Sempre és difícil encarar les especialitzacions documentals. Aquest és l'ofici que tracta de compartir aquest bloc. Amb els dotze anys que portem en dança diríem que no ens havíem trobat mai amb un llibre que parlés específicament sobre Documentació musical. Estem d'enhorabona: Finalment ha arribat. Així ens el presenta la seva autora, Cristina Martí:
"Estoy muy feliz y orgullosa de contaros hoy que la Universitat Oberta de Catalunya y El Profesional de la Información acaban de publicar mi libro Documentación musical, en la colección EPI Scholardirigida por Javier Guallar. Ya está disponible en la Editorial UOC (y muy pronto en su red de distribuidores y a través de Amazon para su distribución mundial), y próximamente en versión digital en diferentes plataformas y librerías on-line.
Documentación musical, la inquietud
Desde mis tiempos de estudiante, allá cuando la carrera todavía se denominaba “Biblioteconomía y documentación”, siempre andaba acribillando con consultas a catálogos, bases de datos, Internet (e incluso personas) que me hicieran aprender sobre la aplicación de la disciplina al mundo de la música, con el que he estado en contacto desde los 8 años. De aquella necesidad de disponer de un lugar de referencia centrado en este tema y con la creencia de que toda la información que iba recopilando podría interesar a otras personas nació el propio Papeles de Música, que el mes pasado cumplió ya !10 años de existencia!, con ciertos altibajos en su dedicación, es cierto, pero con las mismas satisfacciones e ilusiones del primer día.
Aquellos tiempos me llevaron también a conocer a la Asociación Española de Documentación Musical, en donde he conocido a los mejores profesionales de bibliotecas, archivos y centros de documentación de nuestro país, de quienes sigo aprendiendo todos los días, y a otros muchos del extranjero. Por medio de otras asociaciones profesionales conocí también a Javier Guallar, quien (buscando consejo para elaborar el material docente para una universidad en la que trabajé) me sugirió que la Documentación Musical sería un muy interesante tema para un libro de la colección El Profesional de la Información. Tras un cambio de planes (por mi incapacidad de recortar texto y decidir qué secciones dejar fuera) decidimos publicarlo en la colección Epi Scholar, de mayor extensión y diferente enfoque, que hoy os presento con mucha ilusión y ganas de darlo a conocer entre todos vosotros.
Documentación musical, el libro
Hasta el momento, diversas publicaciones han tratado el mundo de los archivos, bibliotecas o centros de documentación de música de forma aislada, exponiendo o presentando casos concretos en lo concerniente a ellos: colecciones y fondos, figuras relevantes, centros documentales, repertorios o bases de datos, tecnologías concretas aplicadas a la Documentación Musical… Este libro nace del interés en ofrecer en una única monografía, la primera en español, aquellos aspectos esenciales relacionados con la gestión de la Documentación Musical desde un enfoque académico y profesional, acotando su campo, definiendo los perfiles laborales y ofreciendo una amplia selección de recursos útiles para el desempeño de esta actividad profesional."
La ciencia del ritmo – Paul D.Miller A.K.A. DJ Spooky that Subliminal Kid - Barcelona : Alpha Decay, 2007 - ISBN: 9788493486877
L'artista conceptual Paul Miller (Washington DC, Estats Units, 1970), també conegut com a DJ Spooky that Subliminal Kid, ens ofereix un manifest per a ciència del ritme, o sigui, la creació d'art des del flux dels patrons del so i la cultura, i la seva evolució. Amb el mix del DJ com a plantilla, descriu com l'artista, al bussejar per les innombrables formes d'organitzar la mescla d'idees culturals i objectes que ens bombardegen, usa la tecnologia i l'art per a crear un element nou i expressiu, infinitament variable. La tecnologia proporciona el mètode i el model, la informació en xarxa que, com els elements de la composició, segueixen canciant constantment. I la tecnologia es troba al mig, construint un pont entre la consciència de l'artista i el món exterior. L'art de la mescla crea un nou llenguatge creatiu.
Miller va construir el personatge de DJ Spooky com un projecte inicial d'art conceptual, però llavors va veure l'oportunitat de crear la codificació d'una sintaxi generativa de nous llenguatges creatius. El significat de “spooky” prové dels sons més fantasmagòrics i misteriosos que utilitza en la seva música, que va des del hip-hop, fins al techno o l'ambient.
Rastrejant la genealogia de la ciència del ritme, Miller cita fonts i influències força variades, tals com Marcel Duchamp, Ralph Waldo Emerson, James Joyce o Eminem. Escriu: “La història es desenvolupa, mentre que els fragments s'uneixen”.
Antología poética del rock - Alberto Manzano (selección y traducción) - Madrid : Hiperión, DL 2015 – ISBN: 9788490020371
La combinació de música i poesia han fet del rock una forma d'expressió artística que ha caracteritzat el segle XX, i encara segueix vigent. Aquest llibre recull, en anglès i castellà, 212 cançons de rock de les més reconegudes i populars del gènere.
Alberto Manzano (Barcelona, 1955) és traductor de l'obra dels grans poetes del rock: Leonard Cohen, Bob Dylan, Patti Smith, Lou Reed, Tom Waits, Jackson Browne, Suzanne Vega, Neil Young, Kevin Ayers, Elliott Murphy, etc. Periodista musical de les revistes Rockdelux, Ruta 66, Ajoblanco, El Europeo; i adaptador al castellà de cançons en anglès per a artistes nacional tal com Enrique Morente, Santiago Auserón, Luis Eduardo Aute, Christina Rosenvinge, Jabier Muguruza o Mayte Martín. També ha destacat com a assajista (Cohen, Dylan, Young, Browne, Reed, Ayers), i delicat poeta, ha publicat Para los que no pueden hablar (2000) i Puente del alma y la luna (2009), amb pròleg de Luis Eduardo Aute i Enrique Morente respectivament.
Como funciona la música – David Byrne - Barcelona : Reservoir Books, 2014 – ISBN: 9788439727972
Seguint l'estil del millor assaig anglosaxó d'estil divulgatiu, literari i documentat, sense caure en l'ensopiment acadèmic, David Byrne (Dumbarton, Escòcia, 1952) ens mostra com la música sempre ha sigut el resultat de circumstàncies culturals i de la creativitat individual. En aquesta obra, combina apassionants nocions sobre la història de la tecnologia musical, anècdotes autobiogràfiques de la seva etapa en el grup Talking Heads (1975-1991), una repassada als corrents musicals del segle XX, i una interessant anàlisi sobre el present i el futur de la indústria musical. Posa de manifest com tots els condicionants externs a la pròpia creació modelen la història de la música, i així comença explicant el pes que les esglésies, catedrals, òperes i palaus van tenir en la composició de la música clàssica, la relació entre la música pop i els petits clubs per què per a un músic com ell és molest interpretar en espais mítics com el Carnegie Hall o com es van construint els diversos gèneres en funció dels espais on se'ls escolta o de les tecnologies usades. En la seva indagació en la importància dels factors extramusicals, Byrne, sense complexos, tampoc ignora la moda com a element dramàtic en la interpretació.
En un moment en què molts anuncien el final de la indústria de la música, un text tant rigurós i optimista com aquest resulta francament necessari.
Cómo ganarse la vida con la música – David Little - Barcelona : Ma Non Troppo, cop. 2016 - ISBN: 9788415256960
El negoci de la músicia s'ha transformat radicalment els darrers 25 anys. L'expansió d'Internet, la implantació d'ordinadors potents, o el desenvolupament de la tecnologia portàtil, són el paradigma d'una nova i apassionant època en la qual la promoció musical es regeix per codis molt diferents dels anteriors. Fins a on arriba aquesta metamorfosi fascinant? En aquesta obra trobareu totes les tècniques i estratègies de màrqueting i promoció per aconseguir l'èxit: com escollir el millor estudi de gravació, com crear i difondre la música online, com aconseguir un contracte discogràfic, sales de concert, promotores i festivals. Ens parla de la importància de l'artista i el públic objectiu al qual es dirigeix, també com ha d'explicar la seva pròpia història i aconseguir fer virals els continguts.
L'autor d'aquest llibre, músic i periodista, ens descobreix quines són les vies principals d'ingressos d'un músic, i la millor forma que aquests professionals poden donar a conèixer la seva feina.
Jinetes en la tormenta - Diego A. Manrique - Barcelona : Espasa, cop. 2013 – ISBN: 9788467009132
Diego A. Manrique comparteix amb els lectors les claus d'una passió destilada al llarg dels anys de col·laboracions radiofòniques i televisives, crítiques i articles periodístics: la crònica social de tota una època. A Jinetes en la tormenta ens condueix a través del batec de la música negra, de Wilson Picket a Michael Jackson, evocant el ritme abrasador del rei del soul Otis Redding, destaca a gegants del jazz com Billie Holiday o Miles Davis, ens desvela els secrets d'artistes “maleïts” com Syd Barrett, el geni de Pink Floyd o la desgraciada Amy Winehouse. Ens mostra la cara més real de figures essencials com Tom Waits, Jerry Lee Lewis, The Doors, els Rolling Stones, The Who, U2, Springsteen, Nirvana… sense oblidar-se dels protagonistes de l'anomenada movida madrileña. En alguns casos, cal advertir, el resultat trenca la imatge tòpica dels artistes.
Diego A. Manrique (Pedrosa de Valdeporres, Burgos, 1950) és, sens dubte, el més conegut dels crítics musicals de l'Estat. La seva activitat en diversos programes de ràdio i premsa i revistes especialitzades, ens han acompanyat durant dècades. Té un estil inconfusible i una sensibilitat que traspassa la simple reflexió sobre el tema musical, amb una indubtable vocació literària.
Diego A. Manrique comparte con los lectores las claves de una pasión destilada a lo largo de los años en forma de colaboraciones radiofónicas y televisivas y en sus críticas y artículos periodísticos: la crónica social de toda una época. En Jinetes en la tormenta nos conduce por el latido de la música negra, desde Wilson Pickett a Michael Jackson, evoca el ritmo abrasador del rey del soul Otis Redding, se detiene en gigantes del jazz como Billie Holiday o Miles Davis, nos devela los secretos de «malditos» como Syd Barrett, el genio de Pink Floyd o la desdichada Amy Winehouse. Nos muestra el rostro más auténtico de figuras esenciales como Tom Waits, Jerry Lee Lewis, The Doors, los Rolling Stones, The Who, U2, Springsteen, Nirvana… sin olvidar a los que fueron protagonistas de la llamada movida madrileña. A veces, conviene advertirlo, el resultado rompe la imagen tópica de algunos artistas.
Diego A. Manrique (Pedrosa de Valdeporres, Burgos, 1950) es, sin duda, el más célebre de nuestros críticos musicales. Su actividad en distintos programas de radio y televisión, así como sus colaboraciones en periódicos y revistas especializadas, nos han acompañado durante varias décadas. Es dueño de un estilo inconfundible y de una sensibilidad que traspasa la simple reflexión sobre el tema musical, con indudable vocación literaria.
Invitació a la música - Josepa Roselló - Barcelona : Columna, 1996 – ISBN: 8483000741
Aquest llibre està pensat per ajudar a adquirir una cultura musical a aquelles persones que els agrada la música però que, per la raó que sigui, l’han estudiada poc o gens. La història bàsica de la música occidental, les nocions fonamentals del llenguatge musical i una selecció d’audicions comentades de tots els estils i èpoques componen aquesta guia per poder conèixer els aspectes essencials de la música. La intenció no és altra que poder disfrutar millor del plaer de la música, en conèixer-ne els mecanismes interns i el context en què s'ha generat.
Sens dubte, Invitació a la música és una magnífica oportunitat per a accedir al món tan familiar, i alhora tan desconegut per a molts, de la música. Josepa Roselló és titulada en piano i solfeig pel Conservatori de València, i ha dedicat la seva vida professional a la pedagogia de la música. El 1962 fa ser cofundadora de Joventuts Musicals a Tarragona, i va crear el cor Al·leluia.
Lost in music : una odisea pop - Giles Smith - Barcelona : Contra, 2014 – ISBN: 9788494093890
Des de ben jove, Giles Smith es va sentir atret per l'univers del pop: les cançons que sonaven a la ràdio, els concerts que veia a la televisió, els singles de 7 polzades que comprava o robava, per la iconografia pop, els pentinats estrambòtics i les guitarres elèctriques.
En aquest llibre de records el britànic Giles Smith (Colchester, 1962), exmembre de grup dels vuitanta Cleaners From Venus, ens convenç que l'èxit com a estrella del pop mai el va canviar, però perquè mai en va tenir. Smith, actualment és columnista esportiu al diari The Times, va gravar un únic disc amb el grup. Però van gravar un disc que , al cap i a la fi, és el que compta. Un disc gravat en un tuguri amb un equip tècnic lamentable, i on el grup a vegades hi passava la nit. Però res era més important que el disc, gravar un disc...
Aquesta és la història d'un fracàs i d'un amor perdurable. Amb un fi sentit de l'humor, Smith evoca els seus somnis de joventut, els grups en els quals va tocar, els discos que va escoltar i col·leccionar, i els anys en què, en definitiva, va desenvolupar una grandíssima passió per la música popular i la seva cultura.
Mil violines - Kiko Amat - Barcelona : Reservoir Books, 2011 – ISBN: 9788439723356
Aquest llibre és una recopilació de cròniques sobre música pop, i els gustos personals del seu autor. Les cançons són l'eix al voltant del qual gira tot, i el nexe d'unió entre les històries, fictícies o no, que s'hi narren. No pretén ser una obra d'assaig o autobiogràfica, així l'autor es permet incorporar narrativa, diàlegs, llistes i tot allò que se li va ocorrent graciosament. També hi ha situacions quotidianes, que poden ser similars en to i contingut a la sèrie de columnes que l'autor va realitzar per a La Vanguardia i Catorcephenia. És a dir, basar-se en la mateixa línia temàtica: la relació de l'autor i les seves cançons amb una altra persona, en aquest cas la seva dona, que apareix regularment a cada capítol, inclús situant l'acció en el mateix moment d'escriure el llibre.
Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) és escriptor i periodista musical. És autor de les novel·les El día que me vaya no se lo diré a nadie (2003), Cosas que hacen BUM (2007), Rompepistas(2009) i Eres el mejor, Cienfuegos (2012). Escriu de forma regular per al suplement Cultura/S de La Vanguardia, Babelia d'El País, Jot Down, Playground, Gent Normal i Rockdelux, entre altres.
La nostra companya Marta Creus està treballant de valent recomanant llibres de música. Ho fa amb gràcia i precisió, i un gran instint musictecari. Ho anirem compartint...
Putos himnes generacionals - Andreu Gomila i Marta Salicrú - Barcelona : Empuries, 201 5 – ISBN: 9788416367160
Andreu Gomila i Marta Salicrú disseccionen l'escena musical catalana dels últims quinze anys per fer un retrat d'una generació que ha canviat la història de la música popular a través dels seus protagonistes. Cadascun dels que hi apareixen representa una faceta de l'edat adulta del pop-rock català, independentment de l’idioma o l’estil. Són Manel, Silvia Perez Cruz, Standstill, Love of Lesbian, Hidrogenesse, Roger Mas, Guille Milkyway, Mishima, El Petit de Cal Eril, Joan Colomo, els segells BCore i BankRobber...
Andreu Gomila i Llobera (Palma de Mallorca, 1977) és periodista i director del setmanari Time Out Barcelona. Ha publicat tres llibres de poemes: Un dia a l'infern dels que són (La Magrana, 2001), Diari de Buenos Aires (Moll, 2007), i Aquí i ara (El Gall, 2007). També ha publicat la novel·la El port. No serà res de mi (Moll, 2010).
Marta Salicrú (Barcelona, 1980), va estudiar Humanitats, però va recuperar la vocació de periodista gràcies a la música, la seva passió, sobre la qual escriu des de fa una dècada. Des del 2008 treballa a Time Out Barcelona com a responsable de la secció de concerts. Col·labora a Rockdelux i a iCat.cat, és DJ resident de la sala Razzmatazz.
En contra de la música. Herramientas para pensar, comprender y vivir las músicas – Julio Mendivil - Buenos Aires : Gourmet Musical, 2016 – ISBN: 9789873823077
La música és una part important de les nostres vides, fins i tot els que no s'hi dediquen professionalment en tenen fortes opinions, idees i fonaments sobre el que els agrada o el que detesten. Així, molts músics i melòmans cultes solen pensar i entendre l'art sonor en termes i conceptes més propis del romanticisme decimonònic que del segle XXI. Utilitzant exemples actuals i històrics de tota mena -des del rock, el pop i la música clàssica europea, fins a les tradicionals d'Àsia o Àfrica, o els folklores i músiques populars urbanes, rurals i indígenes d'Amèrica i Europa- aquest llibre es dedica a desmuntar mites i llocs comuns sobre la música i la societat. I tot això sense parlar de dades biogràfiques o anècdotes de compositors cèlebres, ni fer intrincades anàlisis de partitures. El llibre parteix d'idees i conceptes per a entendre com la música és molt més que el so i se l'ha de tenir en compte en pensar en la política, l'economia i la societat del món actual.
Julio Mendívil és un etnomusicòleg i txaranguista peruà establert a Alemanya. Va estudiar etnomusicologia a l'Institut de Musicologia de la Universitat de Colònia, d'on en va ser investigador, docent adjunt i director de la càtedra d'etnomusicologia. Actualment és professor d'etnomusicologia de la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt.
Bob Dylan premi nobel! Un nobel de literatura que no ha escrit cap llibre? Parlem-ne!
El proper dimecrees, 14 de desembre, a les 19h. l’editor Juan Viñuales presentarà el llibre Bob Dylan. Letras completas (Malpaso Ediciones, 2016), juntament amb José Moreno, Miquel Izquierdo i Bernando Domínguez, traductors de l’obra.
Es tracta d’una edició bilingüe que recull el cançoner complet del nou premi Nobel de literatura.
Activitat gratuïta. Aforament limitat.
Dimecres 14 de desembre, a les 19h. Sala d’actes de la Biblioteca Vapor Vell.
El dissabte 30 d'abril, a les 12 h. us oferim una presentació-concert ben curiosa.
Alan Bike és un improbable songster nascut, diu, a Antequera (Mississippi) que ha rondat pels camins del blues amb la seva guitarra a coll, sol o en companyia de personatges curiosos i entranyables. Durant anys va estar recorrent "garitos", comptant a qui volgués escoltar les seves peripècies. Ara aquestes aventures, commovedores i divertides, una mica estranyes, han estat reunides en el llibre titulat Alrededor del compás.
I tocar Alrededor del compás no és només una manera de fer música amb un tempo flexible, elàstic, sinó una manera de ballar amb la vida i amb la mort fins al final.
Amplifiquem notícia publicada aUna Mar de Lletres , el blog dels companys de la Biblioteca Armand Cardona Torandell, de Vilanova i la Geltrú.
Ted Gioia (Palo Alto, 1957) és músic, compositor, crític, historiador, professor, pianista i productor de jazz. Es va criar a Califòrnia, i va començar a fer classes de jazz a la Universitat de Stanford abans fins i tot de llicenciar-se. Obligat a abandonar la seva vocació de pianista a causa d’una primerenca artritis, Ted Gioa es va revelar fa molt de temps com a un dels historiadors i crítics més prestigiosos del jazz. Després de la seva Historia del jazz i Blues: la música del Delta del Mississippi, ambdues disponibles a les biblioteques municipals de la ciutat, avui us presentem El canon del jazz. Els 250 temes imprescindibles.
Hi ha una sèrie de temes “clàssics”, els estàndards del jazz, que vostè ha xiulat, taral·lejat o fins i tot tocat més d’una vegada, potser sense saber el títol ni el compositor, ni la història que tenen al darrere. I, encara que sí conegui qui i com van compondre “Milestones” o “Blue Moon” o “St. Louis Blues”, podria dir quins han estat els seus intèrprets més destres, les millors gravacions d’aquest tema o en què bandes sonores famoses apareix?
Totes aquestes dades i més, juntament amb anècdotes sucoses, opinions, una mica de crítica i fins i tot alguns rumors, conté aquest llibre torrencial, tota una ostentació d’erudició, amor al gènere i capacitat narrativa de Ted Gioia, que aquesta vegada es concentra en el repertori clàssic del jazz.
Gioia traça un recorregut exhaustiu pels millors temes, aprofundint en anècdotes, fets, compositors, interpretacions, etc. vinculades a cada peça, que, a més, apareix acompanyada d’una llista amb els seus millors enregistraments. En resum, estem davant d’una obra que serveix com a introducció per als nous aficionats, alhora que es converteix en una guia per a fans i intèrprets i en obra de referència per a estudiants i professors.
Aquí teniu una Playlist a la plataforma Spotify amb aquests 250 temes imprescindibles:
Com els "Belle & Sebastian", els musictecaris també estem captivats pels llibres i més si són sobre música. Per celebrar el Dia Internacional de la Música us hem preparat una petita selecció de llibres pop que ens recorden que la música, igual que les biblioteques, encara forma part de la galaxia gutenberg.
Bass Culture. La historia del reggae. Lloyd Bradley. Antonio Machado Libros/Acuarela Libros. Madrid, 2014.
Ja era hora que per fi algú es dignés a traduir la bíblia del reggae. Un antídot perfecte pels que creuen que el reggae comença i acaba amb Bob Marley. Aquest llibre és un recorregut apassionant per la història de la música jamaicana, des dels sound systems dels anys cinquanta, passant per l'ska, el rocksteady i el dub; sense oblidar el seu context polític, social i econòmic i el testimoni dels seus protagonistes. Rastafaris, Rude Boys, Skinheads i marihuana comparteixen les pàgines d'aquest llibre amb la història de la creació de cançons que ja formen part de la banda sonora del segle XX.
Estrategias sobrenaturales para montar un grupo de rock. Ian Svenonius. Blackie Books, Barcelona, 2014.
Ian Svenonius, el líder de "Nation of Ulysses", "Make Up", "Weird Ward" and "Chain and the gang", grups que barregen en un còctel explosiu rock'n'roll, soul i política, sap que "la música és com el tacte, el menjar o la banca moderna: escapa a tota explicació". Tanmateix, aquest referent de la independència artística ha escrit una ambiciosa guia per montar una banda de rock que funciona també com a assaig sociològic i pamflet antiautoritari. Lidia Damunt va dir recomanar aquest llibre a la "Gent Normal", sobre el que va dir: "Este es un libro sobre la "otra" historia de la música. En su forma y estructura de manual me recuerda un poco a los libros para "Dummies" (los cuáles me veo obligado a leer a menudo, tengo que reconocerlo). Es el libro más divertido que he leído en mucho tiempo y a la vez el más esclarecedor. Ian tiene más razón que un santo en un montón de cosas, por ejemplo en su teoría sobre la influencia de las pandillas, el doo woop y las bandas de chicas. Y en que la nueva droga del rock es internet".
Memorias de Neil Young. El sueño de un hippie. Neil Young. Malpaso. Barcelona, 2014.
En el pròleg l'autor diu que: " De joven jamás soñé con esto. Soñé con colores y que me caía, entre otras cosas." I a les pàgines següents Neil Young parla, sense seguir un ordre concret, sobre la seva infància a Ontario i Manitoba, de les seves relacions fracasades, del seu matrimoni, sobre què significa ser pare d'un fill descapacitat, d'acords inextingibles, d'àcids, de copes, d'escàndols i de música. Diego A. Manrique va ressenyar el llibre al diari "El País".
Cómo funciona la música. David Byrne. Reservoir Books. Barcelona, 2014.
Fascinant, extraordinari, brillant i original, enlluernador. Aquest són alguns dels elogis que la premsa ha dedicat a l'últim llibre del que va ser el líder de "Talking Heads". En aquest volum amb títol de manual, David Byrne explica com la tecnologia i els negocis han canviat la nostra manera d'escoltar i crear cançons. També dóna nocions sobre la història de la tecnologia musical, explica anécdotes autobiogràfiques sobre la seva etapa a "Talking Heads", repassa els corrents musicals del segle XX i fa un interessant anàlisi sobre el present i el futur de la indústria musical. David Byrne també ha publicat "Diarios de bicicleta", que podeu trobar a la mateixa editorial. A més d'escriure i compondre música, Byrne també té un segell propi, LuakaBop. En motiu de l'edició de "Cómo funciona la música", el diari "El País" va entrevistar David Byrne.
A big day coming. Jesse Jarnow. Libros del Ruido. Barcelona, 2014.
Aquest llibre és una crònica de la història del grup "Yo la tengo", i a la vegada també és un relat sobre el naixement i l' ascenció de la música indie. Florent Muñoz de "Los Planetas", va dir d'aquest llibre que: " Antes de internet, del grunge y de los ipods ya existían ellos, uno de mis grupos favoritos. La música indie rock no se entendería sin Yo la tengo". La revista "Rockdelux" va fer un avançament de la introducció del llibre, que podeu llegir aquí.
Love is funny, or it’s sad, Or it’s quiet, or it’s mad. It’s a good thing, or it’s bad, But beautiful.
Hi ha obres d'art, llibres o peces musicals que no desitjaries mai deixar de contemplar, llegir o escoltar. Voldries diluir-te en les seves textures, perdre't entre les paraules, fondre't en la melodia i no tornar a la quotidianitat on la bellesa sovint està proscrita. Una sensació que pots tenir, també, contemplant un paisatge o compartint una carícia. El somni de sostenir en el temps un instant sublim. Aquest és l'efecte que produeix la lectura de Pero hermoso de Geoff Dyer.
Geoff Dyer
Geoff Dyer va publicar l'any 1991 aquesta obra, una sort de ficció narcòtica sobre el jazz que et submergeix en instantànies de les vides de Duke Ellington, Lester Young, Thelonious Monk, Bud Powell, Ben Webster, Charles Mingus, Chet Baker i Art Pepper, al temps que transcriu poèticament l'emoció que produeix l'escolta de la seva música. La lectura del llibre t'arrenca de la realitat per crear-te la il·lusió que pots tocar els músics, mirar-los directament als ulls mentre et parlen a través del seu instrument. Dyer et situa fora d'enquadrament, et fa invisible per revelar-te com a testimoni excepcional de l'univers íntim dels déus de la mitologia del jazz.
L'autor inventa el concepte de "crítica imaginativa" que barreja l'assaig, el conte, la novel·la coral i l'exercici poètic a partir de fotografies dels músics, immortalitzats per artistes del retrat com William Claxton, Herman Leonard o Milt Hilton, i d'episodis llegendaris de les seves respectives biografies. Capturant l'esperit del jazz, abraçant la improvisació, Dyer sondeja les ànimes dels protagonistes per trobar l'essència de la creació artística des d'una perspectiva totalment allunyada del rigor de la historiografia musical. Una visió personal i sensible en la qual música, somni i realitat es barregen embolcallant el lector.
En paraules de Joan Riambau, que escriu l'excel·lent introducció de l'edició en castellà, Dyer aconsegueix una mostra única de jazz per llegir i de literatura que convida a l'escolta.
DUKE ELLINGTON
"Duke buscó una pluma por el salpicadero y apuntó algo en los márgenes de su menú ondulado. Había escrito más horas de música que cualquier otro americano y la mayoría empezaba así, garabateaba en cualquier cosa que tuviera a mano: servilletas, sobres, postales, cartón arrancado de paquetes de cereales. Su música escrita arrancaba así y también era así como acababa: después de un par de ensayos las partituras originales enrolladas en la papelera como envoltorios de sándwich manchados de mayonesa y tomate, lo esencial de la música puesto a buen recaudo en la memoria colectiva de la banda."
LESTER YOUNG
"El sonido de Lester era suave y perezoso, pero siempre en alguna parte tenía algo de chillón. Tocado como si siempre estuviera a punto de salirse, pero sabiendo que nunca lo haría: de ahí provenía la tensión. Tocaba con el saxofón inclinado hacia un lado y, según se iba metiendo en su solo, el instrumento se desplazaba unos grados de la vertical hasta que lo tocaba horizontalmente, como una flauta. Nunca tenía la impresión de que lo estaba levantando; más bien parecía como si el instrumento se hiciera cada vez más ligero, se alejara de él flotando, y si ese era su deseo no iba a intentar retenerlo."
THELONIOUS MONK
"Monk tocaba el piano como si nunca hubiera visto uno antes. Se le acercaba desde todos los rincones, usaba los codos, le daba hachazos, pasando los dedos por las teclas como si fueran una baraja, golpeándolas rápidamente como si quemaran o tambaleándose entre ellas como una mujer con tacones altos, tocando muy mal según decían las normas del piano clásico. Todo salía tortuoso, de lado, nunca como uno se lo esperaba. (...) Tocaba con los dedos abiertos, apoyados sobre las teclas, con las yemas casi como si estuvieran mirando hacia arriba cuando debieran estar dobladas.
Un periodista le preguntó sobre eso, sobre su manera de golpear las teclas.
- Les doy como me da la gana".
BUD POWELL
"Las fotos tuyas al piano son una cosa distinta.... como esta, tomada en Birdland en una de esas noches en que conseguías derrotar a cualquiera tocando en el escenario: Bird, Dizzy, cualquiera. Un acompañamiento tras otro, encogiendo los hombros al seguir el ritmo, los ojos cerrados, una vena palpitando en la sien, sudor a raudales sobre el teclado, los labios estirados sobre los dientes, la mano derecha farfullando y bailando como agua en una roca, un pie marcando un ritmo que se vuelve cada vez más rápido según se van haciendo cada vez más complejos los movimientos de la mano derecha, melodías que florecen y se marchitan como flores, el impulso que nunca pierde fuerza y sin esfuerzo se convierte en balada (...)".
BEN WEBSTER:
"Cuando tocaba, los ojos se le volvían hacia dentro de la cabeza, el cuello y los carrillos se le hinchaban como si estuviera a punto de volverse esférico del todo. Siempre le había gustado tocar lento (...). En cierto modo, cuanto más lentamente tocaba, mejor: había vivido una vida muy larga y tenía un montón de cosas que decir en cada nota. Y al mismo tiempo una parte de él nunca había crecido, tenía las emociones de un niño pequeño y a veces era como si estuviera sollozando a través del saxofón, de manera que incluso si tocaba algo sencillo y bonito te podía romper el corazón."
CHARLES MINGUS
"Algunos tocaban el bajo como escultores, cincelando notas de un bloque indefinido de piedra; Mingus lo tocaba como si estuviera luchando, a corta distancia, trabajando desde dentro, agarrándolo por el cuello y punteando las cuerdas como si fueran tripas. Sus dedos eran tan fuertes como pinzas. La gente sostenía que lo habían visto sujetar un ladrillo con el pulgar y el índice y dejar dos marcas donde lo había cogido. Después tocaba las cuerdas tan suavemente como una abeja que se posa en los pétalos rosas de una flor africana que crece en un lugar que nadie ha visitado. Cuando lo inclinaba, hacía que el contrabajo sonara como el zumbido de una congregación de miles de personas en una iglesia. "
CHET BAKER "(...) Recordó algo que un amigo de Chet le dijera una vez de su manera de tocar: que la manera en que sostenía las notas te hacía pensar justo en el momento en que una mujer empieza a llorar, cuando su rostro se llena hasta el borde de belleza, como el agua en un vaso, y hacías cualquier cosa en el mundo por no haberle hecho daño de esa manera. El rostro de esa mujer como algo tan quieto, tan perfecto, sabes que no puede durar, pero ese momento, más que ningún otro, tiene algo de eternidad: cuando los ojos conservan la historia de todo lo que hombres y mujeres se han dicho unos a otros. "
ART PEPPER "Ahora, en lo que sabe serán sus últimos años de vida, es capaz de alcanzar una identificación tan total con su música, que puede perder por rutina todo sentimiento de sí mismo; sabe tocar automáticamente más allá y por encima de sí mismo. Cada nota se tensa hacia el consuelo del blues e, incluso, trozos sencillos te arañan el corazón como un gran réquiem. Consciente de esto, está casi seguro de algo que se ha preguntado, sospechado y deseado durante mucho tiempo: que no había malgastado su talento por haber estado tan jodido como lo estuvo, que como artista su debilidad era esencial: en su música, era una fuente de fuerza."
Pero hermoso de Geoff Dyer es un llibre descatalogat però que trobaràs disponible
