Ja era hora. Necessari i alleujador com "l'Agua del Carmen" que la meva mare em donava quan em feia mal la regla. La britànica Caitlin Moran ha escrit el super vendes Cómo ser mujer, el llibre que moltes novícies esperàvem per il·luminar el nostre camí cap a la conversió en dones. I en aquest camí cap a la conversió, Caitlin ens recorda que no poden faltar les reveladores lliçons de Germaine Greer, la gresca, les patates fregides, les calces amples, el rock and roll i la rialla-espanta-llops. Què carai, genial!
L'autora treu solemnitat als postulats feministes amb humor descarat però fidel a l'esperit combatiu. En uns temps en els quals semblava que el feminisme estava superat per la (falsa) igualtat de les lleis dels governs occidentals, la Moran reivindica exaltada i a crits, però amb amb la boca plena d'arguments sòlids, la lluita de les dones per una política de Tolerància Zero amb el Patriarcat.
La nostra pròpia política individual contra totes aquelles situacions aparentment "normals" en les relacions però que disten de la paritat, contra l'estereotip femení que ens fa sentir estrangeres a la nostra pròpia pell i contra tot allò que encotilla l'existència de les dones perquè ens demana l'impossible: portar el Photoshop incorporat a la imatge, viure condicionades pel rellotge biològic i ser actrius porno per la nit però abnegades companyes durant el dia.
El llibre m'ha fet passar tres dies amb els ulls adherits a les pàgines, el somriure llustrós com un tatuatge acabat d'estrenar i l'ànim disposat al combat ferotge amb un èxercit de zombies nazis entrenats per Alberto Ruiz-Gallardón. Un bàlsam espiritual que et fa exclamar "Crish Crash Guay!" a cada nou capítol, desitjant més diversió nutritiva, com si en comptes d'un llibre sobre feminisme fos una bossa de carmels Peta Zetas:
La lectura m'ha sorprès rient de situacions calcades a la meva biografia que no sempre he viscut amb bon humor però que, probablement, són compartides per milers de dones (dones occidentals i heterosexuals). Ergo, no cal que deixi la família, els amics i la feina per buscar el meu lloc en un Freak Show de Coney Island!
Compra el llibre perquè necessitaràs subratllar-lo, doblegar pàgines i recórrer més d'un cop a ell quan visquis algun episodi que et posi a prova. Poques vegades 19 euros et sortiran tan rendibles quant a estalvi de maldecaps, sentiments de culpa, depilacions doloroses i rotllos esgota-amigues. Autoajuda riot, sense la voluntat de ser-ho.
A més de generar bombolles de felicitat pel fet d'haver nascut amb doble cromosoma X, Cómo ser mujer també conrea abundants referències musicals. Algunes lligades a la carrera professional de l'autora, que es va estrenar com a periodista al Melody Maker, i d'altres, directament relacionades amb les seves preferències, que van de Patti Smith a Lady Gaga. La música com a ingredient refrescant del cocktail de feminisme, autobiografia i humor que Caitlin Moran ens ha preparat.
Assaborir la seva lectura em va animar a fer una selecció musical, personal i subjectiva, però amb un ancoratge a temes, situacions o vivències que ens explica l'autora i que he connectat, d'alguna forma, a la meva experiència que, potser, també és la teva.
Les 7 cançons que he escollit són la meva petita banda sonora per a la vida d'una dona qué té el ferm objectiu de passar-ho bé en l'intent. Que d'això es tracta a la vida, siguis dona o encara no.
1. CONFUSIÓ EMOCIONAL
Sally Ford and the Sound Outside. Shivers. Àlbum: Untamed Beast (2013)
2. RIURE-ESPANTA-LLOPS
Big Mama Thornton. Laugh laugh laugh.
3. NO SENSE LES MEVES PATATES FREGIDES
Andre Williams & The Sadies. She's a bag of potato chips. Àlbum: Red Dirt (1999)
4. LA PELL QUE HABITEN (ELLS)
Neko Case. Man. Àlbum: The Worse Things Get, The Harder I Fight, The Harder I Fight, The More I Love You (2013)
5. UNA MICA D'ACCIÓ
Lillian Briggs. Can't stop.
6. PENJAR ELS HÀBITS
The Breeders. Divine Hammer. Àlbum: Last Splash (1993)
7. BELLESA EXTERIOR
Divine. I'm so beautiful.
** Caitlin Moran: riot motherrr. Versió completa de l'entrevista de Kiko Amat a l'autora, publicada en el número d'octubre de 2013 de Rock de Lux.
Viure bé és la millor venjança. Dorothy Parker
Fa temps que els crits de guerra de les riot grrrls passaren a la història i el lloc que ocupaven les ministresses del punk-rock femení dels 90, restava parcialment buit. Fins que la Beth Ditto va aparèixer damunt un escenari, amb la seva rotunda veu i la seva rotunda presència i, tothom, es va quedar bocabadat. La Beth canta molt bé i crida com poques. La vocalista de Gossip té mala llet però, a diferència de les noies emprenyades de la dècada grunge, no canta amb la desesperació i la ràbia premenstrual d’aquelles; no ens vol apunyalar amb lletres que expliquen que és fotut ser lesbiana en una ciutat ultracatòlica dels EEUU i vestir una talla XXL en una època d’anorèxia mental i consumisme bulímic. Ben al contrari, Ditto exhibeix contenta el seu físic i se sent orgullosa per partida doble amb la seva condició de dona i la seva homosexualitat. Reivindicativa, sí, original, sí, però la diva que menjava esquirols de petita, sobretot transmet ganes de passar-s’ho bé i fer el que li dóna la gana, sense complexes i amb humor. I percebre aquesta actitud en la vocalista d’un grup (i en qualsevol persona, en general) m’agrada i molt.