dimarts, 30 de juliol de 2019

Viatge a 1989. 30 grans discos que fan 30 anys

La Biblioteca Vapor Vell us convida a un nou viatge en el temps! Després de viatjar per 1977 i 1968, la nostra nova proposta és gaudir d’un bon grapat de discos essencials que es van publicar ara fa 30 anys, el 1989.

La dècada dels vuitanta es va acomiadar amb unes quantes obres mítiques que prefigurarien el que serien els noranta, com Doolittle de Pixies o els debuts de Nirvana i Stone Roses. Artistes emblemàtics dels vuitanta, com Madonna, The Cure, New Order o The Cult, van entregar aquell any capítols imponents de la seva discografia. Fins i tot veterans de llarg recorregut ens van sorprendre amb discos sensacionals (al 1989 van veure la llum cançons tan importants en el repertori de Lou Reed, Neil Young, Tom Petty o Roy Orbison com “Dirty Boulevard”, “Rockin’ in the Free World”, “Free Fallin’” o “You Got It”, respectivament).

També va ser un any fèrtil en gèneres com el hip hop (amb les obres mestres de De La Soul o Jungle Brothers) o el hard rock (els aficionats al qual van poder gaudir dels memorables treballs de Mötley Crue, Tesla o Aerosmith). Així mateix, memorable va ser la collita del 1989 per a autors tan diversos com Caetano Veloso, The Neville Brothers, Nine Inch Nails, Kate Bush, Neneh Cherry...

Ja ho sabeu, teniu tot un ventall de possibilitats al vostre abast per fruir de música inoblidable.
Els títols en vermell els podeu trobar a Vapor Vell. Els títols en blau, a altres Biblioteques de Barcelona.



Ho trobareu tot aquí

https://issuu.com/bibvaporvell/docs/2019-07_viatge_a_1989

dijous, 4 de juliol de 2019

Apunts per a una maçoneria bibliotecarista

La primera norma del Club de la Lluita és no parlar del bibliotecarisme.

El bibliotecarisme no és biblioteconomia.

El bibliotecarisme és el fantasma de la biblioteca.

El bibliotecarisme està empadronat al Beagle.

El bibliotecarisme és la hipotenusa.

El bibliotecarisme no és gestió, catalogar, taulells, lots, clubs de lectura, llistes de compres, activitats, morosos, recursos humans, horaris i no serà mai comentat a una reunió.

Bibliotecaris bibliotecaristes podria no ser un oxímoron.

L'arma del bibliotecarisme és la llibreta d'anelles superiors de Colombo.

El bibliotecarisme comença allà on acaba la frase: "Al lot ens arriben discos d'artistes molt raros."

El bibliotecarisme és l'amplitud de banda de la biblioteca.

El  bibliotecarisme no  es crema amb l'incendi d'Alexandria.

L'absència de bibliotecarisme es nota pel cúmul de cabell de Samsó al terra d'una perruqueria.

El bibliotecarista és un ventríloc.

El bibliotecarisme es regeix pel principi d'incertesa: tot observador el condiciona...  favorablement.

Diàleg bibliotecarista, quan algú va reconèixer Beckett passejant per Paris:
- Disculpi, és vosté Beckett?
- A vegades

El bibliotecarisme és un cavall sense sarró esperant a la porta d'una biblioteca.

La temperatura de congelació del bibliotecarisme són les estadístiques de préstec, sobre tot si són bones.

El bibliotecarisme és l'astronomia de la cultura.

No hi ha titulació ni acadèmia de bibliotecarisme.

El bibliotecarisme no ofereix un Do, un Mi bemoll, un Sol, sinó un acord de Do menor.

El bibliotecarisme segueix la màxima de Sénancourt: "Si el que ens espera és el no-res, fem que això sigui una injusticia."

El bibliotecarisme és l'arc tens.

A la porta de les Jornades, el bibliotecarisme canta una cançó de cecs amb algunes monedes a la funda de la guitarra.

El bibliotecarista sap que el trèvol de tres fulles és fascinant.

El bibliotecarista ha guanyat temps pel seu ofici gràcies a la crisi de l'ofici.

El bibliotecarisme és la corba més bella entre el context de l'obra i el context del receptor.

El bibliotecarisme és un somni en el que els seus objectes són palpables.

El bibliotecarisme no pertany a cap identitat, a cap guarisme. És una série de singularitats: 1 + 1 + 1 + 1 + 1  + 1...

El bibliotecarisme són les columnes d'un temple derruït.

El  bibliotecarisme no té essència sinó existència. El bibliotecarisme, quan no té existència, té insistència.

El bilbiotecarisme és l'epicureísme de les biblioteques.

El bibliotecarisme es pot donar sense biblioteca.

(Es poden utilizar aquests apunts lliurement sense prescripció mèdica ni bibliotecària.)

dijous, 27 de juny de 2019

Dones del rock, la seva història... al Vapor Vell

Vapor Vell no para per l'estiu... el proper 9 de setembre, a les 19 h., us oferirem un recorregut per les dones que han escrit algunes de les pàgines més interessants i fortes de la música rock.




Anabel Vélez Vargas es periodista cultural. Nació en Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, en 1975. Es editora jefe de la web Culturaca, colaboradora habitual de la revista Ruta 66 y la web Blisstopic. Actualmente es responsable de comunicación de la Barcelona Film Commission. Especializada en temática feminista, ha publicado los libros “Rockeras”, editado en 2016, “Superheroínas: lo que no sabías de las mujeres más poderosas del còmic” en 2017 y “Mujeres del rock. Su historia” en 2018. Todos publicados por Ma Non Troppo. En esta charla hará un repaso a la historia del rock desde una perspectiva de género

dijous, 20 de juny de 2019

Latituts ressonants: audicions i perspectives entorn la música llatina contemporània


La cultura llatina és cosina germana de la nostra. El trasvassament d'influències entre cultures és total, i malgrat tot l'ignorància mútua sembla enorme...
Per començar a parlar-ne ens trobem amb el musicòleg Sebastian Ruiz-Tagle al Vapor Vell, en dos sessions especials...

10 de juliol: Xile: Cant lliure, un recorregut per la música de la resistència
17 de juliol: Brasil: Tropicalisme, ponts musicals entre tradició i avantguarda

Serà a les 19 h. No us ho perdeu!





dilluns, 3 de juny de 2019

L’àrea musical de la biblioteca pública: què fem amb la col·lecció de CDs? … i sense?



[imatge dissenyada per Moloko per a la presentació de La Biblioteca Musical Ideal]


El Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona ha creat un grup de treball de bibliotecaris especialitzats en música per reflexionar sobre el futur dels CD i la música en general a la biblioteca pública. El grup em va proposar participar-hi (des d'aquí el meu agraïment) i aquest document és l'aportació, si més no inicial, a la seva iniciativa. Com penso que tal vegada pugui ser d'utilitat per a altres companys que hagin de prendre decisions sobre el tema, he trobat oportú compartir-ho també al nostre estimat i tossut blog musictecari que sobreviu a totes les tempestes.



La desmaterialització de la música comporta canvis importants. L’èxit de l’streaming al nostre país ha fet saltar pels aires definitivament la manera de consumir música i, com a conseqüència directa, la col·lecció de CDs de les biblioteques ha passat a ser gairebé invisible al gran públic. En aquest document intentaré posar en ordre algunes reflexions i possibles sortides a l’impasse que es viu en aquest moment a les nostres biblioteques públiques en el que afecta a aquesta qüestió. 

El que es planteja afecta plenament al nucli de la professió bibliotecària i la biblioteca com a servei públic. Els CDs només són l’avanç  del problema existencial d’una entitat sociocultural que va néixer i es va desenvolupar en condicions ambientals que poc tenen a veure amb les d’ara mateix. Els passos que es donin respecte a la col·lecció de CDs probablement condicionaran la resta de la col·lecció i la personalitat de la biblioteca. No és estrany, doncs, que costi abordar el problema, seria bo que es fes amb tanta valentia com prudència però, principalment, amb racionalitat. 

D’entrada, cal tenir ben present que no existeix una solució general aplicable a tots els equipaments. De la mateixa manera que ràpidament es va asumir el CD com a nou suport documental a integrar en les col·leccions de gairebé totes les nostres biblioteques, la seva desintegració no és tan senzilla d’assumir per raons ben diverses, aquestes en són algunes de rellevants:

  • No es pot excloure de la biblioteca a una part considerable de la població que, sigui per edat, per situació personal o per simple manera de ser, segueix escoltant la música enregistrada com s’ha fet des de la invenció del fonògraf fins a la popularització de l’streaming. Des de l’aficionat a la música que no té cap interès en perdre el temps davant la pantalla d’un dispositiu electrònic fins al que sent fòbia a la immaterialitat, existeixen molts tipus de persones que ni es plantegen escoltar música des d’un trist altaveu d’ordinador o, pitjor encara, d’un minúscul enginy portàtil amb micro-auriculars. En realitat és senzill d’entendre: l’ordinador no està concebut per escoltar música, un reproductor de CDs (o vinils) òbviament si. Per molt pràctic o còmode que l’streaming sigui per a molta gent, no s’ha d’extrapolar al total de les persones que disfruten escoltant música. 

  • Tal vegada aquell disc, aquella cançó que el va apassionar en un moment de la vida resulta que NO està a internet, o està en un desangelat enllaç del Youtube, però en canvi SI que es pot trobar el CD a preu de col·leccionista a l’Amazon o … gratis a la biblioteca del poble o del barri. 

  • O tal vegada aquella biblioteca que porta anys conformant una preciosa col·lecció dedicada al blues, la música electrònica, el flamenc o l’òpera ha teixit al voltant d’ella una petita comunitat de veïns amants del gènere. 

  • Amb la pèrdua de beneficis econòmics per la caiguda de vendes de CDs, les grans discogràfiques, propietàries dels enregistraments d’artistes llegendaris, estan publicant cofres amb discografia CD - DVD - Vinil + llibrets, posters i memorabilia diversa que no tan sols exciten el desig fetitxista del fan sinó que permeten a la biblioteca reunir en un sol ítem obres musicals en alguns casos de molt valor artístic o històric.

  • Hi ha biblioteques que fa temps que treballen satisfactòriament amb el concepte ‘biblioteca híbrida’ , la complementarietat de la col·lecció física amb les possibilitats que ofereix l’streaming, donat que ambdós presenten inconvenients i avantatges.

  •  Hi ha biblioteques que mantenen des de fa anys una col·lecció local de CDs que no es poden trobar en streaming 

  • L’accés fàcil i còmode a un immens dipòsit de música online no oculta que aquesta queda despullada de la rica informació, cultural i tècnica, que aporta el CD. Pensem per un moment en les formidables presentacions dels CDs del segell Alia Vox d’en Jordi Savall, autèntics tractats que expliquen i dignifiquen l’art musical.

  • Grans músics contemporanis com el genial, prolífic i eclèctic John Zorn només publiquen la seva important i immensa obra en CD, amb unes presentacions també exquisides, deixant per a les plataformes digitals només una petita mostra que no arriba ni a representativa.


Efectivament, de raons no en falten. Això no vol dir que no existeixin també equipaments on cap d’aquestes raons, o d’altres, siguin suficients per seguir mantenint una col·lecció a qui fa temps que ningú fa cap cas, ni els bibliotecaris ni els usuaris. 

Cal ser conscients que el melòman o el col·leccionista de discos mai desapareixerà, però es fa difícil dibuixar un perfil estàndard de l’actual usuari de la secció de música de les biblioteques. Qui i com és aquest usuari? a qui s’adreça ara aquesta col·lecció que comprèn tots els gèneres i basada en criteris de qualitat artística, universalitat i atemporalitat? Qui és aquest usuari que encara sent atracció per l’objecte CD i remena regularment o esporàdica les ben dotades col·leccions de les biblioteques? Que hi busca? I nosaltres, els bibliotecaris, que els voldríem oferir a partir d’ara? volem atreure usuaris a través de la música? i podem de veritat fer-ho, això que voldríem?. Aquestes preguntes només les pot respondre cada equipament en particular en funció de la seva pròpia realitat. Així doncs, ara que ha arribat el moment en que els responsables de cada biblioteca han de decidir que fer amb els CDs, seria lògic que aquestes que hem plantejat fossin les primeres qüestions a considerar abans que cap altra. 

Dos casos extrems: 

  • La biblioteca X té problemes de manca d’espai i els prestatges de CD n’ocupen innecessàriament, ja que l’ús que se’n fa és gairebé inexistent. D’altra banda, no hi ha cap bibliotecari, ni auxiliar, que tingui coneixements musicals ni interès en realitzar activitats de difusió d’aquest fons. O tal vegada sí, però no té ni temps ni pressupost per dedicar-hi perquè les prioritats són altres.

  • La biblioteca Y , que consta de bibliotecaris especialitzats en música i connexions amb les diverses entitats musicals de la seva zona i fa anys que dedica una important quantitat de recursos humans i econòmics a crear, desenvolupar i difondre la seva col·lecció de CDs amb un ús molt satisfactori de la mateixa.

Entremig d’ambdós exemples, tota una gradació de casos. En funció de com de prop estigui la biblioteca d’un dels dos extrems, la decisió serà més o menys fàcil de determinar. 


Les biblioteques amb una realitat més propera a la biblioteca X tenen 3 opcions:
  1. No fer res i seguir amb la inercia de sempre amb risc d’oferir una imatge melancòlica de la col·lecció i probablement contraproduent.
  1. Eliminar completament entre els serveis de la biblioteca el de la col·lecció de música enregistrada. 
  1. Adquirir serveis musicals ja fets on la biblioteca actua com a simple local aparador, dispensador o recinte. Més endavant ens referirem amb més detall a aquests serveis. 

Si, per contrari, la biblioteca es troba més a prop de la biblioteca Y i vol apostar per seguir oferint serveis musicals a l’usuari, quines són les possibilitats?


Respecte a la col·lecció de CDs
  1. Eliminar-la completament i oferir només seleccions musicals en streaming a través de playlists o recomanacions a través de les xarxes socials o a la pròpia biblioteca.
  1. Eliminar-la de la sala, fer esporga i mantenir la col·lecció al magatzem, disponible per préstec.
  1. Manteniment de la col·lecció de CDs amb esporga per gèneres musicals, una acció que es podria fer de manera coordinada amb altres biblioteques de la mateixa zona. D’aquesta manera es garanteix una oferta musical tan diversa com fins ara amb l’avantatge de que l’especialització de cada equipament la fa encara millor. Aquesta especialització té derivades que poden ser interessants per algunes biblioteques: per exemple, la de reunir la discografia completa de grans autors; el cas de John Zorn torna a aparèixer com paradigmàtic. Un servei, aquest, que probablement situaria a la biblioteca en qüestió com a referent musical de qualitat més enllà del món específic dels usuaris habituals. 
      4.  Mantenir la col·lecció però, a partir d’una data concreta, anar incorporant
           exemplars només d’un (o més d’un) gènere específic.

      5.  Mantenir-la tal com fins ara, generalista i amb la mateixa política d’adquisicions.



Més enllà de la col·lecció de CDs

L’associació de musictecaris AMPLI va aparèixer quan la música digital i l’streaming tot just començaven ser coneguts i a guanyar terreny mentre la popularitat del CD disminuïa en proporció inversa. Així, des del 2008, l’equip manté en línia un blog amb el mateix nom que recull un considerable nombre d’articles (més de 1.300 entrades) amb reflexions, entrevistes, informes, propostes i bones pràctiques, tan locals com internacionals i fàcilment recuperables gràcies a un important nombre de descriptors, que poden servir de referència per  tot aquell equipament que tingui interès en promoure la difusió musical des de la biblioteca pública més enllà del simple préstec de CDs.

Durant 11 anys s’ha acumulat una experiència notable en aquest camp com per poder tenir suficients referències del que funciona i el que no. I el que sabem amb seguretat que no funciona és anar acumulant CDs esperant que aquesta col·lecció desperti per si mateixa l’interès de l’usuari. 

En el seu timeline a Twitter, l’Evelio Martínez [company bibliotecari a Barcelona que recentment ha publicat Biblioteconomía de guerrilla, obra que recull alguns dels articles que ha anat escrivint en aquests darrers anys sobre les polèmiques actuals més destacables al voltant de la biblioteca pública i els bibliotecaris públics] comentava no fa molt:

“¿Por qué no se suele pensar en los bibliotecarios cuando se habla de industrias culturales?” se preguntan los amigos de @infobibliotecas. Tema complicado, como todo lo que concierne a los bibliotecarios últimamente. Mi opinión lanzada al vuelo:

Porque, entre otros factores, la jornada para gran parte de bibliotecarios se parece más al trabajo administrativo que al trabajo cultural y creativo. Y, además, la ampliación de funciones, utilizando términos nada claros, tampoco ayuda a publicitar lo que se hace.

Sí, es imprescindible que los bibliotecarios sean buenos lectores (o melómanos o cinéfilos), porque si no es difícil ver cómo se puede dar pie a ese aspecto más creativo.
La figura del bibliotecario podría contrarrestar esa banalización de la cultura por trabajar en los centros de 'atención primaria' de la cultura que son las bibliotecas.

Reflexió que sintetitza la realitat en poques paraules. Una realitat que cal afrontar tant en el que respecta a la professió en general com en casos particulars, com el nostre, que planteja anar més enllà de la col·lecció física de música (préstec de CDs, vídeos o material bibliogràfic) i la celebració més o menys regular d’alguna activitat relacionada amb la música. Si l’usuari mitjà ja sol associar habitualment la biblioteca pública amb la lectura molt més que no pas amb la música, quan pensem en implementar un servei públic musical des de la biblioteca que aspiri a ser un punt de referència pels ciutadans, resulta obvi que no es podrà dur a terme sense un personal qualificat en música, així com recursos i coneixements tecnològics suficients per conformar un servei viu i atractiu. Requisits indispensables que, com sabem, no tots els equipaments poden garantir de forma permanent. 

La pregunta formulada ja fa temps és: en un moment en què l’aficionat a la música pot accedir amb relativa facilitat i gairebé des de qualsevol lloc a una immensa quantitat de música en streaming (segons publica la pròpia companyia, la plataforma Spotify conté més de 30 milions de “talls”) que, a més, incorpora algoritmes cada vegada més perfeccionats que personalitzen les recomanacions automàtiques de la plataforma, què hi té a fer un bibliotecari? 

La resposta és bastant senzilla i té dues vessants interrelacionades: la curació de continguts i el context

La primera vessant ens connecta amb l’arrel de la professió, el bibliotecari sempre ha fet (o hauria de fer) aquesta feina, és la que ens dóna sentit i personalitat. La curació de continguts o  selecció, tractament i difusió de la música enregistrada és una tasca que amb l’aparició de les plataformes d’streaming ha adquirit una nova dimensió i en certa manera ens fa més necessaris. La quantitat de música disponible és tan immensa que és molt fàcil acabar escoltant coses que no interessen en absolut per molt que l’algoritme sembli esbrinar les preferències del titular del compte (que no té perquè ser sempre la mateixa persona) a partir d'escoltes anteriors. 

Sense pretendre desmerèixer l’efectivitat de l’enginy, que és notable, és freqüent que l’usuari habitual d’Spotify experimenti també una estranya sensació de fracàs quan la llista automàtica no acaba d’aportar “allò” que s’esperava, encara que no se sàpiga molt bé que és. És el que els bibliotecaris coneixem com “soroll” documental en la recerca, allò que els bibliotecaris sempre hem justament combatut. Les llistes automàtiques no deixen de ser acumulacions que poden funcionar bé com a ‘fil musical’ i fins i tot poden aportar la descoberta de curiositats però que rarament satisfan a un melòman una mica experimentat qui, probablement, acabarà dirigint personalment les seves cerques o dirigint la seva atenció vers les llistes ‘humanes’, aquelles que molts bibliotecaris, crítics o periodistes musicals, organitzadors de festivals, o simples aficionats a la música hem anat confeccionant amb criteris coherents de filtratge. 

Altra cosa és l’usuari d’Spotify o Youtube que no té una particular exigència i entén la música simplement com un element funcional del seu entorn. Són majoria? això és difícil de saber. D’altra banda, hi ha indicis suficients per pensar, per exemple, que bona part de les generacions més joves ja no s’identifiquen en absolut amb el concepte ‘àlbum’ i les seves preferències musicals es desenvolupen en el món de Youtube generalment al marge de la mediatització tradicional (crítica especialitzada). En aquests dos casos, de moment, periodistes i bibliotecaris especialitzats si que tenim poc o res a fer. El primer perquè, en realitat, tampoc ha sigut mai un usuari potencial de la col·lecció de CDs de les biblioteques i el segón perquè ja té el seu propi món d’influencers a les xarxes socials. 


Fixem-nos ara en aquest comentari de l’historiador i crític musical nord-americà Ted Gioia al voltant d’aquesta qüestió:

“L’especialització com a resposta a l'atomització de la música popular. Els crítics mai van tenir incidència directa ni en la música popular del seu moment ni en l'èxit que aquesta obtingués, van ser simples comentaristes del que passava. Avui, però, que l'oient s'extravia en els racons de l'streaming i la atzarosa homogeneïtzació, els crítics poden influir enormement en quins gèneres o artistes es revaloren un cop han estat oblidats. Sembla una tasca que anirà en augment en els propers anys: rescatar l'oient de la marea multimèdia i oferir-li un context pel que escolta.”

O en el del prestigiós crític i locutor Diego A. Manrique en una entrevista recent:

“Da un poco de rabia y miedo que sea un algoritmo quien te descubra lo que te gusta …
Es increíble. Yo, en dias tontos, me he puesto a escuchar, por ejemplo, pop turco -que tiene una indústria musical potentísima- , y me pregunto, “que cojones haces, si no entiendes ni siquiera el título?” (risas) Es muy frustrante en ese sentido.

¿Qué es lo que falta, entonces? Una vez más: contexto. Alguien que te explique quienes son, que dicen, de dónde vienen. Por ejemplo, ¿esta canción es una provocación o son así de horteras?  “Ars longa vita brevis” el arte es muy grande, la vida muy breve. Nunca falta música.”

I aquí és on entra el bibliotecari musical, un agent cultural especialitzat i capacitat per aportar aquest context des d’un servei públic de qualitat com és la biblioteca. Coneixement musical, història, evolució, aprenentatge del gust i la tècnica musical, el plaer de l’alta fidelitat … infinitat de temes que poden ser produïts i difosos a l’usuari en diferents formats. Cal buscar la complicitat amb ell. Si s’ofereix un producte cultural avançat i atractiu (que, a més, és gratuït) la biblioteca passarà en poc temps a ser vista també com un punt de referència musical. Per això és important entendre al bibliotecari com un treballador cultural creatiu i no només (o abans que) administratiu. La imaginació, la creativitat i disposar d’uns mitjans tecnològics suficients per utilitzar-ne totes les possibilitats, tant de producció com de difusió, realitzar una bona curació de continguts [com les proposades per Evelio Martínez en aquest article], en definitiva, no haurien de ser conceptes utòpics. 

Això és aplicable a xarxes de biblioteques on un punt central pot dedicar-se exclusivament a aquesta producció de continguts per ser oferts a les biblioteques que hi estiguin interessades i no disposin de recursos per generar-los per si mateixes. 

La regularitat és molt important, bé que ho sabem, quan es tracta de crear complicitats que fidelitzen l’usuari. Així, si la biblioteca ofereix diariament, setmanalment o mensualment un producte musical atractiu sobre artistes, gèneres, èpoques, llocs, estils o qualsevol altre tema, es pot anar guanyant un prestigi que finalment faciliti que el gran públic pugui associar la música amb la biblioteca. 

Les activitats sempre han format part dels serveis dels nostres equipaments i, òbviament, així hauria de seguir sent. Exposicions, xerrades o concerts, préstec d’instruments, sales d’assaig per músics, les possibilitats són grans si, com algunes biblioteques ja fan, s’aposta amb fermesa per la música. 

Tenim exemples bons d’aquestes possibilitats tan a casa nostra com a fora, i simplement buscant en el blog AMPLI o en l’excel·lent blog de referència MEDIAMUS, ja se’n poden trobar molts. 

En la segona edició del Bib & Play, al març del 2017, [val tornar a mencionar a l'Evelio Martínez qui en va extreure unes reflexions que cal llegir en aquest post al seu blog]  l’equip de musictecaris de l’AMPLI van fer volar la imaginació sense límits. Es tractava de somiar la Biblioteca Musical Ideal viatjant al 2027.  Per problemes de temps, la presentació no es va poder realitzar aquell dia i no es va publicar, en forma d’article, fins l’agost del mateix any. 

És bon moment per recuperar el document. Amb un estil divertit i unes il·lustracions originals dissenyades especialment per a la presentació, en ell s’hi troben  idees sorprenents i fascinants. I el millor és que algunes d’elles, com vam poder comprovar en aquell mateix congrès, ja existeixen en el present

Una vegada més, el futur depèn de nosaltres. 


Josep Lluís Villanueva Fontanella
Maig 2019 

dijous, 23 de maig de 2019

Paula Valls al Music Spy Club!

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El proper 7 de juny, a les 19 h. ens trobarem amb... Paula Valls!  





El seu treball discogràfic comença amb el Black and white, un EP amb 6 cançons composades per ella.  La seva presentació la va portar a cantar durant dos anys a diferents sales i festivals de renom del país. El seu segon treball discogràfic, I AM és un CD de llarga durada que surt a finals d’abril de 2018. El seu projecte respira un aire molt americà, passant del jazz, al blues, al funk i al soul.

Quina veu, senyores i senyors!

dilluns, 20 de maig de 2019

Dani Jané al Música de Tothom: "El flamenc és visceral i profund, del jazz el que més m'agrada és la llibertat de la improvisació i de la música tradicional argentina m'agrada "la mugre""

Dani Jané és guitarrista, arranjador i compositor. Nascut a Barcelona el 1982, compta amb una extensa formació musical. Ha estudiat guitarra flamenca a l'Escola de Música Joaquín Herrera i amb el guitarrista Manuel Granados; guitarra jazz i llenguatge musical al Taller de músics i a l'Escola de música Moderna de Badalona amb Ramon Montoliu; guitarra clàssica a l'Escola d'Arts Musicals Luthier i al Conservatori Superior de Música del Liceu amb Guillem Perez-Quer, on es va llicenciar el juny del 2016. També va estudiar a l'escola Latitud Tango amb Jorge Blengini, on va aprendre la tècnica i el toc de la música tradicional argentina. Dani Jané ha compartit projectes i concerts amb artistes de gèneres musicals molt diversos com ara: Tio Montero (flamenc fusió), la cantautora rosinca Rusó Sala, Manuel Araya (cantant i artista multidisciplinari), Marta Casals (cantant), Rosa Grau (poeta i rapsode) o el flautista italià Mauro Uselli. Com a guitarrista solista ha actuat en diversos països d'Europa interpretant tant música d'altres compositors com les seves pròpies composicions. 


                                                         Dani Jané 



                                                              Cartell 

“PAISATGES INTERIORS”: Dani Jané ens presenta el seu darrer disc, “Paisatges interiors”, juntament amb altres temes propis recents i també d'altres autors. En les composicions per guitarra de Dani Jané s' hi poden escoltar influències dels diversos estils que l' han acompanyat durant la seva trajectòria artística (clàssic, flamenc, jazz, guitarra sud-americana, músiques del món, etc), però sobretot la recerca d' una veu pròpia en la forma de compondre i d' interpretar, sempre profunda i sensible. (Text: Magic Room)




                                                                         Portada del disc 

AMPLIATS

És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us ofereix l’entrevista amb Dani Jané i la selecció de fons de la biblioteca Ernest Lluch
(Text: Lídia Noguerol) 

Per què vas escollir la guitarra com a instrument?
Quan tenia 12 anys el meu veí tocava la guitarra. Ell era amic dels meus pares i clar, jo recordo que freqüentava casa seva. Tampoc tenia gaires més opcions, perquè era el meu únic veí (riu), vivíem al mig de la muntanya, a la Vall de Bianya. Tinc molts bons records d'aquella època. A partir d'aquell moment em vaig començar a interessar per la guitarra i vaig fer algunes classes amb ell. Em va ensenyar les notes, els acords bàsics i algunes cançons. Llavors algú em va deixar una guitarra clàssica i recordo que passava estones tocant-la sol a la meva habitació. El so de la guitarra ja em va fascinar en aquell moment i des de llavors no m'he separat d'aquest instrument.



                               Una personal versió dels Fab Four

Has estudiat flamenc, jazz i música tradicional argentina. Què t’agrada de cadascun d’aquests gèneres?
Bé, sí, són gèneres que per algun motiu o altre he descobert en diferents moments de la meva vida i els he estudiat. Alguns més a fons i altres menys, però no soc especialista en cap d'ells. Cadascun d'aquests gèneres, m'ha fet descobrir diferents maneres d'expressar-me amb la música.
El flamenc és visceral i profund, del jazz el que més m'agrada és la llibertat de la improvisació i de la música tradicional argentina, que és d'una riquesa impressionant, m'encanta una idea o concepte lligat a aquesta música que és "la mugre". Es podria definir com a recursos de tècnica musical que no apareixen en les partitures però que són essencials per aquest gènere. Cada instrumentista, busca les possibilitats i formes de tocar perquè soni "brut" i donar així un caràcter que va totalment lligat a aquest estil.



                                                 Tocant la mugre d'una milonga

En el teu disc “Paisatges interiors” has intentat fer-hi entrar totes les teves influències?

El propòsit no ha sigut aquest, sinó que més aviat és el resultat de tot un procés llarg, d'anys. Les influències que tinc es plasmen en la meva música, i crec que en la música de qualsevol artista, sense que hi hagi una intenció, sinó perquè d'alguna manera les he integrat, me les he fet meves i em surten.

Amb la Marta Casals has enregistrat un disc, "Recull" de música tradicional catalana. Diries que el que és el que més distingeix la nostra cançó tradicional? 



Si que és veritat que dins de la cançó tradicional catalana trobem moltes cançons que parlen d'històries tristes i realment dures, com és el cas per exemple del Testament d'Amèlia, la Cançó del lladre o la Presó de Lleida. Però també trobem històries d'amor com el Mariner o La Filadora



                                                Amb Marta Casals 

                                                Música tradicional catalana 


Què ha de tenir un projecte perquè t’animis a participar-hi? 

Les motivacions poden ser varies, pero diria que les dues principals són que sigui un projecte amb el qual aprengui musicalment i que estigui format per un bon equip humà amb el que em pugui divertir i tenir confiança. De fet amb els anys m 'adono que quan alguna d'aquestes dues coses fallen, els projectes s'acaben desmuntant, o simplement jo perdo l’interès i començo a pensar en nous projectes i buscar noves oportunitats.

                                         Pensant en nous projectes (?)

Quina diferència hi ha entre tocar amb un/a cantant o amb un/a rapsode? 

Quan acompanyes un/a cantant has de seguir una harmonia i un ritme que acompanya la melodia, però quan toques amb un/a rapsode la llibertat és molt més gran, ja que pots tocar fins i tot atonal. Només cal crear una atmosfera i intentar plasmar l'essència del poema. Per això és important saber de què parla i també com l'entén i com el vol transmetre el rapsode. 

                                                  Amb la rapsoda Rosa Grau 

Per acabar, ens podries recomanar algun guitarrista i algunos discos que t’agradin especialment?

Si us hagués de recomanar un guitarrista català sense cap dubte seria Toti Soler, m'encanta el seu toc, la seva musicalitat...Un gran mestre per mi. Té molts discs que m'agraden, però si hagués de triar-ne algun em quedaria amb "Lydda" i "Transparències". Un altre guitarrista que admiro molt és Luís Salinas, d' Argentina. Té un disc que m'agrada molt titulat "Folklore 1". Un altre molt bó és "El tren".


                                                              Toti Soler 



                                                           Folklore 1 


                                                                    Portada

A la biblioteca podeu trobar: 
Les cançons del 68: Jaume Arnella, Maria del Mar Bonet…Toti Soler. 
Enderrock, 2018 (DVD)



Catorze poemes, catorze cançons. Maria Mercè Marçal / Toti Soler
Fundació Maria-Mercè Marçal, 2009.



Deu catalans i un rus. Ovidi Montllor. Barcelona. K Indústria Cultural, 2005. 



El meu amor sense casa. Maria-Mercè Marçal. Proa, 2003 (Llibre+CD)


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...