Vampisoul: La recerca subtil o arqueologia explosiva

Ens trobem amb un segell que en tant sols una dècada ha aconseguit consolidar-se a les remogudes aigües de la indústria musical de principis de segle.
Vampisoul neix el 2002 a Madrid fundat per Iñigo Pastor (un dels fundadors de Munster Records), a partir d'aquí s'inicia un particular romanç amb els oients més inquiets i els amants dels sons més negres: des dels més cool, groovy, i soul fins a d'altres derivats del jazz i del latin jazz, passant pels ritmes més salseros .



Es difícil acotar l'espai d'influència d'aquest segell que es mou amb facilitat entre límits, estils, i orígens diversos. Etiquetes tant suggerents i estimulants com aquestes omplen les seves caixes de cds: New Orleans Funk, deep southern R&B, East Harlem boogaloo, Cuban jam sessions, exotic soundtracks, tail-shaking soul, trippy tropical sounds, Peruvian groovers, West African higlhlife, East european jazz, Nigerian Afrobeat....i així podríem seguir d'una manera esbromadora. Es la magia de les etiquetes, a vegades una eina artificiosa a vegades una definició subtil.



Vampisoul es troba ara justament posicionada en el panorama musical com un segell reputat i posseidor d'un públic fidel. Cal pensar que quan els canvis que afecten a la nostra societat i a la nostra manera de escoltar música hagin arrelat, aquest segell es mantingui encara actiu i amb bona salut.
Es manifesta, una estratègia lloable per tal d'arribar a un públic col·lecionista i selecte amb abundants edicions de vinils i singles de 45 rpm, així com estratègies d'expansió per donar-se a conèixer com l'edició de marxandatge o el patrocini de sessions de DJs en locals de tot el mon.



Vampisoul ha desenvolupat un instint arqueològic espectacular, entre la vesant més pedagògica i la més arriscada recuperant vinils pràcticament inexistents, mai editats en cd i en alguns casos en edicions molt limitades inclús en el país d'origen.
Entrar a valorar un catàleg tant gran com dispers i de tanta qualitat es summament difícil en tant poc espai, així que ens centrarem en alguns apartats més genèrics.



Del soul al Funk i viceversa
Desde la recuperació de figures claus com Joe Bataan (amb la publicació de nou disc inclòs), Erma Franklin (germana d'Aretha), Sly Stone (abans d'afegir Family al nom), un molt jove Barry White, Andre Williams (amb nou disc també) i molts d'altres fins a l'extrem més funky on brillen gent com Joe Cuba, Betty Davis, Willie Henderson, els Soul Searchers, o el nigerià Segun Buknor.
Dels sons més jazzy fins a la rotunditat del soul o la transgressió del Funk més primigeni, es barregen i es confonen estils, encara que de música sols n'hi ha una i es molt i molt bona.



La cosa Latina o abans de Fania
Un autèntic all-star de la música llatina o del latin Jazz que acabaria triomfant al nuyork de mitjans dels 60 amb l'irrupció de la música Salsa de la mà de Fania records i dels seus padrins: Johnny Pacheco i Jerry Masucci.
Tot un estol d'il·lustres desfilen per Vampisoul amb impressionants discos on mostren sense repares la millor versió d'ells mateixos, ja sigui salsa o jazz o ambdós coses alhora.
Atenció als noms: Willie Bobo, Cachao, Candido, Ray Barretto, Johnny Colon, Louie Ramírez, Pete Rodríguez, Mongo Santamaría, Carl Tjader, Eddie Palmieri, Nilo Espinosa, El gran Fellave...
També hi haurà lloc per un doble directe de Fania (només obrir la capsa ja en surt fum) i tres històrics dvds entre els que destaquen el mític documental Our latin thing, del que tant sols es pot dir el següent: Imprescindible.



Però durant els 60 i 70 a Amèrica llatina també es va fer soul, funk, jazz i es va barrejar amb els ritmes tradicionals, es aquí on segur que la feina d'espeleòleg musical ha estat més reeixida, reobrint nous camins musicals desconeguts: Gózalo (3 vols. d'autèntic Boogaloo), The afrosound of Colombia (vol. 1), Cumbia Beat (vol. 1); Back to Perú (2vols). Autèntics recopilatoris de multitut de desconeguts músics locals que van saber cuinar plats refinats amb diferents ingredients d'aquí i d'allà.



Quan a la tele feien Sor Citroen, aquí també fèiem Jazz, soul, i funk
A principis dels seixanta, Espanya viu el seu particular boom econòmic degut al turisme, una època de bonança econòmica en la que els visitants estrangers a part d'afartar-se de paelles i sangries també van deixar aquí alguns costums i diverses influències musicals. L'intercanvi de discos i de músics es sedimenta i acaba eclosionant uns anys desprès amb les primeres gravacions més o menys sèries. Ens remuntem a finals dels seixanta i primers dels setanta, multitud de grups toquen en clubs nocturns el que han aprés o escoltat: Jazz, soul, funk, i la barreja de tot. Els dos sorprenents recopilatoris sota el nom de Sensacional soul així ho reflexen.
Grups coneguts, desconeguts, i fugassos agafen les guitarres elèctriques i els hi afegeixen seccions de vent per començar a fer soroll del bo.



Ibérico Jazz es l'altre recopilatori que ens ofereix Vampisoul, en aquest cas del fons d'armari d'un pioner del jazz independent: Don Antoliano Toldos, que amb el seu segell Calandria va publicar un grapat de fantàstics singles que mereixen amb escreix haver estat recuperats.



Des d'aquí la meva sincera i extraordinària felicitació a tot l'equip de Vampisoul per la impagable labor que estant duent a terme (i que espero que a més els hi surti rentable). El que hem vist aquí es tant sols la punta de l'iceberg, però n'hi ha molt més i segueix creixent, potser un dia fem una segona part...serà una bona senyal.

La Discoteca d'Ampli, XVI: Betty Davis

Betty Davis. This Is It! (Vampisoul, 2005).

La Discoteca d'aquesta setmana en què hem arribat al -vacacional per a molts- mes d'agost té com a protagonista la Betty Davis i el recopilatori que el providencial segell madrileny Vampisoul va publicar ara fa tres anys.

Nascuda a la ciutat de Durham, a l'estat nord-americà de Carolina del Nord, el 26 de juliol de 1945, sota el nom de Betty Mabry, va créixer a Pittsburgh i sobre els inicis dels anys 60 ja voltava per Nova York.

Allà coneixeria el seu futur primer marit: Miles Davis. Però abans publicaria un single el 1964 i escriuria un èxit per als Chambers Brothers el 1967, amb només 22 anys. Poc després coneix Miles i es casen. El propi Miles admet en la seva autobiografia un parell de coses sobre Betty. Una: que el va introduir en el món del rock i el vestuari "modern". Dues: que era massa jove i salvatge per a ell. Així les coses, l'any següent es divorcien i Betty segueix amb el nom de Davis una carrera que no serà massa exitosa però sí remarcable perquè ha creat certa escola dins i fora de la música afroamericana: una barreja entre la Tina Turner més desbocada, el David Bowie més glam, unes gotes de Hendrix, Miles i una personalitat i estil insòlits fins aquell moment. La seva música era potent però les seves lletres ho eren fins i tot més. Fins al punt que era víctima freqüent dels grups religiosos en forma de cancel·lació de concerts i d'un nul suport des de les emissores de ràdio.

D'aquesta època es podrien explicar moltes altres coses... potser la més intrigant és que la pròpia Betty ha declarat en més d'una ocasió que existeix un disc inèdit en què hi participaren ella, Miles i músics que havien tocat amb Jimi Hendrix i Miles. Un autèntic enigma i una llàstima que no s'hagi publicat encara.

Durant els anys 70 Betty Davis s'envolta de músics com el bateria i productor Greg Errico i el baixista Larry Graham dels Sly & the Family Stone, la secció de vents dels Tower of Power o les Pointer Sisters. El bo i milloret de l'escena funk del moment, vaja. Com qui no vol la cosa la Davis enregistrà tres magnífics vinils que trencaren molts esquemes per la forma i pel contingut. Betty Davis, They Say I'm Different i Nasty Gal queden recollits en el magnífic recopilatori que presentem aquesta setmana a la Discoteca amb temes com Anti Love Song, Your Mama Wants You Back o aquest He Was a Big Freak:


Bon estiu, bones vacances i bones vibracions!

Gambita