La relació entre música i cinema és tan estreta i fecunda que ha estat analitzada i compilada extensament en infinitat de documents. Avui només volem fer un petit exercici musictecari recordant que a la biblioteca tenim, també, una notable abundància de documents que podem presentar als nostres usuaris de forma atractiva i enriquidora. Probablement, la majoria de professionals estarem d'acord en que ens ho passem millor a la feina quan tenim l'oportunitat de fer alguna aportació creativa que intenti anar més enllà de les tasques rutinàries del dia a dia.
La relació entre música i cinema és un tema gairebé il·limitat per despertar la nostra pròpia imaginació com a professionals de la biblioteca pública i per despertar l'interès dels usuaris.
Una de les escenes cinematogràfiques que personalment més m'han impressionat, i que avui vull compartir amb els lectors de l'AMPLI, podria ser un exemple perfecte d'aquesta relació entre arts. Segurament, molts heu reconegut immediatament la nau Discovery en plena missió al planeta Jupiter, del clàssic del cinema de ciència-ficció 2001: A Space Odyssey, del 1968, una de les obres magistrals del cineasta anglès Stanley Kubrick.
Una pau fredament dramàtica: l'Home, sol, enmig de l'incomprensible immensitat de l'Univers. En cap altra manifestació musical, cinematogràfica, científica o literària he sentit una cosa semblant a l'espectacle de la naturalesa mostrant la seva cara més indiferent respecte a nosaltres, l'espècie humana.
Una enorme nau, blanca, llarga i prima, amb una gran esfera a la proa que, vista des del front, presenta les faccions d'un rostre humà, navega enmig d'un espai inabastable, una negror gèlida i absoluta. La fotografia és, en si mateixa, d'una gran bellesa plàstica, reforçada per un moviment pràcticament imperceptible en la pantalla, que amaga en realitat una velocitat d'infart.
Però aquesta imatge espectacular adquireix tota la seva dimensió poètica, tota la seva potència sensible, gràcies a la banda sonora que embolcalla íntimament tota la composició cinematogràfica.
El so del violoncel, la viola i el violí es transforma ni més ni menys que en la veu de l'Univers i la veu de l'Home. Un diàleg que succeeix continuament en el més profund de cada un de nosaltres.
Una melodia que transmet una agradable tristesa, una calma inquietant, una incòmoda por a la realitat, torbadora i fascinant, una comunió amb l'harmonia ... una dolça, estranya i incomprensible harmonia ...
La connexió entre aquest adagio del georgià Aram Khatxaturian (una composició de 1942) i la plàstica del genial cineasta és, al meu entendre, un dels grans moments en la història de l'art del nostre temps.
.
Les seleccions Rare, Groove, & Tururut son una sèrie de posts sobre selectes i singulars recopilacions de música dels anys 50, 60, i 70, més o menys rara i més o menys difosa, feta en estranyes edicions i segurament adreçades a minories. Afegim que la gran majoria es troben també descatalogades físicament. Petits tresors que conformen la cara B de la nostra discografia. The Mood mosaic són una sèrie de recopilacions fetes pel segell italià Partners in crime (una més que probable referència al primer episodi de la popular sèrie britànica Doctor Who) amb la intenció de remarcar la importància d'una sèrie de grups i de temes sorgits a partir de finals dels 60 i durant els setanta en l'òrbita més groovy de l'escenari tant europeu (França, Alemania, i Regne Unit) com americà, tot saltejat de Soul funk autèntic, amb jazz suau, i fins i tot algunes maneres pop: tot hi té cabuda, fins i tot bandes sonores.
Van arribar a sortir 14 cds, cadascun amb una temàtica unitària diferent (avui en dia encara se'n poden trobar via Amazon, tant en cd com en mp3, i potser encara algun vinil de segona mà).
La imatge gràfica de la col·lecció té una acurada barreja de l'estètica més puntera de l'època adobada amb un clar batec eròtic. 01. VA - The Mood Mosaic Vol.1: The Hascisch Party! (1997)
02. VA - The Mood Mosaic Vol.2: Barnie's Grooves (1997)
03. VA - The Mood Mosaic Vol.3: The Sexploitation (1997)
04. VA - The Mood Mosaic Vol.4: Les Yper Sound! (1997)
05. VA - The Mood Mosaic Vol.5: Supervixens (1997)
06. VA - The Mood MosaicVol.6: Jazz A Go Go (1998)
07. VA - The Mood Mosaic Vol.7: The New Shapes Of Sound (1998)
08. VA - The Mood Mosaic Vol.8: Funky In A Minor Mode (1999)
09. VA - The Mood Mosaic Vol.9: The Sound Bullett (2000)
10. VA - The Mood Mosaic Vol.10: Retro Active (2000)
11. VA - The Mood Mosaic Vol.11: Feelin' Funky (2002)
12. VA - The Mood Mosaic Vol.12: Mondo Porno (2007)
13. VA - The Mood Mosaic Vol.13: Soul Seduction (2009)
14. VA - The Mood Mosaic Vol.14: Book A Trip (2011)
Com a tast no està gens malament...hi ha molta més música de la que sembla!
Les seleccions Rare, Groove, & Tururut son una sèrie de posts sobre selectes i singulars recopilacions de música dels anys 50, 60, i 70, més o menys rara i més o menys difosa, feta en estranyes edicions i segurament adreçades a minories. Afegim que la gran majoria es troben també descatalogades físicament. Petits tresors que conformen la cara B de la nostra discografia.
Dins el segell italià Right tempo, trobem aquesta col·lecció agrupada sota l'epígraf Easy tempo, que inclou bandes sonores de entre els anys seixanta i setanta: jazz, easy listening, i spage-age pop.
Tot amb un clar aroma italià i d'on una figura sobresurt per qualitat i per quantitat, fins i tot es podria dir que es la pedra angular amalgamadora de tot plegat: Piero Umiliani. Mundialment conegut per ser el compositor de l'il·lustre Mah-ná mah-na, peça inclosa a la banda sonora de Svezia, Inferno e Paradiso un film dirigit per Luigi Scattini el 1968 i curiosament de caire sexual i underground, res a veure amb l'associació que fa tothom amb els popular Teleñecos.
Rigth Tempo i per defecte Easy Tempo, son creats pel productor Rocco Pandiani el 1993 amb l'afany de recuperar i promoure aquesta música feta, produïda, i casi oblidada a Itàlia. El 1995 aquest segell va ser pioner a fomentar l'Acid Jazz al país transalpí, aconseguint reconeixement internacional. Es en aquest mateix any quan surt el primer volum d'Easy tempo.
Tota una barreja de diversos gèneres, actituds i influències que va tornar a col·locar Umiliani en la escena del prestigi internacional , no en va Umiliani va ser amic personal i mentor de Pandiani. Amb els anys el catàleg discogràfic s'ha anat enriquint amb noves col·leccions antologies, reedicions, i remasteritzacions que no han fet més que engrandir la cultura popular col·lectiva de la música italiana. Aquí podem escoltar unes remescles que sota el nom de Easy tempo experience han fet una total revisió del catàleg Easy tempo.
Si algú hi està interesat, aquí es poden aconseguir descàrregues digitals legals del patrimoni de Rigth tempo en general i de Easy tempo en particular: http://www.umiliani.eu/right_tempos_reissues.html
Vagi per davant la meva admiració a qualsevol proposta que recuperi aquests estils que potser durant uns anys van copar de forma vírica tots els espais de determinades produccions culturals a molts països, anant de la mà iconoclàsticament amb una definició estètica no sols formal sinó també intel·lectual, i que conformen la tant reclamada cultura popular o memòria col·lectiva d'un país en totes les seves afeccions.
Diu la llegenda que només la gent més sensitiva pot arribar a intuir, les nits de lluna plena, la fantasmagòrica presència de la Cocollona. La Cocollona és un monstre de reminiscències lovecraftianes, però més gironí que el xuixo: Un cocodril amb ales de papallona. Del 29 d'octubre al 3 de novembre, no caldrà tenir les facultats d'una mèdium per veure o patir èssers fantàstics, o ser la protagonista d'un slasher per cridar com una scream queen. Perquè durant aquestes dates a la immortal se celebra la tercera edició de l'Acocollona't, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona.
Amb una vegada no n'hi ha prou
El cloqueig de les gallines i el motor d'un generador, juntament amb altres sons estridents, contribueixen a fer més sufocant l'ambient demencial de la Matanza de Texas. El mateix director de la pel·li, Tobe Hooper es va encarregar de la seva inquietant banda sonora, amb la col·laboració de Wayne Bell. Explica com la va fer al llibre de Rubén Lardín Las diez caras del miedo (Midons, 1996): "Desde siempre me ha gustado mucho la música, e incluso de pequeño llegué a recibir clases de violín. El presupuesto de la banda sonora era de 400 dólares, así que creamos toda la música en una minúscula habitación a base de métodos muy caseros, como magnetófonos portátiles y cosas así. Mezclé toda clase de sonidos, por ejemplo de violines -que grabábamos con sencillos micrófonos de contacto-, banjos y todo tipo de instrumentos antiguos y raros que yo tenía por casa, como tubas, banjos asiáticos...También metimos ecos con varias grabadoras de forma muy rudimentaria, grabando los sonidos de un magnetófono a otro, y en definitiva, todo aquello que se nos iba pasando por la cabeza."
Zombie Walk: De Girona a la granja
La seva música és com les seves pel·lis: gens pretenciosa, però terriblement eficaç. A John Carpenter mai l'han espantat les limitacions tècniques i ecònomiques i ha fet sempre més amb menys. Carpenter ha composat la música de totes les seves pel·lis, excepte la banda sonora de La Cosa, que la va signar Ennio Morricone. Per composar la melodia minimal i els angoixosos cops de teclat que es poden sentir a la banda sonora de La noche de Halloween, Carpenter explica a Las diez caras del miedo, que es va inspirar en els exercicis de ritme 5x4 que el seu pare l'imposava perquè practiqués amb els bongos.
Profondo Rosso
Encara que ell digués que sí, Dario Argento no va participar en la creació de la banda sonora de la seva peli Suspiria. La música la va composar el grup de rock progressiu italià Goblin, que també va firmar la de Rosso Profondo i la de Zombi, de George A. Romero.
Exemplar trobat a casa de David Cronenberg
També hi ha bandes sonores que han esdevingut de culte. És el cas de la música de la pel·li The Wicker Man, un hilarant musical religiós amb pit i cuixa marca de la Hammer, protagonitzat per Cristopher Lee. La banda sonora va anar a càrrec de Paul Giovanni, que va recrear el folk celta de temps prèterits. També va musicar poemes de Robert Burns i rescatà alguna cançó original de l'època. La música de The Wicker Man va esdevenir una peça de culte, perquè durant molts anys no va tenir edició en disc. I quan finalment, el 1998, el segell Trunk, la va publicar, no va fer servir els màsters originals i el resultat va ser decebedor. La banda sonora de The Wicker Man, està bé, però no mata.
El ball de la civada
En canvi Vampyros Lesbos de Jess Franco, una pel·li de "tetillas", és infumable, però la banda sonora és tremenda! Podeu escoltar els millors moments de les bandes sonores comentades anteriorment, en aquesta playlist, que també inclou altres cançons poblades de càntics, crits i esgarips.
Les Biblioteques Municipals de Girona també han aprofitat la celebració de l'Acocollona't per sembrar el terror i oferir-vos una selecció de llibres, relats, pel·lícules i música perquè us ho passeu de por.
Bob Dylan en un fotograma de la pel·lícula " Pat Garrett and Billy the Kid", de Sam Peckinpah (1973)
A principis de la dècada dels anys setanta del segle XX, el director nordamericà Sam Peckinpah va voler donar la seva particular visió cinematogràfica sobre una història mítica de l'oest americà: la llegenda de Billy el Nen. Per això va comptar amb uns intèrprets de luxe (Kris Kristofferson, James Coburn, Jason Robards) i també amb una banda sonora excepcional, creada per a l'ocasió per un músic no menys excepcional: Bob Dylan. El músic de Minnesota, no es va limitar a posar només la música a les imatges, sinó que també el podem veure en pantalla, per sempre més, cantant les gestes de Billy el Nen durant la seva fugida impossible. Talment un trobador medieval, però al salvatge oest.
El cantant i actor Kris Kristofferson i el músic Bob Dylan en un altre fotograma de la pel·lícula.
L'ARGUMENT
William Bonney era un jove pistoler conegut popularment com a
"Billy el
Nen". Després de ser condemnat a morir a la forca per nombrosos
delictes, és empresonat al comtat de Lincoln, on ara és sheriff un antic
company d'aventures i delictes: Pat Garrett. Però Billy aconsegueix
escapar-se i fugir
cap a Mèxic. Serà el sheriff Pat Garrett qui legalment s'encarregarà de
perseguir-lo fins a
trobar-lo, "dead or alive".
LA BANDA SONORA
Rudy Wurlitzer, el guionista de la pel·lícula, era amic de Dylan. Ell mateix li va proposar que escrivís un parell de cançons per a la pel·lícula que estaven a punt de rodar. Al director, Sam Peckinpah, el van emocionar tant les primeres composicions de Dylan, que li va encarregar tota la banda sonora i, a més, li va donar un paper a la pel·lícula, un personatge de nom "Alias". Segons la llegenda, company inseparable de Billy el Nen.
Malauradament, ni la pel·lícula ni la banda sonora van tenir bona acollida entre la crítica del moment. En gran part perquè el resultat final anava en contra del mateix director, que es va veure traït pels productors en el muntatge final. Moltes de les composicions de Dylan, algunes enregistrades amb músics mexicans i partint de melodies populars, tampoc no hi van tenir cabuda. No obstant, un dels temes, Knockin' on heavens door, acabaria fent fortuna de manera independent i seria versionat més tard per músics com Eric Clapton o Guns and Roses, entre d'altres, que la farien encara més popular.
Knockin' on heaven's door
Bob Dylan (1973)
Mama, take this badge off of me
I can't use it anymore.
It's gettin' dark, too dark for me to see
I feel like I'm knockin' on heaven's door.
Knock, knock, knockin' on heaven's door
Mama, put my guns in the ground
I can't shoot them anymore.
That long black cloud is comin' down
I feel like I'm knockin' on heaven's door.
Knock, knock, knockin' on heaven's door
L'any 1988, va arribar a les nostres pantalles una nova versió de la història de Billy el Nen, amb el títol Young guns (Arma joven). Tot i que l'interès cinematogràfic d'aquesta està a anys llum de la pel·lícula de Peckinpah, només us vull explicar que el grup Bon Jovi va editar un àlbum titulat Blaze of glory (1990) inspirat íntegrament en aquesta nova versió del mite. Un dels temes, Blood money, el van dedicar a Bob Dylan, evocant la banda sonora de Pat Garrett and Billy the Kid. A mi sempre m'ha agradat cantar-la perquè m'he pogut fer la interessant amb l'armònica (petites confessions d'una bibliotecària amb ànima de cantant country, entre d'altres estils).
Blood money
Jon Bon Jovi (1990)
Hey Patty Garrett that's what I used to call you
They tell me you want me but I hear they've got you
They made you a lawman with a badge made of silver
They paid you some money to sell them my blood
But you say this ain't about me, this ain't about you
Or the good and the bad times we've both been through
When the lines between brothers and justice have changed
You do what you've got to cause you can't walk away
I wonder what would have happened
If you were the killer
And I was the hero
Would things be the same
Or would I have traded
Your life for my own life
Would I have paid
Your debts in your place
Blood money
That's what I call it
'Cause money for blood ain't no fair exchange
Blood money
Bought and then sold you
But your conscience is all you can take to your grave
ELS MÚSICS
Veu i guitarra: Bob Dylan
Guitarres: Bruce Langhorne i Roger McGuinn
Baix: Booker T. Jones i Terry Paul
Percussions: Russ Kunkel
Cors: Carol Hunter, Donna Weiss, Priscilla Jones, Byron Berline, Terry Paul i Brenda Patterson
Guitarra de 12 cordes: Carol Hunter
Violí: Buron Berline
Banjo: Jolly Roger
Bateria: Jim Keltner
Harmònium: Carl Fortina
Flautes: Gary Foster
Cellos: Fred Katz i Ted Michel
LES LLETRES
Billy 1
There's guns across the river aimin' at ya
Lawman on your trail, he'd like to catch ya
Bounty hunters, too, they'd like to catch ya
Billy, they don't like you to be so free
Campin' out all night on the veranda
Dealin' cards 'til dawn in the hacienda
Up to boot hill they'd like to send ya
Billy, don't you turn your back on me
Playin' around with some sweet señorita
Into her dark hallway she will lead ya
In the shadows of the mesa she will greet ya
Billy, you're so far away from home
Billy 4
There's guns across the river about to pound you
There's a lawman on your trail, like to sorround you
Bounty hunters are dancin' all around you
Billy, they don't like you to be so free
Campin' out all night on the veranda
Walking in the streets down by the hacienda
Up to boot hill they'd like to send you
Billy, don't you turn your back on me
There's mills inside the minds of crazy faces
Bullet holes and rifles in their cases
There is always one more notchin' for more aces
Billy, and you're playing all alone.
Playing around with some sweet señorita
Into her dark chamber she will greet you
In the shadows of the mesa she will lead you
Billy, and you're going all alone.
They say that Pat Garrett's got your number
So sleep with one eye open, when you wander
If every little sound just might be thunder
Thunder from the barrel of his gun.
There's always another stranger sneaking glances
Some trigger-happy fool willing to take chances
Some old whore from San Pedro'll make advances
Advances on your spirit and your soul.
The businessmen from Taos, they want you to go down
So they've hired mister Garrett, he'll force you to slow down
Billy, don't it make you feel so low down
To be hunted by the man who was your friend.
So hang on to your woman, if you got one
Remember in El Paso once you shot one
I'll be in Santa Fe about one
Billy, you've been running for so long.
Gypsy queens will play your grand finale
Way down in some Tularosa alley
Maybe in the Rio Pecos Valley
Billy, you're so far away from home
Billy, you're so far away from home
La banda sonora de Pat Garrett and Billy the Kid (1973) a les biblioteques públiques: catàleg Argus i Aladí.
Un anglès i un francorus, dos ànimes rebels, dos triomfadors, dos visionaris, dos tipus que van morir amb les botes ben calçades, dos directors, dos actors, dos empresaris, un músic i un cabaretitsta, dos personatges que van saber deconstruir la tristor i l'humor en boniques reflexions universals: Charles i Jacques.
Chaplin paradoxalment es posseïdor d'un Oscar precisament per la composició de la BSO de Candilejas (Limelight; 1973) un tema extremadament delicat i trist que faria encongir el cor de milers d'espectadors.
Fins i tot una composició seva va arribar al primer lloc de les llistes de vendes del Billboard el 1967 de la mà de Petula Clark. Era un tema de la pel·lícula: La condesa de Hong-Kong (Charles Chaplin, 1967).
Chaplin que tocava d'oïda el piano i el violoncel (era esquerrà i fins i tot havia d'invertir l'ordre de les cordes per tocar) va haver de deixar-se envoltar de grans arreglistes tota la seva carrera, però que això no convidi a l'error de malpensar ni dubtar de la seva valia, en tota la seva obra hi ha un eix comunicador especialment exquisit i agredolç alhora, on convida a la tragicomèdia i que es una inesborrable marca d'autoria. Un altre èxit fou Smile (Modern Times, 1936), que acabaria cantant el mateix Nat king Cole.
I per acabar un mica de Charlot, un gran exemple de la hilvanació de música i imatge es aquesta llegendària escena de La quimera del oro (The gold rush, 1925), per a gourmets sense manies i estomacs distrets.
Chapin morí a Suïssa el 1977.
Tati fou un precursor de la poesia visual i un gran executor del gag icònic; un somriure suau, blanc i sense complexos; un arquitecte de la neonostàlgia, brillant i pueril alhora. Les bandes sonores de les seves pel·lícules van ser tríades i elaborades amb un mim exquisit.
Jean Yatove, signa Día de fiesta (Jour de Fête; 1949) una música divertida y dinàmica que combina moments de hot Swing amb entranyables melodies per transportar-nos a una idíl·lica realitat rural.
Alains Romans va composar Las vacaciones de Monsieur Hulot (Les vacances de M. Hulot; 1953) una relaxada composició per descarregar cos i ànima, on en forma de jazz ens regala una música amb aires de Django Reinhard i punçades de Luis Bonfa.
Un altre cop Alain Romans, ara en companyia de Frank Barcellini, aporten la cirereta del pastís, d'una de les millors pel·lícules del cinema per tantes raons....Mi tío (Mon Oncle; 1971) un joiós espai per a ser innocenmtent feliç, un trampolí a la infantesa més sincera i divertida.
Playtime (Francis Lemarque; 1967) fou una de les darrers films de Tati, en ella es fa una lloança a la innoperativitat de la arquitectura moderna, que es rendeix a l'ostentació en contra de la funcionalitat . La geometria es troba en tots els racons del metratge fins i tot en la música que fa ballar les imatges al seu ritme. Una calculada barreja de sons (fins i tot la veu humana es utilitzada com una eina sonora més, buidant-la de contingut però no així de continent), be bop, i les sempre enyorades dolces melodies imparteixen una magistral classe d'humor en una harmonia moltes vegades disonora moltes vegades endreçada (inclósos elements de música electrònica).
Tatí morí a París el 1982.
Es fa evident veure molts reflexos comuns en ambdós artistes, també actituds divergents, es clar, però es tant el que uneix que es fa fàcil imaginar-los tots dos col·laborant en una altra vida.
Actualment són dos octogenaris, de 86 i 83 anys, que viuen retirats gaudint d'un gloriós anonimat entre les hordes que adoren la música popular. Però ells dos, Robert B. Sherman i Richard M. Sherman són el duo compositor amb més bandes sonores de la història i amb més cançons que han passat a l'imaginari popular. Són, senyores i senyors, THE SHERMAN BROTHERS.
Tots hem cantat desenes de cançons d'aquests duo compositor. La raó-com no podia ser d'una altra manera- és doble: per una banda, el fet que les seves cançons fossin la banda sonora de pel·lícules infantils en l'època de màxim esplendor de Disney. Aquí va una selecció perquè sapigueu de qui estem parlant:
Per altra, clar, la extraordinària qualitat i sensibilitat de les seves partitures que han arribat a trascendir les escenes per les quals van estar creades, i han saltat generacions , cultures i estils. Sembla mentida que puguem fixar l'autor d'aquest tema, que sembla tan clàssic i perfecte, que és de ningú:
Fills de compositor, els dos van començar a formar parella compositora al 1951. Més de 50 anys de carrera artística a Hoollywood els ha deparat honors de tota mena, Grammy's, Oscars, i fins i tot s'ha rodat una pel·lícula sobre la seva vida que trobareu aquí. The boys!
Autèntics genis del difícil equilibri que representa adaptar el propi geni a les necessitats de les cançons, van saber imprimir gràcia a infinitud d'escenes. Com aquesta inoblidable peça de El llibre de la Selva:
De fet, són autors de la cançó més cantada pels nens arreu del món, tot un himne fratern anomenat It's a small world que podria haver fet nadar en royalties als seus creadors: però no, van renunciar al seu copyright en favor de la Unicef. És un món petit, després de tot, i uns orientals ens el presenten des de Disney World per acabar asistint a una interpretació del propi Richard Sherman.
De la desena de bandes sonores magnífiques que van composar, cadascú podrà fer el seu top. Aquí ens inclinem per rendir-nos a Chitty Chitty Bang Bang, l'innocent pel·lícula on el gran Dick Van Dyke (un altre octogenari encara en acció) desplega tot el seu increïble carisme com actor, ballarí i cantant. Aquí va la balada que els hi canta als nens per fer-los dormir, una partitura a l'alçada de qualsevol stàndard de jazz de Duke Ellington o Gershwin, un Summertime infiltrat a una pel·lícular de Disney. Els ulls us reaccionaran immediatament:
O aquesta peça frenètica i divertida alhora que representa el moment en que el protagonista ha de camuflar-se entre uns ballarins per fugir dels seus perseguidors. Alegria i aventura amb un vell bamboo:
O aquest moment culminant de la pel·lícula en que els protagonistes, com a cavalls de Troia, s'infiltren al castell maleït fent-se passar per ninots. El seu ball és admirable, però la peça és ja una joia mineral sensible.
Aquí estan, els Sherman Brothers amb Walt Disney, el creador que va confiar en ells amb un ull visionari.
Cançons perquè les canti tothom sense importar l'edat, l'origen ni l'autor. Es pot imaginar una glòria popular superior? Llarga vida al compositor anònim, al creador de cultura popular. Longevitat definitiva i multitudinària la dels Sherman Brothers.
Per acabar, us mostrarem la versió d'un dels grans temes dels Sherman Brothers. La balada Hushabye mountain, una de les cançons més boniques mai composades, interpretada en directe per un dels grans cantants i guitarristes de la història de la música, David Gilmour de Pink Floyd.
