diumenge, 2 de maig de 2010

El vídeo del diumenge: L'art de la fuga


Ja és mitjanit, o sigui diumenge. La lluna està minvant, però encara és una autèntica llanterna. Sota la seva llum la muntanya té una aparença immortal. Estava abans que tu i et sobreviurà. Sense escarafalls.

T'espera una llarga nit, ritual. Música fins les tantes. El desaforat volum de la festa contemporània. L'alegria imperfecta i compartida. Però ara estàs sol, a casa, en silenci. I necessites - quasi físicament - una música prèvia que et traslladi ara i aquí a un món preindustrial.

No dubtes: és l'última peça de Bach, que no va completar mai. "Art de la fuga, contrapunt XIV, 3a part". La improrrogable mort va impedir que rematés aquesta obra. No has aprés a gaudir de l'arquitecte rigoròs que era Bach, potser perquè mai no l'has sorprés despentinat. Qui sap si aquesta és la raó per la qual aquesta peça interrompuda, sense final, amb el contrapunt inconclús, et depara una apertura interior especial.

Era l'inconcebible 1750. El manuscrit va acabar aquí:




Aquest diumenge, únic, necessites aquesta música abans de la dissolució nocturna. I és ell l'innombrable, l'intercessor. Segurament el millor intèrpret de Bach, i un dels més grans pianistes de tots els temps. Quan es va filmar aquest vídeo, ja feia anys que s'havia retirat dels escenaris i només enregistrava a estudis de gravació. Com és possible què puguis veure aquestes imatges? Quina estranya meravella fa que puguis assistir als moments més íntims de la història recent quan tu ho vols, a la teva pròpia casa, a la teva soledat?

Tot és necessari. La seva cadireta minúscula, vella. La mà esquerra, que dibuixa música aèria abans d'aterrar sobre el teclat. Encorbat, atent i alienat alhora, el pianista avança cap al crispament final. Aquesta mà esquerra que torna a separar-se del piano l'últim segon per apuntar bruscament amunt, cap al final involuntari provocat per la mort física del compositor.





Ja estàs preparat. Conscient i efímer, gràcies a la fascinació musical. El que t'espera serà una nova fuga inconclusa i nocturna. Va, surt. La màquina s'interromp després de qualsevol nota.

No importa. Què ha d'importar. La muntanya, al matí, encara estarà allà.



2 comentaris:

Joan Rosebud ha dit...

Ufff!, qué subidón!

Moltes gràcies, Director Wilkins!

La veritat és que soc un neòfit de la música clàssica, però no hi ha res millor que llegir textos amb tanta ànima com aquest per a que t’entrin ganes d’introduir-te de ple en el gènere.

I gràcies a eixa muntanya carmelera que, com veig, tant atreu a les muses.

Fonti ha dit...

És extraordinari, realment.
Tant la música (Bach ho sol ser gairebé sempre) com la fascinant interpretació. M'he quedat congelat amb la mirada clavada a la pantalla. Hipnosi musical.

Moltes gràcies per compartir-ho ... i per insistir en que no m'ho perdés ;-)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...