dissabte, 1 de novembre de 2008

Això no és música! - i 4

L’això no és música arriba al seu últim capítol. Les tres entregues precedents abordaren 1) els progressos de l’etapa clàssica-romàntica, amb Gesualdo i Beethoven, aquí; 2) l’escissió sensible de la modernitat, amb Stravinsky i Satie, que trobareu aquí; i 3) la ruptura de les formes harmòniques i acústiques contemporànies, amb Schönberg i Cage, aquí.

Finalment ens endinsarem a terrenys més dispersos: el nostre temps. La irrupció de la música popular i la indústria del disc (no es pot entendre l’una sense l’altra) marca un canvi extraordinari als usos i costums en relació a l’art musical. [Estoy loco, sáquenme de aquí, ayúdenme a salir de este post!!!!] El pop, el rock i el jazz ja estaven començant les seves aventures formals. Què quedava?


7) La conquesta de la llibertat: el free

L’home que va encarnar aquesta última i formidable conquesta es diu Ornette Coleman, i va néixer a Texas l’any 1930. Malgrat el furor que ha provocat i la fama extravagant del free, es tracta d’un home silenciós fora d’escena: tranquil, místic, reservat, introspectiu, d’escasses paraules, auster, lent, d’extrema educació, permanentment relaxat, amb una presència que contagia pau. Un home que no vol ser considerat avantguardista, ni res per l’estil, només un músic. Un músic que ha creat una música alegre, sensible i dramàtica alhora, una música sempre lliure.

Aquí teniu una mostra immortal: la balada Lonely Woman.




I què va passar amb aquesta música? Segons és sabut, una nit de jazzblues al Baton Rouge -un club de Texas- un jove Ornette de 19 anys estava tocant un solo amb una banda, encaixant un tipus de frases ben desconcertants, inclús pels músics de bop. No sabem què passaria pel cap dels espectadors. Sí sabem que el músics locals l’esperaren a la sortida, l’apallissaren durament fins a deixar-lo inconscient i li trencaren irreparablement el seu saxo. Era l’any 49. Molts músics el van “convidar” a abandonar la música de diferents maneres; el públic s’enfurismava perquè no sabia ballar amb ell, el feien fora de totes les bandes. Calia sortir de Texas. Després de treballar com a ascensorista a Los Angeles, es va mudar a Nova York. Aquest viatge marca un camí al final del qual la música ja no va tornar a ser el mateix.

La seva irrupció a l’escena jazzística contemporània a Kind of Blue va ser un escàndol. Formà una banda pròpia i aconseguí un contracte al Five Spot de Nova York. Quan el seu grup va començar a tocar la seva música es van generar una corrent de rumors perplexos a la ciutat. "...Un saxofonista que toca amb un saxo de plàstic, malament, fora de temps, desafinat...", "Un negre indigne"... Això circulava entre els propis músics negres o blancs, entre els aficionats i els periodistes. En decenes de bars i sales es van muntar aldarulls perillosos, amb nombrosos intents -alguns amb èxit- de colpejar-lo, i llançaments d’ampolles a l’escenari. L’objectiu principal era ell, i el seu company de banda, Don Cherry (el pare de Nene Cherry). Les seves actuacions al Five Spot van començar a despertar ires, hostilitats i passions, crits de geni o de frau. Les batusses s’estenien als diaris, a l’ambient jazzístic, negre, hardbopper.

Mireu aquest vídeo gravat a Berlin, l’any 72. Coleman, sol, sensible, lliure de raça, pàtria, sexe, idioma, forma i potser de temps. Tanqueu els ulls:




L’any 59 (deu anys després de la seva primera pallissa), un dels bateries emblemàtics del jazz, Max Roach, que ja havia tocat amb precursors com Parker i Monk, va anar a sentir-lo al Five Spot i li va clavar un cop de puny a la boca en acabar un tema. Segons expliquen les cròniques, a les 4 d’aquella mateixa matinada Roach encara convidava a Coleman, al peu de la finestra de casa seva, a barallar-se per resoldre les seves diferències. Literal: “I know you're up there, motherfucker! Come down here and I'll kick your ass!"
Per sort sempre hi ha algú que, qui sap per quina intuïció, sent que allà passa alguna cosa interessant des del punt de vista artístic (a ells va dedicada aquesta sèrie). Per exemple, algú tan gran i reconegut com John Coltrane -que ja havia gravat Kind of Blue i Giant Steps-, en sentir-lo li va demanar immediatament classes... classes a un autodidacta total!! Ah.

Aquí podeu veure el mític quartet del 59: Ornettte Coleman, Don Cherry, Charlie Haden i Ed Blackwell reunits per última vegada l'any 87. La mort i la fatiga han anat escombrant cap al seu fosc terreny.




La llibertat no és pot desglossar, però té alguns elements signiticatius:
- harmònics: va trencar l’ordre, les progressions i la seva previsió.
- temporals: va dissoldre la dependència del beat, de la simetria.
- dinàmics i formals: atenia només a la dinàmica de la seva sensibilitat, destacant els punts àlgids i matisant els suaus.
- teòrics: pel fet de ser negre, dels 50, americà i músic de jazz no es de comportava com el clitxé resultant, ni es vestia ni parlava ni tocava en relació a això.
- socioculturals: alliberat d'estètiques i formalismes va introduir el seu fill Denardo a tocar la bateria a la seva banda amb 12 anys; i era veritat que tocava amb una saxo de plàstic.

No cal continuar. Només cal sentir els discos: una música oberta, a 8.000 metres d’espontaneïtat sobre el nivell del mar. Però aquesta llibertat no es tradueix en un caos: només hi ha la cerca de la bellesa, d’una veu interior i d’un so humà del seu instrument i de la seva música.

“El so ens afecta a tots per igual. El so, com una idea, no pertany a ningú i tot el món acaba convergint al mateix punt sense importar la raça o la condició social. Per això, la música és una de les poques arts equànimes que existeixen”, va dir a una entrevista a El País al 2007.

No conec ningú que, en el seu àmbit artístic, representi el que representa Ornette Coleman a la música. Ell és viu, encara, mentre escric això, i saber-ho m’emociona. A Barcelona l’any passat, ja digerida la seva estètica, es va omplir el Palau de la Música per sentir-lo i homenatjar-lo amb aplaudiments. Fins i tot revistes tan alienes a un fenomen com aquest com RockdeLuxe en van fer entusiastes ressenyes. Ja no estem al 1959? O és que només s’escriu sobre allò que ja és digerible, sobre allò que “ja és música”?



Hi ha locals com el Five Spot a la nostra ciutat on es pugui sentir en directe habitualment “una altra música”?


8) Finale Molto Disperso Contemporaneo

El free és l'última revolució interna i sensible artística que consta a la sèrie. És cert que s’ha sentit el crit d’Això no és música més vegades, però sembla que no es tractava de la reacció del públic a la música en sí. És potser el cas de la reacció als Beatles, als Pistols... la dels pares conservadors davant la música que escolten els seus fills, o a aspectes externs a la música (la vestimenta, la lletra...), o la dels oients aliens a un gènere o a una estètica.

I ara, què ve? No ho sabem. Però aquest pseudònim redactor s’atreveix a acabar aquesta sèrie compartint un parell de moments que han gravat a ferro sobre la seva pell algunes inesperades marques musicals i que l’han fet dubtar bruscament sobre la seva idea de la música.

El primer: l’experiment escorxador Patton-Zorn




Qui canta és Mike Patton, la seva veu superdotada no reprodueix cap paraula de cap idioma. El responsable és John Zorn, un d'aquells artistes que, per l'extensió, diversitat, exhuberància i oscil·lació de la seva producció, es pot dir que més que un músic és tota una música. A continuació trobareu a Zorn dirigint personalment en escena aquesta música instrumental. Creació compulsiva i emocional sobre la marxa. A l’atac!



Aquesta barbaritat animal ha sigut enregistrada en trio i editada sense pena ni glòria. Es diu Moonchild. Abstenir-se cardiòpates:



Qui ha arribat al final? Moi non.

El segon:
Una cançó de Zappa, un home que no es va cansar d’obrir portes. Un músic de difícil tast aleatori: quan el proves per un cantó de la seva galeta no pots pensar que coneixes el seu sabor. Es tracta The radio is broken i els músics no paren de riure durant la seva interpretació. L’humor estrany sèrie B, un sentiment generalment eludit a la composició música. A saber:

Uns extraterrestres hem vingut a la terra a reproduir-nos amb el millor de l’espècie (jugadors de beisbol i tal), però se’ns ha trencat la ràdio i no podem tornar al nostre planeta. Aquí està la lletra traduïda. Musictecaris del món: “The radio is broken” .




Coda final!

I ara, enmig de l’ensaïmada present, Stravinsky té una plaça al mateix Paris; Beethoven és la viva imatge del geni musical; Coleman rep homenatges a cada concert. “
Ah, el tiempo. / Ya todo se comprende”.

Esperem que quedi clar que aquesta sèrie no és un cant a la raresa, ni a la provocació, ni a la duresa perquè si. Abunden, fins l’esgotament, els exemples de propostes merament rares, escandaloses o extremadament dures. Hem tractat de citar de progressos musicals, els “més enllà” poc digeribles a primera instància, desplaçaments essencials de la sensibilitat humana.

I ara? Sembla que l’estètica clàssica i la moderna continuen escindides des d'Stravinsky (nosaltres mateixos, al llarg del dia oscil·lem d’una a altra). Cada dia, a cada concert, entrem a aquesta disputa emocional. Ja no hi ha escàndols, perquè la música ja no ocupa aquest lloc a la sensibilitat de la societat contemporània: segurament, des del punt de vista col·lectiu, ja és només cultura. Potser la percepció contemporània ha canviat i no es deixa sondejar. Potser la (des)concentració googleana marca la nostra (des)atenció. Tot són hipòtesis.

Però segur que tard o d'hora torna a sonar quelcom assimilable al primer acord de la primera simfonia de Beethoven, i serà a alguna sala de la nostra ciutat, amb uns músics que intentaran fer alguna cosa estranyament essencial. Ens quedarem? Ens aixecarem? Ens vindrà de gust seguir l’aventura?

I ara... l’AMPLI demana intensament la col·laboració dels seus pacients lectors. Teniu moments aixonoesmusicals? Esperem que aquesta aventura trobi encara noves vetes, que el camp de la sensibilitat musical sigui interminable. Aquí els podeu compartir amb la resta de companys musictecaris. Així la sèrie, en acabar-se, no ha fet més que començar.

Jo marxo d’aquest post per la gatonera.

Director Wilkins

3 comentaris:

Gambita ha dit...

Oiga... pos a mí m'ha gustao su post. Y mucho. Visca l'Spy Music Club i la mare que el va parir!

Lórien ha dit...

genial! m'ho he passat molt bé llegint aquesta sèrie ... is it really over? :-(((

Fonti ha dit...

La música d'Ornette son els colors i les olors de les vacances d'estiu quan era un nen lliure, corrent i jugant despreocupat i feliç amb els meus amics de sempre.

Segurament no hi ha més misteri, és una qüestió de capacitat comunicativa. Hi ha persones que saben convertir aquestes sensacions universals en sons o manifestacions plàstiques i altres que els ho agraïm sentidament perquè ens hi trobem reflectits i confortats.

Els avis sempre em renyaven quan els amics i jo cantavem amb gran convicció i amb un pot de llauna com si fos un micro, mentre tocavem una bateria construida amb més pots. Per a ella "allò no era música", però per a nosaltres si, i sobretot erem feliços i lliures ;-)

Gràcies Dir. Wilkins per aquesta formidable sèrie d'articles.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...