Ara que el cineasta Cameron Crowe està preparant una pel·lícula sobre Joni Mitchell, on Meryl Streep interpretarà a la cantautora canadenca en la seva època de maduresa, és un bon moment per dedicar aquesta doble exposició, a la Biblioteca Vapor Vell, a dos colossos del món de la música i del cinema respectivament. Així, podeu gaudir dels discos d’una de les més importants figures de la música dels darrers 60 anys, i de les pel·lícules protagonitzades per una de les actrius essencials del cinema nord-americà contemporani.
La relació entre música i cinema és tan estreta i fecunda que ha estat analitzada i compilada extensament en infinitat de documents. Avui només volem fer un petit exercici musictecari recordant que a la biblioteca tenim, també, una notable abundància de documents que podem presentar als nostres usuaris de forma atractiva i enriquidora. Probablement, la majoria de professionals estarem d'acord en que ens ho passem millor a la feina quan tenim l'oportunitat de fer alguna aportació creativa que intenti anar més enllà de les tasques rutinàries del dia a dia.
La relació entre música i cinema és un tema gairebé il·limitat per despertar la nostra pròpia imaginació com a professionals de la biblioteca pública i per despertar l'interès dels usuaris.
Una de les escenes cinematogràfiques que personalment més m'han impressionat, i que avui vull compartir amb els lectors de l'AMPLI, podria ser un exemple perfecte d'aquesta relació entre arts. Segurament, molts heu reconegut immediatament la nau Discovery en plena missió al planeta Jupiter, del clàssic del cinema de ciència-ficció 2001: A Space Odyssey, del 1968, una de les obres magistrals del cineasta anglès Stanley Kubrick.
Una pau fredament dramàtica: l'Home, sol, enmig de l'incomprensible immensitat de l'Univers. En cap altra manifestació musical, cinematogràfica, científica o literària he sentit una cosa semblant a l'espectacle de la naturalesa mostrant la seva cara més indiferent respecte a nosaltres, l'espècie humana.
Una enorme nau, blanca, llarga i prima, amb una gran esfera a la proa que, vista des del front, presenta les faccions d'un rostre humà, navega enmig d'un espai inabastable, una negror gèlida i absoluta. La fotografia és, en si mateixa, d'una gran bellesa plàstica, reforçada per un moviment pràcticament imperceptible en la pantalla, que amaga en realitat una velocitat d'infart.
Però aquesta imatge espectacular adquireix tota la seva dimensió poètica, tota la seva potència sensible, gràcies a la banda sonora que embolcalla íntimament tota la composició cinematogràfica.
El so del violoncel, la viola i el violí es transforma ni més ni menys que en la veu de l'Univers i la veu de l'Home. Un diàleg que succeeix continuament en el més profund de cada un de nosaltres.
Una melodia que transmet una agradable tristesa, una calma inquietant, una incòmoda por a la realitat, torbadora i fascinant, una comunió amb l'harmonia ... una dolça, estranya i incomprensible harmonia ...
La connexió entre aquest adagio del georgià Aram Khatxaturian (una composició de 1942) i la plàstica del genial cineasta és, al meu entendre, un dels grans moments en la història de l'art del nostre temps.
.
La resposta del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona a aquesta pregunta ha estat el programa "78 rpm. Foment de la Música a les Biblioteques." El cicle comença aquest dimarts 20/10 a les 18h a la Biblioteca Carles Rahola amb la presentació del llibre "El sentit d'un final" de David Carabén (Mishima), dins el cicle "Músics de llibre".
La resta de biblioteques que participen en aquest cicle són la Fages de Climent (Figueres), la Francesc Ferrer i Guàrdia (Caldes de Malavella) i la biblioteca Comtat de Cerdanya (Puigcerdà), on tindran lloc les "Sessions LP", un cicle d'audicions comentades d'àlbums clàssics de rock i de la música popular.
A les biblioteques Pere Caner(Calonge) i Lluïsa Duran(La Bisbal d'Empordà) tindrà lloc el cicle del "Poema a la cançó".
I finalment la biblioteca comarcal de Blanes i la Lambert Mata de Ripoll acolliran el cicle "BSO. Música i Cinema".
Aquest programa neix davant el descens continuat del préstec de CD, a causa dels canvis tecnològics i d'hàbit de consum dels usuaris, el projecte aposta per tres línies de treball: els fons, els espais i la creació d'una xarxa d'activitats, ja esmentada abans.
El nom del projecte fa referència al número 78 que en la CDU s'utilitza a les biblioteques de les comarques gironines per a la matèria de música. I 78 RPM fa referència a l'acrònim que denomina el primer format de discos de gramòfon, que giraven a una velocitat uniforme de 78 revolucions per minut. Des de llavors, no han deixat de succeir-se canvis tecnològics al voltant de la música, amb formats diversos que han anat quedat obsolets.
Pel que fa als espais, cal plantejar zones d'escolta ben equipades, així com proporcionar llocs per realitzar activitats de petit format de caràcter formatiu i pedagògic, que despertin el gust per la música i la descoberta de nous estils musicals.
Les inscripcions a les activitats són gratuïtes i es poden fer a les mateixes biblioteques. Tot i les circumstàncies actuals provocades per la COVID-19, des del Servei de Biblioteques consideren indispensable mantenir les activitats culturals en aquests equipaments públics tot respectant les informacions i recomanacions que recull el Pla de Represa del Sector Cultural: Biblioteques, aprovat pel Comitè Tècnic del Pla PROCICAT.
Sempre s'intenta buscar la millor banda sonora per les nostres lectures favorites. Però molts clàssics de la literatura han influït en la música que escoltem. En aquest cicle veurem com tres estils literaris, el genero negre, la ciència-ficció i l'horror, han inspirat a molts músics que han arribat a inventar-se estils nous únicament dedicats als seus llibres favorits.
10 demaig
Música i Terror
No només de Death Metal viu el gènere literari de l'horror i el terror, els seus satànics tentacles es poden rastrejar en el rock, el pop o el rap.
Cicle impartit per Manu González (l'Hospitalet de Llobregat, 1974), autor de “Dance Electronic Music” (2016), una guia històrica sobre la música de ball, “Dioses, héroes y superhéroes” (2017), un tractat sobre les influències religioses en el còmic de superherois” i “Ciudades Fantásticas” (2018), una guia de viatges per cent ciutats imaginàries de la literatura i la ficció.
Un homenatge celebrat a Madrid ens obre la porta a La Banda Trapera del Río, un dels grups més salvatges del rock espanyol. Aquests supervivents de la transició a Cornellà narren la seva turbulenta historia i reflexionen sobre el que podria haver estat, i el que ha quedat de tot allò.
Cinema. Dimarts 21 de febrer, a les 19h. Sala d'actes de la biblioteca. Entrada lliure
Títol: Venid a las cloacas: La historia de la Banda Trapera del Río.
Vasos Comunicantsés una sèrie mensual d'intercanvis entre el Franc-Comtat i Catalunya, entre Mediamus i Ampli on, cada primer divendres de mes, l'un publica al bloc de l'altre en el mateix moment. El plaer de treballar compartint la mútua
experiència musictecària i la passió per la música amb els nostres
amics i col·legues de la Médiathèque du Grand Dole, Nicolas i Marc.
Hem triat per aquest mes un post que forma part d'una sèrie anomenada Eyes wide blind test, el 9è de la col·lecció d'articles en forma de qüestionari que porta per títol: El cinema inspira el rock (Le cinéma inspire le rock). Es tracta d'un qüestionari musical per jugar posar a prova la nostra sapiència musical. Aquesta només n'és una petita mostra. Podeu trobar tots els quizz en aquest enllaç: Eyes wide blind test
Eyes Wide Blind Test #9 - Un qüestionari sobre les recuperacions, els préstecs, les citacions, els remix, les referències i les adaptacions d'un gènere musical a un altre, d'un mitjà a un altre, d'una llengua i d'un continent a un altre ...
Rock i referències cinematogràfiques
Estimats/des amics/es cinèfils/es i erudits/es del rock, sabríeu quin és el nom del cineasta i de la pel·lícula als quals es fa referència en cadascuna de les sis cançons següents?
Les solucions del qüestionari són al final de la pàgina.
1. Scott Walker - The Seventh Seal (1969)
2. Billy Idol - Eyes Without A Face (1984)
3. Metallica - One (1989)
4. Gorillaz - M1A1 (2001)
5. The White Stripes - The Union Forever (2004)
6. Flaming Lips - Convinced Of The Hex (2008)
Solucions
1. Scott Walker - The Seventh Seal: El setè segell (Det sjunde inseglet) (1957), un film d'Ingmar Bergman
La lletra de la cançó The Seventh Seal està inspirada en una balada medieval i és una evocació precisa dels temes del film suec que porta el mateix títol: la peste, una jove donzella condemnada a la foguera per bruixeria, un cavaller jugant a escacs amb la mort, ... En canvi, l'orquestració a base de trompeta, cor i guitarra fa pensar més en la banda sonora d'un spaghetti western a l'estil del compositor Ennio Morricone.
Cantant, autor i compositor nord-americà instal·lat a Anglaterra, Scot Walker, nascut el 1943, és un artista de culte que ha exercit una influència considerable sobre alguns músics britànics des dels anys 70 fins als nostres dies: David Bowie, Marc Almond/Soft Cell, Douglas Pearce/Death in June, Billy MacKenzie/The Associates, David Sylvian, Julian Cope, Neil Hannon/The Divine Comedy, Radiohead, The Last Shadow Puppets. Igual que David Bowie, Scott Walker també va adaptar les cançons de Jacques Brel en anglès.
2. Billy Idol - Eyes Without A Face: Els ulls sense rostre (1960), un film de Georges Franju, amb Pierre Brasseur i Édith Scob, basat en un guió de Boileau - Narcejac et Claude Sautet, adaptat d'una novel·la de Jean Redon.
En aquesta pel·lícula de terror, editada el mateix any que Psicosi d'Alfred Hitchcock, un cirugià està disposat a tot per donar-li un nou rostre a la seva filla desfigurada. Tornada: Les yeux sans visage / eyes without a face / Got no human grace / your eyes without a face. (Els ulls sense rostres / ulls sense rostre / No tenen cap gràcia humana / els teus ulls sense rostre)
3. Metallica - One: Johnny va agafar el fusell (Johnny got his gun) (1971), un film de Dalton Trumbo (basat en la seva pròpia novel·la, escrita el 1939)
L'argument de Johnny va agafar el fusell sembla una broma de mal gust. Ambientada durant la Primera Guerra Mundial, Joe Bonham, un soldat nord-americà és greument ferit en combat: amputat dels quatre membres, també ha perdut la oïda i l'ús de la parla. No obstant això, ell està conscient. De quina manera i amb qui es podrà comunicar? La pel·lícula, editada el 1971, és una crítica contra la guerra, en particular contra el conflicte de Vietnam, en el qual els Estats Units estaven immersos en aquella època. Dalton Trumbo, el director del film, va ser una de les víctimes de la cacera de bruixes dels anys cinquanta, durant el MacCarthisme, cos que el va obligar a exilar-se a Mèxic. Lletra: Now that the war is through with me / I'm waking up I cannot see / That there is not much left of me / Nothing is real but pain now. (Ara que la guerra ja s'ha acabat per a mi / Em desperto i no puc veure / que no em queda gran cosa / No hi ha res més real que el dolor, ara)
4. Gorillaz - M1A1 : Le Jour des morts-Vivants (Day of the Dead) (1985), un film de George A. Romero
La cançó es basa en una presentació de l'estrena de la tercera part de la trilogia dels zombies de Romero: Hello, hello, is anyone there? (Hola? Hola? Que hi ha algú?)
5. The White Stripes - The Union Forever: Ciutadà Kane (1941), un film d'Orson Welles
A l'edat de 26 anys, Orson Welles va dirigir la seva primera pel·lícula, una òpera prima que marcaria la història del cinema mundial. L'argument: un periodista investiga la misteriosa vida de Charles Foster Kane, un magnat de la premsa que ha mort sol a la seva propietat anomenada Xanadu pronunciant un enigmàtic mot: « Rosebud ». Sure I'm C. F. K. [Charles Foster Kane] / But you gotta love me / The cost no man can say / But you gotta love me (Sí, jo sóc C. F. K. / I tu m'estimaràs / El preu que pagaràs no el sap ningú / però m'estimaràs)
6. Flaming Lips - Convinced Of The Hex: Porter de nit (Il Portiere di notte) (1974), un film de Liliana Cavani, amb Dirk Bogarde i Charlotte Rampling.
La pel·lícula, que va causar cert escàndol quan es va estrenar, explica les relacions eròtiques sado-masoquistes entre un antic deportat i l'ex-nazi que va ser el seu botxí. Això és el que va dir el mateix Wayne Coyne, el líder de la banda Flaming Lips a propòsit de la cançó: This was our first successful attempt at merging a low-fi distortion jam with hi-fi computer overdubs. This was the first in a series of lyrics inspired by repeated viewings of the controversial film [...]. Its themes of submission and obsessions and cruelty and pleasure really put the zap on my sleep-deprived head. (Aquesta va ser la nostra primera temptativa reeixida de fusionar una improvisació distorsionada low-fi amb overdubs informàtiques hi-fi. Va ser la primera d'una sèrie de lletres inspirades en els diversos visionats de la controvertida pel·lícula). [...]. Els temes de la submissió, les obsessions, la crueltat i el plaer anaven i tornaven com un bucle al meu cervell privat de son. [Font: The factual opinion ]. She submits and she donates / She gets out of her head / And she talks to the ceiling / You can hear what she said / She said / That's the difference between us. (Se sotmet i també domina / el cap se li en va / i parla amb el sostre / Et diré el que va dir / va dir / Aquesta és la diferència enter nosaltres.)
El gran Arnold Layne ens envia una nova recomanació cinéfila i musical que ha servit al Bibarnabloc.
Aprofito la nova temporada del cicle de Road Movies programat a la biblioteca Francesc Candel,
per parlar-vos d’un clàssic del gènere pel qual sempre he sentit
debilitat. Es tracta del primer llargmetratge que va filmar uns dels més
grans directors de cinema contemporanis, Terrence Malick, autor de La delgada línea roja o El árbol de la vida.
Badlands (estrenada aquí com a Malas Tierras) es promocionava amb una frase de les que no deixa indiferent (“En 1959, molta gent matava el temps. Kit i Holly mataven gent“) i, tot i que s’inspirava en l’assassí en sèrie Charles Starkweather,
sempre m’he preguntat com dimonis s’ho va fer Malick per convertir uns
successos reals sòrdids i estúpids en una història de dimensions
èpiques. Si algun cop romanticisme i nihilisme s’han donat la mà és en
aquesta mítica pel·lícula, guanyadora de la “Concha de Oro” al festival
de Sant Sebastià al 1974, amb els aleshores desconeguts Martin Sheen i Sissy Spacek
interpretant la parella d’enamorats que intenten fugir d’una societat
que no els accepta deixant una reguera de sang al seu pas.
La meva admiració cap a aquesta cinta es remunta a la meva
adolescència, quan la veig veure per primer cop, atret en part pel
títol, ja que “Badlands” es deia també una de les meves cançons favorites de Bruce Springsteen (aprofito per rescatar-la):
Comparteixen aquesta devoció directors de cinema actuals, com Jeff Nichols (Take Shelter) o Andrew Dominik (Mátalos suavemente), que col·loquen Badlands entre les seves 10 pel·lícules preferides.
Jo, després de veure-la per enèsima vegada abans d’escriure aquesta
entrada, us asseguro que la història i les imatges segueixen colpint-me…
i és que són moltes les escenes d’aquesta obra mestra que deixen
empremta, com aquella en què els protagonistes aturen el cotxe en plena
nit en una carretera perduda, per ballar a les llums dels fars amb la
cançó de Nat King Cole que sona a la ràdio.
En una de les escassíssimes i ja llunyanes ocasions en què Malick va accedir a parlar amb la premsa, explicava: “Kit
no es veu a sí mateix com un subjecte patètic o digne de llàstima, sinó
com algú increïblement interessant, per a ell mateix i per a les
generacions futures. Com Holly, com la criatura que és, només pot creure
en el que passa al seu interior. La mort, els sentiments dels altres,
les conseqüències de les seves accions, són una cosa abstracta per a
ell. S’imagina el successor del James Dean deRebelde sin causa, quan en realitat és més un conservador a l’estil d’Einsenhower“.
Malick interpretant un petit paper a "Badlands", en substituir un actor que no va aparèixer el dia del rodatge
Un excel·lent apropament a l’obra de Terrence Malick el podeu trobar al reportatge que se li va dedicar al número 229 de la revista Ruta 66 amb motiu de l’estrena de El Nuevo Mundo, on el periodista Ignacio Julià, amb la seva habitual lucidesa, escrivia: “Malick
ha desarrollado un estilo audiovisual propio, a la vez naturalista y
metafísico, que mezcla de modo casi hipnótico reportaje y ficción,
realidad y representación, al documentalista Flaherty y al expresionista Murnau,
figuras capitales del cine mudo. Los personajes no explicitan la razón
de su comportamiento, las historias no siguen las normas clásicas de la
narración, su cine vuelve a los orígenes para reinventarse como medio
ajeno a la dramaturgia y la significación“.
Tornem a Bruce Springsteen: la història de la pel·lícula li va servir d’inspiració per a la cançó “Nebraska” del seu extraordinari elapé homònim del 1982. Aquí teniu la lletra traduïda i la versió que va gravar Chrissie Hynde (sí, la dels Pretenders) per a un disc tribut, publicat al 2000, que (ves per on) es va titular Badlands.
La vaig veure a la gespa davant de casa seva fent girar el seu bastó de majorette Vam anar a fer un volt i deu persones innocents van morir Des de la ciutat de Lincoln, Nebraska, amb una retallada del 410 a la falda A través de les ermes terres de Wyoming vaig matar tot el que es posava al meu camí No puc dir que em penedeixi per les coses que vam fer Com a mínim durant una estoneta, senyor, ella i jo ens vam divertir El jurat va emetre un veredicte de culpabilitat i el jutge em va sentenciar a mort A mitjanit a la cel·la de la presó amb corretges de pell al voltant del meu pit Sheriff, quan l’home empenyi la palanca i cruixeixi el meu pobre clatell Asseguri’s, senyor, que la meva bonica noia estarà asseguda a la meva falda Em van declarar indigne de viure, Van dir que s’havia de llençar al gran buit la meva ànima Volien saber per què vaig fer el que vaig fer Bé, senyor, suposo que hi ha una mica de maldat en aquest món
Us deixo amb les belles imatges del final de la pel·lícula:
En altres articles d'aquest bloc hem intentat destacar i aprofondir en la importancia de la música en el cinema, una associació entre dues arts que sovint resulta consustancial. Avui però, la intenció d'aquest post és una mica diferent, ja que té més a veure amb la recuperació d'una raresa discogràfica que no pas en la pròpia interacció artística entre música i cinema.
Barcelona, anys 70, rock laietà ... una denominació inventada pel Gato Pérez en referència al fet de que bona part dels músics que interpretaven aquest tipus de música (un rock progressiu molt influenciat pel jazz fussion que en aquells anys practicaven els fills artístics del Bitches Brew de Miles Davis : Weather Report, Herbie Hancock, Return to Forever, Mahavishnu Orchestra ... així com elements i aires musicals de la tradició mediterrània) solien actuar regularment en les llegendàries sales Zeleste o Magic, en la zona més baixa de la Via Laietana, al barri de La Ribera de Barcelona. Zeleste va ser també un segell discogràfic de la casa Edigsa i va publicar molts dels enregistraments que documenten aquell moment especial en la musica barcelonina, una música molt urbana i creativa que encara avui resulta un rar subgènere molt apreciat per melòmans de tot el món.
En aquest context va apareixer aquesta banda sonora arranjada i dirigida pel mestre Joan Albert Amargós a partir de peces de Toni Miró i interpretada pels membres de 3 dels millors grups d'aquella onda: Música Urbana, Blay Tritono i La Rondalla de la Costa.
Es tracta d'un document sonor de bastant valor (per la qualitat de la música i per l'excepcionalitat, ja que el binomi 'banda sonora - rock laietà' és pràcticament inexistent fora d'aquest cas) que va passar completament desapercebut en el seu moment i, com algun altre cas dels enregistraments d'aquell temps, va entrar directament al món de l'underground i el coleccionisme malaltís. És a dir, ni reedicions, ni recuperació en CD ni, fins fa ben poc, cap digitalització (ni legal ni il·legal) a internet. Finalment, algú l'ha pujat al Youtube i tots la podem descobrir o tornar a escoltar.
Aquests son els crèdits, tal com apareix en el disc... l'edat d'or de la música laietana :
"Tatuaje"
Disco grabado en los estudios Gema-1 de Barcelona en el otoño de 1976. Producción: Rafael Moll. Ingeniero de sonido: Jordi Vidal. Ilustración de la portada: Enric Satué. Fotografía de la contraportada: Ole Armengol.
CARA A:
He nacido para revolucionar el infierno
Barcelona
Vallvidrera
Camina, gorda
Peluquería Queta (1ª parte).
CARA B:
Peluquería Queta (2ª parte).
Hotel Las Palmas
Ámsterdam - Barcelona
Teresa Marsé
Charo Chifla de afilador: Xavier Batllés. Flauta de pico: Joan Albert Amargós. Flauta travesera: Jaume Cortadellas y Gérard Bouvier. Clarinete: Laura Tàpies. Tenora: Joan Josep Blay. Saxos: Nacho Abedul, Joan Josep Blay y Joan Albert Amargós. Trompeta y fiscornio: Néstor Munt. Trombón: Vicenç Calvo ("Morgan"). Acordeón: Víctor Ammann. Piano clásico, piano eléctrico Fender Rhodes, clavicordio eléctrico y sintetizador Moog: Joan Albert Amargós. Violín en pizzicato: Xavier Batllés. Mandolina y quinto: Xavier Batllés. Guitarra eléctrica: Lluís Cabanach y Ramón Olivares. Guitarra española: Ramón Olivares, Xavier García, Emili Baleriola y Lluís Cabanach. Guitarra clásica: Lluís Cabanach. Guitarra acústica: Ramón Olivares. Laúd: Martí Soler y Xavier Batllés. Bajo eléctrico: Carles Benavent y Xavier Batllés. Contrabajo: Eduard Altaba y Carles Benavent. Glockenspiel: Xavier Batllés. Platillos: Salvador Font. Clave: Joan Soriano y Xavier Batllés. Imitación vocal de la cuica: Carles Benavent. Palmas: Ramón Olivares y Nacho Quixano. Tamboril: Salvador Font y Quino Béjar. Castañuelas: Aurora Amargós. Bongós: Nacho Quixano. Cencerro: Xavier Batllés y Quino Béjar. Tumbadoras: Quino Béjar. Batería: Salvador Font, Quino Béjar y Joan Soriano. Resto de la percusión: Quino Béjar
Bob Dylan en un fotograma de la pel·lícula " Pat Garrett and Billy the Kid", de Sam Peckinpah (1973)
A principis de la dècada dels anys setanta del segle XX, el director nordamericà Sam Peckinpah va voler donar la seva particular visió cinematogràfica sobre una història mítica de l'oest americà: la llegenda de Billy el Nen. Per això va comptar amb uns intèrprets de luxe (Kris Kristofferson, James Coburn, Jason Robards) i també amb una banda sonora excepcional, creada per a l'ocasió per un músic no menys excepcional: Bob Dylan. El músic de Minnesota, no es va limitar a posar només la música a les imatges, sinó que també el podem veure en pantalla, per sempre més, cantant les gestes de Billy el Nen durant la seva fugida impossible. Talment un trobador medieval, però al salvatge oest.
El cantant i actor Kris Kristofferson i el músic Bob Dylan en un altre fotograma de la pel·lícula.
L'ARGUMENT
William Bonney era un jove pistoler conegut popularment com a
"Billy el
Nen". Després de ser condemnat a morir a la forca per nombrosos
delictes, és empresonat al comtat de Lincoln, on ara és sheriff un antic
company d'aventures i delictes: Pat Garrett. Però Billy aconsegueix
escapar-se i fugir
cap a Mèxic. Serà el sheriff Pat Garrett qui legalment s'encarregarà de
perseguir-lo fins a
trobar-lo, "dead or alive".
LA BANDA SONORA
Rudy Wurlitzer, el guionista de la pel·lícula, era amic de Dylan. Ell mateix li va proposar que escrivís un parell de cançons per a la pel·lícula que estaven a punt de rodar. Al director, Sam Peckinpah, el van emocionar tant les primeres composicions de Dylan, que li va encarregar tota la banda sonora i, a més, li va donar un paper a la pel·lícula, un personatge de nom "Alias". Segons la llegenda, company inseparable de Billy el Nen.
Malauradament, ni la pel·lícula ni la banda sonora van tenir bona acollida entre la crítica del moment. En gran part perquè el resultat final anava en contra del mateix director, que es va veure traït pels productors en el muntatge final. Moltes de les composicions de Dylan, algunes enregistrades amb músics mexicans i partint de melodies populars, tampoc no hi van tenir cabuda. No obstant, un dels temes, Knockin' on heavens door, acabaria fent fortuna de manera independent i seria versionat més tard per músics com Eric Clapton o Guns and Roses, entre d'altres, que la farien encara més popular.
Knockin' on heaven's door
Bob Dylan (1973)
Mama, take this badge off of me
I can't use it anymore.
It's gettin' dark, too dark for me to see
I feel like I'm knockin' on heaven's door.
Knock, knock, knockin' on heaven's door
Mama, put my guns in the ground
I can't shoot them anymore.
That long black cloud is comin' down
I feel like I'm knockin' on heaven's door.
Knock, knock, knockin' on heaven's door
L'any 1988, va arribar a les nostres pantalles una nova versió de la història de Billy el Nen, amb el títol Young guns (Arma joven). Tot i que l'interès cinematogràfic d'aquesta està a anys llum de la pel·lícula de Peckinpah, només us vull explicar que el grup Bon Jovi va editar un àlbum titulat Blaze of glory (1990) inspirat íntegrament en aquesta nova versió del mite. Un dels temes, Blood money, el van dedicar a Bob Dylan, evocant la banda sonora de Pat Garrett and Billy the Kid. A mi sempre m'ha agradat cantar-la perquè m'he pogut fer la interessant amb l'armònica (petites confessions d'una bibliotecària amb ànima de cantant country, entre d'altres estils).
Blood money
Jon Bon Jovi (1990)
Hey Patty Garrett that's what I used to call you
They tell me you want me but I hear they've got you
They made you a lawman with a badge made of silver
They paid you some money to sell them my blood
But you say this ain't about me, this ain't about you
Or the good and the bad times we've both been through
When the lines between brothers and justice have changed
You do what you've got to cause you can't walk away
I wonder what would have happened
If you were the killer
And I was the hero
Would things be the same
Or would I have traded
Your life for my own life
Would I have paid
Your debts in your place
Blood money
That's what I call it
'Cause money for blood ain't no fair exchange
Blood money
Bought and then sold you
But your conscience is all you can take to your grave
ELS MÚSICS
Veu i guitarra: Bob Dylan
Guitarres: Bruce Langhorne i Roger McGuinn
Baix: Booker T. Jones i Terry Paul
Percussions: Russ Kunkel
Cors: Carol Hunter, Donna Weiss, Priscilla Jones, Byron Berline, Terry Paul i Brenda Patterson
Guitarra de 12 cordes: Carol Hunter
Violí: Buron Berline
Banjo: Jolly Roger
Bateria: Jim Keltner
Harmònium: Carl Fortina
Flautes: Gary Foster
Cellos: Fred Katz i Ted Michel
LES LLETRES
Billy 1
There's guns across the river aimin' at ya
Lawman on your trail, he'd like to catch ya
Bounty hunters, too, they'd like to catch ya
Billy, they don't like you to be so free
Campin' out all night on the veranda
Dealin' cards 'til dawn in the hacienda
Up to boot hill they'd like to send ya
Billy, don't you turn your back on me
Playin' around with some sweet señorita
Into her dark hallway she will lead ya
In the shadows of the mesa she will greet ya
Billy, you're so far away from home
Billy 4
There's guns across the river about to pound you
There's a lawman on your trail, like to sorround you
Bounty hunters are dancin' all around you
Billy, they don't like you to be so free
Campin' out all night on the veranda
Walking in the streets down by the hacienda
Up to boot hill they'd like to send you
Billy, don't you turn your back on me
There's mills inside the minds of crazy faces
Bullet holes and rifles in their cases
There is always one more notchin' for more aces
Billy, and you're playing all alone.
Playing around with some sweet señorita
Into her dark chamber she will greet you
In the shadows of the mesa she will lead you
Billy, and you're going all alone.
They say that Pat Garrett's got your number
So sleep with one eye open, when you wander
If every little sound just might be thunder
Thunder from the barrel of his gun.
There's always another stranger sneaking glances
Some trigger-happy fool willing to take chances
Some old whore from San Pedro'll make advances
Advances on your spirit and your soul.
The businessmen from Taos, they want you to go down
So they've hired mister Garrett, he'll force you to slow down
Billy, don't it make you feel so low down
To be hunted by the man who was your friend.
So hang on to your woman, if you got one
Remember in El Paso once you shot one
I'll be in Santa Fe about one
Billy, you've been running for so long.
Gypsy queens will play your grand finale
Way down in some Tularosa alley
Maybe in the Rio Pecos Valley
Billy, you're so far away from home
Billy, you're so far away from home
La banda sonora de Pat Garrett and Billy the Kid (1973) a les biblioteques públiques: catàleg Argus i Aladí.
Aquesta sèrie sobre cinema té ja més de 5 etapes, totes ben sucoses. Les podeu seguir aquí. Amb ella anem aportant materials per una possible exposició de difusió musictecària.
Aquesta entrega s'ocupa de la convergència de dos genis: el director de cinema David Lynch i el compositor Angelo Badalamenti. El moment, refractari a tota anàlisi racional, es troba recollit a aquest vídeo, on el propi Angelo Badalamenti descriu la seva trobada i l'emocionant composició del tema d'amor de Laura Palmer. Senyores i senyors:
Després d'una llarga vida de compositor minoritari, David Lynch va proposar a Badalamenti crear la partitura de Blue Velvet (1986). Aquesta és la primera música popular de Badalamenti, i l'inici d'una col·laboració especial que no s'ha detingut fins ara.
David Lynch
Angelo Badalamenti
Des de llavors, han col·laborat permanentment, comptant amb companys de viatge com David Bowie. Sovint el propi David Lynch aporta idees melòdiques i fins i tot interpreta alguna guitarra a les grabacions. Aquestes són les seves col·laboracions més importants, totes marcades per la languidesa i el misteri dels seus ambients. Qualsevol d'elles garanteix la immortalitat dels seus percutors:
La partitura completa està a Spotify, a aquest link. Us destaquem el tema "Mysteries of love", un el xiuxiueg dels protagonistes s'integra al magma reverberant de la peça: una estranya pau.
Ja hem vist el vídeo sobre el tema d'amor de Laura Palmer. Ara, per si algú no l'havia sentit encara, us oferim el tema principal de la sèrie, on la màgia i el misteri continuen intactes. Podeu sentir el disc senser aquí.
Pel·lícula seminal d'un gènere únic, Carretera perduda, genera un magma de por, fascinació, bellesa, nostalgia, atracció i inseguretat difícil de compartir. La música per una aventura cinematogràfica d'aquest tipus no era gens fàcil.
I van ser diferents artistes els implicats. No us perdeu els crèdits:
Aquesta pel·lícula d'aparença senzilla, sense subtrames ni interrupcions, clara com un conte clàssic, costumbrista i intel·ligent a la manera de Mark Twain, ens fa creure -contra tot pronòstic- que un vell creua el país muntat en un tallagespa per veure el seu germà. El tema també té aquesta estranya màgia de camp:
Seguint la inquietant línia de Carretera Perduda, Mulhullond drive abunda en la línia narrativa dels somnis: canvis de lloc i de só il·lògics, històries mai tancades, inexplicacions, símbols en massa. La banda sonora completa és una obra per no sentir a soles o sense paracaigudes. La podeu sentir completa aquí. I aquí us posem el tema d'amor que tanca aquesta densa experiència cinematogràfica:
o quan una melodia es tan consubstancial a la narració cinematogràfica que seria impossible dissociar una de l'altra ...
Reprenem una antiga sèrie d'aquest bloc, recordant una tonada que ja forma part e la història del cinema de terror. Rosemary's baby, una pel·lícula del controvertit director Roman Polansky que es va estrenar l'any 1968 i que encara pot impressionar profundament.
Pot impressionar perquè, justament, no hi ha cap escena especialment terrorífica, ni efectes especials o truculents ... ni ensurts ni personatges estrambòtics, ni tan sols una banda sonora tenebrosa. Aparentment, tot és molt normal, una parella normal que viu en un apartament normal, amb veïns normals.
Tot va bé, normal, fins que Rosemary (Mia Farrow) comença a notar un subtil canvi de comportament en el seu marit (John Cassavetes) i els veïns del costat comencen a intervenir cada vegada més en la vida de la parella fins que la protagonista és conscient de que ha estat utilitzada per la màxima expressió de la malignitat.
Un terror extrem i profund queda reflectit en el rostre de l'actriu Mia Farrow en un dels millors moments de la seva carrera ...
Un escenari quotidià esdevenint lentament, implacable, un entorn claustrofòbic i obscur sense una possible sortida ... el llegendari Edifici Dakota, davant el Central Park de Nova York, acull una història glacial ...
... i el centre d'aquest post ... la cançó que aporta l'element més gèlid i pavorós a partir d'una melodia innocent i dolça, taral·lejada per la veueta de la pròpia Mia Farrow ... un efecte que posteriorment ha estat utilitzat en altres pel·lícules de temàtica similar. Una tonada senzilla, una angoixant ... cançó de bressol ... que posa els pels de punta per què dins la seva aparent innocència, amaga un terror subliminal gràcies als subtils arranjaments harmònics de la partitura del compositor polonèsKrzysztof Komeda
imatges i música formant un tot poderós que fa estremir l'ànima
... per als més oberts a noves coses ... aquí teniu la lectura d'aquest tema a càrrec del formidable Mike Patton amb el seu grup Fantomas ...
el cartell
el trailer original de 1968
Escolto aquesta cançó de bressol i se'm continua posant la pell de gallina ...
_page-0001.jpg)
_page-0002.jpg)
_page-0003.jpg)
_page-0004.jpg)
_page-0005.jpg)
_page-0005.jpg)
_page-0006.jpg)
