"Mystery Train" de Greil Marcus: playlist del llibre

Greil Marcus va començar a escriure Mystery Train a la tardor de 1972 i el va acabar a finals de l’estiu de 1974. Al pròleg del llibre l’autor exposa la seva vinculació vital i professional amb el rock and roll al qual agraeix ser la millor font d’amistat que mai ha conegut. Un deute cap a aquest gènere musical de la cultura popular més important del segle XX que intenta saldar amb Mystery Train, un extens recorregut pels intèrprets, cançons i mites de la història del rock que Marcus embasta amb la seva penetrant i polièdrica mirada. 

El crític nord-americà, una de les veus més lúcides i personals de la crítica cultural contemporània, estableix múltiples connexions entre música, literatura, política i la dinàmica social de l’època, com ja és habitual en les seves obres (Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX o Escuchando a The Doors) oferint al lector un ampli recorregut per la cultura popular nord-americana.

Mystery Train és un assaig colossal, no només pel que fa al nombre de pàgines (una mica més de 500) sinó també per la magnitud del seu abast. El llibre es va editar en castellà per l’editorial Contra només fa 2 anys i es divideix en dues parts: una primera on es traça una línia cronològica entre els “Avantpassats”, Harmonica Frank i Robert Johnson, i els “Hereus” que són The Band, Sly and the Family Stone, Randy Newman i, finalment, Elvis Presley exposant amb detall l’estreta vinculació del rock amb la cultura del seu país. A continuació, Marcus passa a disseccionar la discografia de cadascun dels músics en una segona part complementària però amb suficient entitat i interès per poder ser gaudida per si mateixa. 

Mystery Train és un assaig colossal, no només pel que fa al nombre de pàgines (una mica més de 500) sinó també per la magnitud del seu abast. El llibre es va editar en castellà per l’editorial Contra només fa 2 anys i es divideix en dues parts: una primera on es traça una línia cronològica entre els “Avantpassats”, Harmonica Frank i Robert Johnson, i els “Hereus” que són The Band, Sly and the Family Stone, Randy Newman i, finalment, Elvis Presley exposant amb detall l’estreta vinculació del rock amb la cultura del seu país. A continuació, Marcus passa a disseccionar la discografia de cadascun dels músics en una segona part complementària però amb suficient entitat i interès per poder ser gaudida per si mateixa. 

Al escuchar ahora a Little Richard, Elvis, Jerry Lee Lewis, los Monotones, los Drifters, Chuck Berry y decenas de otros, me siento admirado ante lo estupenda que era su música. Solo puedo maravillarme ante su arrogancia, su humor y su placer. Estaban muy seguros de sí mismos. Cantaban como si supieran que no solo estaban destinados a pervivir unas semanas en las listas de éxitos, sino a hacer historia; a reemplazar los deprimentes acontecimientos de los años cincuenta en los recuerdos de quienes escucharon sus discos; a fundar una música que veinte años más tarde lucharía para cumplir sus promesas. Por descontado, sonaban como si todo ello les tuviera sin cuidado, siempre y cuando sus pequeños discos negros de 45 revoluciones alcanzaran el número uno en las listas de éxitos y los hicieran ricos y famosos. Sin embargo, con su música ofrecieron una nueva versión de América y son incontables las personas que aún tratan de descubrir cómo se puede vivir en ella. 
Mystery Train. Greil Marcus. 

"Escuchando a The Doors" de Greil Marcus: playlist + guia de lectura

 

Greil Marcus és un crític virtuós que dissecciona la música, aparcant la biografia dels seus creadors, per a connectar-la amb el temps i les circumstàncies que l’envolten en una combinació torrencial de fets culturals i socials, esdeveniments polítics, mites de l’imaginari popular i emocions del propi autor. Els llibres de Marcus obren portes al lector a través d’un flux d’idees, aparentment inconnexes, que el crític encadella conformant un collage sociocultural on poder perdre’s a mode d'incert camí amb múltiples bifurcacions. Una mostra eloqüent de l’estil que defineix al crític és el llibre Rastros de Carmín (1989), on l’autor parteix del crit nihilista de Johnny Rotten  I am an anti-christ a la cançó Anarchy in the UK, per relacionar el punk amb el situacionisme, el dadaisme o les heretgies medievals. 

En el seu recent assaig Escuchando a The Doors, Greil Marcus torna a sorprendre’ns  en l’anàlisi d’una època, els anys seixanta, a través de la música d’un dels seus grups icona, The Doors, allunyant-se de la idea del flower power i hippisme que inevitablement ens ve al cap quan es parla de la dècada fabulosa:  

Ya en 1968, The Doors interpretaban no la libertad, sino la desaparición de la misma. Esto es lo aterrador: la idea de que los Sesenta no fue una época magnífica, sencilla y romántica que vender a los demás como un agradable lugar a visitar, sino un lugar, incluso mientras se creaba, que la gente sabe que nunca podrá llegar a habitar de verdad, y del que nunca podrá escapar. 

Marcus s’aventura en reflexions al voltant de la naturalesa de la cultura pop i ens nodreix d’abundants referències literàries, musicals i cinematogràfiques que enriqueixen aquest anàlisi polièdric d’un grup i la seva música en el context d’una època mítica.  

La lectura del llibre convé acompanyar-la de la música de la qual ens parla l'autor per dotar-la d'un significat més complet. És per això que, des de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents, us presentem una playlist a Spotify amb totes les cançons esmentades al llibre, que es complementa amb una guia que recull les referències bibliogràfiques i cinematogràfiques disponibles a les biblioteques. 

Todo cuanto recordaba de The Doors -todo lo que recordaba de las cientos de veces que había escuchado su primer álbum, de las pocas veces que puse los siguientes, de la docena de veces que los vi en directo -era la compleja y tortuosa emoción de ser transportado fuera de uno mismo.

Escoltant Greil Marcus, escoltem millor a The Doors:


Las pausas de "The End" eran accidentes de tráfico, lo que el dadaista berlínes Richard Huelsenbeck llamó en 1918 "el arte del choque de ayer". Todo parece provisional a lo largo de la canción, vacilante, confuso, hasta llegar a la oleada final; esa es la fuente de energía de la canción, su desolador abrazo a la oscuridad, a la tristeza y al miedo.