Dames Perilloses del Rock, S.L.: Un Final

[Foto: Lydia Lunch]

Voy a explicarles señores jueces.... Tengo ante mí innumerables órbitas de ojos; líneas circulares de manos puestas en las rodillas, de pies descalzos descansando en la piedra, de pupilas fijas de donde mana la mirada, de bocas cerradas donde el silencio madura un juicio. Tengo ante mí audiencias de piedra. Maté a aquel hombre con un cuchillo, dentro de la bañera, con ayuda de mi miserable amante que ni siquiera era capaz de sujetarle los pies. Ya conocéis mi historia: no hay ninguno de vosotros que no la haya repetido veinte veces al acabar la copiosa comida, acompañada del bostezo de las sirvientas, ni una de vuestras mujeres que no haya soñado ser alguna vez Clitemnestra.
Marguerite Yourcenar. Clitemnestra o el crimen.

Tercera i última part de les Dames Perilloses del Rock, una sèrie per la qual han desfilat les següents dominatrix:

1a Part: Wendy O. Williams, Las Vulpes, Lydia Lunch, Gitane Demone, Siouxsie Sioux i Babes in Toyland.

2a Part: Diamanda Galás, Nico, Marianne Faithfull, The Runaways, Joan Jett, Suzi Quatro, Courtney Love, Tere Desechable i Las Furias.

En aquest tercer capítol, les protagonistes són un bon grapat de gates salvatges que haguessin convertit a James Brown, a Ike Turner i a Chuck Berry en escolanets. Endavant noies, trinxeu-los a tots!:


LE BUTCHERETTES:
Mexicanes, feministes i carnisseres. Butcherettes significa "carnisseres" i carnissera és la que talla la carn i, per a aquest parell, "tallar la carn" significa "mutilar l'opressió". Teri i Auryn tenen les coses clares: les lletres beuen de la influència directa de les bandes Riot Grrrls i el seu so s'apropa perillosament a Dresden Dolls, Fiery Furnaces, White Stripes i Mates of State.
Sanguinaries i despietades, han editat aquest any el seu primer disc, un EP titulat Kiss & Kill . Punk rock feminista des de Jalisco. Sí senyores!


http://www.myspace.com/lebutcherettes



POISON IVY - THE CRAMPS:
Kirsty Wallace es va convertir en Poison Ivy quan va passar de nena a dona guitarrista de The Cramps. Filla de treballador d'una central nuclear, probablement deu la seva anormalitat i proverbial rebeldia a la contaminació radioactiva dels seus gens. Va conèixer a Lux Interior quan feia auto-stop i, així va ser com tots dos van descobrir que estaven fets l'un per l'altre, que compartien les mateixes aficions: el rock'and'roll, els discos de vinil i el LSD. Una història d'amor que es consuma amb la creació de The Cramps l'any 1975. The Cramps és un dels engendres més salvatges i anàrquics del garatge-punk; són uns arquèolegs del rock més primitiu, reivindicadors de bèsties pardes semioblidades (The Sonics), de figures obscures o perifèriques del rhythm'n'blues i d'altres antiherois del rock i la subcultura dels anys 50 i 60. Rockabilly voodoo psychokiller que gràcies als inquietants riffs de Poison Ivy, a l'excèntrica forma de cantar de Lux Interior i a la seva actitut adrenalínica, han convertit a The Cramps en una banda llegendària per als seguidors del psychobilly i la sèrie B.
He estat un monstre tota la meva vida. Una marginada, una rebel. Poison Ivy.




NINA HAGEN:

Crec que el qualificatiu que ha rebut sempre de "reina del punk" és una mica desproporcionat. La influència de la Nina Hagen en el rock no ha estat tan important ni significativa com, per exemple, la de Siouxsie Sioux i no diguem la de Patti Smith. Però el cocktail d'òpera punk que es va treure de la màniga em sembla original i arriscat. Nina Hagen és una cantant amb personalitat, a un pas de la sobreactuació però amb una veu prodigiosa i una forma d'interpetar singular que deixa entreveure un gran sentit de l'humor. Dels seus discos destaquem un parell: el Fearless (1983), produït per Giorgio Moroder i on trobem el genial New York New York, i el In Ekstasy (1983) on apareix una versió del My Way a l'alçada de la que va fer el Syd Vicious. A les seves lletres, la Nina escriu sobre tres temes constants: l'esoterisme, la política (és una activista d'esquerres) i la defensa dels drets dels animals. La seva activitat musical l'ha compaginat amb aparicions al cinema i a la televisió alemanya (on darrerament parlava d'ovnis).




MIKA MIKO:
Los Angeles és un monstre i d'un monstre només podia néixer Mika Miko, quintet de punk girls que han pres el relleu, amb pols ferm i responsable, a Bikini Kill, reines mare de les 90's Riot Grrrls. De directe explosiu i amb una de les dues cantants "pirrada" pels telèfons, que utilitza en comptes del micròfon, Mika Miko són la gran promesa del punk. Han tret dos discos fins ara: C.Y.S.L.A.B.F. (Kill Rock Stars, 2006) i l'EP 666 (Post Present Medium, 2007). El segell Sub Pop les té en el punt de mira i acaba d'editar el seu darrer single titulat Sex Jazz (2008). Esperem que Mika Miko tornin al pogo el lloc que es mereix dintre i fóra dels escenaris. Van per bon camí.





ALICE ARMANDARIZ - THE BAGS i PATRICIA MORRISON - THE BAGS, THE SISTERS OF MERCY, THE DAMNED:
De Los Angeles també eren THE BAGS, una de les bandes que va liderar l'escena punk californiana dels setanta juntament amb THE GERMS i BLACK FLAG. Alice a la veu i Patricia Morrison al baix no sortien corrents de l'escenari quan les coses es posaven lletges entre el públic. Ben al contrari, Alice Bag en acció deixava anar tota la seva ràbia acumulada convertint els seus concerts en una catarsi d'inadaptats on es podia trobar el Tom Waits donant-li pel pèl a un altre freak de torn. The Bags ni tan sols van publicar un àlbum, només van editar singles, el més famós Survive. Un cop desfeta la banda, Alice va formar part de Castration Squad i Patricia Morrison va passar per diferents formacions: The Gun Club, The Sisters of Mercy i the Damned.
El punk és el psicoanàlisi de la gent pobre. L'art, la música o el crim són només algunes de les opcions possibles per a tots aquells que hem de lluitar contra els efectes d'una infància pudrida. Alice Bag.




TEXAS TERRI:

Digna hereva de la Wendy O. Williams, la Texas Terri és una bèstia punk que ha merescut el sobrenom de "la Iggy Pop femenina". Porta damunt els escenaris des de l'any 1985, donant guerra, provocant, suant la samarreta (que s'acaba treient) i posant els motors dels seus seguidors a 11.000 revolucions. Aquesta texana i els músics que l'acompanyen fan un rock ultrapotent amb la mirada fixada en el punk de Detroit via MC5 i The Stooges. I tan és així el seu deute pels veterans del punk que en el seu darrer disc, Your Lips...My Ass!... va comptar amb la col·laboració de Wayne Kramer (MC5), Marc Diamond (Dwarves) i Cherie Currie (The Runaways). Fa unes setmanes va estar tocant a la sala KGB però és una habitual de l'underground barceloní. No us la perdeu, no oblidareu fàcilment el seu directe morbós, escatològic, canyero i... divertit!



THE SLITS:

Innocents criatures... Vegeu, vegeu com se les gastaven:


Les Slits en acció l'any 1978, quan La Fura dels Baus encara no era ni tans sols un projecte.

Hi havia una vegada una noia malaguenya que es deia Paloma Romero i que es moria d'avorriment en l'Espanya del No-do. Era l'any 1972 i va decidir marxar a Londres a cercar fortuna o, si més no, a trobar una mica de diversió. Un cop allà va viure en squats, va conèixer al Joe Strummer i Paul Simonon la va batejar amb el nom de Palmolive, més pronunciable per a un anglès. Com Palmolive sonava a nom de rock and roll star, la Paloma decideix fer-li honor i comença a tocar la bateria. Després d'assistir a un concert de la Patti Smith, decideix muntar una banda juntament amb la seva amiga Ari Up. S'afegirien dues fèmines més, la Kate Korus i la Suzy Gutsy: havia nascut THE SLITS. The Slits van tocar amb The Clash i amb els Sex Pistols, van treure el seu primer disc Cut l'any 1979 i el segon i darrer disc l'any 1981, Return of the Giant Slits. Una vida musical curta i intensa, com li toca viure a una banda punk. Ah! la Paloma va deixar la formació l'any 1979 per crear un altra mítica punk band: The Raincoats, però aquesta ja és una altra història.




CHERRY VANILLA:

La Cherry Vanilla era cantant i actriu de sèrie Z; alegrava la vista i les nits del Nova York dels setanta, tot promocionant artistes emergents com... David Bowie i The Police! Com escolteu. De fet, l'any 1977 Stewart Copeland i Sting (si no vaig errada, el de darrera, a la foto) tocaven en la banda de la Cherry i uns novells The Police debutaren com els seus teloners. Però la memòria és cosa dolenta... Ni Sting ni cap police han reconegut mai la influència de la Cherry. C'est la vie.
Cherry Vanilla va fer els seus "cameos" amb el Warhol, va compartir escenari amb la senyora County (llegiu més avall) i va editar dos discos, Bad Girl (1978), un híbrid perfecte de punk i burlesque, i Venus d'Vinyl (1979). Després, va desparèixer del negoci musical i puntualment ha tornat per col·laborar en algun treball del Vangelis.




SUPERSNAZZ:
Com m'agradaven la Spike, la Tomoko, la Kanako i la Skinnie Minnie. El seu disc Superstupid! (1993) rivalitzava aferrissadament pel primer lloc en el meu tocata amb els àlbums d'altres bandes garatge-punk com The Donnas, Thee Headcoatees o The Muffs. Eren els 90 i tot i que el grunge s'imposava, havien grups com els que us acabo d'esmentar que bebien directament del so del sixties-punk inventat per (una reverència, si us plau): The Sonics. Supersnazz es van crear l'any 1990 i van editar quatre discos fins que van passar a millor vida l'any 1999. De poca trascendència però amb molta gràcia i energia supervitaminant i supermineralitzant. Quentin Tarantino les hauria de rendre homenatge en algun dels seus films. Si els Ramones haguessin tingut filles, haurien estat com elles!




RUYTER SUYS - NASHVILLE PUSSY:
Uff! La primera vegada que vaig veure en concert als Nashville Pussy vaig flipar en colors. Portaven una baixista-faquir (Corey Parks) de metro noranta que em va deixar bocabadada, però damunt l'escenari qui realment portava la guitarra pel mànec era la Ruyter Suys. Si veure una baixista que treia foc per la boca ja em resultava increïble, veure en acció una dona tocant la guitarra amb aquella fúria salvatge em va deixar doblement sorpresa. La Ruyter és un nervi pur que no para de moure's per l'escenari, que toca agenollada, que treu uns riffs infernals i que, de tant en tant, treu també altres coses com podeu apreciar a la foto.
La influència dels AC/DC en la música de Nashville Pussy és evident però la ràbia i l'actitut de la banda és 100% punk-rock. Habituals dels escenaris espanyols, no us els perdeu si teniu ocasió perquè essencialment són una banda de directe. Porten deu anys en actiu i amb quatre discos editats fins ara.
http://www.nashvillepussy.com/



PATTI SMITH:

"Conocí a Patti Smith a través de Tony Ingrassia que dirigía Fama en Broadway. Patti nunca usaba desodorante y olía mucho. ¡Cielos! ¡Apestaba de verdad! A veces en el Max’s Kansas City toda la primera fila al completo se quedaba vacía porque no querían olerla cuando levantaba los brazos en el aire y aquellas enormes manchas de olor corporal bajo sus peludos sobacos despedían aquel desagradable aroma que olía tan mal como un perro muerto tirado en la carretera durante 6 semanas!!! Patti salía al escenario gritando, Vamos tío, vamos, caballos, caballos, caballos, vacas, vacas, cabras, cabras, hormigas de pis, hormigas de pis y el olor era como algo sacado de una Vieja Granja de Mc Donald’s! " . Jane County.
Enrera queden aquests temps de suor, poca depilació i dadaísme verbal. La Patti Smith s'ha fet gran, és una senyora i no està per muntar els numerets de quan era la poetesa del punk. Continua tenint coses interessants a dir, però em quedo amb el seu primer disc, Horses (1975), produït per John Cale (Velvet Underground). La Patti Smith va ser i és una gran influència per a tota dona que decideix pujar a un escenari i comportar-se com la seva mare mai hagués desitjat. M'agrada que tingui una carrera musical coherent, que conservi una actitut crítica i, aquesta personalitat inquieta i creativa, ara en la música, ara en les arts plàstiques, ara en la poesia... Accessible i gens diva (bé, potser una mica massa arty?). Aprén, Lou Reed.

	Patti Smith - Gloria
	Found at skreemr.com

WAYNE / JAYNE COUNTY:
De Nova York és la primera transexual del rock'n'roll, protegida de David Bowie i reina de l'escena glam de la gran poma allà pels 70. També va ser una criatura Warhol, a l'igual que la Cherry Vanilla, i va destacar pels seus shows irreverents, divertits, innovadors, bojos, fent competència directe als New York Dolls. Us recomano que clickeu aquí i llegiu un interessant article sobre County que resumeix perfectament la seva trajectòria i la seva trascendència en el món de la música rock. La Jane encara continua donant guerra damunt els escenaris; la foto en color que veieu és de l'any passat en un directe a Estocolm.



"Sí, vaig ser el primer artista transgenèric de Rock & Roll, Glam i Punk, en centrar la música en la transexualitat i els anomenats estats de desviació sexual! La major part dels trannies (transexuals) no estaven ficats en el Rock o Punk, com Amanda Lear que era una artista Disco. La meva primera banda de Nova York s'anomenava Queen Elizabeth. S'anomenava així no per la Reina d'Anglaterra, sinó por una drag d' Atlanta (Georgia), que treballava en una botiga com a model de roba de dona. Un dia l'amo de la botiga es va trobar accidentalment a la Queen Elizabeth quan s'estava canviant de roba interior i...SORPRESA!". Jane County.
Pàgina web de l'artista: http://www.jaynecounty.com/
Myspace Wayne: http://www.myspace.com/waynejaynecounty
Myspace Jayne: http://www.myspace.com/jayneisblonde



Bye, bye, punk girls... bye, bye.