribada de l'huracà. No van rebre cap mena d'atenció i van haver de menjar paper i pasta dentífrica per poder sobreviure durant dies.
- 100 hores després de la tempesta, els supervivents encara no havien rebut ni aigua ni menjar.

                    

Veig el teu dolor, passa-ho a la teva germana

Mireu-me

És real i objectiu, 

mereixem plorar. 
La gent amb pasta es va pirar i 
va deixar morir la meva ciutat, 
Nova Orleans. 
I a nosaltres nedant pels carrers
La meva gent i jo vam sobreviure allà. 
No ens podeu matar: 
som del Ninth Warth. 
Esteu explicant malament la història. 
Van robar els diners
dels dics i les cases. 
Veig el teu dolor, passa-ho a la teva germana. 
Tinc cent tambors, 
no t'escaparàs. 
Louisiana no ha desemborsat
els diners del govern destinats
a la reconstrucció. 
Els lloguers s'han duplicat
i la gent sense sostre, també. 
Es van enderrocar milers de VPO [vivendes de protecció oficial]
en perfecte estat. 
La major part d'afroamericans no han tornat, però els blancs sí. 
El fracàs escolar regna en les escoles públiques de Nova Orleans. 
La tasa d'empresonats en Louisiana
segueix sent la més alta del món.
Els dics resconstuïts segueixen sent vulnerables. 
Veig el teu dolor, passa-ho a la teva germana. 
Algú ha de ser responsable d'aquesta merda. 

BLACK KOLD MADINA. Bone Gristle.

El grime o “el fuego de las barricadas encenderá nuestras apagadas vidas”.

A la plaça de l’estació de Sants, algun revolucionari amb aires cursis va fer aquesta pintada:

“el fuego de las barricadas encenderá nuestras apagadas vidas”

Algú amb un humor més encertat va rematar-la signant-hi:

“el fuego de las barricadas encenderá nuestras apagadas vidas.

Justin Bieber"

Bromes apart...

La Carme i jo discutíem la setmana passada si calia sumar-nos a l’onada de vandalisme i destrucció que va haver-hi la setmana passada a Londres i començar a cremar el barri.
Mentre jo intentava fer-li entendre la necessitat que tinc de cremar Audis, BMW i sucursals bancàries, ella em preguntava què em pensava que hi guanyaria.

Segurament no hi guanyaré res.

Però després del “bum” del 15M i veient que tot el que jo puc fer és poc, em venen ganes de destruir… ni que sigui per cridar l’atenció. Ni que sigui perquè la gent es pregunti per què he arribat a aquest punt.

Llegeixo els diaris aquest dies, sobre Londres, i m’enfada que “les autoritats” diguin que això no són protestes socials, que només és delinqüència i que no depèn d’ells. Que l’únic error que han comès ha estat no destinar més policia a aplacar els vàndals. (!!!)

La Carme i jo vam parlar molt. No van arribar a cap acord, però ens vam desanimar.

Llegint els diaris d’aquesta darrera setmana, em trobo un parell d’articles sobre la part creativa de les revoltes.

A La Vanguardia, el 10 d’agost publicaven un article a la secció Cultura sobre la literatura, el cinema i la música de la revolta: un batibull de creadors de diverses disciplines que tenen en comú el seu disgust i la seva inadaptació a la societat, en literatura des dels Angry young men fins als autors anglo-indis, anglo-caribenys i demés grups assentats a Londres; en música punk fins als recents grime...

A El País, el dia següent, publicava un article titulat La banda sonora del descontento, centrat només en la música. I especialment en la música d’aquesta revolta. I també acaba mencionant la música dels barris baixos de l’est: el grime.

Bé... abans de posar-me a cremar contenidors d’escombraries i a trencar aparadors vull saber quina és la música que m’ha d’acompanyar.

A l'article d'El País trobareu un enllaç a la Wikipedia, on podeu llegir que el grime és:

“un género de música electrónica que surgió en el este de Londres, Inglaterra, hacia principios de la década de 2000, como un estilo derivado del UK Garage que tomaba importantes elementos tanto del dancehall como del hip hop.” ...

I jo us enllaço amb de definició de grime que ens dóna l’Allmusic.

Com sempre ens menciona alguns dels representants del gènere: So Solid Crew, Wiley, The Streets, Kano, Dizzee Rascal, etc... Us enllaço tots ells a Spotify. Cliqueu damunt del nom i deixeu que l’ordinador tregui fum.

Després d'algunes escoltes, em quedo amb So Solid Crew o amb The Streets... però els dos articles dels que us parlo mencionen com a MC representant a Dizzee Rascal i el seu àlbum Boy in da corner (XL, 2003). O sigui que: si cliqueu aquí, el podreu sentir sencer a l'Spotify (on també podreu llegir-ne una ressenya).

... i pels que no tingueu Spotify, us adjunto el playlist tradicional:

Doncs ara ja sabem que escolta la gent a Londres abans i després de sortir a carrer a fer de les seves.

Jo, amb el vostre permís, vaig a esbrinar on puc comprar un parell de bidons de benzina al barri de Sants!

: P

El vídeo del diumenge: Sabotage de Beastie Boys

Polis macarres amb pantalons de tergal i pinces, "villanos" que saben kung-fu, timbes il·legals, persecucions trepidants pels terrats i cotxes dignes d'Starsky i Hutch (de petita, no recordo quin dels dos m'agradava, el ros o el moreno, quina ràbia!). Aquest vídeo genial i pel·liculero el va fer per als Beastie Boys un dels realitzadors de videoclips més divertits i surrealistes: l'Spike Jonze que es va estrenar com a director de cinema amb el film Cómo ser John Malkovich (1999) i va continuar experimentant alegrement amb l'esbojarrada Adaptation (2002). Totes dues pel·lícules, així com el documental Spike Jonze: a collection of music videos, short films, documentaries and rarities els trobareu a les biblioteques públiques.


El tema Sabotage dels Beastie Boys probablement és una de les seves millors cançons, apareix al disc Ill Communication (1994), una bomba de hardcore rap brutal a l'igual que els seus tres àlbums anteriors: Licensed to Ill (1986), Paul's Boutique (1989) i Check Your Head (1992). Discos imprescindibles en qualsevol hàbitat musictecari on regni la bogeria, el riure fàcil i el gust per les disfresses.

Ale, puja a tope el volum dels altaveus i a passar-ho bé amb el vídeo:



.

Negres i orgullosos: el rap polític

Normalment, quan les persones estan tristes, no fan res. Es limiten a plorar. Però quan la seva tristesa es converteix en indignació, és quan poden fer canviar les coses. Malcolm X.

Aquest any es celebren els vint anys de l’edició del millor disc de la història del hip hop, It Takes a Nation of Million to Hold Us Back dels Public Enemy amb el què s’inicia també el rap combatiu o political rap. Corre l’any 1988, Ronald Reagan és president dels USA, època de conservadurisme radical, episodis racistes, política exterior imperialista, política interior repressiva i discriminatòria… Temps dolents per a les classes menys afavorides i per a tot el que no és home, blanc, heterosexual, cristià i amb recursos econòmics suficients per no ser catalogat de desgraciat o de culpable de la seva situació.

Track: Don’t Belive the Hype. Àlbum: It Takes a Nation... (1988).

Aquest és l’ambient social i polític del què sorgeix el segon àlbum de Public Enemy, una bomba de potència inaudita fins el moment, que casa a la perfecció el hardcore i el rap i que conté unes lletres incendiàries que planten cara, sense complexes, a la societat americana blanca i conservadora. És el moment de cridar I'm Black and I'm Proud, de recuperar el missatge de Malcolm X i reivindicar el Black Power, de fer sentir, de nou, la veu de la comunitat afroamericana.

Abans de repassar els noms més importants dels MC i dels grups més representatius del què va ser i és l’escena rap compromesa políticament als Estats Units, us faig cinc cèntims dels seus orígens i de les seves influències:

ANYS 60's: Malcolm X i els Black Panthers:

Malcolm X: líder polític i ideològic, fundador de la Nació de l’Islam (NOI) i de l’Organització de la Unitat-Afroamericana. D’idees socialistes, recolçava el Black Power, defensava l’orgull de ser negre, la creació d’un estat independent negre i la política de la identitat. La seva evolució ideològica el va convertir en un activista pels drets humans de totes les races i a cercar la unitat negre transcontinental. L’any 1965, va morir assassinat mentre donava una conferència.

Black Panthers Party: Organització política afroamericana fundada l’any 1966 per Huey P. Newton, Bobby Seale i David Hilliard a Oakland, Califòrnia. Influenciats per les idees de Malcolm X, defensaven els drets dels afroamericans i reivindicaven tracte igualitari, el fi de la brutalitat policial i denunciaven els problemes que patia la comunitat negre (racisme, falta d’educació i recursos, atur). Per a més informació, consulteu el web: http://www.blackpanther.org/

Anys 70's - 80's: Gil Scott Heron i els pares del rap:

Gil Scott-Heron va néixer a Chicago l’1 d’abril de 1949. Poeta, músic i activista afroamericà, es considera un dels pares fundadors del rap. Scott-Heron musicava els seus poemes i el seu primer àlbum era un conjunt de lectures musicades del seu llibre Small Talk at 125th and Lenox (1970). Temes com The Revolution Will Not Be Televised, que podeu sentir tot seguit, anticipen el rap, el rhythm and poetry, la forma d’expressió dels músics del carrer que organitzaran, durant els anys 70, les block parties il·legals. The Revolution Will Not Be Televised, ens convida a tancar el televisor i sortir al carrer, però a banda del missatge polític, és un dels temes que més va influenciar a tota una generació de MCs i el disc, on està inclosa, una de les obres mestres del soul-jazz.


Arriba l'any 1979 i un grup de disco-funk, The Fatback Band, edita el que es considera el primer rap de la història, el single King Tim III (Personality Jock), que tot seguit podeu sentir:



Poc després i també al 1979, els Sugarhill Gang editen el famós Rapper's Delight, tema que obrirà al rap les portes de les emisores de ràdio comercials. El gran públic comença a conèixer la cultura hip hop.

Pel que fa als orígens del rap polític, a més del Gil Scott-Heron, trobem dos noms clau: Grandmaster Flash & the Furious Five, que l’any 1982 editen The Message, el primer single amb conciència social que parla sobre les dificultats de viure al ghetto. I el gran DJ, originari del Sud del Bronx, Afrika Bambaataa que també el 1982, edita el single Planet Rock, tema clau en la història del rap i on el creador de la Universal Zulu Nation deixa al descobert les seves idees més properes a un concepte humanista de la vida.

Tot seguit podeu sentir el Rapper’s Delight, The Message i Planet Rock:

I ara, donem un pas més en aquesta breu trajectòria pel rap polític. Com comentàvem a l'inici, els Public Enemy inauguren aquesta corrent amb el It Takes a Nation of Million to Hold Us Back. Tot el disc reivindica, protesta, manifesta i exigeix, ja no és només un tema aïllat dins un àlbum. Estem davant d'una declaració de principis, d'una forma nova d'entendre el rap com a vehicle de protesta dels més desfavorits, de fer sentir la veu dels que viuen a Harlem, al Bronx o a qualsevol indret dels Estats Units amb majoria blanca. En aquest sentit, Public Enemy fan seva l'actitud punk i a partir d'aquest moment, altres grups i Mcs s'afegiran al carro. I no són pocs. A continuació us presentem alguns d'aquests rapers, ben allunyats del gangsta rap de l'actualitat que ha popularitzat lletres sobre sexe, noies i drogues. Aquí teniu una mostra que també existeix el rap amb consciència, a vegades contundent i a vegades més a prop del funk-soul melòdic, però mai frívol. Les temàtiques van des de la dura realitat del jove negre que viu més temps del compte al carrer fins a crítiques contra l'actual govern de Bush.

2PAC (Tupac Shakur)
Icone indiscutible de la cultura hip hop. El raper per excel·lència. Durant la seva curta vida (va morir assassinat amb només 25 anys) va esdevenir també actor, productor i poeta. Originari de Harlem, els seus pares militaven al Partit de les Panteres Negres així com altres membres de la seva família. Amb només 20 anys va editar el seu primer àlbum, 2Pacalypse Now influenciat per Public Enemy i KRS-One. La violència policial cap als negres, les dificultats de viure i sortir del ghetto i els problemes en general de la comunitat afroamericana a les grans ciutats, van ser els temes claus del disc que no desapareixerien en posteriors àlbums. Va morir assassinat l’any 1996 en circumstàncies encara no del tot aclarides. Sens dubte un dels MC’s més influents de la història del rap.

Track: Soulja's Story. Àlbum: 2Pacalypse Now.(1991)


ARRESTED DEVELOPMENT
Col·lectiu de músics fundat a finals dels anys 80 per l’MC Speech i DJ Headliner que barregen el rap, el soul, el blues i el funk amb marcades influencies d’Sly and the Family Stone. Les seves lletres són compromeses social i políticament però sempre amb un to optimista, positiu, i menys combatiu que els pares del political rap, Public Enemy. El seu primer àlbum, 3Years, 5Months and 2Days in the Life Off va vendre 4 milions de còpies. Es van separar l’any 1996 però van tornar a reunir-se el 2003.

Track: People Everdyday. Àlbum: 3 Years, 5 Months & 2 Days in the Life Of... Chrysalis, 1992.

BOOGIE DOWN PRODUCTIONS
Boogie Down Productions va ser un grup de hip-hop format originalment per KRS-One, D Nice i DJ Scott La Rock i és, juntament amb Public Enemy, un dels pioners del rap hardcore i polític. Els components de BDP canviaven constantment, només KRS-One va ser l’únic que es va mantenir fins que l’any 1993 va començar la seva carrera en solitari, moment què el grup es va disoldre definitivament. BDP van ser, també, els pioners en fusionar el raggamuffin amb el rap.
En el tema que tot seguit sentireu, My Philosophy, el grup posa de relleu les seves idees del què hauria de ser un hip hop socialment compromés.

Track: My Philosophy. Àlbum: By All Means Necessary (1988)

THE COUP
Aquesta banda, que va néixer a principis dels anys 90, és una de les formacions més compromeses amb la lluita política i propera, ideològicament, al marxisme. Les seves referències musicals són Public Enemy, KRS-One i The Disposable Heroes of Hipoprisy. El seu so que, incialment, utilitzava el sampler com a principal recurs, va anar incorporant clares influències de músics com Prince, Stevie Wonder o tot el P-Funk. El grup Rage Against The Machine es van declarar fans seus i van comptar amb ells en alguna de les seves actuacions.

Track: Pimps. Àlbum: Genocide & Juices (1994)


THE DISPOSABLE HEROES OF HIPHOPRISY
Dos músics d’un col·lectiu de jazz d’avantgarda de la ciutat de San Francisco, van crear l’any 1990 aquest grup de hip hop influenciat per Gil Scott-Heron i Arrested Development. Les seves lletres criticaven sobretot el racisme, l’homofòbia i la misogínia que eren present en les lletres del gangsta rap. En conseqüència, no va ser un grup molt popular dins l’audiència afroamericana del hip hop. L’any 2004 es van separar.
El tema que just sentireu, Television: The Drug of the Nation, rendeix homenatge al The Revolution Will Not Be Televised de Gil Scott-Heron.

Track: Television, the Drug of the Nation. Àlbum: Hypocrisy Is the Greatest Luxuy (1992)

IMMORTAL TECHNIQUE
Felipe Coronel, conegut amb el sobrenom artístic d’Immortal Technique, va néixer a Lima (Perú) l’any 1978 però els seus pares es van traslladar a Harlem quan tenia dos anys. A més d’MC, Immortal Technique és activista polític i la major part de les seves cançons es centren en la injustícia social, la pobresa marginal de les grans ciutats, la censura dels mitjans de comunicació i les desigualtats econòmiques dintre i fóra dels EEUU (sobretot a Sud-Amèrica).
Les seves idees són properes al marxisme, treballa amb menors reclosos en reformatoris i s’identifica amb el 9/11 Truth Movement, grup d’investigació format per ciutadans que pretén oferir versions alternatives a la versió oficial sobre els esdeveniments de l'11 de setembre de 2001.

Vídeo del tema: Point Of No Return. Àlbum: Revolutionary, Vol 2 (2003).

KRS-One
Lawrence Krisna Parker, alter ego de KRS-One, va néixer un 20 d’agost de l’any 1965 al barri del Bronx. D’origen jamaicà, KRS-One és una figura important dins la comunitat hip hop i és considerat un dels millors MC. Va ser el component principal del grup Boogie Down Productions fins que al 1993 va començar la seva carrera en solitari.
El tema Free Mumia és una dura crítica al sistema que va empresonar a Mumia Abu-Jamal.

Track: Free Mumia. Àlbum: KRS-One. (1995)

MOS DEF
Mos Def és el pseudònim de Dante Terrell Smith, nascut a Brooklyn l’any 1973. Músic, però també actor, les lletres de les seves cançons sovint són dures crítiques socials i polítiques. Una mostra va ser la gravació del tema Katrina Clap on acusava directament l'administració Bush de la seva negligència abans i durant el desastre provocat per l’huracà Katrina a la ciutat de Nova Orleans. Al següent link trobareu una notícia sobre la detenció de Mos Def per part de la polícia durant el transcurs dels Premis MTV de l’any 2006, precisament per interpretar aquest polèmic tema davant el Radio City Music Hall de NY: http://rwor.org/a/062/mosdef-es.html.
Mos Def manté que Al-Qaeda no va ser responsable del 9/11, parla del racisme que pateixen encara els afroamericans i critica el govern Bush. Pel que fa a la seva faceta més musical, destaquem la seva participació en el grup Black Jack Johnson, amb membres de Living Colour, Bad Brains i Parliament/Funkadelic.

Vídeo del tema: Katrina Clap (Dollar Day). Àlbum: True Magic (2006).

PARIS
Paris va néixer com a Oscar Jackson a Califòrnia l’any 1967. És un dels rapers amb un discurs més polititzat i radical. Es declara proper a les Panteres Negres i a la Nació de l’Islam, tot i que no milita en cap dels dos grups. Influenciat per les idees marxistes, va fundar el segell Guerrilla Funk per editar els músics afroamericans amb idees polítiques d’esquerres, entre d’ells Public Enemy, Kam, MC Ren i les Conscious Daughters. Participa també en un projecte contrainformatiu nomenat Guerrilla News. Qui ha dit que l’esquerra no existeix als Estats Units?

Track: The Days of Old. Àlbum: Sleeping With the Enemy (1992).

TALIB KWELI
Talib Kweli Green, va néixer l’any 1975 a Brooklyn i és un dels rapers afroamericans més importants dins l’escena hip hop underground. Va formar parella musical amb Mos Def durant un temps fins que cadascun d'ells va començar la seva respectiva carrera en solitari. Tot i que la producció dels seus temes ha anat evolucionant cap a un rap més comercial, les lletres de les seves cançons tenen continguts socials i polítics.

Track: Eat To Live . Àlbum: Eardrum (2007)


Per acabar aquesta aproximació al rap polític, us deixo amb una de les cançons que més m'agraden de Public Enemy, tot un himne, un crit de guerra de la comunitat afroamericana que també podem compartir els "rostres pàlids" d'ànima negra. El passat Primavera Sound, vaig tenir la sort de poder cantar i ballar Fight the Power, un dels moments inoblidables de la meva vida musical. Gran concert al Primavera el que va donar un dels grans grups de la història de la música popular. No us talleu i quan poseu el play, aixequeu el puny i comenceu a ballar: