Tenint en compte que l'enorme nombre d'àlbums on ha participat com a acompanyant, col·laborador o líder -preciós testimoni del seu caràcter positiu i espiritual- el genial guitarrista anglès John McLaughlin va accedir de bon grat a la petició de la revista anglesa Uncut per reflexionar sobre el seu llegat, seleccionant els 9 discos més significatius de la seva llarga carrera. Tot i que el seu cor sempre ha estat amb el jazz, també ha fet incursions en el rock, el flamenco, el blues i la música india i ha tocat amb un variat grup de musics que inclouen a Miles Davis, Paco de Lucía, Jack Bruce, Carlos Santana i Jimi Hendrix. Una llegenda viva de la música del nostre temps. Us deixem amb les seves paraules.
Jack Bruce Things we like
1968
Cap al 1964, jo tocava amb Jack Bruce i Ginger Baker a la Graham Bond Organisation però en un moment donat, gràcies a que em resultava fàcil llegir música, vaig esdevenir músic de sessió als estudis i vaig gravar amb Engelbert Humperdink, Petula Clark, Tom Jones, Dionne Warwick i The Four Tops. Vaig fer alguna cosa d'interessant, però la feina als estudis de gravació era mortal i a finals del 1968 ja no en podia més. Vaig ser molt feliç participant en aquest Things we like, perquè Jack i jo tornàvem a tocar junts uns anys després. Tot i que ell ja tocava amb els Cream, aquest àlbum sona més aviat com una mena de free a l'estil de Sony Rollins.
***
Extrapolation
1969
Em vaig traslladar a Bèlgica l'estiu del 1968 quan no em vaig veure en cor de tornar a agafar mai més una feina com a músic de sessió. De manera que vaig tornar a ser pobre una vegada més, però feliç. Hi ha alguna cosa en aquest disc, potser perquè va ser la meva primera ... tenia la oportunitat d'enregistrar la meva pròpia música, quin privilegi! Especialment quan ho veig avui, què no hi ha indústria de gravació per al jazz. Jo tenia una banda de jazz a Londres amb Dave Holland - de fet, en aquella època vivíem junts- John Surman i Tony Oxley amb la que tocàvem tota la meva música, però llavors, l'estiu del 1968 Dave va ser convidat per Miles Davis per tocar amb ell i, naturalment, ens va deixar. Estàvem entusiasmats. Vull dir, tots els jazzmen anglesos de l'època estàvem realment entusiasmats -un dels nostres tocant amb Miles! Jo vaig tornar a Londres al novembre per enregistrar aquest Extrapolation, amb Brian Odgers en el lloc de Dave. El decembre m'en vaig anar , i quan l'àlbum va sortir jo ja estava a Nova York.
***
Miles Davis Bitches Brew
1970
Traslladant-se als USA per tocar amb The Tony Williams Lifetime. John aviat es va trobar gravant amb el seu heroi en un grapat d'àlbums seminals. És significatiu que en Bitches Brew, un dels àlbums més importants en la història del jazz, un dels talls porta com a títol simplement... 'John McLaughlin'.
Em van presentar a Miles el mateix dia que vaig arribar a Nova York i al dia següent ja estava amb ell a l'estudi gravant In a silent way, va ser increïble. M'havien fotocopiat la part de piano per a que toqués, però a Miles no li agradava com sonava i em va fer parar després d'alguns intents. Vaig dir: 'és una partitura de piano, jo no llegeixo les partitures de piano'. Ell va dir [veu ronca]: 'toca com si no sabéssis tocar la guitarra' . Típica petició ridícula de Miles ... ;-))) així que vaig passar de tots els acords i vaig tocar en Mi i a ell li va agradar. Vaig estar molt a prop de Miles, va començar a trucar-me i convidar-me a casa seva i cada vegada que jo no estava tocant amb Tony estava tocant amb Miles. Tenia el millor dels dos móns.
En aquella època Miles escoltava més a James Brown que qualsevol cosa de jazz, volia integrar més elements de R&B i Funk en el seu so, cosa que és perfecta per a la guitarra. Vam començar a fer Bitches Brew, jo portava mig any al seu costat i ell estava realment evolucionant. Vam anar a l'estudi i des del principi vaig veure clar que ell no sabia el que volia fer, només sabia el que no volia fer. No volia fer res que s'assemblés al que ja havia fet, inclòs In a silent way. Així que tot el disc va ser completament experimental.
***
Miles Davis A tribute to Jack Johnson
1971
Miles em va dir, a mi i a un munt de gent, que aquest era, de lluny eh?, el seu àlbum favorit de tots els que havia fet. Quan estàvem a l'estudi, Miles solia apareixer amb un got de café en una bossa de paper marró. Treia el got de la bossa, en feia trossos, n'escrivia alguns acords i partíem d'aquell punt. Amb Jack Johnson no tenia ni el paper de la bossa! . Teniem un riff -funk realment ràpid, l'encantava aquell riff. Estàvem a l'estudi i Miles es va posar a parlar amb [el productor] Teo Macero. Vint minuts després jo m'estava aborrint i em vaig posar a tocar una cosa que després va acabar sent el tema de la Mahavishnu The Dance of Maya. Vaig començar-ho com un R&B shuffle , els altres es van incorporar al ritme i vam lligar alguna cosa. Miles va entrar literalment corrent a l'estudi, la llum vermella estava encesa i va estar tocant al menys un quart d'hora. Mai el vaig escoltar tocar com aquella vegada. Es va disparar.
***
The Mahavishnu Orchestra The Inner Mountain Flame
1971
McLaughlin va emprendre el seu propi camí amb aquest quintet de jazz/rock que va obtenir molt èxit i que va ser de gran influència per a molts músics del moment, integrant a Billy Cobham. Jan Hammer, Jerry Goodman i Rick Laird. La guitarra Gibson SG de doble màstil i una imatge hindú i blanca identifiquen al John d'aquells anys. La música era un torrent desbordant de creativitat i virtuosisme col·lectiu.
Estava amb Miles en el camerí d'un club anomenat Lennie's-On-The-Turnpike a les afores de Boston quan es va girar cap a mi dient-me, "John és l'hora de que formis la teva pròpia banda", la quan cosa va fer volar la meva imaginació. Era l'home més honest que mai he conegut, brutalment honest, però meravellós, perquè amb Miles sempre sabies on estaves. Que em digués això significava que m'ho havia de prendre seriosament. Jo mai m'havia plantejat formar la meva pròpia banda. El primer a qui vaig trucar va ser a Billy Cobham, amb qui tenia molt bona relació a partir de Jack Johnson. En el meu grup també hi volia un violí, ja que la meva mare tocava el violí. Tot aquell pre-treball que havia fet amb Tony Williams, va esdevenir realitat amb la Mahavishnu Orchestra. Si hi va haver algun defecte va ser el de tenir massa èxit molt aviat. Aquella banda només va durar dos anys però, quin impacte!. I quan miro retrospectivament, l'impacte que va tenir és sorprenent. Vam ser molt afortunats de que a la gent realment li agradés el que feiem ... erem una banda de directe, de gira durant 300 dies l'any. va ser un fenomen increïble.
Estava amb Miles en el camerí d'un club anomenat Lennie's-On-The-Turnpike a les afores de Boston quan es va girar cap a mi dient-me, "John és l'hora de que formis la teva pròpia banda", la quan cosa va fer volar la meva imaginació. Era l'home més honest que mai he conegut, brutalment honest, però meravellós, perquè amb Miles sempre sabies on estaves. Que em digués això significava que m'ho havia de prendre seriosament. Jo mai m'havia plantejat formar la meva pròpia banda. El primer a qui vaig trucar va ser a Billy Cobham, amb qui tenia molt bona relació a partir de Jack Johnson. En el meu grup també hi volia un violí, ja que la meva mare tocava el violí. Tot aquell pre-treball que havia fet amb Tony Williams, va esdevenir realitat amb la Mahavishnu Orchestra. Si hi va haver algun defecte va ser el de tenir massa èxit molt aviat. Aquella banda només va durar dos anys però, quin impacte!. I quan miro retrospectivament, l'impacte que va tenir és sorprenent. Vam ser molt afortunats de que a la gent realment li agradés el que feiem ... erem una banda de directe, de gira durant 300 dies l'any. va ser un fenomen increïble.
***
Carlos Santana & Mahavishnu John McLaughlin
Love Devotion Surrender
1973
Durant la primera gira per California amb la Mahavishnu vaig conèixer a Carlos Santana i ens vam fer molt bons amics. Un dia vaig somiar que estva tocant amb ell i li vaig comentar a Clive Davis, de CBS (la mateixa descogràfica dels dos guitarristes). Aquest va trobar que era una bona idea i ho vam posar en marxa fent una gira junts. En acabar aquesta gira, les friccions en el si de la Mahavishnu van fer impossible la continuïtat del grup. Jan i Jerry van arribar al punt de no voler parlar amb mi. mai vaig saber la causa ... tal vegada perquè jo estava en ple viatge meditatiu, jo tenia el meu guru. Però mai vaig imposar res als meus músics, tothom era lliure de fer el que volgués. Jo estava molt involucrat en la meva investigació espiritual personal, cosa que continua avui dia, ja que per a mi aquest és el sentit de la vida. Així docs, vam rescindir el contracte a finals del 1973 i la Mahavishnu original va acabar. Amb Carlos, però, mantenim una amistat de més de 40 anys.
***
Shakti with John McLaughlin
1976
Estava aprofundint en les tradicions de la India, filosòficament, meditativament, espriritualment, com ho vulguis dir. Ja portava temps escoltant i experimentant amb la música de la India i em vaig realment enamorar d'ella. Al 1971 havia tocat amb Zakir Hussain (tabla) a San Francisco amb la meva guitarra acústica i havia estat una experiència increïble. Aquest noi és un geni. Però mentre tant, vaig conéixer a L. Shankar, el violinista, a través d'un altre amic a la Costa Est. Vam començar a tocar junts, improvisant a casa, i sis mesos després li vaig dir: "hauriem de tocar junts amb Zakir Hussein" , i aquest va ser el naixement de Shakti, el 1973 i vam començar a donar petits concerts paral·lelament als grans concerts amb la segona formació de la Mahavishnu, la qual m'encantava, però la vaig haver de deixar, ja que la música amb Shakti significava un repte musical i espiritual per a mi. El 1975 vam tocar a NovaYork i el concert va ser enregistrat i posteriorment publicat com el primer LP de Shakti. La gent em preguntava, la discogràfica, el meu manager, tothom, "que estàs fent tocant amb l'acústica assegut en una catifa tocant amb aquests indis? Estàs boig o que?" I , per descomptat, tots ho estàvem una mica, però un ha de seguir el seu instint i ser sincer amb un mateix.
***
John McLaughlin, Al Dimeola, Paco de Lucía
Passion, Grace & Fire
1983
***
Passion, Grace & Fire
1983
Els tres monstres de la guitarra acústica en equip enregistrant àlbums en directe mega-venuts i en gires mundials sense fi. Aquest és un dels àlbums favorits de McLaughlin.
En realitat, jo volia ser un guitarrista de flamenc abans de que el jazz em captivés. Estant a Paris la tardor del 1978 vaig escoltar Paco de Lucía a la ràdio i vaig pensar: "jo he de tocar amb aquest tio" . El vaig trucar a Madrid, ens varem trobar i vam tocar junts. llavors vaig cridar al meu vell amic Larry Coryell proposant-li fer un trio de guitarres. Vam fer una gira per Europa que va tenir tant èxit que vam haver de repetir-la. A finals del 1979 Larry tenia problemes personals que afectaven realment la música, així que en el seu lloc va entrar Al Dimeola i va ser genial.
* * *
John Mclaughlin & The 4th Dimension
Now Here This
2012
He tingut un bon nombre de grans bandes als 80 i als 90 però després de dos o tres anys, ja saps, els camins divergeixen. És com els matrimonis, la gent es divorcia, i això no vol dir que la gent ja no s'agradi l'una a l'altra, només és que la gent es mou, la gent canvia... Ara he tornat a tocar la guitarra elèctrica. Vaig evolucionar molt ràpidament des del 1995 tocant amb The 4th Dimension. Aquesta banda és per a mi com un híbrid de cadascuna de les experiències que he tingut a través de tots aquests anys. Per a mi, aquesta és la banda més gran i probablement també la meva última banda.
***
Bonus track:
Els més mitòmans de la guitarra extra-terrenal tenen ara l'oportunitat d'escoltar també aquesta jam session de 25 minuts entre Jimi Hendrix, John McLaughlin i Dave Holland. Una veritable raresa, enregistrada als legendaris estudis Record Plant de Nova York , el 25 de Març del 1969 : https://www.youtube.com/watch?v=9lcjivCDdqs
