una llegenda de la música del segle XX, una ofrena sonora de l'espècie humana a l'univers
Si, el cel, la seva música sembla que vingui del cel i torni allà després de que aquest extraordinari grup de germans i amics de la infància l'enregistrin per compartir-la amb la resta de mortals.
The Beach Boys
Jugant amb el mar, la sorra, el sol i l'amor, així de senzill i així de complex. Brian amb els Beach Boys ens injecten l'harmonia de tot. Escoltareu els sentiments abstractes d'un nadó, l'impacte d'existir, l'elèctrica fiblada d'ésser estimat ... com deia el naturalista escoltareu: la màgia de la realitat*.
Aquesta és una extensa compilació en línia, curosament seleccionada per dissoldre's literalment en ella.
Brian i els nois
Selecció especialment dedicada a: els meus fills perquè van fer seus aquests sons des de molt aviat, a l'Oriol Perucho perquè em va deixar veure quina expressió mostren els ulls quan algú habita dins la música dels Beach Boys, al Jordi Soley perquè un dia escoltàvem el Surf's Up i ploràvem extasiats de bellesa, a la Rosa Gándara perquè ens trobem sovint en un minúscul planeta musical on ella és la petita princesa, jo el petit príncep i Brian Wilson un que passa per allà i es queda tot el dia amb nosaltres.
Brian escoltant als d'altres espècies
*Richard Dawkins, Dave McKean La magia de la realidad Barcelona: Espasa, 2011
Per veure las fascinants il·lustracions de McKean, clicar aquí
A les biblioteques catalanes: catàleg Aladí , catàleg Argus
Han passat 5 escorredissos anys des del segon article que vaig publicar a l'AMPLI de la sèrie Bad Music For Bad People. Una sèrie que volia rendre tributa músics cavernícoles i salvatges, a l'altra banda del mirall de la sofisticació o la genialitat. Músics amb èxit fugaç, en el millor dels casos, que van viure ràpid, van morir musicalment aviat i van deixar un cadàver més dement que bonic. Sense ells, el rock and roll no et faria bullir la sang per a reivindicar l'abolició de l'orxata. La lluita continua gràcies al seu llegat!
Els dos primers protagonistes de la sèrie van ser Johnny "cara d'àngel" Burnette i Hasil "chickenbilly" Adkins. Una perla del rockabilly el primer, pata negra de l'excentricitat rocker el segon. Per no perdre el fil d'aquesta sèrie més immunda que Divine i els Marbles junts, avui profanaré la tomba del garatge-surf, per parlar-te de The Trashmen. Potser el nom no et diu res però segur que, en algun lamentable episodi de la teva vida nocturna, has emulat insconscientement al seu bateria i cantant Steve Wahrer quan has escoltat aquesta cançó:
Com has pogut observar, Steve Wahrer fa playback i balla tot sol sense l'acompanyament de la banda, i es que el pressupost del programa American Bandstand, que va emetre la seva actuació, no donava per pagar el billet a la resta de membres. La imaginació (sense complexes) al poder!
Surfin' Bird va ser un hit de l'any 1964 amb lletra disfuncional, tornada encomanadissa acompanyada de grunyits i esbufecs dignes de l'homínid més pallús. Un antidepressiu natural (i animal) que t'encomana altes dosis de bogeria a través del seu mantra Pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-ooma-mow-mow. Impossible no sucumbir al poder de l'ocell surfer.
El temaes va convertir en un dels himnes teenager més populars de la dècada dels 60 juntament amb Louie Louie de The Kingsmen. Els seus creadors van passar de ser una banda que amenitzava les festes dels instituts de Minneapolis, a la fama i la glòria de 5 anys sent els amos dels tocates de centenars de joves. The Trashmen van editar un grapat de singles, un LP, alguns temes propis i moltes versions. Un llegat a les antípodes del que se suposa que ha de ser una discografia seriosa. Sense anar més lluny, Surfin' Bird és una mena de plagi resultant de fusionar dos temes d'una banda de rhythm and blues i doo woop de Los Angeles: The Rivingtons, que l'any 1962 va treure el seu únic àlbum titulat Doin' The Birdon es trobaven dos singles Papa Oom Mow Mow i The Bird's the Word:
THE RIVINGTONS. Papa Oom Mow Mow
THE RIVINGTONS. The Bird's the Word.
(Per cert, et recomano efusivament l'escolta dels Rivingtons, a Spotify trobaràs un parell d'excel·lents recopilatoris).
Els nostres amics de Minnesota neixen oficialment com a Trashmen l'agost de 1962, nom que agafaran prestat d'un tema del cantant local Tony Kay-Ray, Trashman's Blues i el seu repertori es nodreix bàsicament de versions de clàssics del rock and roll com Little Richard, Jerry Lee Lewis o Buddy Holly. Composen aquesta formació original:
Tony Andreason, guitarra i veu
Steve Wahrer, bateria i veu
Dal Winslow, guitarra rítmica i cors
Don Woody, baixista que mesos després seria substituït per Bob Reed.
Abans de finalitzar l'any, el combo viatja fins les platges de Balboa on veuen tocar a Dick Dale i The Chantays que els encomanen la febre per un nou so que causava furor entre els joves californians: el Surf. A Minneapolis ningú no havia sentit parlar d'aquest nou moviment que esdevindria tot un fenòmen social i que musicalment tindria com a senya d'identitat l'efecte reverb de les guitarres.
L'any 1963 graven la seva primera demo amb l'instrumental Malaguena, que no és altra que una adaptació surf del sisè moviment de la Suite Andalucía composada per Ernesto Lecuona l'any 1933, i una versió curta del Surfin' Bird.
Un parell d'emissions nocturnes a la ràdio local converteixen l'ocell surfer en un èxit inesperat: la tirada inicial de 1.000 còpies s'esgota en tres dies i en deu es venen 50.000 còpies en tot el país, entrant en el Top-30 de deu estats. La banda havia trobat un so que els definia i els feia únics. Les guitarres reverberades al màxim gràcies a la utilització d'uns amplificadors Fender Showman; el so sec de la bateria que va marcant els canvis de ritme i, sobretot, la veu aspra d'Steve que, segons la llegenda, es va arribar a posar morat, per falta d'aire, a l'hora d'emetre els grunyits troglodites i gritar el famós pa-pa-pa-pa-ooma-mow-mow.
El triomf els anima a gravar el seu primer LP que va resultar un àlbum rodó. És l'any 1964 i la promoció del disc els porta a Veneçuela, on el Surfin' Bird arriba al número 1, destronant als Beatles, i on els seus temes són versionats per Los Supersónicos, una de les primeres bandes de rock del país.
Al LP li segueixen l'edició de 5 singles, 3 dels quals tenen a ocells com a protagonistes:
Cançons fresques, sense complicacions, que volen alegrar la vida i arrossegar-te a ballar fins a morir. Com aquesta, Tube City, una de les meves preferides i que sempre que l'escolto m'imagino com a heroïna d'una pel·li de sèrie B, conduïnt un cotxe en una persecució implacable. Càmera, acció!:
Ai, però la felicitat i l'èxit són efímers... 1964 és també l'any de l'efervescència Beatles i The Trashmen comença a perdre el favor del públic. La gent continua anant als seus concerts, però les vendes dels seus singles no responen a les expectatives de George Garret, el seu productor. El març de 1964 graven 10 temes per al que havia de ser el seu segon àlbum que portaria el nom de On The Move. El màster queda en mans de George Garret que, finalment, decideix no editar-lo. Passaran 25 anys fins que el segell independent Sundazed es faci amb els drets i l'editi l'any 1990 sota el títol de Great Lost Album!, amb l'afegit de quatre temes gravats l'any 66 totalment inèdits. En aquest disc trobem alguns temes com Talk about love que beuen directament del so merseybeat, amb òrgan Farfisa inclòs. Al còctel de garatge-surf i rock and roll se li havia afegit unes gotes de beat.
Després de la mala passada que els va jugar George Garrett, el grup decideix provar sort amb petits segells de Texas i Chicago que els editen un parell de singles que passen sense pena ni glòria. Durant l'any 1966 i 1967 es converteixen en músics d'estudi, acompanyant a artistes locals, viuen de la renda del seu explosiu Surfin' Bird i dels bolos que van fent al llarg de la geografia americana. En només un any arribarien a tocar en 289 locals diferents. D'aquests anys de carretera i manta queda testimoni en el disc Live Bird 65-67, editat per Sundazed l'any 1990. Pots tastar-lo a la web del segell.
Els components de Trashmen es van acabar separant tot i que, ocasionalment, assajaven junts. L'any 1984 un grup de fans, entre els que hi havien músics i editors de fanzines, van aconseguir reunir-los en un concert que iniciaria retrobades periòdiques en els escenaris fins l'any 1989, que Steve Wahrer va morir de càncer. Des del 2007 The Trashmen continuen surfejant pels escenaris de forma més continuada: sense anar més lluny, el passat febrer van tocar al festival Rockin' Race de Torremolinos fent embogir al personal, que tenia molt clar que Bird it's the word!
Stanley Kubrick també va sucumbir al grall primitiu de l'ocell surfer en una de les seqüències més memorables de la seva filmografia, que serveix per acomiadar-me. Una sinestèsia visual i sonora on sarcasme i horror es barregen a ritme de surf. És a Full Metal Jaquet (1987) i l'ocell és un helicòpter dels marines nord-americans:
- Trobaràs el primer LP del grup, Surfin' Bird, reeditat per Charly Records l'any 2011, a la biblioteca Vallcarca i els Penitents.També el pots escoltar a Spotify.
En el meu primer post a l'Ampli, titulat Libraries in the stream, parlava de la utilitat de les bandcamps per promocionar els grups locals. Amb aquest nou post, passo de la teoria a la pràctica i començo les recomanacions de bandcamps amb 13th Magic Skull.
Llançà quan bufa llevant o gregal, i el Port de la Selva quan bufa tramuntana, són els spots més coneguts per a practicar el surf a la Costa Brava. Però si més que ones, busqueu guitarres que les evoquin, heu d'anar a Palafrugell i assistir a un concert del grup de surf i garatge, 13th Magic Skull. Anti, Tikin, Anian i Kata són deixebles de Dick Dale, Link Wray i Ennio Morricone.
13th Magic Skull acaben de gravar una demo amb quatre cançons, que podeu escoltar al seu bandcamp. Chinese Cowboy tant podria sonar a Deadwood, com en un spaghetti western o en una peli de Jet Li o Jackie Chan, mentre que Twistin' Massai podria formar part de la banda sonora de Raíces o del Django de Tarantino.
El riff amenaçador de Cel Rogent, Kill'em All, més que pluja o vent, anuncia una gran onada amb wipe out assegurat.
L'estiu li senta bé a la música. Un temps per sortir al carrer i disfrutar de les terrasses, les festes populars i els festivals, els xiringuitos de platja i les llargues nits amb els amics, les copes i el dancing. Sempre ben amanit amb música, amb música de tota mena i per a tots els gustos. Oportunitats per assistir a més música en viu que durant la resta de l'any, més temps per escoltar aquells discos que has anat acumulant compulsivament a l'iPod i encara no havies escoltat, balls a les places majors i als envelats i les carpes, i cançons que per sempre més acaben per formar part material de l'estiu.
I pensant en el poder de supervivència i transmissió d'aquestes cançons de l'estiu, m'ha vingut al cap si no seran un exemple de mem. Unitats, estructures d'informació cultural que tenen èxit dins la jungla de músiques i sons de tota mena que lluiten per obrir-se pas dins les nostres ments. El que tots entenem com una cançó de l'estiu és ben bé això, una melodia o un ritme que té el poder de la efectivitat , la longevitat i la fidelitat en la replicació. De vegades és la cançó sencera i de vegades només una part, això es coneix també com un earworm .
En tot cas, és divertit buscar el factor o factors comuns entre les diverses cançons que van apareixent en aquesta sèrie musictecària que, d'alguna manera, vol dignificar el paper 'terapèutic' i socialitzador d'aquestes músiques que no necessàriament contenen un valor artístic però si un alt valor sentimental. Avui en recuperem una que conté ambdós valors i que, curiosament, també és la primera cançó de l'estiu d'aquesta sèrie, cantada en català.
Una cançó del 2005 que és en realitat la cançó d'aquest estiu a casa meva ... i no crec que enlloc més. De vegades també són així. Algú dels teus la posa al cotxe durant les vacances, mentre vas o vens de la platja o vas o vens d'on sigui ... i allà es queda. Es queda perquè és xula, pèrque dóna bon rollo i bones vibracions. I després es queda en la memòria per sempre més, associada a aquell estiu, a aquells moments irrepetibles. El gran poder de la cançó de l'estiu.
Antonia Font és un grup mallorquí que va destacar a l'escena indie local com un dels més interessants, imaginatius i divertits de la dècada dels '00 i Joan Miquel Oliver n'era el principal compositor, a més de guitarrista i cantant.
Joan Miquel Oliver
M'encanta. Darrerament, al nostre país s'ha posat de moda ... el surf! Si, si, el surf. Ja sé que a les nostres costes no hi ha, gairebé enlloc, ones adequades per surfejar, tret d'algun exclusiu spot com Mundaka, al País Basc...
Mundaka
... però, què importa que no hi hagi ones, amb el que mola fer surf ?
Joan Miquel ens retrata aquest ambient a lo Spanish Beach Boy;-) en una cançó àcida i divertida que porta sonant tot l'estiu a casa meva provocant que ens posem a cantar i ballar automàticament amb un somriure a la cara. "Ses titis van loques darrere" , ha ha! genial.
Surfistes en càmera lenta Lleneguen damunt s'oceà, Arriben, sa platja és calenta I amb un martini en sa mà.
Surfistes en càmera lenta I es wind-surf no és tan guai, Ses titis van loques darrere I brillen ses cremes solars.
Surfistes en càmera lenta, I a estones van molt aviat, Esperen ses ones tuberes O això els he sentit conversar.
Surfistes en càmera lenta Se'n van i "Adéu Siau". Els hi diuen ses txurris contentes I amb es bikinis llevats.
Surfistes, lampistes, Artistes de la mar, surfistes, taxistes, surfistes, surfistes, dentistes, turistes, calamars.
