dilluns, 21 de gener de 2019

Manel Casadevall (LETS) al Música de Tothom: "Escolto més cançons i directes que discos sencers"

Sota el nom de Lets, Manel Casadevall presenta el seu primer treball en solitari, un EP que porta el mateix nom, enregistrat i produït pel propi autor al Sound Club Studio de Salt, amb Lluís Costa. El disc ofereix 13 temes propis, en català i anglès, que mesclen sonoritats del soul i el funk, així com també del rock i el folk . La banda LETS està formada per Pepe Soler (bateria), Noel Martínez (baix) i Manel Casadevall (guitarra i veu).

Cartell

LETS gravant

AMPLIATS

És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us
ofereix el comentari de Manel Casadevall (Lets) i la selecció de fons de la
biblioteca Ernest Lluch. (Selecció: Lídia Noguerol)

“Si haguéssim de parlar d’influències són moltes i molt diverses, per
exemple si parlem de clàssics, els grups o discs dels músics que ens
agraden són Jimi Hendrix, Stevie Ray Vaughan, John Mayer, Joni
Mitchell, Chet Baker, Patti Smith, Robben Ford, Curtis Mayfield entre
molts altres. De música d’aquí molts grups com Umpah-pah, Zitzània, Sui
Generis, els discs de Ferran Palau, etc… Actualment escolto més cançons
i directes que discs sencers”

Manel Casadevall (Lets)

SELECCIONATS

Guillamino – Fra Júpiter (BankRobber, 2018)

Guillamino & the Controls Z’s (BankRobber, 2013)

Paul Weller – Heavy Soul (Island, 1997)

Bill Withers – The Best of Bill Withers (Sony Music, 1998)

Nick Waterhouse – Holly (V2, 2014)

Leon Bridges – Coming Home (Sony Music, 2015)

The Allman Brothers Band – Brothers & Sisters (Def Jam, 2013)

Joni Mitchell – Blue (Warner, 1971)

Curtis Mayfield – Curtis (Curtom Classics, 2001)

Ferran Palau – Santa Ferida (Halley, 2015)

Delta Swamp Rock: Sounds From The South. At the crossroads of

Rock, Country (Soul Jazz, 2011)

dilluns, 14 de gener de 2019

R.I.P. 2018 - Una exposició d'artistes de la música i el cinema morts l'any passat

Un cop finalitzat l’any, a la Biblioteca Vapor Vell fem un repàs a les figures del món de la música i el cinema que ens han dit adéu durant aquest 2018. Per a aquesta exposició hem seleccionat només una de les obres més emblemàtiques de cadascun d’ells. Us convidem a buscar al catàleg la resta dels seus treballs i unir-vos a aquest petit homenatge.

Exposició preparada per un dels nostres musictecaris de capçalera, Arnold Layne.

dilluns, 7 de gener de 2019

Alfred Crespo al Music Spy Club!

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El proper 18 de gener, a les 19 h. ens trobarem amb... ALFRED CRESPO!

ALFRED CRESPO – 18 de gener, 19 h.

És cert que Alfred Crespo és un periodista musical apassionat, associat a la revista Ruta 66. Però també que la seva feina de divulgador cultural depassa la música, el rock i la revista: és biògraf musical, assagista, editor, agitador artístic, conferenciant. Una figura irreductible, sempre del costat del diletantisme.

Properes dates...

NURIA GRAHAM – 22 de febrer, 19 h.

Ens trobem davant d’una artista singular en tots els sentits de la paraula. Amb només dos discos, i una joventut vibrant, ha creat un personalitat artística sensible, carregada de matisos, on els arranjaments importen tant com la puresa de la seva veu. Un diamant polint-se davant dels nostres ulls.

SIDONIE – 15 de març, 19 h.

Si hi ha una banda insistent al panorama pop rock és Sidonie. Porten ja dos dècades publicant, tocant a tots els escenaris imaginables, modulant el seu estil sense perdre un tarannà rock marca de la casa. És aquesta qualitat incombustible la que els converteix en uns amants de la música per sobre de les pujades i baixades de la indústria.

Música per a tothom: "El piano i el naixement del jazz amb Albert Llovet"

Estrena la nova temporada de "Música per a tothom" el pianista Albert Llovet, que ens explicarà la relació entre el piano i el naixement del jazz. El seu repertori és un repàs als diferents estils pianístics que conformen el passat de la història del Jazz, com poden ser el Ragtime, el Swing primitiu de Fats Waller o el Boogie Woogie, un dels precedents del Rock&Roll; un viatge que recull les grans melodies del jazz tradicional.

ALBERT LLOVET: Va començar la seva carrera el 1993 i durant aquest temps ha gravat discos amb diverses bandes de jazz: Two Cats, Hop’s Trio, Counting Off i La Madam Boogie (banda que configura el seu projecte personal). En la seva trajectòria artística cal remarcar el seu pas pel Festival de Jazz de Girona (2010, 2011 i 2018) el 40è Festival Internacional de Música de Cadaqués (2011, 2013), el Black Music Festival (2012 i 2013), el Festival de Jazz de Figueres (2018) i el Girona Christmas Swing entre d’altres. El seu nom ha figurat en la programació de locals de renom com el Sunset Jazz Club i en diferents auditoris de Catalunya i França. Gran amant del ragtime, ha dedicat els darrers anys a l’estudi del jazz tradicional i el boogie woogie a mans d’especialistes en la matèria com el mestre Lluís Coloma.

AMPLIATS

És la secció dels musictecaris (bibliotecaris especialitzats en música) que us ofereix la recomanació de l' ALBERT LLOVET i la selecció de fons de la biblioteca Ernest Lluch.
(Text: Lídia Noguerol / Albert Llovet))

Una mica d'història

El jazz és un estil musical nascut a Nova Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica) a principis de la dècada del 1900, on es barreja una rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets). Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. (Font: Viquipèdia)

L’Albert Llovet ens recomana:

“Se'm fa molt difícil pensar en dos o tres discos per recomanar per

diferents raons. La primera, perquè el repertori que toco és d'una

època en la que els discos tenien una cançó per cada cara i prou (el

que trobem són recopilacions). L'altre raó és que m'és molt difícil escollir quelcom que sigui representatiu degut la gran diversitat de material. En tot cas, la feina de seleccionar cançons ja la vaig fer previament a l'hora de gravar el meu propi disc amb el trio "La Madam Boogie".

Així doncs, el disc que us recomano és el meu, ja que recull un tema

de cada un dels 11 pianistes que vam seleccionar i on tots els estils,

gèneres i moments de la història hi són representats. Cada una de les peces d’aquesta selecció vol retre homenatge a l’estil característic dels grans pianistes dels moment, com Jelly Roll Morton, Fats Waller o Albert Ammons. També conté moltes de les cançons que interpretaré al concert i, a més a més, crec que és un bon punt de partida per aquells que s'interessen per primera vegada pel jazz antic, perquè troben un xic de tot. Així és al menys com el vam pensar. “Strideboom” proposa un recorregut per alguns dels temes més representatius de l’ stride piano i el boogie woogie dos gèneres jazzístics que tingueren el seu boom durant les primeres decàdes del segle XX a les grans ciutats nord-americanes."

LA TRIA DE LA BIBLIOTECA

(Selecció: Lídia Noguerol)

Scott Joplin’s – Piano Rags. Emporio, 1994.

Fats Waller – Fats Waller. Folio, 1992 (Bib. Casero)

Fats Waller – The Panic is on. Le Chant du Monde, 2005. (Bib. Casero)

Willie “Lion” Smith – Music On My Mind. Universal, 2001.

Jazz Piano: Jelly Roll Morton, Fats Waller, Oscar Peterson, Earl Hines, Lennie Tristano and Bud Powell. BMG Classics, 1999.

La Vella Dixieland – Ragtime. Discmedi, 1995.

La Vella Dixieland – Viatge a Nova Orleans, 1992.

Jazz: The Smithsonian Anthology. Smithsonian Folkways Recordings, cop. 2010. (Box Set amb llibret explicatiu en anglès, que repassa la història del jazz i els seus punts d’inflexió) .

Jazz: la historia. (4 DVD). Dir. Ken Burns.

Historia del Jazz. Ted Gioia. Turner / Fondo de Cultura Económica. Madrid, 2002.

dimecres, 2 de gener de 2019

El 2018 del musictecari Arnold Layne

Com cada any, des de fa quatre, el musictecari Arnold Layne -diletant i universalista- ens envia la seva selecció musical personal. Es tracta d'un document exhaustiu, el capítol d'una biografia apassionada per l'expressió artística. Més de 500 referències, entre discos, versions, directes, còmics... Quasi dos referències diàries... Però és així com volem viure! Insaciables, permanentment sensibles, curiosos.

És una mostra rellevant d'algú que s'ha passat la vida vinculat a la música, des dels bars a les nits com a DJ, de les recomanacions periodístiques al Butxaca a la vida musictecària a la Biblioteca Vapor Vell. Aquesta és la seva collita musical del 2018. És la seva, però la curiositat la farà nostra.

Ah, per si el voleu consultar en persona, Arnold Layne opera a la Biblioteca Vapor Vell.

divendres, 21 de desembre de 2018

Morry X-Mas. Les cançons més escoltades del 2018 a Can Musictecaris.

Sabem que l'heu sentit mil vegades, però el "Malamente" de la Rosalía (el fenòmen musical de l'any, sens dubte) serveix per descriure en una paraula com ha anat el 2018. El món ha virat a la dreta. Però no tot ha estat dolent aquest any. Com sempre, la música ens ha donat més d'una alegria. I els musictecaris volem compartir aquestes alegries amb tots vosaltres per desitjar-vos Bones Festes i Bon Any! Trá Trá! Us deixem les cançons que ens han alegrat més d'un dia.

Mont

Aquí va

Les he sentit tantes vegades!!!!

Ferran Palau - Tornar a començar

The New Raemon – En el centro del baile

Pecident Fonti

Üstad Münir Nurettin Selçuk - Kalamış

Münir Nurettin (1900-1981) és probablement el nom més important en la història de la música turca de tots els temps: compositor, tenor excepcional, intèrpret virtuós del Tambur i director del Conservatori d'Istanbul del 1953 al 1969. En aquest tema, canta al lloc on va viure tota la seva vida, la platja de Kalamış, un dels racons més bonics de la part d'Àsia de la vella Istanbul. N'he escollit un emocionant enregistrament en directe que m'ha acompanyat moltes vegades durant aquest any.

" Bir tatlı huzur almaya geldim Kalamış'tan, âh Kalamış'tan!"

" Una dolça pau m'ha envaït a Kalamış, ah! Kalamış!"

Director Wilkins

L'actualitat ja no m'importa. Culpa meva, suposo, i del meu estrabisme, que busca perspectiva. Per mi Proust és novetat ara. Com podria un titular qualsevol ser més important que La recerca del temps perdut? En les millors èpoques de la nostra vida vivim de forma intempestiva, negant qualsevol forma de contemporaneïtat. Per això els llibres que he llegit tenen més de cent anys, els temes que m'han preocupat tenen segles i el disc que més he escoltat té quasi vint anys. És el Fleurs, de Franco Battiato. Un disc, per fi, sense bateries. Només melodies, només l'amor, només velles cançons. No importa la valoració que té a Allmusic, ni la consideració estètica de Battiato. Què importa el món a aquestes alçades? Importa la vida. I la cançó obre el disc obria també totes les meves nits d'estiu, i acompanyava el primer aroma del vi blanc. És la Canzone de l'amore perdutto.

Lo Jaume

Han estat algunes de les més escoltades durant el 2018....sobretot al cotxe i amb els nens

1) Bella Ciao; Manu pilas

2) En rudy s’ha enamorat; L’home llop & the Astramats

3) Country; Alzo

4)La prima estate; Erlend Oye

5)Senyals; Guillem Roma

Lorien de Loth (Marta Khan)

Com diuen els seus compatriotes: «Si escoltes Nusrat no necessites drogues»

Una de les cançons que m’ha acompanyat aquest any: «Tumhein dillagi bhool jaani padegi», lletra i música de Nusrat Fateh Ali Khan.

A partir de Nusrat, la descoberta de l’any: les Nooran Sisters. Desitjant poder-les escoltar en directe.

Cançó: «Dama dam mast qalandar» (lletra i música: Nusrat Fateh Ali Khan)

I la darrera que m’ha molt ben acompanyat aquest 2018, com no podia ser d’altra

manera, ELLA. Mayte Martín: «Antes de ti», del nou àlbum Tempo Rubato.

«Antes de ti el amor me hizo llorar, / desde tu amor no sé reír si no es contigo.»

Miss Danger:

TENDERLONIOUS. The Shakedown (2018)

El crítico literario Samuel Johnson decía que en Londres había todo lo que la vida podía ofrecer. Ciudad-laboratorio en la que siempre pasa algo, cosmopolita, camaleónica, excitante como un nuevo amor. Londres, la ciudad a la que siempre regresamos para tomarle el pulso a la cultura, vuelve a sorprendernos con una escena vibrante de músicos de jazz que siguen el legado de Yusef Lateef, fusionando sin complejos y abriéndose a la música de baile. Es lo que algunos ya han acuñando con la etiqueta de future rare groove, una mezcla de Soul, Funk, Jazz y Electrónica, evolución natural del Acid Jazz ochentero.

La lista de músicos británicos cuya creatividad ha nutrido mi apetito musical a lo largo del 2018 es larga. Destacaría: Matthew Halsall (trompetista de altos vuelos), Chip Whickham (el concierto que dio este noviembre en el evento mod "LeCleanCut" ya es mítico), Ashley Henry (inevitable escucharle tocar el piano y no recordar a Herbie Hancock) y toda la estela de músicos del sello 22a, entre ellos Henry Wu (mutado en Kamaal Williams y Yussef Kamaal) y Ed Cawthorne aka Tenderlonious, alma mater de la discográfica.

Tenderlonious

Con tres discos en su haber, el EP On Flute (2016), 8R1CK C17Y junto con Dennis Ayler (2017) y The Shakedown (2018), Tenderlonious se ha convertido en el talento más visible de este efervescente jazz made in UK que, ¡por fin!, nos vuelve a hacer bailar, rompiendo en mil pedazos ese concepto de jazz previsible y estático sólo para eruditos de anchas posaderas. En el último disco del músico, encontramos incuestionables ejemplos como los temas Maria y este SV Disco. ¡Bailemos!:

Más información sobre la nueva escena jazz en UK:

"The British Jazz Explosion: meet the musicians rewriting the rulebook". En: The Guardian, 8/4/2018.

"Blow, Man, Blow: Tenderlonious and New Movements in Jazz". En: Clash Music, 3/5/2017.

Hurdy Gurdy Man

U.S. Girls – M.A.H.

In a poem unlimited (2018), el darrer treball de Meghan Remy al capdavant de U.S. Girls, apareixerà a moltes llistes dels millors discos de l’any amb motius merescuts. D’entre els grans temes que inclou jo em quedo amb Mad As Hell (M.A.H), un al·legat pacifista a ritme de música disco.

A Perfect Circle – Eat the elephant

Després de 14 anys esperant un nou treball, Maynard James Keenan i Billy Howerdel publicaven per fi aquest 2018 Eat the Elephant. El tema homònim que obre el disc és una balada de piano amb melodia agredolça (sí, potser és arriscat començar un àlbum de rock així) que tinc ficada al cap des de que la vaig escoltar.

Calexico – Under the wheels

Una banda veterana que ha fet de la fusió cultural la seva pròpia personalitat. A més, us puc assegurar que els seus concerts són una festa, especialment quan toquen temes com aquest genial Under the wheels, inclòs al seu darrer treball The thread that keeps us.

Low – Dancing and fire

Double negative (2018), l’àlbum amb el que el trio de Minnesota ha celebrat els seus 25 anys de carrera, desconcerta des de la primera escolta (molts hem pensat en un primer moment que el disc estava defectuós), per l’atmosfera de sorolls i distorsions opressives que envolten les melodies. Només hi ha un parell de moments de calma, com la minimalista Dancing and fire, on la veu d’Alan Sparkhaw posa els pèls de punta.

Christina Rosenvinge – Ana y los pájaros

La madrilenya Christina Rosenvinge es troba en un dels seus millors moments. Aquest any, a més d’haver estat guardonada amb el premi Nacional de les Músiques Actuals, ha publicat el seu darrer treball, Un hombre rubio, que inclou temes com Ana y los pájaros, una delícia.

Joan Rosebud

01. “Hand in glove”, de The Smiths

Bé, no només aquest tema sinó tots els del 1r disc de la banda, a més del “please, please, please, let me…” i cançons d’altres discos.

Puc estar molt de temps sense escoltar el grup de Morrissey i Marr, però esporàdicament sento la necessitat d’escoltar-los de manera compulsiva. És una banda que m’agradarà fins el dia que em mori.

02. “Bad bad news” de Leon Bridges

He triat aquest tema per dir un, però m’encanten totes les cançons de “Good Thing”. Per a mi és el disc de l’any.

03. “Sargento de hierro”, de Morgan

La veu de Carolina de Juan es espectacular, i aquest tema (l’únic en castellà del darrer disc de Morgan) em posa la pell de gallina.

04. “Pearly gates”, de U. S. Girls

He descobert fa molt poc la Meghan Remy i em pregunto perquè no ho vaig fer abans. M’encanta.

05. “Listening Inn”, de Dr. Dog

És de les meves bandes predilectes, cap disc em defrauda i els escolto un i altre cop.

06. “La rueda mágica”, de Fito Paez

“Yo extraño esa fascinación, un poster y una Gibson Les Paul, que nunca voy a olvidar”… em sembla un dels millors temes pop/rock que mai s’han fet en castellà. Aquest any l’he escoltat molt perquè el volia treure amb la acústica i no he parat fins a que ho he aconseguit.

07. “Talking straight”, de Rolling Blackouts Coastal Fever

Un tema molt dels 80, amb una veu que recorda la de l’Iggi Pop, guitarrero i molt ballable.

08. “Nowhere girl”, de B-Movie

Bé, de tant en tant, em dona pel remember. Per tornar mentalment a altra època i altre lloc, aquest tema és infal·lible.

09. “Thinking out loud”, d’Ed Sheeran

Les meues xiquetes són molt fans i a força d’escoltar-ho a mi també m’ha acabat agradant força. Aquesta cançó la canto a grito pelao en la ducha.

10. “Ivory coast”, de Pure Bathing Culture

De Brooklyn per al mon, una banda molt interessant, els Pure Bathing Culture. Impossible escoltar alguns dels seus temes i no posar-te a ballar.

DRA. GOLDFOOT (Lídia Noguerol)

M'han quedat gravades a foc les cançons dels tres concerts que més m'han agradat el 2018: Chip Wickham a Le Clean Cut (mil gràcies per perdonar-me l'smart dress i pel directe bespoke), Low a la Fabra i Coats i Pony Bravo a l'Apolo. D'aquest grups recomano tota la discografia. Com a dit l'insigne Tito, l'últim de Low és per treure's el barret. Vint-i-cinc anys de carrera i s'arrisquen amb un disc com "Double Negative". De Chip Wickam us poso els seu dos discos en solitari i el que té amb Blue Mode. Aquest últim conté una versió groovy de l' "Smells Like a Teen Spirit" de Nirvana. Encara que viu a Madrid aquest senyor surt de la nova escena de Jazz Uk de la que ens parla la senyora Miss Danger. També podeu escoltar una llista de reproducció de UK Jazz feta per ell.

Chip Wickham - La Sombra