Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jazz rock. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jazz rock. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 d’octubre del 2014

John McLaughlin: guia per l'obra d'un guitarrista excepcional




Tenint en compte que l'enorme nombre d'àlbums on ha participat com a acompanyant, col·laborador o líder -preciós testimoni del seu caràcter positiu i espiritual- el genial guitarrista anglès John McLaughlin va accedir de bon grat a la petició de la revista anglesa Uncut  per reflexionar sobre el seu llegat, seleccionant els 9 discos més significatius de la seva llarga carrera. Tot i que el seu cor sempre ha estat amb el jazz, també ha fet incursions en el rock, el flamenco, el blues i la música india i ha tocat amb un variat grup de musics que inclouen a Miles Davis, Paco de Lucía, Jack Bruce, Carlos Santana i Jimi Hendrix. Una llegenda viva de la música del nostre temps. Us deixem amb les seves paraules.


Jack Bruce    Things we like 
1968 

Cap al 1964, jo tocava amb Jack Bruce i Ginger Baker a la Graham Bond Organisation però en un moment donat, gràcies a que em resultava fàcil llegir música, vaig esdevenir músic de sessió als estudis i vaig gravar amb Engelbert Humperdink, Petula Clark, Tom Jones, Dionne Warwick i The Four Tops. Vaig fer alguna cosa d'interessant, però la feina als estudis de gravació era mortal i a finals del 1968 ja no en podia més. Vaig ser molt feliç participant en aquest Things we like, perquè Jack i jo tornàvem a tocar junts uns anys després. Tot i que ell ja tocava amb els Cream, aquest àlbum sona més aviat com una mena de free a l'estil de Sony Rollins.


***

Extrapolation
1969

Em vaig traslladar a Bèlgica l'estiu del 1968 quan no em vaig veure en cor de tornar a agafar mai més una feina com a músic de sessió. De manera que vaig tornar a ser pobre una vegada més, però feliç. Hi ha alguna cosa en aquest disc, potser perquè va ser la meva primera ... tenia la oportunitat d'enregistrar la meva pròpia música, quin privilegi! Especialment quan ho veig avui, què no hi ha indústria de gravació per al jazz. Jo tenia una banda de jazz a Londres amb Dave Holland - de fet, en aquella època vivíem junts- John Surman i Tony Oxley amb la que tocàvem tota la meva música, però llavors, l'estiu del 1968 Dave va ser convidat per Miles Davis per tocar amb ell i, naturalment, ens va deixar. Estàvem entusiasmats. Vull dir, tots els jazzmen anglesos de l'època estàvem realment entusiasmats -un dels nostres tocant amb Miles! Jo vaig tornar a Londres al novembre per enregistrar aquest Extrapolation, amb Brian Odgers en el lloc de  Dave. El decembre m'en vaig anar , i quan l'àlbum va sortir jo ja estava a Nova York. 


***

Miles Davis     Bitches Brew 
1970

Traslladant-se als USA per tocar amb The Tony Williams Lifetime. John aviat es va trobar gravant amb el seu heroi en un grapat d'àlbums seminals. És significatiu que en Bitches Brew, un dels àlbums més importants en la història del jazz, un dels talls porta com a títol simplement...  'John McLaughlin'. 

Em van presentar a Miles el mateix dia que vaig arribar a Nova York i al dia següent ja estava amb ell a l'estudi gravant In a silent way, va ser increïble. M'havien fotocopiat la part de piano per a que toqués, però a Miles no li agradava com sonava i em va fer parar després d'alguns intents. Vaig dir: 'és una partitura de piano, jo no llegeixo les partitures de piano'. Ell va dir [veu ronca]: 'toca com si no sabéssis tocar la guitarra' . Típica petició ridícula de Miles ... ;-))) així que vaig passar de tots els acords i vaig tocar en Mi i a ell li va agradar. Vaig estar molt a prop de Miles, va començar a trucar-me i convidar-me a casa seva i cada vegada que jo no estava tocant amb Tony estava tocant amb Miles. Tenia el millor dels dos móns. 
En aquella època Miles escoltava més a James Brown que qualsevol cosa de jazz, volia integrar més elements de R&B i Funk en el seu so, cosa que és perfecta per a la guitarra. Vam començar a fer Bitches Brew, jo portava mig any al seu costat i ell estava realment evolucionant. Vam anar a l'estudi i des del principi vaig veure clar que ell no sabia el que volia fer, només sabia el que no volia fer. No volia fer res que s'assemblés al que ja havia fet, inclòs In a silent way. Així que tot el disc va ser completament experimental. 




***

Miles Davis  A tribute to Jack Johnson
1971

Miles em va dir, a mi i a un munt de gent, que aquest era, de lluny eh?, el seu àlbum favorit de tots els que havia fet. Quan estàvem a l'estudi, Miles solia apareixer amb un got de café en una bossa de paper marró. Treia el got de la bossa, en feia trossos, n'escrivia alguns acords i partíem d'aquell punt. Amb Jack Johnson no tenia ni el paper de la bossa! . Teniem un riff -funk realment ràpid, l'encantava aquell riff. Estàvem a l'estudi i Miles es va posar a parlar amb [el productor] Teo Macero. Vint minuts després jo m'estava aborrint i em vaig posar a tocar una cosa que després va acabar sent el tema de la Mahavishnu  The Dance of Maya. Vaig començar-ho com un R&B shuffle , els altres es van incorporar al ritme i vam lligar alguna cosa. Miles va entrar literalment corrent a l'estudi, la llum vermella estava encesa i va estar tocant al menys un quart d'hora. Mai el vaig escoltar tocar com aquella vegada. Es va disparar. 



***

The Mahavishnu Orchestra    The Inner Mountain Flame
1971 

McLaughlin va emprendre el seu propi camí amb aquest quintet de jazz/rock que va obtenir molt èxit i que va ser de gran influència per a molts músics del moment, integrant a Billy Cobham. Jan Hammer, Jerry Goodman i Rick Laird. La guitarra Gibson SG de doble màstil i una imatge hindú i blanca identifiquen al John d'aquells anys. La música era un torrent desbordant de creativitat i virtuosisme col·lectiu.




Estava amb Miles en el camerí d'un club anomenat Lennie's-On-The-Turnpike a les afores de Boston quan es va girar cap a mi dient-me, "John és l'hora de que formis la teva pròpia banda", la quan cosa va fer volar la meva imaginació. Era l'home més honest que mai he conegut, brutalment honest, però meravellós, perquè amb Miles sempre sabies on estaves. Que em digués això significava que m'ho havia de prendre seriosament. Jo mai m'havia plantejat formar la meva pròpia banda. El primer a qui vaig trucar va ser a Billy Cobham, amb qui tenia molt bona relació a partir de Jack Johnson. En el meu grup també hi volia un violí, ja que la meva mare tocava el violí. Tot aquell pre-treball que havia fet amb Tony Williams, va esdevenir realitat amb la Mahavishnu Orchestra. Si hi va haver algun defecte va ser el de tenir massa èxit molt aviat. Aquella banda només va durar dos anys però, quin impacte!. I quan miro retrospectivament, l'impacte que va tenir és sorprenent. Vam ser molt afortunats de que a la gent realment li agradés el que feiem ... erem una banda de directe, de gira durant 300 dies l'any. va ser un fenomen increïble.

***

Carlos Santana & Mahavishnu John McLaughlin 
Love Devotion Surrender
1973 

Durant la primera gira per California amb la Mahavishnu vaig conèixer a Carlos Santana i ens vam fer molt bons amics. Un dia vaig somiar que estva tocant amb ell i li vaig comentar a Clive Davis, de CBS (la mateixa descogràfica dels dos guitarristes). Aquest va trobar que era una bona idea i ho vam posar en marxa fent una gira junts. En acabar aquesta gira, les friccions en el si de la Mahavishnu van fer impossible la continuïtat del grup. Jan i Jerry van arribar al punt de no voler parlar amb mi. mai vaig saber la causa ... tal vegada perquè jo estava en ple viatge meditatiu, jo tenia el meu guru. Però mai vaig imposar res als meus músics, tothom era lliure de fer el que volgués. Jo estava molt involucrat en la meva investigació espiritual personal, cosa que continua avui dia, ja que per a mi aquest és el sentit de la vida. Així docs, vam rescindir el contracte a finals del 1973 i la Mahavishnu original va acabar. Amb Carlos, però, mantenim una amistat de més de 40 anys. 



***

Shakti with John McLaughlin
1976

Estava aprofundint en les tradicions de la India, filosòficament, meditativament, espriritualment,  com ho vulguis dir. Ja portava temps escoltant i experimentant amb la música de la India i em vaig realment enamorar d'ella. Al 1971 havia tocat amb Zakir Hussain (tabla) a San Francisco amb la meva guitarra acústica i havia estat una experiència increïble. Aquest noi és un geni. Però mentre tant, vaig conéixer a L. Shankar, el violinista, a través d'un altre amic a la Costa Est. Vam començar a tocar junts, improvisant a casa, i sis mesos després li vaig dir: "hauriem de tocar junts amb Zakir Hussein" , i aquest va ser el naixement de Shakti, el 1973 i vam començar a  donar petits concerts paral·lelament als grans concerts amb la segona formació de la Mahavishnu, la qual m'encantava, però la vaig haver de deixar, ja que la música amb Shakti significava un repte musical i espiritual per a mi. El 1975 vam tocar a NovaYork i el concert va ser enregistrat i posteriorment publicat com el primer LP de Shakti. La gent em preguntava, la discogràfica, el meu manager, tothom, "que estàs fent tocant amb l'acústica assegut en una catifa tocant amb aquests indis? Estàs boig o que?" I , per descomptat, tots ho estàvem una mica,  però un ha de seguir el seu instint i ser sincer amb un mateix.



***

John McLaughlin, Al Dimeola, Paco de Lucía
Passion, Grace & Fire
1983

Els tres monstres de la guitarra acústica en equip enregistrant àlbums en directe mega-venuts i en gires mundials sense fi. Aquest és un dels àlbums favorits de McLaughlin. 

En realitat, jo volia ser un guitarrista de flamenc abans de que el jazz em captivés. Estant a Paris la tardor del 1978 vaig escoltar Paco de Lucía a la ràdio i vaig pensar: "jo he de tocar amb aquest tio" . El vaig trucar a Madrid, ens varem trobar i vam tocar junts. llavors vaig cridar al meu vell amic Larry Coryell proposant-li fer un trio de guitarres. Vam fer una gira per Europa que va tenir tant èxit que vam haver de repetir-la. A finals del 1979 Larry tenia problemes personals que afectaven realment la música, així que en el seu lloc va entrar Al Dimeola i va ser genial. 




* * *

John Mclaughlin & The 4th Dimension
Now Here This
2012

He tingut un bon nombre de grans bandes als 80 i als 90 però després de dos o tres anys, ja saps, els camins divergeixen. És com els matrimonis, la gent es divorcia, i això no vol dir que la gent ja no s'agradi l'una a l'altra, només és que la gent es mou, la gent canvia... Ara he tornat a tocar la guitarra elèctrica. Vaig evolucionar molt ràpidament des del 1995 tocant amb The 4th Dimension. Aquesta banda és per a mi com  un híbrid de cadascuna de les experiències que he tingut a través de tots aquests anys. Per a mi, aquesta és la banda més gran i probablement també la meva última banda.



***

Bonus track: 

Els més mitòmans de la guitarra extra-terrenal tenen ara l'oportunitat d'escoltar també aquesta jam session de 25 minuts entre Jimi Hendrix, John McLaughlin i Dave Holland. Una veritable raresa, enregistrada als legendaris estudis Record Plant de Nova York , el 25 de Març del 1969 : https://www.youtube.com/watch?v=9lcjivCDdqs

***

Discografia completa de John a la Wikipedia

diumenge, 18 de maig del 2014

El vídeo del diumenge: 'To de re per a mandolina i clarinet'




L'any 1971, el mercat central de Barcelona abandonava el vell edifici metal·lic del Born i amb ell desapareixia bona part de la vida comercial del barri de la Ribera. Molts dels immobles que fins llavors havien estat utilitzats com a magatzems o petites factories manufactureres quedaven ara buits i abandonats. Al final del carrer Plateria, ara Argenteria, molt a prop de la basílica de Santa Maria del Mar, n'hi havia un del segle XIV que havia estat una fàbrica de cera, una capella i magatzem de draps. 

Aquest és el local que Víctor Jou i l'arquitecte Pepe Aponte varen comprar i habilitar com a sala de concerts inspirada en el Marquee de Londres, un lloc on el públic pogués estar a tres pams dels músics.

Així, el 1973 es va celebrar el primer concert a la sala batejada com Zeleste, amb una actuació del grup Slo Blo on hi havia músics com Rafael Zaragoza 'Zarita', Xavier Patricio 'Gato' Pérez o Albert Batiste. L'underground barceloní de seguida va prendre el Zeleste com a centre d'operacions i molt aviat es va convertir en un espai llegendari a la ciutat.  

D'aquestes coses els adolescents de l'època ens n'assabentàvem gràcies a la mítica revista setmanal Disco Expres i posteriorment també al Vibraciones i el Popular1, finestres des d'on poder esbrinar una mica el que passava al món i començava a passar també a casa nostra. Barcelona era una ciutat molt gris, extremadament gris i pocs músics de rock venien a tocar ; només el promotor Gay Mercader amb la seva empresa Gay & Co. s'arriscava a portar de tant en tant algunes de les grans figures angleses o americanes que s'avenien a actuar en un país sota una dictadura. 

Així doncs, el Zeleste realment va ocupar un lloc fonamental a la ciutat. Impossible oblidar els diumenges a la tarda entre 1974 i 1977 compartint amb un parell d'amics aquelles hores al barri de la Ribera que ens connectaven als somiats ambients de llibertat i cultura que imaginàvem propis de Londres, Amsterdam o San Francisco. Obrien les portes a les 5 de la tarda, però nosaltres hi anàvem molt abans per seure enmig dels hippiosos a les escales de Santa Maria del Mar, com un assaig reverencial abans d'entrar al sancta sanctorum del rrollo

La veritat, encara no entenc com ens deixaven entrar amb 14 o 15  anys, que era l'edat que teniem llavors. Com normalment solíem ser els primers, assèiem davant de tot, just tocant l'escenari. En aquell ambient càlid i fascinant ens sentíem al centre d'on passaven les coses i fèiem durar la cerveseta que entrava de consumició amb el ticket durant les 4 hores anteriors al concert de torn, mentre escoltàvem les novetats discogràfiques més enrrollades del moment. Com anècdota encara més personal, que crec que reflexa bé l'època, m'agrada explicar que els meus primers concerts al Zeleste només duraven 30 o 40 minuts ja que, com a la cançó del Serrat, jo també havia d'estar a casa a les 10 de la nit ... Per sort, a casa van acabar flexibilitzant aquest horari que em tallava el rollo de mala manera.

Però més enllà de sala de concert i lloc de trobada d'una fauna urbana bastant diversa i enrrollada, allò de Zeleste aviat va esdevenir també un segell discogràfic associat a la veterana companyia Edigsa, una agència de management, així com promotora de concerts i festivals (com el Canet Rock de 1975) dedicat bàsicament a la difusió dels músics més interessants del moment [interessant apuntar que Víctor Jou fins i tot va crear el 1978, comprant la resta de l'edifici del propi Zelestel'Escola de Música del Centre de Difusió Musical del barri de la Ribera, una mena d'escola alternativa de la que Carles Santos va ser un dels promotors]  i ben aviat aparegué a les botigues de discos la primera producció del nou segell discogràfic, un àlbum que esdevindria emblemàtic: 


Orquestra Mirasol Salsa Catalana 
Zeleste/Edigsa, 1974


Salsa Catalana, primera iniciativa discogràfica de Víctor Jou, es va enregistrar i mesclar els dies 20 i 21 de Juny, i 11 i 12 de Juliol del 1974,  als estudis EMI-Odeon de Barcelona.  Els músics que van participar en aquest treball eren una combinació entre tres veterans professionals del jazz barceloní amb dos joves i talentosos músics del barri de Gràcia:
  • Ricard Roda (1931 - 2010) als saxos i flautes, ja entrat en els quaranta, era un gran músic de reconeixement internacional que havia participat en les sessions del vell Jamboree a finals dels 60. Roda ja havia treballat amb figures de la categoria de Gerry Mulligan, Dizzie Gillespie, Bill Coleman, Art Farmer, Tete Montoliu, així com d'altres artistes catalans com Xavier Cugat, Serrat o La Trinca.
  • Pedrito Díaz  (1914-1984), percussionista, era un sexagenari músic cubà amb una extensíssima carrera que havia compaginat amb l'ensenyament; a ell li devem un dels primers mètodes de percussió publicats al nostre país . Posteriorment participaria en alguns enregistraments de Zeleste, com la col·laboració amb el grup Barcelona Traction.
  • Miquel Lizandra, a la bateria, havia col·laborat amb Pedrito Díaz en enregistraments de Tete Montoliu ; després de tocar amb l'Orquestra Mirasol no va a tornar a participar en cap altre enregistrament de Zeleste
  • César Vieira, percussions
  • Víctor Ammann (1949 - 2013) Piano elèctric Fender Rhodes i altres teclats, compositor i co-lider de la banda. A principi dels setanta Víctor havia coincidit amb Xavier Batllés al grup d'Ovidi Montllor. Amb el cantautor d'Alcoi van enregistrar Crònica d'un temps (Discophon, 1973), un treball avançat al seu temps en què Ovidi donà gran llibertat als músics per facturar un àlbum que apropa la cançó al rock i a la psicodèlia. L'experiència amb Ovidi Montllor va ser el germen creatiu del que seria l'Orquestra Mirasol.  Posteriorment, va formar part de Blay Tritono i de La Rondalla de la Costa. Ammann va col·laborar també amb Maria del Mar Bonet en discos mítics com ara Alenar (Ariola, 1977).  Els darrers anys va dedicar el seu treball a la direcció musical pels diferents projectes del gran Tortell Poltrona i de Pallassos Sense Fronteres
  • Xavier Batllés (1954 -) Mandolina, baix elèctric, compositor i co-lider de la banda. Xavier Batllés havia format part de diversos grups musicals col·legials i post-col·legials entre 1966 i 1969 . Entre aquests últims destaca un d'influències country i rhythm & blues amb Xavier Patricio 'Gato' Pérez. El 1970 va treballar com a ajudant de tècnic de so en els Estudis Gema 1 de Barcelona  i un any més tard va formar part del grup d'acompanyament d'Ovidi Montllor, amb qui va gravar l'esmentat Crònica d'un temps i tres EP s de música per a nens per encàrrec de Jordi Roure. Batllés va centrar la seva activitat en els arranjaments, la composició i, en l'aspecte instrumental, en el baix i les dobles cordes. Va ser col·laborador proper i arranjador del grup infantil Ara va de bo. Posteriorment a la seva carrera amb la Mirasol  va fundar amb Mariano Albero La Rondalla de la Costa  i va començar a treballar amb molts cantants de la cançó catalana, grups i músics del país, sota una intenció de recerca d'identitat mediterrània.
Crida l'atenció, casualitats del món de la música, que en aquest històric enregistrament hi participin Lizandra i Vieira, músics que no formaven part de l'entorn musical de Zeleste, en el lloc de gent del rrollo, com Salvador Font, Nacho Quixano, Dave Pybus, Krupa Quinteros o Santa Salas, els músics que van defensar el Salsa Catalana als escenaris.


Nacho Quixano, Pedrito Díaz, Ricard Roda, Salvador Font, Víctor Ammann 
i Xavier Batllès. La Orquestra Mirasol, a la porta de la sala Zeleste. 
Barcelona, novembre de 1973.  
Foto: arxiu personal de Xavier Batllès via Germán Lázaro


A Salsa Catalana ja estan contingudes totes les característiques que van definir al moviment progressiu català de la segona meitat dels 70 : una música de qualitat executada per músics professionals residents a Barcelona; una notable influència del rock progressiu anglès fonamentalment Soft Machine i el Canterbury Sound amb el jazz fusion dels fills elèctrics de Miles Davis ; finalment, una feliç integració de les arrels populars catalana, espanyola i llatina que aportessin un so original, inconfusible. El roc laietà va produir alguns dels millors treballs de la història del rock fet a Espanya creant un so recurrent que encara es reconeix avui en dia.

Tota l'essència del que estem comentant aquesta recollit en les dues parts de To de re per a mandolina i clarinet, preciosa composició de Batllés / Roda amb que s'obre el disc i on destaca la presència de la mandolina , nostàlgica i continguda, a la primera part i l'alegria del saxo baríton i de les percussions en la segona part.  El  'To de re' va ser un clàssic instantani que obria una nova etapa en la vida musical de la ciutat i també del país. Escolteu quina delícia per la que no passen els anys ...



Molts anys després, el 2011, es va presentar al Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona In-Edit  un documental (produït pel programa Sputnik de la televisió pública catalana TV3) amb el mateix títol del tema que avui ens ocupa. El documental "To de re per a mandolina i clarinet" és el retrat d'una escena irrepetible que va reunir els talents més creatius de la Barcelona dels anys 70: Jaume Sisa, Gato Pérez, Música Urbana, l'Orquestra Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma, l'Orquestra Plateria, Blay Tritono, Iceberg, Secta Sònica... En aquest documental, que compta amb els testimonis dels noms clau de l'Ona Laietana i amb imatges gairebé mai vistes, el cantautor Roger Mas desenterra la història del que va ser el primer moviment "underground" musical de la ciutat. Un document formidable que es podeu veure integrament en streaming  simplement clicant aquest enllaç:



La filmació comença amb uns operaris treballant amb un atrezzo que vol recrear el més exactament possible la forma i l'atmosfera de l'històric escenari del local del carrer Plateria i acaba amb un autèntic dream team de l'Ona Laietana interpretant en aquest escenari zelestial una deliciosa versió, gairebé idèntica a la de l'enregistrament original, de la primera part del tema, el composat per Xavier Batllés.


Joan Albert Amargós (palmes)
Victor Ammann (piano Rhodes)
Xavier Batllés (percussió)
Carles Benavent (mandola)
Joan Fortuny (saxo soprà)
Manel Joseph (percussió)


... aqui el teniu, el To de re per a mandolina i clarinet, el vídeo del diumenge d'avui a l'AMPLI:
que ho disfruteu! 




Bonus track: 

En el segón disc de l'Orquestra Mirasol  D'Oca A Oca i tira que et toca (1975), excel·lent àlbum doble i també altament recomanable, trobem una nova versió del  To de re ...  interpretat ara només amb una guitarra acústica per Rafael Zaragoza 'Zarita' :  




Bibliografia recomanada:   
Àlex Gómez-Font  Barcelona, del rock progresivo a la música layetana y Zeleste  (Milenio, 2011)   
A les biblioteques catalanes : http://aladi.diba.cat/record=b1665331~S171*cat 

Més sobre l'Ona Laietana a l'AMPLI:
Tatuaje: el rock laietà com a música de pel·lícula





dimarts, 26 d’octubre del 2010

La Discoteca d'AMPLI, LVII: Thrust / Herbie Hancock


Herbie Hancock Thrust (Columbia, 1974)


Herbie Hancock Fender Rhodes electric piano, Hohner D-6 Clavinet, ARP Odyssey, ARP Soloist, ARP 2600, ARP String Ensemble
Bennie Maupinsoprano and tenor saxophone, saxello, bass clarinet, alto flute
Paul Jackson electric bass
Mike Clarkdrums
Bill Summers - percussion

Crec que aquest va ser un d'aquells àlbums-clau entre els meus descobriments musicals. En les vacances d'estiu de la primera meitat dels '70, amb els amics, molt sovint ens agradava escoltar música, simplement, posar-nos còmodes i escoltar música i parlar de la música que escoltàvem.

Temps dels primers reproductor de cassettes Philips ...

... i dels tocatas de maleta !

... inoblidables i romàntics precursors de la música portàtil que van fer possible disfrutar de la música a la carta a més d'una generació de joves i adolescents.

Després d'un parell d'anys atiborrant-nos de rock simfònic, un tio més gran que nosaltres (al qui per sempre més vam batejar amb el nick "Jarvi") ens va fer veure que Jethro Tull, Genesis, EL&P o Yes ... ja cantaven, i ens va parlar de dos discos ... diferents: el Sweetnighter d'uns tals Weather Report ...


... i el convidat de la Discoteca d'AMPLI d'avui: el Thrust d'un tal Herbie Hancock

contraportada de l'LP Thrust

Realment, quan ens vam decidir a fer-li cas, vam descobrir que allò era un altra cosa. Un nou món musical completament diferent. Es pot dir que els meus amics i jo aquell estiu vam descobrir el jazz ... començant pel final de la història!: el jazz fusion. No cal dir que aquest LP va girar indefinidament al pick-up ...

Herbie Hancock, ja tot un veterà en aquell moment, havia obert el camí d'aquest estil amb el formidable Head Hunters un dels àlbums més venuts de la història del Jazz.


En un i altre disc trobem una música molt directa i funky així com harmònica i rítmicament sofisticada i complexa.
El color tímbric és riquíssim: el gran Herbie, sempre aficionat a qualsevol nou avenç i joguina tecnològica (en paraules del propi Miles Davis) examina i treu suc a tota mena de sintes, moogs i synclaviers d'última generació així com al seu prodigiós piano elèctric Fender Rhodes. Estem parlant del 1974 i el resultat sonor és ja admirable. Encara avui, em quedo estorat amb els dibuixos calentorros del baix elèctric de Paul Jackson, però entre tot això, recordo perfectament l'impacte i l'estupefacció que em va causar Bennie Maupin amb aquell so tan estrany i fascinant... el clarinet baix!

Bennie Maupin i el seu clarinet baix

Poc després vaig descobrir que tan Herbie com els Weather Report, els Return to Forever de Chick Corea o la Mahavishnu Orchestra de John McLaughlin i tants altres, eren tots fills artístics del Bitches Brew , enregistrament llegendari d'un mite vivent anomenat Miles Davis.


També vaig entendre, i també poc després, d'on bevíen els músics barcelonins de l'onda laietana que orbitaven al voltant de la sala Zeleste del carrer Plateria ... però això és una història per a un altre dia, una història que -per a mi- va començar gràcies a aquell tio més gran que nosaltres que ens va dir que havíem d'escoltar el Thrust (Zrust?) d'un tal Jarvi Jáncoc.


Un àlbum que 36 anys després provoca el mateix plaer que el primer dia i que millora amb cada nova escolta. Objectivament, un disc extraordinari; subjectivament, la porta d'entrada a un immens univers musical.

Aquí el teniu, sencer, per a que l'escolteu còmodament en streaming, de punta a punta.
Enjoy!




Article sobre Herbie Hancock a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Herbie_Hancock


Dedicat carinyosament a César, Richard, Johnny i naturalment ... al bo d'en
Jarvi ;-)

.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...