O Canadà! 3-: Vancouver

I tot va començar per culpa (benaurada sigui) dels Arcade Fire. La primera vegada que vaig escoltar el Funeral (2004) vaig caure en estat de shock i, a la segona vegada, ja necessitava una tercera, una quarta escolta i així ad infinitum durant uns quants mesos. Per si no tenien suficient amb noquejar-me d'aquella forma, va i editen Neon Bible (2007) i aquí, ja em deixen KO a la primera. Busco informació sobre la banda, vull saber tot sobre ells, com si es tractés d'aquells amors que et fan perdre el cap fins el punt de voler conèixer quina mida de peu calcen o, millor, quina col·lecció de discos guarden al seu apartament.

I resulta que Arcade Fire són canadencs i, aquí em teniu, rastrejant l'escena de música independent del país amb la bandera més original del món (després de Japó). Per si s'amaga un altre amor com ells, no sigui que a la mínima m'abandonin, i em deixin amb el cor trencat i l'ànima orfe, i una no està per quedar-se sense cançons com Black Mirror o Rebellion (Lies).

Tercera part d'O Canadà!, després d'una primera dedicada a Montreal i una segona dedicada a Toronto. Parem a Vancouver, un altre punt d'efervescència musical, i donem pas als grups vancouverites més destacats del moment.

BLACK MOUNTAIN
Àlbum: In The Future. Jagjaguwar; 2008.
Grup d’acid-rock que ens transporta a finals dels 60 i començaments dels 70, quan el blues-rock, la psicodèlia i el rock progressiu regnaven en el món flower-power del “fes l’amor i no la guerra”. Black Mountain és un col·lectiu de hippies, perdó, de músics procedents de diferents bandes i aquest segon disc, In The Future, els consagra com els alumnes avantatjats de Led Zeppelin i King Crimsom.



DESTROYER
Àlbum: Trouble in Dreams. Sinnamon,2008.
Daniel Bejar, alies Destroyer, és component dels New Pornographers però també col·labora, ocasionalment, amb Frog Eyes (que us recomano escoltar i veure en directe si teniu ocasió) i Neko Case. Com és habitual a l'escena rock canadenca, els músics acostumen a entrar i sortir de diferents formacions, projectes, experiments musicals i sonors. Daniel fa el mateix, experimenta amb altres músics però torna per retrobar-se com a Destroyer. Bowie i Dylan, els referents més directes però, sempre, Destroyer.



THE NEW PORNOGRAPHERS.
Àlbum: Challengers. Matador, 2007
Superbanda de músics on trobem alguns dels seus components amb carreres musicals paral·leles, és el cas de Dan Bejar (Destroyer), Neko Case i Carl Newman. El seu quart àlbum, Challengers, és una excel·lent mostra de power pop contundent on l'agressivitat de les guitarres és fon amb melodies preciosistes i armonies vocals que farien feliç a Brian Wilson. Cadascun dels temes és una joia, un hit en potència, però sobretot un regal per a les nostres oïdes i la nostra ànima. Per si no em creieu, escolteu aquest tema, un dels meus preferits:



YOU SAY PARTY! WE SAY DIE!
Àlbum: Lose All Time. Paper Bag, 2007
Si ets fan de la Siouxsie i dels Yeah Yeah Yeah, els You Say Party! We Say Die! t'agradaran i molt. YSP! WSD! es mouen entre el post punk i el pop accelerat. Sí, sí, punk + pop pels quatre costats, una bateria que treu foc, guitarres rabioses i la Betty Ninkovic que, si et descuides, et saltarà directament a la jugular. Els de Pitchforkmedia defineixen el seu so com "punyalades guitarreres, nocturnes, brillants armonies, baixos futudament ballables i ritmes endiabladament hardcore". Paraula de Pitchfork.

Vídeo del tema Downtown Mayors Goodnight, Alley Kids.



LADYHAWK
Àlbum: Shots. Jagjaguwar, 2008
Si Buddy Bradley conegués als Ladyhawk estic segura que el podríem trobar a la primera fila d'algun dels seus concerts. Amb això vull dir que Ladyhawk és un grup per a tots els que formem part de l'anomenada Generació X, els que teníem 20 anys quan va aparèixer el grunge, els que no oblidarem mai l'Smells Like Teen Spirit i Clerks. Si ets sents reconegut, si t'agraden els grups amb guitarres contundents, les sonoritats obscures de vegades properes al punk, de vegades més properes al blues rock, fes-te amb Shots . I si algun dia venen en concert a Barcelona, em trobaràs a la primera fila.




THE BUTTLESS CHAPS
Àlbum: Where Night Holds Light. Mint, 2006
Insectes, ocells, rius, neu, sol... Inspiració naturalista en el tercer disc d'aquesta formació. Particularment la veu del seu cantant, Dave Gowans, em recorda a la de Neil Hannon, alies Divine Comedy. Una veu melodramàtica, profunda, una bona veu per al pop orquestral, evocador i melancòlic, que tant els Buttless com el d'Irlanda saben fer tan bé.

Vídeo del tema Where Night Holds Light.



HELLO, BLUE ROSES
Àlbum: The Portrait is Finished and I Have Failed to Capture your Beauty. Locust, 2008
Dan Bejar (Destroyer) i la seva dona, l'artista visual Sydney Vermont, van formar-se com a parella musical l'any 2005. Facturen una folck rock amb reminiscències 70's però també prenen prestat del pop sofisticat de Prefab Sprout. La guitarra acústica de Dan acompanya la veu transparent de Sydney, que composa els temes amb els arranjaments del seu home.



SWAN LAKE
Àlbum: Beast Moans. Jagjaguwar, 2006
De nou Dan Bejar fent de les seves, aquest cop amb els seus amics Spencer Krug (Wolf Parade) i Carey Mercer (Frog Eyes). Tres personalitats tan diferents com a complementàries que es reconeixen sense estridències a cadascun dels temes que integren aquest primer disc. Com definir el seu estil? Indie rock a un pas de l'experimental però amb un peu al pop de factura clàssica.




THE AWKWARD STAGE
Àlbum: Slimming Mirrors, Flattering Lights. Mint, 2008
El grup de Shane Nelken, compositor i músic multinstrumentista col·laborador ocasional de Carl Newman (The New Pornographers) i Sparrow, acaba d'editar el segon disc on trobem una bona col·lecció de cançons d'indie pop. Melodies en ocasions Smithianes amb guitarres més properes als Pixies.




SOLAR CONVOY
Àlbum: Solar Convoy. [sense discogràfica encara], 2008
Grup format per dos New Pornos (Todd Fancey i Kurt Dahle), Anastasia Siozos (a la veu) i un parell més de col·legues. Llegeixo al seu myspace les influències declarades però trobo a faltar el primer grup que m'ha vingut al cap quan he sentit el tema Motorway: The Runaways, amb la seva vocalista canyó Joan Jett. Primícia absoluta, els Solar Convoy no apareixen encara ni a l'Allmusic ni al Pitchforkmedia. Això perquè veieu que els de l'AMPLI estem a l'última.
http://www.myspace.com/fanceymusic



YOUNG AND SEXY
Àlbum: The Arc. Mint, 2008
Tant els Prefab Sprout com els Fleetwood Mac són dos grups que actualment gaudeixen d'un reconeixement tardà, però merescut, entre els grups indie del moment. Young and Sexy estan més a prop dels Prefab però també dels Beatles i, les guitarres, puntejades destilant un so atmosfèric, melancòlic.




THE PINK MOUNTAINTOPS
Àlbum: Axis of Evol. Jagjaguwar, 2006
Altre exemple de músic canadenc inquiet. Estic parlant d'Stephen McBean, líder dels Black Mountain que amb The Pink Mountaintops s'apropa més a la psicodèlia i a l'space rock. The Pink Mountaintops sonen a Spacemen 3, la Velvet i Sonic Youth. Foscor, molta foscor.




THEY SHOOT HORSES, DON'T THEY
Àlbum: Pick Up Sticks. Kill Rock Stars, 2007
El nom del grup fa referència al títol d'una pel·lícula de Sydney Pollack basada en una novel·la d'Horace McCoy. Realment un nom misteriós, una mica volat i fóra d'òrbita que defineix a la perfecció la música d'aquest grup multitudinari (entre 6 i 9 membres). Rock experimental proper a The Residents i Captain Beefheart.




THE EVAPORATORS
Àlbum: Gassy Jack & Other Tales. Mint In, 2007
Als Evaporators els hi agraden les disfresses i això, que no té cap valor intrínsicament musical, sí que és un punt al seu favor des del punt de vista estètic. Algú que porta un vestit de superheroi de tres al quart, és algú que no es pren seriosament i que, per tant, el que vol principalment és passar-s'ho bé. I aquest és el cas dels Evaporators, una banda de rock and roll, de punk pop divertit. Com uns Buzzcocks però cantant sobre l'adicció al formatge.




SKINNY PUPPY
Àlbum: Mythmaker. SPV U.S./Hell-O dEathday,2007
Tanquem aquesta tercera part de l'O Canadà!, amb una de les bandes pioneres del rock industrial, gènere sobre el què, ja avanço, dedicarem des de l'AMPLI un article en un futur no gaire llunyà. Skinny Puppy porten ja 16 anys a la carretera i, molt abans que Marilyn Manson ens delectessin amb els seus shows sanguinaris, ells ja tallaven el que fes falta. Gothic, metal i Electronic Body Music (EBM), tres en un.

O Canadà! -2: Toronto

Segona parada per terres mapleianes.

Si Montreal era un lloc màgic catalitzador de creativitat sense límits, Toronto és més terrenal però igual de sorprenent. Aquí també trobem les bandes col·lectiu, músics que entren i surten de diferents formacions, que tenen vides musicals paral·leles, que toquen mil instruments, que et fan envejar no haver nascut en una ciutat on es troba el Toronto Music Garden. Una ciutat que encarrega dissenyar un jardí al costat del seu port inspirat en la primera suite de Bach per a cello i on cada moviment de la peça correspon a una secció diferent del jardí, ja ens dóna una idea de la importància que té la música per als seus habitants.

Em pregunto si algun dia en aquesta Barcelona meva podré respirar música com al Canadà. M’agradaria que l’art en totes les seves variants fos el motor de la vida del lloc on visc i vull creure que amb l’AMPLI uns quants creients de la religió de “l’amor a l’art” contribuim amb un gra de sorra virtual a construir un altre món (musictecari, ampli i lliure) possible.

Us oferim una selecció dels músics més interessants de la ciutat del jardí musical. Com en l’anterior post, apuntem l’últim disc que han tret fins ara i un petit tast de la seva música.

APOSTLE OF HUSTLE
Àlbum: National Anthem of Nowhere. Arts & Crafts, 2007.
Andrew Whiteman, líder apostòlic del bullici, és també guitarrista a Broken Social Scene. Aquest projecte paral•lel neix després que Whiteman passés un temps a Cuba i tornés a Toronto amb ganes de recollir la varietat dels ritmes caribenys i barrejar-los amb altres sonoritats més properes al rock. El resultat són dos discos que es caracteritzen per la seva heterogeneïtat i un omnipresent to latinitzant que en ocasions ens pot recordar a Calexico.



BASIA BULAT
Àlbum: Oh, My darling. Sinnamon, 2007.
Oh, My Darling és el primer disc d’aquesta cantautora mig folk, mig pop, mig country, mig artie. Basia Bulat és tot això a més a més de multinstrumentista, com ja ens tenen acostumats els músics canadencs, per a enveja dels què ni tan sols hem pogut tocar l’ Oh Susanna amb l’harmònica. Excel•lent veu, que em recorda a vegades a Joni Mitchell, per a unes cançons rodones.


BORN RUFFIANS
Àlbum: Red Yellow Blue. Warp, 2008.
M’agradaria saber què es déu sentir quan un segell discogràfic del prestigi de Warp Records decideix editar el primer disc del teu grup. També m’agradaria saber com et deus sentir quan altre grup nomenat Vampire Weekend factura una música en la mateixa onda que la teva però és ell qui s’emporta els llorers. Empatia a banda, m’agraden els Born Ruffians perquè són com els puzzles que feia de petita: descriuen paisatges aparentment senzills però plens de matissos inaccessibles al primer cop d’ull / d’orella. I és precisament això el que et fa adicte als puzlles i als rufians.


BROKEN SOCIAL SCENE
Àlbum: Broken Social Scene. Arts & Craft, 2005.
Àlbum: Broken Social Scene Presents Kevin Drew - Spirit If... Arts & Crafts, 2007 (Kevin Drew en solitari però amb l’acompanyament de bona part dels músics de BSS)
Mosaic multicolor on tenen cabuda músics que entren i surten, que compten amb projectes paral•lels, que fan d’aquesta banda-col•lectiu una caixa de sorpreses i cantera excepcional per al rock independent.


THE CANSECOS
Àlbum: Juices!. Upper Class, 2007.
Bo i bonic (barat, no crec) són els adjectius que defineixen el so d’aquesta parella de músics especialistes en l’electro-dance. Juices! és el seu segon àlbum publicat fins ara.


CONSTANTINES
Àlbum: Kensington Heights. Arts & Crafts, 2008.
El passat 15 d’abril sortia a la venda el quart disc d’aquest grup de guitarres afilades com a ganivets. La veu aspra del seu contant i guitarra, Brian Webb, és una barreja de Springsteen i Strummer; el primer single del darrer disc titulat Hard Feelings em recorda als Jane’s Addiction. I diuen els periodistes musicals que li deuen el so a Fugazi i Make-Up. Què més podem demanar?


COWBOY JUNKIES
Àlbum: At the End of Paths Taken. Cooking Vinyl, 2007.
La veu de Margo Timmins és profunda, emotiva i captivadora. Els discos d’aquesta banda formada l’any 1985 són reflexius i intimistes, per sentir-los quan necessites tancar els ulls i aillar-te del món. L’any 2007 van treure el que és, fins ara, el seu darrer i excel·lent disc: At the End of Paths Taken. Country folk que destila poesia per tot arreu. Coneixer-los és amar-los.
Podeu llegir una entrevista realizada al grup per Ignasi Julià (Ruta 66, nº 177, 2001), a l’enllaç: http://www.atiza.com/entrevista/cowboyjunkies/


CRYSTAL CASTLES
Àlbum: Crystal Castles. Last Gang, 2008.
Sovint, els grans descobriments es produeixen inesperadament, sense buscar-los, inclòs per error . És el cas de la parella musical formada per Alice Glass i Ethan Kath, dos pirats que es van conèixer quan feien de lectors en un centre per a cecs mentre complien amb els serveis a la comunitat. Tot va començar per provar un micro i un sintetizador al què havien afegit un xip d’un Atari 5200. La gravació d’aquella prova la va penjar el company de l’Alice a un compte de Myspace que va obrir sense que ella sabés res. L’èxit no va trigar en aparèixer en forma de trucades de companyies discogràfiques disposades a produir-los. A partir d’aquest moment, Crystal Castles fan remescles de temes de Klaxons o Bloc Party i editen diferents EP’s que s’esgoten com les rebaixes de l’H&M. El passat 18 de març editaren el seu primer llarg durada amb covers, temes prèviament apareguts als seus EP’s i alguns temes nous. Música de ball inspirada per assassinats, ganivets i noies amb mirades buides.


THE DIABLEROS
Àlbum: Aren’t Ready For The Country. Baudelaire, 2007
La resurrecció dels Pixies?! Ja us agradaria, eh? Doncs no, els Pixies no tornen i els Diableros no són els nous Pixies. Però també tenen talent i un riffs enèrgics. De moment, el debut ens apunta un grup al que augurem un present interessant i un futur que passa per la nominació a caps de cartells en festivals musicals de moda.


FEIST
Àlbum: The Reminder. Interscope, 2007.
Una altra criatura procedent de la banda-col•lectiu Broken Social Scene. Té tres discos però ha estat l’últim d’ells, The Reminder, el què l’ha situat entre els primers llocs de les songwriters amb classe i personalitat. La seva música és intimista com la que ens regala la Chan Marshall (Cat Power), brillant com un dia assolejat a Barcelona, amb un regust soul que et fa :) … Leslie Feist estarà tocant a la sala Apolo el proper 7 de juny. No ens la perdrem, desitjo escoltar en directe temes com ara My Moon My Man. Quina delícia.


FINAL FANTASY
Àlbum: He Poos Clouds. Blocks / Tomlab, 2006.
Final Fantasy és el nom artístic d’Owen Pallett, músic i col·laborador dels Hidden Cameras i dels Arcade Fire. Però lluny de l'opulència sonora dels Arcade i de la Gay Church folk music dels HC, Pallett, amb el seu violí i el pedal de loops, factura un pop folk de cambra, elegant i auster però alhora amb una amplitud de registres contundent. Fins al moment, només ha tret un sol disc però participa en altres bandes i projectes paral·lels a la seva carrera en solitari.


HIDDEN CAMERAS
Àlbum: Awoo. Arts & Crafts, 2006.
Hidden Cameras és Joel Gibb, cantant, guitarrista i compositor d’aquesta formació on l’únic que resta inamovible és ell. El grup el completen diferents músics que toquen una varietat considerable d’instruments. Però Hidden Cameras és molt més que un bon grup de melodies pop. De fet, i segons paraules del mateix Gibb, el so de la banda és Gay church folk music, definició que destil•la ironia a l’igual que les lletres de les seves cançons.
Awoo, darrer disc fins ara, està inspirat en els cicles lunars i en els rites pagans d’amor i mort.


METRIC
Àlbum: Live it out. 2005
DVD: Live At Metropolis (2008)
Emily Haines té una veu tan intensa que et deixa KO quan la sents. Més dolça que Patti Smith però tan condemnadament intensa… He utilitzat conscientment el mateix adjectiu dos cops per intentar descriure-la perquè és la paraula que s’apropa més al que em transmet. Amb Metric, l’Emily divaga pel pop electrònic, suau i melancòlic. En solitari, i amb els Soft Skeleton, prefereix el folk més artie.


MSTRKRFT
Àlbum: The Looks. Last Gang, 2006
Electropop que fa ballar als morts. Aquesta és la música dels MSTRKRFT, pronunciat Master Kraft. Divertits i funkoides, els han comparat en ocasiones als Daft Punk potser perquè les dues formacions estan influenciades pel house de Chicago. Aquesta parella de músics han remesclat, a més a més, a grups com Justice, Gossip, Bloc Party, The Kills i Juliette and the Licks. Mireu el vídeo i comprovareu com els vostres peus i les vostres espatlles cobren vida pròpia.


PICASTRO
Àlbum: Whore Luck, 2007
Quan sentis per primer cop als Picastro, et vindrà inevitablement al cap, el nom de Cat Power, perquè uns i l’altra tenen en comú facturar música crua i melancòlica, perfecte pels dies que vols identificar-te amb algú que també tregui cap a fóra els seus fantasmes interiors.
Fixeu-vos en la portada del seu darrer disc, Whore Luck. Defineix a la perfecció el que sentireu: un petó gelat.


RON SEXMITH
Àlbum: Time Being, 2006
Cantautor veterà que el proper juliol treurà a la venda el seu desè disc. Cançons que et donen les bones nits abans d’anar a dormir i que et desitgen somnis de maduixa. El to melanconiós i sobri, el sitúa entre mig del pop d’Elvis Costello i el de Sir Paul McCartney. Poesia i classicisme a la barra d’un bar.


THE RUSSIAN FUTURISTS
Àlbum: Me, Myself and Rye. Upper Class, 2007
Matthew Adam Hart volia jugar a despistar i per això es va posar un nom artístic que suggereix multitud. Però The Russian Futurists és el projecte d’un home sol, home orquestra especialitzat en crear bones melodies pop amb pinzellades psicodèliques. D’inspiració clàssica, la major part dels seus temes parlen d’amor i desamor, però sense melodrames. Que la vida és molt curta, caray, i no ens hem de posar tristos.

O Canada! - 1 : Montreal

Vancouver – Toronto – Montreal no es un vol amb escales sinó les tres ciutats que a hores d’ara representen el Triangle de les Bermudes musical més interessant dins l’actual escena de la música rock independent. Què està passant al Canadà? Perquè apareixen grups amb un so tan fresc, original, obert, que sóna a però diferent, amb una identitat i personalitat pròpies que els distingeixen? Quina confluència d’energies propicia l’aparició de músics que incorporen altres sonoritats, tradicionalment a les antípodas del rock?

Des de l’aparició al 2004 del disc Funeral del grup de Win Butler i Régine Chassagne, coneguts pel nom d’Arcade Fire, que la premsa musical i els aficionats a la música rock parem l’atenció a tot el que procedeix del país més septentrional del món, i amb raó. De sobte, descobrim que hi ha més vida a part de noms com Alanis Morrissette, Celine Dion, Avril Lavigne o Leonard Cohen (perdó Sr. Cohen per posar-lo en el mateix sac que a les tres senyoretes). Els Estats i UK han deixat de ser els amos indiscutibles de l’indie i l’efervescència musical canadenca ens obre els ulls i, sobretot les orelles, a propostes que es defineixen per la seva llibertat creativa.

Aquesta explosió de talents segurament té el seu origen en la importància que es dóna a la música des de l’educació primària. És a l’escola on els estudiants es familiaritzen amb l’estudi d’un instrument musical i, a diferència, de la nostra pobre experiència, la flauta no és l’instrument estrella (els pares canadencs tenen sort). Probablement a Espanya la flauta va aconseguir provocar el contrari que al Canadà: que els nens odiessin la classe de música. Per tenir una idea de la importància que té aquesta matèria en l’ensenyament al Canadà, cada any, el primer dilluns de maig, es celebra el Lundi en Musique on alumnes i professors de totes les escoles del país surten al carrer i ofereixen petits concerts. Durant aquesta jornada musical, a una hora determinada, tots els escolars interpreten la mateixa peça que trascendeix gèneres i distàncies, unint a la gent a través d’aquesta performance simultània.

Però com no només d’amor a l’art viu l’home, el govern del Canadà també recolça als músics i als empresaris musicals. El Ministeri del Patrimoni Canadenc, a través del programa Canada Music Fund ofereix ajuts econòmics i tècnics a músics, productors, segells discogràfics, associacions i empreses de l’àmbit musical. En definitiva, ser músic al Canadà no és sinònim de ser ”cantamanyanes”, tocat de l’ala o tirat-que-es-conforma-amb-4-duros, com encara es veu aquesta professió al nostre país. El músic és un creador de patrimoni cultural i això, els canadencs ho tenen bastant clar.

En aquesta primera part que dediquem a la música al Canadà, us presentem alguns grups procedents de les tres ciutats que conformen el Triangle de les melodies septentrionals estratosfèriques. Començarem pels músics de la ciutat de Montreal i en posteriors posts continuarem amb Vancouver i Toronto. De cada banda apuntem l’últim disc que han tret fins el moment i afegim un petit tast de la seva música.

ARCADE FIRE
Àlbum: Neon Bible. Merge Records, 2007.
És el grup canadenc de major repercussió internacional juntament amb els New Pornographers i es pot dir que, amb només dos discos, ja forma part important de la història de la música rock amb majúscules. El so Arcade es pot definir per una paleta sonora de matisos instrumentals que combina el pop més barroc, amb el rock de reminiscències post-punk. A tots els que som devots d’aquesta formació ens toca esperar, amb ànsia extrema, el seu proper treball. Prepareu el Transilium.


THE DEARS
Àlbum: Gang of losers. Arts & Crafts, 2006.
Sextet liderat per Murray Ligthburn, guitarra, cantant i compositor, al què s’afegeixen teclats, baix, bateria, lira i flauta. Aquest col·lectiu de músics factura un pop rock orquestral d’ascendència clarament britànica i efectes melodramàtics. És com si les restes de The Smiths, Blur i Joy Division haguessin ressorgit de les cendres convertits en aquest au Fènix musical.


FIFTHS OF SEVEN
Àlbum: Spry from Bitter Anise Folds. DSA, 2005
Trio instrumental format per Spencer Krug (Wolf Parade, Sunset Rubdown, Swan Lake i Frog Eyes), Becky Foon (A Silver Mt. Zion) i Rachel Levine. Cello, piano, mandolina i acordió per a unes composicions que fluctuen entre Erik Satie, la música folklòrica de l’Est d’Europa i el post-rock.

LES GEORGES LENINGRAD
Àlbum: Sangue Puro. Tomlab, 2006.
Electro-punk, Siouxsie Sioux passada de voltes i dadaísme musical, per no dir, absoluta bogeria. Tres psicòpates sònics disposats a deixar-te sord abans d’hora i treure’t el cervell per les orelles. Meravellosos, divertits, cafres, FLÀNTÀSTICS!


GODSPEED YOU BLACK EMPEROR!
Àlbum: Yanqui U.X.O. Constellation, 2002
Tot i que no han confirmat la seva separació, GYBE! s’ho prenen amb calma i els seus nou membres continuen fent música en altres formacions. Grup referent en l’escena del post-rock americà, les seves peces instrumentals combinen la calma amb l’èxtasi elèctric i donen com a resultat una música estranyament tensa.


HANDSOME FURS
Àlbum: Plague Park. Sub Pop, 2007.
Aventura paral·lela de Dan Boeckner, guitarrista i cantant de Wolf Parade, i la seva dona Alexei Perry. L’àlbum de debut, Plague Park combina el rock amb l’electrònica lo-fi per crear una música crepuscular, estranya i melancòlica. Una prova que la decadència és bella.

ISLANDS
Àlbum: Return to the Sea. Equator, 2006. El seu segon disc, Arm’s Way. Anti, 2008, s’editarà el 20 de maig.
Darrerament trobem bastants grups en l’escena indie rock amb una clara influència de la psicodèlia i el pop més al·lucinat de Brian Wilson o The Beatles. És el cas d’ Islands, que inevitablement s’emparenten amb Arcade Fire, Sleepy Jackson, Flaming Lips o Vampire Weekend. I una curiositat: en temes com Rough Gem em recorden als… Antònia Font!


PLANTS AND ANIMALS
Àlbum: Parc Avenue. Secret City, 2008.
Més psicodèlia i folk espacial. Quin tipus de música pot fer, si no, un grup amb un nom tan ecològic? Piano, violí, la veu de Warren Spicer, divagacions sonores de més de 7 minuts…Perfectes per quan vols perdre’t als núvols.


STARS
Àlbum: In Our Bedroom After the War. Arts & Crafts, 2007.
Mirar un cel estrellat et fa pensar inevitablement en el passat, en allò que has perdut i no tornaràs a tenir. Emoció, nostàlgia, malenconia, substantius que descriuen la música d’aquesta banda de pop acurat que en ocasions té un regust a The Smiths, Deacon Blue o inclòs a Belle & Sebastian. Tres dels components del grup, Amy Millan, Torquil Campbell y Pat McGee formen part també del col·lectiu Broken Social Scene.


THE STILLS
Àlbum: Without Feathers. Vice, 2006.
Guitarres enamorades que creen atmosferes intenses, fosques, captivadores. The Stills tenen editats, fins ara, dos discos i han talonejat a grups com Interpol, amb qui comparteixen les influències de la new wave i el post-punk.


SUNSET RUBDOWN
Àlbum: Random Spirit Lover. Jagjaguwar, 2007.
Sunset Rubdown és un dels projectes paral·lels del prolífic Spencer Krug, líder de Wolf Parade. És amb aquesta banda, on sembla que Krug es deixa anar cap al folk-rock que adorna amb la seva veu, entre histriònica i desesperada. En l’últim disc que han tret fins ara, trobem detalls sonors procedents d’instruments com ara el glockenspiel i el vibràfon que, juntament amb les guitarres, contribueixen a crear unes atmosferes al·lucinades.

THEE SILVER MT ZION MEMORIAL ORCHESTRA AND TRA-LA-LA BAND
Àlbum: 13 Blues for Thirteen Moons. Constellation, 2008
Tres components del grup Godspeed You! Black Emperor van decidir crear, l’any 1999, aquest grup juntament amb d’altres músics. Un exemple més de banda-col·lectiu on tenen cabuda dos guitarres, dos violins, un cello, un contrabaix i una bateria. Cinc àlbums avalen la seva trajectòria que els situa entre el post-rock, el noise i la música minimalista.

WE ARE WOLVES
Àlbum: Total Magique. Dare to Care, 2007.
Col·legues dels Health i de les Gossip; amb això està tot dit, si més no perquè tots tres grups estan al bàndol dels bons. Però We Are Wolves són menys experimentals que els primers i més electro que les segones. Es mouen entre el so violent de l’industrial, l’electro-punk i el noise. Demolidors.


WOLF PARADE
Àlbum: Apologies to the Queen Mary. Sub Pop, 2005.
El 6 de juny podrem veure a Wolf Parade en concert a la Sala Apolo i, si el grup no ens defrauda, podrem comprar el dia 17 el seu segon disc, que portarà el títol de Kissing the Beehive. S’emparenten musicalment amb Arcade Fire, de fet el seu teclista i líder Spencer Krug ha prestat els seus serveis a la banda dels arxiconeguts canadencs. Krug també té altres projectes paral·lels amb Sunset Rubdown, Swan Lake, The Fifthy of Seven i Frog Eyes. Creativitat sense límits.