Les dotze van tocant

 Havíem sentit tocar campanes però no sabíem a on. Bé sí, en alguns països, però alguns teníem l'esperança que fos el repic de la campana de l'altletisme, la que marca la última volta d'una carrera. Però no, eren les del campanar que avisaven que podien tornar a tocar a morts amb la sisena onada de la COVID-19. Tanmateix, tot i el toc de queda, les restriccions i el virus, els musictecaris no volem deixar de donar la campanada i ens hem embolicat amb d'altres músics per reunir dotze cançons -amb alguna nadala inclosa- per celebrar el Nadal i el Cap d'Any. Amb aquesta selecció us volem desitjar BONES FESTES i un pròsper ANY NOU, mentre esperem que encara triguem molts anys a haver de fer una selecció per a les trompetes de l'Apocalipsi. Gràcies a tots els músics que han col·laborat: Antoni Madueño, Marc Egea, STA,Vidal Soler i Carles Belda. 

 

Bewtiched, Bothered and Bewildered - Brad Mehldau

(Director Wilkins)

Serà aquest el meu últim nadal? Tindré coratge per recordar els anteriors? No són preguntes retòriques: és una estranya resistència a la dolçor, a la tendresa de viure, a la bona companyia, per què no sempre tenim por de les coses amenaçants. El nostre cap és un deliri i sovint és difícil atrevir-se a ser feliç, a abandonar-se al dia, a l'hora, al moment, al no-res. I a què ve tot això? No sé. Potser és que m'he rendit a l'alegria després de sentir aquesta peça clàssica, interpretada pel trio de Brad Mehldau amb la que començo els meus dies.

Cançó inclosa dins The Art Of The Trio Volume Three

            

 

Diana Krall - Cry Me a River   

(Fonti) 

Portada de The Look Of Love

 

La sensualitat aclaparadora d'aquesta interpretació et captiva i et desfà, erotisme extrem, somnolència, desengany, virtuosisme, vellut, art musical, bella art ; "a que vens plorant ara, beibe?"  

 

 

 

 

 

Lady Blackbird - Collage   

(Dra. Goldfoot) 

Black Acid Soul és un dels disc de l'any. Lady Blackbird recorda Nina Simone i Ella Fitzgerald en un àlbum elegant que crea un ambient carregat de volutes de fum, que suspèn l'estat d'ànim entre la melancòlia i l'enmsomiació. 

Portada 

 

 

 

 

The Pogues - Fairytale of New York 

(Joan Puchades)

"Sé que és molt recurrent, però és que acabo de mirar el docu de Shane McGowan, Crock of Gold i no m'he pogut resistir". 

El documental  

 

 

 

Joel Paterson - I Saw Mommy Kissing Santa Claus  

(Vidal Soler) 

                                                                          Vidal Soler 

"Joel Paterson és un guitarrista de Chicago que, recuperant la tradició de genis com Les Paul o Chet Atkins, practica el noble art de la gravació multipista. Amb guitarres que entren i surten, se sobreposen i s'acceleren fent còrrer més la cinta...

Joel Paterson 

El vaig conèixer i veure tocar quan vaig estar gravant a l'estudi Hi-Style de Chicago i va ser una autèntica revelació. Realment és una persona que sap sintetitzar perfectament la tradició que em porta de cap des de fa anys.

Nadales instrumentals 

A finals de 2017 ens va sorprendre amb aquest disc de Nadal ple de clàssics (com aquest 'I Saw Mommy Kissing Santa Claus') i des de llavors, durant festes, sempre intento colar-lo per amenitzar els àpats. "

        Nou Testament, primer disc en solitari de Vidal Soler 

 

 

 

Malson abans de Nadal - Los Sencillos   

(Carles Belda) 

                                                                          Carles Belda 

"Una cançó costumista, basada en fets reals i habituals, amb estètica de club, ascendent Àcid Jazz. Deliciosament ballable, oi?

Portada del recopilatori 

La vaig conèixer en escoltar el cedé on t'és car hi vem participar, com ells, amb Mesclat. Anys més tard amb el Conjunt Badabadoc en vem fer una versió caribenya, arranjada a la babalà a l'estudi i de la que n'estic força satisfet. En Miqui Puig la va incloure a un 10" que publicava anualment amb una festassa que organitza (va?) al seu poble, l'Ametlla del Vallès. " L'any passat, per celebrar el centenari de Joan Perucho el Belda va fer el romanç de Les històries naturals. 

Catalunya meets Jamaica 

 

 

 

 

 

"Dreaming of a Christmas with you" - The Teskey Brothers  

(Hurdy Gurdy Man) 

Soul i Blues dels anys 60 i 70, però fet al s. XXI i des de Melbourne. Entre Otis Redding i Wilson Pickett.

Foto de la banda 

Portada del seu últim disc 

 

 

 

Franco Battiato - Vía Láctea  

(Shakespeare's Sister) 

Un dels grans talents que ens ha deixat enguany. Un dels músics més eclèctics dels últims temps. Cap gènere se li va resistir: Va començar amb la cançó romàntica, va passar pel rock progressiu, el pop, la música culta i també ètnica. Sense cap dubte la versatilitat era un dels seus grans talents. 

                                                           Franco Battiato el 2010 

Portada del disc on hi ha La Vía Láctea

 

 

 

Una sola vez - Coque Malla 

(Lo Jaume) 

Una volta per la vida que coincideix amb una trajectòria un xic insubstancial però de força èxit que acaba entroncant amb una maduresa força més interessant. Amb aires de Rubén Blades i tocs de jazz i funky. Per tancar l’any amb la feina feta.

                                                                      Coque Malla 

Portada del seu últim disc 

 

 

 

Cola Boyy - To Be Rich Should Be a Crime 

(STA)

STA 

Órbita és l'últim disc del grup de dub 

"Este es el tema que te pasamos. Es uno de los que más he escuchado este año, por la letra, el video, y la voz de Cola Boyy."

Portada 

Cola Boyy

 

 

 

Antoni Madueño - Hodie mundo festivus 

"El tropus Hodie mundo festivus, del repertori de Ripoll és un cant amb un text simple, "Avui el món és de festa perquè ha nascut de la Verge Maria... ". És un cant del segle X, com a mínim, del repertori europeu, copiat a nombrosos manuscrits." Fa una mica més d'un any vam entrevistar l'Antoni. 

                                                                                

                                                                                 CD 

 

Marc Egea - El desembre congelat 

Marc Egea amb la viola de roda 

"El desembre congelat" és la meva nadala preferida probablement perquè és la que menys se sent cantada per nens des dels altaveus de les escoles uns dies abans de les vacances, a les fires de nadal, a les cases i en general arreu. Però sobretot perquè parla d'un mes, el desembre, que fa unes dècades sí que devia ser congelat però que ara, amb el canvi climàtic, ja no ho és. Ara fa més calor que abans. Ho diuen els meteoròlegs, els climatòlegs i fins i tot les àvies, que ens expliquen que quan eren joves els sortien penellons a les orelles del fred que feia. Però a més de tot això, crec que aquesta cançó defineix molt bé allò que representa el Nadal i la vinguda dels Reis de l'Orient, i ho fa d'una manera poètica i més o menys ben rimada. Tant si el desembre és congelat com si no, n'he fet dues versions: una pels qui encara ara, en aquest present que vivim, senten el fred hivernal i una altra pels més escèptics que, tot i tenint aquell pathos nadalenc que no sabem com ens sorprèn poc o molt durant aquestes dates, ja no creuen que el desembre pugui ser un mes en què es glacin les canonades, almenys aquí, a la nostra terra." Ja havíem entrevistat en Marc amb motiu d'una sonada celebració. Per cert, aquestes dues cançons s'autodestruiran després de festes. 

                                                              Portada del seu últim treball 

 

BONES FESTES

Antoni Madueño: "En un acte litúrgic el cant ha d'embellir, no ser el protagonista"

Antoni Madueño és un artista de formació i activitat eclèctica, musicòleg i intèrpret dedicat al repertori medieval. S'encarregarà de la part musical de la missa que es celebra per commemorar el 1071è Aniversari de la Consagració del Monestir de Santa Maria d'Amer. Parlem amb ell de música sacra i música profrana, d'harmònics i de l'acústica espectacular de les esglésies. (Text: Lídia Noguerol)

                                       

                                              Acta de consagració del Monestir de Santa Maria d'Amer 

                                                                     Antoni Madueño

 Posaràs música a la missa que commemora la consagració del monestir d'Amer. Les peces que sentirem seran les que sonen a les consagracions: Veni, Creator Spiritus  (s’hi ha cor) la lletania del sants i el Miserere? O també hi haurà cabuda per peces de l’Scriptorium de Ripoll o composicions teves? 

El repertori litúrgic medieval és molt ric. Malgrat els segles i les destruccions s’han conservat milers i milers de documents musicals, que són mostra d’una activitat enorme i complicada als ulls d’un profà. Una consagració és un acte importantíssim, és convertir en sagrat un espai que no ho era, i a més, porta afegida la càrrega de l’esforç. Amb esforç vull dir, construir una església, un monestir, una catedral... són obres fetes per l’eternitat, si més no una eternitat que en molts casos ja depassa els mil anys. El que vull destacar amb això és la petitesa d’algú que cantarà per recordar un acte de consagració que en el seu moment devia constituir una performance espectacular. Sí, faré algun d’aquests cants i també algun dels conservats a l' scriptorium de Ripoll, per cert avui destruït, com tantes altres coses. Però res de meu, només faltaria!

                                                                     

                                                           Tres imatges de Santa Maria d'Amer 

Una de les vessants del teu treball es dedica a “despertar instruments adormits”, que consisteix en recrear instruments musicals medievals presents en el patrimoni arquitectònic. En tocaràs algun a Amer?

El projecte "Despertant instruments adormits" va començar com una aventura inspirada en d’altres projectes de recreació d’instruments, el més important dels quals va ser el del "Pórtico de la Gloria" de Santiago de Compostela. Amb els anys, el meu projecte que va néixer en 2013 ha anat evolucionant, ha cobrat vida pròpia i s’ha escampat per les músiques que van omplir Ripoll i per extensió tot Catalunya entre els segles X i XIII. Els instruments de Ripoll són molt variats, arpa, fídules, gigues, rota, campana, flauta de Pan i corn. Jo en tocaré algun però molt tímidament. La música litúrgica que interpretaré serà sobretot a capella, sense acompanyament instrumental.

                                      Antoni Madueño amb un dels seus instruments fets per ell mateix

Com es diu l’instrument que toques a “Cantigas de amigo”? 

Suposo que et refereixes a un vídeo d’una creació que vaig tenir la sort de compartir amb dos grans artistes, Keith Khan i Carlos Alma. Es tracta d’una acció al voltant de les "Cantigas de amigo" de Martín Codax, des d’una perspectiva contemporània que m’atreu especialment. L’instrument no és en absolut medieval, però el podreu sentir també a Amer, i l’utilitzo sempre en el cant litúrgic. Es tracta d’una mena d’harmònium portàtil, el shruti box, un acordió indi molt senzill que acompanya el cant. Tot i que no és medieval, el seu ús sí que respon a les necessitats medievals de crear un bordó. Ara en diríem un pedal o drone, que acompanya la melodia. És la primera polifonia coneguda, i per tant substituiria el cor de monjos que no em podrà acompanyar a Amer.

També fas servir projeccions en algunes de les teves actuacions en veurem alguna al monestir? 

El meu treball se centra en dos eixos principals, el de la musicologia i la música medieval, la recerca des d’un punt de vista diguem-ne acadèmic, i de l'altre el meu treball de creació artística. Aquesta creació és il·limitada, en el sentit que he treballat sol o amb poetes, artistes plàstics, músics, artistes de circ, i per tant qualsevol mitjà d’expressió artística que pugui utilitzar en les meves accions. M’agraden especialment les projeccions i sempre amb una estètica molt contemporània. A vegades em demanen si em vesteixo de medieval per a cantar, i no, no ho faig mai.  D’altra banda la meva participació al monestir no és important. Es tracta d’un acte litúrgic que jo acompanyo, i en aquest sentit no és falsa humilitat si dic que el cant ha d’embellir, però no ser el centre d’atenció. Aquesta és precisament una de les disputes que ha travessat les relacions d’amor i odi entre música i litúrgia a l’Església durant els darrers dos mil anys

                                                                                         Santa Maria d'Amer 

Què et va portar a recrear aquests instruments medievals? Que tenen que no tinguin els “moderns”? Quin és el que t’ha agradat més recrear? 

Vaig començar amb els instruments medievals per necessitat. Per necessitat significa que volia un instrument per acompanyar el cant, i fa molts anys, quan vaig començar amb aquestes coses no tenia els mitjans econòmics per adquirir-lo. Ara tot és molt fàcil, però fa gairebé trenta anys no podies trobar per internet coses que ara et faciliten la vida. I com que m’agrada complicar-me-la, la vida, doncs vaig provar de fer-m’ho jo mateix. Els primers pesaven més que un armari, però després de feina, estudi, i un aprenentatge seriós al costat de grans mestres, ara fins i tot puc tocar-los en públic.

                                                                              Citola (Foto: Lucia Gorosito)

Què tenen aquests instruments? És interessantíssim! Ens han ensenyat a la universitat, a l’escola, que la música és una evolució (i l’art, i tot... ) i jo no hi estic gaire d’acord. Tenim una visió d’art primitiu, d’instruments primitius, de polifonia primitiva, que ha anat evolucionant fins arribar al nostre moment, que encara evolucionarà més i serà, en fi, suposo que la meravella. Però això no és com els Iphone, ni els Samsungs, ni el Windows. No ho veig com un 2.0 que arriba a un número més alt que fa més coses. Un instrument, com el seu nom indica, és una cosa que serveix per alguna cosa. I els instruments musicals medievals servien per acompanyar la música medieval, que tenia unes particularitats. La música litúrgica, o la música dels trobadors, es cantaven un context particular, i “servien”, amb totes les cometes del món, per a alguna cosa. Movien sentiments profunds, ja sigui la fe, l’amor, les emocions en definitiva. I no tenien amplificadors, però sí unes esglésies enormes amb acústiques meravelloses que creaven coses subtilíssimes.

                                                             Interior del monestir d'Amer 

És clar que un piano de cua té un so molt més potent que una arpa medieval, però els harmònics que aquesta arpa crea en un espai com pugui ser una sala d’un castell, amb un públic de deu o quinze persones no els farà mai un Stenway en un auditori amb milers. Les sensacions del públic no tindran res a veure, i ens enganyem si pensem que aquests instruments sonaven poc, o eren primitius, en el sentit pejoratiu de la paraula. Orfeu amb la seva cítara de closca de tortuga, fa més de dos mil anys, va ser capaç de baixar als inferns i sortir-ne viu, i no veig capaç de tal proesa a cap estrella del rock.

                                                                                Orfeu entre les bèsties 

A més de músic i luthier, tens un doctorat en música profana medieval. Com has dit, el temple consagrat es dedica exclusivament al culte i s’hi prohibeixen els usos profans. Arribes a la música sacra estudiant la profana? Quines coincidències i diferències musicals hi ha entre elles?  No sé si es per la monodia (o per la meva ignorància), però tan “Clus” com “Cantigas de amigo” em recorden a l’església. 

Com et deia la meva activitat és artística i de recerca, però en cap cas no em considero luthier. Els instruments que he construït i construeixo ho són per necessitat o per la recerca, però un luthier és un personatge que es dedica tot el dia a fer instruments, amb un mestratge d’hores i hores, i jo no tinc aquesta experiència. La meva feina, en aquest sentit és fer una recerca crítica per entendre com eren els instruments que construeixen els luthiers. No sé què va ser primer, si la música profana o la sacra, jo vaig començar amb els trobadors. "Clus" és un terme occità que vol dir clos, tancat. És un tipus de composició trobadoresca que respon a criteris obscurs, el trobar clus. I les "Cantigas de amigo" (cançons d’amic) són cants meravellosos, en què una dona canta el seu amor. La música medieval és molt lluny, a mil anys de distància. Imagina’t d’aquí mil anys com ens veuran a nosaltres. Posaran al mateix sac el  Heavy metal, Julio Iglesias i El cant dels ocells, i és una mica el que ens passa ara a nosaltres. Com quan entres a una granja de pollastres, i diries que tots són iguals, però ells es coneixen, només faltaria! Bé, quan portes una temporada llarga a la granja vas coneixent les cares del personal.

                                                                                  

                                                                                Imatge sobre el trobar clus 

Has rescatat alguna trobairitz de l’oblit? 

Malauradament s’ha conservat molt poca obra de les trobairitz, i m’estimo més deixar que siguin les dones qui les cantin.

                                                                                         La Comtessa de Dia

En el repertori que tocaràs a Amer, hi haurà peces escrites en la notació catalana? Ens pots explicar breument en què consisteix? 

La notació catalana és un tipus de notació gregoriana que es va anomenar així per ser diferent de la hispànica, és més aviat una variant de l’aquitana. Catalunya, en aquella època, era vinculada al que avui diríem França, i tant la litúrgia, com la notació, com fins i tot la dependència eclesiàstica i política mirava més aviat cap al Nord que cap al Sud.

                                                                                   Notació catalana 

Has publicat alguns CD amb Trob’art. A la seva pàgina diu que combina la sobrietat medieval amb el minimalisme contemporani. Serviria aquesta frase per definir la teva música?

Realment no ho havia vist, i crec que sí. Cada vegada em fascina més la simplicitat densa, podríem dir. Minimalisme no és tocar quatre notes, o fer quatre pinzellades. Això es fa per vendre qualsevol cosa, però el minimalisme és una altra cosa. Penso en obres minimalistes meravelloses com Für Alina d’Arvo Pärt. És d’una bellesa enorme, simplíssima. Però comencem a entendre coses quan veiem que el piano ha d’estar afinat d’una determinada manera. És realment complexa i exigent, si anem més enllà de les poques notes. Passa el mateix amb la polifonia medieval, o amb una cantiga de amigo. Una nota greu ressonant enorme, dins d’una església, que en definitiva és una màquina acústica, i un cant més agut, volant i creant harmònics com una dansa, i aquests harmònics que neixen i es reprodueixen, com un cant d’àngels, que deien els medievals. Això és el minimalisme.

                                                                        Arvo Pärt