Havíem sentit tocar campanes però no sabíem a on. Bé sí, en alguns països, però alguns teníem l'esperança que fos el repic de la campana de l'altletisme, la que marca la última volta d'una carrera. Però no, eren les del campanar que avisaven que podien tornar a tocar a morts amb la sisena onada de la COVID-19. Tanmateix, tot i el toc de queda, les restriccions i el virus, els musictecaris no volem deixar de donar la campanada i ens hem embolicat amb d'altres músics per reunir dotze cançons -amb alguna nadala inclosa- per celebrar el Nadal i el Cap d'Any. Amb aquesta selecció us volem desitjar BONES FESTES i un pròsper ANY NOU, mentre esperem que encara triguem molts anys a haver de fer una selecció per a les trompetes de l'Apocalipsi. Gràcies a tots els músics que han col·laborat: Antoni Madueño, Marc Egea, STA,Vidal Soler i Carles Belda.
Serà aquest el meu últim nadal? Tindré coratge per recordar els anteriors? No són preguntes retòriques: és una estranya resistència a la dolçor, a la tendresa de viure, a la bona companyia, per què no sempre tenim por de les coses amenaçants. El nostre cap és un deliri i sovint és difícil atrevir-se a ser feliç, a abandonar-se al dia, a l'hora, al moment, al no-res. I a què ve tot això? No sé. Potser és que m'he rendit a l'alegria després de sentir aquesta peça clàssica, interpretada pel trio de Brad Mehldau amb la que començo els meus dies.
Cançó inclosa dins The Art Of The Trio Volume Three
La sensualitat aclaparadora d'aquesta interpretació et captiva i et desfà, erotisme extrem, somnolència, desengany, virtuosisme, vellut, art musical, bella art ; "a que vens plorant ara, beibe?"
Black Acid Soul és un dels disc de l'any. Lady Blackbird recorda Nina Simone i Ella Fitzgerald en un àlbum elegant que crea un ambient carregat de volutes de fum, que suspèn l'estat d'ànim entre la melancòlia i l'enmsomiació.
"Joel Paterson és un guitarrista de Chicago que, recuperant la tradició de genis com Les Paul o Chet Atkins, practica el noble art de la gravació multipista. Amb guitarres que entren i surten, se sobreposen i s'acceleren fent còrrer més la cinta...
Joel Paterson
El vaig conèixer i veure tocar quan vaig estar gravant a l'estudi Hi-Style de Chicago i va ser una autèntica revelació. Realment és una persona que sap sintetitzar perfectament la tradició que em porta de cap des de fa anys.
Nadales instrumentals
A finals de 2017 ens va sorprendre amb aquest disc de Nadal ple de clàssics (com aquest 'I Saw Mommy Kissing Santa Claus') i des de llavors, durant festes, sempre intento colar-lo per amenitzar els àpats. "
Nou Testament, primer disc en solitari de Vidal Soler
"Una cançó costumista, basada en fets reals i habituals, amb estètica de club, ascendent Àcid Jazz. Deliciosament ballable, oi?
Portada del recopilatori
La vaig conèixer en escoltar el cedé on t'és car hi vem participar, com ells, amb Mesclat. Anys més tard amb el Conjunt Badabadoc en vem fer una versió caribenya, arranjada a la babalà a l'estudi i de la que n'estic força satisfet. En Miqui Puig la va incloure a un 10" que publicava anualment amb una festassa que organitza (va?) al seu poble, l'Ametlla del Vallès. " L'any passat, per celebrar el centenari de JoanPerucho el Belda va fer el romanç de Les històries naturals.
Un dels grans talents que ens ha deixat enguany. Un dels músics més eclèctics dels últims temps. Cap gènere se li va resistir: Va començar amb la cançó romàntica, va passar pel rock progressiu, el pop, la música culta i també ètnica. Sense cap dubte la versatilitat era un dels seus grans talents.
Una volta per la vida que coincideix amb una trajectòria un xic insubstancial però de força èxit que acaba entroncant amb una maduresa força més interessant. Amb aires de Rubén Blades i tocs de jazz i funky. Per tancar l’any amb la feina feta.
"El tropus Hodie mundo festivus, del repertori de Ripoll és un cant amb un text simple, "Avui el món és de festa perquè ha nascut de la Verge Maria... ". És un cant del segle X, com a mínim, del repertori europeu, copiat a nombrosos manuscrits." Fa una mica més d'un any vam entrevistar l'Antoni.
CD
Marc Egea - El desembre congelat
Marc Egea amb la viola de roda
"El desembre congelat" és la meva nadala preferida probablement perquè és la que menys se sent cantada per nens des dels altaveus de les escoles uns dies abans de les vacances, a les fires de nadal, a les cases i en general arreu. Però sobretot perquè parla d'un mes, el desembre, que fa unes dècades sí que devia ser congelat però que ara, amb el canvi climàtic, ja no ho és. Ara fa més calor que abans. Ho diuen els meteoròlegs, els climatòlegs i fins i tot les àvies, que ens expliquen que quan eren joves els sortien penellons a les orelles del fred que feia. Però a més de tot això, crec que aquesta cançó defineix molt bé allò que representa el Nadal i la vinguda dels Reis de l'Orient, i ho fa d'una manera poètica i més o menys ben rimada. Tant si el desembre és congelat com si no, n'he fet dues versions: una pels qui encara ara, en aquest present que vivim, senten el fred hivernal i una altra pels més escèptics que, tot i tenint aquell pathos nadalenc que no sabem com ens sorprèn poc o molt durant aquestes dates, ja no creuen que el desembre pugui ser un mes en què es glacin les canonades, almenys aquí, a la nostra terra." Ja havíem entrevistat en Marc amb motiu d'una sonada celebració. Per cert, aquestes dues cançons s'autodestruiran després de festes.
El vaig conèixer quan va fer cagar més fi en Pere Gallerí amb "Pomada". Després em faria ballar a manxada de diatònic, per jamaicanes, rumbes i cúmbies. Més tard coincidiríem a les pistes de fusta modernistes de la capital. I ara l'amic Belda, sorprèn amb el "Romanç de les històries naturals". Dissabte 07/11 podreu escoltar i veure el Belda interpretant el romanç a les 19h al canal de you tube de l'Institut de les lletres catalanes. Aquest esdeveniment serà l'acte central de l' "Any Perucho". Parlem amb en Carles Belda, "bard d'anys i panys", de com s'ho ha manegat per fer el romanç. (Text: Lídia Noguerol)
Cartell de l'espectacle
Carles Belda com a Dip
Quan dius que fas el “Romanç de les històries naturals”, et cenyeixes a la
forma del romanç estricte: versos heptasíl·labs en què els parells preseten
normalment rimes assonants? O has optat per una adaptació més lliure?
Aquest motlle n’és el punt de partida. Ara, també m’hi he atorgat marge de maniobra per poder fluir més (el famós flow) i cercar una freqüència de la rima més variable. A més, en força ocasions enlloc de la quarteta heptasil·làbica hi gasto la codolada, una forma molt genuïna de la poesia catalana i occitana. Ens és més natural que no sembla (amb cançons com “El Pardal”, “El Comte Arnau” o “A la vora de la mar”) i és una alternança de versos de 7 i 4 síl·labes. Ah! I lo de l’assonància/consonància també és més relatiu que no sembla.
Logo del centenari
La novel·la “Les històries naturals » està dividida en quatre parts. T’ha costat escollir els fragments que formarien part del romanç ? A la novel·la també hi ha composicions en vers. Les has utlitzat?
L’he construit en escenes. 14. En vaig fer la tria en funció del que em semblava troncal o m’atreia. Dels versos que apareixen a la novel·la en prenc una cançó, la de Corbera, i la cantarella de l’exorcisme. A més, en llegeixo les cartes per tal que la prosa d’en Perucho , amb aquell aire de text judicial enrevessat, hi sigui.
Edició de l'editorial "Cercle de Lectors" (1991)
Què és el que més t’ha agradat de "Les Històries Naturals? Ets afeccionat a la novel·la fantàstica?
La novel·la és un estirabot culte, molt ben teixit amb alta dosi de llibertat i rigor històric i fantàstic, per això m’agrada. Llegeixo més aviat assaig i poesia, però darrerament també he llegit el meravellós “Retorn al sol” d’en Francès, llavor de la novel·la fantàstica nostrada i feliçment reeditat.
Edició de Voliana Edicions (2018)
Parlem de la música i tornem al romanç, que també és un gènere musical. L’ Enciclopèdia Catalana diu que: “ la melodia del romanç és cantada de forma monódica i amb tornada o sense, abraça un o dos versos; consta de frases curtes que es van repetint constantment. El ritme acostuma a ser mesurat amb patrons característics del giusto sil·làbic”. En la teva carrera com a músic has tocat molts gèneres. Què hi podem trobar musicalment al romanç: rumba, cúmbia, valsets, polca?
Per saber per on engegar màquines vem fer un esmorzar a tres bandes amb el Mestre Arnella i el qui em va fer l’encàrrec, el Julià Guillamon. Els romanços del Jaume són exemplars, reeixits i patrimonials. N’és un gran mestre. Ara, volten els deu mints-quart d’hora de durada, i l’espectacle-romanç que faig voreja l’hora. M’hi calien més tonades i elements per garantir-hi l’atenció.
N’hi he emprades 4 de populars, en funció del caire de l’escena (guerra, amor, sorneguera), que són: el Comte Arnau (personatge que té un fum de coincidències amb l’Onofre de Dip), el Pardal, A la vora de la Mar i Les Cobles del Peirot. A més, m’hi he fet un xotis cantat, un estil molt popular al segle XIX.
Jaume Arnella
Què té l’acordió diàtonic que no tinguin altres instruments? Al romanç toques una “trikitxa” o un diatònic de bisonoritat, dels que amb cada botó sona una nota en obrir la manxa i una de diferent en tancar-la?
Doncs…no t’ho sabria dir….és un one man band instrument i això mola. Hi gasto el diatònic, el model que més es gasta als Països Catalans, tipus Marimon que en diem. La trikitxa, el tipus de diatònic propì del País Basc, fa anys que no el gasto. Pesa massa.
Són, com tu indiques, instruments bisonors, com se gran germana petita, l’harmònica un instrument que bé pot sonar a una sessió de ball del Barefootin’ gironí.
Xerrant amb en Marimon
Com a casualitat curiosa, al teu disc “Pedra Seca” hi ha una cançó que es diu “Tàber” com un dels projectes editorials de Joan Perucho. Com va sorgir la idea de fer el “romanç”?
El títol de la cançó és pel cim més alt de l’antiga Barcino. Del Perucho en sabia ben poca cosa. Pel bon amic Marc Argenter i el seu fantàstic projecte, amb el Ramon Morera, "Mossén Bramit i els Morts" havia conegut "Les Històries Naturals".
Més endavant, el bon amic i gran escriptor Julià Guillamon em va proposar de fer-ne una versió en romanç.
"Tot s'aprofita" (Marlowe, 2014)
Julià Guillamon amb les dues edicions de "Joan Perucho i la literatura fantàstica".
Julià Guillamon ha reescrit el seu assaig sobre Perucho. L'ha publicat l'editorial Empúries.
Els teus últims discos, “Groc” i “Manxa Enrere” són instrumentals. El “Romanç” suposa el teu retorn com a cantant?
Vaig fent, ara així ara aixà. Ho volem tot. Quan m’ho demana el cos faig discos instumentals com a resultat de cabòries amb el diatònic. I canto perquè no me’n puc estar. No et pensis que m’hi trobi gaire a gust fent-ho, sempre em fa patir un xic. Però no me’n puc estar…
Portada de "Groc" (2018)
Portada de "Manxa Enrere" (2018)
Parlant de cantar, vas fer amb en Sanjosex el disc “Càntut”. Creus que l’interès per la música tradicional o d’arrel s’ha revifat? Com veus el seu futur? I ja posat a fer de pitonisa. I el de la música amb general. El COVID-19 ha portat el sector musical i el de la cultura en general a la UCI.
Jo tinc un carnet de la UCI, hi estic federat. És la Unió Ciclista Internacional. La música trobo que està bé, si fa no fot com sempre. La catalana, com que va lligada a la catalanitat que ara revifa, doncs també revifa. Viam si salvem la música…..i Catalunya!
Portada de "Càntut" (BankRobber, 2016)
Logo de la "Unió Ciclista Internacional"
També has participat a l’espectacle “Bestiari » basat en el poemari homònim de Josep Carner, de qui també es celebra també l’any. És un espectacle molt diferent del “Romanç”. Ens el pots explicar una mica?
Ara fa uns mesos em van cridar al 1r equip: em van proposar de cantar, a una gravació, amb un estol d’estrelles guiades per un músic excepcional, el Joan Díaz. Hi vaig dir que sí. La gravació era una catedral, plena de detalls bonics, colors, matisos, llums, racons….i es van trobar que els en demanaven una versió de concert. I amb sis dels músic que hi vem participar van crear un estolet de dur als escenaris aquella obra magna. Són músiques de molta volada, sovint amb aspecte humil per ser fidels a un model poètic de caire popular, amb un fum de riqueses que esdevenen reptes i regals per als qui les interpretem.
Portada del llibre- disc "New Catalan Ensemble: Bestiari"
Vas ser un dels impulsors del “Modernisme Aborígen”. Encara colecciones yé-yé català? Quins records guardes dels primers aplecs?
Amb el Belda I el Conjunt Badabadoc, i per sincronia casual amb d’altres personatges com el Marc Argenter, l’Helena Cases i l’Òscar Dalmau, vem encetar aquesta colecta col·lectiva que els temps demanaven (al meu parer).
Portada de "Modernisme Aborigen I"
Encara tinc alguna peça amb ordre de recerca i captura (un de les Germanes Ros, jaç del Mantequilla o el 1r single del Toti) però hi he baixat la intensitat.
Les Germanes Ros
Els Aplecs?
Doncs una mica com el País. L’instint animal de supervivència, de crear espais on ser com s’és.