El vídeo del diumenge: els descreguts

"Libre te quiero / pero no mía / ni de nadie / ni tuya siquiera " Agustín García Calvo

Sembla que és un nou diumenge. Qualsevol ho diria. Estàs mig despert. "Duermevela", l'oxímoron més ben trobat. En aquests moments ets qualsevol, qualsevol home que encara no sap on és. Et sents com una sola cosa psicofísica, postrada, horitzontal, poc conscient, vagament sensible. Veus la llum a través de la persiana:

Les franges horitzontals i intermitents de llum et semblen precioses. T'hi estàs una bona estona mirant-les. Tot apunta a que la Realitat segueix allà fora, i que hauria de ser igual que la vas deixar ahir. Els mateixos carrers, les mateixes teulades, les mateixes antenes. Aixeques la persiana i la monotonia es confirma. La muntanya apareix allà, inalterable, i et retorna a la ficció d'una identitat, d'un nom personal, d'un àmbit constant, permanent, teu.

Pero encara no ets ningú, ni pertanys a cap horda, i només penses en una música escaient. Algú t'acompanyarà cantant com si fossiu qualsevol... Busques mentalment i el trobes a ell, Brassens, l'intercessor, sempre enllitat en plena festa nacional. Un home al marge, que s'aparta mentre la multitud passa. Un artista gens estrident, enraonador, a qui escoltar de tu a tu. Un ningú de "Mala reputació".

Admires aquesta forma tan natural de dir, aquesta manera d'utilitzar la música per transmetre allò que se sent quan s'està sol -sense cap pressió externa- i només s'és un mamífer. Aquest format que no depén de cap electricitat. Aquesta música de claustre, d'habitació, de nits d'amistat i guitarra compartida, que t'acompanya com si ell estigués a casa teva.

El cap et porta a un altre ningú a la seva alçada descreguda i literària. Es diu Javier Krahe, responsable de bona part de les millors lletres que has sentit. Cada paraula ha estat pensada. Cada idea ha estat rumiada. I, com quasi sempre amb els descreguts, tot viatja amb un cert humor que fuig de la solemnitat (el solo d'armònica d'una sola nota...). Arribes a "Las antípodas" i el sents cantar com si estigués al sofá buit que tens al costat:

Encara no estàs totalment despert i ja se t'han acostumat la pupil·les a la llum. Vas de descregut en descregut. Encara trobes un últim company, Chicho Sánchez Ferlosio, que misteriosament t'ha anat acompanyant durant dos dècades. També ho fa aquest matí, com el final d'una seqüència lògica. Chicho és un dels homes més rars que has conegut. Chicho, l'inventor de mecanismes i jocs inverosímils, l'erudit de mil i una cultures remotes, el cupletista de poble, la intel·ligència insubornable que va decidir viure i cantar com un pagès, com canta qui no és ningú, qui està a terra de ningú. Aquest vídeo remot aconsegueix que t'abandonis, que t'oblidis de la obstinada realitat. Serà la seva imatge dubtosa. Serà la seva senzilla melodia que sembla travessar segles.

Tres homes qualsevol. Quina glòria escassa. Bah. No creus ni en la utilitat d'escriure aquest post, però "il faut tenter de vivre!". Així intentaràs passar aquest diumenge d'estiu, impersonalment. No estàs fet del tot, no estàs sencer, el fang no s'acaba mai d'assecar, no ets una cosa ja acotada, idèntica, autodefinible. Sortiràs al carrer i serà com entrar dins una proveta.