Seguim buscant exemples, idees, propostes que lliguen les biblioteques i la difusió musical. I anem trobant, arreu del món, alguns projectes curiosos. Ens ha agradat aquesta biblioteca musical, novíssima, amb espais d'escolta, d'arxiu i d'exposicions... Aquí la teniu!
Ens ha agradat aquest laboratori musical de la Biblioteca de Saint Sever, a Rouen. És un espai polivalent, amb dispositius informàtics i musicals, que propicia l'activitat musical per la seva comunitat.
Ells mateixos ho expliquen així:
S'obre un nou espai insonoritzat per acollir la biblioteca Saint-Sever: MusicLab!
Aquest mini estudi d'assaig i gravació amateur es dedica a l'experimentació i la creació musical.
Necessites un lloc per assajar amb el teu grup? Un espai on començar a treballar la bateria digital entre dues cites? Voleu provar el programari assistit per ordinador (MAO) o escanejar vinils i VHS? El Musiclab és per a tu!
Aneu amb compte, heu d'utilitzar aquest espai de forma independent.
Què es pot fer allà:
- Utilitzar instruments musicals in situ (teclat digital i bateria, guitarres, ukelele)
- Registre mitjançant el programari Audacity i Reaper
- Digitalizar els seus vinils intel·ligents i VHS Petits passos, bons passos. Endavant!
Ens ha sorprés aquesta sala musical de Hong Kong. Es diu Potato Head, i realment el cap se'ns ha quedat així. Es tracta d'un espai d'audicions amb una col·lecció de 8000 vinils, amb amplis retros, espais d'escolta cuidadíssims, tecnologia vintage i ultramoderna a l'hora... No us ho perdeu... es poden fer tantes coses!
En la llarga i entretinguda confluència de la música i les biblioteques encara ho tenim tot per descobrir. Poc a poc van apareixen experiències, intents, dissenys més o menys arriscats que busquen crear un espai de consulta, pràctica i descoberta musical a la comunitat.
L'últim del que en tenim noticia és aquesta Hyundai Car Music Library, de Seoul, un edifici preciós, modern, que combina una excel·lent tenda de vinils amb una col·lecció pública i gratuïta de més de 10.000 exemplars des dels anys 50 fins el present.
Com no podia ser d'una altre manera per la seva ubicació, la biblioteca de Caldes de Malavella és una font inesgotable i bulliciosa d'activitats culturals. D'entre totes elles destaquen els concerts al seu jardí, una bombolla tan genuïna com les de l'aigua amb gas que brolla al municipi. En tots aquests anys de concerts han passat pels Jardins d'en Pere Vidal, grups espurnejants, refrescants i àcids. Enguany la Ferrer i Guàrdia aposta pels espirituosos d'alta graduació: Xarim Aresté (13/07) i Núria Graham (27/07). Tots els concerts són gratuïts i comencen a les 22.00h.
XARIM ARESTÉ
Xarim Aresté és una de les cares més conegudes dels nostres escenaris i, paradoxalment, manté intacte el seu enigma. Ha tocat amb els artistes més respectats (de Josele Santiago a Maika Makovski, passant per Pascal Comelade) però d'un temps ençà posa tot l'èmfasi en el seu projecte personal. Amb l'anterior disc, "La rosada", ja li van ploure els premis: l'Altaveu, el Cerverí, l'Enderrock de la crítica al millor disc de pop-rock de l'any. Ara apuja l'aposta amb "Polinèsies", un viatge per un univers alhora íntim i col·lectiu on cada cançó és una illa formada per mil illes diferents. I com a complement presenta l'EP "Groc", marcat per la presa de consciència política. (BankRobber).
Talent precoç de l’escena catalana i una de les perles més brillants de la cantera de Vic, Núria Graham va començar a cridar l’atenció amb la maqueta ‘First Tracks’ (Halley Records, 2013), i després amb el disc ‘Bird Eyes’(El Segell, 2015), un esplèndid debut de folk i rock que la va portar a girar per Portugal, Holanda i Anglaterra i a compartir escenaris amb St. Vincent i Unknown Mortal Orchestra. Un any més tard, la cantant i compositora va reaparèixer amb ‘In The Cave’ (El Segell, 2016), un EP que apostava per un so més contundent i directe per apropar-se a noms com PJ Harvey. (La Selva. Comarca de l'Aigua)
La gent agafa aire i surt al carrer, bé, en realitat hi torna. Un carrer
Mediterràniament propici per dret que havia estat segrestat durant dècades i
que ara esdevindrà un nou espai de trobada i de reivindicació, però sobretot
d’exaltació de la festa. Durant dècades la polititzada moral catòlica havia estat
posant a prova als joves sotmetent-los a la infame Ley de vagos y maleantes (substituïda
després per la Ley sobre peligrosidad
social ) al limitar les seves conductes a espais més o menys tancats.
Moviments llibertaris, nacionalistes, i socials s’agafen de la mà i comencen a
córrer cap a una porta metafòrica. La revolta es vesteix de confeti i música, la
foscor s’apaga i l’alegria de viure esdevé llum.
Durant els darrers ressons del règim es precipitaven les corredisses per
les cloaques de l’estat: l’intercanvi de camises, càrrecs, i sigles de partits estava a l’ordre del dia. Calia arrencar el joc en un nou escenari i si
pogués ser dinàstic i monàrquic, millor. Tot s’hi va valer alhora de buscar una
transició de paper de cel•lofana. En
canvi la gent es deixa anar i es mou per osmosi, per instint, i per fe en el col·lectiu.
L’escalfor del ramat donarà vida al més tímid, i la sensació de consentiment i
autonomia farà circular l’aire més que mai. El maig del 68 havia arribat tard,
però havia arribat.
La màgica nit de cap d’any de 1974 es reuneixen casi per casualitat a
l’escenari de l’antiga sala Zeleste,
al carrer Plateria (Argenteria
posteriorment) una orquestra d’excèntrics i meravellosos músics que a partir
d’una idea gestada per Gato Pérez i Jaume Sisa es proposen reviure les velles
orquestres d’envelat dels avis amb un repertori a priori contracorrent de la
nova modernitat (carregats de Txa, txa, txas, boleros, passos dobles, mambos,
etc) i una il·lusió a l’alçada del seu talent (molts eren músics clarament
vinculats al rock laietà i al jazz progressiu). A pesar de tot aconsegueixen un
triomf sense pal•liatius que acabarà derivant en altres bolos i posteriorment en una sòlida carrera de 40 anys. Alguns
d’aquells músics fundadors van inagurar el divertit joc de canviar-se el nom i
així en Jaume Sisa esdevé Ricardo Solfa, Jordi Farràs serà La Voss del trópico,
i Jordi Batiste canvia a Rocky Muntanyola, noms amb els que gravaran un grapat
de discos en anys posteriors.
La història de la Plateria es prou coneguda, Manel Joseph exercirà de
carismàtic líder i reconegut vocalista marca de la casa que es farà palès en
cada un dels 14 long play que
editaran. Clar que cada orquestra necessita d’un hit, i la Plateria el va tenir
en Pedro Navaja, una versió d’un tema de Rubén Blades, aleshores poc
conegut per aquí, que un músic de la banda havia escoltat enrolat en una
orquestra de creuer. Afortunadament aquest el va poder gravar en un casette i presentar-lo a la banda que enseguida el va adoptar. L’èxit
va ser enorme, fins i tot va arribar a ser disc d’or.
També han quedat per la història les estripades actuacions a Canet rock
entre 1975 i 1977 i que molts encara tenim a la retina gràcies als fons
històrics de les ràdios i televisions de l´època. La figura Carles Flavià va
estar lligada al grup durant molts anys, un capellà atípic i de verb fàcil que
va arribar a compaginar la seva feina amb la de manager del grup (també ho va
ser del Gato Pérez i de Pepe Rubianes). El 2014 del grup anuncia que deixa
els escenaris i el 2015 l’ajuntament de Barcelona els atorga la medalla d’or
del mèrit cultural (conjuntament amb La Salseta del poble sec). Així mateix l’orquestra
se’n va con el tumbao que tienen los
guapos al caminar...
El 1977 durant una diada festiva del PSUC del poble sec en la campanya
electoral de les primeres eleccions democràtiques, un grup de nois, alguns del
mateix Poble sec i d’altres companys de comarques que estaven estudiant a
Barcelona, munten un grup que acabarà donant llum a La Salseta del poble sec.
Miquel Àngel Tena, Salvador Escribà, Pep Vercher més cinc companys més formen
l’alineació fundadora d’una de les orquestres que més ha fet per a que anéssim
a dormir de dia.
El propi Salvador Escribà, ànima infatigable i vocalista del grup explica
que al seu Bell-lloc d’Urgell ja tenia un grup anomenat Som...indigenes
amb el qual tocava moltes de les cançons que desprès formarien els primers repertoris
de la Salseta, també conclou que aleshores hi havia molta feina
perquè hi havien poques distraccions. Una de les claus de l’èxit de la formació
es que van ser probablement la primera orquestra en interpretar temes com el Satisfaction
dels Rolling Stones, fet que era una veritable convit per al públic més
jove. Aquestes versions de temes clàssic i d’altres que ho acabarien esdevenint
més uns arranjaments nous i unes harmonies alternatives dels tradicionals temes
de ball van fer una combinació irresistible.
A finals dels vuitanta fins i tot creen la seva pròpia discogràfica: Salseta
discos, amb la que treuen els primers discos de dos joves bandes que
acabarien fent història: Sopa de Cabra i Umpah-pah. Avui en dia la Salseta
continua rutllant, treballant la nit,i
fent sonar el friscoleto.
Huapachà combo neix el 1977 a Terrassa com un trio humorístic format per Quimet
Carreras, Miquel Mallafré y Cesc Tudó, molt en la línia sibil·lina dels
argentins Les Luthiers. Ben aviat es defineixen com una orquestra de
ball també molt influenciats per La Trinca, fent de l’humor i la paròdia un
reconegut segell adobat per muntatges escènics informals i sorprenents.
El hit de l’orquestra va ser Niña (Alta
Sociedad 1981, Ekipo) que els va fer treure el nas a les llistes espanyoles de
vendes i fins itot rebre una oferta per
representar Espanya a Eurovisió, oferta que
van rebutjar per les condicions que els implicava. No eren temps per chikilicuatres encara.
L’orquestrina Galana completa aquest pòquer d’orquestres que es van
capficar en fer ballar al personal. Recordem que fins feia ben poc les úniques
xarxes socials que hi havia es formaven al voltant dels aplecs o dels partits
del barça i clar, algú havia d’emprendre la tasca de relator social tot just
abans que es comencessin a posar de moda les discoteques. Els envelats havien estat aquells llocs on podien succeir coses tant estimulants com canviar de parella, regalar un fanalet, i si hi havia sort deixar anar algun que altre petó. El
1982 la Galana publica el seu primer LP que porta per títol el mateix nom de la
formació. Liderada per Jaume Arnella (provinent del Grup de folk) durant els primers anys,
ben aviat van fer-se prou populars a base de recuperar vells ritmes i temes que
es podria dir estaven en desús. Juntament amb Marcel Casellas son un dels
pioners en la recuperació de la música tradicional catalana desprès del
franquisme.
Han passat força anys d'aquells dies que ens han deixat un llegat que forma
part del nostre imaginari col·lectiu i popular, un actiu valuosíssim i testimoni
d’un temps que s’ha anat dissolent.
El carrer no es sols per trepitjar, també s'hi pot ballar.
