Un sospitós habitual del "Música per a tothom" inaugura la temporada de "Música de tothom", aquesta vegada acompanyat d'un còmplice. Jep Cua (Josep Prats) tocarà amb Sebastià Giró el 23/10 al Centre Cívic Palau a les 20.00h. L'entrada com sempre és gratuïta.
Cartell de Jaime Rodríguez
En Sebastià Giró es defineix com un cantautor novell d’edat avançada. D’esperit romàntic, desenvolupa una vocació latent per mitjà de ritmes senzills i lletres pròpies o poemes d’altri. Ha publicat un CD d’havaneres amb temes propis però en aquest concert mostrarà el seu aspecte més íntim. Aquesta vegada en Jep Cua serà proper, amb la simplicitat de la veu i la guitarra. Els temes propis que interpretarà són maneres d’entendre la vida i el camí crític que fa per no caure en una mediocritat rutinària. El seu caminar musical és divers, van des de la música tradicional i popular fins el jazz i el rock, que es podran trobar en les seves interpretacions. Aquests temes els interpreta generalment amb “LA BANDA” en format rock. Avui és una trobada amb el cantautor! (Text: Magic Room)
AMPLIATS
És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us ofereix l’entrevista i la selecció de fons de la biblioteca Ernest Lluch. (Text: Lídia Noguerol Fotos: Pau Pumarola).
Jep Cua i Tià Giró
Sebastià et presentes com un cantautor novell d’edat avançada. Quan et vas decidir a cantar en públic?
(Tià): Sempre havia cantat amb amics, vaig començar a composar i a cantar en públic als 56 anys amb la perspectiva d'ocupar el temps quan em jubilés.
Per què vas escollir cantar i enregistrar un CD d’ havaneres?
(Tià): Vaig fer temes de diversos estils simultàniament. Les havaneres tenien un entorn favorable i, per això mateix vaig estar en un grup i vam fer un CD amb una majoria de temes meus.
Com us vau conèixer?
(Jep): Doncs ja fa alguns anys, potser 5, quan organitzava amb la Carme Cornet, propietària de “La Terrasseta de Púbol” uns petits concerts a l’estiu. Un dia, un parent de la Carme va suggerir-nos que en Sebastià feia cançons i que estaria disposat a venir a “La Terrasseta”. I a partir d’aquell dia vàrem conèixer-nos. Més tard em va proposar si m’interessaria acompanyar-lo fent segones veus o també amb algun instrument melòdic. I ho vaig provar i hem anant fent algunes actuacions amb el seu repertori.
Quins instruments tocarà cadascú al concert?
(Jep): En aquesta ocasió pensava venir només amb una guitarra acústica per a interpretar les meves cançons, com a cantautor. Aquest repertori el faig actualment amb guitarra elèctrica amb “La Banda” [Es refereix a Jep Cua i la Banda], formada per Jordi Bonet al baix elèctric, en Quim Jordà a la guitarra elèctrica i Lluc Bonet a la bateria.
Com heu decidit el repertori? Us ha costat posar-vos d’acord?
(Jep): Jo presentaré algunes de les meves cançons a partir de les vivències musicals d’altres cançons. Doncs no, ja que cadascú ho farà a la seva manera. Em sembla que en Sebastià prepara unes imatges i les explicarà. Jo faré algunes cançons que m’han portat fins aquí, però cal tenir present que amb mitja hora cadascú no es pot fer molt llarg.
Tots dos cantareu temes propis?
(Jep): Ens hem repartit el temps per igual i cadascú farà les seves cançons en solitari, ja que són estils molt diferents.
Heu fet altres concerts junts?
(Jep): Amb aquest format no, és a dir com a dos cantautors no. Si que hem actuat en algunes ocasions amb el repertori d’en Sebastià i jo acompanyant-lo com a vocalista i instrumentista.
Per acabar ens podríeu recomanar cadascú un disc que us hagi marcat especialment?
(Jep): És difícil aquesta resposta per la dificultat de concentrar molta música i molta vida en un sol disc. Per a mi és impossible. De tota manera te’n dic un dels que m’ha fet sentir música, literatura i vida és “Corall Romput” de l’Ovidi Montllor per Vicent Andrés Estellés. Per en Sebastià un disc important va ser : Serrat-Machado.
El grup de Banyoles ha recollit versions d’arreu dels països catalans i les ha adaptat als instruments del folklore per repartir música tradicional arreu (Enderrock).
És un recopilatori que vol ser una retrospectiva que mira al present, amb cançons de Txarango, Ebri Knight o Ai, Ai, Ai, entre d’altres. Molts grups han festejat la cançó marinera i n’han fet versions, però també ha passat al revés, que grups d’havaneres han versionat cançons de pop-folk. Les trobareu en aquesta col·lecció (Enderrock).
Després de fer de professor de secundària durant trenta-sis anys, Joan Artigas vol dedicar la resta de la seva vida a la seva gran passió: La música. Parlem amb ell de com es va gestar “De l’amor i del temps”, el disc que presenta a Girona i del que diu: "A través de la música, he volgut rescatar la cara més amable i positiva del poeta.Les constants de la seva poesia són l’amor, l’erotisme franc, les dones, el difícil pas del temps. Ferrater ens relata sovint experiències quotidianes. No li cal crear-se un univers particular. El seu món és el real, el de cada dia. Va publicar tres únics reculls ( mai una obra tan breu havia tingut una repercussió semblant ): Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), recollits en un volum únic (Les dones i els dies, 1968). Els poemes “In memoriam” i “Poema inacabat" són dos dels testimonis més valuosos de la guerra civil espanyola i de les seves conseqüències".
Vas començar cantant Serrat i ben aviat et vas interessar pels poetes catalans. Com els vas descobrir i què et va atraure d’ells?
Els vaig descobrir quan tenia 17 anys i vivia fora de Catalunya, a Saragossa. Jo pertanyo a aquella generació que va aprendre català al carrer. A l’escola no se’n parlava. Jo volia aprendre a escriure en català i aprofundir en el coneixement de la meva llengua. I ho vaig fer a través de les cançons de Serrat i dels poetes catalans del segle XX.
Comentes que et vas endinsar en Gabriel Ferrater el 2014. Per què Gabriel Ferrater i no un altre poeta? Què té que et va captivar fins a dedicar-li un disc?
L’obra poètica de Ferrater va fer envellir de cop tota la poesia del segle XX. Va ser un poeta molt innovador. Sempre m’he sentit molt atret per aquest poeta, crític i pensador.
A més, Ferrater va viure els darrers anys de la seva vida a Sant Cugat del Vallès, la meva ciutat, on va deixar un empremta molt profunda.
Gabriel Ferrater a Sant Cugat
Et va costar fer la selecció de poemes del disc?
La selecció va ser laboriosa però al final jo sempre crec que poses música als poemes que es deixen musicar. Hi ha textos que per molt que t’agradin no els hi acabes de trobar un ritme i una melodia. És tot un misteri.
Ja composes la música dels teus discos. No t’atreveixes a escriure’n les lletres?
Ho he fet alguna vegada però dec ser un poeta difícil de musicar. Estic segur que un dia m’hi posaré de debò amb la mateixa passió que vaig començar el projecte Ferrater. No tardaré gaire.
Formes part de l’Associació Gabriel Ferrater. Entre altres activitats heu impulsat l’estudi de la seva vida i obra a la universitat –el poeta va ser contractat com a jardiner per la Universitat Autònoma de Barcelona- i a secundària. El poeta Josep Pedrals s’ha encarregat de donar a conéixer el poeta de Reus als instituts. En què consisteix exactament aquesta activitat i quina acollida ha tingut?
Des de l’Associació Gabriel Ferrater volem impulsar el gust per la lectura i la producció poètica dels més joves. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Cugat, hem facilitat la realització de sessions de poesia als centres de secundària de Sant Cugat. En Josep Pedrals ens ha ajudat molt perquè és un gran comunicador i connecta amb els joves com ningú.
El disc en/doll de Guillamino i Josep Pedrals
Pedrals amb el seu llibre "Romanço d'Anna Tirant" Des de l’Associació us heu proposat que l’any 2022 sigui l’any Ferrater i que es publiqui una biografia del poeta. En quin punt es troben aquests propòsits?
Estem treballant amb els ajuntaments de Sant Cugat i Reus, on va néixer el poeta, i també amb l’Institut de les Lletres Catalanes per tal que l’any 2022, centenari del seu naixement i cinquantenari de la seva mort, sigui l’any Ferrater. Ho aconseguirem, segur. D’altra banda, estem en contacte amb alguns escriptors per aconseguir tenir enllestida una biografia pel 2022.
Tornant al teu disc “De l’amor i del temps”, em va sobtar que fos un disc de jazz i bossa nova amb regust mediterrani. Van ser els poemes de Ferrater els que et van portar a fer un disc d’aquest estil o ja ho tenies pensat des del principi?
Volia mostrar un Ferrater ple de vida i tot el color de la seva poesia per contrastar amb la visió fatídica i pessimista que de vegades hem tingut del poeta. Res millor que la música llatina o la mediterrània, el jazz i la cançó d’autor per aconseguir-ho.
D’altra banda els poemes tenen el seu ritme i els textos em van portar a aquestes músiques.
Poesia cantada
Els últims anys has tocat amb una banda de pop, la Cherish band, que dius que t’ha portat a encarar una nova etapa musical. Per què?
L’experiència de tocar en una banda de pop-rock em va obrir la ment a explorar noves músiques. Vaig créixer molt com a músic. Tocar Pink Floyd o Queen és meravellós i s’aprèn molt.
Joan Artigas sempre aprenent
Cantes i toques la guitarra, però al disc t’acompanyen més músics. Com els vas escollir i com va ser el procés de gravació del disc?
Els músics que m’acompanyen són genials. Sergi Sirvent és el pianista més innovador del nostre país. El contrabaixista Artur Regada ha tocat amb els millors ( Tete Montoliu, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, La vella Dixieland). Martí Hosta és un percussionista molt potent i original amb experiència en música tradicional ( Coetus ). I en Pau Domenech és un virtuós dels clarinets, la flauta i el saxo. Ha acompanyat a Raimon durant molts anys. Ja veus, gairebé, res.
Joan Artigas amb banda
En directe tens diferents formats per “De l’amor i el temps” un amb banda i l’altre en solitari?
Segons les possibilitats dels espais i els organitzadors es pot adaptar a fer-ho en solitari, a duo, trio o tota la banda. Aquí a Girona vinc jo sol. És un format que també m’agrada perquè tu ets responsable de tot. És un “Solo ante el peligro”. Però tocar amb tota la banda és deliciós i llueix molt, clar.
Joan Artigas a la guitarra
Has musicat altres poetes catalans com Foix, Espriu i Pere Quart. A Espriu, Pere Quart i Ferrater, els has dedicat espectacles com “Tot recordant Pere Quart”, “Espriu i companyia, cent anys” i “Artigas canta Ferrater”. Els espectacles sobre Pere Quart i Gabriel Ferrater han esdevingut un EP i un disc. Què et va fer decidir a enregistrar-los?
Fa sis anys, en Pau Domenech em va introduir en el món dels músics professionals. A partir d’aquí tot va anar rodat. Aprenc molt de tots ells. Jo he estat professor de secundària durant trenta-sis anys. I un bon profesor ha de ser un bon aprenent.
Portada de l'EP
Ens podries recomenar llibres o poemes de Foix, Espriu i Pere Quart?
De Foix destacaria “Sol i de dol”, els millors sonets en llengua catalana.
De Pere Quart, el “Llibre de les decapitacions” o el “Bestiari”.
De Salvador Espriu, “Les cançons d’Ariadna” o “La pell de brau”.
Portada
Portada
Portada Tocaràs a Girona el 24 d’abril. A quins altres llocs has presentat de “L’amor i del temps”?
Hem presentat aquest concert al Cicle Viu la Culturade prop de Sant Cugat, al Festival Litterarum de Mora d’Ebre, a Reus, al Festival de poesia de Sant Cugat i a l’Auditori de Terrassa. Durant el proper mes de maig anirem a Sant Quirze del Vallès i, una altra vegada a Reus.
En concert
Què t’ha fet més il·lusió del disc dedicat a Gabriel Ferrater?
Haver donat a conéixer aquest gran poeta, de vegades massa ignorat o oblidat.
Poder oferir aquesta feina a la ciutat on visc, Sant Cugat, des de fa vint anys i que tantes coses bones m’ha donat. Haver tingut la sort de tocar amb aquests grans músics que m’acompanyen. I sobretot, el suport de la meva familia, la meva dona i els meus dos fills. Ha estat el projecte de tots. Han fet molta promoció tots plegats i, a més, el meu fill Sergi ha fet el disseny interior i exterior del CD.
CD en Digipack
Vista exterior i interior del CD
Vista interior del CD
POESIA CANTADA. LA SELECCIÓ DELA BIBLIOTECA ERNEST
LLUCH
Miguel Poveda – Desglaç (Discmedi,
2005)
El primer disc del "cantaor" en català pren el nom d’un poemari de Maria Mercè Marçal. Inclou poemes de Jacint Verdaguer, Joan Margarit i Joan Brossa, entre d'altres.
Portada
Xavi Múrcia – A través de
Vinyoli (Discos a mà, 2014)
El 2014 va ser l’any Vinyoli
i es va celebrar el centenari del seu naixement. El cantautor Xavi Múrcia apassionat
de Vinyoli li va dedicar un espectable que va girar per tot Catalunya i que va
acabar convertit en disc. El resultat: Vinyoli a ritme de folk, rock i cançó d’autor.
Portada
Toti Soler: Deu catalans i
un rus (K, Indústria Cultural, 2005)
Juntament amb Ester Formosa
(veu) i Carles Rabassa (recitat), Toti Soler va fer un homenatge a Ovidi
Montllor: “Hem volgut obrir un petit ventall de les diferents maneres que tenia
l’Ovidi d’expressar el seu art: músiques, cançons i poemes que són part de la
vida d’aquest aritsta incomparable”. Hi trobareu poemes de Blai Bonet, J.M. de
Segarra, Estellés i Salvat-Papasseït al costat de composicions pròpies de Toti
Soler i Ovidi Montllor.
Portada
Serrat – Hijo de la luz y la
sombra ( Sony Music, 2010)
Un altre disc que va néixer
per commemorar el centenari del naixement d’un altre poeta: Miguel Hernández.
Portada
RACÓ POÈTIC. PINTEM POESIA
La biblioteca té a la
primera planta la secció “Racó Poètic. Pintem Poesia”, dedicada a un poeta
diferent cada cert temps.
La Biblioteca Ernest Lluch (Girona) ha començat a col·laborar amb el Centre Cívic Pla de Palau i l'Associació Cultural Magic Room en els cicles musicals "Música de / per a tothom". Enguany aquests cicles arriben a la seva quarta temporada i la biblioteca hi participa (més val tard que mai!) col·laborant en la confecció del programa de mà dels concerts de cantautors de la ciutat i província (Música de Tothom) i les trobades pedagògiques i musicals (Música per a tothom). El dimarts 10/04 a les 20.00h toca "Música per a tothom" amb la saxofonista Alba Alsina, que amb "Saxofunkísticament" oferirà un apropament al saxo i a una de les seves etapes d'or: El Funk. A continuació podeu llegir el programa de mà de l'esdeveniment, que conté una entrevista amb l'Alba Alsina i recomanacions de discs.
Cartell de “Saxofunkísticament”
ALBA ALSINA (Girona, 1989)
SAXO MULTI ESTILÍSTIC
Es va enamorar del saxo escoltant música jamaicana. Després aquest instrument l’ha portat al jazz i el jazz l’ha portat a entendre, tocar i apreciar moltes altres músiques. L’Alba també és llicenciada en pedagogia musical i aquest dimarts 10/04 participa al cicle “Música de tothom” amb “Saxofunkísticament”. Acaba de treure disc, “Stormin'” (La Panchita Records, 2018), amb el grup Drop Collective.
Alba Alsina
Vas començar tocant el piano clàssic i als setze anys el vas canviar pel saxo i el jazz. Què és el que et va fer decidir per aquest instrument? Com vas entrar en el món del jazz?
El que em va fer decidir pel saxo és la sonoritat i el timbre que té. És un instrument que ofereix moltes possibilitats tímbriques, moltes dinàmiques, amb el que pots tocar estils molt diferents i formar part d’un grup. Vaig entrar en el món del jazz escoltant música jamaicana, reggae i ska. En aquest estil hi ha molts solistes i solen ser saxofonistes així que aquest va ser l'inici. També em vaig introduir en el món del jazz de la mà del trombonista Dani Alonso, director de la Barcelona Jazz Orquestra, mestre i amic apassionat d’aquest estil, que em va oferir la possibilitat de conèixer l'estil, tocar-lo sense complexos i investigar sobre el seu origen i sobre els seus primers saxofonistes.
Logo
Has estudiat al Conservatori de Girona, al Taller de Músics de Barcelona i al Conservatori Superior de Música del Liceu. Què has après a cadascun d’aquests llocs i quines diferències hi has trobat?
Al Conservatori de Girona vaig aprendre infinitat de coses: tècnica vocal, tècnica de piano clàssic, vaig conèixer molt repertori pianístic clàssic que a hores d'ara encara adoro i estimo i vaig posar les bases sobre les quals he pogut crèixer com a músic. He de fer una especial menció a la meva professora de piano, la Montse, que va despertar en mi la curiositat de saber què és la música en tots els seus àmbits, de conèixer les normes per les quals es regeix, de saber el com, el quan i el per què de la música.
Logo
Al Taller de Músics vaig aprendre què és el jazz, quines normes el regeixen i quins són els músics/discos/compositors més importants de la seva història. Allà vaig posar les bases tant a nivell de llenguatge jazzístic com a nivell d'harmonia de jazz que m'han permés realitzar uns estudis superiors i aprofundir. Aquí també vaig tenir el primer contacte amb l'escena jazzística de Barcelona i vaig conèixer molts músics que ara són companys d'estudis i de feina.
Logo
I finalment, al Conservatori del Liceu he après tècnica saxofonística aplicada al jazz, llenguatge jazzístic més específic, tècniques de composició i lectura a un nivell més elevat. També hi ha una part molt important d'aprenentatge que he fet i que potser és menys quantificable: treball en grup, treball d'escolta i interacció, treball de confiança i autoestima musical, treball de lideratge d'un grup, etc.
Logo
Al teu web comentes que al Liceu et vas decantar cap a la fusió del jazz i el flamenc. Per què?
Doncs perquè allà he descobert que el jazz, al ser una música creativa i lliure, pot fusionar-se amb molts estils ben diferents. El flamenc és una música que sempre, sempre m'ha agradat molt. És una música que connecta amb mi d'una manera molt visceral i molt intuïtiva així que sempre hi he tingut un lligam especial. Al Liceu he coincidit amb gent que també ha tingut experiències semblants a la meva.
L'estudi del jazz et proporciona un alt nivell de comprensió i coneixement de la música en molts estils i també et permet fer un transvasament d'aprenentatges i aplicar-los a l'hora de comprendre altres músiques més folklòriques, com per exemple el flamenc. He de dir que el flamenc és una de les músiques més riques que conec i que un cop comences a investigar-la, a entendre-la i a voler-la tocar, veus l'amplitud que arriba a tenir.
L'Alba Alsina molt ben acompanyada
T’has format al costat de noms molt coneguts de l’escena jazzística d’aquí com ara Llibert Fortuny, Gorka Benítez i Giulia Valle. Com t’han influenciat?
Amb el Llibert he entès bona part del llenguatge del bebop, que és una de les bases del llenguatge jazzístic en el saxo. El Gorka ara és el meu mestre i considero que és un músic entregat a la música i que li busca el sentit real. És exigent amb sí mateix i ens demana el mateix a nosaltres, els seus alumnes. M'ha ensenyat a donar-li sentit a tot, a tocar amb ànima, a deixar-hi la pell, a explicar coses al públic a través de la música. Al cap i a la fi, això és el que em condueix a un escenari: explicar la meva vivència, explicar al públic la meva vida a través de la meva veu, el saxo. La Giulia és un magnífic exemple de creadora i de líder, és una músic brillant, intuïtiva, delicada i directe. Estic descobrint moltes coses a les seves classes, és genial.
Bufant fort
Has participat en molts espectacles i has tocat aquí i a l’estranger amb músics com Jesse Davis, Emmanuelle Djob, Gundhild Carling, Tricia Boutté i Deejay Foster. Guardes algun record especial d’algun dels concerts on has tocat?
Doncs sí! El Jesse Davis és la primera figura del jazz internacional que he conegut en primera persona i amb el qual he fet amistat d'una forma natural. Dels concerts amb aquests grans artistes, en recordo un de ben curiós: el de la Gundhild Carling, trombonista i cantant. Recordo que enmig del concert i sense que ningú ho sàpigues amb antel·lació, va agafar una flauta dolça (d'aquestes infantils) i es va clavar un solo impressionant. És una músic sueca que tothom ha de conèixer!
Formes part del grup Drop Collective que acaba de treure el seu primer disc "Stormin' " (06/04). Com es va formar el grup? Abans ja has comentat que d’adolescent havies escoltat molta música jamaicana.
Es va formar a partir d'un conjunt instrumental dins del Conservatori del Liceu. Ens vam ajuntar un grup de músics amb ganes de explorar aquest terreny. El grup va seguir amb alguna modificació de plantilla amb la idea d'oferir la nostra música al públic. Vam realitzar una gira de presentació de la banda que ens va portar per catorze escenaris nacionals que va tenir una molt bona acollida. Tota aquesta inèrcia ens ha portat a gravar el nostre primer disc "Stormin' " (La Panchita, 2018) que ha sortit aquest abril i que podeu escoltar, comprar i aconseguir en tot tipus de suports.
Portada d' "Stormin'"
Actualment un músic ho té més difícil per guanyar-se la vida que abans de l’aparició dels formats digitals?
Jo crec que la font d'ingressos d'un músic a dia d'avui es centra en el directe. Les plataformes digitals permeten que la teva música arribi més lluny i que per tant, pugui tenir més seguidors, cosa que crec que és molt positiva. Crec que acualment, un disc en format físic és una targeta de presentació per a programadors i organitzadors. També és veritat que molta gent encara segueix demanant la còpia física del disc, o sigui que és un format que encara no ha desaparegut del tot. Les plataformes digitals permeten una immediatesa que pot beneficiar a l'artista i portar la teva música lluny.
Participes al cicle Música per a tothom com a músic i com a llicenciada en pedagogia musical. “Saxofunkísticament” proposa un apropament al saxo dins de la música funk. A tu no se’t resisteix cap estil? Per què has triat el funk per aquest cicle i què és el que t’agrada d’aquest estil?
SÍ, i tant! M'encantaria explorar més el món de la música flamenca i el de la músicamediterrània. També tinc un gran interès en la música electrònica i m'encataria saber-ne per les possibilitats que em pot oferir pel que fa a nous recursos tímbrics.
El funk és un estil punyent, fort, dur, amb caràcter i intensitat. L'he escollit perquè crec que té una sèrie de conceptes pedagògics que el gran públic pot entendre i gaudir de forma ràpida i senzilla.
Tipus de saxos
Per acabar l’entrevista li hem demanat a l’Alba Alsina que escollís dos discos que per a ella siguin especials. Ha triat aquests:
- Maceo Parker: "Roots & Grooves": és un disc que em va presentar l'Adrià Bauzó, el primer professor que vaig tenir de saxo. El Maceo Parker és un dels meus referents saxofonístics.
Portada del disc
-James Brown "I'm black and I'm proud": és un disc que vaig conèixer fa uns 10 anys i que va canviar la meva manera de veure la música. M'ho passo genial escoltant aquest disc, em fa ballar!
Portada del disc
LES RECOMANACIONS DE LA BIBLIOTECA ERNEST LLUCH PER A “SAXOFUNKÍSTICAMENT”.
Funk Sessions. 30 Chunks of the Fattest Funk Cuts (Sessions, 2001)
Recopilatori de funk amb cançons dels 60’s, 70’s i 80’s, que tot i no ser un “greatest hits” o un “essential” del gènere, és una bona introducció al funk.
New Orleans Funk: The Original Sound of Funk 1960 – 1975 (Soul Jazz Records, 2000).
New Orleans Funk: The Original Sound of Funk Vol.3 (Two-Way-Pocky-Way, Gumbo Ya-Ya & The Mardi Gras Mambo). (Soul Jazz Records, 2013).
Recopilatoris ideals per introduir-se al so del funk fet a Nova Orleans. Acompanya el tercer volum un excel·lent llibret explicatiu, marca del segell.
The Meters. A Message from The Meters (Neon, 2000)
Aquest recopilatori conté tots els primers èxits del grup més funky de NOLA.
Grup instrumental que combina l’afrobeat, el latin soul i James Brown per crear un so cinemàtic que podria ser la banda sonora d’una pel·lícula de Kung Fu. Hi podeu escoltar un saxo baríton.
Blackcelona és Soul & Funk amb sabor mediterrani. I també és la plataforma dels grups de música negra de Barcelona. Juntament amb Discmedi, Blackcelona publica aquesta sèrie de recopilatoris que contenen tots els colors de la música negra barcelonina. Fins ara se n’han publicat quatre volums.
Carol Kaye is one of the most important session musicians in the history of music. She started to play jazz guitar at the age of fourteen. At twenty-one the producer Bumps Blackwell saw her playing bebop in a jazz club with Teddy Edwards band and he asked her to go to the studio the next day to accompany with her Epiphone Emperor a successful Sam Cooke. After this recording Kaye became a studio musician, first playing the guitar on famous songs such as "La bamba", "Then He Kissed Me" and many others. In 1963 she accepted a job to play bass and after that day she became the no. 1 call bassist. Her sense of rhythm, her talent for improvising bass lines and her fine musicianship allowed her to play on more than 10,000 recordings and on famous records like "Pet Sounds". She also played the score for movies such as "Bullitt", "Heat of the night" and many others. We talk with her about her life, her career and her sounds, because we are great fans of Carol and her iconic glasses which remind us of the image for our meetings.
As I work in a library, I would like to start by talking about books. In another interview you talked about “Q”, Quincy Jones’ book, which mentions that women have been working alongside men in jazz since 1920. Could you explain the ambience you found in the bebop scene when you started to play?
I didn't start to play music because there were "women" playing music, I did music because I was poor and had no other way to make a living, and was good at playing music. Always there were a few women in the Jazz fields working with the men, yes, but in the heavy bebop jazz only a few. I got gigs because I was GOOD, because I was as good as most men if not better. And I was highly respected, although Jazz didn't pay enough money to raise my two children and mother with, I had to work a typing day job also, working day and night.
At that time women were working with the men, we never thought of ourselves as "women musicians", only like the men, as MUSICIANS....men were easy to work with, if we were top professional musicians, it was easy then....I don't like how some women complain that "they're not given a chance by men" or some other complaint about men.....to the top professional, you are always treated as an equal if you play as well as, and are as professional as, the "men"....no problem.
It's the whining women who can't play that men have the problems with, same as us women who are top professionals.....whiners don't play well. A problem with anyone, doesn't matter what sex you are.
Carol Kaye in a concert with Henry Busse's band, 1955
You explain that in the world of rock’n’roll and surf rock there were “ditchdiggers”. Could you explain why? Do you think that rock’n’roll was music for men?
"Ditchdigger" is a bad term for boring but strenuous music, just boring rock and roll high-energy is all. Most of the Studio Musicians were fine Jazz musicians and/or (pre-rock) big-band musicians who had to dumb down to play/invent rock lines for those kinds of records, and some were just downright dumb. Not all, but many were "ditchdigger" types of record dates, yes. It has nothing to do with if you are a man or a woman.
Carol Kaye played 12-strings guitar in this record
In the eighties you suffered harassment. Do you think that after the seventies, the role of music change? Did women loose the respect which they had had in the jazz bebop scene?
Rockers simply were ignorant of the fact that fine jazz musicians created their 1960s records, that's a history that still isn't known. There were very few women in music in 1960s - probably because Jazz women musicians did NOT want to play rock and roll at all....rockers were mainly on drugs too, those who played live rock....a field very different fromreal jazz which is the toughest music to invent and play. The entertainment values were more important than how elite the music was by the 1970s, it was more visual then, like TV was.
Carol Kaye in the mid-seventies
Your parents were both musicians. Your father was a trombonist and your mother was a pianist. How do you think they influence you? Did they push into music?
You have to understand...parents back in the terrible depression of the 1930s couldn't care less about what their kids did.It was the HARDEST time in history to just put food on the table. Nothing to do with today's standards at all.....kids were beaten up, wives were beaten up, it was a very HARD time. No-one influenced me to play, I played because I earned money to put food on the table for my elderly mother and myself. And it was easy for me to do, playing music was natural for me.
Jazz French Horn Combo with Carol Kaye, 1958
Before bass you played guitar. Why did you choose the guitar first?
I never chose bass, it chose me. I have ALWAYS been a guitar player. My Autobiography "Studio Musician: Carol Kaye, #1 Hit Bassist, Guitarists" tells of my story of being poor, having a guitar thanks to working for a music teacher who taught me quickly and it all got me going to make money playing guitar gigs at 14 years old, etc. I was already a popular Studio Musician after my Jazz guitar career.When the bass player didn't show up at the studio, they wanted me to play bass, which I did, learning on the job quickly and soon I was No. 1 Call on Bass.They all called me first for record dates, movies, and TV work on bass.
H.B. Barnum L.A. Soul Jazz Band. Carol Kaye on electric guitar
How did your choose your instruments like Epiphone Emperor?
I was poor and bought a used guitar in a pawn shop, it sounded good, and I had just enough money for it in 1956.
Carol with her Epihone Emperor
What difference did you find between bass and guitar?
Totally different instruments, different techniques, different roles in music.
Carol playing her white electric bass
Did you use tricks and techniques from guitar to play the bass?
No, you have to separate the two entirely different instruments.
Carol playing the guitar
Your playing style is defined by the way you use the pick and how you achieve the mute using a doubled-up piece of felt taped on the top of the strings when you play exclusively with a pick, or foam in front of the bridge when you play with the fingers. Did you use these techniques because you prefer this sound or was it the choice of the producers?
It was the best sound for recordings.
Carol Kaye on muting
Carol's pick
First time I heard of you was in the book “Pet Sounds” by Charles Granata. I know you have spoken many times about this sessions. In this book the author said that Brian Wilson’s music have a jazz feeling. Do you agree?
Brian Wilson himself talks about the fact that Jazz influenced him. He didn't just hear harmonies in 3-parts but the all-important 4-part harmonies and how chords moved.Yes, a jazz influence.
Carol Kaye in one of Brian Wilson sessions
In the film “Love & Mercy”, there is a scene where you talk with Brian about a double bass line:”I think you might screwed up here. Well you’ve got Lyle playing in D and the rest of us in are in A minor. How does it work ? Two bass lines in a different key? And Brian answers: “I mean, it’s all playing in my head, the orchestration, the five vocal parts. I think it’s gonna work. Let’s try it.”Are you happy with this scene or would you like to change anything?
That film is making up stuff, it's FALSE.....I NEVER SAID THAT, and no we NEVER had a tune written in two keys...others have poor memory and a drummer [Hal Blaine] said that.How would he know? He doesn't read notes.
Hal Blaine was the drummer who played on "Pet Sounds". He invented the name of "Wrecking Crew" to refer to a group of studio musicians which worked in L.A. Carol Kaye doesn't agree with this name. She explained in Granata's book that in the sixties nobody of this group used this name. She said that Hal Blaine invented this name in the nineties. In 2008 Danny Tedesco, the son of one of the studio musicians made a film about them called "Wrecking Crew". Carol appears in it but she is not very happy with the result.
The personal sound of Carol Kaye is heard from the beginning to the end of "Pet Sounds" (Charles Granata)
Carol Kaye with some musics of the "Wrecking Crew"
Granata explained that Brian Wilson also played and appreciated the bass and on “Pet Sounds” the bass was more prominent as a solo instrument. Jerry Cole said:”Brian created many things around the bass parts played by Carol Kaye. Carol had a fundamental role in laying down the foundations of many recordings. Her style with the pick and her rhythm were excellent”. What did you explain about your participation in Granata’s book? How many interviews or conversations did you have with him?
Chuck Granata is a person you can trust with being truthful in reporting....I think I saw him for an interview about Brian just one time, that's all he needed. He's a truth-seeker and a good man. A fine author.
Granata's book about "Pet Sounds"
Charles Granata also said that the way you played the guitar and bass was influenced by Charlie Christian, the father of the electric guitar. Who else do you consider as a major influence on your playing style?
Sax players in Jazz, there are a few others, too many to name here, but Artie Shaw was a huge influence, Barney Kessel, Howard Roberts (who also influences George Benson he told me), Sonny Stitt, many many others.You take your influences from many who you admire in music.
Carol Kaye between bassist Marco Panascia and George Benson
You worked with Phil Spector and Brian Wilson in the Gold Star Studio. What differences were there in the way they worked and recorded?
Very different, Brian was a nice unspoiled kid with good natural musical ideas. He had a sly sense of humor, was always great to work for, we all admired him. Phil Spector was also into musical line ideas but lived more for the entertainment value of getting the sounds and bouncing them around.He was a little weird and saw a psychiatrist a lot, and practiced his psychiatry on us sometimes in the way of being sarcastic.Half the musicians loved him, the other half thought he was nuts....I had no opinion, but thought he was nice to my two kids who I brought down to the dates sometimes.
Carol Kaye with Brian Wilson in a studio session
Carol Kaye playing Fender Jazz Master Electric Guitar on Phil Spector date.
Sadly David Axelrod passed away a few days ago. Could you explain what it was like to work with him? Do you remember some special moment with him? What’s your fauvorite song by him?
I don't listen to the stuff I record, you always move on to the next date and have no time except a little time with your kids and you don't listen to "music" to rest your mind. You do music twelve to fourteen hours a day, you're tired, and need your six hours sleep. David had his ideas but at first, he'd write some chord changes and then want us to invent funk on those chord changes, and then he'd write on top of the ideas we had (rhythm section only). He wasn't a schooled writer but had some good ideas, yes.He always appreciated the fine Jazz musicians. He was in our corner all the time to be "recognized". A good person but, yes, he did drugs earlier, and smoked all the time. He was loyal to real musicianship.
Carol's bass in a David Axelrod song
Another interesting thing I read about you is your revindication of Bumps Blackwell and the great contributions other early Afro-americans made to the general recording industry in the late 1950s. You said that “Bumps Blackwell was the influence over all the producers in 1957 with his innovative Sam Cooke recordings, making black music to morph on over the Pop for the first time of the history”. Do you think that these kinds of contributions should be more remembered in the times of “black lives matter”?
I have nothing to do with that group. I don't think Bumps would either if he was alive. He was very innovative, yes, and is written about and featured in many movies for his producing work.
Robert "Bumps" Blackwell
Carol Kaye with Spider Webb
You have said that you like a deep bass sound, but some producers love the picky trebly sounds, for example in the Motown recordings. Your sound was compressed slightly “to much more or less what the Detroit bass sound was”. For me it was a big surprise to discover that Motown had an office in LA since 1964. Why did Motown go to LA in the sixties? Could you explain more things about your relationship with the Detroit label? Why do you think Motown wasn’t so successful in the seventies when they officially moved to LA?
We all stopped recording for Motown by 1971, they weren't honest in their hiring. Hollywood was where ALL the finest of Studio Musicians were, and they came out for many of the great tracks we had cut for them (offices were here in 1963, see Billboard Announcement about that).They've been here all the time, and about 40% of their recordings were done here with many bassists, drummers, tons of Studio Musicians doing the recording, but yes, it started in Detroit.
Motown opened their first office in L.A in the Vine & Sunset Tower in 1963
You became a studio musician because you needed money to raise your children and take care of your mother. Did this necessity give you extra motivation for being the number one call in electric bass?
Not at all - YOU DON'T AIM for anything in the temporary Studio Work but to keep working. You NEVER TURN ANY WORK DOWN, as you will be replaced easily in studio work which everyone wanted to do.I just happened to be the ONLY ONE who got the great bass sounds, and could create great framework hit lines for the records, as well as sightread the best for the important movie and TV recording work.
Carol Kaye as mom
You have participated on more than 10,000 recordings, many of them are famous hits. When you played on these records did you realise that you would be part of musical history? Many bass lines of these records were invented and improvised by you as a jazz musician.
You NEVER do anything for "history" nor "fame" at all ...you do it for MONEY! Always! It wasn't 10,000 recordings at all, it was over 10,000 RECORDING DATES where you do three, four, five tunes per date (in movie work it's called CUES). So it's way over 40,000 tunes and cues. Everyone worked that hard back then, recording day and night in the 1960s.See my book which has the complete Recording Work Log in it. 502 pages of career!
Cofee was the best friend of Carol as a top studio musician
You prefered to work on films scores more than a rock studio musician. How did you record original soundtracks? Did you watch the movie and at the same time sightread the music in the darkness?
It takes a whole book to answer that one, it's dark yes, but each music stand has a light on it, you go with the click-track beating a beat quietly to the music which you sightread perfectly (or you don't work at all). Usually there is only ONE TAKE, then on to the next cue of written music. I was hired a lot because I also could create better bass lines than they could write, Quincy Jones told me.Others too.So for about 1/3 of the time, they wanted me to create my own bass lines, and sightread the rest of the cues.
Carol Kaye with Gibson bass
Which of the movies you played on was your favourite? I ask you about the film, not the score.
I liked them all, the music was good to play. I liked Thomas Crown Affair, Airport, Ironside, Streets of San Francisco, Kojak, Pawnbroker, Heat of the Night, etc.
Carol's bass sounds in this film
You have written educational books about how to play the bass since 1969. You started because your fellow musicians asked you how to play this and that. Nowadays you have your own publishing house and as an educator you insist on the importance of the chordal music. Why do you consider chordal education important?
That was how everyone taught music in the creative 1950s, chordally. The stuff they try to use today, notescales was never the right way to teach music.Notescales are NOT creative notes, they're travelling notes. Real teachers teach chordally. The rockers-turned-teachers never had that experience, how would they know what to teach? They never played those kinds of chords in rock.
Some of her educational books
Carol Kaye at Berklee College, Boston 2000 Seminar. Photo: Debbie Hastings
Carol teaching Genne Simons (KISS)
You wrote your own biography. How long did that take you? Did you revise all your contracts? And did it bring back things that you had forgotten?
It took me many decades to write my book.You do live through the early years again, yes, and some of the recording years too, but the boring record dates still remain somewhat a blur. Although people love that music, you have to purposely forget it as you walk out the door, on your way to the next record date to create your lines again for *that* producer and *that* style of music for *that* artist, completely different in the same day. Day after day, year after year....much of that is a blur, yes. But the interesting things you do remember.
Her autobiography
There are a lot of clips about you on Youtube. One of these seems to be a trailer of a documentary by Pekka Rautionmma. Have you participated in other documentaries?
I'm in quite a few films about others, and yes, another one or two of my own too, but nothing notable personally.
Short documentary about Carol kaye by Pekka Rautionma
Carol Kaye Session Legend Interview
I remember reading in a newspaper article about you which included a mention of a car crash you suffered in 1976. Would you have continued as a studio musician if you hadn’t had the accident or had the music industry changed a lot in the seventies and the eighties for studio musicians?
At that time I said it was a "car accident", to protect the attacker who hurt me badly.It wasn't a car accident.Women back then had to lie about being attacked and hurt as the "victim was blamed" in those years. I married a man briefly, who hurt me badly, injuring me. I sued him.He was into drugs and I did nothing to make him want to hurt me, but he was crazy and I didn't know about his drug problem. I suffered from broken bones for many years.The last surgery in 1994 finally set a bone straight, so I could play again and be out of terrible pain.
Carol Kaye playing again
You played in the nineties and 2000’s with The Wilsons (Brian Wilson’s daughters), Matthew Sweet ( In reverse, 1999) and Money Mark (Brand new for tomorrow, 2007). How were these recordings? Did you feel comfortable with new producers? What differences did you find in the way of recording music today?
Brian was always good to work for.It was great seeing him again and working for him. Producers/engineers today love their dials, their sliders and don't know how to get the real sounds of many musicians playing together, to get the back-and-forth playing feelings and sounds together for hit recordings. It's probably not important to them, it's ALL EGO, all FAME, all NOTHING to do with real love of music.
Nancy Wilson Carol Kaye's back, Plas Johnson listening to Nancy's hit of "Peace of mind" at Capitol Studio "A" in 1969.
I taught a few engineers how to really record (no added EQ, no added sounds to mess with your great natural recording sounds) and did find an occasional engineer who knew how to mic my amp. But very few.They're all different, not the kinds of fine engineers and producers I worked with, sadly.
David Cohen and Carol Kaye, mid-60's Gold Star Studio
After years playing in the shadows, finally you published records under your name with some original compositions: “Carol Kaye First Lady on the Bass” and “California Creamin’ – Carol K. and the Hitmen”. What do these records mean for you? What made you decide to record them?
The "California Creamin'" one was a pirated recording, which I copied then, I own the master, but a one-man German company (with a bad drug habit I heard) stole my recording Guitars 1965 and put that out.Anything with that California Creamin' title is a PHONY PIRATE ILLEGAL recording with bad sounds.Mine sound great, direct from my master. I put out my own albums because I wanted to, as part of my book and course catalog.
Cover of California Creamin'
Cover of "The First Lady on the Bass"
Interior picture of "The First Lady on the Bass"
Do you have news projects for this year? Could you explain something about them?
I think I've got enough done, live careers, being the most-recorded bassist in Studios. I had a publishing company, the largest single-owned Jazz catalog in the world, I wrote later Jazz studies to help everyone learn the REAL ways of learning/playing real jazz, I just finished my Autobiography which is out and selling well, with some film offers coming in...At 81, I still love to teach Jazz to pro's on Skype, and have recovered from the piracy that took my home away from me five years ago. Most seniors who lose like that, can't "come back" but I did. I've worked hard since I was nine years old. God gave me good health because I don't use drugs, don't smoke, I don't drink booze. And have faith in God. "The Fender Bass player Carol Kaye could do anything and leave men in the dust"
From "Q - the autobiography of Quincy Jones" (2001)
Carol Kaye
This playlist is dedicated to Carol Kaye. It was made by the members of Ampli, the Association of Catalan Librarians Specialized in Music and it's included in a bookmark we have produced in her honour.
