A l'Ampli sempre hem sentit especial simpatia per grans músics que per alguna o moltes raons no han trascendit o no han estat coneguts o valorats com hauria sigut just. Herois de la tercera filera, maleïts, incompresos, amagats... Artistes que tard o d'hora acaben per ser trobats i reconeguts com cal.
Presentem avui a un gran de la música popular italiana que segurament pocs coneixen ;-)
Ferdinando 'Fred' Buscaglione nascut a Torí el 1921. Cantant, compositor i actor, va tenir molt èxit a finals de la dècada dels 50's, però mai va ser popular al nostre país com el seu amic napolità, el genialRenato Carosone, probablement a causa del personatge artístic de caire mafiós, amant del whisky i les dones que va adoptar tant en les seves cançons com en les seves pel·lícules.
Buscaglione va ser un músic precoç, fill de família humil, que va entrar al Conservatori de Torí on va mostrar de seguida gran talent pel violí. En aquells anys ja va començar també a cantar i tocar el violí i el contrabaix en clubs de jazz.
A principis dels anys 50's el seu amic Leo Chiosso, lletrista de moltes de les seves cançons, li explicava històries sobre gansters de Nova York i Chicago i les seves amants, homes durs que eren implacables amb els seus enemics però víctimes fàcils dels encants femenins.
Junts van escriure els hits que el van fer famós : Che bambola! (Quin troç de dona!) que va vendre un milió de còpies gairebé sense cap promoció , Teresa non sparare (Teresa no disparis!), Eri piccola così (Era així de petita), Guarda che luna(Mira quina lluna...), Love in Portofino, Criminalmente bella, Il dritto di Chicago (La llei de Chicago), Porfirio Villarosa, o Whisky facile. Cançons divertides, romàntiques i banyades en un fantàstic swing fresc i contagiós.
Fred al 1959
A més del seu llegat, en cançons i pel · lícules, Buscaglione mereix menció per haver animat els músics i cantants de les noves generacions (les influenciades per les primeres formes de rock and roll que van començar a revolucionar l'escena de la música popular italiana a principis dels 60's) per fer front als conservadors productors i companyies discogràfiques de l'època, exigint el reconeixement pel seu art i el seu estil.
Fred va morir quan el seu Ford Thunderbird rosa va xocar de matinada contra un camió just davant, ni més ni menys, de l'ambaixada dels EUA a Roma. Només tenia 38 anys.
El Thunderbird 1955d'en Fred empotrat contra un camió
Tot l'any esperant l'estiu i de sobte, aquí està. Ella se'n ha anat a la platja i jo estic sol aqui, a la ciutat. Sento un soroll damunt el sostre un avió que s'en va.
Blava, la tarda és massa blava i se'm fa llarga. M'adono de que no tinc gaires recursos sense tu. I llavors per poc que perdo el tren per anar cap a on ets tu. Però el tren dels meus desitjos va al contrari dels meus pensaments.
Aquesta melodia original de Paolo Conte ens porta al cor mateix del pop europeu dels anys '60.
Un pop orquestral que adopta el ritme de marxa, al compàs de 2 per 4, transmetent un aire solemne i festiu que, combinat amb una lletra que ens parla de la soledat, de l'estiu a la ciutat i, com no, de l'amor, ens deixa una intensa i agredolça sensació de nostàlgia. Conte va composar la cançó per al dandi italià d'aquell moment, el gran Adriano Celentano qui, amb la seva veu nasal i despreocupada contribueix a donar al tema un matís particularment intimista que la fa propera i que ens anima a que nosaltres també la cantem amb ell.
La cançó va ser un clàssic instantani, a l'hora que un gran èxit a tota Europa, i ha generat una gran quantitat de versions (fins i tot va ser cantada en una ocasió per la selecció italiana de futbol) entre les quals us presentem una selecció:
la versió original, presentada a la RAI, la TV italiana, amb impagables decorats i coreografies
Cerco l'estate tutto l'anno e all'improvviso eccola qua. Lei è partita per le spiagge e sono solo quassù in città sento fischiare sopra i tetti un aeroplano che se ne va.
Azzurro il pomeriggio è troppo azzurro, è lungo per me Mi accorgo di non avere più risorse senza di te, e allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, Ma il treno dei desideri, nei miei pensieri all'incontrario va.
la versió espanyola, que aporta el clàssic toc cañí entre humorístic i ridícul (començant pel característic canvi del títol, convertint Azzurro en un enginyòs Te quiero) a càrrec deLuís Aguiléi elmaestro Ibarbia, com no a TVE
la versió accelerada i tanguera del propi compositor, Paolo Conte
i, finalment, una de les més curioses, per a cor a boca tancada a càrrec de l'Orchestra Italiana del gran director napolità Renzo Arboredins la pel·lícula Papocchio
Yo prefiero la ensalada a Beethoven y Sinatra, a Vivaldi, uvas pasas que me dan más calorías. Bandera Blanca.
Resulta difícil recomanar un sol disc d’un autor com Franco Battiato, amb una trajectòria musical tan dilatada i tan productiva. Són quasi bé quaranta anys que porta l’artista italià en el món de la música, des que va començar com a guitarrista contractat per a tocar en festes i revetlles. Battiato és un músic inquiet i experimentador, trets de la seva personalitat que han marcat la seva producció. Trobem diferents Battiatos que es corresponen bàsicament amb quatre èpoques:
- Els anys 60: l’aprenentatge. Són anys on trobem l’artista participant en festivals de cançó italiana. L'any 1969, ja consolidat com a cantant d’èxit, decideix donar un gir radical a la seva carrera i abandonar la cançó lleugera.
- Els anys 70: anys d’experimentació. Battiato aposta per la música d’avantguarda i incorpora als seus temes l’ús del sintetitzador. Dos músics són claus en l’evolució de la seva carrera: Karlheinz Stockhausen i Giusto Pio, violinista de l'orquesta RAI de Milà que el va introduir en l'aprenentatge del violí. La influència d'aquest últim es traduirà en una col·laboració tan estreta que molts dels temes de Battiato tindran com a coautor a Pio.
- Anys 80 i 90: l'any 1979 Battiato fitxa per al segell EMI i comença així una dècada d'èxits tant a Itàlia com a d'altres països europeus. Durant aquesta època l'artista funda L´Ottava, una editorial especialitzada en llibres esotèrics i un segell discogràfic d'idèntic nom que edita música ètnica. Battiato descobreix la doctrina sufi i la meditació; les lletres de les seves cançons beuen del misticisme, de la metafísica, de la filosofia. Durant els anys 90, Battiato escriu els temes dels seus discos conjuntament amb el filòsof Manlio Sgalambro, col·laboració que perdura fins l'actualitat. Jo, que vaig créixer sota la influència perniciosament benaurada de La Bola de cristal , recordo que el videoclip del tema Nómadas em produïa, a parts iguals, sorpresa i delectació. Intentava casar Battiato amb la difusa idea que tenia de la "modernitat". Battiato no portava una imatge gaire agosarada ni la seva música era "new wave" però sortia a La Bola i... a mi m'agradava (llavors no entenia com em podia agradar l'italià i també Depeche Mode).
- Anys 2000: Battiato s'estrena com a director de cinema però continua amb la seva carrera de músic. L'any 2007 edita Il Vuoto (El Buit), un excel·lent disc, amb lletres que escriu conjuntament amb Manlio Sgalambro.
Me enervan los semáforos y los stops. Por la tarde vuelvo a casa con un malestar especial No sirven tranquilizantes o terapias. Se quiere otra vida.
