A "Una màquina d'espavilar ocells de nit", Jordi Lara ens va apropar el món de la sardana, tan proper però també tan desconegut. Per la seva banda, Guillamino va fusionar "la dansa més bella de les que es fan i es desfan" amb la música electrònica. El músic empordanès explicava a El Periódico que quan havia volgut fusionar música i sardana no havia intentat "fer un Frankenstein". El seu avi era músic de cobla i Guillamino tenia un interès especial en la sardana.Es va preguntar què l'interesava d'ella. I va descobrir que l'atreia quan era tràgica i depressiva, que li agradaven els seus passatges més obscurs, no la sardana diürna i alegre. I reblava dient que hi havia sardanes que eren música contemporània pura i dura.
Joaquim Serra
Com a exemples de sardanes més fosques i contemporànies citava "Rocacorba" de Joaquim Serra i "Mimosa" de Vicenç Bou, que té compassos llargs i tràgics, i, després curts de festa major. La biblioteca Pere Caner de Calonge comparteix l'interès de la sardana amb Guillamino i Jordi Lara i es va adonar que a Catalunya no hi havia cap biblioteca que tingués com a Centre d'Interès la sardana. Així que n'hi ha dedicat un que funciona des del mes de març d'enguany. Ha col·laborat en la seva creació el periodista vinculat al món de la sardana Francesc Sánchez Carcassés.
Cartell de la inaguració del centre d'interès
Tant si balles selvatà com empordanès, o si t'agrada escoltar sardanes o les vols conèixer millor, la biblioteca posa a la teva disposició gairebé 800 documents, entre els quals s'hi troben una quarentena de partitures d'autors calongins, més de 60 volums de llibres relacionats amb formacions musicals, biografies, metodologia i tractats d'orquestració, entre d'altres i una vuitantena de CD de clàssics de la cobla. La sardana i la música de cobla estan molt arrelades a Calonge, d'on han sorgit músics i compositors tan importants com Ricard Viladesau, el príncep de la tenora i un dels protagonistes del llibre de Lara, Enric Vilà o els germans Esteve i Homs.
Ricard Viladesau
El centre d'interès també recull gairebé tots els exemplars de la Revista SOM, dedicada a la cultura popular i de la qual es farà un buidat dels articles vinculats a la sardana i la cobla, i també un buidat d'articles de publicacions com la Revista de Girona, Revista del Baix Empordà, Estudis del Baix Empordà, Quaderns de la Selva,Revista Aplec ( La Bisbal), Papers del Mongrí (Torroella) i el llibre de l'Aplec de Palamós. Visca!
I tot va començar per culpa (benaurada sigui) dels Arcade Fire. La primera vegada que vaig escoltar el Funeral (2004) vaig caure en estat de shock i, a la segona vegada, ja necessitava una tercera, una quarta escolta i així ad infinitum durant uns quants mesos. Per si no tenien suficient amb noquejar-me d'aquella forma, va i editen Neon Bible (2007) i aquí, ja em deixen KO a la primera. Busco informació sobre la banda, vull saber tot sobre ells, com si es tractés d'aquells amors que et fan perdre el cap fins el punt de voler conèixer quina mida de peu calcen o, millor, quina col·lecció de discos guarden al seu apartament.
I resulta que Arcade Fire són canadencs i, aquí em teniu, rastrejant l'escena de música independent del país amb la bandera més original del món (després de Japó). Per si s'amaga un altre amor com ells, no sigui que a la mínima m'abandonin, i em deixin amb el cor trencat i l'ànima orfe, i una no està per quedar-se sense cançons com Black Mirror o Rebellion (Lies).
Tercera part d'O Canadà!, després d'una primera dedicada a Montreal i una segona dedicada a Toronto. Parem a Vancouver, un altre punt d'efervescència musical, i donem pas als grups vancouverites més destacats del moment.
BLACK MOUNTAIN Àlbum: In The Future. Jagjaguwar; 2008. Grup d’acid-rock que ens transporta a finals dels 60 i començaments dels 70, quan el blues-rock, la psicodèlia i el rock progressiu regnaven en el món flower-power del “fes l’amor i no la guerra”. Black Mountain és un col·lectiu de hippies, perdó, de músics procedents de diferents bandes i aquest segon disc, In The Future, els consagra com els alumnes avantatjats de Led Zeppelin i King Crimsom.
DESTROYER Àlbum: Trouble in Dreams. Sinnamon,2008. Daniel Bejar, alies Destroyer, és component dels New Pornographers però també col·labora, ocasionalment, amb Frog Eyes (que us recomano escoltar i veure en directe si teniu ocasió) i Neko Case. Com és habitual a l'escena rock canadenca, els músics acostumen a entrar i sortir de diferents formacions, projectes, experiments musicals i sonors. Daniel fa el mateix, experimenta amb altres músics però torna per retrobar-se com a Destroyer. Bowie i Dylan, els referents més directes però, sempre, Destroyer.
THE NEW PORNOGRAPHERS. Àlbum: Challengers. Matador, 2007 Superbanda de músics on trobem alguns dels seus components amb carreres musicals paral·leles, és el cas de Dan Bejar (Destroyer), Neko Case i Carl Newman. El seu quart àlbum, Challengers, és una excel·lent mostra de power pop contundent on l'agressivitat de les guitarres és fon amb melodies preciosistes i armonies vocals que farien feliç a Brian Wilson. Cadascun dels temes és una joia, un hit en potència, però sobretot un regal per a les nostres oïdes i la nostra ànima. Per si no em creieu, escolteu aquest tema, un dels meus preferits:
YOU SAY PARTY! WE SAY DIE! Àlbum: Lose All Time. Paper Bag, 2007 Si ets fan de la Siouxsie i dels Yeah Yeah Yeah, els You Say Party! We Say Die! t'agradaran i molt. YSP! WSD! es mouen entre el post punk i el pop accelerat. Sí, sí, punk + pop pels quatre costats, una bateria que treu foc, guitarres rabioses i la Betty Ninkovic que, si et descuides, et saltarà directament a la jugular. Els de Pitchforkmedia defineixen el seu so com "punyalades guitarreres, nocturnes, brillants armonies, baixos futudament ballables i ritmes endiabladament hardcore". Paraula de Pitchfork.
Vídeo del tema Downtown Mayors Goodnight, Alley Kids.
LADYHAWK Àlbum: Shots. Jagjaguwar, 2008 Si Buddy Bradley conegués als Ladyhawk estic segura que el podríem trobar a la primera fila d'algun dels seus concerts. Amb això vull dir que Ladyhawk és un grup per a tots els que formem part de l'anomenada Generació X, els que teníem 20 anys quan va aparèixer el grunge, els que no oblidarem mai l'Smells Like Teen Spirit i Clerks. Si ets sents reconegut, si t'agraden els grups amb guitarres contundents, les sonoritats obscures de vegades properes al punk, de vegades més properes al blues rock, fes-te amb Shots . I si algun dia venen en concert a Barcelona, em trobaràs a la primera fila.
THE BUTTLESS CHAPS Àlbum: Where Night Holds Light. Mint, 2006 Insectes, ocells, rius, neu, sol... Inspiració naturalista en el tercer disc d'aquesta formació. Particularment la veu del seu cantant, Dave Gowans, em recorda a la de Neil Hannon, alies Divine Comedy. Una veu melodramàtica, profunda, una bona veu per al pop orquestral, evocador i melancòlic, que tant els Buttless com el d'Irlanda saben fer tan bé.
Vídeo del tema Where Night Holds Light.
HELLO, BLUE ROSES Àlbum: The Portrait is Finished and I Have Failed to Capture your Beauty. Locust, 2008 Dan Bejar (Destroyer) i la seva dona, l'artista visual Sydney Vermont, van formar-se com a parella musical l'any 2005. Facturen una folck rock amb reminiscències 70's però també prenen prestat del pop sofisticat de Prefab Sprout. La guitarra acústica de Dan acompanya la veu transparent de Sydney, que composa els temes amb els arranjaments del seu home.
SWAN LAKE Àlbum: Beast Moans. Jagjaguwar, 2006 De nou Dan Bejar fent de les seves, aquest cop amb els seus amics Spencer Krug (Wolf Parade) i Carey Mercer (Frog Eyes). Tres personalitats tan diferents com a complementàries que es reconeixen sense estridències a cadascun dels temes que integren aquest primer disc. Com definir el seu estil? Indie rock a un pas de l'experimental però amb un peu al pop de factura clàssica.
THE AWKWARD STAGE Àlbum: Slimming Mirrors, Flattering Lights. Mint, 2008 El grup de Shane Nelken, compositor i músic multinstrumentista col·laborador ocasional de Carl Newman (The New Pornographers) i Sparrow, acaba d'editar el segon disc on trobem una bona col·lecció de cançons d'indie pop. Melodies en ocasions Smithianes amb guitarres més properes als Pixies.
SOLAR CONVOY Àlbum: Solar Convoy. [sense discogràfica encara], 2008 Grup format per dos New Pornos (Todd Fancey i Kurt Dahle), Anastasia Siozos (a la veu) i un parell més de col·legues. Llegeixo al seu myspace les influències declarades però trobo a faltar el primer grup que m'ha vingut al cap quan he sentit el tema Motorway: The Runaways, amb la seva vocalista canyó Joan Jett. Primícia absoluta, els Solar Convoy no apareixen encara ni a l'Allmusic ni al Pitchforkmedia. Això perquè veieu que els de l'AMPLI estem a l'última. http://www.myspace.com/fanceymusic
YOUNG AND SEXY Àlbum: The Arc. Mint, 2008 Tant els Prefab Sprout com els Fleetwood Mac són dos grups que actualment gaudeixen d'un reconeixement tardà, però merescut, entre els grups indie del moment. Young and Sexy estan més a prop dels Prefab però també dels Beatles i, les guitarres, puntejades destilant un so atmosfèric, melancòlic.
THE PINK MOUNTAINTOPS Àlbum: Axis of Evol. Jagjaguwar, 2006 Altre exemple de músic canadenc inquiet. Estic parlant d'Stephen McBean, líder dels Black Mountain que amb The Pink Mountaintops s'apropa més a la psicodèlia i a l'space rock. The Pink Mountaintops sonen a Spacemen 3, la Velvet i Sonic Youth. Foscor, molta foscor.
THEY SHOOT HORSES, DON'T THEY Àlbum: Pick Up Sticks. Kill Rock Stars, 2007 El nom del grup fa referència al títol d'una pel·lícula de Sydney Pollack basada en una novel·la d'Horace McCoy. Realment un nom misteriós, una mica volat i fóra d'òrbita que defineix a la perfecció la música d'aquest grup multitudinari (entre 6 i 9 membres). Rock experimental proper a The Residents i Captain Beefheart.
THE EVAPORATORS Àlbum: Gassy Jack & Other Tales. Mint In, 2007 Als Evaporators els hi agraden les disfresses i això, que no té cap valor intrínsicament musical, sí que és un punt al seu favor des del punt de vista estètic. Algú que porta un vestit de superheroi de tres al quart, és algú que no es pren seriosament i que, per tant, el que vol principalment és passar-s'ho bé. I aquest és el cas dels Evaporators, una banda de rock and roll, de punk pop divertit. Com uns Buzzcocks però cantant sobre l'adicció al formatge.
SKINNY PUPPY Àlbum: Mythmaker. SPV U.S./Hell-O dEathday,2007 Tanquem aquesta tercera part de l'O Canadà!, amb una de les bandes pioneres del rock industrial, gènere sobre el què, ja avanço, dedicarem des de l'AMPLI un article en un futur no gaire llunyà. Skinny Puppy porten ja 16 anys a la carretera i, molt abans que Marilyn Manson ens delectessin amb els seus shows sanguinaris, ells ja tallaven el que fes falta. Gothic, metal i Electronic Body Music (EBM), tres en un.
Normalment, quan les persones estan tristes, no fan res. Es limiten a plorar. Però quan la seva tristesa es converteix en indignació, és quan poden fer canviar les coses. Malcolm X.
Aquest any es celebren els vint anys de l’edició del millor disc de la història del hip hop, It Takes a Nation of Million to Hold Us Back dels Public Enemy amb el què s’inicia també el rap combatiu o political rap. Corre l’any 1988, Ronald Reagan és president dels USA, època de conservadurisme radical, episodis racistes, política exterior imperialista, política interior repressiva i discriminatòria… Temps dolents per a les classes menys afavorides i per a tot el que no és home, blanc, heterosexual, cristià i amb recursos econòmics suficients per no ser catalogat de desgraciat o de culpable de la seva situació.
Track: Don’t Belive the Hype. Àlbum: It Takes a Nation... (1988).
Aquest és l’ambient social i polític del què sorgeix el segon àlbum de Public Enemy, una bomba de potència inaudita fins el moment, que casa a la perfecció el hardcore i el rap i que conté unes lletres incendiàries que planten cara, sense complexes, a la societat americana blanca i conservadora. És el moment de cridar I'm Black and I'm Proud, de recuperar el missatge de Malcolm X i reivindicar el Black Power, de fer sentir, de nou, la veu de la comunitat afroamericana.
Abans de repassar els noms més importants dels MC i dels grups més representatius del què va ser i és l’escena rap compromesa políticament als Estats Units, us faig cinc cèntims dels seus orígens i de les seves influències:
ANYS 60's: Malcolm X i els Black Panthers:
Malcolm X: líder polític i ideològic, fundador de la Nació de l’Islam (NOI) i de l’Organització de la Unitat-Afroamericana. D’idees socialistes, recolçava el Black Power, defensava l’orgull de ser negre, la creació d’un estat independent negre i la política de la identitat. La seva evolució ideològica el va convertir en un activista pels drets humans de totes les races i a cercar la unitat negre transcontinental. L’any 1965, va morir assassinat mentre donava una conferència.
Black Panthers Party: Organització política afroamericana fundada l’any 1966 per Huey P. Newton, Bobby Seale i David Hilliard a Oakland, Califòrnia. Influenciats per les idees de Malcolm X, defensaven els drets dels afroamericans i reivindicaven tracte igualitari, el fi de la brutalitat policial i denunciaven els problemes que patia la comunitat negre (racisme, falta d’educació i recursos, atur). Per a més informació, consulteu el web: http://www.blackpanther.org/
Anys 70's - 80's: Gil Scott Heron i els pares del rap:
Gil Scott-Heron va néixer a Chicago l’1 d’abril de 1949. Poeta, músic i activista afroamericà, es considera un dels pares fundadors del rap. Scott-Heron musicava els seus poemes i el seu primer àlbum era un conjunt de lectures musicades del seu llibre Small Talk at 125th and Lenox (1970). Temes com The Revolution Will Not Be Televised, que podeu sentir tot seguit, anticipen el rap, el rhythm and poetry, la forma d’expressió dels músics del carrer que organitzaran, durant els anys 70, les block parties il·legals. The Revolution Will Not Be Televised, ens convida a tancar el televisor i sortir al carrer, però a banda del missatge polític, és un dels temes que més va influenciar a tota una generació de MCs i el disc, on està inclosa, una de les obres mestres del soul-jazz.
Arriba l'any 1979 i un grup de disco-funk, The Fatback Band, edita el que es considera el primer rap de la història, el single King Tim III (Personality Jock), que tot seguit podeu sentir:
Poc després i també al 1979, els Sugarhill Gang editen el famós Rapper's Delight, tema que obrirà al rap les portes de les emisores de ràdio comercials. El gran públic comença a conèixer la cultura hip hop.
Pel que fa als orígens del rap polític, a més del Gil Scott-Heron, trobem dos noms clau: Grandmaster Flash & the Furious Five, que l’any 1982 editen The Message, el primer single amb conciència social que parla sobre les dificultats de viure al ghetto. I el gran DJ, originari del Sud del Bronx, Afrika Bambaataa que també el 1982, edita el single Planet Rock, tema clau en la història del rap i on el creador de la Universal Zulu Nation deixa al descobert les seves idees més properes a un concepte humanista de la vida.
Tot seguit podeu sentir el Rapper’s Delight, The Message i Planet Rock:
I ara, donem un pas més en aquesta breu trajectòria pel rap polític. Com comentàvem a l'inici, els Public Enemy inauguren aquesta corrent amb el It Takes a Nation of Million to Hold Us Back. Tot el disc reivindica, protesta, manifesta i exigeix, ja no és només un tema aïllat dins un àlbum. Estem davant d'una declaració de principis, d'una forma nova d'entendre el rap com a vehicle de protesta dels més desfavorits, de fer sentir la veu dels que viuen a Harlem, al Bronx o a qualsevol indret dels Estats Units amb majoria blanca. En aquest sentit, Public Enemy fan seva l'actitud punk i a partir d'aquest moment, altres grups i Mcs s'afegiran al carro. I no són pocs. A continuació us presentem alguns d'aquests rapers, ben allunyats del gangsta rap de l'actualitat que ha popularitzat lletres sobre sexe, noies i drogues. Aquí teniu una mostra que també existeix el rap amb consciència, a vegades contundent i a vegades més a prop del funk-soul melòdic, però mai frívol. Les temàtiques van des de la dura realitat del jove negre que viu més temps del compte al carrer fins a crítiques contra l'actual govern de Bush.
2PAC (Tupac Shakur) Icone indiscutible de la cultura hip hop. El raper per excel·lència. Durant la seva curta vida (va morir assassinat amb només 25 anys) va esdevenir també actor, productor i poeta. Originari de Harlem, els seus pares militaven al Partit de les Panteres Negres així com altres membres de la seva família. Amb només 20 anys va editar el seu primer àlbum, 2Pacalypse Now influenciat per Public Enemy i KRS-One. La violència policial cap als negres, les dificultats de viure i sortir del ghetto i els problemes en general de la comunitat afroamericana a les grans ciutats, van ser els temes claus del disc que no desapareixerien en posteriors àlbums. Va morir assassinat l’any 1996 en circumstàncies encara no del tot aclarides. Sens dubte un dels MC’s més influents de la història del rap.
ARRESTED DEVELOPMENT Col·lectiu de músics fundat a finals dels anys 80 per l’MC Speech i DJ Headliner que barregen el rap, el soul, el blues i el funk amb marcades influencies d’Sly and the Family Stone. Les seves lletres són compromeses social i políticament però sempre amb un to optimista, positiu, i menys combatiu que els pares del political rap, Public Enemy. El seu primer àlbum, 3Years, 5Months and 2Days in the Life Off va vendre 4 milions de còpies. Es van separar l’any 1996 però van tornar a reunir-se el 2003.
Track: People Everdyday. Àlbum: 3 Years, 5 Months & 2 Days in the Life Of... Chrysalis, 1992.
BOOGIE DOWN PRODUCTIONS Boogie Down Productions va ser un grup de hip-hop format originalment per KRS-One, D Nice i DJ Scott La Rock i és, juntament amb Public Enemy, un dels pioners del rap hardcore i polític. Els components de BDP canviaven constantment, només KRS-One va ser l’únic que es va mantenir fins que l’any 1993 va començar la seva carrera en solitari, moment què el grup es va disoldre definitivament. BDP van ser, també, els pioners en fusionar el raggamuffin amb el rap. En el tema que tot seguit sentireu, My Philosophy, el grup posa de relleu les seves idees del què hauria de ser un hip hop socialment compromés.
Track: My Philosophy. Àlbum: By All Means Necessary (1988)
THE COUP Aquesta banda, que va néixer a principis dels anys 90, és una de les formacions més compromeses amb la lluita política i propera, ideològicament, al marxisme. Les seves referències musicals són Public Enemy, KRS-One i The Disposable Heroes of Hipoprisy. El seu so que, incialment, utilitzava el sampler com a principal recurs, va anar incorporant clares influències de músics com Prince, Stevie Wonder o tot el P-Funk. El grup Rage Against The Machine es van declarar fans seus i van comptar amb ells en alguna de les seves actuacions.
Track: Pimps. Àlbum: Genocide & Juices (1994)
THE DISPOSABLE HEROES OF HIPHOPRISY Dos músics d’un col·lectiu de jazz d’avantgarda de la ciutat de San Francisco, van crear l’any 1990 aquest grup de hip hop influenciat per Gil Scott-Heron i Arrested Development. Les seves lletres criticaven sobretot el racisme, l’homofòbia i la misogínia que eren present en les lletres del gangsta rap. En conseqüència, no va ser un grup molt popular dins l’audiència afroamericana del hip hop. L’any 2004 es van separar. El tema que just sentireu, Television: The Drug of the Nation, rendeix homenatge al The Revolution Will Not Be Televised de Gil Scott-Heron.
Track: Television, the Drug of the Nation. Àlbum: Hypocrisy Is the Greatest Luxuy (1992)
IMMORTAL TECHNIQUE Felipe Coronel, conegut amb el sobrenom artístic d’Immortal Technique, va néixer a Lima (Perú) l’any 1978 però els seus pares es van traslladar a Harlem quan tenia dos anys. A més d’MC, Immortal Technique és activista polític i la major part de les seves cançons es centren en la injustícia social, la pobresa marginal de les grans ciutats, la censura dels mitjans de comunicació i les desigualtats econòmiques dintre i fóra dels EEUU (sobretot a Sud-Amèrica). Les seves idees són properes al marxisme, treballa amb menors reclosos en reformatoris i s’identifica amb el 9/11 Truth Movement, grup d’investigació format per ciutadans que pretén oferir versions alternatives a la versió oficial sobre els esdeveniments de l'11 de setembre de 2001.
Vídeo del tema: Point Of No Return. Àlbum: Revolutionary, Vol 2 (2003).
KRS-One Lawrence Krisna Parker, alter ego de KRS-One, va néixer un 20 d’agost de l’any 1965 al barri del Bronx. D’origen jamaicà, KRS-One és una figura important dins la comunitat hip hop i és considerat un dels millors MC. Va ser el component principal del grup Boogie Down Productions fins que al 1993 va començar la seva carrera en solitari. El tema Free Mumia és una dura crítica al sistema que va empresonar a Mumia Abu-Jamal.
Track: Free Mumia. Àlbum: KRS-One. (1995)
MOS DEF Mos Def és el pseudònim de Dante Terrell Smith, nascut a Brooklyn l’any 1973. Músic, però també actor, les lletres de les seves cançons sovint són dures crítiques socials i polítiques. Una mostra va ser la gravació del tema Katrina Clap on acusava directament l'administració Bush de la seva negligència abans i durant el desastre provocat per l’huracà Katrina a la ciutat de Nova Orleans. Al següent link trobareu una notícia sobre la detenció de Mos Def per part de la polícia durant el transcurs dels Premis MTV de l’any 2006, precisament per interpretar aquest polèmic tema davant el Radio City Music Hall de NY: http://rwor.org/a/062/mosdef-es.html. Mos Def manté que Al-Qaeda no va ser responsable del 9/11, parla del racisme que pateixen encara els afroamericans i critica el govern Bush. Pel que fa a la seva faceta més musical, destaquem la seva participació en el grup Black Jack Johnson, amb membres de Living Colour, Bad Brains i Parliament/Funkadelic.
PARIS Paris va néixer com a Oscar Jackson a Califòrnia l’any 1967. És un dels rapers amb un discurs més polititzat i radical. Es declara proper a les Panteres Negres i a la Nació de l’Islam, tot i que no milita en cap dels dos grups. Influenciat per les idees marxistes, va fundar el segell Guerrilla Funk per editar els músics afroamericans amb idees polítiques d’esquerres, entre d’ells Public Enemy, Kam, MC Ren i les Conscious Daughters. Participa també en un projecte contrainformatiu nomenat Guerrilla News. Qui ha dit que l’esquerra no existeix als Estats Units?
Track: The Days of Old. Àlbum: Sleeping With the Enemy (1992).
TALIB KWELI Talib Kweli Green, va néixer l’any 1975 a Brooklyn i és un dels rapers afroamericans més importants dins l’escena hip hop underground. Va formar parella musical amb Mos Def durant un temps fins que cadascun d'ells va començar la seva respectiva carrera en solitari. Tot i que la producció dels seus temes ha anat evolucionant cap a un rap més comercial, les lletres de les seves cançons tenen continguts socials i polítics.
Track: Eat To Live . Àlbum: Eardrum (2007)
Per acabar aquesta aproximació al rap polític, us deixo amb una de les cançons que més m'agraden de Public Enemy, tot un himne, un crit de guerra de la comunitat afroamericana que també podem compartir els "rostres pàlids" d'ànima negra. El passat Primavera Sound, vaig tenir la sort de poder cantar i ballar Fight the Power, un dels moments inoblidables de la meva vida musical. Gran concert al Primavera el que va donar un dels grans grups de la història de la música popular. No us talleu i quan poseu el play, aixequeu el puny i comenceu a ballar:
Si Montreal era un lloc màgic catalitzador de creativitat sense límits, Toronto és més terrenal però igual de sorprenent. Aquí també trobem les bandes col·lectiu, músics que entren i surten de diferents formacions, que tenen vides musicals paral·leles, que toquen mil instruments, que et fan envejar no haver nascut en una ciutat on es troba el Toronto Music Garden. Una ciutat que encarrega dissenyar un jardí al costat del seu port inspirat en la primera suite de Bach per a cello i on cada moviment de la peça correspon a una secció diferent del jardí, ja ens dóna una idea de la importància que té la música per als seus habitants.
Em pregunto si algun dia en aquesta Barcelona meva podré respirar música com al Canadà. M’agradaria que l’art en totes les seves variants fos el motor de la vida del lloc on visc i vull creure que amb l’AMPLI uns quants creients de la religió de “l’amor a l’art” contribuim amb un gra de sorra virtual a construir un altre món (musictecari, ampli i lliure) possible.
Us oferim una selecció dels músics més interessants de la ciutat del jardí musical. Com en l’anterior post, apuntem l’últim disc que han tret fins ara i un petit tast de la seva música.
APOSTLE OF HUSTLE Àlbum: National Anthem of Nowhere. Arts & Crafts, 2007. Andrew Whiteman, líder apostòlic del bullici, és també guitarrista a Broken Social Scene. Aquest projecte paral•lel neix després que Whiteman passés un temps a Cuba i tornés a Toronto amb ganes de recollir la varietat dels ritmes caribenys i barrejar-los amb altres sonoritats més properes al rock. El resultat són dos discos que es caracteritzen per la seva heterogeneïtat i un omnipresent to latinitzant que en ocasions ens pot recordar a Calexico.
BASIA BULAT Àlbum: Oh, My darling. Sinnamon, 2007. Oh, My Darling és el primer disc d’aquesta cantautora mig folk, mig pop, mig country, mig artie. Basia Bulat és tot això a més a més de multinstrumentista, com ja ens tenen acostumats els músics canadencs, per a enveja dels què ni tan sols hem pogut tocar l’ Oh Susanna amb l’harmònica. Excel•lent veu, que em recorda a vegades a Joni Mitchell, per a unes cançons rodones.
BORN RUFFIANS Àlbum: Red Yellow Blue. Warp, 2008. M’agradaria saber què es déu sentir quan un segell discogràfic del prestigi de Warp Records decideix editar el primer disc del teu grup. També m’agradaria saber com et deus sentir quan altre grup nomenat Vampire Weekend factura una música en la mateixa onda que la teva però és ell qui s’emporta els llorers. Empatia a banda, m’agraden els Born Ruffians perquè són com els puzzles que feia de petita: descriuen paisatges aparentment senzills però plens de matissos inaccessibles al primer cop d’ull / d’orella. I és precisament això el que et fa adicte als puzlles i als rufians.
BROKEN SOCIAL SCENE Àlbum: Broken Social Scene. Arts & Craft, 2005. Àlbum: Broken Social Scene Presents Kevin Drew - Spirit If... Arts & Crafts, 2007 (Kevin Drew en solitari però amb l’acompanyament de bona part dels músics de BSS) Mosaic multicolor on tenen cabuda músics que entren i surten, que compten amb projectes paral•lels, que fan d’aquesta banda-col•lectiu una caixa de sorpreses i cantera excepcional per al rock independent.
THE CANSECOS Àlbum: Juices!. Upper Class, 2007. Bo i bonic (barat, no crec) són els adjectius que defineixen el so d’aquesta parella de músics especialistes en l’electro-dance. Juices! és el seu segon àlbum publicat fins ara.
CONSTANTINES Àlbum: Kensington Heights. Arts & Crafts, 2008. El passat 15 d’abril sortia a la venda el quart disc d’aquest grup de guitarres afilades com a ganivets. La veu aspra del seu contant i guitarra, Brian Webb, és una barreja de Springsteen i Strummer; el primer single del darrer disc titulat Hard Feelings em recorda als Jane’s Addiction. I diuen els periodistes musicals que li deuen el so a Fugazi i Make-Up. Què més podem demanar?
COWBOY JUNKIES Àlbum: At the End of Paths Taken. Cooking Vinyl, 2007. La veu de Margo Timmins és profunda, emotiva i captivadora. Els discos d’aquesta banda formada l’any 1985 són reflexius i intimistes, per sentir-los quan necessites tancar els ulls i aillar-te del món. L’any 2007 van treure el que és, fins ara, el seu darrer i excel·lent disc: At the End of Paths Taken. Country folk que destila poesia per tot arreu. Coneixer-los és amar-los. Podeu llegir una entrevista realizada al grup per Ignasi Julià (Ruta 66, nº 177, 2001), a l’enllaç: http://www.atiza.com/entrevista/cowboyjunkies/
CRYSTAL CASTLES Àlbum: Crystal Castles. Last Gang, 2008. Sovint, els grans descobriments es produeixen inesperadament, sense buscar-los, inclòs per error . És el cas de la parella musical formada per Alice Glass i Ethan Kath, dos pirats que es van conèixer quan feien de lectors en un centre per a cecs mentre complien amb els serveis a la comunitat. Tot va començar per provar un micro i un sintetizador al què havien afegit un xip d’un Atari 5200. La gravació d’aquella prova la va penjar el company de l’Alice a un compte de Myspace que va obrir sense que ella sabés res. L’èxit no va trigar en aparèixer en forma de trucades de companyies discogràfiques disposades a produir-los. A partir d’aquest moment, Crystal Castles fan remescles de temes de Klaxons o Bloc Party i editen diferents EP’s que s’esgoten com les rebaixes de l’H&M. El passat 18 de març editaren el seu primer llarg durada amb covers, temes prèviament apareguts als seus EP’s i alguns temes nous. Música de ball inspirada per assassinats, ganivets i noies amb mirades buides.
THE DIABLEROS Àlbum: Aren’t Ready For The Country. Baudelaire, 2007 La resurrecció dels Pixies?! Ja us agradaria, eh? Doncs no, els Pixies no tornen i els Diableros no són els nous Pixies. Però també tenen talent i un riffs enèrgics. De moment, el debut ens apunta un grup al que augurem un present interessant i un futur que passa per la nominació a caps de cartells en festivals musicals de moda.
FEIST Àlbum: The Reminder. Interscope, 2007. Una altra criatura procedent de la banda-col•lectiu Broken Social Scene. Té tres discos però ha estat l’últim d’ells, The Reminder, el què l’ha situat entre els primers llocs de les songwriters amb classe i personalitat. La seva música és intimista com la que ens regala la Chan Marshall (Cat Power), brillant com un dia assolejat a Barcelona, amb un regust soul que et fa :) … Leslie Feist estarà tocant a la sala Apolo el proper 7 de juny. No ens la perdrem, desitjo escoltar en directe temes com ara My Moon My Man. Quina delícia.
FINAL FANTASY Àlbum: He Poos Clouds. Blocks / Tomlab, 2006. Final Fantasy és el nom artístic d’Owen Pallett, músic i col·laborador dels Hidden Cameras i dels Arcade Fire. Però lluny de l'opulència sonora dels Arcade i de la Gay Church folk music dels HC, Pallett, amb el seu violí i el pedal de loops, factura un pop folk de cambra, elegant i auster però alhora amb una amplitud de registres contundent. Fins al moment, només ha tret un sol disc però participa en altres bandes i projectes paral·lels a la seva carrera en solitari.
HIDDEN CAMERAS Àlbum: Awoo. Arts & Crafts, 2006. Hidden Cameras és Joel Gibb, cantant, guitarrista i compositor d’aquesta formació on l’únic que resta inamovible és ell. El grup el completen diferents músics que toquen una varietat considerable d’instruments. Però Hidden Cameras és molt més que un bon grup de melodies pop. De fet, i segons paraules del mateix Gibb, el so de la banda és Gay church folk music, definició que destil•la ironia a l’igual que les lletres de les seves cançons. Awoo, darrer disc fins ara, està inspirat en els cicles lunars i en els rites pagans d’amor i mort.
METRIC Àlbum: Live it out. 2005 DVD: Live At Metropolis (2008) Emily Haines té una veu tan intensa que et deixa KO quan la sents. Més dolça que Patti Smith però tan condemnadament intensa… He utilitzat conscientment el mateix adjectiu dos cops per intentar descriure-la perquè és la paraula que s’apropa més al que em transmet. Amb Metric, l’Emily divaga pel pop electrònic, suau i melancòlic. En solitari, i amb els Soft Skeleton, prefereix el folk més artie.
MSTRKRFT Àlbum: The Looks. Last Gang, 2006 Electropop que fa ballar als morts. Aquesta és la música dels MSTRKRFT, pronunciat Master Kraft. Divertits i funkoides, els han comparat en ocasiones als Daft Punk potser perquè les dues formacions estan influenciades pel house de Chicago. Aquesta parella de músics han remesclat, a més a més, a grups com Justice, Gossip, Bloc Party, The Kills i Juliette and the Licks. Mireu el vídeo i comprovareu com els vostres peus i les vostres espatlles cobren vida pròpia.
PICASTRO Àlbum: Whore Luck, 2007 Quan sentis per primer cop als Picastro, et vindrà inevitablement al cap, el nom de Cat Power, perquè uns i l’altra tenen en comú facturar música crua i melancòlica, perfecte pels dies que vols identificar-te amb algú que també tregui cap a fóra els seus fantasmes interiors. Fixeu-vos en la portada del seu darrer disc, Whore Luck. Defineix a la perfecció el que sentireu: un petó gelat.
RON SEXMITH Àlbum: Time Being, 2006 Cantautor veterà que el proper juliol treurà a la venda el seu desè disc. Cançons que et donen les bones nits abans d’anar a dormir i que et desitgen somnis de maduixa. El to melanconiós i sobri, el sitúa entre mig del pop d’Elvis Costello i el de Sir Paul McCartney. Poesia i classicisme a la barra d’un bar.
THE RUSSIAN FUTURISTS Àlbum: Me, Myself and Rye. Upper Class, 2007 Matthew Adam Hart volia jugar a despistar i per això es va posar un nom artístic que suggereix multitud. Però The Russian Futurists és el projecte d’un home sol, home orquestra especialitzat en crear bones melodies pop amb pinzellades psicodèliques. D’inspiració clàssica, la major part dels seus temes parlen d’amor i desamor, però sense melodrames. Que la vida és molt curta, caray, i no ens hem de posar tristos.
Fa uns anys em va donar per l’acid rock, San Francisco i els frikies, Ken Kesey, els Grateful Dead i els Merry Pranksters, Kerouac i Ginsberg. I com passa sovint, una cosa et porta a l’altra i, no sé com, vaig arribar a les pintures d’Alex Grey. Recordo que la seva obra em va impressionar però no sabria dir si m’agradava o no. El que sí veia clar observant les pintures era que:
- l’artista havia provat en alguna ocasió el LSD. I encara diria més: li agradava bastant. - tenia uns bons coneixements d’anatomia. - probablement tenia inclinacions místiques o espirituals profundes.
La veritat, es que no anava encaminada malament però tampoc cal ser Albert Einstein per arribar a aquestes conclusions.
Alex Grey és un artista psicodèlic, amic d’Albert Hoffman, interessat per la idea de trascendència, de la relació dels éssers humans amb l’univers. Va estudiar cinc anys a la facultat de medicina de Harvard, treballant als departaments d’Anatomia (on va estudiar el cos humà i on preparava, també, els cadàvers per a la pràctica de la dissecció) i Medicina de la Ment. Com veieu, aquestes breus dades biogràfiques ens confirmen les impressions que sentim davant els seus quadres.
Alex Grey ha col·laborat amb músics, creant les portades dels seus discos. No són gaires però prou significatives com per dedicar-li un post a l’AMPLI. Destaquem la seva amistat amb el grup TOOL, amb qui comparteix inquietuds estètiques i espirituals.
A continuació, us oferim un recorregut per la plàstica musical d’Alex Grey. Esperem que tingueu un bon viatge.
TOOL. 10.000 Days (2006) Com ja és habitual, el darrer disc de la banda fins ara, és ple de simbolisme i misteri. L’àlbum inclou lents estereoscòpiques per tal que es puguin veure les pintures de Grey en tres dimensions. El títol de l’àlbum fa referència als 27 anys (10.000 dies) que la mare del vocalista va passar en cadira de rodes. Durant la primera setmana que l’àlbum es va posar a la venda als EEUU, es van vendre 564.000 còpies.
TOOL. Lateralus (2001) Què es pot pensar sobre un grup que composa un àlbum basat en la Successió de Fibonacci? D’acord amb els números de Fibonacci, l’ordre de les cançons d’aquest disc no és el correcte i per tal de sentir-lo en l’ordre adequat has de disposar l’ordre dels temes en forma d’espiral.
TOOL. Lateralus.
TOOL. Parabola. Mireu aquests vídeos i comprovareu la mà que té Alex Grey en l’univers TOOLNIÀ. Per cert, reconeixeu el protagonista del clip Parabola? [solució: ykcirT]
DAVID BYRNE. The Visible Man. (compilació) (1999)
MICHAEL HEDGES. Torched (1999)
NIRVANA. In Utero (1993)
BEASTIE BOYS. Ill Communication (interior del llibret) (1994)
“What music do you listen to when you paint?
I listen to all kinds of music. It just runs the gamut. I think my earliest love was for the classical composers. Bach, Beethoven, Schubert - all those heavy Germanic romantic musicians that have very complex yet deeply felt riffs. One of my favorite musicians to trip to was Bach and the organ music played by Albert Schweitzer. He was an incredibly altruistic being his organ music feels like the sound of your organs inside when you're tripping. I think what I found in the work is that it resonates on a level of Schweitzer being a healing presence. He was the person that coined the phrase reverence for life. This was his philosophical outlook and attitude toward life. He had set up a mission in Africa to take care of the sick and needy. And prior to doing that he had become one of the world's foremost Bach scholars and had done numerous concerts of Bach's organ works. (…)But then of course the psychedelic music from Led Zeppelin to Pink Floyd and you know The Doors and all the rest of those guys that you would imagine. All kinds of jazz. I became enamored with the trance rave scene a little bit the last few years because that scene had already been using my work. And then Tool have been one of my favorite groups and I'm really stoked they wound up using my artwork in their recent shows. “
Fragment d’una interessant entrevista amb l’artista on ens parla, entre d’altres temes, de la seva relació amb la música i amb el grup TOOL.
Aquest post no hagués estat possible sense la col·laboració de Carme Montserrat (Biblioteca Vapor Vell). Gràcies, Carme!
Algú pot apropiar-se dels teus somnis infantils, entrar dins el teu univers paral·lel i participar de les teves al·lucinacions nocturnes? Potser aquesta pregunta us farà recordar al fantaesperpèntic Freddy Krueger, protagonista de la meravellosa saga del carrer Elm que us recomano veure d’una tirada el cap de setmana que no tingueu res millor a fer. L’antiheroi de les mans afilades es mereix que li dediquis unes quantes hores, el teu altre jo psicodèlic t’ho agrairà.
Tornant als somnis robats… No sé com s’ho va fer, però Mark Ryden coneixia la meva part fosca. Quan Miss Danger era encara Rosi, dibuixava molt i molt. Una part dels seus dibuixos eren comercials, ja sabeu, el que tot pare vol que dibuixi la seva filla. Però la criatura apuntava ja una inclinació cap al pop i la psicodèlia que la portava a dibuixar éssers desproporcionats, amb caps molt grans i els ulls enormes de mirada tèrbola, personatges fóra d’òrbita, híbrids trastornats però naïf, i mil dibuixos dintre del dibuix principal que demanaven a crits el seu paper en la il·lustració d’Alice In Wonderland.
Aquest era el meu món i Ell se’l va apropiar per crear un infinitament millor.
Mark Ryden és un pintor i il·lustrador americà amb una imaginació desbordant i gran sentit de l’humor. Diu que la inspiració li ve donada per un mico nigromant nomenat Magic Monkey, que cada nit apareix al seu estudi i s’apodera de la seva ànima, el posseeix i obliga l’artista a pintar el que vol. Estic segura que és del tot cert perquè això explicaria que un cervell humà pugui inspirar-se en tota una amalgama multicolor, discordant, tutti frutti, poti poti, on es barregen fotografies d’insectes, quadres del Bosco i Goya, circs antics, pel·lícules del GENIAL Ray Harryhausen (director d’efectes especials de King Kong), fotografies antigues de gent estranya, vísceres, llibres infantils de ciència i astronomia, il·lustracions anatòmiques, joguines d’altres èpoques, música de Frank Sinatra i Debussy, Jung vs. Freud, Ren & Stimpy, Joseph Campbell i Nostradamus, Ken i Barbie, l’alquimia, la maçoneria, el budisme, la pintura religiosa espanyola, el surrealisme i el pop.
El seu art és oníric i boig però també musical. Mark Ryden ha realitzat extraordinàries portades de discos d’una ingent i variada quantitat de músics. A continuació veureu aquesta faceta de la seva obra i podreu sentir un petit collage musical amb els artífexs dels àlbums. La barreja d’estils sembla inspirada, també, pel Magic Monkey.
WARRANT. Dirty Rotten Filthy Stinking Rich (1988)
OINGO BOINGO. The Best of Oingo Boingo: Skeletons in the Closet (1989)
DANGER DANGER. Danger Danger (1989)
JEFF BECK. Jeff Beck's Guitar Shop (1989)
KROKUS. The Best of Krokus: Stayed Awake All Night (1989)
REO Speedwagon. The Earth, a Small Man, His Dog and a Chicken (1990)
EVERY MOTHER’S NIGHTMARE. Every Mother’s Nightmare (1990)
WAS (NOT WAS).Are You Okay? (1990)
CRY WOLF.Crunch. (1990)
SCREAMING TREES. Uncle Anesthesia (1991)
MICHAEL JACKSON. Dangerous (1991)
SETH MARSH. Whole Lotta Noise (1991)
RINGO STARR. Time Takes Time (1992)
4 NON BLONDES. Image for Bigger, Better, Faster, More! (1992)
BONHAM.Mad Hatter (1992)
MICHAEL JACKSON.In the Closet (single) (1992)
XTRA LARGE. NOWiEATthem (1992)
El DeBarge. In the Storm (1992)
3rd MATINEE.Meanwhile (1994)
MOTHER TONGUE. Mother Tongue (1994)
RED HOT CHILI PEPPERS. One Hot Minute (1995)
LES BAXTER.The Exotic Moods of Les Baxter (1996)
MARTIN DENNY. The Exotic Sounds of Martin Denny (1996)
JACKIE GLEASON.The Romantic Moods of Jackie Gleason (1996)
