El vídeo d'aquest primer diumenge d'estiu no el protagonitza cap músic professional. Tampoc l'acompanyant d'unes benestants magdalenes amb telediari de fons. És BILL HICKS (1961-1994).
Ho he escrit i em sembla irreal. Ho intento de nou amb el cor a les falanges. Bill Hicks, Bill Hicks, Bill Hicks!. Sí!!!!!!!! A Bill Hicks la llosa del temps l'ha convertit en un desconegut, però és un dels millors monologuistes americans de tots els temps. Inicialment hereu de la tradició de l'stand-up comedian de Woody Allen i Richard Prior, Hicks va portar les seves improvisades performances verbals a un terreny arriscat: la visceralitat desencarnada, la insubordinació política i ètica, i el perillós compromís amb la veritat raonada que emana d'un cos desarmat. Resultat esperable: o censura, o el condescendent "són coses de Bill...".
La seva relació amb la música és real. Va arribar a enregistar diversos discos que trobareu aquí, i els seus monòlegs obrien la gira del 92 del grup de metal progressiu TOOL. Però si està aquí, en ple vídeo dominical, és per presentar un monòleg sobre música. Al llarg dels dos fragments en que està tallada l'actuació trobareu Hicks, amb 31 anys (un any abans de morir, i mencionant la seva malaltia de pas) parlant dels tòpics que envolten la música.
La seva relació amb la música és real. Va arribar a enregistar diversos discos que trobareu aquí, i els seus monòlegs obrien la gira del 92 del grup de metal progressiu TOOL. Però si està aquí, en ple vídeo dominical, és per presentar un monòleg sobre música. Al llarg dels dos fragments en que està tallada l'actuació trobareu Hicks, amb 31 anys (un any abans de morir, i mencionant la seva malaltia de pas) parlant dels tòpics que envolten la música.
No importa en aquest bloc el seu domini dels registres, el control del temps, l'instint per pujar i baixar la dinàmica, l'alternança de bromes senzilles i sentències hard, l'enginy, la bellesa del raonament que sembla que es dispersa, es ramifica, però torna lligant caps i per arribar al seu nucli dur. El que importa és la perspectiva emocional de la música que aporta, oberta, directa, vibrant. I que valgui pel que valgui, és a dir, per allò que serveixi.
Attenti que continua, i que a partir del minut 1:50 cauen taüts del cel per enterrar un miler de tòpics.
Attenti que continua, i que a partir del minut 1:50 cauen taüts del cel per enterrar un miler de tòpics.
I ara, al final d'aquests dos vídeos, només puc dir que la meva perspectiva de la música s'ha fet més forta. I que si som la imaginació de nosaltres mateixos, sembla raonable tractar de ser el més imaginatiu possible [també amb la música].
Bill, come in.
"Here's Tom with the weather"
2 comentaris:
BONÍSSIM! Espero trobar-me al Bill a l'infern.
Really, really GREAT! Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada