dilluns, 30 de març de 2020

Discos inconfinables - 2

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. Aquí va la segona entrega!



Low

Invisible Way / (Sub Pop, 2013)

El que hauríem donat per presenciar la connexió de dues figures essencials del rock del segle XXI com són Jeff Tweedy i Alan Sparhawk a les sessions del nou disc de Low! L’home de Wilco se n’ha encarregat de la producció i el resultat és una altra torbadora col·lecció de cançons de monumental bellesa, on han guanyat espai les guitarres acústiques, els teclats i l’angelical veu de Mimi Parker.







Edwyn Collins

Understated  (AED, 2013)

“I’m so happy to be alive” canta l’escocès al seu nou disc. I nosaltres no ens podem estar de brindar per ell, per la seva increïble recuperació (després de dos infarts cerebrals) i per les esplendoroses dosis de soul, pop i aclucades d’ull a The Velvet Underground que fan del seu vuitè disc en solitari el més proper en esperit i so a Orange Juice, la banda amb què va revolucionar el pop fa 30 anys.




Ron Sexsmith

Forever Endeavour  (Cooking Vinyl, 2013)

Després de l’absurd intent de jugar a la lliga mainstream amb el seu anterior disc, Ron Sexsmith torna a confiar la producció a Mitchell Froom i l’encerta de ple. Cantant cada dia millor i vestint sàviament cada una de les noves peces (fins i tot amb secció de cordes i vents), el canadenc lliura el seu treball més ric i delectable: pop lluminós, apropaments al folk o el soul... tot superb.




Chris Stamey

Lovesick Blues  (Yep Roc, 2013)

Mestre del pop en majúscules, doctorat a les més exquisides universitats (les de The Byrds, Zombies, Raspberries...), després de dirigir l’any passat els concerts d’homenatge a Big Star i de ressuscitar The DBs amb un disc extraordinari, Chris Stamey treu nou treball en solitari, més íntim que de costum, però precís com sempre a l’hora de signar píndoles infalibles (com la sublim “You n Me n XTC”).




The Drones

I See Seaweed  (MGM, 2013)

Sembla que The Drones ens increpin des del seu cinquè elapé: “Recordeu quan el rock’n’roll podia ser sinònim de perill, ràbia, cruesa, tensió...?, recordeu “Gimme Danger” de The Stooges?, enyoreu el Nick Cave dels vuitanta? Doncs aquí ens teniu”. I és que aquesta banda australiana sap transitar amb convicció per aquests paratges, retorçar el blues i desfermar el soroll i la fúria. Sobretot la fúria.




Thalia Zedek Band

Via  (Thrill Jockey, 2013)

Mentre esperem que la recent reunió de Come cristal·litzi en un nou disc i tornem a gaudir de l’aliança de les excelses guitarres de Chris Brokaw i Thalia Zedek, aquesta demostra que es manté en plena forma i ens colpeix amb la seva passional veu i els seus dibuixos d’espirals amb les sis cordes, aquí sàviament acompanyats de piano, viola i una contundent percussió. Pura poesia del desassossec.




Pere Ubu

Lady from Shanghai  (Fire Records, 2013)

De segur que no li ha anat malament a David Thomas, flagel de pusil·lànimes, passar una temporada reinterpretant en disc i en directe el magne The Modern Dance (1978), obra clau del post-punk. El nou material com a Pere Ubu, Lady from Shanghai (hello, Orson Welles!), demostra que el seu rock patafísic segueix ben viu i eficaç. Peces com “Free White” o l’apassionant “Mandy” en donen fe.




Scout Niblett

It’s Up to Emma  (Drag City, 2014)

L’amiga britànica de Will Oldham i Steve Albini segueix menyspreant els additius i els colorants. No els necessita amb una veu que sap expressar tan bé la dolçor com la ràbia. Sense arribar al minimalisme d’anteriors ocasions, el nou disc de Scout Niblett sona visceralment cru (la seca percussió intimida...), però no exempt de cert sentit de l’humor (mireu el vídeo de la magnífica “Gun”).




Ryley Walker

Primrose Green  (Dead Oceans, 2015)

La repercussió que ha obtingut la recent reedició d’Astral Weeks, immortal obra mestra i monument a la llibertat creativa que va gravar Van Morrison el 1968, ens hauria d’empènyer a la recerca d’artistes actuals que es moguin, com l’irlandès a la seva època daurada, seguint només el propi instint i desdenyant els corrents que imposa l’actualitat. Una de les meves apostes és un jove cantautor de Xicago que ja va avisar del seu potencial amb el seu enlluernador debut All Kinds Of You (la portada del qual evocava irremissiblement a Nick Drake) però que ha donat un pas de gegant amb el seu segon treball, Primrose Green. Ryley Walker destaca com a guitarrista destre i imaginatiu, seguidor de Bert Jansch i l’escola folk britànica i de John Fahey (Walker porta tatuat al braç un dibuix pertanyent a la portada d’un disc d’aquest, The Dance Of Death & Other Plantation Favorites: no amaga quins són els seus mestres), i com a cantant versàtil que sap passar del xiuxiueig al volcà (és fàcil pensar en Tim Buckley o John Martyn en escoltar-lo). A més, es rodeja d’extraordinaris músics de jazz als quals convida a improvisar (com Van Morrison durant les seves setmanes astrals) amb fascinants resultats. La seva breu però incendiària actuació al BAM va ser reveladora: estem davant d’un artista d’enorme magnitud. És difícil entendre que un disc tan exuberant i exquisit com Primrose Green hagi passat pel 2015 pràcticament desapercebut (excepte per a la revista britànica Uncut, que l’ha col·locat entre els cinc millors de l’any), però mai serà tard per descobrir una obra absolutament atemporal, com aquelles en les quals s’emmiralla.

dijous, 26 de març de 2020

Discos inconfinables - 1


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. Aquí van els primers 10!





Tex Perkins & The Dark Horses

Tunnel At The End Of The Light  (Dark Horse Records, 2015)

Una joia semioculta. La signa Tex Perkins, veuarra de The Beasts of Bourbon. Lluny de la ferocitat d’aquests, amb The Dark Horses l’elegant crooner australià ens evoca els Triffids més intimistes o les primeres obres de Mark Lanegan en solitari. Proveu a deixar-vos bressolar per la majestuosa “They Shoot Horses, Don't They?” (sí, com la novel·la d’Horace McCoy) i no voldreu sortir d’aquest túnel.




Desaparecidos

Payola  (Epitaph, 2015)

Al nostre estimat i infatigable Conor Oberst (ànima de Bright Eyes, membre de Monsters of Folk…) se li ha despertat la seva vena més punkrockera i ha decidit fer reaparèixer els seus Desaparecidos, banda de durada fugaç amb què va gravar un altre aguerrit elapé el 2002. Irrebatibles himnes com “The Underground Man” faran les delícies dels seguidors de Cloud Nothings o dels Hüsker Dü més lírics.




Dayna Kurtz

Rise and Fall  (M.C. Records, 2015)

Després d’una sèrie de discos on la cantant de New Jersey s’expressava a través de material aliè, l’autora de l’eterna “Love Gets In The Way” ha tornat a compondre les seves pròpies cançons. I amb excel·lents resultats. La tremenda força de la seva veu segueix remetent-nos a titans com Nina Simone o Jeff Buckley. Es nota, també, l’empremta de Mavis Staples, amb qui ha estat de gira. Una delícia.




Nathaniel Rateliff & The Night Sweats

Nathaniel Rateliff & The Night Sweats  (Stax, 2015)

Difícil destacar entre tants revivalistes del soul, però el nou projecte de Nathaniel Rateliff (abans cantant de folk) i la seva vigorosa banda no s’alinea amb altres revisions complaents del gènere. Entre cadències pròpies de Sam Cooke, percussions contundents i la volcànica gola de l’home de Missouri, trobem una fúria latent. El single “S.O.B.”, amb empenta de l’escola Isley Brothers, és definitori.




Elvis Costello

Unfaithful Music & Soundtrack Album  (UMe, 2015)

Recopilat pel mateix autor i concebut com a “banda sonora” de les memòries que acaba de publicar (Unfaithful Music & Disappearing Ink), no és un greatest hits (encara que no faltin “Alison”, “Oliver’s Army” o “I Want You”) sinó un apassionant recorregut per la seva brillant i proteica carrera, que funciona com una suite. Un plaer per als seus seguidors, una fascinant porta d’entrada per al neòfit.




Rokia Traoré

Né So  (Nonesuch, 2016)

Mentre PJ Harvey ocupa totes les portades, no ens hem d’oblidar d’una altra amiga de John Parish, productor de totes dues, la maliana Rokia Traoré, que porta divuit anys i sis discos demostrant que la fusió entre sons africans i occidentals pot donar fruits molts saborosos. La continuació del sensacional Beautiful Africa (2013), amb versió inclosa del clàssic “Strange Fruit”, n’és una nova prova.




The I Don’t Cares

Wild Stab  (Dry Wood Music, 2016)

No importa que la reunió dels seus Replacements fos tan fugaç. No importa que els extraordinaris discos de Paul Westeberg en solitari siguin, any darrere any, ignorats per mitjans i aficionats. El que importa són les cançons, i en aquest projecte a mitges amb la seva amiga Juliana Hatfield, l’huracà de Minnesota en va sobrat, com de costum: més píndoles irresistibles amb el seu segell característic.




Mark Eitzel

Hey Mr. Ferryman  (Merge, 2017)

N’hi ha prou amb punxar el disc uns segons per adonar-nos de quant trobàvem a faltar la veu profunda i xiuxiuejant de l’antic líder dels fabulosos American Music Club. Després d’anys sense notícies seves, aquí el tenim amb un dels seus millors treballs. Sense abandonar el seu estil tan especial que combina sàviament rock, folk i jazz, Eitzel sona més lluminós que de costum (l’ex Suede Bernard Butler produeix el disc).





Garland Jeffreys

14 Steps to Harlem  (Luna Park, 2017)

Tercer elapé del bard de Brooklyn des que va reaparèixer amb el sensacional The King Of Between (2011). Rock, soul, reggae, blues, sentits homenatges a Joe Strummer, John Lennon o Lou Reed (Laurie Anderson, la vídua del seu amic, col·labora en el tema que tanca el disc)... res allunyat de les obres que el van fer gran als setanta. Ja seria hora que algun promotor s’animés a portar-lo per aquí…





Alejandro Escovedo

Burn Something Beautiful  (Fantasy, 2017)

L’estimat cantautor texà demostra el seu pletòric estat de forma (també als seus directes) amb aquesta nova vibrant col·lecció de cançons a cor obert. Sovint rodejat de bons admiradors, l’acompanyen aquesta vegada Peter Buck i Scott McCaughey (R.E.M., Young Fresh Fellows...), que han escrit a mitges amb Escovedo totes les cançons i han produït el disc. Un disc preciós que crema.

divendres, 13 de març de 2020

La saga Newman, una família de músics de pel·lícula


El nostre còmplice musictecari Arnold Layne ha fet una exposició especial a la Biblioteca Vapor Vell. La exposició d'una familia de músics! Els Newman! Ens la presenta així:

"A la darrera edició dels premis Oscar, dos cosins germans competien per la mateixa estatueta, la de millor banda sonora: Randy Newman (amb Historia de un matrimonio) i Thomas Newman (amb 1917). Casualitat? Doncs, no tanta, ja que si investiguem descobrim que pertanyen a una família que suma més de 90 nominacions als Oscar!..."



dimecres, 4 de març de 2020

PAVVLA al Music Spy Club

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El proper 20 de març, a les 19 h. ens trobarem amb l'inclassificable PAVVLA 



PAVVLA – 20 de març, 19 h.
secretly hoping you catch me looking» és el seu segon disc, publicat a finals de 2018. El seu disc de debut,Creatures, la va posicionar com una de les propostes més originals del país. Ha girat per tota Espanya i l’estranger. Si hi ha una artista emergent, que ja està exclatant, una supernova en marxa, aquesta és PAVVLA.










Properes dates...



CARLA – 17 d’abril, 19 h.
CARLA és l'alter ego de la vigatana Carla Serrat, ho ha tornat a fer. Tres anys després de sorprendre públic i crítica amb el debut, Night Thoughts (Sones, 2016), va tornar el 2019 amb un nou disc sota el braçKill a Feeling (Great Canyon Records), Una joia synth-pop intimista.

MARC AYZA – 15 de maig, 19 h.
Baterista de jazz amb una ja llarga trajectòria, Marc Ayza ha treballat amb músics com Perico Sambeat,  Javier Colina, Steve Kuhn, Greg Osby, Wallace Roney, Esperanza Spalding, Jason Lindner, Antonio Hart, Jesse Davis, Mulgrew Milles.. i molts més músics tant de l’escena del Jazz del Hip Hop. També lidera els seus propis projectes com Marc Ayza GroupMarc Ayza TrioBeat'a'Boom (con Dj Helios) o BUM Collective.

dimarts, 3 de març de 2020

Caldes is living a celebration: 28 anys de biblioteca hipertextual

El passat catorze de febrer, la biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella va fer vint-i-vuit anys. Per celebrar el seu aniversari es va fer una audició comentada sobre cançons de celebració a càrrec d'una servidora. (Text: Lídia Noguerol)



Abans de pitjar el play vaig explicar com havia enfocat l'audició basant-me en dos llibres: 

"Fins a quin punt l'home és músic". John Blacking. Eumo Editorial. Vic, 1997. "


Blacking reivindica el caràcter social de l'activitat musical. Segons ells, la música és una expressió que permet compartir i transmetre experiències i emocions dels individus i dels grups, en un desenvolupament harmoniós del cos, de l'esperit i de les relacions socials. (Extret de la contraportada). D'aquest llibre en vaig parlar breument perquè per l'audició em vaig centrar en un dels capítols d'aquest volum: 

"Bibliofrenia. Joaquín Rodríguez. Melusina. Santa Cruz de Tenerife, 2010."


La bibliofrenia  és la passió irrefrenable pels llibres i tots els col·leccionistes que apareixen en aquestes pàgines la pateixen. Per a la biblioteca de Caldes vaig escollir el capítol "Warburg o el hipertexto imposible" (pàg.95): "Aby Warburg fue un millonario algo excéntrico que prefirió ceder su primogenitura y su fortuna a cambio de contar con el dinero suficiente para construir su biblioteca y adquirir los libros que la compondrían. Tuvo una intuición fulgurante, adelantada a su tiempo, irrespetuosa con los cánones jerárquicos o alfabéticos de ordenación de las bibliotecas: sus libros debían ordenarse por afinidad, haciendo preponderar sus correlaciones ocultas, propiciando su encadenamiento continuamente cambiante. ¿A qué nos suena eso hoy? (...)



Hoy, muchos años después, el sueño de Warburg es perfectamente realizable mediante el uso de etiquetas, mediante la edición de marcas a los contenidos (tengan el formato que tengan y sean de la naturaleza que sean), marcas que no son excluyentes, de manera que un mismo contenido puede ser invocado a partir de cualquiera de sus descripciones formando parte de diversas constelaciones o configuraciones variables de elementos, de acuerdo con la búsqueda que se haya realizado". O sigui sona a navegar per internet. A la foto de dalt podeu veure un tauler que va confeccionar un dels bibliotecaris de Warburg ( a la foto de baix), on va disposar les imatges, il·lustracions i les fotografies sobre les que Warburg treballava, de manera que pogués recolocar-les senzillament, una i una altra vegada, d'acord amb la classificació o correlació que imperava a cada moment. 




Un llibre que està escrit seguint finíssims fils condutors és: 




Uns llibres i anys després Julian Barnes es centraria en el temps i el seu soroll per narrar els desencontres del compositor Dmitri Xostakóvich amb Stalin



El segell Deustche Gramophone va publicar totes les obres perseguides de Xostakóvich en una sèrie de CD agrupades sota el títol de "Dmitri Shostakóvich. Under Stalin's Shadow".




I de les purgues estalinianes vam passar, ara sí, a les festes per celebrar presentacions, nomenaments o el naixement d'una nova escena musical.  En totes les cultures la festa constitueix un espai en el que es produeix una catarsi, un moment d' èxtasi.



Arran d'aquesta pel·lícula van parlar també del llibre: 

La Festa de Gerald. Robert Coover. Quaderns Crema. Barcelona, 1990


Ros, una actriu de teatre i cinema pornogràfic, apareix de sobte assassinada en la festa que Gerald dona a casa seva. Aquest és el primer d'un seguit de fets, alhora extraordinaris i banals, que anem descobrint amb el seguiment minuciós de tot el que la protagonista fa, diu, sent i recorda en les hores que triga a acabar la festa: la investigació de la policia, les altres morts, les persecucions sexuals, l'homenatge de la gent del teatre a l'actriu morta...Com ha dit la crítica, La festa de Gerald "és un retrat policíac alhora metafísic i còmic, un conte de Grimm, una tragèdia grega i una novel·la experimental, tot a la vegada" (Extret de la contraportada).  Com Warburg, Robert Coover va ser un dels primers autors a investigar les possibilitats de l'hipertext. Apareix al llibre "Deu entrevistes"  de Julià Guillamon (Comanegra, 2019). 


Una festa ben diferent de la de Blake Edwards és "The Party" de Sally Potter (2017).


Humor britànic i negre, diàlegs brillants i molta mala bava és el que trobem en aquesta pel·li en blanc i negre, que només necessita setanta minuts per parlar de molts temes: de l'esquerra, de la dreta, del masclisme, del feminisme i del neoliberalisme, per citar-ne alguns. L'acció transcorre a casa de la Janet i el seu marit, durant la celebració amb un reduït grup d'amics del seu nomenament com a Ministra de Sanitat. A partir d'aquesta trobada s'aniran descobrint els secrets que tan amfitrions com convidats amaguen. 
Una de les peculiaritats d'aquesta comèdia negra és que la banda sonora la formen les cançons que van posant els seus protagonistes a mesura que el metratge avança.  Una d'aquestes cançons és "Surfin'" interpretada pel jamaicà Ernest Ranglin. 


Jamaica va aconseguir la indepèndencia el 1962 i per celebrar-ho es va escriure "Forward March". Una cançó composta al compàs del nou ritme que havia nascut amb la sobirania de l'illa: l'Ska


Segur que a molta gent si parlem de Jamaica i de música, el primer que els ve al cap és en Bob Marley. El passat sis de febrer Tuff Gong hagués fet setanta-cinc anys. El vam recordar amb Simmer Down dels Wailers i amb la recomanació del llibre "Una Breu història de set assassinats" de Marlon James (Bromera, 2016) :  "El 1976, just abans de les eleccions generals a Jamaica i de l’actuació de Bob Marley al concert «Somriu, Jamaica», que pretenia alleugerir les tensions polítiques, set homes armats amb metralletes irrompen a la casa del cantant. L’atac gairebé posa fi a les vides de Marley, la seva dona i el seu mànager, i fereix molts altres. Marley va poder actuar, però l’endemà del concert va deixar el país" (Extret de la contraportada). 





I de Jamaica tornem a la seva, per sort, antiga metròpolis, el Regne Unit amb una festa que donaria origen a tota una escena (coneguda com a Madchester, precursora de la cultura rave), a un club i a un segell mítics: The Haçienda i Factory Records. "24 hours party people" (Michael Winterbottom, 2002), retrata l'escena musical de Manchester des de finals dels setanta fins al principi dels noranta i el naixement de les bandes Joy Division, New Order, The Fall, Stone Roses o Happy Mondays. 


El film pren el títol d'una cançó d'aquest últims. Recentment, el baixista de Joy Division i New Order ha publicat "The Haçienda. Cómo no dirigir un club" (Contra, 2019)", on repassa l'escena musical esmentada abans i la seva experiència com a co-propietari del club. El diari "Daily Record" diu d'aquest llibre: "Va ser la festa per antonomasia: catorze anys de disbauxa que van revolucionar per sempre la vida nocturna de la Gran Bretanya i que van gestar l'acid house i la cultura de clubs tal i com la coneixem avui". 



"Boira al canal, el continent aïllat" va ser un titular del Daily Mail que avui amb el Brexit en marxa, no ha perdut vigència. El parlament europeu va acomiadar amb una coneguda cançó els diputats britànics: 




Un talk show de la Pèrfida Albió també va dedicar una cançó a la Unió Europea: 



Una de les conseqüencies més immediates que ha portat el Brexit al Regne Unit és l'enduriment de les lleis sobre immigració. L'editorial Mai Més Llibres va publicar a finals del 2019 "El Test" del canadenc Sylvain Neuel, una novel·la breu que ben aviat podria fer-se realitat: "La Gran Bretanya, en un futur no gaire llunyà. L’Idir passa el Test de Ciutadania Britànica. Vol que la seva família pertanyi a algun lloc. El desenvolupament del test pateix un gir inesperat i tràgic i a l’Idir se li concedeix el poder de decidir sobre la vida i la mort. Com valores una vida quan tot el que tens a mà és una resposta múltiple?" (Extret de la contraportada). 




"L'Himne de l'Alegria" de la novena simfonia de Beethoven és també l'himne de la Unió Europea. Enguany es celebren els 250 anys del naixement del cèlebre compositor alemany amb concerts arreu del món. El 2017 l'editorial Acantilado va publicar la seva biografia en castellà: "Beethoven. Tormento y Triunfo (Jan Sawfford)". 







Per alguns el Brexit suposa el principi del final de la Unió Europea. I si aquestes veus tinguessin raó, del somni europeu només en quedaria un festival de música: Eurovisió 



La sintonia d'aquest tronat concurs musical és el preludi del "Te Deum" de Charpentier, compost el 1692 per celebrar la victòria de l'exèrcit francès a la batalla d'Steinkerque. Tot i no pertànyer a Europa, un dels països que ha guanyat més d'una vegada el concurs ha estat Israel. "Abanibi" va ser un èxit a l'Estat Espanyol el 1978 i als anys noranta ho tornaria a ser gràcies a "El Chaval de la Peca". El Mundo Today ens va aclarir el significat del títol: 



A banda dels seus èxits eurovisius, la música hebrea es caracteritza perquè tot i que sovint utilitza el mode menor, les seves cançons són alegres. Cançons populars com "Hava Nagila" (Abracem-nos) tenen versions garatgeres com la dels The Five Kins. Tot i que Israel passa per ser un país occidental, és un estat fortament religiós regit per un Déu que no és bondadós amb tothom. Així ho explica Shalom Auslander a "Lamentaciones de un prepucio" (Blackie Books, 2016): "Déu no diu res quan li parlen, però no per això deixa de ser menys venjatiu i cruel. Lògicament, el més gran conspirador de la història actua en silenci i no hi ha manera d'escapar d'ell. Si vostè no riu amb el patiment de l'autor, li tornem els diners" (Extret de la contraportada). 



Si Déu és cruel, la humanitat encara ho és més. Enguany també es commemoren els setanta-cinc anys (27/01/1945) de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz. "El monstre de la memòria" de Yishai Sarid ens parla de la dificultat de preservar la memòria històrica sense caure en la banalització del mal. D'entre els llibres de literatura concentraciònaria destaca la trilogia de Charlotte Delbo, publicada per Club Editor
"La mesura dels nostres dies", "Cap de nosaltres tornarà" i "Un coneixement inútil". Aquest quatre llibres me'ls va recomanar la Mercè de la biblioteca de Caldes. 





Un aniversari molt menys funest és el centenari del naixement de Federico Fellini. A la pel·lícula "Amarcord" el director italià mostra la fascinació dels habitants de Borgo pels transatlàntics. I el transatlàntic més famós és el que va fer aigües el dia de la seva inauguració. Diuen que durant el naufragi l'orquestra no va deixar de tocar. Del seu repertori se n' han conservat les partitures. Una de les cançons que van sonar a la festa que es va fer a bord va ser el ragtime "Hunky Dory", que vol dir "tot va de gust". David Bowie titularia així el seu quart àlbum. Molt més divertida que la pel·li de James Cameron és "Ronda Naval sota la boira" de Pere Calders una (anti) novel·la que narra l'enfonsament del "Panoràmic". L'autor va nèixer el 1912, uns mesos després del naufragi del "Titànic". 


Recentment la novel·la (o no) de Calders ha estat portada al teatre com en el seu moment també ho va ser el disc més conegut de Jaume Sisa, "Nit de Sant Joan" (1981). Aquesta festa celebra el solstici d'estiu i manté els bombers en alerta. Especialment al "Bombero Joan". El cantautor galàctic també va dedicar una cançó a una festa que alhora és un ritual de pas: La primera comunió. "Al comptador d'estrelles" (Empúries, 2015), Donat Putx repassa la trajectòria personal i artística de Sisa. L'any passat l'editorial Anagrama va publicar en dos volums "Els llibres galàctics. 1966-2018"








Un altre ritual que se celebra amb una festa i que ha generat abundant literatura, de ficció i legal, és el casament. Uns altres guanyadors d'eurovisió, "ABBA", van posar la música a "La boda de Muriel" (P.J. Hogan, 1994), una estripada comèdia australiana (el quartert suec és venerat a les antípodes) sobre una inadaptada que es vol casar peti qui peti. 




"A la platja de Cheasil" (Empúries, 2008), Ian McEwan narra la nit de noces d'una parella abans de la revolució sexual dels anys seixanta. Si els nuvis de McEwan, l'Edward i la Florence, s'enfronten a una nova vida, els de  "L'òpera dels tres rals" (Bertold Brecht) i "Bodas de Sangre" (García Lorca) trobaran la mort. Kurt Weill és l'autor de la música de l'obra teatral. La cançó "Die Moritat von Mackie Messer" ha esdevingut coneguda per la interpretació d'Ute Lemper i la versió de Rubén Blades en clau de salsa, "Pedro Navaja", popularitzada aquí per l'Orquestra Plateria. El video-clip d'aquesta cançó és literal. A la biblioteca de Caldes hi ha la primera adaptació de l'obra que es va fer en català. En aquesta versió, Constantino Romero va fer de Mack "El Capità", ja que es va descartar anomenar-lo "el punyaler", i l'acció passa al Raval de Barcelona. Mackie Messer és una murder ballad i per això Nick Cave també la va versionar. 



A "Bodas de Sangre", la núvia s'escapa amb el seu amant el dia del seu casament. El nuvi els segueix i quan els encalça comença una baralla de navalles. Carlos Saura va portar al cinema l'obra de Garcia Lorca a ritme del flamenc i va deixar que el ball expliqués la història. 



I del flamenc passem al pop per recordar els vuitanta anys del naixement de Batman. Per celebrar el Batman Day 2019, el MNAC va projectar la "batsenyal" a la seva façana. 






De cançons per desitjar un feliç aniversari n'hi ha moltes. Per desitjar-te el contrari, no. Els britànics "The Smiths" van ser un grup que va tenir molta influència en les primeres bandes indie de l'Estat Espanyol. El grup destacava per les lletres àcides del seu cantant Morrissey, que va dedicar a algú un "Unhappy Birthday". El cantautor de Caldes de Malavella "El Chico con la Espina en el Costado", pren el nom d'una cançó de "The Smiths". S'han escrit molts llibres sobre aquest grup, un dels més recents és "The Smiths. Música, política y deseo". VV.AA 





Los Planetas són un dels grups surgits de l'escena indie abans esmentada, que més èxit han tingut, sobretot després del seu tercer disc, "Una semana en el motor de un autobús". Aquest àlbum que inclou la cançó "Cumpleaños Total", va estar a punt d'acabar amb la banda. Nando Cruz ho explica al llibre "Una semana en el motor de un autobús. Historia del disco que casi acaba con Los Planetas (Lengua de Trapo, 2011)". 



I per acabar, li desitjo un feliç aniversari a la biblioteca de Caldes de Malavella amb un dels "Happy Birthday" més famosos de la història, interpretat per una de les sex-symbols del S.XX.  Arthur Miller li va escriure "Els desarrelats", Truman Capote la va retratar a "Retrats" i Terenci Moix va titular amb el seu nom la novel·la "El dia que va morir Marilyn". Per molts anys! 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...