El sud dels Estats Units és més que un territori geogràfic. És un estat mental forjat per la tradició oral, pel mestissatge cultural i pels mites d’una història turbulenta, estigmatitzada per l’horror de l’esclavatge, el racisme i el fanatisme religiós.
Aquest Sud profund i derrotat —amb camps de cotó, olor de magnòlia, calor sufocant i pobles perduts en el no-res— és també el bressol del Blues, el Country i el Folk, les arrels més profundes de la música popular, a través de les quals provarem de sondejar l’ànima d’aquest territori fascinant.
A càrrec de Teresa Torres Villaseca, professora de música i historiadora de l’art.
Cicle de tres sessions:
16 de març: Delta Blues
En aquesta passejada per la vora del Mississipí, ens creuarem amb algunes de les personalitats més llegendàries del Blues del Delta. Cadascú té la seva història, i cada història és un Blues.
23 de març: Country Music
Un balancí en un porxo i veure sortir el sol pels Apalatxes. En aquesta excursió per les muntanyes, descobrirem que la tristesa, la sinceritat i el ritme també poden ser blancs.
30 de març: Folk Music
Les tempestes de sorra, el creixement del fascisme, la Gran Depressió i les penúries que aquestes van suposar per les classes socials més desfavorides també van servir d’inspiració per a molts músics i poetes del Sud que van fer de la música una eina de transformació social.
American Gothic de Grant Wood, 1930 (Art Institute of Chicago).
El Sud dels Estats Units, bressol de músiques
que han esdevingut universals com el blues, el country, el rock i el jazz, és
també lloc d’una fèrtil tradició literària que ha perforat tant la literatura
nord-americana com, en general, la literatura occidental. La influència de noms
com William Faulkner, Flannery O’Connor o Truman Capote s’ha estès fins arribar
a contagiar autors no necessàriament vinculats amb aquest territori (Donald Ray
Pollock o Chuck Palahniuk, per exemple).
L’imaginari de la novel·la del Sud, poblat d’éssers
a un pas de l’abisme que es debaten entre el bé i el mal, de personatges
grotescs i freaks, de ruralisme, racisme,
moral puritana, de violència i fanatisme religiós ha tingut també en el cinema,
un material de primer ordre per construir històries crues i salvatges però
també plenes de lirisme.
Wise Blood (Sang sàvia) de John Houston (1979), basada en la novel·la del mateix títol de Flannery O'Connor.
La Biblioteca Vallcarca i
els Penitents recorre les carreteres perdudes i els camps de cotó del Deep South, sondejant la seva ànima
fosca i llegendària: - D'abril a juny ens perdem en el cicle Deep South: música i literatura al Sud dels Estats Units: tres audicions comentades per Teresa Torres i Eduardo Izquierdo; Miqui Otero i Marina Espasa pel costat literari.
- Ens afegim a la crew de l'editorial Dirty Works, especialitzada en literatura del Sud, incorporant al nostre fons tots els títols publicats fins ara.
Si voleu que us expliquem la història de la mà dreta i de la mà esquerra, la història del bé i del mal, no dubteu a passar per la nostra església del 21 d'abril a l'1 de juny.
Publicat l’any 1970 a partir de la tesi doctoral de l’autor, Historia del rock. El sonido de la ciudad s’ha convertit en una de les grans referències escrites al voltant del desenvolupament de la música popular nord-americana. Gillett explica les circumstàncies del naixement del rock and roll des dels seus inicis al voltant de 1954 fins els anys 70, la seva evolució i les grans estrelles, sense oblidar-se d’altres gèneres com el blues, el gospel, el rhythm and blues, l'uptown i el soul. A més d’oferir una extensa guia de cançons i intèrprets, Gillett estudia l’organització de la indústria musical (empreses, discogràfiques, interessos, necessitats del mercat...), un aspecte fonamental aquest per a la comprensió del fenomen.
Charlie Gillett va ser un periodista musical que va escriure articles per a Rolling Stone, el New Musical Express i The Observer. Es va fer famós per descobrir a Dire Straits i Ian Dury i va ser presentador de programes de ràdio a la BBC com el Honky Tonk (1972) i GLR (Greater London Radio, 1995). Va treballar també per a la indústria discogràfica per a segells com EMI-Virgin i Oval Music.
La Biblioteca Vallcarca i els Penitents ha elaborat una playlist amb els temes que apareixen en aquesta obra imprescindible per entendre la gran riquesa de la música nord-americana i la mai suficientment reconeguda herència afroamericana. Els temes recollits a la playlist apareixen en l’ordre que Gillett disposa al llibre.
Esperem que gaudiu de l’escolta tant com de la lectura!
*Articles en castellà sobre Charlie Gillett: DIEGO A. MANRIQUE. El inglés que descubrió el mundo. (El País, 22/10/2010) AMELIA CASTILLA. "La música popular vuelve a sus orígenes africanos". (El País, 25/10/2003)
En uns temps d'excés de barbes perfectament descuidades i d'un prêt-à-porter que engoleix qualsevol estètica trencadora per a vomitar-la als aparadors del Zara, sembla difícil discernir el que és impostat del que és autèntic. La falsa aparença s'ha arrelat tant en la nostra quotidianitat que veiem el Dani Martín d'El Canto del Loco vestint una samarreta de Johnny Cash i no explotem de ràbia assassina. Com a màxim aixequem una cella. Ens hem acostumat al vernís de la mentida.
Celebro que un músic porti amb naturalitat vestits inspirats per Nudie Cohn, difícilment trobables a qualsevol fons d'armari amb predomini de prendres bàsiques made in Xina. Abunden els músics que surten a l'escenari com si anessin a a comprar tabac a l'estanc de la cantonada, amb una posada en escena que ha llençat l'èstètica a la galleda de les escombraries oblidant el seu significat original que la vinculava amb la bellesa i la virtut. Cas a part és la proliferació de samarretes de Cash o dels Clash entre els Dani Martín de torn. Aquí l'estètica s'ha tornat directament màrqueting pur i dur, desposseïda de qualsevol significat, reivindicant el no-res.
Als escenaris manca lluentor. Afortunadament, els brodats, els llautons i els barrets de cowboy són inextingibles, com els escorpins que sobreviuen a una explosió nuclear, vestint una música que no envellirà mai: el country, com el blues, el jazz i la música d'arrels en general, no té data de caducitat. El millor botox per a l'ànima.
Foto: Hank Williams vestit per Nudie Cohn.
Al segle XXI, líquid i escorredís, és més que lloable trobar hereus fidels a una estètica i a una forma d'entendre la música al marge de modes passatgeres, trascendint l'espai i el temps, simplement connectant amb allò emocional que no entén d'edat o identitat.
Foto: Nudie Cohn i Gram Parsons
Daniel Romano reivindica la música sense oropels però lluent com un un dia d'estiu. Perquè Daniel Romano fa un country que és sol i llum i quilòmetres de carretera per davant. Deixa enrera els amors, acaronant la pèrdua, lliurant-se al whisky però amb la malenconia surenya que hem vist tants cops als westerns: un cowboy a la barra del bar amb el ulls mig aclucats però el pols ferm per engolir el glop que s'empassarà la pena. Hillbilly de carretera i parada al honky tonk.
El canadenc s'emmiralla en George Jones i Gram Parsons, amb un to nasal característic que a vegades recorda a Willie Nelson. Destil·la classicisme però evitant la fèrria ortodòxia que deixa poc marge al segell personal. No reprodueix un so sinó que reprodueix l'essència del mateix per a esprémer el nostre cor i parlar-nos a cau d'orella. És Daniel Romano confessant el que tu també has sentit algun cop, però a l'estil de Gram Parsons a temes com Hearts on Fire o A Song For You :
Daniel Romano, amb 29 anys i 4 discos editats, ha vist com el seu darrer àlbum "Come cry with me" (2013), l'ha obert les portes a l'univers country, allunyat dels primers llocs dels charts americans, però amb bitllet de primera classe cap a l'altra banda de l'Atlàntic. A Europa ha trobat el seu petit paradís que el va portar a Barcelona el passat setembre. El públic que va assistir a la sala Rocksound, es va lliurar amb el cor encongit a les seves balades d'amor, pèrdua i redempció.
Les cançons de Romano em recoden el final del western Shane (Raíces profundas), amb un Alan Ladd que accepta el seu destí per deixar enrera la segona oportunitat que acaba de perdre, encarnada en la mirada càndida del nen protagonista que s'acomiada del cowboy. Un final colpidor en la seva senzillesa, com les lletres de Romano. Escoltem Romano i vegem Shane. La mateixa lírica.
Descobrir un nou gènere musical és obrir les portes d'entrada a un nou món i, de tant en tant, aquests nous mons resulten estar plens d'autèntiques delícies. Quan va nàixer aquest bloc de bibliotecaris musicals els propòsits eren diversos, però un dels més clars va ser precisament el de difondre els descobriments musicals més interessants que anem fent. Entendre la música com un enorme continent ple de sorpreses. Només fent una ullada als descriptors que ajuden a recuperar els articles de l'AMPLI s'hi pot trobar qualsevol tipus de música, de qualsevol època o lloc i presentada des de diferents punts de vista personals o professionals. Doble intenció: trobar i compartir. Musictecaris actuant com a simples i persistents mecanismes sinàptics que entenen aquest art, aquesta expressió bàsica, com un dels recursos més valuosos que tenim per treure-li el suc a la vida.
Avui ens acostem al Western Swing, una música d'alta qualitat artística i a la vegada tan fresca, sincera i divertida que la fa màgica, eterna i universal. Un altre regal sonor de la cultura popular més autèntica.
Bob Wills i els seus Playboys de Texas
Per anar aclarint la terminologia direm que la música Western pròpiament dita neix com una forma de la música folklòrica dels USA per i per a gent establerta a l'Oest del país i les praderies canadenques. Directament relacionada amb les antigues balades angleses, escoceses i de folk irlandès, la música Western celebrava la vida del cowboy de les àmplies praderies de l'Oest d'Amèrica del Nord, amb una rellevant influència també de la música mexicana del Sud-Oest del país. La música Western comparteix arrels similars a la música hillbilly o folk dels Apalatxes, desenvolupada en les muntanyes Apalatxes, separada però paral·lela al gènere western. La indústria musical de mitjans del segle XX, va unir els dos conceptes sota el nom de Country & Western per passar més endavant a ser coneguda simplement com música Country.
Els Playboys, de festa major
El Western Swing s'origina a final dels anys 1920 als territoris del Sud-Oest dels Estats Units com una evolució de la música de les string bands, bandes d'instruments de corda populars, quan aquestes van rebre la influència dels nous mitjans (ràdio, jukebox, etc) en una cultura popular relativament aïllada. Alguns autors atribueixen al nostre protagonista d'avui, el violinista Bob Wills, a l'oest de Texas, l'inici de la fusió del folklore granger amb el blues i el jazz. En l'època de major popularitat de l'estil (anys 1935-1945), les bandes més famoses van ser Bob Wills and The Texas Playboys, The Light Crust Doughboys, Milton Brown and His Musical Brownies y Spade Cooley and His Orchestra.
Bàsicament es tracta de música de ball, la qual cosa marca la principal diferència entre aquest estil i les formes de folklore de l'Est dels USA com per exemple el hillbilly, i també principal motiu pel qual es va convertir en un estil molt popular entre la classe treballadora blanca que va omplir multitud de sales i clubs de Texas, Oklahoma i Califòrnia durant els anys 1930 i 1940 fins que l'impost federal especial sobre clubs nocturns de 1944 les va portar al declivi.
El moviment va ser, paral·lelament, una derivació del mateix jazz, ja que les bandes de Western Swing estaven molt més relacionades en el seu concepte musical amb Benny Goodman, Tommy Dorsey, i altres, que amb els grups de hillbilly amb els que els executius de les discogràfiques i els mitjans els solien comparar a causa de la seva instrumentació i influencies. De fet, la majoria dels membres d'aquestes bandes, havien tocat anteriorment en grups de swing o de jazz tradicional. Per a alguns, però, la influència més sorprenent és la de l'anomenat Gypsy jazz de Django Reindhart, Stephane Grappelli i altres grans músics, un estil nascut als anys 30 als voltants de Paris.
La música interpretada per les bandes de Western Swing era realment una harmònica amalgama de música rural, hillbilly, polka, dixieland i blues, barrejada amb swing, interpretada per una string band combinada amb saxòfons, bateries i, de forma característica, steel guitars.
El so distintiu del gènere, l'aportava l'electrificació dels instruments de corda, i especialment de la Lap Steel Guitar, instrument derivat de la tècnica hawaiana anomenada slack key.
Amb l'evolució del gènere a través de les següents dècades, es van introduir també elements propis del Bebop jazz. L'enfocament de la música de les bandes de Western Swing es diferenciava en molts aspectes del de les big bands de jazz de la seva època, i no només pel que fa a la influència folk. Tendien a usar ritmes de baix molt sincopats i el paper dels arranjaments era també molt diferent, ja que la majoria no eren grans lectors de partitura; finalment, les improvisacions solien tenir un caràcter més col·lectiu, a l'estil del que era usual en les bandes de Hot jazz.
Bob i el jazz
El Western Swing va arribar a ser extremadament popular a l'Oest en els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, i es va estendre per la Costa Oest dels Estats Units durant la guerra. A principi dels anys 40, les emissions radiofòniques dels Light Crust Doughboys es difonien en 170 emissores diferents del sud i sud-oest, i eren escoltades per milions de oients. Des del 1934 al 1943, Bob Wills and The Texas Playboys van tocar cada nit al "Cain s Ballroom" de Tulsa, reunint aforaments de fins a 6,000 persones, concerts que eren emesos cada dia per l'emissora KVOO-AM. Existia a més un extens circuit de locals i sales de ball que gaudien de gran èxit. Al "Venice Pier Ballroom" tocava regularment un grup liderat per Jimmy Wakely, en el qual estava també el violinista Spade Cooley, que li succeiria com a líder de la banda. Milers d'aficionats al ball acudien tots els dissabtes a les seves sesions. Quan Bob Wills va tocar en el mateix local durant tres nits, abans de desfer la seva banda per incorporar-se a l'exèrcit durant la guerra, es van formar cues de més de 15,000 persones. Davant el risc que l'estructura del local col·lapsés pel pes dels espectadors, la policia va suspendre la venda de tiquets a les 11 pm. Altres fonts indiquen que van arribar a entrar al local 8.600 persones. D'acord amb les fonts disponibles, no eren inusuals les multituds de diversos milers de persones en les sessions de ball de Western Swing a l'àrea de Los Angeles.
El 1944 es va establir una taxa específica del 30% per als "dancing nightclubs". Tot i que el tipus es va reduir posteriorment al 20%, la majoria dels locals de ball van tancar les portes o van penjar el cartell de "No Dancing Allowed" (No està permès ballar). El baterista de jazz Max Roach considera que aquest impost va ser realment la causa de la desaparició de les sales de ball, ja que se superposava a les pròpies taxes locals, cosa que va fer inviable el manteniment de la major part dels locals.
Encara que la major part de les bandes van desaparèixer a finals de la dècada de 1950, el Western Swing va exercir una gran influència en el rockabilly i el rock and roll. La música de Bill Haley al començament dels anys 1950, es cataloga amb freqüència com western swing i la seva banda, entre 1948 i 1949, es deia "Bill Haley and The 4 Aces of Western Swing". Músics com Willie Nelson, Waylon Jennings i Asleep at the Wheel van contribuïr a convertir Austin (Texas) en un important centre de Western Swing a començament dels 70s. En aquesta ciutat se celebra anualment el South by Southwest Festival. També el grup Commander Cody and The Lost Planet Airmen han exercit un paper clau en aquesta revitalització. Fins i tot hi ha una publicació, Western Swing Monthly, dirigida expressament als músics i aficionats al gènere. En la seva pel·lícula del 1982, Honkytonk Man, Clint Eastwood fa trobar-se al seu protagonista amb Bob Wills (interpretat per Johnny Gimble, un dels Texas Playboy originals), mentre està gravant en un estudi.
El 2011, el Parlament de Texas va adoptar una resolució designant al Western Swing com a símbol de l'estat, "State Music of Texas"
Bob Wills
Bob i el seu violí
El nom de Bob Wills anirà sempre associat amb el Western Swing. Tot i que no va ser l'únic creador del gènere, Bob el va popularitzar i va canviar les seves normes. En aquest procés, de fet, va canviar les normes de la música popular. Bob Wills and The Texas Playboys van ser una orquestra de ball amb una secció de corda d'estil country que tant tocaven cançons pop com temes de jazz. La seva música va expandir i esborrar les barreres entre gèneres. Va ser també un dels músics més famosos i apreciats del seu temps; durant els anys 40 la banda era una de les més populars del país i els músics integrants dels Playboys eren dels millors d'aquella època. La seva popularitat va anar declinant quan ho va fer també el Western Swing, però la seva influència és enorme. Des dels primers honky tonkers fins als revivalistes contemporanis, generacions d'artistes country així com alguns musics de rock i jazz li han un deute significatiu.
Bob Wills era un inconformista, i el seu esperit va infondre a la música popular americana del segle XX un toc rebel i virtuós.
Finalitzem l'homenatge dedicat a aquests artistes extraordinaris amb un parell de delicioses actuacions i una selecció del millor del seu llegat musical des de la plataforma Spotify..
Setè número del butlletí de novetats i recomanacions Bebop i Lula. Jazz, blues, soul, rock and roll, country i més sons provinents de l'altra banda de l'Atlàntic. Amb enllaços a Spotify per poder escoltar els discos que pots agafar en préstec a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents. El Cd encara és viu i batega!
Del Bebop i Lula d'aquest hivern destaquem:
JAZZ:
ROBERTO FONSECA. Akokan (2009). Akokan en la llengua yoruba significa "Cor" i, com tot el que es fa amb l'òrgan detonador, aquest segon disc en solitari del compositor i intèrpret cubà és un esclat de sentiment i passió. Un àlbum acústic gravat a L'Havana inspirat en les vivències del músic, que el consolida com un pianista brillant obert a l'experimentació sense renunciar a l'herència de la música tradicional afrocubana.
Valoració Allmusic: 4* sobre 5.
BLUES, BLUES-ROCK:
SEASICK STEVE. You can't teach an old dog new tricks (2011)
Seasick Steve encarna a la perfecció el músic de blues vagabund fet a si mateix. Durant el seu periple vital, va treballar com a músic d'estudi i tècnic de so abans de treure el primer àlbum a l'edat de 63 anys. La seva veu aspre i la seva música, inspirada en la millor tradició del blues rural, van cridar l'atenció de Jack White que va decidir publicar aquest cinquè àlbum del veterà bluesman en el seu segell Third Man Records.
Valoració Allmusic:4* sobre 5.
COUNTRY:
HANK WILLIAMS III. Long gone daddy (2012).
Un recopilatori imprescindible per a iniciar-se en els sons hellbilly del net del mític Hank Williams, un dels pares de la música country. Metal, punk i hillbilly es donen la mà en la música del tercer dels Williams fugint del so Nashville edulcorat per abraçar la independència.
Valoració Allmusic: 3.5* sobre 5.
** Ei! encara no marxem: si vols rastrejar l'edició de la passada tardor del Bebop i Lula, aquí la tens:
Avui Bobbie Gentry fa 69 anys i ja són 35 que no concedeix cap entrevista. Tampoc trobem, pels mitjans digitals, cap instantània que ens reveli si el temps ha tractat amb benevolència aquesta exhuberant descendent de portuguesos i britànics. Nascuda a Chickasaw, Mississippi, amb el nom de Roberta Lee Streeter, la revista Mojo la va batejar en un article de gener del 2003, com "la Salinger del rock and roll" en al·lusióal seu silenci i a la manca d'interès per tenir cap mena de notorietat. Però si haguéssim de trobar un equivalent literari a Bobbie, per a mi estaria més a prop de l'ànima fosca de Flannery O'Connor o de Carson McCullers,
capaces de transmetre la pulsió violenta del Sud americà des de la
quotidianitat mundana. Dolça i perversa, bella per fora, bèstia per
dintre, com el propi Sud.
Un exemple d'aquest regust literari de molts dels seus temes, el trobem en el seu primer single i celebrat hit: Ode to Billie Joe, la història del suicidi del jove Billie Joe McAllister, que va suscitar tota mena d'interpretacions sobre les seves motivacions i sobre què era el que ell i la seva companya (aparentment, la noia que ens explica la història) van llençar des del pont Tallahatchie :
Va ser el tres de juny, un altre dia somnolent i polsegós del Delta
Jo estava fora eixarcolant cotó i el meu germà estava embalant fenc
I a l'hora de dinar, vam parar i vam tornar a casa per dinar
La mare va cridar per la porta del darrere "No oblideu de netejar-vos els peus"
I després va dir: "Us he d'explicar una cosa d'aquest matí a Choctaw Ridge,
avui Billy Joe MacAllister s'ha tirat del pont Tallahatchie ". I el pare li va dir a la mare mentre ens passava les mongetes blanques: "Bé, Billy Joe mai va tenir ni un polsim de sentit, passa'm els panets, si us plau, he de llaurar dues hectàrees més de les quaranta d'allà baix" I mare va dir que, de totes maneres, era una pena lo de Billy Joe Sembla com si ningú fes res de bo en Choctaw Ridge I ara Billy Joe MacAllister s'ha tirat del pont Tallahatchie I el meu germà va dir que recordava quan ell, Tom i Billie Joe van posar una granota a la meva esquena en la funció del Comtat de Carroll i si jo no havia parlat amb ell després de missa el diumenge a la nit. "Prendré un altre tros de pastís de poma, encara que no ho hagi de fer, ahir el vaig veure a la serradora de Choctaw Ridge, i ara em dius que Billie Joe s'ha tirat del pont Tallahatchie "
I mare em va dir: "Filla, què li ha passat a la teva gana? he estat cuinant tot el matí i tu no has provat ni un mos. Aquest predicador jove i agradable, el germà Taylor, es va deixar veure avui em va dir que estaria encantat de menjar amb nosaltres aquest diumenge, ah, per cert em va dir que va veure una noia que s'assemblava molt a tu en Choctaw Ridge i ella i Billy Joe estaven llançant alguna cosa des del pont Tallahatchie.
"Ha passat ja un any des que vam sentir la notícia sobre Billy Joe.
El meu germà es va casar amb Becky Thompson, van comprar una botiga a Tupelo. Hi va haver un virus rondant per aquí, pare el va agafar i va morir la primavera passada i ara la mare no sembla voler fer res de res. Jo passo molt de temps recollint flors a Choctaw Ridge I les deixo caure en les tèrboles aigües del pont Tallahatchie.
Bobbie Gentry. Ode to Billie Joe (1967).
La cançó combina el misteri al voltant de la mort del noi amb la pragmàtica reacció, no exenta de crueltat, de la família de la noia que ens explica el succés. Una història fosca que la guitarra acústica i la veu de Bobbie doten d'una estranya atmosfera que ens atrapa sense escapatòria possible.
Si tens curiositat per conèixer les diferents interpretacions que es van
donar al tema, que van des de conflictes interracials, homosexualitat o assassinat, consulta aquesta web: http://www.filibustercartoons.com/billyjoe.htm
Ode to Billie Joe va ser composta per Bobbie l'any 1967 com a cara B del seu single de debut. Per a la cara A va escollir Mississippi Delta, una cançó per a ser ballada, gaudida i celebrada d'aquí a l'eternitat.
Aquest debut discogràfic la va catapultar a l'èxit internacional: la història de Billie Joe va arribar al número 1 de Billboard passant per davant de l'immortal All you Need is Love dels Beatles.
Els dos temes s'inclouen en el seu primer àlbum que rep el mateix títol que la peça que l'encimbellà, Ode to Billie Joe, editat per Capitol l'any 1967 i amb el qual va guanyar 3 premis Grammy. Country, blues i pop es barregen amb perfecta harmonia i ens brinden cançons dolces properes a la màgia de The Carpenters com I Saw An Angel Die, perturbadores com Chickasaw County Child o estranyament evocadores com Papa won't let me go to town with you?
Bobbie firma totes les cançons del disc excepte Niki Hoeky, una versió d'un tema compost per Jim Ford, Pat Vegas i Lolly Vegas i que també Aretha Franklin va cantar a ritme d'embriagador soul.
A aquest disc seguirà The Delta Sweete (1968) un excel·lent àlbum (obra mestra, senyors!) on Bobbie ens mostra tot el seu talent interpretatiu i compositiu en un seguit d'estampes al mes pur estil del gòtic sureny (Sermon, Okolona River Bottom Band, Parchman Farm...). Les terres del Mississippi i les seves gents, records d'infància que l'acompanyen però que fugen del sentimentalisme idealitzat per abraçar l'ambivalència. Una volta de rosca (si és possible) a Ode to Billie Joe.
Escolta Reunion, la seva cançó més gamberra on barreja soul i salvatge blues amb una lletra que ens parla d'una reunió familiar i d'una notícia que pot perturbar el caos amorós:
(una reverència, Jack White)
Bobbie Gentry va estudiar filosofia a la UCLA. Tocava el piano, el banjo, el vibràfon, la guitarra i el baix, composava el seus temes i els interpretava meravellosament. Va publicar set àlbums i va guanyar-se nombrosos fans al seu país i a UK. A Las Vegas va firmar un contracte d'un milió de dòlars, va contraure matrimoni amb un multimilionari dels casinos i es va separar d'ell als tres mesos de casats. En un divorci substànciós, les bones inversions i en uns gens mensypreables drets d'autoria per Ode to Billie Joe, a partir de la qual la Warner va fer una pel·lícula el 1976, trobem probablement les raons del seu silenci quan, l'any 1978, es va retirar definitivament a l'edat de 36 anys.
Where is Bobby Gentry? es preguntava la cantant Jill Sobule. La resposta continua en stand by.
** Si vols conèixer més detalls de la biografia i trajectòria musical de Bobbie Gentry llegeix:
The Talented Bobbie Gentry: una pàgina que recull exhaustivament articles apareguts a diferents mitjans i altres informacions al voltant de la seva figura. [en anglès]
